ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA DIGNITAT INEXISTENT

Sense categoria

La petició de Jordi Portabella a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona per atorgar la Medalla d’Or de la ciutat, i el nom d’un carrer a l’expresident del Parlament Heribert Barrera, mort recentment , ha topat amb un reglament, i un dictamen presentat pels Populars per impedir la petició, i voler demostrar que no es viable. De moment sembla que el govern de Trias continua amb el seu idil·li amb els Populars, i no ha fet gaires escarafalls per solucionar aquest tema que crec de país, i per damunt de qualsevol partit polític. Es una qüestió de normalitat, i amb això ja sabem que no anem sobrats.

Efectivament el líder d’Unitat per Barcelona vol que el govern municipal no cedeixi a les estratagemes dels populars, i tiri endavant la proposta. Aquest procés va començar al setembre passat, un mes més tard de la seva mort amb la petició esmentada, i el grup d’Alberto Fernández Diaz hi va començar a posar traves amb la demanda de l’informe jurídic per aclarir si era possible atorgar el guardó a títol pòstum, i si es podia fer a través d’un prec, amb la resposta negativa que ha presentat. l’Alcalde Trias denunciar temes partidistes de poca volada per no permetre aquest homenatge, i parla de fer el possible per rectificar i fer justícia amb una persona que es pot o no estar d’acord amb ell, però que ha deixat una empremta en el país, i es un referent. Cal dir que el dictamen presentat pels populars data de 1950, i per tant s’intentarà presentar una modificació del mateix.

Realment, quan un poble no es capaç d’homenatjar les seves personalitats, diu molt poc al seu favor, de la seva autoestima, i la seva capacitat de defensar la seva identitat. Ara trobem un altre exemple, tot un ex-president del Parlament, i un referent polític i de defensa de la catalanitat com Heribert Barrera, evidentment mereix un homenatge, i una distinció que qualsevol nació normal ni tant sols dubtaria per damunt de qualsevol ideologia política, però ja sabem que quan un territori viu colonitzat durant 300 anys, la seva autoestima es va desinflant, i la seva mentalitat pren un altra dimensió, i més si parlem d’un poble poruc i prudent com el poble català, arribant a fer homenatges des de les institucions a personatges del regim franquista, i sense cap estima per les llibertats catalanes com Joan Antoni Samaranch, i en canvi tractar d’una manera molt més discreta a l’expresident Barrera. La lluita dels populars per amagar qualsevol engruna de la nostra identitat no respecta ni els morts, i ara esgrimeixen un reglament de l’època dictatorial de més de 60 anys per intentar frenar l’homenatge, per raons purament ideològiques, i del seu anticatalanisme habitual, el més preocupant es la posició del govern del consistori, que no sembla reaccionar i posar la seva força al servei d’un acte de país, ja ho va fer en el seu últim acte polític damunt d’una camioneta, per no cedir un espai el consistori, i  també deixa en evidència les paraules del líder popular que una de les raons per no entrar a formar part del govern del consistori va ser la deriva independentista precisament del partit de l’alcalde Trias, però que tant sols forma part d’aquesta paranoia del nacionalisme espanyol, i que alhora de la veritat no es veu per enlloc, i on a tots nivells sembla que els socis preferents de CIU seran els populars, en un acte més d’un rumb que porta el país a un forat negre per la covardia de la classe política catalana.

En definitiva, un pas més per ridiculitzar la nació catalana, i fer veure que no ens respectem a nosaltres mateixos, i per tant no podem exigir a la resta, el que no fem nosaltres.

 

 

 

LA PROTESTA MISERABLE I XENOFÒBA

Sense categoria

Realment, ho he llegit i no m’ho podia creure, els sindicats dels Mossos d’esquadra davant les seves reivindicacions, i protestes per les retallades al cos sense negociació per part del govern decideixen deixar d’utilitzar la llengua catalana amb els ciutadans, els seus comunicats interns i mitjans en general.  Una nova barbaritat en un país miserable, que sembla li agrada agredir-se a ell mateix, i senzillament no fer res. No em puc imaginar posem el cas la policia alemanya en una protesta deixant d’utilitzar l’alemany, es una vergonya de grans dimensions. 

Un dels impulsors de la mesura esperpèntica i clarament de xenofòbia contra Catalunya, es el portaveu del sindicat de Mossos de CCOO vinculat amb el partit xenòfob i anticatalà Ciudadanos. Evidentment el rerefons polític de la qüestió es clar, i en Jordi Cañas del partit esmentat, ja ho ha qualificat com un signe de normalitat, i ha parlat de la llibertat i de regim totalitari als defensors del català, vertaderament lamentable.  Els Mossos parlen de la mesura com a pressió, i creuen que es preocupen més de la imatge que per la seguretat del cos, i han admès que per llei estan obligats a usar les dues llengües oficials, però ara nomes ho faran en una. També s’han protagonitzat tancades a les comissaries, com a Lloret de Mar on en un acte oficial del president Mas han fet onejar banderes espanyoles, i cridats “Viva Espanya”.

 

Estem d’acord que no ens podem posar a defensar el govern català que fa retallades a tort i a dret, i no es capaç d’aturar el robatori espanyol, i els incompliments que ens porten a la nostra situació, evidentment no son exemple de dignitat ni de res, i més desprès de votar favorablement a Madrid mesures que segons ells mateixos ens asfixien, i a més veure com el pacte amb els populars sembla cada cop més un fet que produeix vergonya aliena, i indignació. De totes maneres que la policia catalana, un dels símbols del nostre pobre autogovern, faci servir la llengua com element per les seves protestes es indignant. Crec que a cap estat lliure podria ser raonable això, però esclar quan es tracta d’una simple colònia, qualsevol cosa es possible, i quan veus que un dels principals impulsors esta relacionat amb el talibanisme nacional espanyol, anomenat Ciudadanos, la cosa ja esta més clara.  La imatge d’aquest cos cada cop es pot veure més deteriorada, perquè si la que teòricament es la meva policia no respecta la meva identitat, i un dels valors més preuats com es la llengua, evidentment deixaran de provocar-me respecte. També caldria identificar als que han fet voleiar banderes espanyolesm i cridats visques a l’estat que ens roba descaradament, això com es de suposar no ho denuncienm i obrir un expedient sancionador greum i suposo que en algun cas la expulsió directe, un cos policial que no s’identifica amb la ciutadania que ha de protegir queda invalidat, i encara que el govern català faci riure, no podem caure en aquest parany espanyol per enfonsar encara més els nostres valors.

 

Us imagineu això mateix en un altre territori, i amb un altra llengua, jo evidentment no, i fen el joc al que precisament ens ha dut a aquesta situació, cal dir amb la nostra col·laboració, no seria la millor manera. Els orígens d’aquest cos tots sabem quin sonm i no son precisament un gran exemple patriòtic o democràtic, ara be, atacar directament com a primera mesura la nostra identitatm referma que hi ha coses que amb el temps no canvien, i que potser caldria revisar el model o directament que torni la guàrdia civil.

 

Vull matisar que evidentment no parlo de tot el cos, però aquests que han seguit la protesta mereixen la més contundent repulsa dels que encara estimem la nostra llengua i el país.

