Pols d'estels

Tots ens quedem extasiats enfront d’un cel estrellat lluny de fonts de llum contaminant. Sense paraules estem davant la foscor del cel com un profund insondable, el centelleig de les estrelles cobrint el firmament com una miríada de joies vessades en l’immens tapís celestial, mentre la Via Làctia, com a columna vertebral de la volta celeste, recorre el cel d’extrem a extrem. Enfront d’aquesta visió poètica, la ciència actual ens permet explicar cadascun dels fenòmens de manera racional.

Fa milers d’anys les societats humanes quedaven igualment meravellades enfront del cel estrellat, però veien en les estrelles i en els planetes les seues pròpies deïtats, que vigilaven des del firmament. Les civilitzacions antigues situaven als seus déus en l’esfera celeste i d’allí van sorgir mites i mitologies. Les cultures del passat van seguir els moviments dels astres amb gran interès, també per una qüestió pràctica, per a l’agricultura o la confecció dels primers calendaris. Això ho coneixem pels seus escrits, les seues tauletes d’argila, els seus papirs i les seues escultures i monuments.

Però que passa quan la documentació que van deixar les civilitzacions antigues és escassa, o inexistent? Com conèixer quines eren les seues creences i la seua relació, si la van tenir, amb el cel?

En aquest cas, de les obres que van deixar aquells llunyans humans, com a monuments, edificis, ciutats, coves o abrics, només les que perviuen ens poden donar alguna informació sobre aquest tema. Però també les tradicions que s’han transmès de generació en generació de manera oral permeten obtenir dades d’aquelles civilitzacions.

L’arqueoastronomia és la disciplina que estudia aquest camp, com una àrea de contacte entre antropologia, arqueologia, història de les religions i l’astronomia. Cadascuna d’aquestes àrees de coneixement aporta aspectes valuosos i complementaris per a poder entendre correctament la visió del món de cultures desaparegudes sense documentació escrita i quina relació tenien amb el cel.

Fins no fa molt la interpretació de la funció d’una construcció antiga es feia únicament a partir de la seua orientació astronòmica cap a determinades eixides o postes del Sol o de la Lluna. Actualment la moderna arqueoastronomia detalla que una visió purament astronòmica no és suficient per a interpretar l’ús d’un temple o construcció antiga, sinó que és necessari a més interpretar-la en el seu context social i cultural.

És el que ha passat amb el més famós monument de pedra, Stonehenge, monument megalític tipus cromlec, construït entre el final del Neolític i principis de l’Edat del Bronze, situat prop de Salisbury, Anglaterra. Molt estudiat, únicament com a observatori astronòmic neolític, actualment es ressalta sobretot el seu caràcter funerari i de peregrinació.

L’astrònom A. César González ens presenta en el seu llibre Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, els aspectes d’aquest nou enfocament, d’aquesta astronomia cultural. Per a això, ens mostra nombrosos exemples de monuments de cultures antigues desaparegudes en els quals els astres i els seus moviments han jugat un paper fonamental en la seua construcció i en els quals els seus mites han quedat gravats en la pedra.

Tradicionalment, l’orientació dels monuments antics es considerava determinant, si la majoria d’ells s’orientaven de manera similar. Actualment es considera que això no és suficient, ja que és necessari no oblidar que qualsevol jaciment està situat en un entorn determinat que ha de ser estudiat per a la seua compressió adequada. És el que es denomina arqueologia del paisatge.

Així que l’arqueoastronomia, en contacte amb diverses àrees científiques, tracta de posar en el seu context, amb l’ajuda de l’orientació, paisatge, tradicions, documentació si n’hi ha, com veien els astres les antigues civilitzacions i quin ús els donaven.

Finalment cal destacar que el llibre ens descriu una autèntica ciència de la cultura, de manera rigorosa i recolzada en estudis seriosos astronòmics i etnogràfics, lluny dels treballs superficials de jaciments realitzats per aficionats benintencionats. Els treballs de camp han de fer-se de manera rigorosa i fugint d’especulacions que puguen portar a resultats potser cridaners, però totalment falsos.

Enric Marco
Departament d’Astronomia i Astrofísica
Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment en el butlletí d’hivern de 2024 de la Sociedad Española de Astronomía: Cielos de piedra. La astronomia de nuestros antepasados, A. César González García.

La visita a la comarca de l’Horta Sud, devastada per la gota freda del 29 d’octubre, és un exercici d’humilitat front la força de la natura però també d’admiració per la resiliència de la població. Ho he comprovat aquest dies en visitar Aldaia per parlar dels problemes de la contaminació lumínica i dels avanços recents en astrofísica.

Convidat pel departament de Física i Química de l’IES Salvador Gadea d’Aldaia i des de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, el passat dimarts 17 de desembre vaig poder comprovar in-situ els efectes de l’aiguat en un equipament educatiu. Per sort, allí l’aigua i el fang només arribaren a mig metre d’alçada, per sota de les taules, amb la qual cosa la major part del material informàtic se salvà. Així que els alumnes i professors continuen la seua feina, malgrat el desastre present a tot arreu.

A les 11:30 h, davant d’una expectant audiència de l’alumnat de 4t d’ESO Taller d’Aprofundiment de Laboratori de Física i Química, la professora Mónica Pallardo em presentà. Cares alegres i interessades m’animaven a parlar d’un tema important però, ara mateix, controvertit donat que part del poble encara no ha restablert l’enllumenat públic.

La contaminació lumínica és la pertorbació de la foscor natural del medi nocturn causada per la llum artificial. Malgrat que sembla invisible per a gran part de la població, és una contaminació real com ho són els gasos de combustió emesos a l’atmosfera o els abocaments industrials llençats al riu. Causen danys al medi ambient i a la salut, i, per tant com aquests, han de tindre una limitació en la seua emissió.

Nombrosos estudis científics certifiquen que la llum artificial nocturna altera hàbitats, poblacions i individus en molts àmbits del medi natural: migració, alimentació, reproducció, caça i camuflatge, etc.

La contaminació lumínica també afecta la salut humana, ja que la secreció de l’hormona melatonina queda aturada davant la presència de llum en horari nocturn. Així que l’ús de mòbils, ordinadors o aparells electrònics a la nit abans de dormir no és recomanable perquè pot provocar insomni i altres problemes. El mateix passa amb l’enllumenat excessiu, sobretot de llum blanca, amb forta presència de blau, que penetra en els habitatges per les finestres com a intrusió lumínica.

També vaig parlar de la contaminació lumínica amb perspectiva de gènere. Front a la creença infundada que més llum al carrer augmenta la seguretat de les persones, cal estudiar millor l’entorn nocturn i mentre que la presència humana s’ha revelat com la millor seguretat.

Una anàlisi sorprenent de Globe at Night conclou que les estrelles estan desapareixent de la vista humana a un ritme sorprenent. L’estudi descobreix que, per als ulls humans, la il·luminació artificial ha enfosquit el cel nocturn més ràpidament del que indiquen les mesures per satèl·lit. L’estudi mostra les contribucions úniques que els científics ciutadans poden fer en camps essencials de recerca. Aquest gràfic il·lustra com com més gran sigui la quantitat de contaminació lumínica i, per tant, la resplendor del cel, menys estrelles són visibles. L’escala numèrica de la imatge és similar a la que fan servir els participants de Globe at Night.

Per acabar vaig parlar de diverses accions realitzades per estudiar els efectes de la riuada en la comarca relacionades amb la manca i la recuperació progressiva de l’enllumenat públic.

Acabada la xarrada, vaig anar a la classe del 2n Batxillerat de Física i de Ciències Generals per parlar d’un tema totalment diferent, els descobriments astronòmics del segle XXI.

Amb només 45 minuts vaig tindre temps de parlar d’alguns d’aquests descobriments de manera breu.

Així vaig explicar el descobriment de les tres varietats dels neutrinos que expliquen les discrepàncies en la teoria de la fusió nuclear solar, l’aparició de l’asteroide  1I/ʻOumuamua, primer objecte extra-solar conegut que visita el sistema solar, la missió Europa Clipper a Europa, el descobriment de les ones gravitatòries i la primera imatge del forat negre supermassiu de la galàxia M87, entre molts altres temes. Les preguntes dels alumnes foren d’allò més interessants.

Al final, amb els que es quedàrem, vàrem observar amb espectroscopis les làmpades de la meua caixa de llums.

Un matí molt complet a l’IES Salvador Gadea d’Aldaia. Gràcies per convidar-me.

Avui la Terra, seguint el seu camí al voltant del Sol, a causa de la inclinació del seu eix, ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue el cim de les muntanyes que teniu cap al sud.

Astronòmicament parlant, avui, dissabte 21 de desembre, a les 10:20, el Sol se situarà en el punt més baix respecte a l’equador celeste. Aquest serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença així oficialment l’hivern.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, arc roig de December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Aquest minva de l’arc recorregut pel Sol no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Com es veu en la taula anterior (punxeu per veure-ho més gran) el dia 21 de desembre de 2024, el Sol eixirà a les 8:18 i es pondrà a les 17:41 a la ciutat de València. Les hores de llum, entre eixida i posta del Sol, seran només de 9h 22 min i 55 segons a la ciutat de València.

El Sol està esmorteït, mig mort, però a partir de demà tot canviarà. La davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es pondrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol Invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

És el anunci que en només 89 dies arribarà la primavera.

Una nova pluja d’estels està caient a poc a poc sobre la Terra. Els petits meteors dels Gemínids estan travessant l’atmosfera terrestre des del dia 7 fins el 17 de desembre. El proper dissabte 14, poc després de la posta de Sol, i des de la constel·lació de Gemini, serà quan es produirà el màxim de meteors observats, uns 120 per hora. La curiositat d’aquesta pluja és que no és produïda per un cometa sinó per un asteroide, el 3200 Phaeton.

Les pluges d’estels són fenòmens ben curiosos. Ens lliguen directament amb l’univers i ens recorden que estem a l’abast de possibles col·lisions còsmiques. Sempre se’ls ha associat a cometes. Aquests estan formats per aglomerats de gels de diversa composició química i de pols. En aproximar-se al Sol, l’escalfament per la radiació solar fa que part d’aquest material s’evapore, abandone el cometa i quede viatjant per l’òrbita d’aquest. La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita cometària i recull les petites partícules de gel i pols d’una grandària de mil·límetres i finalment aquestes es cremen pel fregament en l’atmosfera.

Des de la superfície terrestre ens sembla que provenen d’un lloc concret del cel, el radiant, dins d’una constel·lació. D’aquí prové el seu nom.

En el cas dels Gemínids el radiant està situat, clar està, en la constel·lació de Gemini, situada a la dreta de la constel·lació d’Orió. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862, calculant-se el 1877 que la seua taxa d’activitat era d’uns 14 meteors per hora, més aviat modesta. Però aquesta taxa ha anat augmentant amb el temps fins arribar a uns 120 meteors per hora actualment. S’han fet models per tractar d’explicar aquest variació d’activitat associant-la a la pertorbació de Júpiter i la Terra de l’òrbita dels meteors o bé a la pertorbació d’algun asteroide però no s’ha explicat convenientment encara.

Un altre problema és l’origen d’aquesta pluja. Fins l’any 1983 no va estar clar quin cos era el responsable del radiant dels Gemínids. Aquell any el satèl·lit infraroig IRAS descobrí l’asteroide 3200 Phaeton que resultà que tenia els seus paràmetres orbitals molt similars als dels meteors de la pluja. Així doncs, si el responsable és un asteroide, un cos de roca, sense elements volàtils, com pot deixar residus en el seu camí al voltant del Sol?

La solució podria ser salomònica. Podria ser un cometa que hauria perdut completament el seu gel ja que el seu periheli, el punt més pròxim al Sol, es troba només a 0.14 ua, la meitat de la distància de Mercuri al Sol. Colps de calor repetits reduirien un grandiós cometa a l’esquelet rocós que veiem avui dia. Ara només en quedaria el nucli sòlid que identificaríem amb un asteroide. Alguns científics, però, pensen que es només un asteroide si tenim en compte que la densitat dels meteorits recollits d’aquesta pluja és prou gran.

3200 Phaeton és un asteroide potencialment perillós per a la Terra. La seua màxima aproximació a la Terra és de 3,2 milions de quilòmetres mentre que mesura uns 5 km de diàmetre.

Bé, tractem d’admirar com caues les petites pedres i gels del cel. La nostra connexió còsmica a l’Univers. Aquest cap de setmana, a la posta de Sol, cap a Geminis.

Resum:

Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Actualització d’un article de 2007. Les Gemínides, pluja d’estels de desembre

El darrer mes de l’any finalment ha arribat amb una millora de l’oratge i la presència de les constel·lacions més esperades de l’any, Orió i la seua saga, Taure, Can Major i Menor… Tanmateix encara sota el dol col·lectiu pels 222 morts de la gota freda al País Valencià, moltes d’elles evitables amb una bona gestió de l’emergència. El canvi climàtic, amb una presència major de fenòmens extrems, al costat d’un comandament de la crisi nul ha estat la combinació perfecta per a la major de les catàstrofes mediambientals del nostre país.

Aquest desembre la presència de tres planetes en el cel vespertí ens alegrarà una mica les nits mentre que algunes pluges d’estels importants seran visibles al llarg del mes. Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre per deixar pas a l’hivern.

Planetes

Com ja sabem, Mercuri és un  planeta molt esquiu que es deixa veure poc i sempre ben prop del Sol. A primer de mes ja no serà possible veure’l al capvespre ja que s’ha anat acostant a l’astre rei. El dia 6 Mercuri se situarà en conjunció solar inferior, just en direcció solar, marcant la fi de la seua aparició vespertina, per a passar a ser un objecte matutí.

A partir d’aquest dia s’anirà allunyant a poc a poc del Sol movent dia a dia cap a l’oest, eixint uns minuts abans de l’alba.

El 23 de desembre Mercuri aconseguirà situar-se en el seu punt més alt en la seua aparició matutina, cap a la constel·lació de Sagitari, mentre que el 25 de desembre arribarà a la seua major elongació a l’oest. Mercuri aconseguirà llavors la seua major separació del Sol, en la seua aparició matutina.

Venus, per contra, continuarà brillant ben alt en l’horitzó sud-oest una hora després de la posta de Sol. De fet, és el primer objecte celeste que es veu, llevat de la Lluna, en fer-se fosc.

La nit del 4 de desembre la Lluna i el planeta es trobaran en conjunció (molt pròxims) amb la Lluna a 2° 15´ al sud de Venus, en direcció de la constel·lació de Sagitari.

El planeta Mart està augmentant de mica en mica la seua lluminositat en aproximant-se a la Terra ja que la pròxima  oposició, quan el planeta, la Terra i el Sol s’alineen, serà el 16 de gener de 2025. El 18 de desembre la conjunció de la Lluna i Mart, amb la Lluna situada a només 0° 54′ al nord de Mart, en direcció de la constel·lació de Cancer, permetrà descobrir-lo fàcilment.

Júpiter ja està pràcticament en oposició en la constel·lació de Taure i per això brilla tant quan ix per l’est en pondre’s el Sol. El 7 de desembre el planeta es trobarà en oposició, alineat amb la Terra i el Sol; al mateix temps estarà en apogeu, és a dir amb la mínima separació amb la Terra; situant-se a una distància de 4,09 ua, uns 611 milions de quilòmetres, amb una magnitud visual  de -2,8.

El 14 de desembre la Lluna i Júpiter estarà en conjunció, amb la Lluna a 5° 32′ al nord de Júpiter.

Finalment Saturn, situat en la constel·lació d’Aquari, es trobarà amb la Lluna la nit del 8 i del 9 de desembre. Passarà ben prop del planeta, a només 0° 18′.

Pluges d’estels

Desembre 02. Pluja de meteors Feonícids. Activitat del 28 de novembre al 09 de desembre, amb el màxim el 2 de desembre. La taxa d’observables és variable entre 0 i 100 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Félix. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 289P/Blanpain. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 2, cap a la part sud de l’esfera celeste.

Desembre 06. Pluja de meteors Púpids-Vèlids. Activitat de l’1 al 15 de desembre, amb el màxim el 6 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Vela, amb coordenades. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja no ha sigut identificat. El millor moment per a observar-la serà durant les primeres del dia 6, cap a la part sud-est de l’esfera celeste.

Desembre 14. Pluja de meteors Gemínids. Activitat entre el 4 i 17 de desembre, amb un màxim el 14 de desembre. La taxa màxima observable serà de 120 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bessons. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el Planeta Menor 3200 Phaethon. El millor moment per a observar-la serà a partir del vespre del 13 i les primeres hores del dia 14, cap a la part aquest de l’esfera celeste.

Desembre 19. Pluja de meteors Leonis Minòrids. Activitat entre el 5 de desembre i el 4 de febrer, amb un màxim el 19 de desembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó Menor. L’objecte celeste responsable d’originar-la no està no ha sigut identificat.

Desembre 22. Pluja de meteors Úrsids. Activitat entre el 17 i 26 de desembre, amb un màxim el 22 de desembre. La taxa màxima observable serà de 10 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de l’Ossa Menor. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat, el cometa 8P/Tuttle. Serà visible en la matinada del 22 de desembre, cap a la part nord de l’esfera celeste.

Solstici d’hivern

La tardor en deixa el 21 de desembre. A les 10:20 serà el solstici d’hivern. Comença l’hivern.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Les estrelles del cel nocturn són objectes com el nostre Sol situats a desenes o milers d’anys-llum de distància. Per tant, el seu aspecte real, els detalls de la seua superfície o de l’entorn més pròxim són difícil d’obtenir. Només unes dues dotzenes d’imatges ampliades d’estrelles en la nostra galàxia han revelant les seues propietats. Una d’elles és Betelgeuse, l’estel gegant roig de la constel·lació d’Orió que a principis del 2020 semblava que anava a explotar com a supernova.  Però hi ha moltes altres estrelles que habiten a altres galàxies, tan llunyanes que observar-les detalladament suposa un desafiament extrem. Fins ara.

Un equip de la Universidad Andrés Bello a Xile ha estat seguint durant els darrers 10 anys l’estrella WOH G64, que es troba al  Gran Núvol de Magalhães situat a uns 160 000 anys-llum de nosaltres. Aquest Gran Núvol és una de les petites galàxies que orbiten la nostra galàxia de la Via Làctia. Ara aquests astrònoms n’han aconseguit una imatge detallada gràcies a la impressionant nitidesa oferida per l’Interferòmetre del Very Large Telescope Interferometer (VLTI d’ESO) situat al Cerro Paranal, Xile. Les noves observacions revelen una estrella expulsant gas i pols en les últimes etapes de la seua vida abans de convertir-se en una supernova.

La comunitat astronòmica coneix molt bé aquesta estrella des de fa dècades. L’han anomenada com a l’estrella gegant ja que és unes 2000 vegades més gran que el Sol i, no debades, està classificada com a supergegant roja. La seua lluminositat és equivalent a la de 282 000 sols, la seua massa inicial s’estima en 25 masses solars, valor d’acord amb els models d’evolució estel·lar, mentre que la seua temperatura efectiva és d’uns 3400 K. Havent perdut entre el 10 i el 40% de la seua massa, s’encamina, sense remei, cap al seu final com a supernova.

“Per primera vegada, hem aconseguit obtenir una imatge ampliada d’una estrella moribunda en una galàxia fora de la nostra Via Làctia“, afirma Keiichi Ohnaka, investigador principal de l’estudi. “Descobrim un embolcall en forma d’ou que envolta molt de prop a l’estrella. Estem emocionats perquè això pot estar relacionat amb la dràstica ejecció de material de l’estrella moribunda abans d’una explosió de supernova“.

Per a obtenir la imatge desitjada, l’equip va haver d’esperar al desenvolupament d’un dels instruments de segona generació del VLT, GRAVITY. Després de comparar els seus nous resultats amb altres observacions anteriors de WOH G64, es van sorprendre en descobrir que l’estrella s’havia tornat més tènue durant l’última dècada.”Hem descobert que l’estrella ha experimentat un canvi significatiu en els últims 10 anys, la qual cosa ens brinda una oportunitat única de presenciar l’evolució d’una estrella en temps real“, afirma Gerd Weigelt, professor d’astronomia en l’Institut Max Planck de Radioastronomia a Bonn (Alemanya) i coautor de l’estudi.

En les seues etapes finals de vida, les supergegants roges com WOH G64 es desprenen de les seues capes externes de gas i pols en un procés que pot durar milers d’anys. “Aquesta estrella és una de les més extremes del seu tipus, i qualsevol canvi dràstic pot acostar-la a un final explosiu“, afig el coautor Jacco van Loon, director de l’Observatori Keele de la Universitat de Keele (el Regne Unit) que ha estat observant WOH G64 des de la dècada de 1990.

L’equip creu que aquests materials llançats per l’estrella també poden ser responsables de l’enfosquiment i de la forma inesperada de l’embolcall de pols que envolta a l’estrela. La nova imatge mostra que l’embolcall està estirat, la qual cosa va sorprendre la comunitat científica, que esperava una forma diferent basada en observacions anteriors i models informàtics. L’equip creu que la forma d’ou de l’embolcall podria explicar-se per la pèrdua de material de l’estrella o per la influència d’una estrella companya encara no descoberta.

A mesura que l’estrella es torna més feble, l’obtenció de més imatges es torna cada vegada més difícil, fins i tot per al VLTI. No obstant això, les actualitzacions planificades per a la instrumentació del telescopi, com el futur GRAVITY+, prometen canviar això en poc temps. “Per a comprendre el que està succeint en l’estrella, seran fonamentals les observacions de seguiment similars que es duguen a terme amb instruments d’ESO“, conclou Ohnaka.

I, d’ací a pocs o molts anys, potser 10 000 anys, una llum potent brillarà tant com tot el Gran Núvol de Magalhães. L’estrella haurà explotat i només en quedarà un residu en forma d’estrella de neutrons, un tipus d’estrella degenerada, composta bàsicament per neutrons a densitats altíssimes: acostumen a tenir uns 20-30 km de diàmetre i una massa igual a la d’una estrella mitjana.

A partir de la nota de premsa de l’European Southern Observatory
Un equipo de astrónomos toma la primera imagen en primer plano de una estrella fuera de nuestra galaxia. 21 de novembre de 2024.

El poble ha parlat, el poble s’ha alçat contra la incompetència i la desídia. Contra la mentida i el menyspreu. Ha arribat el dia en què no podem més i ja sabem que ho podrem tot. Tantes morts evitables no poden eixir gratis.

Jèssica Crespo

València sentencia Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda, Vilaweb, 9 de novembre 2024.

130.000 persones, segons la delegació del govern espanyol, ocupen el centre de la capital en una mobilització sense precedents que sobrepassa de bon tros les expectatives.

Fotos, menys la primera, d’Enric Marco.

El passat 14 d’octubre s’enlairà un coet Falcon Heavy Block 5 de SpaceX des del Centre Espacial Kennedy de Florida (EUA) portant a bord la més extraordinària i esperada missió planetària dels últims decennis, l’Europa Clipper de la NASA. Ja en vaig parlar a bastament fa uns mesos per descriure la missió i la seua vessant cultural en voler agermanar dos mons aquàtics, la Terra i Europa. Ara la nau ja viatja cap a la seua destinació i, si tot va bé, arribarà al sistema de Júpiter al voltant del 4 de novembre de 2030.

En el seu viatge cap al sistema de Júpiter no viatjarà de manera directa, sinó que Europa Clipper agafarà un camí que passa per Mart i després retornarà a la Terra, per utilitzar la gravetat de cada planeta com a fona per augmentar la velocitat de la nau espacial. En total, el viatge durarà uns 5 anys i mig, cobrint una distància d’uns 2900 milions de quilòmetres. En el diagrama adjunt, les òrbites de Júpiter, Mart i la Terra es mostren com a anells concèntrics.

El llançament estava pensat per al 10 d’octubre, com s’explicita al diagrama, però es va haver d’ajornar pel huracà Milton.

Europa Clipper és la primera missió que durà a terme una investigació detallada de la lluna joviana Europa. Els científics prediuen que aquest món té un oceà salat sota la seua escorça gelada, el qual podria contenir els components bàsics necessaris per a sustentar la vida com la coneixem. El principal objectiu científic d’Europa Clipper és determinar si hi ha llocs davall de la superfície de la lluna gelada de Júpiter Europa que podrien albergar vida.

Els tres objectius científics principals de la missió són comprendre la naturalesa de la capa de gel i l’oceà que està davall d’ella, juntament amb la composició i geologia d’aquesta lluna. La detallada exploració d’Europa que aquesta missió durà a terme ajudarà els científics a comprendre millor el potencial astrobiològic, de cerca de vida, dels mons habitables més enllà del nostre planeta.

La nau espacial Europa Clipper de la NASA no es posarà en òrbita al voltant de la lluna Europa. És menuda i massa prop del gegant Júpiter, així que mantindre-hi una òrbita estable ha de ser molt difícil i molt costós enèrgicament. Caldria portar més combustible.  La nau espacial se situarà, en canvi, en òrbita al voltant de Júpiter, des d’on realitzarà quasi 50 sobrevols sobre Europa a altituds de màxima aproximació tan baixes com 25 quilòmetres sobre la superfície, volant sobre un lloc diferent durant cada sobrevol per a examinar quasi tota la lluna.

Europa mostra proves contundents que existeix un oceà d’aigua líquida davall de la seua escorça gelada. Més enllà de la Terra, Europa és considerat un dels llocs més prometedors on podríem trobar entorns actualment habitables en el nostre sistema solar. Europa Clipper determinarà si hi ha llocs davall de la superfície d’Europa que podrien albergar vida.

