ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL MINISTRE DE GUINDOS SE SENT SOLIDARI AMB CATALUNYA

General

La burla es constant, el nou ministre d’economia del nou govern popular ens diu que se sent molt solidari amb els esforços que fa el territori català en matèria d’austeritat, alhora ja han confirmat que no pagaran els 759 milions de l’addicional de l’Estatut, ni tampoc els 1400 del Fons de competitivitat, al mateix temps estudien retallar el finançament actual català, i mentrestant a Catalunya el govern dels millors enfeinat amb el pacte fiscal, i sense un pla alternatiu quan tornin amb la cua entre cames de Madrid, o amb una proposta de vergonya com alternativa.

Si amb temps de bonança les engrunes o plats de llenties eren els regals a Catalunya, ara amb temps de crisi el nou executiu ja ens diu que ara no es pot assumir els deutes amb Catalunya, i de moment no els liquidarà. Per tant l’Estatut es un simple paper mullat sense cap validesa, el nou ministre d’interior diguem-ne català, Jorge Fernandez, parla de deute reconegut inassolible, i ho ajorna fins els propers pressupostos, on tampoc hi ha cap garantia de cobrament per la part catalana. Per si fos poc es pretén revisar els finançaments de certes comunitats autònomes a la baixa, i Catalunya entre elles. Com deia De Guindos se sent solidari, i mesures com el tiquet moderador ho deixa en l’àmbit de competències català, i valora l’austeritat catalana en el context actual. Per la seva banda a Catalunya, Junqueras reclama a CIU fer un pas endavant davant l’espoli fiscal existent, i demana un pla B quan Madrid digui no al pacte fiscal, i per suposat no acceptar millores inexistents com a contrapartida, i superar el pacte tripartit on amb 10 anys i progressivament s’havia de solucionar aquesta problema, i on ara veiem com en els partits nacionals espanyols, o sigui PP i PSOE-C segueixen simplement ignorant el tema, i per tant aquest gran consens que es vol vendre es impossible.

Realment, la situació es critica, i el cinisme de De Guindos i la seva solidaritat irònica ja es l’últim que es podia sentir, una solidaritat que alhora posa tots els pals a les rodes possibles amb els incompliments per decret, que no treuen l’exigència econòmica al territori, i on els populars catalans amb el seu ministre al capdavant, aquell que empresonava independentistes en temps passats, i amb un altre càrrec a Barcelona, i que sense rubor i es queda tant ample nega uns pagaments per llei que en qualsevol democràcia normal significarien un delicte, però que a l’Estat espanyol tothom troba normal, i el simple pagament d’un deute es considerat per la resta d’autonomies un privilegi cap a Catalunya. De fet, hem anat més enllà ja que el meravellós finançament existent podria no tant sols augmentar poc, sinó disminuir com es va filtrar en la reunió del consell de ministres passat, i això si que ha deixat descol·locats l’autisme existent a la classe política catalana, que segueix amb aquesta fantasia del pacte fiscal, aliè a la realitat que te al damunt, i que no en vol sentir a parlar, ja que llavors nomes li quedaria un camí que evidentment no vol prendre. En Junqueras vol un pla B, però crec que no hi es, i de totes maneres el partit que ho demana, es el mateix que va entregar durant 7 anys un govern al PSOE-C, que segueix ignorant els problemes catalans, i que per suposant esta en contra de qualsevol autonomia financera catalana, i molt menys si significa reduir els recursos robats que van a altres zones de l’estat espanyol. Pel que fa al President, i els seus ponts que vol refer, sembla  vol disfressar una gran irresponsabilitat, com es retallar el nostre estat del benestar fins els límits, d’una política austera i responsable, i amb un esquer que cada cop fa més riure, i que cada cop es creu menys gent, deixant de banda que es inassolible, la pregunta seria fins quan pensen aguantar aquesta situació esquizofrènica, i quan haurem de patir la ciutadania els nostres suposats representants.

 

 

 

 

 

  1. Bon dia  Albert. malhauradament tot té un límit. Pel que veig i de moment, la gent anem trampejant com podem perquè encara hi ha les engrunes o herència de l’estat del benestar. Tanmateix, crec que d’aquí 5-6 anys la cosa ja serà insuportable, però si el nostre govern no governa i no s’erigeix com la solució als greus problemes que vidran. la gent mirarà cap a Madrid i demanarà la dissolució de la Generalitat o que passi a ser una Diputació General (organisme estrictament administratiu i gestor).

    Temps al temps…

    Gabriel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.