 

 

 

 

 

 

 

EL CIRC DE LA CORRUPCIÓ DEL SISTEMA

Sense categoria

Aquests dies veiem els judicis a Camps i Matas, i les imatges i esdeveniments son molt depriments i donen idea de com es pot arribar a podrir un sistema, i fins on pot arribar la falta d’ètica i l’aprofitament dels càrrecs per un benefici personal amb total impunitat. Volia adjuntar un escrit de Salvador Cardús, que ens parla d’això, i que descriu perfectament aquests comportaments, i sobretot deixar clar que poc te a veure amb una Catalunya independent o no, més aviat amb l’exigència i control ètic d’una societat i les seves institucions.

Corruptes, corruptors i còmplices silenciosos

El pitjor dels casos de corrupció ja no és tant la quantitat de diners defraudats –excepte en algun cas majúscul, com el de Madoff-, sinó la misèria humana que s’amaga darrera la relació entre corruptors i corruptes. Ho veiem aquests amb el judici a Camps o a Matas, i ho tornarem a veure el dia que jutgin –que els meus ulls ho puguin veure!- a Millet o Undargarin.

Vull dir que el més greu, el més depriment, és veure com hi ha tanta gent que participa en les xarxes de corrupció, ja sigui com a beneficiaris directes del favor o de la prebenda –els que a vegades acaben a judici-, ja sigui per silenci còmplice, que són tota la resta. Es tracta d’aquells casos en els que “tothom ja ho sabia”, perquè són centenars i centenars de persones i d’institucions les que s’han doblegat a l’extorsió.

Cal dir que no tota aquesta corrupció social és susceptible de ser portada a judici. Els casos que coneixem, hi són perquè hi ha diner públic per entremig. Però també hi ha altres formes de corruptela en el món privat que posa en entredit que el que valgui sigui el talent. I hi ha tot un món de favors suggerits, de coaccions suaus, de “avui per mi, demà per tu”… els límits ètics dels quals és molt difícil d’establir. A partir de quina quantitat i de quina intenció, i en quin tipus de relació, un obsequi comença a ser un cas de corrupció?

Deia que tot plegat és possible per el perfil de la naturalesa humana. Fa uns anys, La Campana va publicar un llibre excel·lent, una Breu història de la corrupció, que mostra com n’és d’antiga i com ha atrapat la gent més distingida, culta i intel·ligent. Però per si no ho teníem prou clar, només cal escoltar algun dels enregistrament que han transcendit sobre els casos de corrupció a València per veure com els primers a no respectar-se és entre corruptes i corruptors. O és penós veure com els qui cobrien les corrupteles d’uns en benefici de tots ells, tan bon punt són descoberts, els abandonen en la seva dissort. Costa i Camps, Matas i Estaràs…

Com que en alguna ocasió hi ha hagut qui m’ha preguntat si la independència serviria per resoldre aquest tipus d’abusos, m’afanyo a dir que no. Tota la resta de països independents tenen casos de corrupció. Fins i tot els de tradició democràtica més antiga i d’orientació protestant, també. Vegeu el cas del Parlament britànic de fa un parell d’anys! L’únic que ens permetria la independència és la possibilitat de tenir institucions més transparents i més exigents, però és només una possibilitat. Per a bé i per a mal, hi ha qüestions que se situen en un altre pla, i per a les quals, l’únic remei és disposar de societats més i més exigents des del punt de vista ètic. I no estic segur que no anem just en la direcció contrària, per molts escarafalls que fem tots plegats.

Salvador Cardús

 

COHERÈNCIA I CORATGE POLÍTIC, QUINA BARRA!

Sense categoria

Coherència, responsabilitat, valentia i rigor, han estat algunes de les raons que des de CIU s’han fet servir per valorar, i argumentar els seu vot positiu al decret de retallades populars a Madrid, amb un nou gest de suport cap aquest partit, i contradient al conseller Mas Collell, que aquesta setmana mateix les qualificava d’asfíxia per Catalunya, però asclar els catalans som tant lleials que ho assumim amb naturalitat, dins la mentalitat regionalista del partit que la majoria de catalans ha posat al capdavant del nostre país.

Efectivament, el Congrés espanyol ha aprovat el paquet de retallades amb un augment de l’IRPF i de l’IBI, i una forta retallada de la despesa incloses. Tot queda disfressat amb la paraula temporalitat per segons quines mesures, i amb el diputat convergent traient pit pel seu gest de responsabilitat per la gravetat de la crisi espanyola. Cap efecte han tingut les acusacions a les autonomies com a culpables principals del dèficit, els constants incompliments en matèria de deutes cap aquestes, per part de l’estat central o el control dels pressupostos ja previst, i que deixarà el poder dels parlaments autonòmic en testimonial, a més ha amenaçat en congelar partides destinades a les autonomies, amb aquelles que incompleixin els objectius de dèficit, com tampoc ha servit l’espoli fiscal de 22 mil milions anuals, vertadera causa de la nostra situació. Ens diuen que no estan d’acord amb moltes de les mesures, i que perjudiquen Catalunya i la seva situació financera. Tanmateix molt poc temps desprès de votar negativament a la investidura de Rajoy, ara es converteixen en l’única força que ha donat suport a aquestes mesures, i sembla com ja en temps d’Aznar a canvi de res, sort que aquesta era la força que havia de lluitar pels interessos catalans a Madrid. Per altra banda per Esquerra, en Bosch repta a Rajoy que deixi decidir els catalans el seu futur, i es converteixi en el Cameron espanyol.

Realment, la tresoreria catalana esta esgotada, i tots sabem que entre altres coses es per no recaptar nosaltres els nostres impostos, i que aquests marxen per no tornar mai més amb una xifra al voltant del 10% del PIB, la solució que han trobat per seguir mantenint aquesta bicoca pel que rep aquests diners, es les retallades catalanes, com deia el Polònia ahir en un gag genial, les autentiques i genuïnes, i cal rebutjar imitacions. Aquesta es la tàctica genial que ens ha de portar concretament enlloc.  Ahir en un nou gest miserable, i que mereixeria el rebuig unànime de la ciutadania, donant suport a les retallades espanyoles, moltes d’elles qualificades pel mateix govern com una asfixia insuportable pel nostre país, i ho barregen amb la responsabilitat i el rigor, suposo que dins la mentalitat totalment nacional espanyola dels caps de CIU es coherent ajudar als interessos espanyols, encara que aquests perjudiquin greument els catalans, però amb el seu doble discurs es fan completament insuportables. Admetran una retallada de l’autogovern sense precedents amb el control dels pressupostos, i seguiran venen un pacte que no te cap credibilitat ni viabilitat per passar temps, jo diria fins que ja sigui irreversible les nostres opcions d’emprendre el camí  cap a la sobirania. Es vertaderament lamentable, però els seus votants que volen aquesta opció haurien de fer un pensament ràpid, i adonar-se que han dipositat la confiança en unes persones que van en sentit contrari a les seves pretensions. Han passat en un gir digne de les piruetes del Circ de Soleil de votar NO a la investidura de Rajoy, i ara a validar les seves propostes de retallades financeres i d’autogovern, potser ja seria hora de que la ciutadania despertes, i poses fil a l’agulla abans no sigui massa tard. Per la seva banda en Bosch pels republicans va fer el seu paper de reclamar el dret a decidir,  amb Escòcia com exemple, encara que sembla que no ho ha acabat d’entendre, ja que m’entres per terres britàniques ha quedat molt clar que els afers escocesos els decidirà el Parlament escocès, aquí segueixen obsessionats en que els nostres problemes, com el dret a decidir, els decidirà Madrid, i tots sabem que això es un altre engany intolerable.

