Pols d'estels

Les aurores són els fenòmens celestes observables a simple vista més fascinants que ens ofereix la Natura. Són llums multicolors com a garlandes celestes, tènues rajos o vels que dansen lentament en el cel nocturn. Sovint són llums groc-verdoses en delicats i pàl·lids tons; encara que les tonalitats roges, blaves i violetes a voltes estan presents. Les aurores són assídues dels Pols: l’aurora boreal en el Pol Nord i l’austral en el Sud.

Aquest espectacle de la natura també està relacionat amb el Sol. I com van haver de fer la setmana passada amb l’eclipsi de Sol per culpa del núvols, per a veure en viu i en directe el fenomen del que anem a parlar cal viatjar també molt al nord, a les fredes terres dels samis i dels inuits.

Hui parlarem de les llums del Nord, les aurores boreals

---

Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de març 2015

Hui parlem sobre les aurores, com es generen, escoltem els mites dels inuits i sentim com sonen. En la secció de les aplicacions tecnològiques de l’espai, I a mi què, parlem de tècniques espacials aplicades als perfums. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista que ens conta que veurem al cel durant el mes d’abril i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa escoltareu el concurs de hui, una tasca detectivesca, a l’estil del “Tiempo es oro” de l’enyorat Constantino Romero, però molt més fàcil.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Contribueix per a aconseguir un tros del Hubble
Informació del concurs Ode to Hubble:

L’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble. L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (feu like/m’agrada a la part superior del vídeo).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal prémer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
http://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

Imatge: Aurora a la posta de Sol presa el 2 de setembre de 2013 a Stave a l’illa Andoya, Noruega. Wikipedia Commons.

Estem d’aniversari. Fa 25 anys que es llançà a l’espai el telescopi espacial Hubble. Amb aquest instrument a l’espai, els astrònoms hem pogut escodrinyar els racons més amagats de l’Univers sense tindre en compte la brillantor de la Lluna, els núvols impertinents i la molèstia de desplaçar-te a illes o llocs remots per accedir a grans telescopis.Per celebrar-ho, l’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble.

Els companys de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València han presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (like/m’agrada a la part superior del vídeo).

‘Hubble’s Time Machine’ és un vídeo de tres minuts que explica el corriment al roig de la llum a causa de l’expansió de l’Univers. Açò té les seues conseqüències quan observem objectes llunyans de l’Univers, doncs els veiem tal com eren en el passat: els telescopis són màquines que ens permeten viatjar arrere en el temps. Aquest concepte és il·lustrat mostrant diversos objectes astronòmics, presentant de manera paral·lela una imatge astronòmica amb una escena terrestre corresponent a l’època en què l’objecte astronòmic va enviar la llum que hem captat ara amb el telescopi espacial ‘Hubble’.

Els sis vídeos més votats en Facebook abans de l’1 d’abril passaran a ser jutjats per un panell d’experts que triarà el vídeo guanyador basant-se en els següents criteris: la precisió del contingut científic, la seua capacitat per a enganxar l’espectador, el seu caràcter innovador, la qualitat artística del seu contingut, la qualitat de la presentació, l’originalitat en la perspectiva des de la qual s’aborda el tema i qualitat tècnica del vídeo.

El premi és una secció d’un panell solar del ‘Hubble’ muntada en perspex. Es tracta de petites peces del ‘Hubble’ que van formar part dels enormes panells solars que van passar tres anys en òrbita terrestre, fins que van ser reemplaçats en 1993. Els guanyadors també rebran una còpia de la imatge del 25 aniversari signada per astrònoms i astronautes que han treball amb el ‘Hubble’.

En cas de guanyar, l’Observatori Astronòmic col·locarà tant el panell solar com la imatge en les dependències de l’Aula del Cel i Museu de l’Observatori, pel qual passen uns 3.000 estudiants d’educació primària, secundària i batxillerat anualment, de manera que servisquen d’inspiració per a nous astrònoms.

L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha fet una crida perquè els amants de l’astronomia entren en la pàgina de Facebook del concurs i voten pel vídeo ‘Hubble’s Time Machine’. El vídeo està en anglès, però es pot veure amb subtítols en català i o en castellà, en YouTube, simplement prement la petita icona de configuració en la part inferior (la roda dentada).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal premer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

A veure si tenim sort.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
http://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

La primavera arriba, i com ja contàrem en un programa l’any passat, li seguirà la Pasqua florida.

Enguany, però, vindran també junts la Lluna i el Sol en un interessant encontre celeste durant les primeres hores del matí del divendres 20 de març de 2015. Un eclipsi de Sol que podrem gaudir tots després de la nit de la cremà. Un espectacle de la natura però que cal mirar de manera segura.

Per saber que mirar i com mirar-lo de manera segura, avui parlem amb l’astrònom aficionat JoanMa Bullón que ens portarà per tot el món a la recerca de la foscor causada per la Lluna.

