ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest moviment polític serà  posat en marxa per aquesta formació amb un full de ruta que s’allunyi de les qüestions nacionals, i es centri amb les idees de progrés per competir amb la Casa Gran de CIU.

Raimon Obiols, un dels impulsors opina què la crisi econòmica i del catalanisme ofereixen una oportunitat per una majoria de progrés, i guanyar la centralitat de la societat catalana llençant el producte per la xarxa, i enviant un missatge d’optimisme.

D’altra banda el Conseller Castells en una conferencia a Londres ha dit que Catalunya es el principal motor econòmic de l’Estat, i què recuperarà la capital compartida amb Madrid, demanant neutralitat a l’Estat, i denominant Catalunya com a vella nació què pugui sentir-se Espanya com a seva.

Se’ns dubte aquesta paraula màgica anomenada progrés, es una excusa com un altra per no parlar del projecte polític de l’Estat propi, i la fi d’aquesta unió impossible i tracte injust amb l’Estat Espanyol.  Es una paraula que pot anar lligada amb la Independència del país, però aquesta sucursal espanyola del PSOE acusarà de tots els mals els nacionalistes, catalans s’entén, ja què el nacionalisme espanyol que ells pregonen es integrador i mundial, per això ens ha portat a la situació on ens trobem, un estatut recorregut i retallat, i què amb 2 anys i mig ha estat paper mullat, ja què es una llei de fireta, i amb temes com la llei de consultes populars on la ciutadania pot tenir el seu paper democràtic es clarament retardat per les ments socialistes, un país on l’espoli fiscal es va multiplicant, i el nou sistema no preveu pas deixar de  munyir la mamella, ells li diuen solidaritat per segui tot com fins ara, i un país on la llengua i la cultura pròpia cada cop es mes banalitzada i perseguida, perquè deixi pas quasi exclusiu a la llengua comuna, i la cultura universal que ens volen oferir.

Aquesta es la realitat, i davant d’això el PSOE-C, que com a bona noticia veu amb preocupació com l’independentisme va escalant posicions a la societat, el vol frenar a base de fals optimisme,  i mirar cap un altre costat, com ens va demostrar la Chacon que ja ha oblidat de quin territori va sortir, per servir al regne amb cor i anima.  

Perdonin, però la població cada cop mes els veu com un projecte esgotat i contrari precisament al progrés de Catalunya, ja què la seva força es utilitzada per Zapatero per posar fre al territori català com ja ha quedat demostrat en multitud d’ocasions, com en l’últim cas del català oficial a Europa, on ràpidament el PSOE-C ha defensat el govern espanyol de les acusacions de culpabilitat per la situació en que es troba.

Que Castells demani neutralitat a l’Estat des de Londres, es un prodigi d’ingenuïtat o de demagògia barata, què crec es podia haver estalviat, ja que ell sap perfectament que la política de l’estat amb Catalunya sempre ha estat la mateixa mani qui mani, i sempre contraria als nostres interessos, què apart dona vots als partits de l’estat.

En definitiva una fugida endavant amb un projecte espanyolista què cada elecció catalana perd suports, ja què la gent tard o d’hora assumeix la realitat, i aquest fals optimisme els ha portat a un carreró sense sortida nomes subjectat per les seves dues crosses al govern que per aguantar les seves quotes de poder ho han fet possible, però malauradament per ells, la via autonòmica esta esgotada, i la regeneració està en la fugida del maltractador no en fer veure que no ens fa mal, i això es la recepta que ens volen encolomar, tal com fan PP i Ciudadanos, però tot te el seu final i aquest ja s’acosta si tots volem.

Amb aquesta frase inspirada en la famosa campanya dels autobusos, i què en clau religiosa sembla irritar la jerarquia eclesiàstica, s’ha introduït a la xarxa a traves d’un facebook, i seguint la bona idea donada en el bloc d’en Xavier Mir titulo el meu post d’avui d’aquesta manera.

Se’ns dubte les reaccions del PSOE-C davant el candidat convergent Tremosa a les eleccions europees donen idea del tarannà d’aquest partit, on persones com Iceta, Ferran o Carme Figueras (portaveu adjunt), que ha afirmat que els moderats ja no tenen cabuda a CDC, i critica Mas per presentar un candidat que no va defensar l’Estatut, acusant-los de desorientació.

D’altra banda el mateix president Montilla, ha afirmat que la proposta Solbes encaixa en el nou Estatut, i es discuteix com desplegar-lo, tota una declaració d’intencions per començar a beneir la proposta que imposarà l’Estat a la sucursal socialista a Catalunya.

En referència a la moderació que enyorava una membre del PSOE-C, crec què queda reflectida en dos exemples recents:

Les declaracions de Montserrat Nebreda denunciant la nefasta ministre de Foment espanyola, Magdalena Alvarez, amb el seu to andalús,  de burla continua al drama que va viure Catalunya amb els trens de rodalies a la entrada de l’AVE a Barcelona, i què en qualsevol estat hauria estat el cessament per incompetència, ha estat contestat des del Diari ABC, i un articulista nomenat  Antonio Burgos, què fa temps va carregar contra la meteoròloga Mònica López per dona, jove i catalana, la tercera cosa sembla ser un inconvenient, i ara ha carregat la seva ira xenòfoba contra la Nebrera, amb delicadeses com que Espanya ha  d’aguantar l’accent català, i fins hi tot l’escriptura, o titllant d’imbècils els que diuen Lleida i Girona quan tota la vida han esta Lerida i Gerona, i altres improperis de la seva ment malalta, acabant qualificant de catalana de merda a la política del PP Català.