En definitiva, una nova jornada de vergonya aliena pels nostres representants a Madrid, que confirmen la nul·la necessitat de representació catalana en la cambra espanyola.

 

 

 

 

ESCÒCIA S?HA FET GRAN, EL CATALANISME ENCARA AMB BOLQUERS

Sense categoria

Aquests dies, amb la proposta del govern britànic pel referèndum d’Escòcia per la independència amb una sèrie de condicionants, sobretot per afavorir la victòria del NO, però sempre respectant el resultat, s’ha trobat amb la resposta del primer ministre escocès Alex Salmond, refermant el referèndum per la tardor del 2014, i amb les condicions que surtin del seu Parlament, i no imposades des de fora. Aquesta claredat d’idees, i dignitat a prova de bomba, contrasta amb el catalanisme que encara no sap on va, i un govern català actual que ja ens diu que acceptaria un control tècnic del seu pressupost per part de Madrid, quan fa pocs dies era una negativa rotunda, com deia aquell, no es això companys, no es això.

Efectivament, Salmond critica el comportament del govern britànic, i no vol condicions a un referèndum que seguirà el camí marcat inicialment, i que com diu suposarà la decisió més important en 300 anys del país.  Parla d’un referèndum fet a Escòcia, i debatut en el seu parlament, de fet el parlament de Londres ja ha ofert cedir els poders per legalment organitzar l’afer, i es podria acceptar encara que avisa que els dies d’imposicions ja han passat a la historia. Explica que estant finalitzant els últims detalls del pla per celebrar-lo, i els ciutadans hi podran fer les seves aportacions, de fet hi ha punts polèmics com el vot a partir de 16 anys, o afegir una opció que suposi més autonomia, apart del SI i del NO. Per altra banda el Partit Nacionalista escocès, ja incloïa en el seu programa electoral el referèndum, i gaudeix d’una majoria absoluta a la cambra, i un pla perfectament definit, i on apart tenen la democràcia britànica que respectaria el resultat sigui el que sigui. Per altra banda a Catalunya, Rajoy carrega contra les autonomies, i les fa principals culpables del dèficit de l’Estat, d’aquí les mesures de control que vol impulsar. Des de CIU, el diputat Jordi Turull ja ens diu ara que permetria que l’estat espanyol exercís un control tècnic dels pressupostos catalans, però no polític, i dependrà de la formulació de la proposta, i es contradiu amb les primeres reaccions que van ser de negativa total. Per la seva banda el portaveu defensarà que la Unió Europea ho controli directament i no l’Estat, i pensar que alguns com els Populars a l’Ajuntament de Barcelona no volen entrar en el seu govern per la deriva ideològica independentista d’aquest, la paranoia es màxima.

Realment la reacció escocesa hauria de fer treure els colors a aquest catalanisme de pa sucat amb oli que patim per aquí. En Salmond, un polític astut i amb dignitat, te molt clar que el full de ruta no es toca, i qui l’ha de condicionar nomes es el propi parlament escocès, sense acceptar intervencions des de fora que enterboleixin el mateix referèndum, per molt que vinguin d’un parlament tant poderós com el de Londres. Tot sembla indicar que el 2014 haurà referèndum, i la capsa dels trons s’obrirà a l’Europa occidental, i un nou estat pot veure la llum dins la Unió, amb acceptació com no pot ser d’altra manera en estats democràtics del poder existent fins ara. Mentrestant el nostre Parlament, suposo que seguirà ocupat retallant el nostre estat del benestar, i administrar el poc poder existent, ja que fins hi tot ja insinuen que deixaran controlar els pressupostos catalans a Madrid, i que sent una revisió tècnica o política no te cap justificació, i que a més servirà perquè seguim gaudint del nostre espoli econòmic consentit, i exercim el nostre victimisme de fireta als quatre vents, com més ens agrada, ja que el catalanisme no te prou coratge de volar sol, es molt còmode viure a casa dels pares, sense responsabilitats reals, i en aquest cas pagant les despeses nostres, i bona part dels altres, abans que començar a decidir a favor nostre, i desenvolupar la nostra vida en plenitud.

Ens podem trobar amb un nou estat propi als nassos i molt a prop de nosaltres, i nosaltres com a màxima reivindicació tindrem demanar un partit de costellada de la nostra selecció per Nadal per lluir les nostres estelades de paper, sabent que el dia desprès haurem tornat a fer el ridícul. Cal decidir urgentment, si volem ser Escòcia o Múrcia, es així de senzill, no cal allargar més l’agonia.

PAGAR COM SUECIA I VIURE MOLT PER SOTA DE SUECIA

Sense categoria
El govern espanyol ha impulsat un augment del tipus màxim d’IRPF que arriba al 56% a Catalunya per rendes altes, i que nomes es superat en el món per Suecia i Aruba, malauradament tanta pressió fiscal no es tradueix en els serveis que rebem, i com a solució ens anem retallant poc a poc per falta de liquiditat, ara sembla que grans esdeveniments internacionals que projecten el país com la formula u podrien perillar, i mentrestant el President observarà els processos independentistes com Escòcia, però afirma que Catalunya no ha de fer res de forma immediata, be sí, anar pagant i treballant molt per augmentar el nostre espoli, es una tasca que sembla no volem deixar.

Efectivament, el tercer país més alt del món en pressió fiscal, per ser el 14é lloc en el rànquing autonòmic espanyol, no esta gens malament, inclús per darrere de grans potencies com Ceuta i Melilla. Suecia es un dels estats amb un estat del benestar més potent, i nosaltres mentrestant de rebaixes. Cal dir que la majoria de comunitats es situen 4 punts per sota de nosaltres, i els experts ens diuen que superar el 50% es confiscador. Com a recepta Mas Collell, ens diu que aquest augment amplia el marge de diners de l’anomenat espoli fiscal, i pot acabar sent asfixiant, però confia en els crèdits del Banc Central Europeu que de totes maneres no han fet baixar un atur per sobre del 20%, i sense perspectives de millora, pel que cal mirar cada despesa i esdeveniments com la formula u o les motos podrien desaparèixer pel seu elevat cost. Malgrat això, el president vol observar les experiències de referèndums independentistes arreu d’Europa, i a Escòcia en particular, desprès de l’anunci des de Londres d’instar a la Consulta abans de 18 mesos per intentar que l’independentisme no creixi, però respectant els resultats, cosa que ha lloat en comparació amb la pobre democràcia espanyola, això si avisant que Catalunya no ha de fer res de manera immediata. Per altra banda, l’Estat segueix collant Catalunya, tancant aeroports com el de Badajoz que han costat unes grans inversions per uns rendiments nuls, i despertant la caverna per la part del discurs pronunciada en català per Josep Guardiola en la gala de la Pilota d’Or a Zuric, amb la més absoluta normalitat.
La situació es veu que no es  prou greu ni amb una perspectiva prou negre, segons el president, i com sempre Catalunya no ha de fer res. Bé, si que ha de fer pagar com el que més per uns serveis de tercera als seus ciutadans, i pagar serveis molt millors a l’Estat espanyol. Ens diu que observarà els processos independentistes com Escòcia, però es que el govern escocès ja s’ha compromès a realitzar-lo en campanya, i ara en el govern, sense embuts i en un procés democràtic impecable, que te com aliat la democràcia real britànica, que lògicament jugarà les seves cartes per intentar que el vot negatiu sigui vencedor, però que com no pot ser d’altra manera respectarà el resultat, això a l’Estat espanyol no passarà mai, per tant observar processos en estats normals i civilitzats democràticament poc te a veure amb el nostre cas. Nosaltres no podem optar per aquesta via, i hem d’agafar la iniciativa, per això cal una majoria del Parlament que ho vulgui, no nomes observar, sinó actuar. Les compareixences del conseller d’economia a cada greuge des de l’Estat cada cop fan més llàstima, jo entenc que l’home ja no sap que fer, i nomes quedar anar retallant per salvar el gran robatori espanyol costi el que costi, ara li pot tocar el rebre a la formula u, jo no soc cap apassionat d’aquesta modalitat, però entenc que dona una imatge internacional que Catalunya no pot perdre. El president també es podria fixar com els ha anat els territoris que han esdevingut estat propi, i veuria el seu espectacular desenvolupament econòmic, no cal que esperi, ho pot veure ja ara, si vol. El que no pot fer es anar passant com si tinguéssim tot el temps del món, ja que no el tenim, i tots aquests desgavells econòmics en forma d’infraestructures com els aeroports espanyols deficitaris, han estat pagats en bona part amb el nostre espoli, i això no s’aturarà, fins hi tot un fet tant normal com que una persona utilitzi la seva llengua en un acte de reconeixement, si es tracta del català, es atacat com la més gran de les ofenses.
Això es el que tenim en el present, i si donem el pas tenim el que han tingut els estats que han esdevingut lliures i normals, i també els que vindran. Com deia aquell, fets i no paraules.
 
 

 

QUAN APRENDREM A AFRONTAR LA REALITAT

Sense categoria

El tribunal Europeu dels Drets Humans a Estrasburg, ha rebutjat la demanda contra la sentencia del TC sobre l’Estatut català, ja que considera que no es de la seva jurisdicció, i fa veure un cop més que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure, i concretament em refereixo no als europeus, sinó als catalans. Per altra banda segueix el genocidi de la nostra llengua, i Aragó te pressa per modificar la seva llei de llengües, i eliminar qualsevol referència al català amb aquesta obsessió malaltissa per foragitar-lo per les bones o per les dolentes de tots els territoris on hauria de gaudir de protecció en un teòric estat plural.

Efectivament, la demanda interposada per dos catalans concretament l’editor Quim Torra i l’advocat Jordi Cortada a la institució europea, contra la sentencia del TC a la llei catalana no ha arribat al fons de la qüestió, ja que no es considera l’òrgan pertinent. Els impulsors ja consideren un èxit mostrar els greuges catalans a nivell internacional, de fet els dos van considerar que la resolució del TC vulnerava els seus drets de ciutadans europeus, com el d’un judici equitatiu, ja que els afectats no estaven representats al TC, i ja que van votar prèviament la llei, també haurien de poder participar en aquest altra fase, i no nomes les institucions, recordo amb una resolució de 4 anys de deliberacions i profundes retallades al text. Per altra banda, el govern aragonès té molta pressa per retallar la Llei de Llengües, la presidenta popular vol anul·lar la mínima normalització que preveu, i passa per davant sembla de la crisi, de fet la llei tot i esmentar que català i aragonès son llengües pròpies, nomes la castellana es oficial, i les altres son voluntàries, tot hi així suprimiran aquesta mínima protecció, i afegiran una protecció i desenvolupament de l’ús de les modalitats lingüístiques pròpies que de fet no vol dir res. De fet el PP i PAR, consideren el parlar de la franja com a modalitats aragoneses i mai català, i defensen fins hi tot que cada poble trií el nom que vulgui donar a la seva parla.

Realment la demanda a Europa es un fet més que ens obliga a preguntar si encara no hem entès res, o som un poble curt de mires. Crec que 300 anys son suficient per entendre quin es el nostre paper dins l’Estat espanyol, i qui ostenta el poder, com ho fa, i amb quina legalitat es basa o estat de dret. Per tant el procés de l’Estatut, una llei orgànica estatal a Catalunya va seguir les regles que marca la llei i els procediments que regula l’Estat espanyol, ni més ni menys, es va votar en un Parlament català, en una votació de poca transcendència, ja que tant sols era l’inici del camí, es va desfer a consciencia a Madrid amb la nostra col·laboració, cal recordar-ho, posteriorment es va votar per la ciutadania amb l’anhel del vot favorable de la força que ara governa a Catalunya, i gairebé amb la que teòricament defensava la independència, i posteriorment els recursos presentats van ser resolts pel TC com marca la llei espanyola, i aquesta si que va ser la versió definitiva, per tant es lògic que el tribunal europeu no sigui adient per jutjar un afer que simplement ha complert la llei d’un estat, i on les forces politiques del territori afectar han col·laborat en la major part del procés com un element més, en definitiva no hi ha cas. Si no estem d’acord amb la legalitat espanyola, nomes hi ha el camí de crear-ne una de pròpia, que llavors passarà a ser la referència, el que no es pot pretendre a aquestes alçades es voler formar part d’un conjunt, però amb regles diferenciades del mateix, no cal més enganys, l’estat es el que es, la seva llei que es la nostra es la que es, i si no ho considerem just, ja un camí que no admet mitges tintes. Pel que fa a la llei de llengües aragonesa, sembla que la paranoia, i persecució de la llengua catalana es una prioritat absoluta, hem vist València, les Illes, ara la Franja, i posteriorment Catalunya. Nomes hi ha una llengua i tota la resta, especialment la catalana s’han de suprimir, i aquesta es la pluralitat que tant els enriqueix, tampoc cal enganyar-se més. Aquesta llei de mínims tampoc es suficient, i si convé s’inventaran una nova llengua amb un nom nou per amagar la realitat i tema resolt, nomes val una imposició que es la seva llengua, i com passava abans, si no emprenem el nostre camí ben aviat, aquesta esta amenaçada de mort, i tampoc serà eterna.

