Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Meridià

L’aventura del metre

0

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

Presentació de l’acte.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

Exposició

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

La mesura del meridià en terres valencianes.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

L’hora que ens furtà Franco

5
Publicat el 16 d'abril de 2008

Meridia

Hi ha herències que sembla que duren per sempre.

La dictadura de Franco va deixar també un llegat en el sistema horari que continuem utilitzant en l’actualitat. El tenim tan assumit que ja no ens en adonem.

Però si t’hi poses a pensar mirant un mapa d’Europa no ho entens. Perquè Espanya i la Gran Bretaña, si es troben sobre un mateix meridià no tenen la mateixa hora? I perquè Portugal té el mateix horari que Canàries? De vegades la política de repressió és molt més important que el sentit comú…

Els nacionalistes gallecs fan bé de reclamar l’hora de Portugal?

Segueix…

Antigament la gent utilitzava l’horari solar per a la seua vida diaria. Quan el sol assoleix el seu màxim són les dotze i no hi ha cap ambigüitat. Cada poble feia servir la seua hora local. Així a Palma el Sol passa pel sud (les dotze) abans que ho fa a València o a Barcelona. Tanmateix en aquella època no hi havia cap problema ja que les comunicacions eren tan lentes que no calia coordinar els rellotges. És l’hora que fan servir els rellotges de Sol.

El problema sorgí quan s’inventaren el telegraf i els ferrocarrils. Calia coordinar les estacions d’eixida i d’arribada per a fer, per exemple, horaris de trens.

Així és que cap a finals del segle XIX es va aprovar un tractat internacional per definir les zones horàries. Donat que la Terra gira en 24 hores, és a dir, fa un gir de 360º en 1 dia, aquesta girarà 15 graus cada hora. És defineixen vint-i-quatre zones horàries a la Terra de 15º d’amplada. Dins de cada zona horària l’hora és la mateixa per a tots els llocs i correspon a l’hora solar mitjana del meridià central.

Així en passar d’una zona horària a la contigua només hem de canviar una hora. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

L’estat español s’integrà, com era lògic vist el map adjunt, a l’horari de la zona 0, o zona GMT, en el que el meridià central és el meridià de Greenwich. Així, l’1 de gener de 1901, a les 0:00 hores es va adoptar l’hora de Londres. Portugal, França, Bèlgica i els Països Baixos també ho adoptaren.

Aquesta va ser una decisió lògica ja que ajusta de la millor manera possible l’hora natural solar, la de l’eixida i posta de sol amb l’hora oficial comuna a tot el fus horari.

Hi ha monuments a tot el territori dedicats al meridià de Greenwich. Prop de l’entrada del Safari Park de El Verger (la Marina Alta), per altres llocs de la Marina Alta, a l’entrada de la Pobla Tornesa  i a Castelló on passa entre la ciutat i el Grau. S’ha construït el Parc del Meridià. (foto)

Però la República Espanyola es va esfonsar el 1939 i van vindre 40 anys de dictadura. Un del primer decret ben poc conegut del general Franco va ser publicat el 1940. Deia…

Canvi-FusLa Orden de la presidencia del gobierno de 7 de marzo de 1.940, BOE del día 8, (Referència Aranzadi 402) establece:

Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo, dispongo:
Art. 1º El sábado, 16 de marzo, a las veintitrés horas, será adelantada la hora legal en sesenta minutos.
Arts 2º, 3º y 4º: relativos a ferrocarriles, administración de justicia y jornada laboral.
Art. 5º Oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal.

És a dir, es va abandonar la zona horària 0 (GMT) i es va passar a la zona horària d’Europa Central, la que tenia Berlin. Mai es va aplicar l’article 5é de l’Ordre. Mai es va tornar a l’horari de Londres. Així que amb aquest horari Galícia es fa de nit cap a les 11 de la nit a l’estiu.

Per si teniu dubtes de la intenció del dictador veieu aquesta web amb una imatge de l’època. Llàstima que no estiga documentada. Em nege a posar aquesta imatge al meu bloc….

I que passà a Europa. La wikipèdia m’ha permés veure que passà a la resta d’Europa. Quan els Països Baixos i França foren ocupats pels nazis el 1940, es va adaptar l’hora de Berlín. El fus horari original ja no va ser restablert després de la guerra. Supose que la gent s’havia avesat a la nova hora…

Hi ha herències que duren…

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari