No sóc del pot mig buit, però?
[com que l’eufòria va per barris, perquè es mereix, ja deixe que l’escriguen uns altres.]
A Alacant cal un pessic per perdre completament la llengua; el contrari de Portugal, a València prefereixen de ser espanyols abans que no holandesos o dinamarquesos. Ja sé que a Barcelona tampoc no tenim la majoria, malgrat que això d’Arenys és un bon simptoma, una fita, fins i tot marca un abans i un futur. Per una bona representació de ciutadans lliures, el topall ja no és l’estatut; l’estatut és el passat. I el que encara és millor, el que diga el TC ens la bufarà, això és el milor, perquè el referent no és què ens diran, a quina cosa ens obligaran, que ja sabem que tenen les lleis i els butonis per fer-nos passar per l’adreçador de ràdios, diaris i encara coses pitjors. Però per una gran representació de ciutadans, el TC i els socis i fans d’aquest club ja no tenen la raó moral, ni la força ètica.
No sóc del pot mig buit, que no ho sóc, però hi ha molta feina a fer, gairebé tanta com fa dos dies, la feina mai no se’n va, sempre roman damunt la taula, o davall la taula.
A València, en canvi, encara no hem vist el topall, encara anem de cap per avall, contra els valencians mateix. Ací encara queda tant a rascar, com fa tres-cents anys; bé, potser una miqueta menys, no cal exagerar, però a poc que ens despistem, Alacant es desviarà, si no ho ha fet ja.
A veure quin serà el primer poble valent, d’Alcanar cap al sud, que pinta una heroïcitat semblant.
que no pas a Catalunya. Allà es complicat també, però almenys una bona part de la societat té clar que és i què vol ser. Ací encara estem buscant-nos a nosaltres mateix i quan ens trobem ens barallem. A poc a poc cal fer feina, cal llaurar recte i despai. Ens costarà més, molt més, però la primera cosa que cal fer és gunayar adeptes i acabar amb la impunitat de la mentida Popular blavera.
Salut i Independència