 

 

 

LA OPORTUNITAT DE MAS I ELS MALS NEGOCIS

Sense categoria
El president Mas viatja aquest dilluns a Londres per participar a la cimera de governants liberals i demòcrates reformistes, amb l’objectiu d’explicar la nostra austeritat i control del dèficit, i també la proposta de pacte fiscal, i els incompliments sistemàtics espanyols. Per altra banda a Gal·les, el partit independentista va provar l’aventura d’un govern com a soci minoritari dels laboristes, i la patacada electoral va ser contundent, em sembla que em sona d’algun altre cas més proper

Efectivament, el president viatja en aquesta cimera on entre altres el primer ministre holandès o el viceprimer ministre britànic escoltaran les seves paraules, aquest exposarà el control català del dèficit públic,  i la demostració de que Catalunya actua amb responsabilitat, alhora la explicarà la proposta de pacte fiscal per recaptar tots els impostos com necessitat per activar l’economia catalana, i estirar l’economia espanyola, subratllant la solidaritat catalana en relació als incompliments sistemàtics del govern espanyol. Es l’unica comunitat no estat convidada, i amb un PIB tant gran com Finlàndia o Portugal, i gran consideració a Europa. Per altra banda a Gal·les, el partit independentista Playd Cymru, desprès de la patacada electoral del mes de maig passat busca un nou líder, de fet va passar de segona força amb coalició amb els laboristes al govern a ser superada inclús pels conservadors. De fet en el govern va gestionar la seva part de poder amb la promesa, que la feina diària portaria a l’estat propi, però la realitat va ser molt diferent, i en la campanya els seus socis van quedar a un pas de la majoria absoluta, i amb critiques en campanya a la formació independentista, que ara es troba en un carreró sense sortida.

 

El president te una gran oportunitat per portar la nostra causa amb els líders europeus, i demostrar davant d’ells la nostra determinació per esdevenir un estat,  exposant els nostres greuges i arguments sobrats i les sortides que tenim, amb l’estat propi com a solució definitiva. Malauradament deixarà escapar un altre tren que no passa sovint, ja que la nostra veu a Europa es pràcticament invisible, cosa que s’accentua amb la disminució de les nostres ambaixades pel món a petició dels populars, una espècie de gol en pròpia porteria inadmissible. Els explicarà com ens apliquem amb les retallades del nostre estat del benestar per complir amb uns números fent-ho compatible amb un robatori escandalós de les nostres arques, i uns incompliments de les lleis constants de l’Estat espanyol, i amb la solució del pacte fiscal, per cert suposo que explicarà la resposta per la part que l’ha de validar en forma negativa mil i un cops, cosa que tot en conjunt farà pensar a aquests líders europeus que som uns passerells o pitjor uns beneits o mesells que no mereixem massa cosa més que el que tenim. Qui no vol assumir responsabilitats, i simplement vol sobreviure en un sistema que no controla, el que es respecte no en provoca massa, i pot arribar a la paranoia quan explica que vol recaptar tots els impostos, i precisament qui li ha de concedir ja li ha dit no, i a més reduirà el seu finançament, i ara controlarà el seu pressupost, tot això sense plantejar un pla B anomenat independència per sortir d’aquest atzucac, pot convertir una oportunitat en una rialla dissimulada per la nostra covardia i submissió sense mesura. Per altra banda a Gal·les, i tal com va succeir amb Esquerra i el PSOE-C en el tripartit, es confirma la teoria, que quan un partit independentista desvia el seu camí per tocar poder en un govern, amb la gestió simple per bandera, i al costat del nacionalisme en aquest cas socialisme del nacionalisme espanyol o britànic posat els cas, el resultat es que la traïció als objectius, i un afany de poder sense sentit acaben sent un mal negoci, i els votants, en aquest cas exigents acaben donant l’esquena al partit. Esperem que sigui una lliçó que hagin aprés definitivament tots plegats.

 

 

 

CARME O CARMEN CHACON, NOVA PRESA DE PEL

Sense categoria

L’Exministre de Defensa i candidata per Barcelona a les eleccions espanyoles pels socialistes, de fet tant sols se li recorda en la primera campanya, i ara en la segona, ja que entre mig d’aquests períodes es va oblidar curiosament dels seus orígens, ara presenta candidatura per la secretaria general dels socialistes espanyols, i treu tot el seu cinisme criticant un govern del qual formava part, i apel·lant als orígens per captar el vot des d’Andalusia, tot plegat  tant caspós  i oportunista com els seus fets en política.

 Des d’Olula del Rio a Almeria, confirma la seva candidatura al càrrec per segons diu aixecar aquest partit ja sense transicions ni interregnes, i s’enfrontarà a Rubalcaba amb el manifest “Molt de PSOE per fer”, diu que hi ha molta gent que no pot esperar més i vol veure una alternança possible, i ella ho vol fer possible, amb un debat profund i serè, i una integració de diferents sensibilitats. Fa al·lusió als seus avis per justificar el seu possible lideratge, i es proclama catalana però neta d’andalusos meravellosos, una castellana de Burgos i un aragonès indomable, i parla d’Andalusia com exemple i prioritat.  Diu desconfiar de les fronteres, ja que a  tot arreu ja de tot, i la causa del socialisme no te fronteres. Parla de la por  a l’immobilisme i lloa Andalusia, arribant a dir que si aconsegueix el lideratge no hi haurà cap altra cita més important a la seva agenda que aquest territori, i ho considera una guia per haver reduït les seves despeses i crear un sistema modèlic de protecció. Creu en la igualtat i defensa una fiscalitat justa, i un partit que digui el mateix a tot arreu, i ha aprofitat per titllar d’incompetents el nou govern popular al haver incomplert la promesa de no pujar els impostos.

Realment, demano disculpes, però suposo que cadascú te les seves manies o fixacions, i jo concretament, una d’elles es el rebuig que em produeix aquest personatge cada cop que obre la boca o presenten la seva imatge per les televisions. Cal tenir molta barra, de fet no li falta per presentar-se com a catalana, i anar a fer la presentació a Andalusia, i utilitzar els orígens castellans de la seva família com un mèrit per accedir al seu càrrec, es veu que des de la ciutat on va néixer a la vora del Llobregat, i manifestant-se com catalana solsament no es pot fer. Sincerament es lleig presentar els orígens familiars i propis com a grans mèrits de currículum, ja que els fets, valors i experiència demostrable haurien de ser predominants, però esclar, aquesta cap de llista per Barcelona va treure un gran resultat a Barcelona, cal dir en unes circumstancies especials, tot seguit es va oblidar del territori don va sortir, i dels seus votants, per simplement defensar el PSOE a Madrid, va formar part com a ministra del govern espanyol, concretament a Defensa, i per tant corresponsable del desgavell econòmic que el seu partit va provocar a l’Estat espanyol, va validar els vots contraris dels seus 25 diputats a Madrid contra els interessos catalans, i moltes vegades contradient les votacions mateixes efectuades en el Parlament Català, i per reblar el clau es va mostrar molt satisfeta de la retallada estatutària catalana, i es va tornar a presentar a les eleccions per Catalunya amb uns resultats mediocres, i amb una campanya miserable on semblava que mai havia trepitjat Madrid, aquesta es la gestió, i el currículum real del personatge, que de catalana no en te res, ja que no es tracta d’haver nascut, que també, però es tracta del que se sent, i del que es defensa, i aquí la Carme, o Carmen com es fa dir te un suspens total. Parla d’Andalusia com a prioritat total, curiós per una que es diu catalana, suposo que seria massa que digues que Catalunya es la seva prioritat, esclar que ho disfressa en que no creu amb fronteres i tots som iguals, es fals, creu en una frontera i la ha defensat sempre, i sap perfectament que tots no som iguals, i la seva presentació es un exemple. Si la seva guia es Andalusia, amb això queda dit tot, ja que el territori que regala el 10% del que produeix, i que te molt menys estat del benestar que als territoris que ajuda, sembla que no es el seu model, un altre fet curiós. Creu en la igualtat i fiscalitat justa, i quan era al govern com es que no ho van aplicar, o es que llavors no ho creia, i fins hi tot s’atreveix a criticar el govern popular per incompliment de la promesa dels impostos, que s’enrecorda quantes promeses ha incomplert Zapatero amb Catalunya durant la seva presidència, suposo que no, a vegades la memòria es selectiva, però el cinisme d’aquest personatge no te límits.