Hui parlarem dels eclipsis de Sol i de com observar-los

---

Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de març 2015

Hui parlem sobre el proper eclipsi de sol del 20 de març de 2015. Entrevistem JoanMa Bullón, caçador d’eclipsis al voltant del món. En la nostra secció En aquell temps, parlem d’eclipsis històrics, com els que veieren els medes en el segle VI aC o el que observà el nostre rei Jaume I. En la secció dedicada a la recerca espacial, I a mi què, l’estudi de l’Alzheimer a l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa s’escolta una cançó. Quin és el seu nom, qui la canta i quina relació té amb l’espai? Donem alguna pista al final del nostre programa.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Informació de l’eclipsi:

Utilitza mètodes segurs d’observació de l’eclipsi. I també pots mirar en aquesta web (secció Precauciones).

Consulta les activitats previstes d’observació popular i retransmissió en directe de l’eclipsi. A partir de la SEA.

Podem destacar les més pròximes:

Observació a Burjassot, Campus de la Universitat. Organitzat per l’Associació Astronomia de la Universitat de València.

Observació a La Malvarrosa, València. Organitzada per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Observació a la Platja Gandia. Organitzada per l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Observació a Barcelona. Organitzat per la Universitat de Barcelona.

Imatge: Animació de l’eclipsi del 20 de març de 2015.

Després del recital, Marc Cerdó ens presentà el llibre “Una altra vida“, de Xesca, que s’ha editat amb l’ajuda de Maria Muntaner d’Editorial Lleornard Muntaner. Marc contà com passà tot un estiu llegint el llibre 10 hores diàries per comprendre sa mare i “jo sabia que ma mare m’ho agraïa“. Ha estat també una gran feinada de la Maria, que va donar una gran empenta en el llibre. Marc ens confià que se l’ha llegida una dotzena de vegades i que en surt commogut cada vegada.També ha trobat una llibreta plena d’aforismes d’allò més graciosos. Us en pose dos d’ells.

“El futur no és tan bonic com el pinten, hi haurà moltes dones velles”.

“No és ver que les persones que llegeixen siguin millors que les altres, però s’ho passen millor”.

I així passàrem la vesprada tot recordant la Xesca, parlant al mirador Joan Alcover, tot veient la plana de Mallorca. Jo mentrestant muntava finalment el telescopi que ens havia d’apropar a les estrelles i a la Xesca, que també les estimava. Venus es veia a l’oest, mentre els planetes Mart i Saturn anaven apareixent pel cel del Sud. Però uns núvols impertinents començaren a cobrir el firmament i només deixaren  veure a estones de llum planetària, com per burlar-se de nosaltres.

Llàstima que no poguérem veure els estels quan teníem un públic tan entusiasta i fins i tot havien vingut algunes xicotes del poble atretes per la crida que havia fet l’organització de les Jornades.

Finalment s’hagué de suspendre l’observació. I mentre la majoria se n’anava a Sa Pobla a sopar i participar en la Ruta de les Tapes per la Llengua, que havia proposat el Vicent Partal, nosatres marxàrem cap a Palma per sopar, xarrar i dormir.

Diumenge de matí, 13 de maig, havent dormit ben poc, i amb retard, arribàrem al Port de Pollença, més conegut pels seus habitants per U Moll. Allí Marc Cerdó i la seua germana Maria ens passejaren pels itineraris literaris de la Xesca, tot seguint el llibre Quan arriba l’esquadra. En diversos escenaris i sota un Sol ja estiuenc, al port, junt al seu vaixell, davant l’hotel Sis Pins, es llegiren fragments de l’obra i es contaren anècdotes de la vida de la Xesca. I fins i tot la Babalusa la medusa, va fer una aparició triomfal en acabar l’acte.

Dinàrem al port al restaurant Brisa Marina i marxàrem cap a l’aeroport per barallar-nos amb la companyia de vols barats líder del mercat. Però això és una altra història.

Nota final:
Sent molt no haver escrit fins ara sobre tot el que vam viure el cap de setmana passat a Búger. Escriure tard et permet llegir el que altres ja han contat i els sentiments que han experimentat. I també veure amb quina mestria escriviu tots. Jo, de formació científica, tinc tendència a escriure massa compacte.

El primer que escrigué va ser Antoni Riera Vives, que m’ha permés recordar les frases més punyents de cada ponent. Dissabte a la nit ja estava penjada.

Carme-Laura Gil, també n’ha parlat al Coc Ràpid, i gràcies per això dels ulls brillants…

Marieta, ara ja a Roma, també en parla a el meu país d’Itàlia, d’una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I agraeix la llonganissa de Pasqua que li portà la Rosa.

I el Josep Selva, que des del Cafè en gra, proposa declarar la República Independent de Búger i vers a vers redactar-ne la Constitució….

David Figueres, Els dies i les dones, tornant als orígens segons ell.

I Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, que compartí un dies amb nosaltres, ell i nosatres que estimen tant internet i la seua llibertat.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, és senzillament feliç, ara que ha tornat a casa.

