Llíria, el país a l?esquena avui

?Sí que bell comença el jorn, el jorn de la batalla?. Bod Pa
Camp de Túria ?Camp de Llíria que deia sempre el professor Rosselló. Llíria, que avui es posa a l?esquena el país per cantar, el clam als peus de Sant Miquel, llaor del cavaller contra els botiflers que han venut València, que van conquerir tres-cents anys enrere, i senyoregen lliures, amos i traïdors, que esbomben la burla i la coentor provinciana de rics i d?idiotes. Des de Llíria, el clam de la nit, que sonen bandes, de música furtiva i corns de batalla, i llances i trompetes contra tants anys de desfavor i pena? A favor de la llengua, Al Tall, els músics, els membres d?un institut que han fet mans i mànegues per ordir un concert, que sembla més una trama, un complot contra el decret, els decrets que venen de ponent, i de dins mateix, contra els valencians.
Pensant maneres, que diu Casasses, que canta Miquel Gil, amb la Primitiva que és el Clarí, aquesta nit, des de Llíria cridem que no som bàrbars, que som d?aquesta era, que tenim papers i frontera, i una bandera, amb aquesta llengua i aquesta cara.
Ara em dutxe i puge fresc cap a Llíria, a explicar què som: vindran de Bétera, de Nàquera, d?Olocau, de la Pobla, de Benissanó i Vilamarxat, de Riba-roja, Palma, Torrent i Benaguasil, de Picanya i Casinos, de València, de Barcelona, ai, que vindrà la gent a Llíria a convertir el crit en clam, en bandera grossa, a dir-los que som, que serem sempre malgrat la desventura, la dissort, i tanta pena com ens vam jugar fa poc i ens juguem cada dia.
Pensant maneres, des de Llíria, que canta Miquel Gil, Sant Miquel, que avui és la veu del país després d’Ovidi, amb permís del Botifarra, i escriu Casasses, amb l?emocio que encara els pobles diuen i viuen, carrers i places de gent que no ho sap encara, que calla. Amb el país a l?esquena, Llíria, pensant maneres per fer-ne front tres-cents anys després.
Que Llíria aixoplugue el cant, i després València. Perquè som i serem.

Cròniques de Benassal, i 5

?Aquestes festetes de carrer, més que festetes de barri, es fan si alguna persona del veïnat s?hi interesa. La resta del poble no en fa cas, ni gens, ni poc.? mestre Carles Salvador, Les festes de Benassal, 1952

Em lleve a quarts de sis. Just he dormit quatre hores, perquè els joves volien festa i n?han tinguda, soldada inclosa. M?he llevat enjorn perquè avui m?han d?ensenyar una de les joies del paisatge d?aquest país, això almeny m’han promés. Després que l?hauré vist, acompanyat pel mestre Manuel, no me?n desdic gens, al contrari: he vists una autèntica joia no solament del paisatge valencià, sinó una fita europea, i no exagere gens. Ho vaig dir en un post fa uns dies, que l?interior valencià atresora més que no pensem, i corrobore això que va cantar el mestre fa més de cinquanta anys a Cant i encant de Benassal. He donat la paraula que no situaria on he anat ni què he vist. Que conservaria les imatges i la conversa, però que de cap manera no avistaria ni escriuria on he estat, perquè el paisatge es conserve intacte.
He passat cinc dies a Benassal, i aquest útlim moment, aquestes hores que començava el jorn, pagaven la pena qualsevol esforç. De vegades, trobar algú que et serà amic unes hores, uns moments claus d?uns dies de la vida, paga qualsevol torbació: en aquests breus hi ha veritable màgia, i allò que torna ara a la pensa de filòsofs i sociòlegs, que no escriuen últimament d’una altra cosa: un grapat de felicitat. Així que la troballa per mi ha estat doblement valuosa. Com hem arribat a dir en qualque moment de l?alba, davant l?oró, amb el vesc parasitari tan agafadet, i en un paisatge que descriu el mateix Tolkien als diversos llibres sobre els anells i els personatges màgics: ‘els altres que vagen a Cancun’. Més lluny encara, a trobar les vacances i la felicitat. Deixeu-nos, almenys, aquests rastres de la veritable bellesa i el record del que un dia sigué, sens temor d?equivocar-nos, un país bell i amororosit al paisatge.
Llaor de l?Alt Maestrat i de la gent que el conserva. Per molst anys.

