Arriba desprès de set anys del tancament d’aquest diari basc per col·laboració amb ETA, i sense cap prova que ho confirmi, el judici contra cinc dels seus directius a l’Audiència Nacional, amb un cas denunciat per multitud d’organitzacions, i clara prova de les pràctiques que utilitza l’estat de dret espanyol per acabar amb les diferents identitats que conviuen al territori, diferents a la seva idea única sobre l’imperi, i que en el cas del País Basc, i amb l’excusa perfecte de la violència, serveix per barrejar qualsevol manifestació cultural autòctona amb el terrorisme.

El 2003, el jutge Juan del Olmo va ordenar la clausura temporal de la publicació, i l’embargament de tots els seus bens sota l’acusació de que ETA va intervenir en la creació, designació de direcció i objectius del diari, que eren amb l’excusa  cultural de l’idioma èuscar, promoure la idea terrorista i els valors que defensa. Tenint el dubtós honor de ser un cas únic a Europa d’atac a la llibertat d’expressió, i informació en una suposada democràcia.

Es dona el cas que l’acusació de la fiscalia va sol·licitar l’arxivament del cas per falta de proves, però la sala penal va considerar que es podia continuar aquesta farsa amb l’acusació popular de dos entitats amb clares connotacions feixistes com Dignidad i Justicia i la manipulada Associació de Víctimes del Terrorisme, què no aporten cap prova, apart de la seva xenofòbia pel que no consideren que segueix la directriu oficial espanyola, i on per cert, a diferencia d’altres ocasions no se suspendrà el judici com ja s’ha fet altres vegades.

No s’acaba aquí aquesta barbaritat i atropellament jurídic, ja que el Ministeri de l’interior davant les acusacions dels acusats sobre tortures de la Guardia Civil sofertes,  els acusa de col·laboració amb banda armada per seguir el manual de directrius d’ETA, i sembla no dona credibilitat a les detallades tortures exposades, què son una clara violació dels drets humans en aquest regim democràtic de pa sucat amb oli.

Son casos que nomes poden passar en un estat amb una cortina de fum anomenada democràcia, què en realitat esta molt lluny de ser una realitat, es molt greu tancar una publicació per estar pensada i executada com a cultura basca, i un cas insòlit a l’Europa Occidental, encara ho es més desprès de 7 anys sense proves de la seva vinculació terrorista, i nomes per l’acusació de dos grups feixistes que tampoc presenten cap prova, es mantingui aquesta parodia de judici, per acabar-ho d’adobar no reconèixer les tortures policials espanyoles que cada any son denunciades per les organitzacions internacionals dels drets humans, i on en tenim molts exemples, ja dona idea del tipus d’estat de dret exemplar que ens volen vendre.

Aquesta es l’alternativa a l’estat propi, amb un estat modern i just sense cap rèmora del passat, els arguments es van multiplicant, i francament no veig ningú amb un mínim desig de llibertat, què sigui capaç de posar impediments a aquesta decisió tant fàcil entre llibertat o repressió.

Les reaccions que provenen dels partits que formen el nostre Parlament actual sobre les consultes independentistes no poden ser més decebedores, simplement no pensen fer res, i seguiran el seu full de ruta que passa per esperar la sentència de l’Estatut per part del TC, recollir les engrunes que en queden, i gestionar-les amb diferents versions depenent de qui ho faci. Tota la resta es paper mullat, i com ha dit avui en Joan Carretero, aquesta cambra esta podrida, i necessita un canvi radical de dalt a baix per recuperar la dignitat que hores d’ara tant sols representa un sector de la societat civil.

El que ens ofereix l’estat espanyol, apart d’insults i menyspreu per un exercici democràtic, son fets com els que han succeït a la cimera climàtica de Copenhaguen, on la delegació de la Generalitat que treia pit per ser la única amb oficina pròpia sense tenir estat, ha vist com l’estat espanyol no ha acreditat a tots els membres de la delegació, i nomes tres han estat els escollits, entre ells el President Montilla, la resta amb el vicepresident Carod Rovira al capdavant s’han hagut d’enregistrar com una ONG, en resum un gran caos, i una manera de fer el ridícul pel món fent veure el que no es, amb delegacions de pa sucat amb oli, similar a la idea aquella de les olimpíades per territoris sense estat, tot una cortina de fum, per amagar que en aquest món si no ets un estat, no ets ningú.

Els partits nacionalistes espanyols com Ciudadanos i PP, no han parat de desacreditar l’exercici democràtic de les consultes, un fet normal ja que ells enyoren més altres temps que els actuals, per la seva banda el PSOE-C utilitza tots els seus mitjans per silenciar el tema, i tant sols minimitza els importants resultats, amb un President al capdavant que continua fent-se l’orni alhora d’escoltar la veu de la societat, tot un exemple per no imitar. Pel que fa a CIU i ERC han passat en 24 hores de parlar de referèndums vinculants per la propera legislatura, a córrer a dir que no donaran suport a la ILP presentada i que els faria possible, deixant ben clar que en el terreny de l’autogovern la seva única ambició es aprofitar el poc que quedi en peu de l’Estatut, i poca cosa més.

Per tant la conclusió es que l’Estat Propi, nomes te una defensa que es la societat civil organitzada, i què contradient el que deia en Lopez Tena, que el que es tractava era de fer un referèndum, i no de preparar cap opció política, jo amb tot el respecte, li diria que ni aconseguint milions de vots, per si sols seran insuficients, si no hi ha una força política que els canalitzi en el Parlament com a voluntat popular, i hores d’ara aquesta opció es clarament Reagrupament amb un objectiu ben definit, i tot el seguit de grups i plataformes, què esperem tots junts formin aquesta gran coalició per portar els nostres anhels a la cambra i exercir-los, ell hauria de saber que cap partit actual te cap intenció de donar un pas endavant, per tant no es poden perdre el temps amb discussions estèrils o protagonismes que ara no toquen.  

Tothom ha de ser conscient del que ens hi juguem, i el més important es que tot suma, com exemple posaré l’entrevista d’avui a Carretero, que assegurava que si es pel be del projecte, faria un pas enrere en benefici de Carles Mora o Joan Laporta per posar dos exemples. Aquest es l’exemple a seguir, ningú sobra, però el més important es sumar, i què el projecte independentista arribi a bon port.

Desprès del 13 D, crec que cal valorar com un èxit aquest 95% de vots per l’estat propi, què suposen pràcticament la totalitat dels 200000 vots emesos, i una gran victòria en tots els vora 170 municipis amb dret a vot aquesta jornada, es un capital que s’ha de saber administrar, i què se’ns dubte es la punta de llança de cara als futurs actes que vindran, i què finalment han de culminar amb una opció política per posar potes avall el Parlament el proper any, i fer un canvi de rumb en direcció a Europa, i deixant enrere la via tronada espanyola.