En definitiva, una nou pas de la Chacon sense sorpreses, i amb la mentida i el cinisme per davant, si de cas que  busqui casa per terres andaluses ja que n’està tant enamorada i que no parli de que molta gent està esperant l’alternança quan acaben de rebre un fort correctiu electoral, potser que pensi per quins motius ha estat, i no passegi les seves misèries i demagògia per allà on va.

 

 

 

 

 

 

 

CONTROL TOTAL DE L?ESTAT I CONSULTES ABSURDES

Sense categoria

El govern espanyol mitjançant una entrevista del ministre d’Economia,  ha explicat que entre les mesures que properament s’aplicaran, hi haurà una llei que permeti controlar els pressupostos de les autonomies, i validar-los abans de passar als Parlaments respectius, la indignació com sempre a Catalunya no s’ha fet esperar. Per altra banda els sindicats  espanyols volen una consulta sobre les retallades a la ciutadania, en una nova maniobra per desviar l’atenció. Se’ns dubte la cosa es posa interessant.

Efectivament, el ministre ha deixat anar que s’establiran mecanismes de control estrictes sobre els pressupostos de les comunitats, per donar llum verda o denegar abans de la seva tramitació definitiva, en una mena de LOAPA financera,  i per frenar els dèficits de cada comunitat. Aquesta nova retallada futura autonòmica en paraules del portaveu del govern català, es carregar-se l’autogovern i ho veu intolerable, ja que s’eliminarà l’autonomia financera i vulneraria la constitució espanyola, per tant s’hi oposarà, i recorda que va contra el pacte fiscal que es vol demanar, curiosament en Felip Puig ho considera lògic, que l’Estat vulgui controlar la disbauxa que es produeix a 15 de les 17 autonomies, i demana reconèixer els que fan les coses bé i els que no. Per Iniciativa, es una nova retallada de l’Estatut, i un nou atac que segueix ofegant Catalunya amb una retallada de drets, per Esquerra es un insult a Catalunya, i demana escollir al govern entre el país o el PP. Per altra banda els sindicats CCOO i UGT propugnen una consulta sobre les retallades, per manifestar el rebuig dels ciutadans, i ho demanaran al Parlament amb la part proporcional de diputats necessaris, o en cas contrari iniciant una ILP.

Sense pausa, l’Estat espanyol esta fent la feina bruta que els nostres partits miserablement no s’atreveixen a fer, i que ens pot portar directament a l’estat propi.  Desprès de deixar l’Estatut en res, de incomplir tots els compromisos amb Catalunya sense baixar el nivell d’exigència, de promoure com objectiu un ensenyament comú, i una retirada del català com única llengua vehicular amb el suport judicial, ara toca el control dels pressupostos, que també hauran de passar el filtre de Madrid, i deixaran el minso poder de la Generalitat i del nostre autogovern pràcticament anul·lat. Se’ns dubte amb l’excusa de la crisi, la feina d’assimilació engegada fa prop de 300 anys pot arribar al seu objectiu final. Les reaccions catalanes no han passat del que normalment succeeix, quatre escarafalls, amenaces  d’oposar-se a la futura llei, que saben que mai compliran, i poca cosa més. La proposta absurda de pacte fiscal esta quedant més en ridícul que mai, primer es rebaixarà el finançament, i ara es controlarà el pressupost, i algun encara segueix insistint amb un tema que ja es un insult a la població en majúscules. Per altra banda en Puig, parla de controlar la resta d’autonomies, quan sap perfectament que l’objectiu principal es Catalunya, faci be les coses o no. Ni l’Estatut que es una llei ja sense sentit, i nomes per quatre nostàlgics autonomistes espanyols, ni la sagrada Constitució, què evidentment no es reformarà per aplicar aquesta nova Loapa, ni res, impedirà aquest nou cop contra l’autogovern de fireta català, i realment les excuses s’acaben, i la paradeta s’enfonsa. Si no volen per indignitat, interès i covardia fer el pas endavant nacional, i volen seguir com una regió de tercera espanyola qualsevol, haurem de fer una consulta segurament, però per tancar algunes de les nostres institucions, que simplement seran agencies de col·locació sense cap pes polític, i per tant ens les podem estalviar. Per altra banda els sindicats espanyols volen preguntar a la gent per les retallades, en un nou intent de desviar l’atenció, i culpabilitzar exclusivament Catalunya de la situació, oblidant el problema de l’espoli que evidentment no voldran consultar mai.

En definitiva, una comèdia que sembla va més apressa del previst, i que pot acabar molt malament si no reaccionem a temps.

 

EL GENOCIDI CULTURAL A LES ILLES I LA NOVA TEORIA INDEFINIDA

Sense categoria

El partit popular i la seva majoria a les Illes, esta decidit ha cometre un genocidi lingüístic digne de la millor dictadura, i amb la derogació del decret que protegia el català, el pot deixar sentenciat i tocat de mort, per la obsessió malaltissa d’aquest partit. Per altra banda, el President Mas amb el seu balanç anual va explicar com assolir ser un estat sobirà amb tot el que això comporta, sense arribar a ser un estat europeu, un altre teoria rebuscada per fer passar vergonya aliena.

El govern Balear, amb el president Bauzà al capdavant, segueix la seva paranoia xenòfoba per acabar amb la llengua catalana a les Balears, i el seu projecte inclou la derogació del decret de normalització de la llengua, un element clau per la supervivència del català, i que marca l’ús normal i habitual de l’administració balear amb la nostra llengua. Cal dir que el català deixarà de ser requisit per passar a ser un mèrit  a la funció pública, i apart en el decret abans esmentat, deixarà fora de servei la comunicació oral normalment en català als ciutadans o d’alts càrrecs en acte públics, també afectarà la retolació de vies publiques, i les actuacions internes de caire administratiu fins ara s’havien de redactar en català, entre molts altres temes que volen completar amb l’esperit del franquisme l’objectiu de l’extermini de la nostra llengua. Per altra banda el president Mas, assegura que amb l’assoliment del pacte fiscal, Catalunya ja tindria els quatre pilars fonamentals per obtenir la plena sobirania en l’àmbit de la construcció europea, es a dir una teoria hilarant de voler construir una Europa basada en la interpretació extensiva, de que tot estat es basa en el monopoli de la força, i el gran pas es el pacte fiscal que assoliria el pilar que ens faltava, ostentar el poder de la hisenda, i així veure que la construcció s’anirà fonamentant en la cessió de sobirania dels països, cosa que redueix a quatre, els elements com les politiques properes a la ciutadania, seguretat i interior que tenim en gran part, relacions exteriors cada cop més europees i menys catalanes, i el quart el ja esmentat. D’aquesta manera descomptant l’exèrcit, ambaixades i cos diplomàtic que no aspirem a tenir (afegiria que jo si que hi aspiro), però amb la hisenda estarem a prop d’una sobirania gran en un context europeu.

Les urnes van parlar, i a les Illes sembla que una gran majoria els importa ben poc la seva identitat, segurament hi ha molts factors que influeixen, però tothom sabia de la dèria dels populars per arraconar la llengua catalana, tal com han fet al País Valencià, i ara al mateix nivell o superior que la crisi posen fil a l’agulla per trencar la normalització lingüística, i imposar el castellà per decret deixant el català en un us testimonial, tal com el volen.  Es un genocidi en tota regla, i una evidencia que han traspassat totes les línies vermelles, però tal com ha succeït al País Valencià amb una gran majoria fan i desfan, i sempre amb el seu objectiu ben clar, esborrar la identitat amb la llengua com a referent per substituir-lo per la seva, si cal s’inventen un idioma com a les terres valencianes, i aquí no els cal, senzillament derogar els decrets de protecció de la llengua catalana, i deixar-la totalment nua. Realment l’assimilació del territori espanyol es un fet gairebé consumat al País Valencià, i ara van a per les Illes, tant sols el Principat resisteix, però si s’entesta en no voler marxar tard o d’hora acabarà perdent també la seva identitat, el genocidi cultural barrejat de pluralitat espanyol no te fi.  Pel que fa al President, i la seva teoria de ser un estat, sense ser independent, embolicant tot amb aquests quatre elements que ell considera claus i dins un context europeu, s’acosta als límits del que es pot suportar escoltar. Francament ben ras i curt, un estat es independent o no es estat, així de senzill, no hi ha mig estats, senzillament no existeixen, i no hi ha ningú amb dos dits de coneixement que vulgui aquest altra paranoia. Prou de posar pals a les rodes, no volem tal competència o tal altra, o un pacte fiscal millor o pitjor, senzillament volem un estat, i aquest ja porta incorporat tot en el mateix dins l’àmbit europeu o mundial, simplement es això, prou de prendre per rucs a la població, i arribar inventar entitats imaginaries per amagar la covardia o interès de no voler  donar un pas endavant.

 

 

 

 

SI NO FEM ELS DEURES, SEREM INTERVINGUTS PER L?ESTAT

Sense categoria

Aquest advertiment l’ha pronunciat el President Mas amb el seu balanç del primer any de govern, i concreta que el 2011 i 2012 son les etapes més dures, i que espera que el 2013 la recuperació comenci a ser una realitat, assegurant que es poden salvar els pilars de l’estat del benestar, però no tot l’estat del benestar, i posant el pacte fiscal com a reclamació a Madrid, al mateix temps prenia possessió com a nova delegada del govern a Catalunya, la popular Maria Llanos de Luna, diputada al Parlament, i que te com a gran mèrit el seu menyspreu a la llengua catalana, què mai fa servir en les seves intervencions.

Ens parla de que ha fet una feina titànica, però necessària per reduir el dèficit, i parla de que allò que anava contra les roques a la deriva, ara te rumb, i es marca com objectius preservar, i fer passes endavant amb l’autogovern mitjançant el pacte fiscal, que el vol amb un gran consens per gaudir de més força amb la negociació a Madrid, i critica el tracte de les autonomies per part espanyola, alhora parla de que les mesures d’ajustament no seran suficients per la creació de llocs de treball, i que depèn mes del crèdit del Banc Europeu i una reforma laboral espanyola. Avisa de que havíem anat massa enllà amb l’estat del benestar, i que ara s’han de fer els deures per no ser intervinguts per l’Estat, i posar en perill 30 anys d’autogovern. Per la seva part, la Maria de Llanos de Luna ha pres possessió del seu nou càrrec, aquest cop amb bilingüe, i parla de que ha vingut a treballar, no per buscar aplaudiments, sinó solucions treballant per una administració única, que no vol dir una única administració, en el mateix acte el ministre d’interior ens diu que el govern espanyol mantindrà els compromisos amb l’Estatut de Catalunya amb un missatge clarament ambigu i cínic alhora.

 

Realment caldria dir al President, que no cal que ens intervingui l’Estat, ja que fa prop de 300 anys que ho esta fent, per tant per aquest costat cap problema, ens parla de que havíem anat massa enllà, i que no podem salvar tot l’estat del benestar, però s’ha aturat ha pensar que sense el robatori espanyol podríem mantenir aquest nivell anterior, i augmentar-lo en benefici de tots els ciutadans catalans, i que això no es cap mal. No he vist per exemple que altres estats més rics, i amb un nivell més alt demanin perdó per ser-ho, vers al contrari, es un orgull que la societat del teu territori gaudeixi d’un sistema que elevi el seu nivell de vida el màxim possible, però com sempre els catalans ho tenim prohibit, no podem aixecar el cap, i si ho fem una mica, immediatament ens hem de disculpar, vertaderament es lamentable. El vaixell de que parla va contra les roques, i porta el rumb canviat des de fa molts i molts anys, no hi ha cap territori que pugui resistir per sempre aquest llast anomenat estat espanyol, i sobreviure per explicar-ho, i els límits s’acosten, i sembla que no ho vulguem veure. Es bo reconèixer que finalment depenem d’una reforma laboral que ha de fer l’Estat per començar a donar el tomb a la situació, i veure que el nostre poder es tant pobre, que si no volem donar cap pas endavant potser que ens plantegem la seva utilitat, posats a fer prefereixo ser un espanyol que gaudeixi de tots els avantatges de la resta, que un català sense cap aspiració, i amb el victimisme i el greuge per bandera fins l’infinit. Parla de posar en perill els 30 anys d’autogovern, caldria veure que es un autogovern de fireta i controlat, i la prova evident es la prova del cotó amb el nou Estatut, i com ha acabat, francament per aquesta banda no cal patir gaire, ja que tots sabem que l’Estat de les autonomies bàsicament es una cortina de fum per Catalunya i Euskadi, però sempre sota control. Pel que fa a la nova delegada del govern, no faré cap comentari del seu aspecte cara enfora, que cadascú tregui les seves conclusions, però algú que es diputat en una cambra, i que no te el més mínim respecte per la llengua oficial i pròpia d’aquest territori, ja dona idea del seu tarannà, i quan parla d’administració única, ja sabem que vol dir, i es pot definir amb el mot centralització i retallada de competències, per cert quan parla de que be a buscar solucions, això ja fa molta por, es el que tenim.

 

EL MINISTRE DE GUINDOS SE SENT SOLIDARI AMB CATALUNYA

Sense categoria

La burla es constant, el nou ministre d’economia del nou govern popular ens diu que se sent molt solidari amb els esforços que fa el territori català en matèria d’austeritat, alhora ja han confirmat que no pagaran els 759 milions de l’addicional de l’Estatut, ni tampoc els 1400 del Fons de competitivitat, al mateix temps estudien retallar el finançament actual català, i mentrestant a Catalunya el govern dels millors enfeinat amb el pacte fiscal, i sense un pla alternatiu quan tornin amb la cua entre cames de Madrid, o amb una proposta de vergonya com alternativa.

Si amb temps de bonança les engrunes o plats de llenties eren els regals a Catalunya, ara amb temps de crisi el nou executiu ja ens diu que ara no es pot assumir els deutes amb Catalunya, i de moment no els liquidarà. Per tant l’Estatut es un simple paper mullat sense cap validesa, el nou ministre d’interior diguem-ne català, Jorge Fernandez, parla de deute reconegut inassolible, i ho ajorna fins els propers pressupostos, on tampoc hi ha cap garantia de cobrament per la part catalana. Per si fos poc es pretén revisar els finançaments de certes comunitats autònomes a la baixa, i Catalunya entre elles. Com deia De Guindos se sent solidari, i mesures com el tiquet moderador ho deixa en l’àmbit de competències català, i valora l’austeritat catalana en el context actual. Per la seva banda a Catalunya, Junqueras reclama a CIU fer un pas endavant davant l’espoli fiscal existent, i demana un pla B quan Madrid digui no al pacte fiscal, i per suposat no acceptar millores inexistents com a contrapartida, i superar el pacte tripartit on amb 10 anys i progressivament s’havia de solucionar aquesta problema, i on ara veiem com en els partits nacionals espanyols, o sigui PP i PSOE-C segueixen simplement ignorant el tema, i per tant aquest gran consens que es vol vendre es impossible.

Realment, la situació es critica, i el cinisme de De Guindos i la seva solidaritat irònica ja es l’últim que es podia sentir, una solidaritat que alhora posa tots els pals a les rodes possibles amb els incompliments per decret, que no treuen l’exigència econòmica al territori, i on els populars catalans amb el seu ministre al capdavant, aquell que empresonava independentistes en temps passats, i amb un altre càrrec a Barcelona, i que sense rubor i es queda tant ample nega uns pagaments per llei que en qualsevol democràcia normal significarien un delicte, però que a l’Estat espanyol tothom troba normal, i el simple pagament d’un deute es considerat per la resta d’autonomies un privilegi cap a Catalunya. De fet, hem anat més enllà ja que el meravellós finançament existent podria no tant sols augmentar poc, sinó disminuir com es va filtrar en la reunió del consell de ministres passat, i això si que ha deixat descol·locats l’autisme existent a la classe política catalana, que segueix amb aquesta fantasia del pacte fiscal, aliè a la realitat que te al damunt, i que no en vol sentir a parlar, ja que llavors nomes li quedaria un camí que evidentment no vol prendre. En Junqueras vol un pla B, però crec que no hi es, i de totes maneres el partit que ho demana, es el mateix que va entregar durant 7 anys un govern al PSOE-C, que segueix ignorant els problemes catalans, i que per suposant esta en contra de qualsevol autonomia financera catalana, i molt menys si significa reduir els recursos robats que van a altres zones de l’estat espanyol. Pel que fa al President, i els seus ponts que vol refer, sembla  vol disfressar una gran irresponsabilitat, com es retallar el nostre estat del benestar fins els límits, d’una política austera i responsable, i amb un esquer que cada cop fa més riure, i que cada cop es creu menys gent, deixant de banda que es inassolible, la pregunta seria fins quan pensen aguantar aquesta situació esquizofrènica, i quan haurem de patir la ciutadania els nostres suposats representants.

 

 

 

 

 

AQUI DONEM VOLTES ALS TEMES I ALTRES DECIDEIXEN

Sense categoria

Casualment encetem pràcticament el 2012 tal com el varem acabar, i no es una forma positiva, però si il·lustrativa del nostre pobre autogovern, el cementiri nuclear que tanta polseguera ha portat, tant a Ascó, com en el Parlament català, cantant les excel·lències i avantatges uns, i manifestant el seu vot negatiu els altres, amb debats encesos, i que finalment han acabat amb un decisió ferma de qui veritablement te el poder decisori, que es el govern espanyol. Una bona lliçó de com es pot fer el ridícul un cop més per la nostra part.

Efectivament, entre les noves mesures del govern espanyol encapçalat per Rajoy, ha estat la ubicació definitiva del cementiri nuclear que el govern socialista anterior havia estat marejant la perdiu com en moltes altres coses, i ara finalment no serà Ascó, i si ho serà Villar de Cañas a Cuenca. Aquest magatzem de residus nuclears deixa fora les altres opcions a priori més afavorides pels informes tècnics. Segons la portaveu la demora de set anys ha suposat un cost de 60 mil euros diaris, i argumenta la decisió per la seva proximitat, i la possibilitat de vertebració que el municipi ofereix al territori que l’envolta, això significarà 750 milions d’inversió, i la creació de 300 llocs de feina directes, apart podria acollir un polígon industrial pel sector atòmic, i un centre d’investigació. Pel que fa al foro nuclear espanyol ha celebrat la decisió per poder recollir els residus en breu, i que produeixen les centrals espanyoles, cosa que serà un estalvi i un motor econòmic per l’Estat.  La coordinadora anticementiri nuclear ha dit que l’oposició social i institucional del territori ha foragitat Ascó, ja que el Parlament hi va votar contràriament, encara que la població de la localitat era favorable, amb un debat encès que va durar força temps i que avui ha acabat.

Realment tantes declaracions i contra declaracions, manifestacions incloses a favor i en contra, gran polèmica entre la institució local del poble, i el nostre Parlament, que davant el moviment social que es va organitzar, sobretot d’aquests col·lectius que frenen qualsevol projecte que genera llocs de treball i modernitza un territori amb aquest progressisme barat que tant de mal fa moltes vegades, va votar solemnement en contra del projecte. Segurament el que fa més mal d’aquells dies de grans declaracions i controvèrsia, que donaven la impressió des de fora que realment decidíem alguna cosa, això era fals i ha estat una nova cortina de fum que finalment s’ha demostrat. El que realment decidia era el govern espanyol, i ja ho ha fet. La ubicació es una realitat, i ha coincidit amb la posició negativa del Parlament amb Ascó, però també hagués pogut ser contraris, si finalment haguessin estimat convenient la població riberenca. El poder de decisió nomes, i com la majoria de coses el tenia Madrid, i per tant fer veure el que no es no deixa de ser posar de rellevància la mediocritat de la nostra classe política, i de moltes parts interessades en generar debats sobre temes on no tenim ni veu ni vot. Es el preu que s’ha de pagar per pertànyer a un estat, que lògicament pren les seves decisions, i on nosaltres nomes som una petita part sense poder polític, es el que de moment volem ser, per dir-ho en altres paraules, una criatura sense responsabilitats de decisions reals sobre les coses, i que el que més mal fa es no admetre aquesta evidencia, i fer veure que som qui sap que discutint decisions que no estan a les nostres mans.

En definitiva, es una lliçó, perquè no ens tornin a vendre gat per llebre, i poder rebutjar aquestes maniobres interessades, i denunciar la qüestió de fons, que es la nostra manca total de poder polític.