ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PP I PSOE: POLI BO I POLI DOLENT

Sense categoria

Qui no ha vist les típiques escenes d’una pel·lícula americana on en un interrogatori policial en una comissaria, perquè el possible culpable confessi, la parella d’agents, un arriba al límit de duresa i l’altre fa veure que atura les intencions del company, tot per fer picar l’ham al detingut.

Aquesta es la metàfora que últimament utilitza l’Estat Espanyol amb els pobres catalans, primer va ser amb l’Estatut, desprès va ser utilitzat com a lema pel PSOE-C per les eleccions espanyoles, i ara ha arribat el torn del finançament, on en Solbes ha incomplert un altra termini que ja dura des del 9 d’agost, ha tractat la llei orgànica catalana de paper mullat, i ha presentat una proposta infumable, sense concretar cap xifra, sense respectar els termes basics de l’Estatut Català, i embolicant com un regal un nou model què simplement i basant-se en l’anterior com ell mateix va dir, vol canviar tot per no canviar res.

 

La resposta catalana ha estat de rebuig a la proposta, sobretot per la part republicana i d’iniciativa, i mes a contracor en la sucursal socialista on les contradiccions entre Castells i Iceta han estat notables, i on la comèdia que representen te un guió ben definit.  Per la seva part CIU ha posat xifres molt elevades per donar el seu si, quan s’ha de recordar que la llei la van tancar el Sr. Mas i Zapatero, i diu el que diu, i no mes.  

 

Tot plegat força lamentable, ja què sembla clar que l’executiu socialista no pensa complir la llei catalana, i imposarà un model igual per tothom, on els perjudicats seguiran sent els de sempre.

 

 

Per altra banda tenim la posició del Partit Popular que denuncia que el model fa olor a sardana, i què les xifres del trencaclosques ja estan pactades amb Catalunya, i a mes el tracte discriminatori que han sofert la resta d’autonomies, ja que la catalana es la que ha tingut mes presencia en la negociació. En definitiva un tracte de favor a Catalunya.

 

Tot un exercici de cinisme de les dues formacions que com els altres exemples posats juguen al bo i al dolent per aconseguir el millor pels seus interessos, i jugant amb el territori català que sempre acaba rebent les conseqüències negatives, i mal vista per la resta de territoris, tot això davant la poca capacitat de  contestació de la classe política catalana què evidentment tampoc te els altaveus que te l’Estat per fer sentir la seva veu.

 

En resum una nova jugada ja viscuda pels catalans, què semblen reviure un dia rere l’altra la mateixa presa de pel, i cometent les mateixes errades,  a l’estil d’aquella pel·lícula on en un poble americà es celebrava el dia de la marmota i el periodista enviat per cobrir la noticia cada dia es despertava el mateix dia, se’ns dubte poc sabia el seu director Harold Ramis, que la seva cinta seria premonitòria en la vida catalana.

  1. El productor que posa la pel.lícula fa que una majòria tinga que decidir salvar el poli bó del poli dolent de la pel.lícula. (Qüestió a voltes subjectiva)

    El problema és que a Catalunya no tenim Estat propi, ni una productora per a produir pel.lícules en esclussiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.