Pols d'estels

Els darrers dies hem estat seguint el moviment del cometa C/2025 A6 (Lemmon) en el cel del capvespre. No ha estat un seguiment continuat ja que els núvols no ens han deixat tranquils durant tota la setmana i només durant unes poques hores d’alguns dies ha estat possible l’observació.

Divendres 25 d’octubre vàrem estar amb els estudiants de Física per visitar el nostre Observatori Astronòmic d’Aras de los Olmos (la Serrania). La nit no era especialment bona. Més del 50% del cel estava cobert pels núvols i semblava que no veuríem res. Tanmateix cap a les 21 h el cel s’arrasà i poguérem gaudir del cel nocturn negre i de les constel·lacions. Ja m’havia oblidat de tractar de veure el cometa però una foto casual amb el mòbil sobre les cúpules me’l va presentar. Allí estava, damunt de la casa, sota la constel·lació de la Corona Boreal. Deixe constància en la foto primera del post.

Dilluns 27 d’octubre, des de Tavernes de la Valldigna, vaig tornar a veure el cometa, ara ja situat més cap a l’est, ja sota el triangle que forma el cap de la Serpent. És impressionant el que pot fer el telescopi Seestar per obtenir objectes dèbils i difícils com els cometes. En la imatge de 4 minuts que presente s’hi veu clarament  la coma de gas i pols que embolcalla el nucli de gels del cometa i el naixement de les dues cues del cometa, la groguenca i ampla cua de pols que reflecteix la llum del Sol i la cua iònica blavosa, llarga i fina que brilla per les transicions atòmiques dels gasos ionitzats. A llarga distància del nucli  les dues cues divergeixen mentre apunten en direcció contraria a la direcció solar. També s’hi poden veure les traces de dos o tres satèl·lits que passaren pel camp d’observació. La proliferació de satèl·lits és ja un problema per a l’observació del cel nocturn, tant en l’àmbit amateur com professional.

El dia següent dimarts 28 d’octubre, durant una visita amb estudiants el vàrem tornar a observar des de l’Aula d’Astronomia. Tanmateix les condicions no eren òptimes ja que hi havia núvols baixos cap a l’oest, i la imatge no és tan impressionant.

Sembla que hi ha un objecte difús a la part esquerra de la coma del cometa però en els catàlegs no he pogut trobar que és. Finalment com que el motiu principal de la visita era l’observació de la Lluna en quart creixent vos deixe la foto que en vaig fer també amb el Seestar.

Acaben de publicar les primeres imatges obtingudes per l’Observatori Vera Rubin. Són realment espectaculars.

L’Observatori Vera C. Rubin, anteriorment conegut com a Gran Telescopi de Sondeig Sinòptic (LSST), és un observatori astronòmic situat a Xile, finançat per la National Science Fundation i pel Departament d’Energia del EUA, entre altres. L’Observatori Rubin alberga el telescopi Simonyi Survey, un telescopi reflector de gran camp amb un espill primari de 8,4 metres amb la tasca principal de realitzar un escombrat astronòmic de tot el cel cada dia, per crear una mena de pel·lícula a intervals de l’univers, el Legacy Survey of Space and Time. L’observatori està situat al pic El Peñón del Cerro Pachón, una muntanya de 2.682 metres d’alçada a la regió de Coquimbo, al nord de Xile, al costat dels telescopis de recerca astrofísica Gemini South i Southern ja existents. La instal·lació base del Vera Rubin es troba a uns 100 quilòmetres de l’observatori per carretera, a la ciutat de La Serena. L’observatori porta el nom de Vera Rubin, una astrònoma americana que va ser pionera en descobriments sobre les taxes de rotació galàctica i sobre tot el descobriment de la matèria fosca.

Vera Rubin va ser un pionera de la lluita de les dones astrònomes per fer-se un lloc entre els astrònoms homes durant la seua formació en els anys 50 del segle passat com vaig explicar en aquest article fet per homenatjar-la quan va morir el 25 de desembre de 2016. Per això va ser repugnant que una de les primeres mesures de l’administració Trump fora eliminar de la web de l’observatori tota la part reivindicativa de la biografia de Rubin.

Però avui hem vingut per parlar de ciència i de la joia de la primera llum de l’observatori. Avui mateix l’observatori ha presentat les primeres imatges científiques obtingudes pel telescopi. Des d’estrelles i galàxies distants, fins a milers de nous asteroides travessant el Sistema Solar, aquesta moderna instal·lació ha ofert una visió enlluernadora del nostre Univers.

Amb només 10 hores d’operacions de prova, l’Observatori Vera C. Rubin ha estat capaç de capturar milions de galàxies, milions d’estrelles ubicades a la Via Làctia, i milers d’asteroides desconeguts, en una escala i amb una definició sense precedents. Les primeres imatges d’aquesta nova instal·lació científic han estat presentades avui en un esdeveniment a Washington D.C. i són un petit avanç de la gran missió científica de deu anys de durada que ha de realitzar l’Observatori Rubin per explorar i comprendre alguns dels misteris més grans de l’Univers.

Aquesta imatge combina 678 imatges separades preses per l’Observatori Vera C. Rubin d’NSF-DOE en poc més de set hores d’observació. La combinació de moltes imatges revela clarament detalls que d’una altra manera serien tènues o invisibles, com els núvols de gas i pols que componen la nebulosa Trífida (a dalt) i la nebulosa Laguna, que es troben a molts milers d’anys llum de la Terra.

Dues imatges del vídeo creat amb més de 1.100 imatges capturades per l’Observatori Vera C. Rubin d’NSF-DOE. El vídeo comença amb un primer pla de dues galàxies i després s’allunya per a revelar uns 10 milions de galàxies. Aquests 10 milions de galàxies són aproximadament el 0,05% dels prop de 20.000 milions de galàxies que captarà l’Observatori Rubin durant els 10 anys que durarà la seua Investigació de l’espaitemps com a Llegat per a la posteritat (Legacy Survey of Space and Time).

La nova era Trump ha començat de manera explosiva com ja era d’esperar. Entre les seues primeres mesures ha estat esborrar tots els avanços que els Estats Units han fet en polítiques d’igualtat, de defensa de les minories i de foment de la diversitat. En definitiva les millores a la població que ha estat marginada durant segles. Uns drets que feien que els nord-americans foren els primers del món i que tothom tractava d’imitar: avortament, drets LTGBI, feminisme, pacifisme, drets racials, drets dels natius indis.

Tanmateix alguns d’aquests progressos no estaven tan consolidats com tothom pensava i s’han anat erosionant els darrers anys. L’anul·lació del dret a l’avortament per part del Tribunal Suprem dels EEUU va ser el primer pas. Ara l’arribada a la presidència de Donald Trump fa trontollar molts altres drets.

