Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 3 de maig de 2008

La classe dominant

En temps de bonança sempre guanyen més els uns que els altres. En temps de crisi la diferència és un abisme, perquè el guany d’uns pocs és d’escàndol, gairebé insultant, i la majoria hem d’escoltar, llegir i veure als mitjans com són de llestos, aquests uns que sempre guanyen (guanyen barbaritats) i com som de ximples, necis i desgraciats la majoria que no sabem ni en sabrem mai de guanyar.

En el primer bàndol, sens dubte, hi ha els bancs (quins lladres, marededéu), les multinacionals, els polítics…, els grans executius. A tota aquesta banda no els afecta el va-i-vé econòmic de cap manera. En realitat, els afecta tan favorablement que ja els va bé ara sí ara també els canvis bruscos o dolços, anunciats o de sorpresa (ells fan veure que són de sorpresa), per anar fent calaix a costa dels que pagueem els plats trencats. Mira que n’hi ha plats trencats en aquestes ocasions de crisi.

M’ho deia un amic, que les lleis sempre les fan la classe dominant. Que això de la democràcia i les eleccions cada quatre anys tapa alguns forats i poca cosa més. Qui decideix lleis, també decideix l’economia, qui guanya i qui perd, sense sorpresa ni frau: ells són la classe dominant i mai no enganyen. Fins i tot la salut, ves, n’hi ha qui és capaç de decidir-la, almenys en una part important del viure. Que la classe dominant té la salut de ferro. Bé, sí, de vegades també pateixen un atac, l’infart i tota la pesca; però en termes relatius, i encara en termes absoluts, la classe dominant té aqueixa salut que tots voldríem.

Té més coses, la classe dominant, com el temps; tenen tot el temps, i decideix on farà les vacances, i què lluïrà en aquella festa, i cap a on tombarà més la crisi i qui pagarà més del compte. Oh, saben tant, aquesta classe dominant, que fins i tot s’ha globalitzat. Sí, no s’estan de res. Ells també volen ser globals, perquè tenen aquest pedigrí, sabeu; res de Youtube, ni Google, no. El seu estil és d’un altre mon més estilós.

Ells no es veuran afectats per la moderació salarial. Home, fins ací podien arribar! Ells no són de la classe de treballadors que vosté i jo coneixem. No senyor. Els treballadors, malgrat els sindicats, malgrat la pena de
treballar-hi, seran qui costejarà que la classe dominant tinga aquest
parar tant altruïsta i distés, gairebé divertit, d’un viure tan difícil, pobres, amb la globalització i tota la pesca.

Qui en forma part, d’aqueixa classe? Ah, doncs ells sí que saben qui som nosaltres. Ens coneixen fins i tot pel nom. Aquest, l’altre, vosté, jo… Tots, se saben tots els noms. No debades, en depenen completament, de coneixer-nos. El seu viure depén completament del nostre viure. Per això, un tal Solbes ja va avisant-nos, que no pensem a deixar-lo malament, que res de reclamar. Moderació, xiquets. Moderació.



  1. La classe dominant elegeix en general la programació cultural de la que pot parlar la gent d’aquells que no poden permetres el luxe de pagar-s’en una pròpia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent