La llei d’Espanya
Qualsevol ciutadà pot arribar a jutge, amb una mica d’estudi i una mica de sort. Cal afegir que haurà de combregar amb tota aquella parafèrnalia de lleis, protocols, drets i deures fets de nou o d’antic, que es conserven com una obra de museu que ha anat reparant-se, refent-se, ordint-se a Espanya entremig de dictadures, colps militars, febles democràcies, repúbliques amenaçades i monarquies panxacontentes i de cul gros. Del pet d’aglà que resulta de tot plegat… un home, una dona, de professió jutge, a Espanya té dret de tombar allò que un parlament vota, se suposa que democràticament. Fins i tot, una sola persona, segons les lleis espanyoles, pot tombar que milers de persones, centenars de milers fins i tot, no tinguen cap representació parlamentària. Perquè les lleis són fetes perquè el vot d’una sola persona, la seua decisió, puga molt més que la veu i el vot de centenars de milers de persones. Però la llei, i l’espanyola per més arbitrària encara, se supedita a la interpretació personal i particular; per això mateix, el poder d’un sol home, d’una dona, segons la llei a Espanya pot contra el poder d’una gernació. Aital barbaritat, no solament no resulta absurda, impossible, sinó que es practica amb assiduïtat.
El concepte democràcia fóra el contrari. Un sol jutge no pot tenir més decisió que una societat sencera, ni el seu vot valer més que la força de participació del poble. Però els espanyols, pel que sembla de la seua pràctica dels últims quaranta anys, no han entés res, no volen entendre res de democràcia ni de participació. La seua cultura democràtica és tan prima, tan feble, tan ridícula, que la llei pot posar contra les cordes la decisió popular, i el sentit pedagògic de la participació. NO ens estranyem doncs de la manca de participació a les consultes o a les eleccions.
Ja podem assajar tants intents de decisió popular com vulguem, que sempre trobarà, la llei espanyola, la manera d’enviar un advocat, un jutge, un defensor del seu poble particular contra el sentit comú que reivindicaven a la Grècia antiga o a l’Europa moderna. Contra el concepte democràcia, els espanyols s’hi veuen capaços de tot.
Però allò que ens resulta paradigma de l’estret esperit d’aquests veïns que ens governen, és que a Espanya, la llibertat feixista, que s’amaga en el fons de molt del pensament psoecialista i pepopular, és per damunt de la garantia mínima dels pobles –la seua llibertat i la llibertat de decidir, malgrat les lleis (fins i tot dels pobles que són fora de l’abast del seu estat).
Bon apunt, Albert.
Al teu tomb vinc.
No em prive de res o sóc massoca:
Aquesta nit veia LIBERTAD DIGITAL, entrevistava Rosa Díez l’ínclit C. Vidal. Era un festival de clams a la incardinació entre dos grans partits españols. Cap ni una referència al context internacional. N’existe plus. Viuen en un altre món. Tancat. Recaragolat en sí mateix. Repetien, sense anomenar Ledesma, Maeztu, Unamuno, Costa, Primo, Azaña, etc. que noranta anys enrere ja havien dit, etc. Sembla que no han llegit, ni tan sols, els seus.
Dessota de la pantalla apareixia la tirallonga corredissa típica de missatges dels televidents.
Reclamaven la progressió de l’ona arreu d’altres àrees on no hi havia senyal.
Insultaven. Ració catalana. Ració basca. Reclamaven UNA ÚNICA llei per a igualar tots els españols. Una llei que fes als seus estrangers interiors -mentals- un calc a ells mateixos, en nom de la libertad.
Els tints falangistes són rehabilitats amb colors actuals de viola i groguíssim. Darrer crit de mort. La mateixa porqueria queda dessota. Amagada. Ara ens sembla apestant. I feble. Caricaturesca. Oficiosa.
Impressiona veure’ls atrapats entre els barrots de la llibertat internacional.
No n’hi ha cura per a ells. S’han acorralat a ells mateixos. Fan pena.
Nosa europea. Tanta com veure la Salgado en una paredeta a l’exterior de la sala de la reunió dels G-20, fa sols uns dies, per a celebrar una roda de premsa, en petit comitè, per a autoconsum de la seua cleda. Teòricament OFICIAL.
Amb reconeixement, a tu, Albert.
Eixa és la democràcia que els espanyols ens han imposat amb calçador, amb pors i a punta de fusell. Una democràcia basada en el franquisme i dissenyada per franquistes.
Espanya no és demócrata. Ens sobra Espanya.
Salut!
Espanya fou un invent català que durà 200 anys i fou un desastre, però si us plau, no anomenem Espanya a això que fa 300 anys ens governa. El que ens governa és castella, no Espanya. Castella, amb la seva cultura, la seva llengua i la seva capacitat de reinventar la realitat i viure en el seu mon de mentida.
Anomenar Espanya a això és regalar-los la nostra herència històrica. No són Espanya, són castella. La cort castellana, més concretament.