He pensat uns quans títols per l’article, i desprès de caure amb tòpics i més tòpics, m’ha vingut la llum en forma de descoberta llunàtica, i simplement ha calgut una petita adaptació. Crec en la lliçó que l’independentisme va donar ahir de forma cívica i totalment democràtica, i on seguint la tendència de les enquestes, i la lògica indignació de qualsevol que senti alguna cosa per aquesta terra o pel seu futur en general.  La participació de vora el 30 %, crec francament que no es dolenta, tenint en compte els mitjans per fer aquests comicis, amb un voluntariat formidable, però sense cap dels recursos dels referèndums convocats pel govern de torn, i així amb una sabata i una espardenya, s’ha vist com en pobles petits on el contacte personal es el mitjà preferent la participació ha estat molt més alta, i a mesura la població creixia amb habitants anava baixant, degut precisament a aquesta falta de recursos per difondre la campanya, i lluitant contra el silenci informatiu dels mitjans i la nul·la propaganda institucional, què no ha evitat el gran ressò internacional de les consultes pel món, crec un objectiu més o igual d’important que el resultat.

Cal apaivagar ràpidament aquestes desavinences entre la Coordinadora d’Osona i la Coordinadora de la resta del territori, ja que es el que menys convé, més que res per no donar carnassa als nostres enemics que son molts i espantats. Les reaccions del President Català, més pendent d’inaugurar línies de metro que del que la societat demana, segueix menysvalorant les consultes, i segueix aferrat a un Estatut moribund com la seva taula de salvació. Iniciativa segueix la seva aposta federal totalment fora de lloc, i diu que la participació es poca, obviant que en les passades eleccions al Parlament els seus votants no van ser gaires més, coses de la memòria.

Pel que fa a CIU, Oriol Pujol i Felip Puig ja donaven per fet que el dret a l’autodeterminació tindria un paper predominant en el seu programa electoral, i en Puigcercos per part d’ERC, apostava per la declaració unilateral d’indepèndencia, i el seu partit s’atorgava part important de l’èxit sobiranista de les consultes. No ens els creiem, tot es fals, pura façana.  La prova del cotó la posat en Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt, presentant al Parlament la mateixa ILP rebutjada el maig passat per aquest, per convocar un referèndum vinculant a nivell nacional, i tot hi el seu segur rebuig per part de la Mesa, ja ha provocat la seva desaprovació per part del President d’Esquerra i del President de CIU, deixant així en un no res les declaracions del dia d’ahir, i posant les coses al seu lloc, i confirmant el que ja sabíem, cap partit del Parlament actual te intenció de trencar la legalitat espanyola, i la seva màxima ambició es gestionar l’autonomia que l’estat espanyol ens proporcioni.

Per això, crec que es molt important el que sembla ser gairebé un fet de l’anunci d’una gran plataforma a partir de la Coordinadora de les consultes, per agrupar tots els independentistes amb els seus diferents grups, i on posteriorment s’espera la incorporació  de tots els independentistes descontents en altres partits, de persones com en Joan Laporta, i per suposat del Reagrupament d’en Joan Carretero, per des de les diferents concepcions de cadascú participar d’aquest gran projecte per la independència de cara a les properes eleccions, i aconseguir l’objectiu final, què per molts entrebancs en el camí, ells saben que si sumem, guanyem.

Quan fa pocs moments que han tancat els col·legis electorals improvisats per les consultes per la Independència, i nomes amb dades encara confoses de participació a les 18 hores, on s’estima que més de 150000 persones ja havien passat avui per les urnes i l’absència total d’incidents, ja es pot valorar com un primer èxit de la cita, cosa que contrasta amb la Botifarrada organitzada per Ciudadanos,  o la manifestació d’alternativa Espanyola que han tingut el valor de quedar com a rèmores antidemocràtiques que son.

Avui es un d’aquells dies que per força marcaran un abans i un després al territori català, primer per la pujada d’autoestima col·lectiva que generarà la macro consulta, la nostra entrada a la agenda europea com a problema a solucionar, i el futur com a estat propi que tard o d’hora s’albira a l’horitzó per damunt de les reaccions que avui hem seguit sentint d’aquí i d’allà, i què tenen la virtut de tornar a la normalitat que mai havia d’haver marxat, i que siguin els partits que defensen la dependència per sempre a Espanya els que hagin de donar explicacions, ja que la independència es un fet natural que no necessita excuses.

Veiem l’article d’en Jordi Barbeta a la Vanguardia, on adverteix que això nomes ha fet que començar, i comet l’errada de vincular la decisió d’un tribunal espanyola a un referèndum imparable. Crec que en la primera part te raó, i el menyspreu que es tracta el tema constata amb declaracions com les del mateix Zapatero des de Brussel·les esmentant el tema, per dir que no condueix a res, però com sap que no es veritat, en parla, com fa la seva vicepresidenta De la Vega, què ens recorda un cop i un altra que no tenen cap conseqüència jurídica, i no s’ajusten a la Constitució, el tarannà d’aquest personatge ja el coneixem tots, i hauria de saber que cap Independència s’ajusta a la legalitat de l’Estat del qual ho fa, per tant es una obvietat que si vols fugir de la presó no pots seguir les regles dels carcellers. Pel que fa a la segona part no te res a veure la sentència amb les consultes, la societat catalana ja es prou gran, i sap el que ha de fer sense esperar sentències sobre vies que ja estan esgotades, i fora de servei.

Pel que fa la Botifarrada, al final resulta que darrera estava la xenofòbia de Ciudadanos i no era la societat civil, tot un exemple de democràcia, el mateix que han donat la multitudinària manifestació de 60 persones de les rèmores feixistes d’Alianza Nacional.

La mesquinesa i desorientació dels partits catalans no te límit, i avui mateix en Joan Puigcercós per part d’ERC, ens diu que la sentència sobre l’Estatut que comença a ser gairebé intranscendent davant el moviment de la societat civil, i parla d’un referèndum a nivell nacional, quan fa quatre dies  donaven suport a l’editorial conjunta pro-estatut, i posaven com a condicions el concert econòmic per futurs pactes, crec que la situació els comença a desbordar i ja no saben com aturar-ho. Per la seva part el President Montilla, ves quina casualitat ha inaugurat precisament avui la primera part de la L 9 del metro, i ens diu que aquesta es la línia d’horitzó de l’autogovern que marca l’Estatut, crec que davant la situació d’haver d’escollir entre una línia nova de metro, i un estat propi que podrà fer les que vulgui i quan i com ho decideixi, no hi ha color.

Per últim en Felip Puig tampoc descarta aquest referèndum vinculant per la propera legislatura, quan el seu cap de cartell no para de repetir-nos que un referèndum seria un derrota segura, i per això no el convocaria, tota una lliçó de coherència.

En definitiva, siguin quins siguin els resultats, la celebració de les consultes ja es una victòria, i la via queda oberta per qui la vulgui utilitzar.

