Ulisses20

[com que l’eufòria va per barris, perquè es mereix, ja deixe que l’escriguen uns altres.]
A Alacant cal un pessic per perdre completament la llengua; el contrari de Portugal, a València prefereixen de ser espanyols abans que no holandesos o dinamarquesos. Ja sé que a Barcelona tampoc no tenim la majoria, malgrat que això d’Arenys és un bon simptoma, una fita, fins i tot marca un abans i un futur. Per una bona representació de ciutadans lliures, el topall ja no és l’estatut; l’estatut és el passat. I el que encara és millor, el que diga el TC ens la bufarà, això és el milor, perquè el referent no és què ens diran, a quina cosa ens obligaran, que ja sabem que tenen les lleis i els butonis per fer-nos passar per l’adreçador de ràdios, diaris i encara coses pitjors. Però per una gran representació de ciutadans, el TC i els socis i fans d’aquest club ja no tenen la raó moral, ni la força ètica.
No sóc del pot mig buit, que no ho sóc, però hi ha molta feina a fer, gairebé tanta com fa dos dies, la feina mai no se’n va, sempre roman damunt la taula, o davall la taula.
A València, en canvi, encara no hem vist el topall, encara anem de cap per avall, contra els valencians mateix. Ací encara queda tant a rascar, com fa tres-cents anys; bé, potser una miqueta menys, no cal exagerar, però a poc que ens despistem, Alacant es desviarà, si no ho ha fet ja.
A veure quin serà el primer poble valent, d’Alcanar cap al sud, que pinta una heroïcitat semblant.  

Que som lluny de l’objectiu com ahir, com despús-demà, si no canviem més coses. I encara tan impossible a curt termini d’una vintena d’anys com ho tindrem l’any que ve. Perquè els governants seran si fa no fa els mateixos. Tan catalans-anticatalans com vulgueu pensar, des d’Unió, Convergència, PSC, ERC, etc. La majoria s’hi troben tan còmodes amb el seu paper de polítics sense país, o de polítics espanyols, que no mouran un dit per canviar la seua posició social, econòmica, de poder. Fóra massa esforç i minsos els guanys, canviar no-res. Sobretot perquè ja saben que tenen molt a perdre i solament que guanyarien dignitat i poca cosa més. Fa uns quants anys, potser sí, que els catalans tenien molt de tremp, i dignitat, i no haguessen aguantat tants insults i burles, com reben del Govern central, dels seus mateixos partits. Fa molts anys, hi havia polítics catalans molt valents, extraordinàriament valents.
 Alguns polítics catalans van morir assassinats, afussellats. Ara mateix, no conec cap polític català, dels que figuren al govern i a l’oposició que valgués tot allò, que vulgués jugar res de tot allò. Ara, s’estan increïblement més còmodes i panxacontents, tots plegats. 
És veritat que hi ha un president de futbol, del fcBarcelona concretament, valent i agosarat. Com feia setanta anys no coneixíem. Sap que patirà, a partir d’ara, ell i l’equip, ara que ha descobert les cartes i ha manifestat quin és l’objectiu dels catalans, malgrat els polítics. Fins i tot els polítics catalans han començat a acaçar-lo.

I tots aquests no són qui ho posarien difícil, doneu-los pinso i comoditats perquè s’estiguen panxacontents, i són capaços d’anar-hi, sempre que no s’hi juguen res de personal i de particular, del seu estatus. El més difícil ho tenim a dins i a fora. Tants catalans que han vingut d’Espanya i se senten d’Espanya. Tants espanyols que són a dins vigilant perquè no puguem anar més lluny. I allà, a Espanya, allà hi ha milions de persones d’esquerres i de dretes esperant per a saltar-nos al coll. I encara no hem parlat de la veritable força bruta. No ens cal ara per ara. Com ha dit aquell polític a peu de manifestació in-indé, això de manifestar-se no vol dir res. Sobretot perquè ell tornarà a pactar demà mateix, amb el PSC i la companyia. Que és com pactar amb el PSOE i la companyia i sant tornem a començar. A tanta distància, d’anys i panys com érem ahir, com despús-demà, de la independència.
Com ho véiem des de València estant, tot plegat… Ací és on volia anar a parar.

