Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Paris

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

El cel de maig de 2010

3
Publicat el 7 de maig de 2010

Arc Triomf, Paris

La primavera es troba ja ben avançada i encara que el cel no s’ha deslliurat de boires, núvols i pluges, ja comencen a veure’s les constel·lacions estiuenques a la matinada, l’Escorpí, Sagitari, etc…Els planetes van omplint el firmament amb la seua lluïssor i els seus moviments. Mart ja va deixant de ser interessant per a l’observació mentre que Saturn està resplendent al cel a Virgo, juntament amb Tità el seu satèl·lit principal. Per veure Júpiter caldrà matinar ja que només es podrà veure abans de l’eixida solar.

I dos esdeveniments curiosos es veuran al cel de maig que podeu tractar de gaudir. L’un serà l’encontre de Venus i la Lluna i per observar-lo només haureu d’alçar el cap però per a l’altre caldrà que viatgeu a Paris a l’observatori solar que mai pogué somiar Napoleó.

Si en voleu saber més només cal seguir…

Segueix…

Les constel·lacions hivernals visibles a l’oest ja s’amaguen a la posta de Sol. Orió, Taure i Gemini es troben ben a l’occident només fer-se de nit. En aquell moment podem veure al sud les constel·lacions del Lleó, la Verge, la Copa i el Corb. Per l’est ja guaiten les constel·lacions estivals, Hèrcules, Lira i Cigne.

A les nits podrem veure 4 planetes. Venus, en Taure, serà l’estel del vespre. Brillarà a l’oest en quan el Sol s’amague a l’horitzó. A la primera part de la nit, Mart, situat al Cranc, en el seu camí cap a l’encontre pròxim amb Regulus, la principal estrella del Lleó, que veurem al juny, ja està bastant allunyat de la Terra i la seua brillantor declina.

El rei del cel continua sent Saturn amb els seus anells quasi de gaidó. Tità, el seu satèl·lit principal i més gran que Mercuri, estarà aquests dies en la seua màxima separació del planeta. Diuen que amb prismàtics es podrà veure separat de la brillantor del planeta.

Per veure Júpiter caldrà matinar ja que es trobarà a l’est poc abans de la sortida del Sol.

La Lluna serà quart minvant el 6 de maig, nova el dia 14, quart creixent el 21 i finalment plena el 28 de maig.

Maig 2010

El dia 16 de maig, diumenge, i entre les 10:30 i les 11 hores del matí, en ple dia per tant, Venus s’acostarà tant a la Lluna que quasi la fregarà. L’observació és difícil ja que tindrem una lluna de 2 dies i per tant amb una zona il·luminada molt petita. Però serà bonic intentar-ho i fer una foto a la parella.

A algunes zones de la Terra com Àsia i l’Àfrica es produirà una ocultació del planeta per la Lluna i temporalment perdrem de vista l’estel del vespre.

Us propose un viatge ràpid. Si el dilluns 10 esteu per Paris no us perdeu l’alineació solar de l’Arc-de-Triomphe. Aquell dia, vist des de l’Avinguda dels Champs Elysées, el Sol es pon exactament dins de l’arc que forma el monument que manà construir Napoleó. L’alineació és casual i no volguda. No és com l’alineació de la Seu de Palma que el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, la llum del Sol eixint entra per la rossassa est, creua tota la catedral i surt per la d’oest.

L’alineació de Paris sembla ser casual ja que sempre que hi haja un carrer llarg i recte, dues vegades l’any el Sol es pondrà o s’aixecarà en la direcció d’aquest. L’única condició és que el carrer ha d’estar orientat entre la direcció de la posta de sol del solstici d’hivern i la de l’estiu. A més a més el 10 de maig no sembla tindre cap significat especial per als parisencs ni francesos. L’altre dia que es produeix el fenomen és l’1 d’agost.

Un cas semblant al de Paris es produeix a la ciutat de Nova York. Els dies 30 de maig i l’11 de juliol en qualsevol carrer sobre el carrer 14, quan comença la quadrícula urbana, veureu el Sol pondre’s entre els edificis.

Agraisc a l’Agrupació Astronòmica de la Safor la informació sobre Venus i l’alineació solar de Paris.

Foto: Prové de la web francesa http://jotrilide.free.fr/
Gràfic: del programa lliure Stellarium.