I clar, l’onada conservadora també ha arribat a l’astronomia. Les conquestes socials aconseguides per diversos col·lectius estan en perill també en el mon de la ciència. Els censors que segueixen les ordres del president busquen i remiren per esborrar les lluites pel drets. Les lluites per la igualtat d’accés a la ciència de les dones s’estan minimitzant i, fins i tot, eliminant de textos, webs i portals d’internet a una velocitat inusual. I massa pocs en fan esment.

Vera Rubin va ser l’astrònoma que, als anys 60, demostrà l’existència de la matèria fosca, una substància invisible i que constitueix una gran part de l’univers. Per la seua mort, el dia de Nadal de 2016, li vaig dedicar un emotiu obituari on hi vaig destacar la seua lluita ferma per fer-se un lloc de científica en un món, el de l’astronomia de llavors i també d’ara, tot ple d’homes. Pel seu descobriment de la matèria fosca va obtindre la Medalla Nacional de la Ciència, l’any 1993 de mans del president Bill Clinton, premi lliurat a persones que han fet importants contribucions en l’avanç de la ciència o la enginyeria.

Actualment un observatori situat a Xile dut el seu nom. Conté un telescopi terrestre reflector d’escaneig de camp ampli que fotografiarà tot el cel disponible des del seu punt d’ubicació cada poques nits, amb un espill 8,417 metres de diàmetre. Encara que l’Observatori està dedicat a l’astrònoma, el telescopi rep el nom de Simonyi Survey Telescope, per agraïment dels mecenes Charles and Lisa Simonyi.

Durant el seu primer mandat presidencial (2017-2020), Donald Trump signà una llei del Congrés (To designate the Large Synoptic Survey Telescope as the “Vera C. Rubin Observatory) posant el nom de l’astrònoma, que acabava de faltar, a l’observatori que s’estava finançat amb fons federals. L’acte feu esment de la recerca de va fer i assenyalà que era una gran defensora de la igualtat i de la representació de les dones en la ciència. Per exemple es deia: La doctora Rubin va ser una defensora directa del tracte i de la representació igualitària de les dones en la ciència, i va servir com a mentora, partidària i model a seguir per a moltes dones astrònomes al llarg de la seua vida.

Fins fa poc, la pàgina web de l’observatori que du el seu nom contenia una biografia de l’astrònoma en la que, entre altres coses es deia que la ciència continua sent un camp dominat pels homes i que l’observatori treballava per ser més inclusiu. I que Vera Rubin ofereix un exemple excel·lent del que passa quan més ments participen en la ciència.

El 30 de gener passat el diari digital Propublica, publicava l’article The Rewriting of a Pioneering Female Astronomer’s Legacy Shows How Far Trump’s DEI Purge Will Go en el que detallava com la pàgina web federal de l’observatori Vera Rubin es va modificar per ometre qualsevol reconeixement del fet que la ciència segueix sent un camp dominat pels homes o que l’observatori treballava per ser més inclusiu.

El diari explicava:

El dilluns al matí (27 de gener), una secció de la seua biografia en línia titulada “Ella va advocar per les dones en la ciència” ja no estava. Va reaparèixer en una forma simplificada aquest mateix dia enmig d’una resposta caòtica del govern federal a la campanya de Trump contra els programes de diversitat, equitat i inclusió.

Aquest no va ser el cas del paràgraf següent: “La ciència continua sent un camp dominat pels homes, però l’Observatori Rubin està treballant per a augmentar la participació de les dones i altres persones que històricament han sigut excloses de la ciència. L’Observatori Rubin dona la benvinguda a tots els que vulguen contribuir a la ciència i pren mesures per a reduir o eliminar les barreres que exclouen als qui tenen menys privilegis”.

Aquest paràgraf va desaparèixer el dijous a la vesprada, igual que l’afirmació que Rubin mostra el que pot succeir quan “més ments” participen en la ciència. La paraula “més” va ser reemplaçada per “moltes“, canviant el significat.

“Estic segura que Vera estaria absolutament furiosa“, va dir Jacqueline Mitton, astrònoma i autora coautora d’una biografia de la vida de Rubin. Mitton va dir que la frase “més ments” implica que “vols ments de persones de diferents orígens”, una idea que es desprèn naturalment del text ara eliminat sobre barreres sistèmiques.

No està clar qui va ordenar les alteracions específiques de la biografia de Rubin. La Casa Blanca, l’observatori i les agències federals que la financen, la National Science Foundation i el Departament d’Energia, no van respondre a les preguntes de ProPublica.

La pàgina de l’observatori sobre diversitat, equitat i inclusió també va ser eliminada dijous a la vesprada. Una versió arxivada del 19 de desembre mostra que descriu els esforços de la institució “per garantir una execució justa i imparcial” del procés de contractació, inclosa la formació dels membres del comitè de contractació “en biaix inconscient“. El programa DEI també incloïa esforços educatius i de divulgació pública, com ara “complir els estàndards d’accessibilitat web” i plans per crear associacions amb “organitzacions que serveixen a públics tradicionalment poc representats” en ciència i tecnologia.

Divendres 10 de maig un flux de protons, electrons i ions solars, embolcallats per una bambolla magnètic impactà contra el camp magnètic i l’alta atmosfera terrestre. Uns hores abans l’enorme regió activa solar AR3664 havia sofert diverses reestructuracions dels seus tubs de flux magnètic i com a resultat, milions de tones de plasma en forma d’ejecció de massa coronal eixiren llençats a l’espai.

La Terra, en aquest moment, estava en la línia de visió de la tempesta i, a la nit i matinada les partícules carregades solars xocaven, interaccionaven i excitaven les molècules atmosfèriques com el nitrogen i l’oxigen.

En principi no hi ha res d’especial en aquest fenomen ja que, amb el Sol prop del màxim d’activitat, s’envien sovint cap a nosaltres aquests andanades de material calent. Les partícules solars queden enganxades al camp magnètic terrestre a gran altitud respecte a la superfície terrestre i, conduïdes per aquest, impacten en les zones polars, tant del nord com del sud. Aquestes interaccions son les causants de les belles aurores boreals i australs. Escandinàvia, Rússia, Alaska, Canadà i Islàndia en el nord i l’Antàrtida en el sud són els llocs habituals on s’observen aquests fenòmens.

Tanmateix divendres a la nit la tempesta geomagnètica tenia categoria G5, la més intensa dels últims 20 anys, així que era de les grosses, com també ho era la taca que l’havia produïda, d’una grandària de 18 terres. Els electrons i protons solars desbordaren les línies magnètiques usuals i pogueren col·lisionar amb l’oxigen i nitrogen a latitud més baixes. Així és com tota Europa, Canàries i Amèrica del Nord fins a Mèxic van observar belles mostres de llum al cel, un fet del tot extraordinari.

Els colors observats depenen de les molècules implicades però també de l’altura. L’oxigen emet llum verda i roja a gran altura mentre que el nitrogen brilla blau i morat a menor altura com es pot veure en el diagrama adjunt.