Qualsevol ciutadà pot arribar a jutge, amb una mica d’estudi i una mica de sort. Cal afegir que haurà de combregar amb tota aquella parafèrnalia de lleis, protocols, drets i deures fets de nou o d’antic, que es conserven com una obra de museu que ha anat reparant-se, refent-se, ordint-se a Espanya entremig de dictadures, colps militars, febles democràcies, repúbliques amenaçades i monarquies panxacontentes i de cul gros. Del pet d’aglà que resulta de tot plegat… un home, una dona, de professió jutge, a Espanya té dret de tombar allò que un parlament vota, se suposa que democràticament. Fins i tot, una sola persona, segons les lleis espanyoles, pot tombar que milers de persones, centenars de milers fins i tot, no tinguen cap representació parlamentària. Perquè les lleis són fetes perquè el vot d’una sola persona, la seua decisió, puga molt més que la veu i el vot de centenars de milers de persones. Però la llei, i l’espanyola per més arbitrària encara, se supedita a la interpretació personal i particular; per això mateix, el poder d’un sol home, d’una dona, segons la llei a Espanya pot contra el poder d’una gernació. Aital barbaritat, no solament no resulta absurda, impossible, sinó que es practica amb assiduïtat.

El concepte democràcia fóra el contrari. Un sol jutge no pot tenir més decisió que una societat sencera, ni el seu vot valer més que la força de participació del poble. Però els espanyols, pel que sembla de la seua pràctica dels últims quaranta anys, no han entés res, no volen entendre res de democràcia ni de participació. La seua cultura democràtica és tan prima, tan feble, tan ridícula, que la llei pot posar contra les cordes la decisió popular, i el sentit pedagògic de la participació. NO ens estranyem doncs de la manca de participació a les consultes o a les eleccions.
Ja podem assajar tants intents de decisió popular com vulguem, que sempre trobarà, la llei espanyola, la manera d’enviar un advocat, un jutge, un defensor del seu poble particular contra el sentit comú que reivindicaven a la Grècia antiga o a l’Europa moderna. Contra el concepte democràcia, els espanyols s’hi veuen capaços de tot.

Però allò que ens resulta paradigma de l’estret esperit d’aquests veïns que ens governen, és que a Espanya, la llibertat feixista, que s’amaga en el fons de molt del pensament psoecialista i pepopular, és per damunt de la garantia mínima dels pobles –la seua llibertat i la llibertat de decidir, malgrat les lleis (fins i tot dels pobles que són fora de l’abast del seu estat).

Avui començarà el curs a Picanya, després que la Marededéu de Montserrat, la trobada en aquest poble, passegés de processó en un dia de festa. A bombo i plateret el Moreno, ja heu vist aquell video?, ha obert el curs a Vilamarxant, al Camp de Túria. Caram, no diu que som qui més hem invertit en educació, en cultura, en formació, en investigació de tota Europa i ell ho creu i difon…, i Canal NOU, la televisió d’uns quants valencians, carregada dels acòlits faves del president, que no periodistes, li riu les gràcies i li fa el cul més gros!, naturalment, els acòlits no expliquen que som el tros de país que més barraques té per acollir milers d’alumnes, que som els de pitjor resultat i els de major abandonament escolar, fins i tot amaguen que els responsables educatius del govern es neguen a rebre les plataformes de l’escola pública, que desestimen tantes vegades com els tribunals han estimat la unitat de la llengua i encara, malgrat que això del Conseller Font de Mora solament que representa un desficaci com ha dit el TSJV, ell s’hi manté més ert que un fus. 
Els mitjans valencians fan escola, realment, contra el periodisme, contra la notícia, contra la imparcialitat, contra un mínim d’ètica professional. Amaguen, menteixen, abusen, exageren, fan tot d’accions contràries a allò que haurien de fer. Ni passa res, ni els cau la cara, ni la màscara, ni la verga. Com el govern valencià, o la justícia, els mitjans que depenen directament de la Generalitat, com ara les televisions i la ràdio, són una autèntica lliçó de com s’ha de prostituir la professió de periodista. Aquell calavera de l’Urdaci, o era Urdazi?, per posar un exemple, fóra un arcàngel davant tants inútils com treballen a Canal 9 i les seues filials, la majoria amb carnet de manipulador, ni d’aliments ni de productes fitosanitaris, manipuladors de premsa.