Naturalment cap critica per aquest periodista, i on el seu article es considera normal i moderat, ja què l’insult i menyspreu a Catalunya està perfectament normalitzat.

Interessant també l’estudi del CES, on demostra que si el català no es pot fer servir a les institucions europees es bàsicament pel que el govern espanyol no vol, ja què els compromisos signats al 2005 no  s’estan aplicant ja que Madrid els incompleix.  Quatre dels cinc acords no es poden aplicar per l’incompliment de la part espanyola deliberadament, i així el català es pràcticament inexistent davant les institucions europees, ja què en totes les ampliacions l’Estat ha frenat l’entrada d’aquestes llengües oficials,  quan per exemple el gaèlic amb 60000 parlants, assaboreixen la seva oficialitat per la petició d’Irlanda, i el català amb 10 milions de parlants segueix en la segona categoria pel tracte què rep a l’Estat espanyol.

Son dos casos de clar menyspreu al territori català, i la seva identitat què sistemàticament es menyspreada i humiliada per l’Estat amb total impunitat, i on el PSOE-C contribueix com a part de la gran família socialista, i la política d’aparador de Zapatero què vol canviar tot perquè tot segueixi igual.

Els seus votants tenen la responsabilitat de voler seguir sota aquest paraigües què sistemàticament ens ataca, o optar per voler tenir les mateixes oportunitats que qualsevol ciutadà europeu amb un esta propi què ens defensi i protegeixi els nostres interessos, i què evidentment amb el partit socialista mai aconseguiran.

Amb el rerafons de la polèmica per la velocitat variable fins a 80, i la picabaralla amb el seus socis republicans del govern, aquest dirigent confirma què el càrrec que ostenta li va molt gran per les seves aptituds, i què  amb unes quantes sortides de to no s’arriba enlloc.

Desprès de les acusacions de maltractament al cos policial que comanda des de la seva conselleria, i què ha provocat la indignació de bona part de la societat, va demostrar la seva poca visió nacional, i perquè no dir-ho la seva poca dignitat al pactar pel seu compte amb la vice-presidenta De la Vega un termini nou per l’acord de finançament, ja exhaurit per llei cosa que no va semblar importar-li gaire, i a canvi de la retirada de la petició de compareixença de Zapatero, com ja sabem la segona part va ser complerta estalviant el tràngol al president espanyol, però la primera devia provocar un atac de riure a la Moncloa per la ingenuïtat o mediocritat d’aquest conseller.

Ara demana que la Generalitat trenqui relacions amb Israel per contribuir a l’aïllament internacional cap aquest país, i acusa directament a Carod i Huguet pels seus viatges recents al país hebreu.  Crec que el Sr. Saura sap que no som un estat, cosa que ell segurament no aspira, i per tant no tenim cap poder per trencar ni aïllar a ningú, també sap que aquests viatges son en nom del govern que ell en forma part, i teòricament te què defensar, i a mes recordar-li que l’Estat espanyol en un informe aparegut recentment ha tingut vendes importants de material militar al país que vol aïllar.

Ens diu que va sentir el convenciment ètic d’anar a la manifestació del passat dissabte, on li recordo es van cremar banderes israelianes, i fins hi tot va aparèixer una pistola que de joguina o no, no porta res de bo, a mes de crits contra la representació d’Esquerra en un ambient fanatitzat, i sense una perspectiva global del conflicte, i on caldria preguntar-li perquè defensa aquestes causes llunyanes, i no d’altres com la manifestació per les infrastructures catalanes del 2007, on no se’l va veure i sembla que la seva ètica no el cridava a protestar contra aquesta injustícia de l’estat a Catalunya.

Fins hi tot en la roda de premsa del govern va arribar comparar a Israel amb grups terroristes com ETA, es devia oblidar de Hamas, què sembla que pel conseller no existeix i no ven en el seu electorat, posant un cop mes en entredit al govern, ja que hi ha opinions diverses del tema.

Per últim en nom d’un ecologisme de fireta, s’encaparra amb la limitació de velocitat a 80 per reduir les emissions de CO2, quan segons molts experts precisament l’efecte de la reducció en molts casos augmenta la contaminació, i on ni en horaris nocturns amb tràfic fluid, i on el sentit comú aconsella augmentar aquesta velocitat, ha permès modificar la proposta per penitencia dels conductors i ciutadania en general.

En resum, un plec de despropòsits molt extens amb aquests temes i d’altres, suficients per pensar en el seu relleu que lògicament pel seu pes i les quotes de poder pactades no es produirà, i així podrem esperar la propera proposta o declaració estrella que ens porta el conseller d’iniciativa.

S’ha desvetllat la incògnita, i el Sr. Mas ens ha presentat el seu candidat per les eleccions europees que haurà de ser ratificat per CIU aquest mateix mes, i l’aposta es un exemple de què alguna cosa està canviant en el que anomenem catalanisme, i on en bona part de culpa l’hem de donar a l’Estatut que ens ha ensenyat com cada jugador ha jugat les seves cartes.

Vaig assistir a una conferencia del Sr. Tremosa a Tarragona quan el tema estrella era la gestió dels aeroports, i francament vaig arribar a la conclusió que era una persona molt ben preparada, amb una claredat per exposar cada idea amb molt de sentit comú, i on la conclusió era les oportunitats que Catalunya estava perdent en el terreny econòmic per la seva dependència espanyola,  i les seves possibilitats il·limitades amb el poder polític i econòmic a les nostres mans.

Va impulsar i signar per Economistes pel no, i vinculat a la Plataforma Sobirania i Progrés va defensar el NO estatutari per la seva manca de solucions pel país desprès de la retallada a Madrid, sobretot en matèria de finançament i competències, cosa què esta quedant demostrat per la crua realitat que ens envolta, i la manca de voluntat del govern espanyol per complir la llei.