Durant tota la nit del divendres s’anaven rebent per les xarxes socials imatges impactants des de tot el país, des del nord com Puigcerdà, Prades, Morella, València, fins al sud, Pedreguer, Ontinyent, Alcoi entre milers d’observacions.

Des del 2003 que no se n’havia vist cap aurora boreal tan al sud. Aquella vegada només l’amic Joanma Bullón la fotografià des d’Aras de los Olmos, en els Serrans. L’anterior aurora va ser l’anomenada aurora de la Guerra Civil observada el 25 de gener de 1938 a gran part del món i reportada a Tortosa i Gandia entre molts altres llocs.

Els físics solars i especialistes en oratge espacial han destacat que la gran regió activa AR3664 és similar a la gran regió activa que provocà la tempesta geomagnètica de Carrington el primer de setembre 1859. Les aurores s’observaren fins a Roma, Cuba o Colòmbia. A més aquella fulguració pertorbà les línies telegràfiques.

Sempre s’ha pensat que un esdeveniment similar podria pertorbar o alterar la tecnologia terrestre com ja passà amb les apagades de Montreal causades per les tempestes geomagnètiques de 1989. En la tempesta del cap de setmana sembla que no ha passat res greu llevat d’una notícia no confirmada sobre l’afectació dels satèl·lits Starlink. Això ens portaria a pensar que la societat moderna ha fet els deures front a l’arribada massiva de plasma solar o potser aquesta vegada hem tingut sort.

Jo, per desgràcia, no ho vaig veure. Estava amb un amic sota el cel ras mirant el Benicadell. L’Óssa Major cap al zenit, Sírius a l’oest, Hèrcules a l’est i el Lleó al sud, mentre la Lluna en forma de tall fi de meló buscava l’aixopluc darrere de l’horitzó.

Vídeo: Aurora boreal durant la nit del 10 a l’11 de maig de 2024 observada des de l’Observatori d’Aras de los Olmos (OAO) de la Universitat de València. Alícia Lozano, Vicent Peris, Òscar Brevià, Sergio Marín.

Per segona vegada s’ha organitzat la Nit Europea dels Investigadors al Campus de Burjassot de la Universitat de València. El passat 29 de setembre des del MUVHN (Museu de la Universitat de València d’Història Natural) i amb la col·laboració de les diferents facultats del campus es prepararem diverses activitats a les que tots els públics podien assistir. S’hi podien fer tallers, experiments i xarrades sobre ciència e investigació de química, de genètica, d’òptica i optometria, de contaminació lumínica, d’astronomia amb els telescopis de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València entre moltes altres.

La Nit Europea dels Investigadors és una iniciativa de la Unió Europea per apropar la professió d’investigador i la investigació científica als ciutadans. Es realitza durant el mes de setembre des de l´any 2005, i consisteix en una varietat d’activitats divulgatives organitzades per universitats i centres d’investigació en unes 400 ciutats de tota Europa, que proporcionen un contacte directe dels investigadors amb el públic assistent.

Més de 100 persones, adults i xiquets, organitzats en 5 grups consecutius, aprofitant una nit magnífica, sense núvols ni vent, pogueren gaudir de la visió del cel nocturn a través de l’esplèndid telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia situada a la terrassa de l’edifici Jeroni Muñoz. La Lluna, malgrat estar plena, es va deixar veure bé, amb el gran gran cràter Tycho en primer lloc, a l’hemisferi sud lunar. La Lluna és molt agraïda per fer-li fotos amb mòbil i els visitants no van perdre l’oportunitat d’emportar-se un record. Recomane, com he fet jo amb una de les imatges que vaig fer amb el mòbil, que amb l’editor d’imatges del mòbil o un de l’ordinador li baixeu la intensitat i li augmenteu el contrast. La diferència entre cràters, mars i zones altes lunars quedarà ben marcada.

Seguidament passarem a veure Saturn, ara ben visible al cel nocturn, a partir de la posta del sol mirant cap a l’est. Aquesta temporada l’anell es veu quasi perpendicular a la línia de visió i, de vegades, amb pocs augments no es veu bé. Però l’altra nit es va veure de manera òptima, tan bé que Elena aconseguí fer-ne una foto amb mòbil. Està saturada però l’anell es veu molt bé.

Finalment Júpiter va eixir per l’horitzó, sobre les incòmodes llums del poliesportiu de Burjassot. Quan va estar prou alt al cel ja poguérem observar-lo amb el telescopi. D’aquest planeta no aconseguirem prendre’n una foto.

Per acabar, passada la una de la matinada, ens férem la foto preceptiva amb els visitants de l’últim grup, majoritàriament els organitzadors dels tallers de la Nit dels Investigadors.

Imatges: Són d’Enric Marco. La primera foto és del MUVHN del 2022.

Fa uns dies vaig estar a Madrid per a l’Assemblea General anual de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica. La reunió presencial i virtual es va fer a la seu històrica de l’Observatorio Astronómico Nacional, al Retiro. I aprofitant l’avinentesa, vaig fer la interessant visita als edificis i instruments històrics de finals del segle XVIII.

Va ser l’astrònom valencià de Monòver/Monfort Jordi Joan i Santacília, també marí i diplomàtic al servei de la corona espanyola, qui va suggerir al rei Carles III la construcció d’un gran observatori astronòmic a la capital de l’estat, tal com ja tenien els grans estats europeus, com la Gran Bretanya o França. El projecte no reeixí fins el 1790, sota Carles IV, quan s’inaugura l’edifici principal, construït per l’arquitecte Juan de Villanueva, que ja havia bastit el Museu del Prado cinc anys abans. L’observatori se situà sobre un turó a les afores de la ciutat, un lloc molt convenient ja que aquest era el punt més alt des d’on poder observar sense obstacles el cel nocturn.

Calia un bon equipament per realitzar la missió de l’observatori: mesurar posicions estel·lars, donar l’hora a la ciutat, ajudar en la cartografia de l’estat. Per això es va dotar ràpidament de l’instrumental necessari: telescopis, cercles meridians, teodolits, etc…

Un observatori reial, però, havia de disposar d’un telescopi rellevant, al nivell dels que ja tenien els altres grans observatoris europeus. Per això el director es posà en contacte amb el més important dels constructors de telescopi de l’època, l’astrònom William Herschel, que vivia a Bath, Anglaterra, i que havia descobert el planeta Urà uns anys abans. La història detallada i tràgica de la construcció i trasllat a Madrid del telescopi de 25 peus de llarg, amb un espill de 24 polzades (61 cm) de diàmetre, construït entre 1796 i 1798 per Herschel, es pot llegir en aquesta pàgina. A més a més, la comanda va incloure també dos petits telescopis de 7 peus de llarg. Tot això va costar 3000 guinees, un preu molt elevat per a l’època. S’ho valia ja que la corona espanyola s’equipararia així amb les grans estats europeus. I el gran telescopi de 25 peus era tan perfecte que Herschel, en fer-li proves mirant Urà, va comentar que no  havia vist mai de manera tan nítida el planeta que havia descobert. Sembla que li sabia greu desprendre-se’n.

Després de totes les proves pertinents, el 7 de gener de 1802 salpà de Londres el bergantí Joana, de bandera danesa, amb 52 caixons amb totes les peces desmuntades del telescopi. A més a més també s’incloïen les instruccions per al muntatge i l’ús del telescopi. En arribar a Bilbao, calgué carregar la preciosa mercaderia en carros arrossegades per cavalls i mules. El 17 d’abril començà el viatge cap a Madrid però en passar pel port d’Orduña, l’instrumentalista en cap de l’observatori, Carlos Rodríguez, fou llançat per la mula que el duia i de resultes de la caiguda morí poc després.

Una veritable tragèdia ja que, a banda de la lamentable pèrdua humana, es perdia la persona encarregada de muntar el telescopi a Madrid. Així que en arribar a la capital ningú sabia que fer-ne de les 52 caixes de material. Sort dels magnífics llibres amb els plànols generals i la descripció dels elements del telescopi de 25 peus. Va costar muntar-lo però ja es té constància que el 1804 s’hi van fer algunes observacions amb el telescopi.

L’alegria no va durar gaire en l’observatori ja que a partir de maig de 1808, a causa de la guerra del Francès, l’exèrcit de Napoleó va ocupar la part més alta de Madrid per dominar millor la ciutat. Així durant uns anys l’Observatori es va convertir en una caserna militar i les dependències van ser vandalitzades.  No se’n salva el nou telescopi de 25 peus de Herschel que feia només quatre anys que estava en funcionament. Sembla que les fustes de l’estructura serviren per a fer foc per calfar-se els soldats. Un dels majors telescopis del món es perdia per sempre. Per sort o previsió dels astrònoms, els espills i plànols del telescopi se salvaren. En acabar la guerra i reconstruir l’observatori es decidí guardar aquests tresors darrere d’una paret. No va ser fins al segle XX quan es redescobriren i quan s’aprofità per fer-los visibles. Es decidí reconstruir fidelment el telescopi Herschel en un nou edifici i fer-lo visitable. La llàstima és que no s’ha previst poder-lo utilitzar per observar el cel ja que el sostre no es pot obrir.

Totes aquestes meravelles les vàrem poder veure en la visita guiada que ens feren el matí que passàrem a l’Observatorio, primer a l’edifici Villanueva, on es poden veure els dos telescopis de 7 peus, el cercle meridià de Repsold (1854) per mesurar les posicions estel·lars i donar l’hora i la magnífica biblioteca. A la Sala de Ciencias de la Tierra y del Universo vàrem poder gaudir de la valuosa col·lecció d’instruments antics, entre els quals un telescopi Grubb del voltant del 1900, i d’instruments per fer mesures topogràfiques i geogràfiques on destaca el patró metrològic destinat a mesurar les bases dels triangles geodèsics. I és que l‘Observatori Astronòmic depén de l’Instituto Geogràfic Nacional i sempre ha estat una peça fonamental per la realització dels mapes exactes de l’estat espanyol.

Imatges:
1.- Edifici Villanueva a l’Observatorio Astronómico Nacional. Enric Marco.
2-7.- Totes les fotos són d’Enric Marco.

Fernando Ballesteros, Cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, ha estat el quart conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Ha treballat en el disseny i desenvolupament del telescopi espacial de rajos gamma INTEGRAL, de l’Agència Espacial Europea, actualment en òrbita al voltant de la Terra, així com del telescopi espacial LEGRI a bord de Minisat01 (INTA). Posteriorment els seus interessos van evolucionar cap a l’astrobiologia, i treballà en temes d’emergència de la complexitat i la vida en l’univers. En l’actualitat està involucrat a més en el projecte JPAS, un cartografiat del cel que s’està preparant al nou Centre Astrofísic de Javalambre, Gudar-Javalambre (Aragó), en el que treballa en el disseny de les àrees a cartografiar.

Amb una àmplia experiència en el camp de la divulgació, és Premi PRISMA 2016 pel seu llibre “Fractales y Caos, la aventura de la complejidad” i Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General de 2006 pel seu llibre “Gramàtiques Extraterrestres” i autor o coautor d’una multituds de llibres més. Actualment el seu llibre més llegit i conegut és “Las mujeres de la Luna” escrit amb Daniel R. Altschuler, que ja ha fet diverses edicions i enguany s’acaba de publicar en anglés.

La seua xarrada “Habitabilitat de l’univers” gira al voltant de l’apassionant tema de la cerca de la vida o la possibilitat de l’existència d’aquesta en diversos llocs del nostre entorn còsmic. Alguns planetes i llunes del nostre sistema solar semblen tindre possibilitat d’albergar algun tipus de vida actual o passada com ara Mart, Europa, una lluna de Júpiter o la lluna Encèlad, lluna de Saturn. Per això s’han enviat o s’enviaran en els pròxims anys sondes per esbrinar-ne la possibilitat.

Tanmateix la descoberta de milers de planetes al voltant de moltes estrelles ha obert un camp nou com és la cerca de biomarcadors adequats, senyals en els espectres de la llum reflectida pels planetes que ens indiquen la presència de molècules relacionades amb la vida.

Algunes desenes d’aquests planetes es troben en la zona d’habitabilitat de la seua estrella, una regió al seu voltant on l’aigua podria mantindre’s líquida. Aquests planetes són els mes afavorits per albergar algun tipus de vida, almenys tal com la coneixem.

El futur d’aquesta branca de l’astronomia, i que va de la mà de la biologia, es presenta apassionant. Quan descobrirem un altre planeta viu? Qui hi haja vida intel·ligent ja és una altra història.

La xarrada de Fernando Ballesteros es pot veure al canal de YouTube del CEIC Alfons el Vell.

https://youtu.be/oM_wd92DQzU

Hi ha moments que recordes quan vas començar a aprendre els fonaments d’una determinada tècnica. Ho pense ara que el professor Álvaro López, astrònom de la Universitat de València i amic, ens ha deixat per sempre. Ell va ser qui, al darrer curs de Física, em va fer veure el cel nocturn d’una altra manera, amb les rutes celestes de les coordenades que permetien ordenar els fenòmens del firmament, entendre els moviments celestes, les estacions, els eclipsis o calcular les òrbites dels cossos que vagaregen pel sistema solar.

Ahir vàrem rebre la notícia de la sobtada defunció del nostre col·lega Álvaro López García (1941-2019), qui ens va acollir a l’Observatori Astronòmic quan acabàvem la carrera de Física i que ens va ensenyar com observar el firmament o com construir un telescopi.

Álvaro va ser director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València durant el període 1968-2000, una època difícil durant la qual la dedicació, l’esforç i la tenacitat del professor López van permetre recuperar l’Observatori que fins llavors estava completament abandonat des de la guerra i en va aconseguir reprendre l’activitat docent, investigadora i social.

La seua tasca en la formació d’astrònoms a les facultats de Matemàtiques i Física ha estat fonamental per mantenir i modernitzar els estudis d’astronomia a la Universitat. Tota una generació d’astrònoms li devem els seus ensenyaments i la paciència que va tindre amb nosaltres.

A més de la seua dedicació docent, durant més de trenta anys Álvaro va realitzar investigacions en astrometria d’asteroides. Entre els projectes que va dirigir destaca el conveni amb l’Observatori de Pulkovo a Sant Petersburg (fins a 1990, Leningrad) gràcies al qual van visitar València nombrosos astrònoms russos per participar en diversos programes observacionals de detecció, astrometria i dinàmica d’asteroides.

Álvaro va ser responsable també de l’excel·lent relació de l’Observatori amb els astrònoms no professionals de l’Associació Valenciana d’Astronomia, fet que va permetre, entre altres resultats, el naixement de les estacions d’observació avui actives en el municipi d’Aras de los Olmos (CAAT i Observatori d’Aras de los Olmos)

Els visitants russos han estat sempre agraïts pel tracte rebut quan passaven llargues temporades a la nostra universitat. L’asteroide 4657 Lopez, descobert per Nikolai Stepanovich Chernykh des de l’Observatori Astrofísic de Crimea, va ser batejat en homenatge a ell.

Acabava de publicar un llibre sobre l’especialitat a la qual dedicà la major part de la docència, l’astronomia esfèrica: MANUAL DE ASTRONOMIA ESFÉRICA

Els seus col·legues, alumnes i amics trobarem a faltar el seu ànim, la seua saviesa i la seua alegria. Descanse en pau.

En aquest enlllaç es pot accedir a una entrevista realitzada a principis d’enguany.

—————————

Imatges:

1.- Álvaro López García, químic i Doctor en física nuclear, fou el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València entre els anys 1968 i el 2000. (Autor fotografia: JuanPablo Méndez)

2.- Cúpula del telescopi Grupp de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Font: Observatori Astronòmic.

La Universitat de València, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Aras de los Olmos i la Diputació de València, va organitzar del 24 al 26 de juliol passat la segona edició de la Universitat d’Estiu d’Aras de los Olmos, dedicada en aquesta ocasió a la relació entre l’astronomia i el desenvolupament de les zones d’interior.

Jo hi vaig participar amb la ponència: Contaminación lumínica, ¿Por qué hay que salvar la noche?

A més a més, es va presentar la versió en castellà de l’exposició “La contaminació lumínica depén de nosaltres“ per conscienciar els estudiants i la població en general dels problemes que causa l’enllumenat artificial nocturn mal planificat de les nostres ciutats.

D’altres ponents defensors del cel fosc també hi participaren.

Salvador Ribas, director científic del Parc Astronòmic del Montsec ens contà com el cel fosc pot ser un gran motor de desenvolupament d’un territori rural, mentre que Jordi Cornelles, president de l’Associació Valenciana d’Astronomia, ens féu un recorregut de la història del Centro Astronómico del Alto Túria CAAT i el destacà com a element dinamitzador social i econòmic.

L’equip d’audiovisuals MediaUni de la Universitat de València va fer un petit reportatge de les sessions. Astronomia i desenvolupament a la Universitat d’Estiu d’Aras de los Olmos.

Aras de los Olmos i els pobles del voltant van ser declarats Reserva Starlight per la UNESCO en 2017. En conjunt aquests pobles constitueixen un dels catorze millors llocs del planeta per observar el cosmos. Ja des d’abans, Aras de los Olmos s’havia convertit en un municipi referent com a centre neuràlgic per a la investigació astronòmica com per la seua posada en valor del patrimoni natural i científic dels Serrans.

No en va, l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, l’observatori astronòmic universitari en actiu més antic de l’Estat Espanyol – fundat el 1909 i declarat d’utilitat pública en 1919-, està ubicat a la Muela de Santa Catalina, una zona privilegiada dels Serrans a 1.300 metres sobre el nivell del mar i amb poca contaminació lumínica. En l’actualitat és un centre científic de primer nivell en el qual es realitzen activitats de recerca, docència i difusió de l’Astronomia.

Juntament amb l’Observatori de la Universitat, en l’entorn d’Aras de los Olmos ha altres observatoris que comparteixen la seua activitat amb associacions i empreses d’astroturisme que organitzen visites i jornades, comparteixen les seues experiències i troballes i encomanen la seua passió per aquesta ciència a joves i grans.

L’edició d’enguany de la Universitat de Estiu d’Aras de los Olmos s’h dedicat a estudiar la relació entre astronomia i desenvolupament, entre els avenços científics i les possibilitats que aporta l’univers a l’ésser humà. I és que parlar d’astronomia és parlar d’un camp d’investigació que supera àmpliament les fronteres acadèmiques pel seu enorme potencial per al desenvolupament sostenible de les zones rurals del nostre territori.

L’equip d’audiovisuals MediaUni de la Universitat de València va fer un petit reportatge de les sessions. Astronomia i desenvolupament a la Universitat d’Estiu d’Aras de los Olmos

El programa complet de la Universitat d’Estiu d’Aras es pot veure en aquest enllaç: 2ª EDICIÓN UVAO UNIVERSIDAD DE VERANO ARAS DE LOS OLMOS

Imatges:
1.- Enric Marco en el Teatro Municipal de Aras
2.- Salvador Ribas, del Parc Astronòmic del Montsec
3.- Jordi Cornelles, president de l’Associació Valenciana d’Astronomia
4.- Enric Marco en la TV de la Universitat.

La contaminació lumínica és una més de les amenaces que planen sobre el benestar de la humanitat i de la vida silvestre. No obstant això és una de les menys visibles. Si bé la llum artificial durant la nit ha suposat un clar avanç per a la societat, el seu excés no es percep com un problema sinó, més aviat, com un signe de riquesa, modernitat i seguretat.

Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Però l’excés de llum perjudica també a la ciència, especialment a l’astronomia. Com a conseqüència, els grans observatoris astronòmics situats a les ciutats han deixat de ser centres d’investigació i s’han convertit en museus. No obstant això, els nous observatoris situats en llocs remots tampoc es lliuren de l’assetjament de la llum artificial nocturna. Si no hi posem remei pot arribar un temps en què la nostra finestra d’observació terrestre del firmament es tanque definitivament.

De tot això i molt més vaig parlar el passat divendres 31 de maig a la seu de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) ben acompanyat pels seus socis, astrònoms aficionats ben conscients de la pèrdua dels nostres cels nocturns.  Moltes gràcies per escoltar-me i per les interessants preguntes.

Agraesc especialment a Andrés Paños, Posete, les seues magnifiques fotos i el resum de la conferència,

2019-05-31 Charla sobre contaminación lumínica

que recomane que llegiu al seu bloc, Las aventuras de Posete.

Deixe ací el vídeo complet de la xarrada per si voleu escoltar que vaig dir.

Imatges:
Son de Posete.org, amb permís. Dos moments de la xarrada i la tercera amb el president de l’Associació Valenciana d’Astronomia, Jordi Cornelles.

L’Observatori de Lund és el centre astronòmic de la Universitat de Lund, Suècia. Des del 2001 ocupa un modern edifici al campus universitari amb diverses cúpules i és la seu del departament d’Astronomia i Física Teòrica.

Per raons familiars vaig passar la setmana passada un dies a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar les instal·lacions de l’Observatori situat al final del carrer Sölvegatan. L’edifici de rajola roja, d’una planta baixa i un primer pis, disposa de dues grans cúpules als cantons de la cara est, tot al voltant d’un gran patí interior on s’homenatja al mestre Tycho Brahe. Des de lluny, però, el que impressiona de l’Observatori és la gran cúpula situada sobre una antiga torre de l’aigua, just al costat de l’edifici principal.

Mentre la planta baixa alberga l’administració de la Facultat de Ciències de la universitat, les plantes superiors es troben ocupades pel departament d’Astronomia i Física Teòrica i per les cúpules astronòmiques.

Una visita intensa i detallada em va permetre veure part de l’instrumental antic de l‘antic observatori fundat el 1867 i situat en el gran parc de la ciutat, ben prop de l’estació. A la planta baixa de l’edifici que alberga l’administració de la Facultat de Ciències s’hi pot veure un extraordinari cercle meridià, amb un còmode seient per l’observador. Aquest instrument, amb un telescopi mirant només en direcció sud, servia per mesurar de manera acurada les coordenades estel·lars i, tot gran observatori en tenia un. I, és que el coneixement de les posicions i moviments dels estels era un gran camp d’investigació a finals dels segle XIX i principis del segle XX.

En aquest camp destacà l’astrònom suec Carl V. L. Charlier (1862 – 1934), director de l’Observatori de Lund, que feu estudis estadístics extensos de les estrelles de la nostra galàxia i les seues posicions i moviments, i va intentar desenvolupar un model de la nostra galàxia basat en les seus càlculs. Proposà el síriòmetre, (un milió d’unitats astronòmiques) com una unitat de distància estel·lar, encara que la seua idea no prosperà, ja que la Unió Astronòmica Internacional adoptà el parsec ja que simplificava enormement la definició de magnitud absoluta dels estels. A les vitrines de l’Observatori s’hi poden trobar instruments i obres de l’època de l’astrònom així com un gran retrat.

Tanmateix una obra del passat que fa especialment atractiva una visita a l’Observatori és el Milky Way Panorama, una representació pintada però extraordinàriament ben acurada de la Via Làctia. A principis de la dècada de 1950, el professor. Knut Lundmark de l’Observatori de Lund va proposar pintar la primera representació realista de la nostra galàxia en les parets de l’Observatori. Per això va pensar en presentar un panorama de la Via Làctia en una projecció d’Aitoff del cel. Amb suport de les fundacions Hierta-Retzius i Kungl. Fysiografiska Sällskapet i Lund, i durant dos anys, els enginyers Martin Kesküla i Tatjana Kesküla van calcular primer i pintar després un mapa d’un metre d’alt per dos metres d’ample que mostra amb les seues coordenades galàctiques, 7000 estrelles i nebuloses i la Via Làctia en aquesta mateixa projecció. La web de l’Observatori ens explica més detalladament les tècniques usades i les dificultats que tingueren els enginyers per enllestir la faena. Vicent Martínez, que em feu conèixer aquesta meravella del coneixement suec, en parlava fa poc a la revista Mètode tot comparant aquesta imatge de la Via Làctia dels anys 50 amb la moderna imatge de la Galàxia a través de les dades de la missió GAIA.

Actualment, allí al mig del corredor de l’Observatori, prop de la sala de reunions, es pot admirar aquesta gran obra. Vist de prop es veuen les nebuloses difuminades, pintades amb un aerògraf o polvoritzador. Les estrelles pintades després a sobre semblaven poc naturals de manera que va caldre pintar-les de la mateixa manera que les nebuloses. L’any 1955 s’enllestí l’obra i aquesta ha esdevingut un referent de l’astronomia del segle XX.

I una tema que em va sobtar molt. Sembla que com va ocórrer en el finançament del Panorama de la Via Làctia, les fundacions privades són ben importants en el finançament de la ciència a Suècia. Aquesta societat valora la ciència bàsica i, a banda dels ajuts estatals, aporta també de manera usual fons de fundacions privades.

Precisament el professor Lundmark va ser el director de la tesi de Frida Palmér. Aquesta astrònoma va defensar la seva tesi el 1939 a la Universitat de Lund amb un treball sobre estrelles variables. Es va convertir així en la primera dona de Suècia en tenir el seu doctorat en astronomia. En una vitrina de l’Observatori es pot veure part del seu treball.

L’observació del cel és prou difícil en les terres nòrdiques. Tots els dies que vaig estar estigueren coberts per grossos núvols i queien gotes molestes ara sí i ara també. I, segons em contaren, tot l’hivern és igual al sud de Suècia. La possibilitat de veure un cel ras en aquestes latituds és molt baixa. És veritat que, en arribar la primavera, l’oratge millora i hi ha més nits clares i lliures de núvols. Tanmateix a mesura que ens aproximem al solstici d’estiu les nits es fan més i més curtes. Les hores de llum es fan molt llargues des de la primavera fins a la tardor en Suècia.

Un passeig per les cúpules de l’Observatori em permeté veure els telescopis usats pels estudiants, i el gran helioscopi solar cobert en aquell dia protegit de la pluja. Un gran espill segueix el Sol i envia els seus rajos cap a l’interior de la cúpula per arribar a un gran espectroscopi, on podrem veure separats els diferents colors de la llum solar i les línies d’absorció que corresponen als diferents elements químics presents al Sol.

Fa uns anys l’Observatori disposava també d’un radiotelescopi semblant al que tenim a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Tanmateix una gran tempesta arrancà part de la cúpula de la torre de l’aigua i caigué sobre l’instrument.

Però les coses avancen i ben prompte disposaran d’un nou telescopi a la cúpula, de moment buida, que dona a la façana principal. A més el Planetari de Lund, depenent de la Universitat i de l’Observatori també mereix una visita. Llàstima que només obre el cap de setmana i no vaig poder anar-hi. Actualment té un projector digital. L’antic projector, el clàssic Zeiss, amb diversos lents i llums per a cada planeta és pot admirar a la biblioteca.

I, per acabar, em vaig fer una foto amb el bust de l’astrònom danés Tycho Brahe, situat al pati interior, que també tenen com a  seu (de fet tots els astrònoms el tenim com a referent nostre), ja que Lund, en la seua època, era part de Dinamarca.

