EL CANVI DE PAPERS
Sense categoria
Alhora que Espanya continua fent joc brut amb pressions a la Unió Europea perquè els seus dirigents parlin contra Catalunya sense aconseguir-ho, i els seus ministres ens continuen tractant d’identitat excloent, i llençant mil i una amenaces sense fonament, aquest diumenge i amb menys repercussió que l’habitual es celebren les eleccions basques, on el frau electoral passat quedarà normalitzat amb la presència de l’esquerra abertzale, i un nou context de pau, gràcies a l’aposta de la banda terrorista fonamentalment. De totes maneres aquell seguidisme i imitació per part catalana a la conducta basca ha donat un tomb de 180 graus, i ara el nostre procés, la nostra cohesió com a, societat, i la nostra manera de fer fan sentir sana enveja a la part de societat basca que anhela la seva llibertat, us adjunto aquest article de Tià Torras que parla molt clarament d’aquesta situació que cal remarcar.
DE LA BASQUITIS A LA CATALANITIS
“Sobiranistes i independentistes catalans ja fa temps que van decidir trencar el mirall basc i ara, sens dubte, sembla que els papers s’han invertit”
Tià Torras
El nacionalisme català i l’esquerra independentista d’aquest país han tendit, des de fa dècades, a emmirallar-se en Euskadi. Aquest fenomen és conegut, popularment, com a basquitis, una mena de fascinació a la manera de fer del seus compatriotes bascos. “Ells sí que en saben”, exclamaven durant anys catalans de pedra picada imbuïts per aquesta síndrome. Però més enllà d’una admiració exagerada, els catalans també van optar per imitar-los i teixir-hi complicitats. En el primer cas, i en l’àmbit més radical, l’exemple més fefaent va ser la fundació de Terra Lliure i, en el segon, la Declaració de Barcelona i la creació del Galeuscat, la fracassada entesa entre CiU, PNB i BNG.
No obstant això, aquest grau seguidisme ha anat disminuint amb el temps, fins al punt de convertir-se gairebé en inexistent. Per una banda, l’evolució d’ETA, junt amb els atemptats de l’Hipercor o de la caserna de Vic, va diluir el suport minoritari i les simpaties que la banda tenia a Catalunya. I, per altra, el reiterat anar a la seva dels penebistes al Congrés, a més del fallit pla Ibarretxe, va provocar que els nacionalistes catalans també decidissin actuar de la mateixa manera. Per això, conscients de l’absurditat de seguir les passes dels col•legues bascos sense tenir en compte la diferència del context polític i econòmic, sobiranistes i independistes del Principat van optar per trencar el mirall basc.
Així doncs, amb més o menys encert i de mica en mica, ja fa alguns anys que van decidir emmirallar-se en si mateixos. Aquesta aposta d’autoafirmació i d’iniciar un camí propi ha vist el seu màxim reflex amb la manifesació de l’Onze de Setembre i el procés que ha començat just després. De fet, des d’aquest moment, Barcelona ha esdevingut el focus de l’independentisme a l’Estat i no són pocs els bascos que miren amb una sana enveja la transversalitat i l’embranzida que ha agafat la reivindicació catalana. Sens dubte, doncs, sembla que els papers s’hagin invertit.
Dues anècdotes exemplifiquen aquest fet. En primer terme, el nombre d’ikurriñes a la marxa de la Diada era molt menys significatiu -per no dir pràcticament nul-, respecte manifestacions de la mateixa índole celebrades anys enrere, constata el sentiment d’autoafirmació dels catalans partidaris de tenir més cotes d’autogovern. I, en segon terme, l’acte central de l’esquerra abertzale per a les eleccions d’aquest diumenge va comptar amb l’exhibició castellera dels Xiquets de Vilafranca, a més de desplegar una estalada i una ikurriña de la mateixes dimensions, un fet més que improbable temps ençà i que demostra aquesta enveja sana cap a Catalunya. De la basquitis a la catalanitis. És obvi que, per això, la principal preocupació territorial d’Estat ara està centrada en el Principat.