Cròniques de Benassal, 4

?Oberta al paisatge obert, ampla com una abraçada, s?estén en Font d?En Segures, la plaça.? mestre Carles Salvador (Cant i encant de Benassal)

Avui he visitat la font d?En Segures. El balneari d?aigües medicinals, diurètiques, que afavorien el passar de la gent que patia de renyó, almenys això suposaven. Avui solament que hi érem nosaltres, els xiquets, quatre visitants que agafaven aigua i encara uns quants obrers que feien millores ens alguns dels hostals, els apartaments i els hotels. L?espectacle era desolador, com a poc. D?abandonament. De primer, perquè tot era tancat i barrat, botigues, bars, salons, hotels, perruqueries, una per als homes i una altra per a les dones. Amb les portes tancades i les persianes abaixades, deteriorades, despitandes, desenganxades? fotre, un llogaret fantasma. Però no era això el pitjor, la solitud (en un espai que espera un cert estiueig, avui s?agraïa la tranquil·litat). És com era tot, aquesta imatge runosa, trencada, d’abandó. Dos agranadors vells, grans de veritat, potser n?eren l?exemple del que vull dir. A penes si feien ballar les graneres, lentament, i agafaven la brossa a un ritme encara més lent. Però el tipus de construccions, el caos de carrers, la barreja de casetes?, tot plegat trenca qualsevol petja harmoniosa, si mai l?ha tinguda. Costa de creure un conjunt tan lleig i absurde, costa de pair la mala intenció, a l?hora d?ordenar arquitectura, espai, volum o qualsevol geometria. Com assegurava un veí: si ho podem fer pitjor, intentem-ho. És aquesta la llei que ha prevalgut en aquest balneari d?En Segures que, en un altre indret d?Europa, hagués costat presó perpètua al desgraciat que l?hagués dissenyat o simplement autoritzat. Hom imagina els llogarets d?estiueig francesos, suïssos, fins i tot d?italians. Una zona d?estiueig de muntanya, ai. Allà fóra impensable un desastre tan ple d?infortuni. L?horror ha estigmatitzat no solament els pobles, també els indrets que conserven un què de màgic o d?especial. Tampoc en això hem estat assenyats, els valencians. La raó que les famílies avingudes amb el franquisme ho heretaren tot, patrimoni i privilegis, que van fer i desfer a plaer, no és suficient justificació. Em tem que també vam heretar el pitjor dels delictes: la ignorància i la seua fruïció. Ací no li val solament aquella dita qui siga ruc que l?albarden. El càstig dels responsables hauria de ser tangible i de per vida, com el mal que provoquen.
Com que no tindrem sort en molts anys més que durarà la desgràcia, acabe amb les paraules del mestre, ell que confiava sobretot en el futur: ?que ací en la Font d?En Segures les roques, per alta gràcia, han alçat un monument a l?aigua.?
Ni als poetes no fem cas, els valencians, ai, i tant de ciri com li queda a aquesta processó de dissorts.

Cròniques de Benassal, 3

?En ser a la plaça / la dolçaina comença / els
compassos del ball pla / i la gentada inicia l?antiga dansa.?
mestre Carles
Salvador (les festes a Benassal, 1952)

Pel camí vell de Culla, fem cap a Benassal. És
un camí estret de vegades amb una pendent pronunciada, a totes dues vores vestida de verds
ufanosos, protegida de carrasquetes i avellaners, de
marges arreglats, fins que passe el dipòsit de l?aigua. Després m?ho explica un
veí, que aquest és el camí de les Serrades, de bancals d?alçada per cultivar
pataca tardana i fesol. Passe just pel llavador, m?ature davant una imatge
impossible, avui, a prop de la ciutat. Hi ha una dona rentant roba a la manera
tradicional. Li demane permís per fer-ne una fotografia, em diu que no, que ix
molt malament quan la retraten, però m?ho diu com deixant-se voler. Li demane
el nom, i em pregunta per què: Conxa, em dius Conxa. Li dic
que al meu poble fa molts anys que van desaparèixer els llavadors. El que hi ha
més proper és el de Gàtova, potser que no n?hi queden més, a la comarca. Conxa
diu que fa molts anys que té llavadora, que centrifugue molt bé, però que ella
ja té el costum molt fet. La seua filla, que viu més amunt, també baixa alguna
vegada a rentar. Li agraesc la conversa, i em reunesc amb la xicalla a la plaça
Major de Benassal. La destrossa no és d?ara. L?ajuntament, el boticari, i uns
quants veïns més han fet mans i mànegues per desdibuixar qualsevol harmonia. És
un esport d?aquest país, malbaratar l?arquitectura rural matxacant-la de
pastissos sense ordre, ni estil ni gràcia.

Manolo ve a la plaça, porta l?esmorzar dels
xiquets, s?asseu al meu costat. Passa una veïna que el saluda, assegut com el
veu: -aqueixa hora també la cobres igual, Manolo?, Vagi bé, tia. Hi ha enterro,
al poble, i el campanar vibrant toca de dol: és una dona que vivia a València.
Darrere del cotxe que porta el taüt va molta gent, que segons és tradició ací
acompanyarà la família fins al cementeri i després fins a casa.

Manolo em guia pel carrer de Cavallers, amb la
magnífica casa dels Cotanda, s?asseu al brancal, per explicar-me que son pare,
que vivia just davant, hi seia d?aquella maera cada dia. Passem els carrers amb
un itinerari breu però intens, que acompanyat d?aquest home és fa curt:
m?ensenya les cases més velles, la de l?abuela Anna Maria de 1640, la de Miquel
Espasa de 1569, que té gravada a la pedra la mà i l?espasa, passem pels dominis
de Grau i Gras, i encara per davant la primera tenda, quan encara no hi havia
el transport, la tenda de Quiquet, on els masovers nuaven els matxos quan
baixaven al poble a comprar, compraven allò
bàsic, austers i pobres com eren. Passem el carrer Sant Roc, el Portalet, i fem
pas per la vella muralla, encara en una de les torres viuen Adela i Ovidi, que
els imagine aguaitant-se al balconet, passem per la casa del mestre, ara una
Fundació hostatja el museu i fa un recoregut per la vida del gramàtic, el
poeta, el mestre de mestres. Compre dos quaderns i un itinerari. Recorde que fa
uns anys, amb Ferran i Paco Navarro vam elaborar-ne un, d?itinerari
literari-pedagògic del mestre de Benassal, Carles Salvador.

A dalt hi ha connexió a la xarxa i envie
aquesta estampa. És això que faig, per goig, estampes per no defallir. Estampes
que van desapareixent acceleradament, de vegades per llei de vida, de vegades
per vergonya i autoodi.

Cròniques de Benassal, 2

?els
erudits han de tenir un partit pres davant cada una de les veus terrals, tan si
són emeses dins el país del Sud com si ho són en el de la mar o més enllà dels
Pirineus.?

mestre Carles Salvador

Baixem pel camí vell de Culla, cap a Benassal.
L?objectiu és un bosc petit, el bosc de Rivet, segons que explica una guia,
perquè hi ha tot d?ullals que baixen formant petits rierols, que ací diuen
rivets.

Fem un passeig entre roures galers i
carrasques centenàries. Després d?unes quantes explicacions, del que és un bosc
madur, ben conservat, esmorzem en una era ampla, a l?entrada de la zona
d?esplai d?aquest bosc, una bosquina petita, que cabria en el palmell
de la mà, una joia d?aquest sud-nord de país. A l?interior valencià encara es
conserven autèntiques meravelles.

Manolo, l?estatger, és un pou de sorpreses del
coneixement, del popular i del científic. Em demana que l?acompanye fins a la
bassa que hi ha a baix del bosc, m?ensenya alguns bolets, rubiols, camaseques,
diu que els moixernons ja se?ls va menjar amb truita, la setmana passada.
Manolo explica amorosit el seu paisatge, ací on viu, l?estatger de la Seidia, la casa de colònies
de Bancaixa, que els responsables de la institució s?entesten a retolar
exclusivament en castellà, justament al poble del mestre de la llengua, Carles
Salvador (Don Carlos, per favor, diu Manolo). Cal molt d?autoodi, tan mal paït,
per anar-nos sempre a la contra del viure.