· 

Els llibres d’història amb una perspectiva més llarga, posaran el 13 de desembre de 2009 com un dia clau en el procés cap a la independència, i què de moment avui ha tingut com a protagonista el poble més petit de Catalunya, què ha votat clarament a favor de l’estat propi, amb un 95% dels seu reduït cens, i ha portat tota una sèrie de reaccions, què crec que cal destacar.

En primer lloc destacaria que el diari francès Le Monde en la seva editorial de política internacional, a parlat del procés independentista català avisant a la Unió Europea de l’ampliació interna que pot patir en poc temps, constata que l’independentisme ha guanyat terreny, i què la configuració política inestable ha reforçat aquesta afirmació. Destaca altres casos com el País Basc, Flandes o Escòcia, què podrien seguir el mateix camí, i treu la tradicional excusa de preguntar-se, que com es pot voler una emancipació en territoris amb amplis poders, i acaba amb una gran veritat, què avui en dia canviar les fronteres ja no es sinònim de conflicte armat.

Per un altre costat, un altra virtut de les consultes es treure a la llum el caràcter totalment antidemocràtic del front Ciudadanos, PP i PSOE-C, cadascun amb la seva manera de fer, però amb un clar front comú.  Els alcaldes del PSOE-C de ciutats grans, han elaborat un manifest en defensa de la constitucionalitat de l’Estatut, i el seu compromís de defensar-lo i vetllar pel seu compliment, ja què es la voluntat de la ciutadania, i la millor manera de defensar l’autogovern català. També en un exercici de cinisme ha criticat la sobrevaloració de la noticia de les consultes a TV3, ja que no tenen valor estadístic ni polític , i on fins hi tot Carme Figueras ex consellera, ha demanat que la Marató no es vegi contaminada per les consultes, què ha qualificat de tema conjuntural.

En primer lloc enhorabona als habitants de Sant Jaume, el bonic poblet que ha pogut expressar la seva opinió lliurement, i a més ha donat un veredicte prou clar. Pel que fa a la internacionalització del conflicte amb articles com el de Le Monde, on hi ha un bon fet què es treure dramatisme a la modificació de les fronteres internes, i ho presenta com un fet factible, per altra banda intenta intoxicar amb els grans poders dels que disposa els territoris que volen emancipar-se, i què simplement es una cortina de fum que venen els grans estats, però que s’allunyen molt de la realitat com molt be sabem aquí.

Pel que fa a treure la mascara antidemocràtica del nacionalisme espanyol ranci dels tres partits esmentats, i què sembla  defensen la terrible conclusió que Espanya i Constitució es igual a democràcia i qualsevol altra cosa no.  Ara els socialistes s’aferren a l’Estatut com un clau roent, i no recorden que van ser els primers a esmenar-lo desprès d’haver-lo votat, i van ser principals còmplices del “cepillao” d’en Guerra a Madrid, i què ara esperen la darrera escapçada del TC, per tant això saben que no es la millor defensa de l’autogovern, i molt menys comparat amb un estat propi. Respecte les critiques per TV3, em sembla indignant que del silenci informatiu en un tema cabdal per Catalunya en diguin sobrevaloració, quan a moltes televisions europees han donat més cobertura que la televisió catalana, que ja frega el deliri, amb la contaminació de les consultes a la marató per part de l’exconsellera amb un fet conjuntural. Crec que 700000 persones puguin votar si volen un estat propi en un territori de 7 milions no em sembla gens conjuntural, sinó molt important, i on els efectes polítics al finalitzar el procés hi han de ser per força, i obligaran als partits a posicionar-se, i quedar a remolc de la societat que ha posat la directe, i fàcilment ha superat l’mmobilisme i mesquinesa dels partits polítics.

La federació de distribuïdors cinematogràfics i el Gremi d’exhibidors, unes entitats que agrupen  gairebé la totalitat de sales de cinema del país, han posat el crit al cel contra la llei del cinema, i la seva quota de doblatge al català en un 50 %.  Han presentat una contraproposta ridícula, què amb prou feines arribaria al 7 % de les sales, i com a premi una tarda gratuïta de cinema en català a unes 50 sales agregades al Gremi, i així problema resolt, i el català tractat com una anècdota que no va mes enllà de ser residual en aquest món global.

Segons diuen, les majors pretenen fomentar el català, enlloc d’imposar-lo, com diuen que vol fer la Conselleria de Cultura, i ens proposen aquest pacte, què amb prou feines arribarà el 7% per veure cinema en català, i que quedaria a anys llum de la quota que marcarà la nova llei, què fa un any  per part de la Generalitat ja se’ls va oferir el pagament del doblatge, i llavors ja van rebutjar amb l’excusa que doblar el català establiria un precedent per altres llengües oficials. Ara amb aquesta proposta, volen fer un petit miratge per seguir mantenint el domini aclaparador de la llengua castellana, i presentant el problema de la llengua catalana gairebé com una obsessió de la conselleria, i un precedent de greus conseqüències pel sector. Per la seva part la Generalitat esta oberta al diàleg, però considera irrenunciable l’objectiu de la paritat de les dues llengües, i poder garantir el dret dels ciutadans a poder escollir amb quin idioma es pot veure la pel·lícula.

Ens trobem amb el de sempre, una llei que simplement posa fi a aquesta discriminació cap a la societat a la que va dirigida aquesta part de la cultura, i què normalitzarà el que passa en tots els territoris del món, on les obres o s’emeten en versió original, un debat introduït amb fins malèvols per no afrontar el vertader tema, o amb la llengua del país. La contraoferta es simplement insultant, ja que passar del 3% al 7% de sales es pràcticament imperceptible, i no suposa cap avenç per la llengua pròpia  del país i en  clara  discriminació, la tarda gratuïta en català en algunes sales ja es pixar fora de test, ja que algunes d’aquestes sales serà l’únic cop a l’any que ofereixen pel·lícules en aquest idioma, i al no especificar de si seran novetats o obres mes antigues ja doblades, dona la impressió que el ciutadà català va a veure una pel·lícula en el seu idioma simplement per aquest fet, i no per la qualitat de l’obra.  Si ho fa es simplement per normalitat, i perquè al ser la seva llengua, la cultura intenta consumir-la en el mateix idioma com qualsevol ciutadà del món.

Respecte a aquest suposat perill de traduir en totes les llengües oficials, es ni més ni menys del que fan a la resta del planeta, i aquí no som extraterrestres, encara que a vegades ho sembla, a més amb pel·lícules en concret estrenades en els dos idiomes, s’ha demostrat el gran públic potencial en català, quan se li ofereix el producte i es pot triar.

Un altre exemple de la intransigència, i objectiu que persegueix aquest estat autonòmic, i què tant sols es podrà resoldre amb el nostre estat propi, on amb el català com a llengua de primera i vertaderament oficial, serà la llengua utilitzada pel doblatge de qualsevol pel·lícula com passa en tots els estats.  Qualsevol petit pas que es vol fer per normalitzar la situació resulta impossible si no hi ha un estat al darrere, fins hi tot com en aquest cas, simplement es demana un 50 a 50 amb els dos idiomes.  Cal deixar de perdre el temps, i emplenar les urnes amb paperetes del SI, en les consultes populars cap a la independència per recuperar la dignitat perduda.

Fa uns dies vaig enviar un email al servei d’atenció de TV3 per demanar les raons per les quals l’assumpte de les consultes  per l’autodeterminació, i la seva onada el 13 de desembre eren tractades tant poc en els informatius, on moltes vegades han semblat una realitat virtual, i de pas demanar si tota aquest moviment, i aquesta tendència no mereixia un debat amb participació de persones que defensin les dues respostes, i un tractament de primer ordre com mereix l’assumpte, on fins hi tot el President Montilla tot hi menysprear les consultes, per no tenir les garanties d’un referèndum, i una vinculació directa del resultat, les seguirà amb atenció, caldria recordar-li que ell es un dels que nega la possibilitat del referèndum vinculant, i per tant nega la democràcia i el respecte a la decisió del poble al que teòricament deu el seu càrrec, i hauria d’escoltar també amb molta atenció el seu missatge.

Aquest es el email enviat per mi a TV3:

El motiu del meu email dirigit a la direcció de TV3, es preguntar com a ciutadà d’aquest país, i a la meva televisió pública, perquè no es dona informació de les Consultes sobre la independència, què en prop de 160 municipis es realitzaran el 13 de desembre, i on els actes son nombrosos, i crec que es un fet que no es normal, ja que no conec cap estat, què un número important de les seves poblacions faci consultes sobre el futur del seu territori, en aquest cas en forma d’estat propi, si això no es notícia de primer ordre, i amb un rerafons i moviment important al darrere, no se que pot ser notícia. El silenci sobre aquest tema que ens afecta tant d’aprop, i què pot marcar un canvi radical en aquest territori, només pot ser degut a qüestions interessades, precisament d’aquells que no volen que res es bellugui, i això deixaria en molt mal lloc a la televisió catalana que paguem entre tots, i on sembla que reclamar democràcia i dret a decidir el nostre futur es una anècdota que no cal mencionar. M’agradaria saber la motivació d’actuar o els criteris que es segueixen, i aprofitar per quan un debat sobre la Independència a TV3, com han fet moltes televisions privades amb partidaris del SI i del No, no es prou actualitat o també hi ha motius ocults. Salutacions, i espero la seva resposta

 Albert Cortés

Aquesta es la resposta de la cadena:

Resposta del Servei d’Atenció 5430:

Benvolgut Albert,

Li agraïm molt el correu que ens ha tramès. Els serveis informatius de Televisió de Catalunya i, en general, tots els programes que es fan ressò de l’actualitat del nostre entorn seleccionen les notícies seguint criteris informatius, en què es tenen en compte, entre altres coses, l’actualitat, la proximitat, la transcendència social, la pluralitat des de tots els seus vessants i la novetat. Òbviament, aquests són els eixos amb què s’avalua la cobertura de les informacions que vostè comenta, de la qual es fa el seguiment d’acord amb els criteris esmentats.

Pel que fa a la consulta, estem fent un seguiment puntual i rigorós de tots els fets rellevants que es van produint i així ho seguirem fent, especialment ara el dia 13 de desembre i en totes les consultes que vinguin més endavant. Per aquest motiu considerem que no són certes les acusacions que ens fa d’amagar aquest esdeveniment i li preguem que ho comprovi seguint la nostra programació.

Esperem que aquestes explicacions siguin del seu interès i quedem a la seva disposició.

Atentament,

Televisió de Catalunya

Atenció a l’Audiència www.5430.cat

Com podeu observar, ens diu que els seus criteris tenen en compte l’actualitat, la proximitat, la transcendència social, la novetat i la pluralitat. Les consultes per la independència crec que compleixen amb escreix amb tots aquests objectius, i prenen una dimensió molt per damunt d’ells, donat el canvi profund que poden produir en el nostre país, i en el canvi de mentalitat de la societat, però per  la cadena nacional això no es suficient, i menteix descaradament quan justifica la seva cobertura dels fets rellevants, quan cada dia hi ha mots actes per tot el territori, i la majoria son totalment invisibles, cosa que contrasta amb la cobertura d’altres temes amb una transcendència molt discutible per Catalunya.  Per cert del debat ni una paraula, el poder socialista amb els seus socis no vol parlar del tema, i no vol donar una visualització de l’abisme que separa els arguments del SI i els del NO, i el suport a uns i als altres.

Aquesta es la televisió que tenim, senzillament ens nega la democràcia, i fa el joc a tots aquells que volen ignorar la veu de la societat,  tothom pot treure les seves pròpies conclusions.

Avui es presentarà en societat la comissió Barcelona Decideix per fer possible una consulta  sobre la independència l’abril proper a la capital catalana, i tancar així el cercle de les onades de consultes amb un esclat mediatic internacional, què ajudarà al procés democràtic que la societat civil  ha posat en marxa,  què va començar a Arenys, i seguirà aquest diumenge a  més de 160 municipis repartits per tot Catalunya, un fet que per la Televisió nacional de Catalunya, així s’anomena, no li sembla destacable, ni important per fer un debat amb profunditat.

Efectivament després de mesos de contactes, moltes entitats faran possible aquesta consulta a la capital catalana, i segons els càlculs, al final del procés el proper mes d’abril, uns 4 milions de persones poden haver estat consultades, i més de 400 pobles de tot Catalunya, en uns referèndums  que provocaran un sotrac a la política catalana depenent de la participació i els resultats, superant la classe política catalana, el comportament antidemocràtic de PSC i PP negant la democràcia, i les reaccions de la caverna espanyola, amb un gran pas cap al dret a decidir, què per força i d’una manera o altra acabarà sent vinculant.

De totes maneres per TV3, això li deu semblar totalment normal, i que no mereix perdre una estona, amb aquest silenci, què com els mitjans d’ordre establert fan a la sortida democràtica de l’atzucac on es troba Catalunya. Sense anar més lluny en el dia d’avui la nostra televisió emet un debat anomenat Banda Ampla, i què segon ens descriu en la seva web,  es un vehicle per accedir a tots els punts de vista, totes les sensibilitats, tots els testimonis, i la informació al voltant de les qüestions d’actualitat que afecten als ciutadans  de Catalunya. Un debat de gran format amb 90 persones al plató, i el suport de diverses enquestes  i mitjans tecnològics, i que a quatre dies d’aquest gran esdeveniment, on prop de 14000 catalans ja han votat anticipadament efectuen un debat sobre la televisió, l’ús que se’n fa, i la influència que te en les persones.

Realment la Terribas i companyia, han cedit a la pressió del govern encapçalat pel grup socialista, i amb el suport dels seus dos socis, per canviar els seus criteris, amagant la part periodística i  optant per la partidista. Tal com diu el programa abans esmentat, amb un format apte per fer un gran debat sobre la Independència de Catalunya, vol accedir a tots els punts de vista, i informació al voltant de qüestions d’actualitat que afecten als ciutadans catalans.  Crec que el futur del territori on una via esta esgotada i morta, com es l’autonòmica,  i un altre amb clara expansió, i on el fenomen de les consultes el posa al centre del debat polític, no te cap raó objectiva per no fer-ne un debat seriós i rigorós, on els ciutadans escoltessin els arguments d’una part i l’altra, i  sota la seva consciencia prenguessin les seves conclusions.  En canvi silenciar o amagar la democràcia es fer el joc al rol de l’estat antidemocràtic, i els partits que no volen saber res de la opinió de la gent, comportant-se com una dictadura qualsevol.

Han de veure que no podran seguir amagant el tema per molt mes temps, i potser quan vulguin informar-ne, la noticia ja  serà  la celebració de la creació del 28é estat de la Unió europea, amb uns professionals de la comunicació  totalment desprestigiats i polititzats.

Es una clara vergonya que els mitjans que no volen que res es bellugui, amaguin i manipulin la informació fins l’últim dia al servei del regim, i fins quan ja els serà impossible no fer-ne ressò, donat la dimensió que comença a agafar el moviment, què no sembla tenir aturador.

En un article al seu bloc, i coincidint aquests dies amb la celebració de l’aniversari de la Constitució Espanyola, la Alícia afirma que els catalans som i ens sentim constitucionalistes, i volem, creiem,  i donem suport a la Constitució democràtica del 1978 com a eix de la nostra convivència, i per dotar-nos d’un marc legal comú. La dirigent popular em sembla què confon desitjos amb realitats, i sembla un altra acció desesperada per vendre un producte caducat que poca gent vol provar.

Ens recorda que en el referèndum constitucional hi van participar gairebé el 68%, uns 20 punts més que el referèndum de l’Estatut 2006, sense esmentar els contextos diferents de les dues cites, i on presenta el PP com a ferm defensor del text espanyol. Es segueix atorgant poders per dir que els catalans segueixen valorant la Constitució, com a guia del nostre futur comú, i de progrés, com a eina per una Catalunya al davant d’una Espanya moderna.  Ha seguit lloant el sistema de drets i llibertats que ens hem dotat, i què ha permès la transició cap a un país democràtic de referència, i amb un augment del sistema de benestar, on Catalunya ha estat una peça fonamental assolint el més alt grau d’autogovern.

A veure anem a pams, aquesta senyora representant d’un partit polític, rèmora de la dictadura franquista, amb un president d’honor amb les mans tacades de sang, com es en Fraga Iribarne, i representant junt amb el PSOE-C del nacionalisme espanyol més ranci, no pot donar lliçons a ningú, i no pot posar en boca dels demes els seus desitjos més interns.  La votació de fa 30 anys de la que em parla, ara ja ha quedat molt diluïda, ja que molts no  varem tenir ocasió de votar-la, i han passat 30 llargs anys, suficients per haver-la canviat amb profunditat, cosa que no ha estat així, i on no vol mencionar el context de sortida d’una dictadura militar de 40 anys, i la construcció d’una democràcia de fireta amb el soroll de sabres, i fent un exercici  de desmemoria sobre tots els crims comesos durant aquest període del terror, son dades que no li interessa posar damunt la taula, però no es pot explicar la historia parcialment. Pel que fa la diferencia de l’Estatut del 2006, cal dir que aquest text no tenia res a veure amb l’original i il·lusionant sortit del Parlament pel procés de retallades, i el comportament indigne de la classe política catalana amb les seves renuncies i estratègies, què provoquen aquesta desafecció.

Respecte a la modernitat, sistema de drets, i motor de Catalunya amb el més alt autogovern assolit mai, li voldria recordar que Catalunya amb la farsa autonòmica ha anat a menys, i nomes cal mirar les dades econòmiques, es molt propi del territoris que colonitzen uns altres vendre la idea de que el món s’acaba allí, i no existeix res més, però res més lluny de la realitat, en un món globalitzat, el territori català no pot ser tant curt de vista d’aspirar a ser motor d’una petita porció de territori, sinó de competir a nivell  global amb un mercat inacabable, què dona totes les oportunitats del món, i evita dependències de ningú en concret.  Pel que fa a l’autogovern amb el nou estatut hem vist el nivell que te, si fa no fa, el d’una delegació del govern central espanyol al territori, on no te poder per decidir res important, i de les competències que en te, l’estat les pot violar quan vulgui sense recança.  Li recordaré que fins a la derrota el 1714, no calia autogovern, ja què érem el que avui anomenem estats, i preníem les nostres decisions lliurement dins el context internacional.

Un acte més de desesperació de la caverna espanyolista, davant l’allau de democràcia que els be al damunt liderat per la societat, i que posarà el dret de l’autodeterminació damunt la taula com un acte de normalitat, i on espero de la seva persona, què simplement defensi la seva dependència espanyola, i no caigui en la trampa de la imposició disfressada de legalitat.

La ministra de Cultura espanyola Angeles Gonzalez Sinde, amb l’afer de l’arxiu de l’Agusti Centelles insisteix que no estava al cas de les negociacions amb la Generalitat per la seva adquisició, i troba normal traslladar-lo a Salamanca gastant diners públics, què en una part, paradoxes de la vida, son nostres.  Per la seva banda tenim l’amic de la Crosta Joan Ferran, què respecte a l’estudi de la nomina catalana, la única cosa que li passa pel cap es socialitzar les empreses i repartir els guanys, cosa que naturalment nomes ho aconsella per Catalunya, i no per la resta del Planeta, on el sistema de col·lectivització rus ja hem vist on ha anat a parar, tot un profeta aquest polític.

El paper del ministeri de cultura en la compra de l’arxiu fotogràfic d’en Centelles es la crua realitat de la relació Catalunya i Espanya, per una part els greus problemes per retornar de Salamanca els arxius catalans, i què sembla no acabarà mai, i per l’altra aquesta competència deslleial per portar aquests documents en la direcció inversa. Ha estat una competició entre un peix gran i amb poder, i un petit i sense recursos, precisament perquè generosament els sacrifica davant el gran. Els hereus del llegat amb excuses absurdes han traït la memòria del pare, i se’ns dubte formen part d’aquests catalans que poc els importa la dignitat i l’espoli continuat a les terres catalanes. La quantitat desorbitada de diners ofert es senzillament intolerable, i sembla més un atac cap a la moral catalana, i un nou intent d’amagar la repressió franquista, com sabem un tema que mai ha volgut abordar l’imperi espanyol, com ho demostra la resistència a retornar els fons robats, i la ridícula llei de la memòria històrica.