La càrrega útil de la nau espacial inclou càmeres i espectròmetres per a produir imatges d’alta resolució i mapes de la composició de la superfície i de la prima atmosfera d’Europa, un radar de penetració de gel per a cercar aigua subterrània i un magnetòmetre i mesuraments de gravetat per a desentranyar les pistes sobre el seu oceà i el seu interior profund. La nau espacial també porta un instrument tèrmic per a identificar les diferents ubicacions de gel més càlid i potser erupcions recents d’aigua, així com instruments per a mesurar la composició de les diminutes partícules en la prima atmosfera de la lluna i el seu entorn espacial.

Caldrà esperar, doncs, per albirar les meravelles ocultes de la principal lluna gelada de Júpiter.

Més informació a:

Europa Clipper: Resumen de la misión, NASA, 12 setembre 2024.

Lanzada Europa Clipper: la compleja sonda que estudiará el océano de Europa a partir de 2030. Eureka. Daniel Marín, 16 d’octubre 2024.

El servei d’imatges de satèl·lits d’observació de la Terra de la NASA ha publicat una comparativa de l’Horta Sud d’abans i després de la riuada del 29 de novembre utilitzant la càmera OLI. És la Imatge del Dia del primer de Novembre 2024. Cal dir que aquesta web no sol publicar imatges d’Europa però a causa de la magnitud de la riuada ha fet una excepció.

S’ha utilitzat el satèl·lit de la NASA Landsat 8 com es va fer amb les imatges que vaig publicar fa uns dies. Llançat el 2013, la càrrega útil del satèl·lit consta de dos instruments científics: l’Opcional Land Imager (OLI) i el Sensor d’infrarojos tèrmics (TIRS). Aquests dos sensors proporcionen una cobertura estacional de la massa terrestre global a una resolució espacial de 30 metres (visible, NIR, SWIR); 100 metres (tèrmica); i 15 metres (pancromàtics).

Traduesc, amb alguns petits canvis, la nota que acompanya a les imatges.

Les intenses pluges a l’est d’Espanya han produït inundacions sobtades mortals i destructives. El 29 d’octubre de 2024, més de 300 mil·límetres (300 litres) de pluja van caure al voltant de València, com va informar l’agència meteorològica espanyola, AEMET. A la localitat de Xiva, gairebé 500 mil·límetres (500 litres) van caure en 8 hores.

L’OLI (Operational Land Imager) del Landsat 8 va captar aquesta imatge (dreta) que mostra les inundacions generalitzades de terrenys urbans i agrícoles a la ciutat costanera de València i als voltants el 30 d’octubre. Les aigües carregades de sediments també van omplir la llera del riu Túria, que desemboca al mar Balear (part del Mediterrani), i als aiguamolls litorals de l’Albufera al sud de la ciutat. Com a comparació, la imatge de l’esquerra, també adquirida per Landsat 8, mostra la mateixa àrea a finals d’octubre de 2022. (Les escenes Landsat més recents estaven cobertes de núvols o no aptes per a una comparació d’imatges).

Les pluges provenien d’un sistema meteorològic de baixa pressió a gran altitud que es va aïllar del corrent en jet, segons l’AEMET. Aquests sistemes de tempestes es coneixen localment per les sigles DANA o, de manera més general, com a gota freda. Es produeixen on els fronts freds es troben amb masses d’aire càlid i humit, com ara sobre la mar Mediterrània. Les tempestes poden romandre relativament estacionàries abans de dissipar-se, amplificant el seu potencial d’inundació.

Els mitjans de comunicació van informar el 30 d’octubre que unes 100 persones -incloses almenys 40 a la localitat de Paiporta- van morir a causa de la inundació, i més continuaven encara desaparegudes. Les infraestructures com ara carreteres, ponts i línies ferroviàries van patir danys, i les fotos mostren vehicles desplaçats i runes que omplen els carrers de la ciutat. Una unitat militar d’emergència va desplegar més de 1100 persones per donar suport a les operacions de rescat a la zona.

Imatges de l’Observatori de la Terra de la NASA de Lauren Dauphin, utilitzant dades de Landsat del Servei Geològic dels Estats Units. Història de Lindsey Doermann.

Referències & Recursos

• AEMET, via X (2024, October 30) Rainfall recorded on October 29. Accessed October 31, 2024.
• NASA Earth Science Applied Sciences Understanding Flood Exposure. Accessed October 31, 2024.
• NASA Earthdata Floods. Accessed October 31, 2024.
• The New York Times (2024, October 30) What to Know About Spain’s Devastating Floods. Accessed October 31, 2024.
• Reuters (2024, October 31) What caused deadly floods in Spain? The impact of DANA explained. Accessed October 31, 2024.
• Washington Post (2024, October 30) At least 95 dead, more missing in Spain’s severe floods. Accessed October 31, 2024.

Fa anys, a la tardor, solíem tindre un episodi de gota freda (ara anomenat DANA) que suportàvem amb les precaucions que calia. Ara, però, l’escalfament de l’aigua dels oceans, especialment de la Mediterrània, conseqüència del canvi climàtic, ha augmentat l’energia d’aquests fenòmens meteorològics a uns nivells fora mida. Les infraestructures actuals ja no són suficients i ja cal fer accions per mitigar els efectes de l’escalfament global. Esgarrifat per la magnitud del desastre, la meua solidaritat als afectats, molts amics i coneguts de l’Horta Sud, de les Riberes, de la Foia de Bunyol, de Requena-Utiel i la Serrania per les conseqüències dels aiguats del 29 de setembre.

Planetes

Mercuri és visible aquest mes poc després de la posta del Sol mirant cap a l’oest. Per veure’l, però, necessitareu un horitzó sense obstacles ja que el planeta estarà molt baix.

El 16 de novembre a les 10:18 Mercuri es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació angular aparent des del Sol. Dos dies més tard, el 18 de novembre, el planeta assolirà la major altura respecte de l’horitzó. Aquests dies seran els millors per observar el planeta.

Venus és visible tot el mes poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest però més brillant i molt més alt al cel que Mercuri i, per tant, serà més temps visible al cel fins a la seua posta.  Llevat de la Lluna, serà l’objecte celeste que primer veurem al cel després de l’ocàs.

El capvespre del 5 de novembre, tindrem una conjunció entre la Lluna i Venus (3° 06′ de separació), és a dir que el la Lluna s’hi situarà prop del planeta, fet que permetrà identificar-lo si cal.

