Ulisses20

Finalment he fet tard. Que no he pogut baixar a temps al carrer, per comprovar si dels carros llançaven murta, o llentiscle o baladre. Perquè ràpidament, encara que no havia avançat la processó uns metres, els empaitava la màquina recollidora, que ho agranava i ho deixava tot net. Així, aquell efecte de perfumar els carrers, d’higienitzar-los, es perdia en uns segons. Ves quina enramada, que caldria trobar idees, si més no, per no perdre la memòria i el sentit del per què fem les coses.

Per exemple, per no perdre cap detall, els catalans de catalunya han publicat una pissarreta electrònica que és un comptador dels euros que cada minut, cada dia i cada any els espolia espana. Li han dit espolímetre.

Els valencians tenim una quantitat menor d’espoliació, però molt significativa, de milers de milions d’euros anuals que espana ens roba en forma de, segons diuen ells, solidaritat. Ells entenen la solidaritat d’una altra manera com l’entenem els valencians.

Potser que els festers del barracó podrien posar la pissarreta electrònica a la vista, un colp la descobresquen clar, igualment com ensenyaven partits o altres activitats d’aquelles seleccions bufones.

Això ens apamaria com ens roben als valencians, els atiadors de les banderetes. Per exemple: els diners que ens roben van a fer circumvalacions a Madrit: en tenen quatre o cinc. Per cert, quantes circumvalacions té Bétera, per evitar-nos retards i esperes supèrflues en eixir i tornar al poble? Vol dir que els ciutadans de madrit són més importants que els ciutadans de Bétera? Que el valor d’un veí de madrit és major que el valor d’un veí de Bétera? Que per això els enviem els milions, perquè ells es gasten els diners en les “seues” coses?

Aquest mateix ciutadà de madrit paga zero euros per fer tres-cents cinquanta quilòmetres fins a la platja de valencià-gandia-alacant, ells ja trien on i com. Zero!

El ciutadà de Bétera paga quinze euros per anar a la platja de vinaròs, benicarló o xàbia. Ves què bonic és ofrenar-los les glòries, als espanols i a les seues banderes.

Ep, encara si ho publiques, o ho dius claret, els ciutadans de madrit diuen que nosaltres som insolidaris, provincians però insolidaris…

Una miqueta de raó no tindran? No pegarem en idiotes, els valencians, que damunt els riem els pets, i ells tan contents, mentre els continuem pagant el beure, les carreteres, els seus museus, els menistres i els seus luxes festius? 

I mentre els paguem trinco-trinco fins a l’últim euro, recordeu l’espolímetre?, les nostres farmàcies no cobren, ni moltes petites empreses, ni els hospitals, ni les escoles…

Ah, què bonica que és la bandera que ens provoca tanta paguera!

Com que la Murta ha durat tan poc al carrer, el seu efecte perfumador, de neteja, no ha calat suficient. Ens caldrà recordar com més va més això que ens passa, als valencians (als de bétera sobretot).

D’ací unes hores faran l’enramà de murta pels carrers, la qual cosa anuncia l’inici de la festa. De fet, ja fa uns dies que tot es cou en aquest sentit: el ritme més lent, la calor intensa d’enguany, la gent pel carrer, els sopars a la fresca… En unes hores, aquella albereda serà un bull com cada any. De fet, allò més singular ja hi és: les atraccions de fira, la parades, el siroll dels cotxets…, hom ha acordat que aquell espai concentra el gros fester. Cap problema. Nosaltres també vam passar de refiló, una nit, per veure l’ambientàs que es coïa. Enmig, the barracone, una barracot de ferro i llanda que els festers de l’any següent fan servir per atraure clients que els ajuden a fer bona festa. Enguany especialment, els xicots hi han plantat uns quants símbols, perquè la gent no s’equivoque, quina identitat lluen els festers del 2013. Per mi que això els honora: ells s’hi troben còmodes amb espana i la blavera plantades allà perquè ningú no s’equivoque en deixar els diners. Molt bé. Sinceritat per endavant.
Tant de bo tothom poguera mostrar-se amb aital naturalitat i el respecte fóra mutu.