Josep Blesa, Notices from nowhere, comenta que la pèrduda de la Xesca ha estat com un espoli més d’allò que ens pertany.

Joan Alcaraz, A la brasa i el caliu, a la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el seu bloc, si hi ha alguna fórmula màgica per practicar això dels Països Catalans seria aquesta: treballar, viure i perviure.

I per a Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca.

Per a la Belén de Madrid, Na Xesca ens serví d’excusa, de pedra, de diamant, quina millor, per trobar-nos-hi i donar un sentit a aquesta xarxa que anem teixint a poc a poc. Darrera un ordinador hi ha algú i quan se’n va, encara hi és.

Perdoneu si em deixe alguna crònica. Si hi ha alguna més, no l’he sabuda trobar, feu-me el favor de dir-m’ho en els comentaris i l’afegiré. Només en queda dir-vos que mireu el vídeo de la Jornada que Vilaweb va fer i en el qual s’entrevisten la majoria dels ponents. A passar-ho bé.

Fotos: Presentació d’Una altra vida, passeig pels paisatges de la Xesca a U Moll, i la Babalusa, la medusa. Enric Marco.

La segona taula de blocaires estava dedicada als lectors i amics de la Xesca. És en aquesta, presentada per la Roser Giner, on havia de parlar jo.Josep Selva, Cafè en gra, d’Osona, comenta que el bloc és un espai que no enganya i que quan coneixes l’autor el reconeixes de seguida.

Des de Callosa d’en Sarrià, la Marina, Joan-Carles Ortega, Anotacions rizomàtiques,  afirma que el bloc li ha permés difondre un material que tenia arxivat. Per exemple, a la biblioteca del seu poble hi ha un llibre que només han llegit tres persones, mentre que el seu bloc rep milers de visites. Els comentaris de la Xesca eren generosos i omplien de vida el bloc.

David Figueres, Els dies i les dones, admirador de la poesia de Gabriel Ferrater, començà amb un comentari de Xesca al seu bloc: “David, pensa que el temps queda enredat en les paraules i les paraules, en el temps”. I encara que no la va coneixer va manifestar que, si l’hagués coneguda ara la trobaria molt a faltar.

La Belén de Madrid  (Boira de Madrid.cat) creà el seu bloc en Vilaweb quan ja Xesca ens havia deixat. Reconeix que quan veus un comentari sempre penses que aquesta persona hi serà per sempre. Els blocs ens apropen, fem país.

Josep Blesa, Notices from nowhere, sempre polemista, recordà les seues converses amb la Xesca: “Ella diu que no s’ho ha llegit tot, però jo ho dubte”. I que gràcies a persones com ella, aquest país nostre agafa consistència.

Joan Alcaraz, La brasa i el caliu, des de Terrassa, ens comenta que els blocs del Vilaweb són genuïnament locals i volgudament universals.

Roser Giner, Chào ông Viêt Nam, va idear un viatge somniat amb la Xesca i com era la cuinera  en un vaixell internant-se dins de Birmània, viatge que finalment va fer l’any passat.

Maria Folch, Marieta,El meu país d’Itàlia, emocionada, parlà de les trobades a casa la Xesca i que recorda tendrament el comentari que li va fer una vegada: “Cada vegada que cuines lleva la punteta del llorer“, per això ella també ho fa, perquè la Xesca deia que era verinosa.

I jo, què vaig dir? Vaig parlar de la bellesa del nostre planeta, tan petit i tan bell alhora, però sobretot tan fràgil i que hem de cuidar, donat que si el fem malbé ningú no vindrà a salvar-nos. Un univers immens i amb una violència neutra. Som pols d’estels, de la mateixa matèria de les estrelles. Al meu bloc m’interessa destacar les relacions entre l’astronomia i l’art i em pregunte per a què serveix la literatura si no és per crear vincles, per refermar la tribu i contribuir a la supervivència de l’espècie humana.

La Xesca la vaig conéixer virtualment en un comentari seu, quan vaig presentar el meu regal de reis de 2008, un petit telescopi amb cerca automàtica d’objectes. La Xesca s’hi interessà i fins i tot li ho comentà a la Roser, cosa que vaig saber a Búger.

El bloc m’ha permés conéixer persones com Carles Duarte, poeta, que em portà a investigar l’origen de l’assignació del nom Ausiàs March per a un cràter de Mercuri.

Les ponències del matí acabaren i marxàrem a dinar a l’Aula de Gastronomia de la Fundació, on el mateix Caimari ens preparà un suculent arròs brut pobler amb pollastre de camp, porc, gallina, sípi bruta i verduretes tan bo que va caldre repetir.

Per la vesprada el recital poètic ens mostrà la força dramàtica de David Figueres, recitant Ferrater i els seus propis versos, l’expressivitat de la Victòria Secall amb música de Josep Harp, i la gràcia de la Rosa Magraner amb el romanç de la corrupció i les retallades, entre d’altres.