El planeta Mart continua el seu passeig humil i poc vistós pel cel nocturn en la constel·lació de Geminis. Per la seua posició actual es troba alineat amb els estels Càstor i Pòl·lux per formar un trio celeste. Es podrà veure eixir per l’horitzó est a partir de les 23 h a principi de mes i a partir de les 22 h  a finals de mes quan ja el planeta entrarà en la constel·lació de Cancer,

El 20 de novembre a les 22:08 podrem observar una bella conjunció d’una Lluna minvant i Mart. La Lluna passarà a 2° 26′ al nord de Mart, en la constel·lació de Cancer.

El més gegant dels planetes, Júpiter, es troba actualment en Taure, com un llum intens entre les seues banyes. Serà pràcticament visible durant tota la nit, ja que a principis de mes el podrem veure eixir per l’horitzó est a partir de les 20:00 mentre que al final de mes apareixerà ja a les 18 h.

La nit del 17 de novembre la Lluna quasi plena s’aproximarà a 5° 38′ al nord de Júpiter, en una conjunció. Bon moment per fer-li una foto.

Finalment Saturn, que està en Aquari, es deixarà veure només durant la primera part de la nit. La nit de l’11 de novembre la Lluna creixent passarà a 5° 18′ al nord de Saturn, en una bella conjunció. La vista pel telescopi serà espectacular, encara que en aquesta època els anells estan de cantell.

Pluja d’estels

Novembre 12. Pluja de meteors Tàurids del Nord. Activitat del 20 d’octubre al 10 de desembre, amb el màxim el 12 de novembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Taure. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. Serà observable des de les primeres hores del dia 12, cap a la part est de l’esfera celeste.

Novembre 17. Pluja de meteors Leònids. Activitat del 06 al 30 de novembre, amb el màxim el 17 de novembre. La taxa màxima observable serà de 15 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Leo. El cos principal responsable de crear la pluja dels Leònids ha sigut identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per a veure-les serà en la matinada del dia 17, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Aquests darrers dies ens hem horroritzat amb els desastres causats per la DANA que ha impactat de ple les comarques valencianes de les Riberes, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel – Requena. Però el desastre major, en danys materials i sobretot humans, ha estat a la comarca de l’Horta Sud, una zona altament poblada al sud de la ciutat de València i del llit nou del Túria o Pla Sud de València, la gran infraestructura hídrica construïda a partir de la riuada del 1957 per desviar el Túria del centre de la ciutat.

Amb ja més de 150 morts, les inundacions causades per l’eixida de la rambla del Poio a Paiporta, Aldaia, Sedaví, i Catarroja han causat una devastació sense precedents que segurament s’hauria pogut minimitzar amb avisos clars i avançats a la població i no notificacions a les 20:12 h del dimarts 29, quan ja l’aigua omplia els carrers i ja hi havia morts.

Ja hem vist moltes imatges i vídeos de la devastació de la riuada però ací vull analitzar algunes imatges de satèl·lit que ja s’estan rebent i que ens poden donar un altre tipus d’informació sobre el desastre.

La imatge del satèl·lit de reconeixement de la Terra Landsat,  processada per ALSO Space, ens mostra molts detalls interessants de les inundacions de l’Horta Sud i d’on està anant l’aigua.

Seguint la línia de la costa de dalt a baix veiem el port de València, la desembocadura del llit nou del Túria, l’anomenat Pla Sud, expulsant l’aigua marronosa a la mar. S’hi veu clarament com va ple d’aigua al llarg del seu recorregut i com ha salvat la capital d’una inundació certa (mireu imatge inicial del text).

Al sud de la desembocadura del Túria es veu el contorn irregular de l’Albufera envoltat de zones marronoses que són els camps d’arròs de l’entorn del Parc Natural ara plens d’aigua bruta. L’Albufera està rebent tota l’aigua de la rambla del Poio, que es dibuixa perfectament sobre l’aigua marronosa i, per això, el llac s’està desaiguant per les comportes de la Gola de Pujol, la ratlleta fosca que traspassa la restinga o cordó litoral que separa l’Albufera del mar. Al sud de l’Albufera veiem la població de Sollana envoltada de camps d’arròs també plens d’aigua. La llarga carretera recta en  direcció sud-est és la A38 que ens du a una població més gran, Sueca, a la vora d’un riu ple de meandres, el Xúquer, que es veu clarament que també se n’ha eixit de mare.

A l’esquerra de la imatge es veu clarament la línia tortuosa  del riu Magre, curull d’aigua, fins arribar al Xúquer i com part de la Ribera Baixa està inundada.

La costa marina recta acaba abruptament en una badia amb molta edificació. Estem a Cullera on desemboca el riu Xúquer. S’hi veu el con de dejecció d’aigua marronosa a la mar.  Tota la zona entre Sueca i Cullera fins a l’autopista A7 , que es troba just on comencen les muntanyes de la Serra de les Agulles, està inundada. Gran part d’aquesta àrea és formada per terrenys agrícoles de tarongers o d’arròs però hi ha molts petits pobles com Riola, Polinyà, Benicull, Albalat de la Ribera, etc que tenen o han tingut l’aigua del riu a les portes de casa o dins d’ella com a Riola o Polinyà.

Aquesta imatge és d’ahir i, per tant, ja obsoleta. Ara ja sabem que l’aigua del Xúquer ja ha ocupat tota la plana litoral cap al sud fins al Brosquil i fins a la platja de Tavernes, a 10 km al sud, just una mica abans d’on es troben els núvols sobre el mar.

Javier, un lector d’aquest blog, em passa informació d’una nova imatge de l’empresa Open Cosmos. L’empresa ha activat tots els seus satèl·lits de l’OpenConstellation i els ha posat a disposició de les autoritats juntament amb les capacitats de visualització i anàlisi de DataCosmos, per ajudar a avaluar el dany i prendre decisions.

Té molta més resolució que l’anterior però se centra només en la comarca de l’Horta Sud. Es veu clarament la zona afectada pel seu color marronós.

L’Agència Espacial Europea (ESA) ha activat el servei de cartografia ràpida d’emergència de Copernicus per a proporcionar imatges per satèl·lit de les inundacions al País Valencià, amb l’objectiu de donar suport a les tasques de rescat i recuperació.

Les imatges del satèl·lit Landsat-8 il·lustren la magnitud de la catàstrofe, amb imatges del 8 d’octubre i del 30 d’octubre que mostren la dramàtica transformació del paisatge. En la imatge del 30 d’octubre es veu clarament la crescuda del riu Magre i la confluència amb el riu Xúquer en Algemesí, prop d’Alzira.

I a través de l’astrofísic Alejandro Sánchez de Miguel m’arriba la web dels satèl·lits que disposen del detector VIIRS i que permet fer comparacions del abans i després del desastre, i veiem com funcionava l’enllumenat públic de l’Horta Sud i com ha funcionat la nit passada.

Es veu clarament com el sud de la ciutat de València (sota la “l” de Valencia), la comarca de l’Horta Sud, està molt menys il·luminada a causa de la falta de subministrament de corrent elèctric. La zona brillant recta cap al sud del 25 d’octubre està ara apagada. Correspon a totes les empreses al voltant de l’anomenada Pista de Silla que ara estan sense llum.  Caldrà esperar a tindre imatges obtingudes pels astronautes actualment a bord de l’Estació Espacial Internacional per poder tindre més informació amb millor resolució.

Les imatges de la Terra obtingudes des de satèl·lits no només permeten entendre i explicar la magnitud dels desastres naturals sinó que també permeten ajudar a previndre’ls i evitar desgràcies. Una altra cosa és que des de les administracions públiques no es faça cas dels advertiments dels científics com sembla que ara ha passat.

El cap de setmana passat Rosa Magraner, la poeta argentina Adriana Serlik i jo mateix estiguérem uns dies a Catalunya Nord per presentar el llibre pòstum Venim del sud del nostre amic valldignenc Sico Fons i per participar a la XVI Trobada d’Associacions Astronòmiques de Girona on havia de fer una ponència sobre la figura i l’obra de Pere Horts,  que fou president de la Societat Astronòmica de Figueres i fundador de Cel Fosc.

Les cròniques dels dos esdeveniments es poden llegir ací: presentació llibre de Sico Fons a Perpinyà i ponència sobre Pere Horts a Llagostera.

Entre aquests dos actes principals encara tinguérem temps per fer una mica de turisme pels pobles i ciutats del nord del país que tant hem passejat des de les llunyanes estades a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada durant els anys 80. Ens passejarem i férem homenatges als personatges i paisatges de la memòria històrica.

La casa on ens allotjàrem, a Pollestres, prop de Perpinyà tenia una meravellosa vista al Canigó, la muntanya sagrada, que se’ns aparegué blanca divendres 18 al vespre després d’una lleugera nevada. Tanmateix la pujada de la temperatura el dia següent va desfer la neu completament.

El divendres 18 d’octubre, després de la presentació del llibre de Sico al Casal Català de Perpinyà ens n’anàrem a sopar al Café Vienés situat a la plaça Francesc Aragó. L’astrònom nord-català té una història singular relacionada amb la mesura del meridià terrestre i la definició del metre, activitats relacionades amb la modernitat que pretenia la Revolució Francesa. I fins a la Safor i la Marina Aragó arribà el 1806 per mesurar l’arc del meridià tractant d’enllaçar-lo amb Eivissa. I allí en la plaça estava l’estàtua de l’astrònom.

El matí del dissabte 19 ens endinsàrem en la comarca del Conflent sota la mirada del gegant Canigó. En arribar a Prada ens acostàrem primerament al cementeri per fer la visita a la tomba de Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Pompeu Fabra (1868-1948) va morir a Prada de Conflent després d’una brillant carrera com a renovador de la llengua catalana amb la publicació de la Gramàtica (1918) i un Diccionari (1932), entre altres obres. El 1932 va ser nomenat catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona. A Prada coincidí amb el músic Pau Casals, on va residir fins a 1957. Pompeu Fabra encarna l’intel·lectual víctima de la barbàrie que va comportar la dictadura franquista després de la Guerra Civil. Allà cap a la meitat del camí que travessa tota la necròpoli trobàrem la seua tomba. Però només amb una ram de flor, sense cap bandera.

I com hi passa a tot cementeri de l’estat francés, a l’entrada rau el monument als morts de la Gran Guerra, amb la llista dels joves del poble massacrats en una guerra cruel. Tota una generació de joves anihilada en les trinxeres.

Dissabte de matí a la plaça de Prada fan mercat de proximitat. Compràrem formatge i després dinàrem en un restaurant a la plaça del poble on ens atengueren en un català preciós. Però cap a les 15 h haguérem de sortir corrents cap a Perpinyà ja que a les 18 h havíem d’estar a Llagostera. Tinguérem temps encara per buscar el Lycée Renouvier i recordar vells temps.

Després de la xarrada homenatge a Pere Horts a Llagostera i el sopar amb l’organització de la Trobada, tornàrem al poble on ens allotjàvem. Feia una mica de fresca i en aparcar el cotxe la Lluna se’ns presentà enmig d’un espectacular halo. El fenomen òptic que era digne de veure, a més amb Júpiter situat en direcció a les 7.

Un halo és un conjunt de fenòmens òptics que consisteix en cercles al voltant del Sol o la Lluna i que es deuen a la refracció o reflexió de la llum quan passa a través dels cristalls de gel en suspensió a l’atmosfera que creen arcs i punts blancs o de color al cel. Són produïts pels cristalls de gel en cirrostratus alts (5-10 km) a la troposfera superior. El més habitual és el cercle lluminós de 22º de radi a l’entorn del Sol o de la Lluna.

Diumenge de matí ja férem les maletes per tornar a casa. Ens quedaven molts quilòmetres per endavant. Però no tornaríem de manera directa ja que faríem marrada per Elna i Cotlliure per creuar la frontera estatal per Portbou. Adriana volia visitar alguns indrets significatius del camí de l’exili. Feia un dia magnífic, assolellat i sense vent.

La nostra primera parada fou la Maternitat d’Elna. Situada al Castell d’en Bardou, la Maternitat d’Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades, fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer 597 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil espanyola que estaven internades en els camps propers a Elna. La maternitat d’Elna va ser també anomenada la maternitat suïssa, ja que era obra d’una fundació humanitària d’aquesta nacionalitat. Adriana no coneixia aquesta institució que tant va fer per a les dones exiliades que ho van perdre tot en fugir de casa davant de l’avanç feixista.

La següent parada seria la visita a la tomba del poeta espanyol Antonio Machado, soterrat al cementeri de Cotlliure. Com que era dia de mercat no era fàcil acostar-s’hi així que només Rosa i Adriana pogueren anar a rendir homenatge al poeta. Sempre amb flors fresques i envoltat de banderes republicanes és un lloc de visita obligada dins de la ruta de la Memòria Democràtica.