Una persona independent i de caire sobiranista que encapçalarà aquest projecte per CIU a Europa, i on contrasta amb el candidat aquesta legislatura l’Ignasi Guardans, amb clara vocació espanyola i obviant el tema nacional català.

De moment ha deixat en fora de joc a la resta de formacions, PSOE-C amb una de les seves veus mes hispano addictes, Miquel Iceta, ja ha criticat la federació convergent per triar una persona que es va postular contraria a l’Estatut què ells en primera instancia es van encarregar de deixar en paper mullat amb les seves esmenes, i que amb les raspallades patides, i les que li queden, acabarà sent un pas enrere respecte el del 79, i el que es mes greu marcarà els límits del sistema autonòmic.

Curiosa la reacció de Ciudadanos dient què es un insult a la intel·ligència, i que mostra la deriva radical de CIU, se’ns dubte si hi ha un insult a la ciutadania catalana en general, es aquest partit de caràcter xenòfob i defensor de qualsevol causa contra el territori català.

Per últim destacaria el difícil paper d’ERC que sembla va sondejar el mateix candidat, i què segueix insistint amb la idea rebutjada de la candidatura unitària, i que veu com molta part del vot sobiranista pot anar a parar a en Tremosa, cosa no gaire difícil veient el comportament d’Esquerra en els últims anys, amb una desorientació ideològica molt clara.

Tant de bo sigui la primera pedra en aquest lent canvi de CIU cap a posicions sobiranistes clares, i persones com en Lopez Tena, Àngel Colom, Víctor Terradelles i altres, agafin el protagonisme per donar l’empenta definitiva al procés de l’Estat propi, i s’alliberin del llast d’en Duran o Pujol com exemples de fre per seguir creient en un futur feliç junt amb Espanya, què l’Estatut almenys servirà per convèncer molta gent que es impossible, i què no hi ha marxa enrere.

Aquest cap de setmana les CUP han celebrat una assemblea on s’han debatut diverses ponències, alguna d’elles amb la idea de presentar-se al Parlament com una força de l’esquerra independentista.

Finalment no n’ha sortit una resposta clara, ja què aposten per seguir en el seu àmbit municipal on en les ultimes eleccions van obtenir un creixement molt important,  i fins hi tot decisiu en alguna població, però alhora no tancar la porta a les eleccions al Parlament amb una tasca d’enfortiment i debat intern que ha de portar a una decisió final.

Crec que amb les condicions actuals tenen una bona oportunitat per obrir-se pas a la màxima institució del país, i aportar una mica d’aire fresc al Parlament Català amb una proposta d’esquerra i independentista amb uns objectius clars de posar el debat de l’autodeterminació damunt la taula, i de denuncia de la fi de l’autonomisme de fireta.

Per la seva banda l’altre partit que havia d’anar al govern, precisament apart de la gestió feta pel partit com ens ven l’Ernest Benach en una entrevista a la Vanguardia a complir aquesta funció abans descrita, es el partit republicà, i com afirma el president del parlament en la mateixa entrevista la independència no la veu ni mes lluny ni mes a prop, tota una decepció per molta gent què pensa que un partit com aquest no pot basar el seu programa en la gestió que de fet ja es suposa a tots, sinó en la millora de les condicions per saltar la legalitat vigent, i fer front a l’Estat, alhora que motiva tota la població sobiranista, i que com també ens diu en Benach les primàries internes entre Carod i Puigcercos serien un pas enrere, cosa que amb un partit on es fa bandera de l’assemblearisme no deixa de ser curiós posar fre a la democràcia interna.

Se’ns dubte les CUP podria captar part del vot desencisat amb el partit republicà, i que mes ho pot estar depenent de la resposta al finançament i a la sentencia del TC, i apart podria portar a les urnes part d’aquest vot que desencisat s’ha quedat orfe d’opcions, i ha optat per ampliar la seva desafecció i quedar-se a casa esperant temps millors.

Es una bona oportunitat també i en cas de confirmar-se per fer reaccionar molts militants que donen suport incondicional a la direcció republicana, i veure què s’han apartat clarament del camí previst, i fer costat als sectors renovadors amb gent com en Carretero o Beltran al capdavant, i entre tots motivar aquest ampli sector que enquesta rere enquesta confirma que està per l’Estat Propi, i complir la funció d’arraconar al PSOE-C amb el seu vot acèrrim espanyolista, i acosta CIU a posicions de caire mes sobiranista,  com es pot despendre  de l’opció Ramon Tremosa per les Eleccions Europees, i on l’opció menys sensible amb el tema com en Guardans ha estat descartada.

En resum una nova via d’esperança es pot obrir si finalment es decideixen a participar, i poden contribuir a una sèrie de factors en cadena què ens han de portar a l’objectiu final i la denuncia de la farsa actual.

Aquest es el nom de la nova plataforma que l’esquerra abertzale pensa utilitzar per participar a les eleccions del País Basc del proper mes de març, i què ja ha suscitat les primeres reaccions repressives dels dos partits majoritaris de l’Estat.

Efectivament, entre els impulsors de la iniciativa hi ha ex dirigents de Herri Batasuna, o representants de ANB entre d’altres, i defensa el dret de participar a les eleccions com a ciutadans, i demana a la població per donar la seva signaturam i aconseguir l’aval per presentar-s’hi.

El nom fa referència al total de la població a Euskadi, Navarra i País Basc francèsm i busca un espai independentista per superar el duel Ibarretxe- Lopez, i buscar un nou escenari democràtic en què es respecti la voluntat de la ciutadania.

La reacció del ministeri de l’interior es investigar si algun dels possibles representants era membre d’alguna organització ja ilegalitzada, i tindran la coartada perfecta per prohibir les llistes abertzales, i la fiscalia ja busca si Batasuna s’amaga darrere aquesta plataforma per aplicar la antidemocràtica llei de partits.

Per Rajoy, ja ha demanat formalment la seva prohibició amb l’amenaça de abandonar el suport contra el terrorisme que ofereix al govern, i pel que fa al PSOE se’ns dubte buscarà la seva anul·lació, tot hi què els càlculs electorals sobre la incidència d’aquests vots contra el PNB podria deixar una escletxa a la plataforma.

En definitiva l’Estat totalitari maquillat de falsa democràcia posarà el seu ridícul estat de dret a treballar per impedir que una part important de la societat basca pugui opinar lliurement en aquestes eleccions, com ha vingut fent els últims anys amb un autèntic  i escandalós estat d’excepció, on els empresonaments per les idees politiques, les ilegalitzacions de partits, i el tancament de mitjans informatius o associacions, què totes son vinculades al terrorisme son el pa de cada dia.  Per cert els actors, cantants, escriptors, i altra gent del ram que de tant en tant surten per alguna causa llunyana com ara la de Palestina recentment, no els he sentit ni una paraula sobre el tema, es veu que la injustícia i feixisme intolerant al costat de casa es menys greu que el que es produeixi a milers de quilometres de distancia, realment son una colla de hipòcrites i aprofitats de pa sucat amb oli amb cap tipus de credibilitat.

Si es dones el cas que en Zapatero per càlculs electorals cap al seu candidat no actues com en tots els intents de l’esquerra abertzale anteriors, ja seria el cinisme elevat a la màxima potencia, en fi no es pot esperar res mes d’estats que no respecten les lleis, cosa inèdita en qualsevol estat democràtic, i què es dediquen a perseguir qualsevol associació o persona que no segueixi el pensament únic imposat.

He llegit alguns comentaris sobre el telenotícies emes per Tv3 ahir a la nit, i què coincideixen amb la estupefacció amb el que me’l vaig mirar, i veient durant els primers 10 minuts la nevada i tancament de l’aeroport madrileny.

Efectivament la primera i noticia estrella de la suposada televisió catalana ha estat la nevada a Madrid, el col·lapse de les seves entrades per carretera, el tancament de l’aeroport sembla ser únic a l’Estat, monuments de la capital nevats, i entrevistes amb la gent de la ciutat, apart de les explicacions de la nostra vella amiga Magdalena Alvarez que per variar es va espolsar les culpes, i per suposat no va explicar que per ser el sistema aeroportuari mes centralitzat d’Europa junt amb Romania, el tancament de Barajas va afectar a una gran quantitat de vols al aeroport d’anar per casa de Barcelona, on el pont aeri i molts vols que fan escala obligada a Madrid van quedar anul·lats, tota una vergonya per fer treure els colors a l’Estat, què evidentment seguirà amb la seva política de menysprear qualsevol aeroport que no sigui Barajas.

Tornant el tema principal, i la creixent espanyolització de TV3, la segona noticia va ser un accident múltiple pel gel a Oviedo, i fins al minut 15 mes o menys no es van dignar a informar sobre alguna cosa de casa nostra per estupefacció de tot el personal.

Crec que amb aquesta política d’abandonar la visió catalana de la cadena televisiva, i què la feia singular a Catalunya, i amb el domini del PSOE-C secundada pels seus dos socis de govern, l’ha convertida en una cadena mes de visió clarament espanyola, i amb competència directa amb Antena 3, TVE, T5 o la Sexta per posar alguns exemples i on el públic que buscava poc a poc l’ha anirà deixant de banda ja que te molta oferta on poder escollir amb aquesta manera de fer les coses.

Poc a poc ho estan aconseguint, i pràcticament si no fos pel mapa del temps on apareix el principat, les diferencies amb altres cadenes clarament espanyoles foren gairebé inexistents. Qualsevol cosa que passa a les Espanyes, la seleccion rojigualda i Fernando Alonso entre d’altres, s’han convertit en els temes estrella per la cadena, deixant en un segon pla qualsevol informació catalana que evidentment es secundaria, i què es la que verdaderament ens interessa a tots.

Francament preocupant menystenir així una nació que crea una cadena precisament per fer el que fan la resta de cadenes de qualsevol territori, què es veure les coses des del punt de vista del territori on estan, però ves per on això amb Catalunya no es podia permetre ja que com se sap som diferents a tot el món en tots els aspectes, i la purga de la crosta nacionalista com l’anomenen alguns socialistes està deixant tocada de mort la televisió publica catalana, què si segueix així aviat no tindrà gaire sentit mantenir-la.

En David Sanchez de Vilafranca del Penedès esta apunt de viure una nova presa de pel d’aquest estat de dret què sempre acusa les mateixes causes, i què molts cops difereix ben poc del de l’època dictatorial.

Aquesta persona va ser detingut fa pocs dies al sortir de la seva feina amb un desplegament policial desproporcionat, i conduit a comissaria on va ser retingut durant llargues hores sense advocat, i finalment informat de la detenció i execució d’ingrés a presó pels fets dels incidents en la manifestació de dia de la Hispanidad de 1998, entre membres de La Falange i col·lectius antifeixistes, on ja va ser condemnat a menys de dos anys de presó què al no tenir antecedents va quedar sense compliment.

Ara la justícia espanyola ha vinculat aquell incident amb  la insubmissió al servei militar per la qual ja va ser condemnat el 1997, i què com a delicte ja ha desaparegut al canviar el codi penal i desaparèixer el servei militar obligatori.  Amb aquests fets el jove, i gracies a les al·legacions dels seus advocats, ha aconseguit un termini fins el 16 de gener per ingressar voluntàriament a la presó.

Cal dir que aquest conegut independentista a la seva comarca, i que gestiona la seu social del col·lectiu independentista La Fornal de Vilafranca, ha participat i implicat per aquesta causa en multitud de manifestacions i actes reivindicatius des de fa molts anys.

Donats els fets, nomes s’entén la seva persecució amb aquests arguments tan esperpèntics per les seves idees politiques i el seu compromís amb elles, es aquí on la justícia espanyola ha dirigit la seva fúria, com en molts altres casos malauradament ha succeït, i així denunciat per organitzacions internacionals per la predisposició d’aquest estat de dret a protegir temps passats, i idees de la dictadura franquista què res tenen a veure amb la llibertat intel·lectual que hauria de donar aquesta suposada democràcia.

Esperem que la pressió social pugui frenar aquest atropellament a la  persona, i en aquest cas  a unes idees que no son les del pensament únic imposat per l’estat, a les bones o a les dolentes.

Fa poc va se el cas d’en Franki a Terrassa, i ara aquest, i així anem sumant en aquesta persecució d’un estat de dret que fa riure, i què a mode de tribunal de la inquisició persegueix per motius polítics a les persones com qualsevol dictadura militar amb mil exemples en els últims anys, i on en un pla mes mediatic tenim el lehendakari basc a la banqueta dels acusats per dialogar amb un altre força política en el procés de pau, i tot sota l’acusació de dos organitzacions com Forum de Ermua i Dignidad i justicia de caràcter ultradreta, i amb una clara enyorança al regim anterior, i que sembla tenen tota la credibilitat i respecte per part de la justícia espanyola.

Des d’aquí i esperant una resolució positiva en el tema, es un motiu mes per desemmascarar aquesta farsa democràtica espanyola, i veure clar què a pesar de les reticències de la classe política, posar el procés d’emancipació nacional en marxa abans no sigui massa tard.

La revista ELLE es l’últim exemple d’exaltació del nacionalisme espanyol mes caspós, amb un reportatge titulat “España, una buena marca”,una bona colla de catalans col·laborant amb aquesta lloança a les suposades virtuts de ser espanyol, i una desmesurada i malaltissa eufòria espanyolista.

Si alguna cosa es clara es què com mes partidaris a la independència tenim a Catalunya, i què evidentment son titllats de nacionalistes radicals, i posen en alerta aquest nacionalisme mai reconegut i que es el mes perillós, excloent i caspós sobretot quant es veu amenaçat, i posa en marxa la maquinaria estatal per imposar la seva idea nacional, i res millor que l’esport per implantar aquesta idea unitària amb el famós “podemos” de la  roja, i les icones què aconsegueixen triomfs dedicats a aquest imperi amb orgull.

Un altra arma es fer veure a l’enemic la seva debilitat, i les seves desercions entre les seves tropes, amb això s’ha dedicat aquesta revista de moda, que ha abandonat i sense raó aparent la seva temàtica, i aquest mes dedica el seu espai en un bany d’espanyolisme ranci pel quatre costats, amb el famós reportatge, i tot amanit amb anuncis de productes amb els colors de la selecció espanyola, i tota una amalgama de missatges delirants a favor de la causa que els ocupa.

El recurs què abans comentava es reflecteix amb la col·laboració dels catalans habituals per aquests casos com Pau Gasol, Rafa Nadal (mallorqui), Gemma Mengual o Dani Pedrosa, i del mon artistic la Montserrat Caballé, Judith Mascó o El Tricicle entre d’altres que proclamen la seva única pàtria què es Espanya, i no podia faltar un autèntic xenòfob contra Catalunya com Albert Boadella.

El to de les entrevistes als personatges destil·la menyspreu a qualsevol nacionalisme què no sigui el seu, com “el triunfo de la seleccions fue una experiencia definitiva” o “ el orgullo de ser espanyol” a mes de declarar-se lliure de complexos.

Crec que tots tenen dret a sentir-se com vulguin, sempre que tractin en igualtat de condicions al que te un sentiment diferent a ells, cosa què per exemple en el mon de l’esport no es dona, ja que no es pot escollir la teva selecció, i qualsevol que la reivindica es perseguit i marcat amb el dit acusador del nacionalisme espanyol, i titllat de totes les barbaritats inimaginables.  De fet en tots els pobles sota el domini d’un altre estat ja gent col·laboradora amb el cavall guanyador, va passar a la guerra de successió, en el franquisme, en les invasions nazis o en multitud d’exemples a la historia.  Es un fet normal i per interessos, comoditat o autèntic sentiment opten per abandonar la seva nacionalitat original.

Si amb això pretenen desmoralitzar ningú, crec què no van per bon camí, ja que pel procés sobiranista simplement ens cal una mica de respecte democràtic, i perfectament es pot prescindir de quatre icones esportives  o artístiques com la Montserrat Caballé què evidentment alhora dels reconeixements també s’ha de ser coherent, i posar cadascú al lloc que ha escollit, i on aquests els han de rebre de la pàtria que han triat, i on com a curiositat aquesta famosa cantant te la seva nacionalitat a Andorra per no pagar els forts impostos a la seva estimada Espanya, cosa que a la revista evidentment no mencionaran.

En resum cap estat sense un conflicte nacional intern fa promoció amb personatges que expressen el seu orgull espanyol dirigit amb menyspreu cap a altres sentiments, i això significa que saben molt be que hi ha un conflicte, i què tard o d’hora no podran evitar que la població trií el seu destí per moltes patums que ens treguin a l’aparador.

Si fa poc el President d’aquest partit davant la proposta Solbes de Finançament que ja contrastada per diversos economistes no segueix l’Estatut, i no concreta cap xifra de moment, va anunciar una esmena a la totalitat basada en el text estatutari com a eina per negociar, i no la proposta rebuda, avui en el consell de govern la cosa ha quedat en un no res.

Un cop mes Esquerra ha confirmat que no abandonarà el govern per un mal acord de finançament, i la seva esmena ha quedat en res segons el Portaveu del consell de govern Joaquim Nadal, què ha confirmat que la posició serà unitària, i seguirà negociant aquests dies.

El mateix Puigcercos ha confirmat una reunió a finals de gener per actualitzar l’acord de govern, i ha reafirmat la estabilitat del govern on textualment ha parlat de que nosaltres no desertarem. Tot seguit i de cara a la galeria ha acusat el govern espanyol de crear confusió amb la proposta, per a traves d’una gran operació mediatica dir que la setmana que be estarà tancada, i amb la sensació de que no sabem on som.

Alhora a matisat l’esmena per una contraproposta, i fins hi tot ha dit que el document Solbes no esta del tot malament, i ha tret importància al retard que ja portem, deixant pel final les típiques acusacions a CIU de voler enredar la troca pujant el llistó del text ja aprovat.

Amb una cosa li dono la raó que verdaderament no saben on son, o mes ben dit si què ho tenen molt clar què el poder no l’abandonaran per la comèdia del finançament, i tant sols es tracta de trobar la formula per treure pit i acotar el cap amb la proposta de cafè per tothom, què tornarà a deixar la llei orgànica anomenada Estatut en paper mullat, i preparar ja com fer veure que no passa res amb la retallada del TC, com faran les altres forces al govern.

Realment lamentable la submissió republicana cap al partit socialista,  renunciant a qualsevol tret identitari per conservar la cadira com a màxim objectiu, ni línies vermelles, ni humiliacions constants des de Madrid, ni res de res.  Ha passat un congres on les forces renovadores van obtenir un suport molt respectable, i ara per ara es mantenen en silenci esperant una nova manera de fer, però res ha canviat, algun que altre escarafall, però alhora de la veritat amb casos com el de l’Emili Valdero es descobreix l’autentica estratègia republicana, què per suposat no s’acosta ni de lluny a la que molts voldríem per dir prou a aquesta presa de pel, i posar rumb a l’Estat propi sense perdre mes temps.

Han tingut la seva oportunitat, però la malbaraten per no voler canviar de rumb, el rumb que donaria una nova il·lusió a la ciutadania amb un horitzó diferent a la misèria actual, i s’han convertit en un mes d’aquesta hipocresia política catalana que ja dura des de l’època de Pujol fins a l’actualitat, sense cap ambició per fer créixer el país mes del que Madrid vol que es desenvolupi.

En últim cas les urnes dictaran sentencia, i la història deixarà constància de tots els seus moviments per vergonya del que podien arribar a ser convertit en renuncia permanent.

En aquests temps de crisis, i amb la celebració de la pasqua militar a Barcelona, el tinent general Fernando Torres González ha assegurat que les forces armades es continuaran modernitzant malgrat la crisi econòmica.

Efectivament, ha reconegut que afectarà a les seves àrees de personal, infraestructures i material, però que no es renunciarà als objectius previstos de modernització que asseguraran els programes d’armament i necessitats bàsiques.

Ha acabat dient que es realitzaran plans d’austeritat, però garantint la modernització per les missions de l’exèrcit.

Realment en uns moments on s’està discutint el finançament, i on com una de les excuses per no complir el seu compromís amb Catalunya, i de retruc amb els altres territoris es la crisi, i això naturalment afectarà als dos sectors claus socialment parlant com son la educació i la sanitat, es insultant que aquest senyor ens digui què no renunciaran als objectius previstos per un col·lectiu que com marca la sagrada constitució, una de les seves finalitats es mantenir la integritat territorial o sigui mantenir-nos ben quiets amb les nostres legitimes aspiracions, i què fa olor de naftalina, i on les èpoques dictatorials segueixen molt presents.

M’ha semblat unes declaracions a destacar en aquest dia de recollida de regals de reis pels que tenim canalla i de felicitat per ells, ja que son una indecència per totes les persones, es parla 1200000 catalans al llindar de la pobresa, i on moltes persones perden la seva feina per les regulacions en la seva empresa, i on s’haurien de medir les declaracions simplement per respecte de col·lectius com el militar, la casa reial, i altres que sense cap tipus de mereixement gaudeixen d’uns privilegis que no poden refregar-los per la cara a la societat normal en moments de dificultat.

Sota el lema que ja va encapçalar la manifestació de les plataformes sobiranistes per la Diada Nacional “Volem l’Estat propi”, hi ha una iniciativa que d’aquí a dos mesos, el 7 de març, es vol plantar a la capital de la Unió Europea per portar directament al cor d’Europa les nostres reivindicacions sense passar per Madrid.

Alhora que assistim amb vergonya aliena al sainet del finançament per part dels nostres polítics i la cort de Madrid, on la presa de pel es majúscula, els incompliments flagrants, i l’Estatut de torn prèviament votat pel poble es poc mes que paper mullat, i on la nostra classe política en les seves ments no hi cap res mes que seguir insistint amb Espanya desprès de 30 anys de desenganys, i on el seu sostre mental son les engrunes que des de Madrid s’atorguin a mode d’almoina per l’Estatut què toqui en cada moment, sense pensar que hi ha vida sense aquests tràmits inútils, i què ni Pujol, ni Maragall, ni Montilla, han mostrat cap interès en treure la cotilla que ens envolta, i no han tingut la valentia de donar el pas endavant per obtenir el que es mereix aquesta nació sense mes enganys i subterfugis inútils, hi ha una iniciativa que pot donar una bona empenta al procés sobiranista en aquest 2009, i que a poc mes de dos mesos de portar-se a terme pot donar un nou impuls a la societat catalana.

Es tracta de portar 10000 persones a Brussel·les davant el Parlament Europeu per donar a conèixer el nostre desig de Independència, amb una iniciativa de la societat civil sorgida amb resposta a l’article “Perplex, jo?” de l’Enric Canela, i on la difusió per la xarxa a traves del seu web deumil.cat ha estat tot un encert.

La idea es una cosa bàsica per qualsevol procés d’aquestes característiques, que es internacionalitzar el conflicte, ja què qualsevol acte a casa nostra passa prèviament pel filtre de l’Estat, i evidentment el ressò queda minimitzat i no arriba a traspassar les fronteres, i què Europa en sigui conscient plenament, cosa que es el que preocupa mes a l’estat espanyol, i el seu regim democràtic d’anar per casa.

No es una iniciativa de cap partit, però es pretén que l’anhel de l’estat propi sigui a l’agenda política de qualsevol partit, i es treballi en aquesta direcció sense mes embuts, com diu l’himne creat per la ocasió, “s’ha acabat somiar, ara toca actuar”.

Els preparatius van per bon camí, i ara s’espera la resposta de la societat civil catalana que s’ha de mobilitzar si vol canviar la situació, i aquesta es una bona oportunitat, en la web podeu trobar diverses formes de viatge en grup o particulars, però ha de ser el primer èxit del 2009, i una lliçó per aquests actors de segona que ens governen què volen remoure tot per no canviar res, i ha arribat l’hora de l’acció i no de la lamentació esperant la sentencia del TC, què francament a hores d’ara poc ens te que importar, ja què el problema es de fons i es diu Espanya, i la solució molt senzilla.

Jo penso ser-hi, crec que pot ser un moment que marcarà un abans i un desprès, i mes enllà de sigles politiques aquests horitzons inviables que ens deia el President Montilla, s’han de visualitzar en el cor d’Europa que son perfectament assolibles si ens desempalleguem de la colonització mental soferta durant tots aquests anys.

Si mes d’un cop he parlat de la desapareguda ministra Carme Chacon i el seu total oblit amb els seus votants, i els interessos de Catalunya en general per la seva lleialtat a Zapatero i la seva Espanya estimada, avui voldria dir quatre coses de l’altre ministre Celestino Corbacho, a traves d’unes declaracions fetes que reflecteixen clarament les seves prioritats.

Efectivament, el ministre de treball i immigració espanyol va declarar en una entrevista a El Periodico que considera que imposar el català als immigrants tindria un efecte contraproduent, ja què per ell l’administració ha de donar les possibilitats per aprendre l’idioma. Respecte el finançament que mai s’hauria d’haver parlat de vincular-lo a la votació dels pressupostos, i pel que fa a la revisió de la relació amb el PSOE considera que la vinculació ha estat plena d’èxits perquè han permès el PSC mantenir la independència com a projecte situant-se en la centralitat a Catalunya, i acaba amb una declaració de principis ja que diu sentir-se orgullós del PSC, però que es un ministre d’Espanya, i ho vol fer tant be com sàpiga, no com a ministre català, sinó com a ministre d’Espanya.

Amb aquestes quatre respostes del ministre podem saber mes coses del seu tarannà, i per afegiment del seu partit, i essencialment no difereixen massa de les conclusions que podem treure de l’altre ministre, i dels principals mandataris del PSOE-C.

Com deia el document intern del 2007 que es va filtrar per la xarxa, l’ús del català i els votants socialistes no van molt lligats, i fer aprendre la llengua que es vol conservar nomes com un detall folklòric a la nova població evidentment no es una prioritat, cosa que evidentment el castellà es tot un altra cosa.   Pel que fa als èxits que ens parla del vincle del projecte amb el PSOE, ni podria citar alguns com votar a favor de la LOAPA, en contra de les seleccions catalanes, a favor de l’Estatut retallat o a favor d’uns pressupostos carregats d’incompliments amb Catalunya, per recordar nomes quatre votacions a Madrid entre moltes altres perjudicials pel territori què en teoria defensen, i que no han vacil·lat a rebutjar.

Respecte a la declaració de principis que no actua com a ministre català, sinó com espanyol, es tota una declaració de principis, ja que si be el seu nomenament es cosa del govern de Zapatero, la seva posada en escena a Madrid es cosa dels seus votants què esperen a canvi que actuí en el càrrec que ocupi ho faci des d’aquesta perspectiva, i evidentment deixa clar que la seva prioritat no es aquesta.

En resum una dada mes per desemmascarar aquest partit que es la punta de llança i defensor dels interessos de l’estat a Catalunya, ja que l’altre gran partit es residual en aquest territori, i algú te que fer la feina bruta per mantenir-nos a ratlla, cosa que amb la classe política que tenim, i la sembla ser indiferència dels seus votants no li es una tasca massa difícil.

Qui no ha vist les típiques escenes d’una pel·lícula americana on en un interrogatori policial en una comissaria, perquè el possible culpable confessi, la parella d’agents, un arriba al límit de duresa i l’altre fa veure que atura les intencions del company, tot per fer picar l’ham al detingut.