Una visita curta però intensa a l’Observatori de Lund. Moltes gràcies a tot el personal que em va rebre de manera tan amable, dedicant part del seu valuós temps a explicar-me els tresors científics i humans que atresoren.

Més informació:

Una història molt detallada de l’Observatori de Lund es pot llegir ací, en suec, però.

Imatges:

Diferents aspectes de l’Observatori.

Convidats per la regidoria de Medi Ambient i Energia de Meliana, ahir divendres el nostre grup de Salvem la nit parlà del nostre tema de treball, l’amenaça silenciosa de la contaminació lumínica. I el lloc és molt idoni ja que fa temps que Meliana lluita contra ella amb l’aposta per un enllumenat sostenible de qualitat amb la instal·lació de Led PC-Ambre per a l’enllumenat vial.

14 Divendres a les 19.00 h

Xarrada: Llums en la nit. Efectes sobre la seguretat, el medi ambient i la salut i posterior visita a l’observatori astronòmic d’Albuixec (inscripció gratuïta).

Ponents: Dr. Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i President de Cel Fosc, Associació contra la Contaminació Lumínica.
Dr. Ángel Morales Rubio, Departament de Química Analítica de la Universitat de València i President de la Coordinadora de Defensa de los Bosques del Túria.

La contaminació lumínica és l’amenaça silenciosa del segle XXI. L’excés de llum artificial nocturna no només malbarata recursos energètics contribuint al canvi climàtic, sinó que és un gran pertorbador dels hàbits nocturns de la vida silvestre, així com també té efectes nocius sobre la salut humana.

Després de definir el problema i veure que la llum nocturna mal utilitzada pot ser un contaminant, Ángel Morales i jo mateix férem un repàs sobre els efectes que l’enllumenat excessiu, mal instal·lat i amb colors inadequats (llum massa blanca amb un fort component blau) causa sobre la cultura i la ciència però sobretot sobre la salut humana i el medi ambient.

Qüestió a banda va ser esmentar la instal·lació irresponsable de llums LED de 4000 K (massa blanca amb fort component blau) només per la suposa eficiència energètica, tot sense considerar els seus efectes nocius. La tecnologia de l’enllumenat ja ofereix LED més càlids amb la mateixa eficiència. I finalment varem introduir el problema dels conflictes socials causats entre veïns per intrusió lumínica en els habitatges, i les diverses iniciatives que s’estan produint a diversos indrets d’Europa per apagar dràsticament llums nocturns en llocs i hores en que no fan cap falta.

En un moment de la xarrada presentàrem diversos tipus de làmpades LED càlids, amb menys de l’1% d’emissió en el blau, cedits per diverses empreses, LED PC Ambre (Ignialight, Caradini), els BOP i fins i tot algun retrofit (llum LED integrat en lluminària artística o monumental).

Hem aprofitat la setmana per inaugurar l’exposició “La contaminació lumínica… depèn de nosaltres” al primer pis de l’Institut Municipal de Cultura de Meliana. És una idea original de l’Agrupació Io de la ciutat d’A Coruña, que traduïda a la nostra llengua per Cel Fosc, ha de circular per tot arreu.

Acabada la xarrada i després d’un sopar en un bar del poble, marxaren al poble veí d’Albuixec per visitar el nou observatori, totalment abandonat durant anys i actualment renovat amb l’ajut de l’equip de l’associació astronòmica d’Albuixec, i on hi vaig trobar l’amic Ángel Flores. Un nou telescopi Meade de 30 cm d’abertura substitueix l’antic telescopi artesanal de 400 mm que ocupava anteriorment la cúpula. Ens contaren el procés de millora de l’observatori amb l’ajuda de l’ajuntament i com aquest centre està obert a la societat amb visites per a col·legis i ciutadania en general. Amb el telescopi vàrem poder veure el decepcionant cometa 46P/Wirtanen que prometia molt però s’ha quedat en un objecte visible amb instruments, almenys des d’àmbits urbans.

Gràcies a Pere Cano, regidor de Medi ambient i energia de Meliana, i a la tècnica d’urbanisme Maria José Bayarri per les seues atencions.

Imatges:

1-4 Moments de la xarrada. Presentació de la llum BOP-
5.- El nou observatori d’Albuixec.

El cap de setmana passat vaig visitar la Sierra de Guadarrama per participar en unes jornades tècniques organitzades per la Iniciativa por una Iluminación Nocturna Respetuosa para la Comunidad de Madrid i finançades en la seua major part pel projecte H2020 europeu STARS4ALL. Aquesta serra emblemàtica per als madrilenys sofreix l’embat de l’enllumenat desmesurat de la capital i de tota la seua àrea metropolitana. La Serra de Guadarrama, malgrat ser Parc Nacional, no està lliure dels llums d’una megalòpoli que sembla que s’estime poc la natura. Per això un grup de ciutadans i d’organitzacions mediambientals compromesos s’han unit per conscienciar la població amb Jornades de formació com aquesta: les III Jornades sobre contaminació lumínica en el Parque Nacional de la Sierra de Guadarrama. Aquestes jornades que s’han anat fent en diferents municipis, enguany s’han celebrat a Hoyo de Manzanares.

Segons manifestà l’organització:  “Les Jornades sobre contaminació lumínica reuneixen als més prestigiosos experts del país sobre aquest tema, que tractaran aspectes com són les afeccions de la llum artificial sobre el rellotge biològic de l’ésser humà, el seu impacte sobre la biodiversitat, l’excés de la llum en la planificació de la seguretat ciutadana i els seriosos problemes que causa a la investigació científica, i molt especialment a l’astronomia. Un altre aspecte que es tractarà és l’oportunitat que obre la reducció de la contaminació lumínica per recuperar el gran patrimoni cultural que suposen els cels estrellats de la Serra de Guadarrama i per desenvolupar activitats sostenibles d’astroturisme.“

Les Jornades m’han servit per aprendre dels que saben en aspectes allunyats dels meu treball, però també per retrobar amb vells amics i amigues, persones que lluitem des de diversos àmbits contra la contaminació lumínica per aconseguir un cel nocturn fosc. I, per suposat, conèixer de prop el gran treball que està fet el grup de la Iniciativa por una Iluminación responsable per aconseguir una llei de protecció del cel nocturn contra la contaminació lumínica de la Comunidad de Madrid.

Divendres començaren les Jornades amb la presentació de Julio Vías, naturalista, escriptor, docent, comunicador i regidor de Miraflores de la Sierra. Ell és un dels principals impulsors de la Iniciativa per una il·luminació respetuosa, una iniciativa ciudadana para la Comunidad de Madrid. També la nostra associació Cel Fosc hi participa amb l’activitat incessant de Carlos Herranz.

Seguidament, amb la moderació de Jaime Zamorano, catedràtic de la UCM, començaren les xarrades.

Airam Rodríguez, biòleg de Doñana, ha treballat molt sobre l’impacte de la contaminació lumínica sobre les aus per les terres australs. Allí va estudiar els dramàtics efectes de la llum nocturna, sobre tot la més blanca, sobre els pingüins a Austràlia. Tanmateix ens impactà molt més els problemes que pateixen les baldrigues. Baldriga és un nom comú que s’aplica a una sèrie d’ocells marins de la família dels procel·làrids (Procellariidae), que inclou els fulmars, petrells i prions. Amb un comportament pelàgic, passen la major part de les seues vides al mar i només acudeixen a la costa per criar. I aquí rau el greu problema que pateixen. En el seu primer vol des del niu buscant la mar, les baldrigues joves queden atrapades en l’enllumenat de les ciutats costeres. A Tenerife, on el problema és greu, hi ha campanyes de conscienciació per recollir els pobres animals i tornar-los al seus nius per donar-los una segona oportunitat per arribar a la mar.

Maria Ángeles Bonmatí, investigadora al Cronolab, el Laboratorio de Cronobiología de la Universidad de Murcia, ens feu deu cèntims dels efectes de la llum nocturna sobre la salut humana i sobre el nostre rellotge biològic. L’enllumenat artificial nocturn, especialment el d’alt contingut en llum blava, és especialment efectiu en la inhibició de l’hormona melatonina humana durant la nit, cosa que té diverses conseqüències sobre l’organisme: insomni, obesitat, problemes metabòlics i augment del risc d’alguns tipus de càncers, com el de mama i pròstata.

Anna Almécija, advocada i criminòloga de Barcelona, s’ha especialitzat en els problemes de seguretat dels grans espectacles. La llum és un factor a tindre en compte.  Més llum no significa més seguretat sinó moltes vegades és just el contrari. A més a més “A través de l’urbanisme es poden reduir riscos que se produesquen delictes. Però posar més llum és la solució fàcil”.

Jo mateix, invitat a la jornada com a president de Cel Fosc, vaig parlar dels efectes de la il·luminació nocturna sobre la ciència, en especial l’astronomia i sobre la cultura. Com vaig dir: “La pèrdua del cel estrellat és un desastre per a l’astronomia i per a la cultura.  Els grans observatoris històrics són ara museus que recorden temps gloriosos. A més la població ha perdut referents com la Via Làctia“.

Al dia següent continuaren les xarrades en el Centre de Cultura de Hoyo. Josep Maria Ollé, enginyer tècnic en il·luminació i antic cap tècnic d’enllumenat a Reus ens contà els problemes de la gestió de l’enllumenat en l’administració municipal i com la introducció del tsunami led ha augmentat encara més aquestes dificultats. Malgrat tot, descontaminar lumínicament és possible: baixar els nivells d’acord amb la normativa i utilitzar llum molt càlida de 2200 K o menor, per exemple, seria l’ideal.

Maribel Aguilar, periodista i guia Starlight de Terol, mostrà nombroses experiències d’èxit d’astroturisme d’arreu del món a partir d’un recurs tan poc valorat com el cel nocturn de qualitat. El cel nocturn perdut a la ciutat genera beneficis en el despoblat món rural i és lícit aprofitar-ho.

Finalment les jornades acabaren amb la presentació pública de la Iniciativa per una il·luminació respetuosa, una iniciativa ciudadana para la Comunidad de Madrid a la societat i als representants polítics de l’Asamblea de Madrid present a l’acte, tal es descriu al blog de la Iluminación nocturna respetuosa:

“Un dels principals objectius d’aquestes III Jornades ha estat la presentació oficial de la iniciativa “Il·luminació nocturna respectuosa per a la Comunitat de Madrid”, que acaba de ser declarada LPI (Light Pollution Initiative) pel projecte europeu STARS4ALL i que reclama l’aprovació de una normativa autonòmica sobre contaminació lumínica per part de l’Assemblea de Madrid. En aquesta presentació, que va centrar el debat amb els grups polítics, es va fer pública la carta enviada per AISGUA (Associació Intermunicipal Serra de Guadarrama), integrada per 18 municipis de les dues vessants de la serra, en la qual es manifesta la seva adhesió a la iniciativa i la seva voluntat de col·laboració amb el grup promotor de la mateixa. Els quatre representants dels partits polítics en la Comissió de Medi Ambient i Ordenació del Territori de l’Assemblea de Madrid van coincidir en la necessitat d’abordar el problema de la contaminació lumínica en la nostra regió per a la pròxima legislatura, tot i que amb diferents criteris sobre com fer-ho. Es va arribar a un consens de mínims amb la possibilitat d’elevar abans de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques una proposició no de llei que inclogui una adhesió conjunta a la Declaració sobre la Defensa del Cel Nocturn i el Dret a la Llum de les Estrelles (Declaració de la Palma).”

Moltes gràcies per la invitació per participar en les Jornades a la Iluminación nocturna respetuosa i a STARS4ALL.

Díptic de les III Jornadas sobre contaminación lumínica en el Parque Nacional de la Sierra de Guadarrama.

Fotos: Diversos moments de les xarrades. Enric Marco

Des del començament dels temps la humanitat ha observat el firmament i s’ha fet milers de preguntes. Per explicar el que no som capaços de tocar, primer van sorgir els mites, després les religions i finalment la ciència. Avui fem el mateix que el que fèiem al Neolític, només que ara a més de mirar el cel, també ho podem fotografiar.

Els astrofotògrafs són una espècie especial dins del món dels astrònoms. Moltes vegades aficionats, passen nits senceres al peu del telescopi tractant de caçar aquella dèbil galàxia llunyana, aquell planeta gegant visitat per una sonda o aquell cometa esquiu, observat entre les primeres lluïssors de l’albada.

Fa uns dies aquests herois de l’observació astronòmica foren els protagonistes del programa ambiental de la 2 “El escarabajo verde”. Entre les vistes espectaculars als cels impol·luts de Canàries, vàrem poder veure i escoltar els amics valencians Vicent Peris, Joanma Bullón i José Chambó, grans experts en fotografiar el firmament. No només ens explicaren com aconsegueixen les seues impressionats imatges sinó tot el treball posterior de processat necessari.

Un documental que no ens hem de perdre. El podeu veure als enllaços següents:

El escabajo verde: Fotografiando el pasado

http://www.rtve.es/drmn/embed/video/4591523

Fotografiando el pasado

Imatges:

1.- Captures del programa

El dissabte 25 de març vam assistir a l’assemblea anual de l’Associació Cel Fosc. En aquesta ocasió es va realitzar a les instal·lacions del Reial Observatori de Madrid.

Cel Fosc agrupa 153 socis de tot l’estat espanyol, dels quals 25 són associacions. En la renovació de la junta directiva dos companys del País Valencià formaran part de la mateixa com vocals, i un d’ells és membre de la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria.

Després de l’assemblea es van realitzar diverses xerrades sobre legislació, nova intrumentació per al control de la contaminació lumínica i nous dispositius d’il·luminació basats en BOP, mes eficients que els obsolets LED blancs.