He fet la prova d’escriure a correcuita quan eren les 23.59 de dilluns, que és la baixada de la Pastoreta a Bétera, perquè demà és el dia de les marededéus trobades i, això, a Bétera, és la Pastoreta, la nostra particular marededéu de la xicalla, caòtica, festiva, popular, de vestir-nos en homenatge a un dels oficis més nobles del poble (mon pare va ser pastor durant molts anys, que va baixar amb un ramat des de Terol, amb nou anys, acompanyat de Miguel Marqués.) Vicent ja explica el cas que ha passat enguany amb l’església i la política. N’hi ha més…, com fer passar els Sants de la Pedra –la Santa Pedra a la qual es referia Màrius és una altra cosa– pels patrons de la policia local; mare, si s’estrellen que ningú no els salve! El destrellat no pot ser més gros, però més rucs i més grans són en amo. A Picanya, en canvi, celebraran la Moreneta, que per molt que alguns ho han volgut amagar, també és la patrona del poble. Però quan va arribar ‘l’anticrist blaver’ fins i tot els devots de la marededéu de Montserrat, a Picanya, van haver de capitular.

Ves que ara som els agnòstics, els ateus, els de morro fort contra l’església (Foc al clero i planteu vinya!, que cantava Vicent Pertegaz al Forcall), que reivindiquem una certa cultura, que no un retorn, a revindicar uns quants personatges de tota la vida, siguen santsm, siguen marededéus o pinxos d’aquella estofa. Entre els lladregots contemporanis i aquella fila de santets de la gràcia i la cultura verament religiosa, la de les llegendes i els misteris, ens quedem a cegues amb els segons, i Santa Llúcia, no em faces gaire cas.

Parlant de lladregots, el Moreno s’ha reobert al món, el nostre moreno, collons!, Pegueu una mirada al bloc d’Ítaca a Llíria, veieu aquell tros de discurs… Caguenmi que arroje! [això és com vomitar però del valencià de l’horta que no ha passat per l’escola, sabeu…, encara ho diuen persones grans, entenimentades, per explicar l’acció de tornar per la boca un plat que t’ha sentat com un tir. Un plat de paella amb rata, per exemple.]

A Arenys ja van enviant tot de lladregots, de contemporanis i de predemocràtics, feixistots de mena, de falange, per evitar el pitjor, que segons els espanyols és deixar que el poble decidesca. Això mai, caram. Si mires el paisatge que els quedarà d’ací cent anys, ara que l’he passat d’una tirada completa, Espanya via Portugal, sense les províncies de mar… Reosti, els queda el coret, aquella cosa gran que renaix i li diuen Madrid, i tota aquella gran palla o pellorfa que el volta, quilòmetres i quilòmestres de no res. Res de res.
Com voleu que us deixen fer una consulta popular? Us heu tornat bojos o portuguesos? Se’ns nota massa que venim del camp, de pagés… Massa que sens nota. Pobres, ells que són tota la setmana amb l’equipet de roig, amb les teles, els canals, les periodistes de Barcelona, i cantant l’himne plegats, amb el Xavi, el Piqué, el Puyol, tot de catalns ajudant-los a guanyar contra equipets de segona i vosaltres voleu endegar-los la consulta pels morros… 

No és curiós que, De la Vega i la companyia, hagen enviat un falangista a defensar l’estat? El seu estat? El nostre estat? Els altres jutges, atençao, no s’estaran a la reraguarda, encara, ordint una nova Almansa? 