Continuarà…

Foto: Membres de la segona taula, Maria Victòria Secall recitant i actuant. Enric Marco.

Dissabte 11 de maig era el gran dia. Cadascú recordaria la Xesca a la seua manera. Després d’un berenar mallorquí reviscolant recollirem la Carme-Laura Gil al seu hotel. Ens presentàrem. Ella tota vitalitat i força. Gràcies per dir-me que sóc tan jove. Els 30 ja no els tornaré a fer…

Ja a Búger, arriba el Biel Mesquida amb un llaç per la llengua, que em recorda que els mallorquins estan mobilitzats per la seua/nostra batalla diària pel català.

La Jornada comença amb l’agraïment de l’Antoni Caimari i la presentació de la Victòria que ens dóna les gràcies per tocar els estels. L’Elisenda Farré, amb un bonic vestit blau, presenta la primera taula, la dels amics de la Xesca. Un resum de les frases més representatives pot veure’s en la crònica d’Antoni Riera Vives.

Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, ens comentà que escriure al seu bloc, és deixar de ser invisible, véncer el silenci, obrir la porta i sortir al carrer.

Segons Carme-Laura Gil, Coc Ràpid, hi ha grans escriptors als blocs, que són grans mestres sense deixebles, perquè el lector no pot subratllar, rellegir. Un fet positiu és que permeten comentaris. Existeix un diàleg en què l’autor rep diàriament opinions que el retroalimenten. Tenir com la Xesca 6 milions d’entrades de lectors ja ho voldria qualsevol escriptor.

Biel Mesquida, Plagueta de Bord, ens parlà de la seua darrera obra, Llefre de tu, i del seu procés de creació des de la seua primera versió en el seu bloc. L’escriptura del bloc la considera, per això mateix, provisional.

Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, començà recordant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians: Uns quants estem ací a Búger, catalans, mallorquins i valencians, però açò no hauria estat possible si un Joan Fuster, des del carrer Sant Josep de Sueca, i amb un whisky a la mà no l’hagués escrit. És un país sencer que naix d’un llibre, que ens fa pensar molt en el poder de transformació de la paraula.

Sebastià Perelló parlà en clau de lector de blocs. Ha estat una manera de desplaçar gèneres, de replantejar-los, allò que en francés diuen poubellication, un mix de poubelle, paperera, i publicació. El bloc modifica les definicions de lectura i escriptura, com a seqüènciada i fragmentada. El bloc és una literatura epidèrmica, sense filtres i recorda el fulletons que es publicaven als diaris del segle XIX.
Cal fer-se també preguntes: Què n’hem de fer, com hem d’arxivar un bloc quan l’autor ha desaparegut? Qui ho arxiva?

Benjamí Villoslada, Bitassa a lloure, es defineix com a bitòleg perquè fa feina en la cosa dels bits. Va parlar del futur d’internet. Tot està canviant ràpidament. L’any passat es van vendre un 30% menys d’ordinadors mentre es venen cada vegada més tablets. Amb ells pots llegir, còmodament, en una postura estirada al llit. A més a més , tota la teua biblioteca hi cap. Internet ja va revolucionar la música i ara li toca a la literatura. Ara s’estan venent obres de 7.000 a 30.000 paraules per a llegir en tablets, la mida ideal per a un viatge en metro o en autobús.

Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.

Marc Cerdó, fill de la Xesca, ben emocionat per la presència dels amics i lectors de sa mare ens presentà el seu llibre inèdit: Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Entre altres passatges sucosos i que caldrà llegir, va presentar el comentari següent de l’entrada del 23 de febrer de 2009 en resposta a Lisa, quan ja estava ben malalta i quan estava hospitalitzada.

A la clínica vaig organitzar una rua amb una desfilada: la Processó de les Moixetes. Una equatoriana, una de Málaga, una altra de Pollença… dúiem el pal del sèrum com els escolans que acompanyen la Sibil·la duen el cirial, amb una mitja passada pel cap perquè no ens coneguessin i la tovallola de la dutxa empaquetant els cabells a tall de turbant oriental, vàrem entrar a mitja dotzena d’habitacions posant veu de màscara. Voleu fresses?
També em vaig menjar l’esmorzar d’un mort. No em volien donar doble ració de l’esmorzar, que és l’únic àpat que jo faig normal. L’excusa que em posaven és que els tenien justos. De matinada vaig sentir plorar en una habitació pròxima, i era que s’havia mort un padrinet. Quan passaren amb l’esmorzar vaig reclamar el del padrinet. Me’l varen dur. Ara quan hi pens em fa una mica d’espant, però la fam cortisonera no té escrúpols ni vergonya.

Continuarà…

Fotos: Primera: Ponents de la primera taula parlen dels seus blocs. Segona: Brindant amb cava amb la Xesca. Enric Marco.

Ja passat el cap de setmana, revisc des de la distància física, que no emocional, els tres dies passats a Búger, tot recordant la Xesca, la seua amistat presencial per a uns pocs i virtual per a molts més.Divendres a l’hora de dinar marxàrem de l’aeroport de València, Rosa Magraner, Josep Blesa i jo cap a Mallorca, mentre per la finestreta véiem al fons com encara cremava i treia fum un dels més grans magatzems de taronges a Museros. Un símbol del que passa al meu País.

A l’aeroport de Palma na Roser Giner, coorganitzadora de l’encontre i viatgera incansable, que s’ha recorregut totes les terres des de Birmània cap al sol ixent, ens rebé acompanyada d’un jove poeta, David Figueres, de Reus, però resident a Barcelona. L’actitud callada del xicot era només aparença ja que, com descobriríem més endavant, porta tot un torrent de paraules a dins.

De camí cap a Búger, com que ja eren les tres i mitja passades, calia fer una aturada a Inca per trobar un lloc decent on dinar, a poder ser de cuina mallorquina. Però un passeig sota la calda, amb el Sol que acabava de passar el meridià (en el seu punt més alt del cel, en vernacle) no era bona idea i més després de comprovar que el Celler de Can Marron, que ens havien recomanat, ja era tancat en aquella hora. Finalment, un bar a la plaça de l’església va ser el lloc escollit on recuperàrem forces i fluïds, mentre Josep Blesa explicava a la cambrera la millor manera de fer un café del temps, especialitat valenciana recomanable en qualsevol estació.

La Fundació ACA de Búger, seu de les Jornades en homenatge a Xesca Ensenyat, es troba als afores del poble, en un carrer costerut. Dir costerut a Búger no és rellevant, doncs la majoria dels seus carrers ja ho són. Una entrada estreta dóna pas a un pati envoltat d’arbres davant de l’edifici principal, on uns cartells taronja amb la cara de la Xesca ens indicava que allí s’esdevindria la trobada.

No hi vam veure ningú, però unes veus llunyanes i amigues ens convidaven a baixar les escales per arribar fins al mirador Joan Alcover, on prenien la fresca de la vesprada Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, entre d’altres, mentre un home amb barca blanca no parava de fer fotos. Roser Giner ens el presentà. Era n’Antoni Caimari, l’ànima de la fundació i el nostre amfitrió, a qui hem d’agrair la seua amabilitat. La plana de l’illa se’ns apareixia al davant nostre. Ací Sa Pobla, una mica més lluny Muro. Allà les muntanyes que entren dins la mar i que tanquen la badia de l’Alcúdia per l’est, fins al cap de Ferrutx. Al fons, la mar blava i, sobre l’horitzó, les zones més altes de Menorca eren clarament visibles, encara que alguns no ho aconseguiren veure. Cap al sud, la muntanya de Randa, on Ramon Llull es retirà del món per meditar.

A poc a poc anava arribant més gent. La Maria Victòria Secall, coorganitzadora de l’event, la Maria Folch, d’El meu país d’Itàlia, Josep Selva, Joan-Carles Ortega, Joan Alcaraz, Ricard Garcia, la Belén de Madrid etc…  Abraçades i reconeixements. Una bona colla de blocaires coneguts prèviament i d’altres cares que, per fi, tindríem la possibilitat d’associar a l’autor d’un bloc visitat. A Josep Selva i a la Belén ja els coneixia de trobades anteriors, però la Maria Folch, la Marieta, la nostra ambaixadora a Roma, va ser tota una alegria trobar-la, com també conèixer Joan Carles, de Callosa d’en Sarrià i el Ricard Garcia.

L’audició d’algunes de les obres més importants d’Antoni Caimari va ser el primer acte de la Jornada. L’Antoni, home savi i bondadós, ens donà tota una lliçó de música i de cultura. Com va ben dir:  “S’art és sa culminació de sa cultura i aquesta és bàsica per al poble. Es pot fer ús de s’art per a sa maldat, però cal que els humans usen s’art per fer el bé.”

Va fer un repàs per la història de la música, amb referències a Robert Schumann, que va tindre tota la vida problemes mentals, sembla que a causa d’un virus al cap i per això mateix feia una música estranya que l’ha fet original.

Finalment ens presentà la seua gran obra, Inquisició, que comença amb el soroll de set gotes d’aigua caent, recordant els set dies de la creació del món. Moments de música contemporània intensa.

A la nit, un bar del poble a la plaça major, plena d’antiestètics i contaminants fanals de LED amb llum blanca, ens acollia per sopar mentre Blesa i la Marieta discutien amablement per tal d’arreglar el País, discussió que continuarien després a una terrassa d’un bar fins que els tiraren, ben entrada la matinada. Un tema, aquest, sense aturador possible…

A Búger, el cel ben fosc, poc contaminat, malgrat els LED, és un plaer per als sentits. Per això vaig proposar als nocturns que quedavem l’observació dels estels amb el telescopi que havia portat des de casa. Tanmateix era la una passada i la gent ho postposà per al dia següent.

