Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

La nit és necessària al Parc Natural El Fondo d’Elx

0

A NIT ÉS NECESSÀRIA
Mites, problemes i bones pràctiques en l’enllumenat públic i privat

Vivim en un món de llum. Tant de dia com de nit la llum ja és necessària en les nostres vides. De dia els llocs de treball s’han d’enllumenar per veure-hi bé. De nit els carrers, els camins i les carreteres s’han enllumenat per a l’oci nocturn, per fer esport o vida social. Tanmateix l’excés d’enllumenament a la nit té efectes perjudicials per al medi ambient i per a la salut humana. L’evolució de la vida s’ha produït en un planeta amb un ritme constant de dia i nit. Els ecosistemes naturals s’hi han adaptat i els ritmes circadians són una part fonamental del cicle vital.

Tanmateix la irrupció desmesurada de llum artificial nocturna ha alterat greument la vida dels vertebrats. Fins i tot baixes il·luminacions modifiquen el seu comportament a l’hora de l’alimentació, la reproducció, la cacera o els desplaçaments. En el cas dels humans cal destacar com un enllumenament excessiu a la nit, sobretot de llum blanca, inhibeix la producció de l’hormona melatonina, i els estudis destaquen que la seua falta pot causar insomni, obesitat, depressió, augment del risc de problemes cardíacs o fins i tot d’alguns tipus de càncer.

La llum a la nit és indispensable però allà i quan siga realment necessària. De tot això ens parlarà el Dr. Enric Marco. Ell ens explicarà els problemes causats per la contaminació lumínica, els mites de la seguretat, però també de les solucions i de les iniciatives arreu del món per controlar aquesta plaga del segle XXI.

DADES DE L’ACTIVITAT
Dia: 19 de desembre de 2020
Hora: 19:00h
Lloc: Centre d’Interpretació
INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS
Inscripció en el telèfon 96 667 85 15 (de 9 a 14 hores) o mitjançant el correu electrònic parque_elhondo@gva.es.
PLACES LIMITADES

Es renova eI CEIC Alfons el Vell de Gandia

0
Foto: Carola Woodward

La Casa de la Marquesa de Gandia va acollir fa uns dies la constitució formal de la nova Junta general del Centre d’Estudis i investigacions comarcal, CEIC Alfons el Vell, formada per 25 membres, que tenia com a únic ordre del dia l’elecció del Consell executiu i del nou director general, Després de la votació entre els membres va ser elegida com a nova directora Rosa Mascarell Dauder, que serà la primera dona en ocupar el càrrec. L’acte va estar presidit pel regidor delegat de Cultura, Nahuel González, qui al dia següent va comparéixer davant els mitjans de comunicació, acompanyat de la gestora cultural, pintora i assagista gandiana.

Foto: Carola Woodward

La directora ha destacat la vàlua de totes les persones que formen el consell general i executiu, totes i tots referents en el seus àmbits: la literatura, la ciència, l’art, la medicina, la música… “Realment serà un bon equip que treballarà per la cultura de Gandia i farà que la ciutat tinga presència, no només a la comarca, sinó més enllà, fins i tot, si cal, internacionalment”.

Acompanyen Rosa Mascarell en el nou Consell executiu del Ceic:

– Juli Capilla: filòleg, escriptor i editor.
– Mar Beltran, historiadora de l’art i comissària d’exposicions.
– Joan Negre, arqueòleg i director del MAGa.
– Boro Mañó, Llicenciat en BBAA i professor de ceràmica.
– Balbina Sendra, historiadora de l’art i directora del Palau Ducal dels Borja de Gandia.
– Enric Marco, físic i tècnic d’astronomia de la UV.
– Emili Morant, matemàtic i professor de secundària a l’Ies Maria Enríquez.

Entre moltes altres mèrits, la nova directora del CEIC, Rosa Mascarell, és gestora cultural, pintora i assagista. Màster en Estètica i teoria de les arts (UAM), Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’educació (UV).

Membre del Patronat la Fundació María Zambrano i de la Fundació Francisco Brines, amb el càrrec de Secretària.

El cel de desembre de 2020

0

Finalment ja som al darrer mes de l’any i la pandèmia continua. Un any realment penós en el que ens ha costat sobreviure tots. I, com no podia ser d’una altra manera, totes les activitats d’observació de cel nocturn també han quedat afectades: menys xarrades de divulgació, menys visites per admirar les meravelles de la nit amb el telescopi. Ara el cel nocturn no té qui el mire. Només els afortunats que viuen a llocs foscos i no s’han de desplaçar gaire per admirar la volta celeste poden estar contents. Els qui vivim a ciutat, sota la cúpula brillant implacable causada per la llum artificial, condemnats a no eixir de casa passades les dotze, ens mosseguem impotents les ungles.

Les constel·lacions tardorals, Aquari i Peixos, dominen el cel les primeres hores de la nit. Però ben aviat les hivernals es presenten per l’est. Primerament apareix Taure, disfressa de Zeus, amb la forma de V tan característica de les banyes, després ix el gegant caçador Orió, amb els tres estels del Cinturó tan ben alineats, i ja més tard, l’estel més brillant del cel, Sírius, l’ull del Ca Major, a l’espera de es ordres del seu amo per llençar-se cap a la Llebre amagada als peus del gegant.