Aquesta es la metàfora que últimament utilitza l’Estat Espanyol amb els pobres catalans, primer va ser amb l’Estatut, desprès va ser utilitzat com a lema pel PSOE-C per les eleccions espanyoles, i ara ha arribat el torn del finançament, on en Solbes ha incomplert un altra termini que ja dura des del 9 d’agost, ha tractat la llei orgànica catalana de paper mullat, i ha presentat una proposta infumable, sense concretar cap xifra, sense respectar els termes basics de l’Estatut Català, i embolicant com un regal un nou model què simplement i basant-se en l’anterior com ell mateix va dir, vol canviar tot per no canviar res.

La resposta catalana ha estat de rebuig a la proposta, sobretot per la part republicana i d’iniciativa, i mes a contracor en la sucursal socialista on les contradiccions entre Castells i Iceta han estat notables, i on la comèdia que representen te un guió ben definit.  Per la seva part CIU ha posat xifres molt elevades per donar el seu si, quan s’ha de recordar que la llei la van tancar el Sr. Mas i Zapatero, i diu el que diu, i no mes.  

Tot plegat força lamentable, ja què sembla clar que l’executiu socialista no pensa complir la llei catalana, i imposarà un model igual per tothom, on els perjudicats seguiran sent els de sempre.

Per altra banda tenim la posició del Partit Popular que denuncia que el model fa olor a sardana, i què les xifres del trencaclosques ja estan pactades amb Catalunya, i a mes el tracte discriminatori que han sofert la resta d’autonomies, ja que la catalana es la que ha tingut mes presencia en la negociació. En definitiva un tracte de favor a Catalunya.

Tot un exercici de cinisme de les dues formacions que com els altres exemples posats juguen al bo i al dolent per aconseguir el millor pels seus interessos, i jugant amb el territori català que sempre acaba rebent les conseqüències negatives, i mal vista per la resta de territoris, tot això davant la poca capacitat de  contestació de la classe política catalana què evidentment tampoc te els altaveus que te l’Estat per fer sentir la seva veu.

En resum una nova jugada ja viscuda pels catalans, què semblen reviure un dia rere l’altra la mateixa presa de pel, i cometent les mateixes errades,  a l’estil d’aquella pel·lícula on en un poble americà es celebrava el dia de la marmota i el periodista enviat per cobrir la noticia cada dia es despertava el mateix dia, se’ns dubte poc sabia el seu director Harold Ramis, que la seva cinta seria premonitòria en la vida catalana.

Aquests dies amb l’atac israelià en el territori de Gaza, i on centenars de persones ja han mort, molts d’ells civils sense cap culpa, els mitjans ens ofereixen una informació amb una intencionalitat totalment esbiaixada, ja què ens amaguen una bona part de la noticia amb un context menys global.

Davant l’allau de blocs, televisions i opinadors que culpen de tots els mals a Israel sense explicar les coses en el seu context total, i on la gent  pren ràpidament partit demanant la retallada de relacions amb aquest estat o les condemnes mes mortals, crec que primer, i abans de llançar-se a la piscina sense tota la visió en conjunt del conflicte què es molt complicada, i on molts factors essencials son obviats, i altres posats a dalt de tot del pedestal per crear una sola línia d’opinió.

Per tant, el primer que cal dir es que efectivament els atacs d’aquests dies son un genocidi en tota regla, i sense discussió, ja que la guerra selectiva en una població tancada i amuntegada  en un territori petit, i on la societat civil esta barrejada amb la guerrilla islàmica de Hamas es poc creïble, i impossible de evitar les morts de gent innocent en major quantia que els objectiu perseguits.

Si parlem del conflicte global en si, la cosa canvia, i les culpabilitats ja estan molt mes repartides, primer perquè a Palestina ja una part del territori on ja un govern que vol legítimament un estat Palestí, però per la via del diàleg i evitant qualsevol conflicte armat que a mes es inútil ja que la potencia militar d’un i altre no es comparable, aquesta part ha condemnat Hamas per aquest conflicte, i això també es Palestina, d’altra banda tenim aquest territori de Gaza fronterer amb Israel on el grup islàmic de Hamas l’ha convertit amb el seu quarter general, i barrejat amb la població, i amb l’ajut militar bàsicament de l’Iran nomes busca l’enfrontament armat, i insisteix a llençar els seus projectils a territori israelià indiscriminadament junt amb accions suïcides contra població civil, i no fent cas dels repetits avisos d’Israel per aturar aquesta ofensiva sagnant que també es un genocidi, i sembla què es tractat de molt diferent forma en els mitjans, i on aquestes associacions que ara bramen tampoc he sentit la seva condemna quan es produeixen.

Deixant de banda les imatges crues que ens repeteixen cada dia, i amb especial rigor per la població infantil que va morint, crec que tot no es pot reduir a aquesta qüestió, ni crec que la població israeliana n’estigui especialment orgullosa, entre altres coses perquè la mobilització de l’exèrcit significa que la majoria de famílies enviaran algú cap al front, i això no entusiasma a ningú.

Cal trobar una solució que passa òbviament per la creació de l’estat Palestí, i deixar enrere tota aquesta guerra mirant cap al futur, i en aquests moment el principal escull no es Israel, sinó Hamas  i el seu integrisme que mai pot ser beneit aquí a Europa, o passat per alt com succeeix molts cops.

Nomes volia deixar quatre reflexions d’un tema complex, i què cal abordar amb un context mes global i no amb l’opinió fàcil de condemna sistemàtica a una sola part. Crec que una bona part del poble palestí comença a adonar-se que Hamas es el seu problema principal per arribar a ser un estat lliure, i això es el primer pas cap a la finalització d’un conflicte que tard o d’hora te que acabar.