Llàstima que tot plegat, aquella simbologia exhibida, representa qui ens ha robat als valencians, de fa molts anys: el camp, la indústria, el petit comerç, el treball, la llengua, fins i tot descaradament, han provocat el lladrocini, aquests que sempre defensen per endavant aquest dos símbols tan clars que són en el barracot dels majorals del 2013: de camps a fabra, de rambla a rus, de blasco a rita, i un centenar més de calendaris, també alcen aquestes banderes per davant de tot, i juren que són més espanols que ningú, i ves on som amb aquestes consignes buides: també fan bé de mostrar quin és el seu ideari, el destapat i l’amagat. Perquè ara ja sabem què defensaven aquests monicacos, i què defensen en realitat, els guilopos: la corrupció, el robatori, la mentida, i molt de gansterisme practicat amb traïdoria davant milions de valencians innocents que ara són a l’estacada, fotuts, arruïnats, expremuts, enganyats. Com diu la filla fabrista: fotem-nos!
Cal recordar que som l’autonomia més endeutada i amb majors problemes de liquidesa i de responsabilitat? Cal dir què passa amb les farmàcies? amb els hospitals? a l’escola?

Sí, molt bé que aquests futurs festers del poble es decanten per endavant, amb una ideologia clara, populista, fàcil. Però cal veure què ha passat a Bétera aquests darrers trenta anys, preguntar-nos on som, què n’ha quedat de tot plegat: dels comerços, dels bars, de les botigues de tot tipus que no poden rodar, dels bancs mateix, de l’índex de desocupació general del poble…, per cert, sabem quants n’hi ha, que no tenen faena?-, de la taronja, de les circumvalacions invisibles, del famós semàfor de retenció a l’entrada, dels horaris del XIX del metro a València, de quant hauran de pagar més els nostres joves universitaris…, encara n’hi ha un seguit d’aconseguiments peripatètics, de perles del poble i per al poble, davant la seua gran festa. Però no cal continuar. O sí. Que cadascú faça llista i es pague la cervesa on més li plaga.

Saben els futurs festers quants diners, malgrat la ruïna, paguem cada any a espana que espana es queda i no ens retorna? Ho sabrien calcular, amb tantes hores de dedicació voluntària com els tocarà de fer?

Les postures clares per endavant i bon profit que els pegue. I bona festa, naturalment. I ací pau i allà glòria, xe.
 

Divendres vam viure un altre jorn esplèndid, a la plaça del Mercat de Bétera. El programa que havia oganitzat l’ateneu de Bétera va anar rodat i va acomplir amb escreix totes les expectatives que havia generat. Impacte plàstic, capacitat organitzadora, varietat de productes, públic, una despesa equilibrada, una quantitat de persones entre bastidors ajudant perquè tot anés al punt, i encara, un comentari general que encara continua: la capacitat organitzadora de l’ateneu, malgrat la joventut de l’associació, és d’un nivell de primera, i a poc que tingueren un pressupost digne podria competir amb organitzacions de major prestigi.
Però no és per la competència de cap classe, ni per demostrar-nos on podem arribar, que l’ateneu es desviu cada setmana per omplir un espai cultural, polític, festiu, o lúdic. No. És demostrar-nos que, amb independència i creativitat, som capaços de bastir un espai polivalent obert a joves i grans, a l’activitat i al debat, a continuar oferint sense excuses, amb la col·laboració de moltes persones, una veu pròpia, cívica i respectuosa de construcció de noves propostes, sentint-nos sabedors que, aital capacitat, és també una resposta contundent a la inanició, a les ofertes casposes, al paquet de sempre, a l’avorriment…, l’objectiu que eduque el paladar i la mirada més enllà d’allò que s’espera d’una associació cívica i cultural, és un valor afegit contra la crisi, i una particular cagada de mosca contra uns quants tòpics immobilistes.
Que tot plegat no és gratuït, ni ens eixirà de franc, és secundari, davant aqueix horitzó. Justament, l’ateneu representa una aposta valenta, i una palla a l’ull d’aquells que ens voldrien colgats i en crisi per sempre.

foto: muixerangues davant la façana de l’ateneu, de Júlia Partal.

