ALBERT CORTES MONSERRAT

En un article al seu bloc, i coincidint aquests dies amb la celebració de l’aniversari de la Constitució Espanyola, la Alícia afirma que els catalans som i ens sentim constitucionalistes, i volem, creiem,  i donem suport a la Constitució democràtica del 1978 com a eix de la nostra convivència, i per dotar-nos d’un marc legal comú. La dirigent popular em sembla què confon desitjos amb realitats, i sembla un altra acció desesperada per vendre un producte caducat que poca gent vol provar.

Ens recorda que en el referèndum constitucional hi van participar gairebé el 68%, uns 20 punts més que el referèndum de l’Estatut 2006, sense esmentar els contextos diferents de les dues cites, i on presenta el PP com a ferm defensor del text espanyol. Es segueix atorgant poders per dir que els catalans segueixen valorant la Constitució, com a guia del nostre futur comú, i de progrés, com a eina per una Catalunya al davant d’una Espanya moderna.  Ha seguit lloant el sistema de drets i llibertats que ens hem dotat, i què ha permès la transició cap a un país democràtic de referència, i amb un augment del sistema de benestar, on Catalunya ha estat una peça fonamental assolint el més alt grau d’autogovern.

A veure anem a pams, aquesta senyora representant d’un partit polític, rèmora de la dictadura franquista, amb un president d’honor amb les mans tacades de sang, com es en Fraga Iribarne, i representant junt amb el PSOE-C del nacionalisme espanyol més ranci, no pot donar lliçons a ningú, i no pot posar en boca dels demes els seus desitjos més interns.  La votació de fa 30 anys de la que em parla, ara ja ha quedat molt diluïda, ja que molts no  varem tenir ocasió de votar-la, i han passat 30 llargs anys, suficients per haver-la canviat amb profunditat, cosa que no ha estat així, i on no vol mencionar el context de sortida d’una dictadura militar de 40 anys, i la construcció d’una democràcia de fireta amb el soroll de sabres, i fent un exercici  de desmemoria sobre tots els crims comesos durant aquest període del terror, son dades que no li interessa posar damunt la taula, però no es pot explicar la historia parcialment. Pel que fa la diferencia de l’Estatut del 2006, cal dir que aquest text no tenia res a veure amb l’original i il·lusionant sortit del Parlament pel procés de retallades, i el comportament indigne de la classe política catalana amb les seves renuncies i estratègies, què provoquen aquesta desafecció.

Respecte a la modernitat, sistema de drets, i motor de Catalunya amb el més alt autogovern assolit mai, li voldria recordar que Catalunya amb la farsa autonòmica ha anat a menys, i nomes cal mirar les dades econòmiques, es molt propi del territoris que colonitzen uns altres vendre la idea de que el món s’acaba allí, i no existeix res més, però res més lluny de la realitat, en un món globalitzat, el territori català no pot ser tant curt de vista d’aspirar a ser motor d’una petita porció de territori, sinó de competir a nivell  global amb un mercat inacabable, què dona totes les oportunitats del món, i evita dependències de ningú en concret.  Pel que fa a l’autogovern amb el nou estatut hem vist el nivell que te, si fa no fa, el d’una delegació del govern central espanyol al territori, on no te poder per decidir res important, i de les competències que en te, l’estat les pot violar quan vulgui sense recança.  Li recordaré que fins a la derrota el 1714, no calia autogovern, ja què érem el que avui anomenem estats, i preníem les nostres decisions lliurement dins el context internacional.

Un acte més de desesperació de la caverna espanyolista, davant l’allau de democràcia que els be al damunt liderat per la societat, i que posarà el dret de l’autodeterminació damunt la taula com un acte de normalitat, i on espero de la seva persona, què simplement defensi la seva dependència espanyola, i no caigui en la trampa de la imposició disfressada de legalitat.