El govern espanyol ha impulsat un augment del tipus màxim d’IRPF que arriba al 56% a Catalunya per rendes altes, i que nomes es superat en el món per Suecia i Aruba, malauradament tanta pressió fiscal no es tradueix en els serveis que rebem, i com a solució ens anem retallant poc a poc per falta de liquiditat, ara sembla que grans esdeveniments internacionals que projecten el país com la formula u podrien perillar, i mentrestant el President observarà els processos independentistes com Escòcia, però afirma que Catalunya no ha de fer res de forma immediata, be sí, anar pagant i treballant molt per augmentar el nostre espoli, es una tasca que sembla no volem deixar.
Efectivament, el tercer país més alt del món en pressió fiscal, per ser el 14é lloc en el rànquing autonòmic espanyol, no esta gens malament, inclús per darrere de grans potencies com Ceuta i Melilla. Suecia es un dels estats amb un estat del benestar més potent, i nosaltres mentrestant de rebaixes. Cal dir que la majoria de comunitats es situen 4 punts per sota de nosaltres, i els experts ens diuen que superar el 50% es confiscador. Com a recepta Mas Collell, ens diu que aquest augment amplia el marge de diners de l’anomenat espoli fiscal, i pot acabar sent asfixiant, però confia en els crèdits del Banc Central Europeu que de totes maneres no han fet baixar un atur per sobre del 20%, i sense perspectives de millora, pel que cal mirar cada despesa i esdeveniments com la formula u o les motos podrien desaparèixer pel seu elevat cost. Malgrat això, el president vol observar les experiències de referèndums independentistes arreu d’Europa, i a Escòcia en particular, desprès de l’anunci des de Londres d’instar a la Consulta abans de 18 mesos per intentar que l’independentisme no creixi, però respectant els resultats, cosa que ha lloat en comparació amb la pobre democràcia espanyola, això si avisant que Catalunya no ha de fer res de manera immediata. Per altra banda, l’Estat segueix collant Catalunya, tancant aeroports com el de Badajoz que han costat unes grans inversions per uns rendiments nuls, i despertant la caverna per la part del discurs pronunciada en català per Josep Guardiola en la gala de la Pilota d’Or a Zuric, amb la més absoluta normalitat.
La situació es veu que no esprou greu ni amb una perspectiva prou negre, segons el president, i com sempre Catalunya no ha de fer res. Bé, si que ha de fer pagar com el que més per uns serveis de tercera als seus ciutadans, i pagar serveis molt millors a l’Estat espanyol. Ens diu que observarà els processos independentistes com Escòcia, però es que el govern escocès ja s’ha compromès a realitzar-lo en campanya, i ara en el govern, sense embuts i en un procés democràtic impecable, que te com aliat la democràcia real britànica, que lògicament jugarà les seves cartes per intentar que el vot negatiu sigui vencedor, però que com no pot ser d’altra manera respectarà el resultat, això a l’Estat espanyol no passarà mai, per tant observar processos en estats normals i civilitzats democràticament poc te a veure amb el nostre cas. Nosaltres no podem optar per aquesta via, i hem d’agafar la iniciativa, per això cal una majoria del Parlament que ho vulgui, no nomes observar, sinó actuar. Les compareixences del conseller d’economia a cada greuge des de l’Estat cada cop fan més llàstima, jo entenc que l’home ja no sap que fer, i nomes quedar anar retallant per salvar el gran robatori espanyol costi el que costi, ara li pot tocar el rebre a la formula u, jo no soc cap apassionat d’aquesta modalitat, però entenc que dona una imatge internacional que Catalunya no pot perdre. El president també es podria fixar com els ha anat els territoris que han esdevingut estat propi, i veuria el seu espectacular desenvolupament econòmic, no cal que esperi, ho pot veure ja ara, si vol. El que no pot fer es anar passant com si tinguéssim tot el temps del món, ja que no el tenim, i tots aquests desgavells econòmics en forma d’infraestructures com els aeroports espanyols deficitaris, han estat pagats en bona part amb el nostre espoli, i això no s’aturarà, fins hi tot un fet tant normal com que una persona utilitzi la seva llengua en un acte de reconeixement, si es tracta del català, es atacat com la més gran de les ofenses.
Això es el que tenim en el present, i si donem el pas tenim el que han tingut els estats que han esdevingut lliures i normals, i també els que vindran. Com deia aquell, fets i no paraules.