Continuarem fent la ruta de l’exili al revés. Amb un dia assolellat com el que feia les vistes de la Costa Vermella són d’allò més impactant. Els torrents l’han retallada i una darrera ofensiva de la mar ha creat una gran quantitat de golfs i de cales. Passem per Banyuls de la Marenda, amb la seua característica rampa arquejada per accedir a la immensa platja si vens des del nord. Ja erem prop de Cervera, darrer poble de Catalunya Nord i des del qual, després de moltes corbes arribem al cim entre Cervera i Port Bou, l’antiga frontera entre Espanya i França. I per aquest punt, des d’on es domina la badia de Portbou, hi passaren milers de refugiats entre el gener i febrer del 1939 fugint de l’avanç franquista. I allí mateix la Ruta de la Memòria Democràtica ho recorda amb panells.

Arribàrem finalment a Portbou, amb la immensa estació ferroviària que domina el paisatge. Ens quedava la visita al monument a Walter Benjamin, situat a l’entorn del cementeri. Com s’explica la web del monument:

Passatges, de l’israelià Dani Karavan, és un memorial en homenatge al filòsof Walter Benjamin en el 50è aniversari de la seva mort. Situat a l’entorn del cementiri de Portbou, on Walter Benjamin està enterrat, a Passatges conflueixen elements de gran rellevància cultural, ambiental, paisatgística, històrica i simbòlica.

Va ser impulsat per l’associació AsKi de Bonn i va ser sufragat per alguns estats federals d’Alemanya i la Generalitat de Catalunya. Richard von Weizsäcker (1920-2015), president aleshores de la República Federal d’Alemanya, s’interessà personalment pel projecte i fins i tot visità Portbou.

Walter Benjamin, nascut a Berlín el 15 de juliol de 1892 al si d’una família jueva benestant, es va suïcidar a Portbou el 26 de setembre de 1940, on la vigília havia arribat a peu des de França. Posseïa un visat expedit a Marsella que suposadament permetia de passar per Espanya i Portugal per arribar als EUA. L’Alemanya nazi l’havia desposseït dels documents de ciutadania el febrer de 1939 i França li havia negat el permís de residència, tot i haver-se instal·lat a París el 1933. Per consegüent, no disposava de l’autorització requerida per sortir de França i es va veure abocat a travessar a peu els Pirineus amb altres fugitius, amb greus dificultats per la malaltia de cor que patia. Perseguit per la Gestapo, la seva mort s’atribueix al fet que va constatar que les autoritats espanyoles de l’època tenien la intenció de retornar-los a França, amb el destí que això suposava, després de patir l’internament al camp de Nevers un any abans.

I fins ací arribà la nostra curt visita al nord de Catalunya. Que aquest escrit servesca com a record de la nostra estada.

Imatges: Totes les fotos són d’Enric Marco.

Pere Horts, fundador de Cel Fosc, l’associació contra la contaminació lumínica, amic i activista en defensa de la nit ens deixà el passat 19 de gener. Des del dolor d’aquesta pèrdua, a poc a poc s’hi van organitzant homenatges per recordar-lo i destacar la feina feta en contra del tsunami de la llum artificial nocturna.

Convidat per Jordi Arnella, president de l’Associació Astronòmica de Girona (AstroGirona), vaig participar a la XVI Trobada d’Associacions Astronòmiques de Girona per presentar una ponència sobre la figura i l’obra de Pere Horts, tan conegut i estimat en aquestes comarques, com a president de la Societat Astronòmica de Figueres i fundador de Cel Fosc.

La seu d’AstroGirona es troba al complex cultural de Can Roig al municipi de Llagostera, a un 20 km al sud de Girona. Allà tenen la cúpula del telescopi i en la sala d’actes es celebrava la Trobada.

A llarg de la meua ponència Pere Horts i la seua defensa de la nit. Les primeres passes de Cel Fosc vaig fer un repàs ben documentat de la implicació de Pere en la difusió de l’astronomia amateur com a recurs docent i divulgatiu en l’institut Ramon Muntaner i en la Societat Astronòmica de Figueres al llarg dels anys 90, cosa que comportà de retruc una implicació cada vegada major en la defensa d’una nit fosca. L’activista Pere Horts, per conscienciar la població del problema, no es cansà de fer escrits, manifestos, entrevistes als mitjans de comunicació per denunciar l’onada lumínica que, cada vegada més, va esborrant el cel nocturn. Però també parlà llargament amb els representants de les administracions públiques, tant d’ajuntaments propers com el de Figueres, com amb consellers del Govern de Catalunya o membres del Parlament per convèncer-los d’actuar. D’aquests converses s’aconseguiren grans fites, com el primer pla de reducció d’enllumenat públic de Figueres el 1998, però, sobretot, la llei catalana d’ordenació ambiental de l’enllumenament per a la protecció del medi nocturn (2001) que després de moltes lluites, amb moltes més persones implicades, aconseguiria un reglament d’acord a la llei.

L’interés de Pere per obtenir un enllumenat raonable i més sostenible s’ha estés també a tot l’estat, primer amb la creació de l’associació Cel Fosc i després amb entrevistes amb diputats al Congrés i representants dels ministeris per obtenir una normativa moderna i d’acord al coneixement científic a nivell estatal com ja la tenen a França, per exemple. En aquest aspecte col·laborà activament amb la xarxa acadèmica Red Española de Estudios sobre la contaminación lumínica (REECL).

Una xarrada molt emotiva, en la que vaig contar també anècdotes personals i els consells que em donava Pere quan vaig ser anomenat president. La seua família que era present a la sala va agrair molt les meues paraules. Gràcies a vosaltres per vindre per recordar tots junts el nostre company i amic.

En acabar els presidents d’AstroGirona, Jordi Arnella,  i d’AstroBanyoles, Carles Puncernau, van fer uns obsequis a la seua família per mostrar l’agraïment d’ambdues associacions a la feina del desaparegut i estimat Pere.

El darrer acte de la tarda va ser una visita a l’observatori per mostrar les càmeres fotogràfiques i altres accessoris recentment renovats. Entre els accessoris, es disposa d’un dispositiu de mesura de la contaminació lumínica SQM, del qual fa uns anys vaig ajudar a instal·lar-ne el software de control.

Com a cloenda, després de l’acte es va fer un sopar de germanor a Can Panedes amb l’assistència de socis i ponents que van voler tancar d’aquesta manera una jornada tan especial.

Fotos de Rosa Magraner i Irene Corney, AstroGirona, de la crònica de l’acte d’AstroGirona.