Per altra banda, en Joan Ferran, respon al document del Cercle Català de negocis sobre la nomina catalana, on els ingressos augmentarien per tots els assalariats gracies a la eliminació de l’espoli fiscal amb un estat independent, amb la brillant idea de crear comitès d’empresa per dirigir els negocis, i socialitzar els guanys per repartir equitativament la riquesa generada, en comptes d’arrencar uns euros a la tresoreria de l’estat, com ho defineix ell.  Acaba atacant la dreta nacionalista dient que dona una bandera i controla tu la cartera, vertaderament lamentable.

Pel que fa a l’arxiu Centelles, es realment curiós com ens consideren territori espanyol des de Castella, però alhora es un territori heretge quan es tracta de guardar el patrimoni cultural o econòmic, el cinisme de la ministra en aquest cas es perfectament compatible amb el partit que milita, el PSOE, de fer una cara i per darrera fer el contrari, a cap democràcia mínimament civilitzada la descentralització no es veuria com una competència a les institucions centrals, sinó com a part d’elles, a no ser que siguin conscients de que no som el mateix, i els recels siguin a flor de pell.  Amb un estat propi això no hagués succeït evidentment, però aquí els nostres diners son utilitzats per robar-nos, es com subvencionar amb un lladre que esta robant la teva cartera.

Les idees d’en Joan Ferran i la seva xenofòbia catalana sempre son curioses, però en aquest cas, i militant en un partit que teòricament protegeix a la classe treballadora, defensar que els ingressos dels assalariats siguin inferiors per la nostra dependència espanyola, i posar com alternativa un model caducat de comunisme, què s’ha demostrat un fracàs per fugir d’estudi, em sembla d’una barra considerable, i demostra que aquest nacionalista espanyol li importa ben poc la classe obrera del seu territori, què hauria de prendre nota per les properes eleccions, on el cinisme d’aquest senyor prefereix perjudicar els nostres interessos, i defensar el robatori que patim disfressant-lo d’uns quants euros a les arques de l’estat, uns 22 mil milions de dèficit per si no ho sabia.

Avui es celebra un nou aniversari d’aquest text inamovible i sagrat que ens uneix a tots, i ens farà feliços per sempre més. Tot això ho devem als set pares de la Constitució: Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga Iribarne (AP), Miguel Herrero (UCD), Gregorio Peces Barba (PSOE), Jose Pedro Perez Lorca (UCD), Miquel Roca i Junyent (Minoria Catalana) i Jordi Solé Tura (PCE).  Aquests personatges, algun de molt sinistre, van donar vida a la cortina de fum que havia de lligar Catalunya per sempre a un destí sense identitat ni futur.

Alguns d’aquests, com Manuel Fraga, ministre en una dictadura militar sagnant, i que diu molt de les seves aportacions al text, i donava idea del caire que prendria, molt allunyat de qualsevol democràcia normal. Un altre dels pares era el recentment mort Jordi Solé Tura, que deixant de banda la seva talla com a polític, assistim a la demagògia de la mediocritat política actual, de considerar-lo gairebé un català il·lustre, quan va ser un ferm creador i defensor d’aquest text que retallava les llibertats de Catalunya, un ferm contrari al dret a l’autodeterminació dels pobles, i una persona que va acabar al PSOE-C, gens sospitós de defensar els interessos catalans com a prioritat, i en el seu currículum hi figura el càrrec de Ministre de Cultura amb Felipe Gonzalez, un president espanyol que va arribar a crear un grup terrorista legal per lluitar contra ETA, i què mai ha pagat les seves culpes. En definitiva prou de lloar persones que no han fet res per defensar els drets de Catalunya com si fossin herois, amb tot el meu respecte com a persona.

Parlant de demagògies, avui en tenim un bon exemple amb la persona del secretari i portaveu socialista Miquel Iceta, què ha acusat Mas de nomes pensar en les eleccions, i que el seu SI en un hipotètic vot per les consultes per la independència es per no perdre vots, i esgarrapar-los d’ERC. Ens diu que no creu que hi hagi una majoria de catalans que vulguin tenir un president independentista, i que portin el país a un carreró sense sortida.

Aquest personatge primer busca excuses per un vot al SI a la independència, com si fos un mal i un pecat que de cap manera es pot  cometre, i posant el NO com a signe de normalitat, i diria més la prohibició de la pregunta. Tot seguit ignorant les consultes ara en mes de160 municipis, les enquestes amb una tendència favorable a l’estat propi, i una desafecció creixent als partits d’ordre establert, ens diu que Catalunya no vol un president independentista, i què el porti a un carreró sense sortida. Caldria puntualitzar que Mas no es Independentista, i aquests dies no ha parat de dir que ell no convocaria mai un referèndum sobre el tema amb l’excusa de que es perdria, i ERC com sabem prefereix  la situació actual a donar el pas cap a trencar el sistema.  La veritable por de l’Iceta, i que si es un carreró sense sortida, es el nou estatut que de tant retallar-lo i encara pendent de l’esquilada final, ha quedat en un no res, i amb la visualització que els sistema autonòmic si que arribat al final, i què la societat esta disposada a dir prou i decidir lliurement el seu futur.

Aquesta es la vertadera por d’aquest nacionalista espanyol convençut,  què veu com els seus privilegis, com els de la majoria  de partits que l’acompanyen en el parlament de fireta català quedaran enrere, i superats per la força de la societat, què començar a caminar ràpidament cap a aquesta sortida que ell considera invisible, però que existeix, i nomes depèn de nosaltres, i tal com diria en Víctor Alexandre, els estatuts son per nacions infantils i les Constitucions son pels Estats normals.

Desprès de l’enquesta de la UOC, on amb pregunta directe sobre la Independència, el marge favorable era evident, arriba el Baròmetre Polític del Centre d’estudis d’opinió, on es nota la ma oficial dels partits, i les preguntes ja no son tant directes, i s’inclouen variables per confondre les respostes i dóna’ls-hi un valor més relatiu, de totes maneres la tendència es tossuda, i no  es deixa amagar.

Voldria destacar algunes respostes, començant pels problemes què més valora la gent, què segueix encapçalant l’atur i precarietat laboral, una cosa ben normal, ja que es un valor quotidià amb el que hem de conviure dia da dia, i on les relacions Catalunya-Espanya ocupen igual que el juliol el cinquè lloc en ordre d’importància amb una llarga llista, i què crec dona idea que al contrari del que ens volen vendre des de l’Estat, es un problema ben real.

Pel que fa a la opinió sobre la democràcia espanyola, els pocs satisfets son un 44,4, seguits del bastant satisfets 36,7, els gens satisfets 13,5 i els molt 3,3. Es una dada què incrementa els poc o gens respecte el juliol, i què es una clara demostració de la democràcia de fireta espanyola, on cada cop, més gent la veu molt lluny del que hauria de ser.