Hui presentem l’exposició «la festa a Bétera, les alfàbegues», d’Esperança Casanoves, la Xeringa. Mon pare en diria l’aixeringa. Allò que en un principi havia de ser una feineta de no res, va anar convertint-se en un cabal de treball i esforç, de reunions sobretot, per anar acotant què volíem i què podíem fer, amb tanta fotografia sobre la festa. De fet, aquesta primera exposició sobre les alfàbegues, o segona si tenim en compte aquell magnífic treball de Pep Codina i l’Aljama sobre els vestuari d’obreres i majorals, és una mirada particular, concreta d’Esperança, i com en tantes coses dels valencians, cadascú ajustaria la seua lectura i la seua interpertació de la festa, diferent i lícita, però aquesta és la mirada personal d’una dona que fa anys, molts, que documenta, amb la seua màquina des que era una xiqueta, què passa al poble. 
Treballar-hi plegats ha sigut un goig, perquè tot han sigut facilitats i enteses per decidir-nos amb tant de material com comptàvem.
L’ateneu de Bétera acompleix així un objectiu important, mostrar al poble i oferir-li un treball endreçat, acurat i bell de la seua festa, que és també la part important de la cultura i de la vida al si del mateix ateneu.
Tot plegat, l’exposició anirà completant-se amb projeccions, entrevistes i reportatges, de persones que han tingut una importància cabdal en la festa a Bétera, al llarg dels anys. Aquesta ha sigut la nostra tria. Per tot plegat, pagava la pena l’esforç d’una mirada festiva i entusiasta de la vida de poble.

Aquesta vesprada al corral de l’Ateneu assagen les figures que es faran demà a la plaça. La festa, del dia 3 d’agost, serà com un castell de focs. Calen assajos i molta preparació, les muixerangues no són cap broma i avui tenim mestres d’una festa declarada patrimoni universal: uns quants membres de la Nova hi són enmig de les pinyes i les torres.
Dins la casa també hi havia sarau, els preparatius de l’exposició sobre les alfàbegues. La inauguració serà dissabte, però demà ja es podrà visitar, gairebé al cent per cent. A partir de les deu de la nit, cinema a la fresca, Tintín a la manera d’Spilberg, en versió valenciana, o catalana, que és la única manera de veure cinema a València, en la llengua dels valencians, als corrals i a la fresca. Demà l’ateneu es vestirà de festa per obrir la plaça al poble, allà on s’aplega la gent per compartir de nou, la vida de poble. La festa és això, també, l’encontre de la gent que ara torna al poble a passar els dies de l’estiu, sense manies, això també és una festa particular, el retrobament anual, com hem canviat, què ens ha passat, com van els xics?, què fareu aquests dies?, us estareu molt de temps?, fins que passen festes?, el dia del gos, la vuitava… Cada colla va organitzant la seua celebració, la banda de música assaja per al dia de la presentació, els festers apuren els detalls, les obreres vesteixen les canyes, tot va posant-se en punt perquè tothom se’n puga sentir protagonista: això encara és el dos d’agost, i ja alenem com si s’acabés el món abans d’hora.
Cap al cinema, ara, a vore si omplim aquesta vegada.   

És l’1 d’agost, que és el primer dia de vacances, o simula que l’és, malgrat que ens han fet treballar de valent. Preferesc de dedicar l’apunt a la festa que despús-demà regalarà l’ateneu de Bétera a la plaça del Mercat. Perquè us prepareu, i feu el que calga per no perdre’s el detall, per no deixar de venir.
Divendres, l’ateneu presentarà un programa espectacular, una festota d’estiu de lo alto, vespres de la festa gran a Bétera: de fet, divendres podria passar per una setmana sencera d’activitat, en canvi de concentrar en unes hores una nit tan extraordinària: el contacontes llorenç, per comencar, després muixerangues i correfoc de joves. Sopar a la fresca, danses amb l’Aljama, sarau i per concloure romanços amb Jacint d’Alcàsser i Dani-Miquel.
Això no són vacances, home, és una bogeria extraordinària contra la crisi i en favor d’una festa diversa, de músiques tradicionals. Si així és com comença l’agost a l’ateneu, ja veurem què no viurem aquestes vacances, que potser decidirem de quedar-nos a viure a la fresca.