Manolo Fuentes parla amb la cadència dels
homes de poble, malgrat que és jove, quaranta-tres anys, però sembla molt
rodat: ha viatjat amb un camió la península durant molts anys. Saluda si passa
algú, amb tractor, amb el cotxe, amb la furgoneta, els diu el nom ben alt, alça
el braç, i au, continua explicant-me això dels bolets.

Finalment trobem els ofegabous, en un sifó al
cap de la bassa; de primer una parella sota l?aigua, arrambada a les parets,
després un tercer al fons mateix, immòbil. Són un indicador de la netedat de
l?aigua, els ofegabous. A tocar d?un prat de roselles hi ha unes hortetes,
exquisides de ben conservades. Hi ha un home, i Manolo fa el ritual de la
salutació: -Amadeo!, Amadeo ve cap a nosaltres, i sense que calga res més,
comença: m’estic ací regant les bajoques, els alls, ara lligaré els enciams. Per
matar el matí, afig. M?he deixat anar a l?ombra i començava a dormir-me. Per
això que m?he posat a feinejar.

Són hortetes minúscules, per al servei
domèstic exclusivament. L?Amadeo remata això: -Deixa-ho anar, em diu la dona, i
si vols res ho compres a la parada. T?eixirà més a compte. Ei, què he de fer
jo?, pos tenir cura de les bajoques, dels alls, de les cebes tendres, regaré
les pomeres i faré cap a casa, a dinar ? I se?n va a lligar els enciams,
mansament, amb els seus gairebé vuitanta anys.

Tornem on són els xiquets, enmig dels roures
centenaris. Abocats a la saviesa popular, mil·lenària, de la gent de poble, que
ha sabut conservar els espais, el viure gentil dels pobles
mediterranis, que uns altres no podran entendre mai. Ni que hi visquen cent
anys.

Cròniques de Benassal, 1

?Aquest paisatge brau, de roques vives,

amb pau solemne a dins com una entranya

és l?escenari immens i fort que els segles

varen crear a temps pel goig de l?ànima.?

mestre Carles Salvador

Som un país de marges, de ribassos, de casetes de pedra seca, altrament catxerulos, que els pastors feien servir per protegir-se i protegir el ramat de la pluja i del fred. País de masos, ací al nord, al Maestrat, als Ports, a Benassal, poble que va acollir el mestre. Davant albirem la imponent Mola d?Ares, el coll d?Ares que sembla un mos a la serra, arrapat, a l?horitzó desdibuixat per la calitja. Més lluny, damunt el mateix paisatge, una tirallonga de ventiladors gegantescos, gegants eòlics, furtats a Homer, enemics de poetes i de navegants. Caram, la modernitat de la civilització s?estova i atonyina el paisatge mil·lenari en un obrir i tancar d’ullos, amb raons que costen de creure..

Sóc en una cruïlla, una d?elles, una de tantes del GR-7 que travessa el país sencer i enfila cap a Europa com una agulla saquera, però que li costa tant de cosir segons què. Davant hi ha Culla, a redós d?un turó, d?un rocam imponent, solemne, que el sol no en deixa veure clar. A l?esquerra, l?ermita de Sant Cristòfol. Darrere, la Font d?en Segures i Benassal. Pugem cap a l?ermita, gairebé des dalt del tot veig Sant Roc, a l?altra banda del poble. Som un país d?ermites també, d?històries soterrades, amagades, gairebé furtives, d?ermitans de solitud, com explicava Caterina Albert.

A fora de la colònia, la nit al Maestrat; amb la cridòria de la xicalla que s?enjugassa amb la llibertat de viure-hi al ras, despullats de l?obligació i la rutina de l?escola. Hem pujat a Benassal, a la Font d?En Segures, per passar una setmana de colònies. Porte els versos del mestre Carles Salvador. Avui els llegiré alguna cosa, abans no vulguen colgar-se a fruir d?una nit d?insomni, sobretot contra els mestres que els acompanyem.