Mart, a la constel·lació de Peixos, continua ben brillant al cel mirant cap al sud-est. El color rogenc el fa inconfusible en una zona del cel mancada d’estels brillants. Un telescopi ens mostrarà les foscúries de les zones muntanyoses i les clarianes de les desèrtiques. Obtindre’n una bona imatge ja és una mica més difícil. Molts astrofotògrafs amics aconsegueixen vistes impressionants del planeta roig dignes del telescopi espacial Hubble.

L’espectacle del mes és, però, la conjunció dels planetes Júpiter i Saturn. Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Variació de la separació angular dels dos planetes en el cel del capvespre des de octubre fins el 21 de desembre. Els planetes no estan realment paral·lels a l’horitzó sinó inclinats. Perth Observatory & Fremantle Sidewalk Astronomy

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per juntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també, fins i tot respectant la inclinació dels planetes.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta.

Desembre és també un mes de pluges d’estels. Podem gaudir de les Puppids-Velids (6 de desembre), Leo Minorids de Desembre (19 de desembre) i dels Ursids (22 de desembre). Tanmateix la més important de totes és la pluja de meteors dels Gemínids, que la nit del dia 13 de desembre poden provocar una pluja intensa de 120 meteors a l’hora. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es vorien en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació en veuríem moltes menys. Els Gemínids estan causats per l’objecte 3200 Phaethon. Aquest asteroide té una òrbita el·líptica més pròpia dels cometes. S’ha detectat, fins i tot, que emet ejeccions de pols. Es pensa que puga ser un antic cometa que ha perdut els materials volàtils.

I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor. El 21 de desembre, el mateix dia de la conjunció Júpiter-Saturn, el Sol assolirà el punt més baix a la volta celeste. El 21 serà el dia més curt de l’any. A les 11:02 serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Desembre 08 01 37
Lluna nova Desembre 14 17 17
Quart creixent Desembre 22 00 41
Lluna plena Desembre 30 04 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Orió sobre Montserrat. Franklin González. Wikipedia Commons.
2.- El planeta Mars en l’oposició de 2014. Ximo Camarena, Agrupació Astronòmica de la Safor. 17 abril 2014.
3.-  Panorama del cel. 8 desembre 2020. Stellarium.
4.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Perth Observatory & Fremantle Sidewalk Astronomy
5.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Observatori de Madrid.
6. Pluja d’estels dels Gemínids. Asim Patel. 14 desembre 2013. Wikipedia Commons.

Adeu al radiotelescopi d’Arecibo

0

Quan es parla d’Arecibo, a tots ens ve al cap la icona de la radioastronomia, el disc de 305 metres situat en una fondalada al nord-oest de l’illa de Puerto Rico. L’antena mira cap amunt, al zenit, i fa de pantalla receptora de les ones de ràdio de venen de l’espai, mentre que just a sobre, a més de 100 metres d’alçada, s’hi situa l’antena secundària d’unes 900 tones que recull concentrades les ones rebudes i les envia per mitjà de cables al centre de control. Amb aquesta antena gegantesca s’han fet descobriments sobre púlsars, asteroides, planetes i s’ha usat també per cercar civilitzacions extraterrestres

El passat 10 d’agost, però, un dels cables d’acer que suporten l’antena secundària es va trencar i va caure sobre el disc amb el resultat d’un gran trencat a l’estructura. Des d’aleshores, tres equips d’enginyers han estat treballant per avaluar la situació i veure com reparar l’avaria. El passat 6 de novembre un altre cable, que es connectava a la mateixa torre que l’anterior, es trencà també. Vista la situació, la conclusió dels enginyers és que resulta impossible reparar el telescopi de manera segura per als treballadors ja que la trencadura d’un tercer cable faria col·lapsar totalment l’estructura. Sembla que els cables ja no poden suportar les càrregues per a les que foren dissenyats.

La National Science Foundation dels Estats Units, propietària del radiotelescopi, va fer un comunicat dijous passat per anunciar que el posarà fora de servei i l’enderrocarà pròximament per qüestions de seguretat. Només es respectarà el Centre de Visitants i l’estació radar LIDAR.

Ha estat un dur colp per a la ciència i, en especial, per a l’astronomia a Puerto Rico, que estan orgullosos de tindre un centre tan icònic al seu territori. El foment de l’astronomia perdrà molta espenta sense aquesta instal·lació. Algunes veus ja demanen que el reconstruïsquen o ho aprofiten per muntar altres instal·lacions radioastronòmiques. L’antic director de l’observatori, Daniel Altschuler, ens dona algunes molt bones propostes.

Zenaida Gonzalez Kotala , UCF Today, University of Central Florida

L’observatori fou construït en 1963 i dirigit primerament per la Universitat de Cornell amb contracte de l’Air Force Research Laboratory. La idea primigènia era estudiar els efectes causats per la possible presència de míssils nuclears enemics en l’alta atmosfera. Preocupats per l’ús de contramesures que podien portar aquestes armes, volien trobar-hi signatures físiques úniques. Els objectes calents i d’alta velocitat provoquen la ionització de l’atmosfera i aquesta ionització reflecteix les ones del radar. Per aquesta raó el radiotelescopi actual d’Arecibo és ben peculiar ja que no sols és capaç de rebre i analitzar senyals que venen de l’espai sinó que pot enviar senyals a l’espai com un radar gegantesc. Té, però, un desavantatge. La posició estàtica, mirant cap a dalt, només li permet observar els objectes que passen en uns 20º al voltant del zenit. La grandària és per tant el seu gran avantatge.