Tornàrem, doncs a Palma, a ca na Victòria per dormir, mentre els altres romanien a les cel·les d’aquest monestir laic que és la Fundació ACA.

Continuarà…

Fotos: Fundació ACA i Vista de Menorca des de Búger, per als incrèduls. Punxeu la foto per fer-la més gran. Enric Marco.

El Sol ja apuntava per l’horitzó est i els estels començaven a perdre la seua lluïssor. El cel estava llavors dominat per les constel·lacions de l’estiu que ja s’acostava. L’Escorpí es gitava cap al sud-oest, mentre que el gegant Hèrcules, de cap per avall, lluitava amb l’hidra de Lerna, monstre aquàtic de set caps. Ben alt al cel, el triangle d’estiu, com un altre anunciador dels temps de calor, lluïa encara, amb Altair, de la constel·lació de l’Àguila; Deneb, de la del Cigne i Vega, de la de Lira.Però era en les constel·lacions del zodíac, com Sagitari, Capricorni, Aquari i Peixos on podíem trobar les joies errants celestes. La Lluna en Sagitari minvava cap al Sol, mentre que Júpiter en Capricorni mostrava els quatre satèl·lits galileans, com recordant el vigent Any Internacional de l’Astronomia en honor al científic toscà.

Venus, com a astre del matí,  mostrava la seua cara esquerra il·luminada mentre que Mart, astre guerrer, perdia el seu hàbit rogenc i pràcticament no es distingia en la lluïssor matinal.

Naixia un nou dia, el dia 14 de maig de 2009 en què Xesca ens deixaria amb el seu record i les seues obres.

Enric Marco, Pols d’estels. Text escrit al bloc dedicat a les I Jornades Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat.

Ja ha arribat el dia. Demà partim a la meua illa més estimada, Mallorca, per reunir-nos una colla de blocaires, familiars, amics i lectors de Xesca Ensenyat que fa tres anys ens deixà. Ens trobarem a Búger, petita població  del raiguer de Mallorca. Allí dissabte i diumenge celebrarem les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat.Ens trobarem un grapat d’amics, als quals ja coneixem la cara però també d’altres  dels quals només conec el seu bloc. Per exemple no conec la Marieta, ni la Carme-Laura Gil. Victòria Secall, El pèndol de petites oscil·lacions, i Roser Giner, Chào ông Viêt Nam són les organitzadores de l’esdeveniment. La llista completa de persones que hi serem la podeu trobar al bloc de la Roser, al programa oficial i final i al bloc Blocs i Literatura que s’ha obert especialment per a l’ocasió.

Si aquest cap de setmana esteu per Mallorca ja sabeu on podeu anar. I si l’oratge ho permet, farem alguna ullada al cel amb el telescopi.

Durant l’hivern, les baixes temperatures i la contaminació lumínica dels àmbits urbans reduïxen el temps que observem el cel nocturn. Tant és així que, sovint, oblidem que els moviments de rotació i translació del nostre planeta condicionen el lloc exacte de la volta celeste on contemplem les constel·lacions. Un dels exemples clars és l’Óssa Major, una de les més conegudes i fàcilment localitzable. Al llarg de l’estiu podem veure-la, al vespre, amb la punta del denominat carro cap avall, no obstant això, durant aquestes dates i al principi de la nit la trobarem completament del revés i durant la matinada, anirà canviant. Al matí presenta la mateixa disposició que en l’època estival, però no podem veure-la perquè a aquestes hores és ja de dia. L’òrbita de la Terra ens permet observar zones de l’univers distintes, segons les hores, mentre que al llarg de l’any accedim a constel·lacions diferents. «Cada mes, les constel·lacions surten dues hores més prompte, amb el que el firmament es desplaça 30 graus per l’efecte de la translació», explica Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. L’Óssa Major, com destaca Marco, és una constel·lació circumpolar, de les que no es pon mai des de les nostres latituds i veure-la de cap per avall en aquests mesos ens permet comprovar que la Terra gira al voltant del Sol.

Maria Josep Picó, La Osa Mayor, del revés, Levante-EMV, 6 de febrer 2012.

Era l’any 2008. Alguns començaven a escriure els seus blocs i d’altres ja feia uns quants anys que n’escrivien. Tots contàvem les nostres cabòries a la xarxa i ens parlàvem i coneixíem virtualment,  i un dia els amics de +Vilaweb decidirem que calia passar de l’amistat virtual a la real. I un dissabte de final de març del 2008 els blocaires valencians i catalans ens trobàrem a mitjan camí. I allí, en Alcanar, entre els que venien del nord estava Sílvia, tan interessada en tot i en tots. A la foto la podem veure visitant la casa O’Connor, just al costat de l’ajuntament. Molts records, Sílvia, t’estimem.

Sico Fons va presentar divendres passat la seua desena obra, el recull de contes “Humors agres”, obra guanyadora del “Premi Soler i Estruch” de narrativa de Castelló de la Ribera, i que ha estat publicada per Edicions del Bullent. La sala de la Casa de la Cultura va acollir els seus lectors i amics així com molt de públic interessat en l’escriptor de Tavernes.

L’alcalde de Tavernes, Jordi Joan, va iniciar l’acte amb unes paraules on, a més de felicitar l’autor, va lloar tota la seua trajectòria i va considerar Sico Fons com una mostra de com están vives les manifestacions culturals en valencià. Va recordar com la portada d’un llibre anterior, “Els crits de la follia” era el quadre de Munch que a ell tant li agrada. Finalment va afirmar que Tavernes sempre estarà al costat de la cultura.

L’editora, Núria Sendra, va recomanar molt els contes, tots amb una entrada amable però que acaben sempre amb un resultat àcid com ja es pot veure a la portada del llibre.

La professora de l’IES Jaume II el Just, Rosa Magraner, va ser l’encarregada de parlar sobre l’obra, una obra que com el seu nom diu, fa “un repàs àcid, punyent i mordaç sobre molts aspectes de la societat actual i on es poden veure retratats, encara que és una obra fictícia, molts personatges que veiem tots els dies en la televisió i la premsa, i fins i tot podem pensar que són algun conegut nostre“, apreciació que va corroborar l’autor, encara que reafirmava no havia pensat amb ningú en concret en cadascú dels 33 relats que conformen l’obra.

Rosa Magraner afirmà que Sico recorre a l’absurd, a relats hiperbòlics, “fem-ho gros i podrem entendre el sentit de la vida. L’autor no dubta a utilitzar, de tant en tant, un argot vulgar o paraules estrangeres (en cursiva, eh!) però també usa un lèxic ric i versàtil.”

Rosa Magraner va llegir una de les narracions curtes de l’obra “per anar fent boqueta” d’allò que els espera als lectors del llibre. El conte triat va ser Confessions d’un idiota, que podeu llegir en línia a la web de l’editorial. De la lectura de Rosa, de veritat que els assistents van gaudir i feren alguna rialleta davant eixe “Idiota” perfectament transcrit al paper per Sico Fons.

A les preguntes del públic, l’autor va dir que usava el recurs de l’humor com a cuirassa protectora de les nostres pors i temors.

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literariament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Rosa Magraner comentà que els contes de Sico Fons li recordaven els contes de Pere Calders o de Quim Monzó. A això, Sico contestà que era justament els contistes que més li agradaven, així com també Sergi Pàmies. Fins i tot va dir que l’havien comparat amb Bukowski, per això de l’humor bandarra.

La presentación de “Humors Agres” va comptar amb l’al·licient de poder escoltar un nou grup musicial de Tavernes: el quartet “So de Sax” format per Josep Castelló Juan (saxo soprano); Fran Grau Picot (saxo alt), David Felis Alberola (saxo tenor) i Miquel Clar Escrivà (saxo baríton).

Van interpretar, entremesclades amb les intervencions literàries, les obres “Vals núm. 2” de la Suite de jazz i “Two guitars” de Sostakovitx, Oblivion d’Astor Piazzolla, “Entertainer” (música de la pel·lícula “El colp”) de Scott Joplin, “Summertime” de Georges Gerswing i “Libertango” d’Astor Piazzolla.

Fotos: Taula de presentació amb Rosa Magraner, l’autor Sico Fons i l’editora Núria Sendra, llibres i el quartet So de Sax. Enric Marco.

Tal com havíem quedat els alumnes de l’IES Sixto Marco d’Elx, junt amb el seu professor de Física i Química, Vicent Soler, arribaven a l’Aula d’Astronomia situada al Campus de Burjassot, ja passades les quatre de la vesprada.El Sol ja estava molt baix a aquesta hora. Va ser, per tant el nostre primer objectiu abans que s’amagara completament darrere de les teulades de Fira València. Les taques visibles a la fotosfera solar, algunes tan grans com tres Terres, es veien entre les boires vespertines i causaren admiració als alumnes del Baix Vinalopó.

Una vegada amagat el Sol i mentre se’ns apareixien les estrelles i els planetes, baixàrem per construir un espectroscopi de ma, capaç no només de separar els colors amagats dins de la llum blanca d’un font lluminosa, sinó també de veure les línies d’absorció i d’emisió que ens mostren quina és la natura del gas que brilla. L’espectroscopi, inventat per Joseph von Fraunhofer al segle XIX, va permetre un cosa tan meravellosa com és conéixer quina és la matèria de que estan fetes les estrelles i galàxies.

I una vegada ja de nit, i amb una mica de pressa, els xiquets i xiquetes elxans admiraren el planeta Júpiter amb les seues bandes i satèl·lits, moments abans d’anar al Club Levante a l’acte de lliurament del III Premis Llegir Sense Fronteres.