En el tema de la identitat, es sent nomes espanyol un 5,7, més espanyol que català 4,5, igual 42,7, més català que espanyol 25,6 i nomes català 19,1. Respecte el juliol poques diferencies, i on potser destacaria la pujada de quasi dos punts del nomes català, què gairebé es la baixada dels més catalans que espanyols, un bon símptoma per clarificar idees, i on sumant  aquests dos ultims sentiments gairebé son la meitat dels enquestats, quan per contra els espanyols o més espanyols que catalans amb prou feines arriben al 10 %.

Respecte el nivell autonòmic, els què creuen que tenim massa autonomia son un 3’8, suficient autonomia 28,4 i insuficient autonomia 60,8. Les tendències son estables, i aquest 60 que vol més autogovern es una dada molt a tenir en compte, sobretot quan l’estat vol tancar per sempre el sistema autonòmic desprès de retallar l’estatut.

En el tema de que volem ser, una regió 5,9, comunitat autònoma 36,9, estat federal 29,9 i Estat independent 21,6. Respecte el juliol destaca la retallada en dos punts de l’estat federal, què alhora s’augmenta en els partidaris de l’estat propi. Es un bon símptoma, i on es reflexa l’augment imparable del sobiranisme que comença a arreplegar gent d’aquesta opció inviable de l’estat federal, simplement cap a l’estat propi, una cosa depèn d’un altre que ni vol ni en te cap necessitat de federar-se amb ningú, i l’altre depèn de nosaltres. Aquesta variable del federalisme es el gran frau de PSOE-C i Iniciativa per confondre el personal, però cada cop perd més consistència. De totes maneres amb la suma dels dos conceptes hi ha 51,5 que volen un estat propi, federat o no.

Per últim, i per destacar l’enquesta de vot en les properes eleccions, CIU i PSOE-C rebaixen expectatives, i amb un 21,8 i 15,7 mantenen un diferencia de 6 punts, i on en tercer lloc el vot en blanc arriba a un 10, què mostra la greu desafecció pel sistema i polítics actuals, de la resta destacaria que Reagrupament amb un 1,4  gairebé dobla a Ciudadanos, què va camí de la desaparició i l’opció independentista ja te aparició en aquesta enquesta, en ple procés d’expansió, i pendent de confirmar-se aquesta gran coalició per la independència que ha de fer créixer encara més aquesta opció.

En definitiva, bufen vents favorables cap a l’estat propi, i cal accelerar per aprofitar la situació, i posar el centre del debat polític en aquest afer, i poder donar la paraula a la societat catalana lliurement.

Avui, coincidint amb la mort d’un dels pares de la Constitució, en Jordi Solé Tura, un altre dels 7 pares d’aquesta diabòlica criatura, en Gregorio Peces Barba, ens diu que no te cap dubte que Catalunya, com el País Basc, i Galícia son nacions culturals, tot sense perdre de vista que segons la criatura abans esmentada, no hi ha més que una nació sobirana que es Espanya, i avisa que els retocs del TC al text català repercutiran en altres estatuts comunitaris amb punts similars.

Ens confessa que creu que hi ha una voluntat fonamental dels pobles de viure junts, i posa l’exemple d’en Mas, i la seva retòrica de que en un referèndum guanyaria la resposta negativa. Diu que des de Madrid les persones sensates de cap manera volen una Catalunya independent, i que a Catalunya tot el món vol estar en el conjunt de l’estat, deixant de banda la impossibilitat des del punt de vista europeu per a una unitat territorial de 500 anys, què res te a veure amb la unitat de Sèrbia des de la primera Guerra Mundial. Per últim ens recorda que amb el dictat de la Constitució ja van sorgir les cultures diferenciades, què estaven tapades en els 40 anys de dictadura, i què es van resoldre amb l’autonomia de les nacionalitats i regions.

Realment quan vols amagar una realitat emergent que no els interessa, i els arguments s’acaben, s’han d’inventar mesures desesperades que anirem veient amb el pas del temps, i aquest personatge s’atreveix a batejar-nos com a nació cultural, un nou terme per explicar la raresa que som, ja que jo no conec en tot el món cap estat cultural per exemple, hi ha estats i territoris supeditats amb aquests, no hi ha invencions a mitges. Pel que fa al text sagrat i inamovible que van crear, evidentment, i ja donant idea del seu tarannà nomes reconeix una nació sobirana, en canvi com que la realitat es tossuda, després s’ha d’inventar l’estat autonòmic dividit en nacionalitats i regions, en teoria si tots som iguals la cosa grinyola, o una sola nació, o  nacionalitats i regions, les dues coses donen molt que pensar.  Estic totalment d’acord de la sensatesa de Madrid de no voler que volem sols, si jo jos madrileny evidentment no deixaria escapar la gallina dels ous d’or, no ha tret cap novetat, ara discrepo totalment de la seva seguretat afirmant que a Catalunya tothom vol estar amb el conjunt de l’estat, a quin món viu aquest personatge, que no ho sap que el 13 de desembre mes de 160 municipis faran consultes per l’autodeterminació,  que no sap totes les entitats i plataformes independentistes que apareixen com bolets, que no ho sap de les 2 grans manifestacions a Barcelona els últims anys, que no ho sap que es van desplaçar 10 mil persones al cor d’Europa per reclamar un estat propi, i finalment que no ho sap els resultats creixents de totes les enquestes sobre el tema que van apareixent, a qui vol enganyar. Finalment i com a argument fals i recurrent, diu dels problemes d’Europa per acceptar la nostra separació, quan el problema es nomes seu, la Unió ja ha demostrat amb altres territoris la seva comprensió, on trobo molt adient la comparació amb Sèrbia que seria la nostra Espanya, i on ens parla de 500 anys units, dada totalment falsa, ja que no arriba als 300 i si vol fer memòria va ser el 1714, i per la força de les armes borbòniques, o també ho vol amagar sota l’estora.

En definitiva la típica intoxicació sinistre d’aquest personatge fatxenda, i amb la seva visió de l’imperi què no contempla cap moviment democràtic de llibertat, cosa que dona entendre la mena de monstre anomenat Constitució, què van crear, i que  dona a entendre que no hi ha res més a parlar amb aquesta gent.

Un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya, dona per primer cop una victòria dels partidaris de la Independència de Catalunya 50,3%, davant un 17’8% contraris, i un 24,6% abstencionistes, i amb una dada encara mes espectacular, un 83 % creuen que Catalunya te dret a decidir lliurement el seu futur. Unes dades que desmunten les teories interessades mes pessimistes dels dirigents de CIU, i que donen fe de l’evolució de la societat catalana cap al seu estat natural, què es l’estat propi sense complexos.

Efectivament, deixant de banda la carrega simbòlica que significa la victòria del SI per primer cop en una enquesta d’aquestes característiques, i entenen que son dades variables, però que en tot cas indiquen tossudament una tendència natural de l’augment imparable de partidaris de l’estat propi. Hi ha més dades interessants, com que el SI es més racional, amb unes ganes d’aprofundiment democràtic i de dir prou a l’espoli econòmic, per la seva banda el NO actua més per sentiments i amb menys arguments, ja què es molt difícil trobar-los. Un altra dada interessant es que els nascuts fora d’Europa son els que creuen més amb l’escenari d’una Catalunya independent, en canvi els nascuts aquí tant sols un 28,1 % ho veu probable, se’ns dubte la colonització mental fa estralls amb la dignitat personal. Per últim destacaria que dividit el territori en 6 vegueries, en totes guanya el SI, amb un primer lloc de les comarques gironines un 64’5%, i només dues que no superen la meitat, El camp de Tarragona 47,2%, i Barcelona 46,3%, amb Tarragona com a més partidària del NO.

Les reaccions dels partits autonòmics catalans, son des del mutisme del PSOE-C, com ja sabem contrari a sentir la veu del poble, fruit de la seva poca vocació democràtica, i el seu nacionalisme espanyol per sobre de la voluntat popular, i on intenta amb males arts, com en el manifest contrari a les consultes de les cases regionals, on el seu portaveu es vinculat amb aquest partit que ha cuinat aquest pamflet sense sentit..  ICV segueix trobant a faltar la opció federal, cosa que si ho diuen seriosament, directament ens prenen per imbècils, ja què els repetiria que per federar-se han de ser dos, i no hi ha ningú disposat a fer-ho amb Catalunya, què d’altra banda no ha de buscar un encaix amb Espanya pels temps dels temps quan se li nega aquesta possibilitat. ERC es mostra satisfeta, però prudent, i atribueix aquests resultats amb la seva tasca, i manté aquesta sospitosa ambigüitat que els ha fet perdre qualsevol credibilitat.. CIU ara vol presentar una proposta parlamentaria de suport a l’Editorial que defensa les engrunes de l’Estatut disfressada de falsa dignitat, i els seus dirigents ja han deixat clar que no creuen amb la independència, ho dic pels que pensaven votar-los amb aquesta esperança, ja poden anar buscant una nova papereta.

A l’altre costat ja tenim la Falange amenaçant amb manifestacions el dia de les consultes del 13 de desembre, amb la permisivitat d’un estat de dret que no ha evolucionat gaire des de l’època franquista, i el cinisme d’en Zapatero, dient que tornaria a votar aquest Estatut retallat per tots, i mort abans de veure la llum.

En definitiva, una nova empenta cap al procés d’independència, on la societat civil ha posat la directa, i on ara per primer cop una enquesta ja recull una majoria afirmativa a aquesta opció, queden lluny aquells estudis on tant sols una minoria marginal donava suport al SI. Ara no ens podem aturar, i cal seguir mobilitzant la població, i per altra banda en les properes eleccions donar una gran força a la opció independentista ara fora del Parlament, i representada de moment per Reagrupament, què ha d’escombrar definitivament de la seu on resideix la sobirania popular, aquesta colla de partits que no volen deixar volar a Catalunya, i que decideixi lliurement el seu futur.

La Confederacion de Entidades Culturales Regionales de Catalunya (CECREC), que es composada per les federacions extremenyes, aragoneses, Castilla La Mancha, Andalusia i Galícia, han mostrat la seva preocupació mitjançant un manifest per les consultes sobiranistes catalanes, què creuen poden afectar la convivència pacifica i harmoniosa de tots els ciutadans de Catalunya, i fan una crida als polítics, perquè es dediquin a resoldre problemes, i no crear-ne on no n’hi ha.

Ens comenten en el seu escrit, què han constatat que la majoria de consultes es fan en poblacions on les formacions nacionalistes i independentistes son majoria, i recordant l’article 1 de la Constitució, on proclama que la sobirania resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l’estat, i on les decisions que afecten a tota Espanya els corresponen a tots els espanyols, i conviden especialment CIU i ERC a no voler canviar la realitat jurídica. Lloa la societat catalana, i ataca les formacions abans esmentades per proposar consultes que no porten enlloc, i què la Constitució deixa ben clares, acusant de falta de maduresa. Ens diuen que no representen el total de la societat, i s’adhereixen a les editorials pro Estatut  amb el lema “La dignitat de Catalunya” ,i  reclamen la resolució per part del TC d’aquest doble pacte polític referendat per la població.

En primer lloc cal dir, què aquestes entitats culturals es tindrien que dedicar a això, a difondre la seva cultura, i no escampar mentides malintencionades al servei de les autoritats competents.  Fer una consulta pacifica i democràtica mai pot afectar la convivència, sinó, el que estan qüestionant es la democràcia, què precisament es basa en el dret a decidir de les persones, i el joc de majories i minories, no confonguin al personal.  Els polítics com diuen han de resoldre problemes, i un que fa prop de 300 anys que dura, es el famós encaix de Catalunya amb Espanya, i seria bo que es preguntessin el motiu, i perquè no succeeix en altres llocs. Pel que fa a les poblacions i els partits nacionalistes, si entenen aquesta paraula com defensa d’un territori, haurien d’anomenar igualment així a PSOE i PP, què en molts casos no es que defensin el NO, es que neguen el dret a preguntar, això te un nom i es feixisme, si nomes utilitzen la paraula nacionalista per uns, vol dir que creuen en nacionalismes de primera i de segona, o potser que nomes tenen dret a ser nacionalistes una part i l’altra no. Pel que fa a la sagrada constitució si investiguen un mica, comprovaran que totes les independències amb referèndum, mai ha votat l’estat que domina el territori que vol fer la consulta, per raons ben obvies, no demanis un animal que deixi la seva pressa quan te gana, perquè evidentment no ho farà. Aquesta realitat jurídica de que parlen no pot ser inamovible, i en tot cas pot ser legal, però no justa, per tant els ciutadans lliurement i per majoria tenen dret a canviar-la, les lleis estan per servir les persones, no a l’inrevés.

La falta de maduresa  amb les consultes que no porten enlloc, porten allà on no volen sentir parlar, una cosa tant senzilla com que la societat decideixi, els hi agradi o no la decisió, i per tant, anar contra això es enyorança d’altres temps passats o simplement mala fe, cosa que s’agreuja amb la defensa de l’editorial, que simplement allarga l’agonia, demanant la defensa d’una llei morta per no afrontar un projecte nou, si es que la societat el vol.

Per tant totes aquestes entitats regionals que viuen de subvencions publiques pagades amb els nostres impostos, s’han de dedicar a la seva labor social, i no a escampar falsedats i opinions al servei de la veu d’uns determinats interessos.