ALBERT CORTES MONSERRAT

La federació de distribuïdors cinematogràfics i el Gremi d’exhibidors, unes entitats que agrupen  gairebé la totalitat de sales de cinema del país, han posat el crit al cel contra la llei del cinema, i la seva quota de doblatge al català en un 50 %.  Han presentat una contraproposta ridícula, què amb prou feines arribaria al 7 % de les sales, i com a premi una tarda gratuïta de cinema en català a unes 50 sales agregades al Gremi, i així problema resolt, i el català tractat com una anècdota que no va mes enllà de ser residual en aquest món global.

Segons diuen, les majors pretenen fomentar el català, enlloc d’imposar-lo, com diuen que vol fer la Conselleria de Cultura, i ens proposen aquest pacte, què amb prou feines arribarà el 7% per veure cinema en català, i que quedaria a anys llum de la quota que marcarà la nova llei, què fa un any  per part de la Generalitat ja se’ls va oferir el pagament del doblatge, i llavors ja van rebutjar amb l’excusa que doblar el català establiria un precedent per altres llengües oficials. Ara amb aquesta proposta, volen fer un petit miratge per seguir mantenint el domini aclaparador de la llengua castellana, i presentant el problema de la llengua catalana gairebé com una obsessió de la conselleria, i un precedent de greus conseqüències pel sector. Per la seva part la Generalitat esta oberta al diàleg, però considera irrenunciable l’objectiu de la paritat de les dues llengües, i poder garantir el dret dels ciutadans a poder escollir amb quin idioma es pot veure la pel·lícula.

Ens trobem amb el de sempre, una llei que simplement posa fi a aquesta discriminació cap a la societat a la que va dirigida aquesta part de la cultura, i què normalitzarà el que passa en tots els territoris del món, on les obres o s’emeten en versió original, un debat introduït amb fins malèvols per no afrontar el vertader tema, o amb la llengua del país. La contraoferta es simplement insultant, ja que passar del 3% al 7% de sales es pràcticament imperceptible, i no suposa cap avenç per la llengua pròpia  del país i en  clara  discriminació, la tarda gratuïta en català en algunes sales ja es pixar fora de test, ja que algunes d’aquestes sales serà l’únic cop a l’any que ofereixen pel·lícules en aquest idioma, i al no especificar de si seran novetats o obres mes antigues ja doblades, dona la impressió que el ciutadà català va a veure una pel·lícula en el seu idioma simplement per aquest fet, i no per la qualitat de l’obra.  Si ho fa es simplement per normalitat, i perquè al ser la seva llengua, la cultura intenta consumir-la en el mateix idioma com qualsevol ciutadà del món.

Respecte a aquest suposat perill de traduir en totes les llengües oficials, es ni més ni menys del que fan a la resta del planeta, i aquí no som extraterrestres, encara que a vegades ho sembla, a més amb pel·lícules en concret estrenades en els dos idiomes, s’ha demostrat el gran públic potencial en català, quan se li ofereix el producte i es pot triar.

Un altre exemple de la intransigència, i objectiu que persegueix aquest estat autonòmic, i què tant sols es podrà resoldre amb el nostre estat propi, on amb el català com a llengua de primera i vertaderament oficial, serà la llengua utilitzada pel doblatge de qualsevol pel·lícula com passa en tots els estats.  Qualsevol petit pas que es vol fer per normalitzar la situació resulta impossible si no hi ha un estat al darrere, fins hi tot com en aquest cas, simplement es demana un 50 a 50 amb els dos idiomes.  Cal deixar de perdre el temps, i emplenar les urnes amb paperetes del SI, en les consultes populars cap a la independència per recuperar la dignitat perduda.