‘Benassal, tot blanc, de teules roges, voltat de fonts frescals amb un escampall de masos i casetes que han enxornat de vida la muntanya.’

Homenatge al mestre, a tots els mestres que s?estimen l?escola i el record d?aquells mestres valencianistes que van educar el poble en els anys trenta, des de la humiltat. Homenatge furtiu. Incansables mestres.

Per València, que Llíria siga un clam

Anit vam fer a Llíria una nova reunió organitzativa del concert de la Banda Primitiva i Al Tall. L’esdeveniment representa més que no un concert, perquè som en un moment clau, els valencians, tres-cents anys després d’Almansa, quinze dies després d’aquell diuemnge funest. El 29 de juny farà tres-cents anys també del decret de Nova Planta, i cal tornar a manifestar-nos, amb dues formacions musicals emblema, compromeses del país que hi ha darrere mateix d’unes eleccions que mostren com la voluntat majoritària arrossega tòpics gairebé ancestrals, uniformadors com a poc.
El concert del 30 de juny, al gran teatre de la Primitiva de Llíria, abasta més que no un fet comarcal, una realitat cabdal que afecta el país sencer. Més enllà de València, tanmateix. Per això fóra tan important una resposta massiva en tots els sentits. De suport i ajut als organitzadors (hi ha entrades i bons d’ajut), així com d’assistència i presència per continuar guanyant espais de dignitat de la pròpia societat civil.
Contra els imponderables, cal continuar treballant de valent i aplegar esforços i col·lectius sensibles a la cultura, a la identitat i a un estil que també vol ser exitós, capaç de grans encontres i esdeveniments, per cantar qui som i què som.
En el segon assaig presencial de totes dues bandes, amb la incorporació de Pep Escandell, el director que finalment se’n farà càrrec de la direcció, ja sonaven dolçaines i fagots, i timbales i guitarrons i llaüts a favor d’un vent contra decrets i prohibicions. Des de Llíria, València torna al clam, amb el vostre suport necessari i la força d’una comarca que s’ha enrocat a la contra. Quan el mal ve d’Almansa? Per València encara.

A vendre a la plaça, si la mort m’ho tolera

Una còrrua de xiquets baixàvem pel mercat cap a l’escola, sortejant les parades. Hi havia les pintes i els gomets de colors, els peixos, la sentor d’olives i la flaire de l’herbolària, endormiscada, ensumant la muntanya. Hi havia els retalls i l’assortit de verdures i hortalisses, verdulers que tiraven a terra les fulles de cols, les cues de ceba, la d’alls, tot ho llançaven sense principis; hi havia les parades de la carn, estretes, les úniques prades d’obra, amb els embotits de ceba i cansalada, i els pollastres que penjaven dels ganxos, i les carnisseres amb devantal blanc emmidonat, de brodats artístics i el sabater arreglant les sabates damunt les caixes, esteses ordenadament, i els embutits secs, i una parada amb centenars de cassoles, i els plats, i la ferralla i una barreja que no tenia cap ordre; la roba, els teixits, els vestits de mínims, i l’agutzil que passava amb la carpeta a cobrar-los el dret de vendre. Tota la plaça regalimava soroll i bullici,  tants crits d’alerta a la mercaderia més barata, saldos i quincalla. A migdia acabava l’agutzil, tancava la carpeta, vulgarment blavosa, repassava: cent vint-i-cinc, cent vint-i-sis!
La suor del cossos despertava la mirada dels venedors, drets, observant la plaça. Mentre el drapaire, amb un tros de pà sota el braç, cridava la fortuna amb veu rogallera, tan poc desitjosa: -quincalla, quincalla!
Els xiquets, si havien manllevat res, continuaven cap a l’escola amb una nova bala, de colors vius, o un gomet per al monyo, o passaven de llarg, i després tot anava més o menys igual, tornava al seu ritme de cada dia, venia el silenci, els carrers quedaven bruts, i les restes romanien a l’atzar del vent, a l’ampara d’agranadors municipals. A la plaça s’hi concentrava amorós el poble; un zoològic de perfums que embogia.
Quanta gent no es concentra davant les parades, en un comerç petit, encara suficienment barat, de mínims, i per què caram és on apunten les bombes, les explosions, la sorpresa de la mort. És ací, als mercats de qualsevol ciutat de l’Irac on s’espera que arribe la gent per endolar-la, més prompte que ningú no voldria. És aquesta comparança d’avui que em roda, en llegir un paper tan vell lligat al viure d’una infantesa que mai no pensa en la mort.

Ens pugen els tipus, però no afectarà ningú que ells coneguen

Com que ja no els fem falta, diuen amb la pocavergonya de qui se sap intocable, ben segur darrere una tanca de tretze milions d?euros, han decidit apujar els tipus d?interés, mentre es fotografien davant la càmera de totes les televisions del món, amb els homes, elles, amb les dones, la majoria. Diuen que l?economia ja està tan reactivada que no cal posar-ho més fàcil, que paguem sense obrir la boca i a una altra cosa. Que pagarem mil o dos mil euros més, en acabar l?any?, segons el Solbes, això no afectarà gairebé ningú. Ho ha dit així, com qui se?n fum de sa mare i la figa bacora. Un ministre d?un partit suposadament d?esquerres, que no ha solventat cap ni un dels problemes principals, mira que n?hi havia per resoldre?n airosos, talòs i desgraciat, que és un renegat valencià de la llengua i del seu país d?origen, repeteix dues i tres vegades que això de la pujada no afectarà ningú que ell conega. La prepotència la paguen sense esforçar-se, els del psoe, no els cal entrenar-se. Ho ha pagat València, sobretot, i totes les ciutats grans i emblemàtiques del país. Fotre, nosaltres cercant cares noves per desfer l?empastre, l?olla bonyiga, i aquell malparit de ministre d?economia diu que no afectarà ningú una pujada de tipus. Vaja, que el banc europeu, o mundial o planetari, fa i desfà a cara destapada, que ja sabem com de plens van els trens de la política, de lladres i furtamantes. Potser per això ja avisen que tornarà a passar, un parell de vegades abans no acabe l?estiu. A veure si el morro tou de ministre, també dirà això, ell que ho sap ben bé, quants milers de milions d?euros de guanys suposarà per a bancs, rics i milionaris de la pirateria oficial d?europa la mesura de la pujada repetida i anunciada?
Que em controle?, que calle?, però qui caram ha començat a insultar primer, i a tractar-nos de fills de puta.

Cada casa que agrane un tros del carrer

Comencem a tenir algunes respostes davant el fracàs de diumenge 27. Però són tan tímides que no quallaran de cap manera. Ja ens sabem com funcionen aqueixes coses: ?sí, he posat a disposició del partit el meu càrrec. Això alguns, que els principals responsables del psoe valencià encara no han dit res. Calen dimissions i no res d’esperar a veure si el partit, que en la gran majoria és el propi líder (!), l’accepta o l’obliga a continuar fins al nou fracàs electoral. No han d’haver-hi mitges respostes, a treballar des de la base, els uns i els altres, i cares noves. De viure de rendes en saben molts, però això no mai farà avançar l’alternativa. Que enderrocar el pp no l’és, sinó el primer pas per construir un model de política.
Encara sort que n’hi ha dues coses que juguen al nostre favor: l’una, hem arribat a perdre tan exageradament, que és difícil de fer-ho pitjor. I dues, la catarsi que es puga crear de tot plegat, quan ells s’assabenten d’on els ha portat una victòria tan grossa, farà reaccionar l’esquerra i els nacionalistes i començarem de veritat a fer política col·lectiva, d’unitat popular. Hi ha models, que amb les seues grans diferències, ens haurien de fer pensar noves maneres, van nàixer del no-res, i amb menys recursos que no nosaltres: Nafarroa Bai, el BNG i i el Cup. Amb les seues singularitats, són models a estudiar, perquè en podem aprendre molt.
I tot això a força de rebre cada dia, que fins i tot els perdedors, potser perquè se’n senten responsables, ens diuen de maricons a l’alça. També diuen que no en sabem ni un borrall. Doncs per això mateix, potser, estem tan disposats a col·laborar-hi. Altruïstament.