[Per ara tanque el pot, el dels confits.]

Ángel Galindo García és catedràtic de moral a Salamanca, en una conferència davant el Club ‘Rouco i els seus’, demanà de fer boicot als productes i a les empreses catalanes, l’exemple que va posar va ser l’empresa Mercadona. “No, que aquesta és valenciana”, li va apuntar un altre bisbe. Això ho he llegit a l’Avui. Segons que pensava l’il·lustrat catedràtic, aquests catalans mereixen el pitjor, el boicot dels productes, l’infern, el purgatori…, però no acaben de lliurar-nos l’expulsió del seu fals paradís, que és el que voldrien molts catalans, finalment. Sobretot perquè continuem pagant-los el menjar i el beure, i el farratge de bisbe, naturalment.

Quan érem de viatge d’estiu, una nit vam discutir el cas Mercadona, pel que fa a la decisió empresarial d’oferir productes de marca blanca, exclusivament. N’hi havia participants del debat que eren partidaris de la reprovació, perquè no era democràtic de tenir un espai comercial públic, amb productes d’una sola línia. Que això atemptava contra la llibertat d’elecció dels consumidors. 

El catedràtic de moral de Salamanca, supose que discrepava, equivocadament, de Mercadona per una qüestió diferent. Quan van apuntar-li el fet valencià, llavors va exclamar que sobre aquest hiper no calia cap boicot. El fet valencià, segur que ho saben els bisbes i els catedràtics de Salamanca tan lligats al Club Rouco, és pura línia OPUS, en la seua doble vessant: de govern i d’església, així que malgrat la rectificació posterior, els Roig, els Camps i les Rites, ja n’hauran pres nota i hauran presentat la queixa particular contra Salamanca i tanta saviesa com diuen que ensenya aquella universitat.
La festa de la conferència va acabar amb xampany francés, malgrat que n’hi havia de cava català. Aquesta vegada, potser, per evitar de confondre’l amb cap marca blanca dels valencians Roig.
Amb tot, el catedràtic no era ruc del tot. assimilava Mercadona a una empresa catalana o, almenys, no espanyola, que és on hi ha el cuc del seu corcó. 

Post: pobra de la ‘Vega Psoe’s Club’, sembla que no pairà l’assumpte Arenys si no és amb atacs frontals contra la democràcia i els mínims de llibertat que garanteixen molts països d’Europa que, els espanyols, ni coneixen ni poden consentir. 
 

Hom no pot organitzar…
Un referèndum. Una consulta popular. Un partit de futbet. Un campionat de cartes. Un dinar popular. Un acte a favor de les ikastoles… Una concentració a favor d’escola valenciana… res que no siga espanyol presocràtic o predemocràtic, fins i tot res que siga no-espanyol malgrat que siga democràtic, o popular, o simplement barat.

Hom pot organitzar…
Una pallissa contra algú que parla català. Una manifestació a favor de falange. Una manifestació de l’ideari predemocràtic. Actes bandàlics contra seus socials de col·lectius populars. Amenaces i atacs físics contra joves dels casals. Acusacions personals i vexatòries contra persones públiques que no siguen de la seua corda. Atacs d’impunitat feixista contra persones i contra institucions. Aparicions improvisades de GC en concerts de música popular. Partits de futbol amb exaltacions feixistes tolerades, assassinats de joves amants de la vida i del viure en llibertat… Qualsevol acte en favor d’allò més ranci, malgrat que no siga democràtic, ni respectuós, ni barat, ni popular…  Poden organitzar, apadrinar, mantenir, pagar…

Monti, com vols que puguem encaixar en aqueixa família de germanastres envejoses, ploramiques, histèriques i perfumades que representa que ens governa. Amb tres-cents anys d’història no hem tingut prou indicis per saber que, amb ells, sempre serem el burro dels colps?

Ivan Cortés va parlar en català i un caporal de la Guàrdia Civil a l’aeroport de Palma li va pegar fins que va voler. Després, el va denunciar per alteració de l’ordre públic. Segons que explica Vilaweb, això passà el 7 d’agost. L’home va parlar en català i aquell GC va amollar la seua força brutal, d’home al servei de la seguretat i de la protecció ciutadana. Per parlar en català. Per parlar.
L’estil franquista, policial, espanyol, encara va instal·lat en molts cervells. Policials, judicials, polítics, sense distinció de dreta o d’esquerra. L’home va parlar en català i ells van tancar-lo en una cambreta i li van pegar. 
Ací ningú no enviarà la fiscalia, ni l’advocat de l’estat, ni res que puga defensar un home que solament que parlava català. Per parlar li van pegar, a l’Ivan. Els polítics, els fiscals, els advocats, el govern, l’espanyol i el català, tenen tan assumit que això et pot passar, els pot semblar tan habitual, que no mouran un dit. Que li peguen a un home per parlar la llengua és un assumpte menor. 

Una altra cosa fóra que un altre home hagués parlat en espanyol i algú li hagués pegat. Amb una llengua de primera no et pots passar. Amb una llengua de segona divisió, qualsevol és vulnerable. El parlant i l’agent de la GC. Ja imagine quants telenotícies d’Espanya obririen amb la notícia: rep un home per parlar en espanyol. Com imagine quants polítics catalans es faran ressó del fet real que li ha passat a l’Ivan, per parlar català, i demanaran la renúncia de tots els cossos d’aquell estil.
 
És un fet aïllat, argumentaran, és un GC que no representa tota la GC… El GC havia dormit malament, potser, tenia un mal dia… I demà, el tindrà millor? I despús-demà? Per què l’hauríem de creure? Per què hem de creure i confiar amb aqueix estil de velles glòries? Com diuen a Portugal, abans holandesos o dinamarquesos… Que amb Espanya no encaixem, malgrat Camps, o Montilla, o ERC, ni amb aqueixes maneres, de vell estil franquista ‘us venim a intimidar’. És veritat que ells colpegen, que en són més, que tenen els jutges, les lleis, la GC…, però no tenen els arguments, ni la raó, quan usen tanta brutalitat contra un home que solament que parlava; en català, naturalment. Per parlar.

Hi ha un petit secret que encara pot vèncer les forces contràries a l’ensenyament. Tant l’ensenyament com la recerca són importants, fonamentals. Tothom, en realitat, es preocupa de debò per l’ensenyament, o si més no diu que ho fa, o sap que ho hauria de fer, fins i tot a les universitats de recerca (jo afegiria també a l’escola). Ara és l’hora que fem alguna cosa amb aquest petit secret. [Ken Bain (2005): El que fan els millors professors d’Universitat. PUV]

Però què fan el primer dia d’escola, els mestres? Com comencen, realment? Què han pensat la nit d’abans, què no han pensat? Porten nous propòsits? N’hi haurà res de nou a la seua bossa de mà? Com comença el primer dia? Qui obri la porta? Qui porta la clau? Ho tenen pensat, tot això? Diuen, ja, ara, comencem? No diuen res perquè ja s’entén tot plegat, més o menys, vull dir… No? 
L’1 de setembre és el gran dia dels mestres. És un dia magnífic per als mestres, per a més persones també o deu ser, però per als mestres és ben especial, l’1 de setembre. Què és el primer que els ve al cap, quan es desperten? Han pogut dormir plàcidament? No? L’1 de setembre és Santa Anna, i la mare de Déu del Puig, i Sant Lliceri i Sant Llop… tot això ajuda? Segurament que no, però amb els mestres, què voleu, mai no se sap. Com és l’1 de setembre.