I és que un any més un estudiant de l’IES Sixto Marco d’Elx ha tornat a guanyar el guardó que ofereix Bromera, la Càtedra de Divulgació Científica de la Universitat de València i la CAM. Laura Serna, estudiant de 3r d’ESO de l’institut d’Elx ha estat la guanyadora. A més a més, la modalitat de Batxillerat l’ha guanyada una altra dona, Anna Sirerol, de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna.

Ja a les dependències del Club Diario Levante al polígon Vara de Quart, el professor Fernando Sapiña ens parlà dels reptes energètics del futur, inaugurant d’aquesta manera l’Any Internacional de la Energia Sostenible. Ens contà que donat que es preveu que l’any 2050 hi haja uns 9.000 milions de persones al món el problema de l’energia serà greu. “Si la població mundial segueix augmentant exponencialment i millora la qualitat de vida d’una part cada vegada més important d’aquesta, el consum de les formes més modernes d’energia aumentarà“, va dir. Els estudis indiquen que en menys de 50 anys s’esgotarà el petroli, el gas en 64 anys i el carbó en 155 anys. Per suplir això amb centrals nuclears l’any 2050, caldria inaugurar-ne una cada 2 o 3 dies, cosa inasumible.

Tanmateix hi ha alternativa al repte energètic futur, fins i tot, amb la tecnologia actual. Dos investigadors de Princeton, Stephen Pacala i Robert Socolow, publicaren un article l’any 2004 a la revista Science, i demonstraren gràficament com l’ús d’un conjunt de tecnologies existents podrien reduir els nivells de CO₂ a l’atmosfera per evitar els efectes perillosos del canvi climàtic. L’article presentava 15 opcions, cadascuna d’elles amb el potencial per reduir les emissions en 2050 d’una gigatona de diòxid de carboni per any.

Hi ha, per tant, opcions i treball realitzat per aconseguir-ho. Segons Sapiña “la sostenibilitat és imperativa en el segle XXI i cal utilitzar fonts d’energia renovable“.

Després de la conferència, el vicerector d’Investigació de la Universitat de València, Pedro Carrasco i el director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, Josep Antoni Fluixà, lliuraren els III Premis Llegir Sense Fronteres que enguany han guanyat Laura Serna de l’IES Sixto Marco d’Elx en la modalitat d’ESO i Anna Sirerol de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna en la modalitat de Batxillerat. Les dues estudiants recolliren els seus premis, consistents en un ordinador portàtil i la col·lecció completa de la col·lecció Llegir Sense Fronteres publicats per Bromera i la Universitat de València.

Finalment, les dues estudiants es dirigiren al públic per agraïr el premi i l’estimul i ajuda dels seus professors.

Foto: D’esquerra a dreta, el vicerector, Soledat Rubio, directora de la Càtedra de Divulgació de la Ciència, les dues estudiants, Josep Antoni Fluixà i Fernando Sapiña. Enric Marco.

«Lo que España necesita». Així es titulava el programa electoral del Partit Popular. I ara, en el primer disseny de ministeris del nou president Mariano Rajoy, veiem que Espanya no necessita ni ministeri de Ciència ni de Cultura. I quasi tampoc de Medi Ambient, àrea que queda en tercera línia al departament dirigit per un ex-ministre, Miguel Arias Cañete, que repeteix en Agricultura, recordat per les seues declaracions escassament conservacionistes. Alhora, desapareix la Secretaria d’Estat per al Canvi Climàtic. Poc sorprenent, d´altra banda.

Després del desconcert inicial provocat per l’absència del Ministeri de Ciència i Innovació, el BOE del dia de la loteria de Nadal aclaria dubtes: el Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit per Luis de Guindos, disposarà de la Secretaria d’Estat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. D’aquesta manera, es trenca una tradició, potser com a resultat de la situació financera actual, perquè la ciència abans d’avançar de manera independent sempre havia estat lligada a Educació, des de que Adolfo Suárez en la primera legislatura va crear el Ministeri d’Educació i Ciència.Ens quedem amb tots els dubtes i temors aquestes festes. La desaparició del Ministeri de Ciència sona a una davallada de la inversió pública en recerca, precisament ara, quan cal apostar per la I+D+i com a factor clau d’un model de creixement econòmic amb futur en aquest context d’economia globalitzada. Perquè ja no podem produir més barat per a eixir de la crisi o crear llocs de treball, sinó promoure per productes i serveis d’alt valor afegit, encara que siga una aposta a mitjà i llarg termini. També resten en la incertesa la creació de l’Agència Estatal d’Investigació i entitats que han treballat tant per a impulsar la cultura científica i de la innovació com ara la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) creada, d´altra banda, en temps del Govern Aznar, ara fa deu anys.

Espanya no necessita Ciència ni Cultura, Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de desembre 2011.

Imatge d’Image Editor. Fields of Science. Alguns camps de la ciència inclouen astronomia, biologia, informàtica, gelologia, lògica, física, química i matemàtiques. Amb permís de Creative Commons.