Ulisses20

Totes les rucades en una, o totes les putades, tant se val: ja sé que fa molts dies que els partits catalans que diuen que volen la independència no s’han posat d’acord, per aconseguir-la. Sí, ja fa dies que no és notícia, el desacord, la rucada de sempre, de no entendre’ns, quan és més necessària l’aigua i el pa, que no el vi. Que també. Incapaços, em pense que vaig dir, però trobe que vaig fer curt i aniré repetint-ho sovint. Que no podem sinó mostrar-nos tal com show, vet ací, ni un colp a la vida apartar les diferències i aconseguir l’èxit plegats.

Ara ens despengem per una altra pedrera, amb l’oficialitat de les llengües. Que no, que no cal, homes i dones de tants partidets, de denunciar-nos abans de començar tan impotents, tan inferiors. Regalar que l’espanol siga oficial a Catalunya és continuar la sentència contra la llengua pròpia, sens dubte. No som apocalíptics, que no ho som ni diem que el català desapareixerà, però no passarà de tenir aqueixa consideració de ser una llengua de segona, amb escassetat de mitjans, de recursos, de possibilitats contra les llengües imperials. No li cal la mort, al català, per sentir-se inferior, però ja ho som nosaltres prou, rucs i ases, burros cap i tot que diem a Bétera, per convidar el llop al corral dels pollets. De les polletes, si ho voleu. Alguns polítics, per molta història que sàpien, que en saben, no n’aprendran de polítics. Ni apamaran que a ‘espanol no li cal ajuda per sobreviure, sobretot per sobreviure damunt les altres llengües, ací a València, sí, però també a Mallorca, a Barcelona i on digueu.

Una cosa és segura, ells no ens hagueran regalat un caramel tan enverinat, que encara s’estaran rient. A més, no ens estranyaria que els nostres ens perseguiren i tot, si l’escola és negués a ensenyar d’una altra manera, sense la llibertat necessària. Amb una llengua principal i totes les altres de secundàries, sense exclusió.