He estat el radiotelescopi més gran del món fins que el 2016 els xinesos inauguraren el gran radiotelescopi FAST (Five-hundred-meter Aperture Spherical radio Telescope) de 500 metres de diàmetre.

Amb el radiotelescopi d’Arecibo s’han fet nombrosos descobriments. Només un any després de la posada en marxa,  Gordon Pettengill i el seu equip determinaren la veritable rotació de Mercuri, de només 59 dies, quan tothom pensava que era de 88, com el període orbital.

L’any 1968, amb l’antena es descobrí la periodicitat del púlsar del  Cranc (situat a la Nebulosa del Cranc M1) que fa un gir cada 33 milisegons, cosa que reforçà la idea que els estels de neutrons realment existien, com se sospitava des que Joselyn Bell descobrira els primers senyals l’any anterior. L’any 1974, Hulse i Taylor descobriren el primer púlsar doble  PSR B1913+16, i que a, més a més, s’adonaren que l’òrbita que fa un púlsar al voltant de l’altre perd energia, primera prova de l’existència de les ones gravitatòries. Aquestes troballes els valgueren el Premi Nobel de Física en 1993.

Com he dit al principi, el telescopi d’Arecibo està equipat amb un potent radar d’1 MW en banda S (12,6 cm, 2380 MHz) que s’utilitza per a estudis de cossos petits del sistema solar, de planetes terrestres i de satèl·lits planetaris, inclosa la Lluna. Amb el telescopi s’ha aconseguit perfilar la forma d’asteroides. L’agost del 1989 es va obtenir la primera imatge d’un d’ells: 4769 Castalia. També n’ha obtingut imatges de l’asteroide 101955 Bennu quan s’aproximà a la Terra el 23 de setembre de 1999.

L’any 1990, l’astrònom polonés  Aleksander Wolszczan va descobrir el pulsar PSR B1257+12. Les pertorbacions del seu gir li permeteren esbrinar posteriorment que tres planetes giraven al seu voltant. Van ser els primers planetes descoberts fora del Sistema Solar.

Però on potser siga més famós l’observatori d’Arecibo ha estat en l’ús que se’n ha fet en la cerca de possibles senyals de civilitzacions extraterrestres (SETI, per les sigles en anglés). Un dels primers directors de l’observatori fou Frank Drake qui proposà la famosa equació per estimar quantes civilitzacions podia haver en la nostra galàxia.

L’any 1974 des de Arecibo s’envià un missatge detallat a l’espai. L’anomenat Missatge d’Arecibo conté informació bàsica sobre la Terra, el sistema solar i l’ésser humà, amb l’objectiu que una hipotètica intel·ligència extraterrestre el reba i desxifre. El missatge té una longitud de 1.679 bits (23 x 73 bits de 0 i 1) i va ser enviat en la direcció del cúmul d’estrelles M13, a 25.000 anys llum de distància.

El radiotelescopi també ha estat plató de famoses pel·lícules. En GoldenEye (1995), un film de la saga de l’agent 007 protagonitzat per Pierce Brosnan, Arecibo passà a ser una antena en Cuba per comunicar-se amb un satèl·lit rus. En la més pacífica Contact (1997), Jodie Foster, en el paper de l’astrofísica Ellie Arroway, cerca proves de l’existència de civilitzacions extraterrestres i les troba.

El radiotelescopi d’Arecibo ha arribat a la seua fi. No han pogut amb ell els huracans del Carib ni les retallades pressupostaries, encara que l’havien afeblit. Ha sigut l’estat del material amb el que es construí fa 47 anys el que ha acabat amb ell. Les construccions humanes fineixen, no són per a sempre.

Arecibo, t’enyorarem.

Nota final (2 desembre 2020)

Ahir 1 de desembre de 2020 a les 8:00 hora local de Puerto Rico, l’estructura de 900 tones, suspesa sobre l’antena principal de 305 metres de diàmetre, va caure finalment en trencar-se un altre cable de subjecció. Tota l’estructura és ara mateix un muntó de runes. Un final ben trist per a un radiotelescopi que ens va acostar tant a les estrelles.

Vídeo de la caiguda de la plataforma superior.
Arecibo collapse. Des de la sala de control i des d’un dron.

Footage of Collapse Arecibo Observatory, NSF, 1 desembre 2020.

Imatges:

1.- L’observatori d’Arecibo amb l’antena secundària suspesa per cables a tres torres.  Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
2.- L’observatori d’Arecibo després de l’accident. Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
3. Zenaida Gonzalez Kotala, Broken Cable Damages Arecibo Observatory.  UCF Today, University of Central Florida. 10 d’agost 2020.
4.- Missatge d’Arecibo
5.i 7- Jodie Foster a Contact, (1997)
6. Pierce Brosnan a Golden Eye (1995)

Isabel Cordero a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

Isabel Cordero, professora titular de la Facultat de Matemàtiques, àrea de Matemàtica Aplicada, de la Universitat de València, ha estat la cinquena conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Amb la seua xarrada es tanca la IV Setmana de la Ciència de Gandia. Una setmana de difusió de la ciència cap a la societat que en aquest temps de pandèmia s’ha fet alhora presencial i virtual.

