Ulisses20

Mentre sóc al bany afaitant-me amb la màquina Braun de bateria recarregable, sent com l’Empar riu de valent. Li demane què passa sense abandonar la neteja i em diu que no res, que el món s’acaba, però que no passa res. Ah, exclame, el món s’acaba però no passa res… Qui ho diu, que el món s’acaba? Li demane en veu alta, prou fort per superar el siroll de la màquina Braun recarregable, de la sèrie 4000, concretament la 4745, encara que jo hagués preferida la superior, perquè regalaven el pinzellet per retallar els pèls d’orelles i nas.
–Ho diu Galim, que el món s’acaba.
–Qui?
–Galim, ho diu Galim.
Reòsties, exclame, i deixe caure la màquina a la pila. Vinc corrent a l’ordinador, a veure què passa. Em mire la pantalla del mac. És veritat, almenys el món dels valencians s’acaba. Sense aquest humor que ells representen, aquest aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, el món se’ns hagués acabat fa temps. En Galim contra el dol valencià, podria intitular-se aquest apunt. Galim contra el món de zaplanes i campistes, i tants tocacollons com aguantem cada dia. Galim contra tots. El Pep, l’altre, el doctor, ara el Botifarra, el Gil, tota la banda d’aquest Albinyana valdria per conquerir València, si València tingués un pam de net, de seny, d’intel·ligència suficient. I per conquerir Barcelona, naturalment, si allà tinguessen un humor semblant, tirant a suportable.
‘Que el món s’acaba, i la cosa comença pels peixos.’ Acaba aquell apunt que m’ha fet escriure aquesta nit. La frase és bona, millor encara si us llegiu tota l’anècdota de l’apunt. L’aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, que darrerament han fitxat exemplars del calibre gros i la cosa rutlla d’envergadura. Ho passen bé, i nosaltres, tot llegint-los, salvem bona part dels dies que anem passant. Perquè el dia que arribes fotut, mort, el Galim i la resta te’l fan bo. Són de por, avise, però als valencians nobles ja ens va aquesta còrrua. Almenys que valgués per córrer a vergaes tants pinxos xiliquàtrics.
Al lluç, lluç; i a la figa, bacora, i que rebenten tants mamons com n’hi ha solts.