Isabel Cordero és llicenciada en Matemàtiques i Doctora en Astrofísica per la Universitat de València. Ha estat investigadora postdoctoral en l’Institut Max-Planck d’Astrofísica en Garching (Munich, Alemanya) i en l’Observatori de Paris-Meudon. També ha realitzat estades d’investigació en les universitats de Lieja i Namur en Bèlgica.

Compagina la tasca docent amb una activitat investigadora en el camp de la matemàtica aplicada i de l’astrofísica, amb especial interés en la relativitat numèrica i les ones gravitatòries.

És membre de la col·laboració internacional Virgo a València, on coordina les activitats de divulgació i comunicació. És membre de l’Editorial Board de la revista Journal of Physics Communications i de la Junta Directiva de la Sociedad Española de Relatividad y Gravitación. També té una participació activa en projectes amb estudiants universitaris de diferents graus, i dedica gran part del seu temps i de la seua il·lusió a moltes activitats de divulgació científica entre elles ser un membre actiu de l’Associació Sapiencia, a Port de Sagunt (el Camp de Morvedre).

En la seua conferència “Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante“, després d’una senzilla introducció a la Relativitat General d’Einstein, ens ha explicat el que són les ones gravitatòries, pertorbacions de l’espai temps causades per gegantins xocs d’estels de neutrons o de forats negres, i que es propaguen per tot l’univers. El seu estudi és proporcionaria, per tant, moltíssima informació sobre aquests monstres celestes. La intensitat d’aquestes ones, però, és tan petita que en arribar a la Terra és pràcticament impossible mesurar-les.

Tanmateix al segle XXI l’interés per obtenir resultats ha impulsat la recerca en tecnologia de làsers, buit, estabilitat estructural, etc i des fa uns anys disposem d’uns revolucionaris observatoris que ens permeten captar aquestes subtils ones gravitatòries quan arriben a la terra. Des de la primera detecció d’una ona gravitatòria que travessà la Terra el 14 de setembre de 2015, resultat del xoc de dos forats negres de 29 i 26 masses solars respectivament, desenes d’esdeveniments s’han detectats als observatoris LIGO i Virgo, resultat que ha estat premiat pel Premi Nobel de Física del 2017 per els seus promotors.

La ciència que s’està fet és realment fascinant. De tot i això i més ens parlà Isabel Cordero i tot ho podeu veure en diferit al Canal YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/DyIm2RWWfJM

Fernando Ballesteros a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

Fernando Ballesteros, Cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, ha estat el quart conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Ha treballat en el disseny i desenvolupament del telescopi espacial de rajos gamma INTEGRAL, de l’Agència Espacial Europea, actualment en òrbita al voltant de la Terra, així com del telescopi espacial LEGRI a bord de Minisat01 (INTA). Posteriorment els seus interessos van evolucionar cap a l’astrobiologia, i treballà en temes d’emergència de la complexitat i la vida en l’univers. En l’actualitat està involucrat a més en el projecte JPAS, un cartografiat del cel que s’està preparant al nou Centre Astrofísic de Javalambre, Gudar-Javalambre (Aragó), en el que treballa en el disseny de les àrees a cartografiar.

Amb una àmplia experiència en el camp de la divulgació, és Premi PRISMA 2016 pel seu llibre “Fractales y Caos, la aventura de la complejidad” i Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General de 2006 pel seu llibre “Gramàtiques Extraterrestres” i autor o coautor d’una multituds de llibres més. Actualment el seu llibre més llegit i conegut és “Las mujeres de la Luna” escrit amb Daniel R. Altschuler, que ja ha fet diverses edicions i enguany s’acaba de publicar en anglés.

La seua xarrada “Habitabilitat de l’univers” gira al voltant de l’apassionant tema de la cerca de la vida o la possibilitat de l’existència d’aquesta en diversos llocs del nostre entorn còsmic. Alguns planetes i llunes del nostre sistema solar semblen tindre possibilitat d’albergar algun tipus de vida actual o passada com ara Mart, Europa, una lluna de Júpiter o la lluna Encèlad, lluna de Saturn. Per això s’han enviat o s’enviaran en els pròxims anys sondes per esbrinar-ne la possibilitat.

Tanmateix la descoberta de milers de planetes al voltant de moltes estrelles ha obert un camp nou com és la cerca de biomarcadors adequats, senyals en els espectres de la llum reflectida pels planetes que ens indiquen la presència de molècules relacionades amb la vida.

Algunes desenes d’aquests planetes es troben en la zona d’habitabilitat de la seua estrella, una regió al seu voltant on l’aigua podria mantindre’s líquida. Aquests planetes són els mes afavorits per albergar algun tipus de vida, almenys tal com la coneixem.

El futur d’aquesta branca de l’astronomia, i que va de la mà de la biologia, es presenta apassionant. Quan descobrirem un altre planeta viu? Qui hi haja vida intel·ligent ja és una altra història.

La xarrada de Fernando Ballesteros es pot veure al canal de YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/oM_wd92DQzU

Lucia Hipólito a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

Lucia Hipólito, professora titular de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València ha estat la tercera conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, a la seu de Gandia.

La seua activitat investigadora se centra en entendre l’efecte de l’alcohol al cervell i els factors de risc per a patir alcoholisme amb la finalitat de trobar noves teràpies per a aquesta addicció. Lucia Hipólito ha treballat a diversos laboratoris en universitats de prestigi com la Universitat de Cambridge (Regne Unit) i la Universitat de Columbia (els EUA) estudiant l’addicció i el dolor. Com a resultat de les seues investigacions ha rebut premis de la Societat Europea d’investigació en l’alcoholisme (ESBRA), de la Fundació Valenciana d’Estudis del dolor (FUNDOLOR) i de Talent Jove Investigador atorgat per Bankia i Levante-EMV.

En la magnífica conferència que ens impartí: Anima’t dona que no es per a tant!: efecte del dolor sobre el consum de drogues, ens endinsa en el seu camp de recerca, la relació del dolor i la addicció a les drogues. Del seu treball se’n desprenen dues conclusions: que les persones amb dolor senten la necessitat d’un major abús de la droga i que les dones amb dolor encara són més susceptibles a aquestes drogues. La droga més freqüent i legal a l’estat espanyol és l’alcohol aixi que els estudis s’encaminen a tractar de trobar-hi teràpies terapèutiques.

Sembla ser, però que que fins ara tots els estudis s’havien fet amb homes i, per tant, els resultats estaven esbiaixats en deixar la meitat de la població fora. Tanmateix el seu treball demostra la importància d’incorporar homes i dones /mascles i femelles d’animals d’experimentació/ als assajos clínics.

La xarrada va ser presencial però també es pogué seguir en directe a través del Canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/1tEraJbBRdE

Lourdes Canós a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

La conferència de Lourdes Canós, Professora Titular de la Universitat Politècnica de València, va començar repassant amb xifres els efectes devastadors que la pandèmia del COVID-19 ha causat en el sector turístic espanyol, des del passat mes de març de 2020. Les dades mostren que no estem davant una de les crisis a l’ús, on la demanda cau abruptament, en aquest cas, per primera vegada des de que es tenen registres, estem davant una crisi que va provocar que el turisme literalment desapareguera durant uns quants mesos, per a després recuperar-se però a nivells molt inferiors als habituals.

Davant aquesta greu situació, la professora de la UPV va repassar les respostes donades fins ara des de diferents àmbits, des d’empreses hoteleres o de transports; a les destinacions turístiques, les administracions públiques, etc. Per últim, es va abordar el tema de com serà el turisme post-covid. Un turisme potser menys multitudinari, més segur i més tecnològic.

https://youtu.be/gh4EsFValV8

https://www.youtube.com/channel/UCRtPZhHaUMOXuEe3mfnKsSg

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Clara Grima a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

La matemàtica Clara Grima, va inaugurar dilluns la IV Setmana de Ciència 2020 de Gandia. Clara és doctora en Matemàtiques i catedràtica pertanyent al grup de recerca ‘Matemàtica Discreta: Teoria de Grafs i Geometria Computacional’ a la Universitat de Sevilla. Ha rebut, entre altres, el premi ‘Prismas de Bronze’ atorgat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia, pel seu blog ‘Mati i sus Mateaventuras’, reconegut com el millor lloc web de divulgació científica. A més, col·labora amb altres mitjans fent divulgació de la ciència i les matemàtiques.

En època de pandèmia venia bé escoltar la xarrada  “Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas” en que repassà les relacions entre la ciència de les matemàtiques i les diverses pandèmies que han afectat a la humanitat. Precisament fa uns anys escriví sobre aquest tema en el llibre: Las matemáticas vigilan tu salud.

La xarrada, presentada pel director del CEIC, Lluís Miret, va ser presencial amb places limitades i virtual, amb persones mirant-la pel canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

Dimarts 17 a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València ens oferí la xarrada “Geometría bajo tu piel” dirigida als estudiants en la que parlà sobre els escutoides, figura geomètrica que ha descobert i que és l’estructura bàsica de les cèl·lules epitelials.

A continuació podeu veure la magnífica conferència de Clara Grima a la sala de la Casa de la Cultura de Gandia el 16 de novembre del 2020.

https://youtu.be/E9yPQ5p3Xj8

La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València també ha publicat la xarrada de Clara Grima. En aquesta xarrada podreu saber-ne més sobre la simpàtica figura dels escutoides, que va i resulta estaven des de sempre en la nostra pell. Una meravella de conferència. Gràcies Clara per explicar-ho tan bé.

Comença la Setmana de la Ciència de Gandia: presencial i virtual

0

De dilluns 16 a divendres 20 de novembre celebrem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA 2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Les conferencies seran totes a la Cas de Cultura Marqués González de Quirós (Casa de la Marquesa) de Gandia a les 19:30 h.

Nom Procedència Títol Dia
Clara Grima Universitat de Sevilla Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas 16 novembre
Lourdes Canós Universitat Politècnica de València Empresas turísticas y COVID: retos y oportunidades 17 novembre
Lucia Hipólito Universitat de València Anima’t dona que no es per a tant!: efecte del dolor sobre el consum de drogues 18 novembre
Fernando Ballesteros Universitat de València Habitabilitat de l’univers 19 novembre
Isabel Cordero Universitat de València Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante 20 novembre

 

Setmana de la Ciència de Gandia 2020

0

La setmana pròxima, de dilluns 16 a divendres 20, celebrarem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Canvis d’enllumenat, adequats i aberrants, visibles des de l’espai a l’entorn del Parc Natural del Túria

0

Parc Natural del Túria. Generalitat Valenciana

Durant els últims anys alguns municipis han fet canvis d’il·luminació seguint criteris mediambientals. No obstant això, algunes infraestructures públiques continuen instal·lant llums altament contaminants. Cert és que l’enllumenat artificial possibilita moltes activitats en la nit, no obstant això un excés d’il·luminació provoca més inconvenients i problemes que beneficis. Llums mal dirigits, encesos en horaris no necessaris, amb més potència de la necessària o excessivament blancs, entre d’altres, són l’origen de la contaminació lumínica. Ja se sap que interfereix en el comportament dels animals i és un factor de risc addicional per a diverses malalties en les persones.

És evident que la contaminació lumínica es pot observar des de l’espai, i és habitual que els astronautes de l’Estació Espacial Internacional (ISS) facen fotografies de la Terra en la seua òrbita des de 400 km d’altura. Com a exemple farem alguns comentaris sobre l’evolució de l’enllumenat en una zona limítrof amb el Parc Natural del Túria a partir d’una secció de dues fotografies preses des de la ISS en 2011 i en 2020 (https://eol.jsc.nasa.gov/searchphotos/#).

En les fotos nocturnes s’observa l’enllumenat, d’oest a est, de Riba-roja de Túria, Masia de Traver, València la Vella, Els Pous, La Presa i les Instal·lacions d’aigües potables. L’any 2011 predomina el color groc-taronja de l’enllumenat, color típic de les fonts de llum de sodi d’alta pressió. És de destacar l’àrea fosca a l’altura de la Presa, perquè en aquesta urbanització encara no disposava d’enllumenat públic, i l’enllumenat en aigües potables que alternava sodi amb alguns focus de color blanc.

L’any 2020 s’observen els canvis en l’enllumenat d’algunes de les zones. Riba-roja continua amb la majoria de l’enllumenat per sodi, d’ací el color groc-taronja, i la prenem com a referència per a veure els canvis en la imatge. En Masia de Traver (A) es va substituir l’enllumenat de sodi per LED de 3000 K, una llum lleugerament freda amb un pic en el blau que s’hauria d’eliminar per complet. En Els Pous (B), i d’altres zones del municipi, es van substituir per LED de 2100 K, de color groc similar al sodi i en el qual el component blau de la llum ha desaparegut per complet: Unes llums fantàstiques des de tots els punts de vista (energètic, mediambiental i per al benestar per a les persones). En La Presa (C), els veïns gaudeixen d’una il·luminació adequada a l’entorn natural en el qual es troben, de sodi de 2100 K amb un pic en el blau molt tènue.

Malgrat els esforços d’alguns municipis del Parc Natural per minimitzar la contaminació lumínica, cal destacar l’aberració des del punt de vista ambiental de la instal·lació en Aigües Potables de focus de llum molt blanca, de LED de 6200 K, a l’entorn del Parc Natural del Túria, sense considerar l’evidència científica dels seus efectes negatius sobre el medi ambient.

Nota de premsa de la Coordinadora en Defensa de los Bosques del Turia

El cel de novembre de 2020

0

El mes comença amb un oratge tranquil, sense vent, amb el cel ras que permet veure el ball dels planetes i la Lluna en aquests mesos de la tardor. Aquest anticicló tan durador que hem tingut a sobre les darreres setmanes ha causat algunes boires matinals. Sembla però, que tindrem un canvi de temps a principis de la setmana.

Tanmateix l’actual toc de queda, o l’eufemisme de la restricció de la mobilitat nocturna, potser atura l’expansió de la malaltia però, per altra banda, també ha causat efectes perversos en l’astronomia observacional ja que ha estroncat la possibilitat de fer observacions populars i de desplaçar-nos a indrets foscos per observar els fenòmens celestes tardorals que vindran aquest mes: conjuncions planetàries i una bella pluja d’estels dels Leònids. No és el mateix observar el cel nocturn des del confinament urbà sota la volta brillant causada per la contaminació lumínica.

Aquest mes continua l’exuberància planetària ja que fins a cinc planetes seran visibles a ull nu al cel nocturn. D’altres més llunyans també seran visibles però amb ajuda òptica.

Júpiter i Saturn continuaran visibles com a dues llumeneres en el cel oest poc després de la posta de Sol. A poc a poc, sense adonar-nos-en però sense pausa, els planetes estan fent un camí d’acostament que els durà el pròxim 21 de desembre a trobar-se tan junts que semblaran un objecte doble i fins i tot seran observables simultàniament per l’ocular d’un telescopi. L’inconvenient és que al mateix temps s’acosten cada vegada més cap a la direcció del Sol i, per tant, ja son observables poques hores després de l’ocàs. A més ja ofereixen una imatge pobra a través del telescopi a causa de les turbulències atmosfèriques.

Ara l’astre rei és el planeta Mart. Els astrònoms professionals i aficionats aconsegueixen aquests dies imatges impressionants del planeta roig. El passat dia 13 d’octubre el planeta es trobava en oposició al Sol. En aquell moment el Sol, la Terra i Mart s’alinearen i, per això durant aquestes setmanes, Mart apareix aproximadament just en la part oposada per on es pon el Sol, just per l’est en el moment de la posta. El gràfic adjunt de la web in-the-sky.org ens detalla la posició dels planetes al voltant del Sol per al dia 10 de novembre.

El planeta Mart rebrà la visita d’una Lluna en quart creixent la nit del 25 al 26 de novembre. Encara que la separació dels dos objectes serà gran, la Lluna ens servirà per esbrinar que aquest objecte roig encés és el planeta de la guerra.

Els planetes Mercuri i Venus caldrà cercar-los a la matinada una hora abans de la sortida del Sol. Si observeu el gràfic anterior veureu com els dos planetes es troben situats a la dreta del Sol vistos des de la Terra (Earth). Això significa que aquests dos planetes caldrà observar-los abans de l’alba, amb Mercuri i Venus encara sobre el llençol de la nit fosca mentre, a la dreta, el Sol encara no ha eixit per l’horitzó est.

El dia 10 de novembre Mercuri es trobarà en la màxima elongació occidental (western elongation). És a dir serà el moment en que assolirà la màxima separació (19º) a la dreta del Sol. L’esquema següent explica aquesta posició particular. Observat amb un telescopi el disc del planeta es veurà il·luminat només per la part esquerra.

Finalment, aquest mes podem destacar l’observació del planeta Urà. Aquest arribà a l’oposició (Sol, Terra i Urà, alineats) el passat 31 d’octubre. Aquest mes és, per tant, el millor moment per observar-lo. Tanmateix, encara que ara està més brillant (magnitud 5,6) està al límit de l’observació humana. Caldrà un telescopi per observar-ne la rodonesa i el color blavós del planeta.

Urà i els seus satèl·lits observats per un potent telescopi la nit del 17 de novembre 2020. Simulació d’Stellarium.

Però no només podem observar planetes. Novembre és el mes de la segona pluja més important de l’any, després dels Perseids. El 17 de novembre serà el pic de la pluja d’estels dels Leònids. Podrà produir un màxim de potser de 10-15 meteors per hora vist des de una zona fosca. Són residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle.

Radiant dels Leònids

Com el seu nom indica, els meteors semblen vindre d’un extrem de la constel·lació de Leo. Enguany la Lluna no farà la punyeta amb la seua brillantor per veure el fenomen però donat que la constel·lació ix per l’horitzó est passada la mitjanit i el màxim sol produir-se poc abans de l’alba, les restriccions de mobilitat nocturna faran impossible eixir a veure-les a una zona fosca, llevat que t’hi quedes tota la nit.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Novembre 08 14 46
Lluna nova Novembre 15 06 07
Quart creixent Novembre 22 05 45
Lluna plena Novembre 30 10 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Castelló de Rugat, la Vall d’Albaida. Josep Emili Arias. Amb permís.
2,4,6,. Simulacions d’Stellarium.
3,. Sistema solar en 3D per al 10 de novembre 2020. https://in-the-sky.org/  Dominic Ford.
5.- Configuració dels planetes. Wikipedia Commons.

La frontera del cel

0

La frontera del cel
Tot allò que et cal saber
sobre Tot-el-que-hi-ha
Roberto Trotta

Vicent J. Martínez (Director de la col·lecció), Laura Pérez (Disseny de la coberta), Javier Pérez Belmonte (Disseny de la col·lecció), Ofèlia Sanmartín (Correcció lingüística)-

Editorial: Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació

La pandèmia causada pel patogen SARS-CoV-2 ha ajornat molts dels nostres projectes vitals des de fa sis mesos. Qui ho diria que un virus invisible a l’ull humà, només detectable amb sofisticats procediments bioquímics, siga capaç de fer inviable la nostra vida tal com la coneixíem fins ara. Però si el més ínfim ens condiciona l’existència, el més gran ens l’ha condicionada des de sempre. L’Univers en què estem immersos ha permés la vida al nostre planeta i fins i tot que una espècie arribe a fer-se preguntes sobre el cosmos i sobre ella mateixa. D’on prové la matèria de la qual estem compostos? Com és de gran l’Univers? Com es mouen les galàxies? Preguntes senzilles en aparença, la resposta de les quals ha dut a les grans troballes de l’astrofísica moderna.

Les dades aportades per la missió espacial Planck determinaren que només el 5% de la matèria de l’Univers és matèria ordinària, protons, neutrons, electrons, etc, partícules de què estan fets tots els objectes visibles de l’univers: cúmuls galàctics, galàxies, estrelles, planetes, humans i fins i tots el maleït SARS-CoV-2.

Però ara sabem que existeix una matèria que no fa llum i que espenta les estrelles, com va descobrir l’extraordinària astrònoma nord-americana Vera Rubin en observar com de ràpides es mouen les estrelles en la perifèria de les galàxies espirals. Aquesta matèria no visible estructura i modula els moviments del gas i de les estrelles en les galàxies i el moviment de les galàxies en els cúmuls de galàxies.

Les dades de Planck ens diuen que aquesta matèria contribueix al 27% del contingut de l’Univers. Però que és aquesta matèria fosca? Quin són els seus elements? Com es comporta? L’explicació a aquestes preguntes encara no ha aconseguit el consens dels científics. A més, les idees subjacents no són fàcils d’entendre.

Roberto Trotta, investigador de l’Imperial College de Londres, ha tractat d’explicar totes aquestes qüestions al públic en general, de la manera més senzilla possible, en l’obra The Edge of the Sky, i ho fa amb una mena d’experiment semàntic, només amb l’ús de les 1000 paraules més freqüents en anglés.

Roberto Trotta

Molta de la divulgació científica actual és, de fet, massa tècnica. Els científics tracten d’explicar el que fan, però moltes vegades no són capaços de rebaixar el nivell massa especialitzat del llenguatge utilitzat per por de no ser prou rigorosos. D’aquesta manera només s’arriba a la gent avesada al llenguatge científic, però gran part de la població en queda exclosa.

Amb l’experiment de Trotta l’aventura per descobrir la matèria fosca es fa més assequible, fins i tot més divertida. Permet acostar-se al públic no tècnic, no especialment avesat a llegir llibres de ciència, i interessar-lo pel gran misteri d’una matèria que no interacciona amb la matèria visible, la comprensió de la natura de la qual serà, n’estic segur, una revolució científica en un futur pròxim.

La versió valenciana de l’obra, La frontera del cel, ha estat editada per la Institució Alfons el Magnànim, en Urània, la nova col·lecció de divulgació científica en la qual és el primer llibre. En una obra tan peculiar en què es juga amb la llengua d’una manera tan primmirada, l’elecció del traductor, l’astrofísic David Galadí-Enríquez, ha estat tot un encert. Amb només 720 paraules, amb la llicència d’acceptar variacions morfològiques normals en una llengua llatina com la nostra, la seua missió no ha estat només traduir sinó adaptar l’obra original. Una tasca dura però de segur que ha estat intel·lectualment estimulant per al traductor. I el resultat final ha estat una obra de lectura fluïda, divertida i sovint poètica, que reflecteix fidelment les pretensions de l’autor.

En aquest experiment radical i, per tant arriscat, d’explicació de la creació, estructura, present i futur de l’univers i sobretot de l’inventari del tipus de matèria i energia present, incloent-hi l’encara més enigmàtica energia fosca, el 68% restant del contingut de l’univers, s’han usat exclusivament paraules del llenguatge comú, sense fer us de cap paraula tècnica. No cerqueu doncs partícules, supersimetria, electrons, inflació, expansió o galàxia, sinó d’altres més usuals que no revelaré per a que el lector les interprete com crega. Que el lector en traga l’aigua clara serà un èxit de l’autor però també del traductor.

Una astrònoma en la seua talaia d’observació de l’Univers, un gran telescopi situat en un lloc remot, amb les seues vivències i pensaments fa de fil conductor de l’obra. Aquest fet li dona un context existencial i filosòfic que s’adiu molt bé amb el propòsit d’aquest llibre, fer comprendre que sabem alguna cosa del món que ens envolta però que si fem les preguntes adequades ens adonem que realment no en sabem pràcticament res. Aquest llibre de ciència juga amb la llengua, de vegades és molt poètic, però sobretot fa pensar, tot reforçat per les fantàstiques imatges de la il·lustradora Laura Pérez, realitzades especialment per a la versió valenciana.

L’univers, Tot-el-que-hi-ha, és molt més gran del que qualsevol humà és capaç d’imaginar i conté misteris que tot just comencem a albirar. La cosa més sorprenent, però, és el fet que el podem entendre, al cap i a la fi. Aquest llibre us ajudarà a caminar cap a la seua comprensió.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

La frontera del cel. Publicat a Posdata Levante-EMV 24 d’octubre 2020

 

Les primeres mostres de Bennu a bord d’OSIRIS-REx

0

Dimarts passat romanguérem expectants per veure imatges impressionants en directe de la recollida de mostres de l’asteroide Bennu per la nau OSIRIS-REx de la NASA. Tanmateix molts es quedarien decebuts en no veure les imatges en directe i només sentir els científics parlar i mostrar simulacions. La retransmissió en directe no es tan senzilla com sembla. I ara ens arriben les imatges i vídeos del que veié realment la nau.

La nau OSIRIS-REx havia arribat a l’asteroide el desembre de 2018 i, des de llavors, hem pogut explorar-lo de ben prop. Ara sabem que Bennu està fet de material fluix aglutinat dèbilment per la gravetat i amb forma de bola aplatada. L’observació detallada, però, va anar acompanyada d’una gran sorpresa. Els científics havien esperat que la superfície de Bennu estigués formada per material de gra fi com una platja de sorra, però en lloc d’això resultà ser un món ple de còdols de diverses mides: de la grandària de cotxes, de cases, o de la mida dels camps de futbol. Bennu sembla un munt de runes. Ara, gràcies a les dades d’altimetria làser i a les imatges d’alta resolució d’OSIRIS-REx, podem fer un recorregut per l’estrany terreny de Bennu.

Durant dos anys OSIRIS-REx l’ha cartografiat i ha buscat intensament un indret d’on extreure de manera segura mostres de roques i pols (regolita) de la superfície. Això ho va aconseguir dimarts a la nit. La emissió en directe no va ser possible ja que la connexió, ja lenta de 50 bits/segons, prioritzava la telemetria i la delicada maniobra d’absorbir el material asteroidal del objecte sense que cap roca impactara contra la nau.

Les mostres recollides encara no viatgen cap a la Terra ja que caldrà saber si s’han recollit prou mostres. Si no és així, tractarà de realitzar una altra recollida el 12 de gener del 2021. Després la nau retornarà a la Terra. Serà un camí llarg ja que no l’esperem fins el 2023.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari