Aquest matí, a Brindisi, els xiquets de l'escola de formació professional Morvillo Falcone esperàven fora a que l'escola obrira, supose que aprofitant els darrers minuts abans d'entrar per les darreres rialles. Un contenidor d'escombraries, que algú havia desplaçat per deixar-lo més prop de l'escola, ha esclatat i ha ferit greument alguns estudiants, una xiqueta de 16 anys està en condicions desesperades a l'hospital i una altra ha mort.
Encara hi ha poques notícies, es pregunten si l'atemptat ha estat pel símbol del nom de l'escola (el nom del jutge Falcone i de la dona, assassinats per la màfia amb l'escorta ara fa vint anys), o perquè l'escola està a pocs metres del tribunal o potser perquè hui a Brindisi arribava la caravana anti màfia... Una bomba a una escola és per matar xiquets, a Brindisi n'han esclatat tres, qui les ha posat ha triat matar xiquets, supose que per horroritzar-nos.
Potser només es veia des de Búger, però aquest cap de setmana un hidroavió ha sobrevolat l'illa de Mallorca, incansable, per si hi havia un foc que apagar.
Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se'm va escapar).
A la fundació ACA la literatura volava per l'aire amb l'hidroavió i les paraules dites, i de paraules se'n van dir moltes, i amb molts accents diferents.
La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l'Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m'agrada molt i a Roma no n'hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l'ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.
Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d'anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran.
Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l'Antoni Caimari per l'hospitalitat i per l'arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me'n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.
(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d'un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)
No m'ho perdria per res del món, ja fa temps que tinc els bitllets i compte els dies que falten per participar a la festa. A la festa de la paraula, l’amistat, la reflexió i la primavera, com deia Victòria.
Per conéixer molts blocaires vilawebaires, (per poder-los mirar, que llegint-nos ens coneixem tots...) per parlar de blocs i de literatura, per tornar a abraçar Roser i Victòria (ja fa massa dies que només ens abracem a distància) i per donar-los les gràcies per la feinada d'organitzar-ho tot i per tornar a Mallorca (jo no m'oblide mai que per Mallorca ens ix el sol).
I per recordar la Xesca, per parlar-ne, per homenatjar-la i per gaudir una altra volta de les seues paraules, ens en va regalar tantes que ens en deixarem alguna, però segur que, com sempre, les paraules que la Xesca va escriure ens donaran joia i horces. I per tastar la primavera mallorquina, que fa temps que no hi vaig.
"...il calcio mondiale in un giorno come oggi non può che inchinarsi e rendere omaggio a Pep Guardiola, al suo Barcellona e al suo magnifico gioco: per quattro anni ci hanno regalato brividi, emozioni, sussulti, ammirazione, gioia completa, appagamento totale. Il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep." Andrea Sorrentino, Repubblica.
(El futbol mundial en un dia com avui no pot fer altre que acotar-se i lliurar homenatge a Pep Guardiola, al seu Barcelona i al seu magnífic joc: per quatre anys ens han regalat tremolons, emocions, ensurts, admiració, joia completa, satisfacció total. El futbol era una cosa bellíssima, als temps del Barça de Pep.) Doncs això. Standing ovation i eternament (i fins al moll de l'os) agraïda.
marieta |
gent |
dijous, 19 d'abril de 2012 | 18:50h
Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d'aquesta entrada amb regalets com la foto. Vicent, treballant ahir a l'Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m'ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta. Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l'estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el 'nomet'. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document: Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie.
El meu nom fa segles s'escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d'entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se'n recorden de tu tancats a l'arxiu i t'envien cosetes tan boniques encara en té més.
Un dels dies que més em fot no estar allà (del lado de allá) és el dia de Sant Jordi, l'F. em regala un llibre i una rosa, m'arriben roses virtuals i menys virtuals (en conserve, al cor, una de groga que em va arribar fa pocs anys), però no és el mateix. Intente explicar als amics romans què passa allà el dia de Sant Jordi, com és aquesta festa meravellosa sobretot a Barcelona i mai no aconseguisc transmetre el sentit de tot plegat.
Enguany hi seré, he fet coincidir un dels viatges ràpids que faig darrerament i l'he allargat una miqueta i l'F. també hi serà, i ho veurà i veurà el que fins ara li havia intentat explicar sense èxit. Fa molts anys que no estic a Barcelona un dia de Sant Jordi, em fa molta il.lusió (i que ningú em diga que total és unes quantes parades de llibres al centre, em fa molta il.lusió). Vindrem amb maletes mig buides per poder carregar bona cosa, s'accepten suggeriments.
I a més, a més, dissabte anem a l'estadi, així que segurament veurem matar el drac en directe. Què dir, cap de setmana perfecte, no?
marieta |
gent |
dilluns, 26 de març de 2012 | 15:13h
Sostiene Pereira di averlo conosciuto in un giorno d'estate. Una magnifica giornata d'estate, soleggiata e ventilata, e Lisbona sfavillava. Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira.
S'ha mort Antonio Tabucchi, dos dies desconnectada i en encendre l'ordinador em trobe amb la notícia, s'ha mort Tabucchi.
Era un dels darrers, dels darrers 'intel.lectuals incòmodes' que ens quedaven a aquest país, que no fóra el darrer. Tan incòmode que va marxar, tan incòmode que els seus articles, que publicaven Le Monde o El País, ací només els publicava L'Unità (el Corriere va deixar de publicar-lo al 2002) o Il Fatto Quotidiano. Tan incòmode que a la seua mort hi ha dedicat més espai El País que Repubblica i el Corriere junts.
Aquest país li deu el seu compromís i les seues paraules sense concessions i sense treva i li deu Pessoa, les magnífiques traduccions que van acostar el poeta portuguès al públic italià.
Jo, personalment, li dec Pereira i Lisboa, quasi res.
La lingua è l'ultima proprietà di chi parte per sempre. Erri De Luca I pesci non chiudono gli occhi
Els peixos no tanquen els ulls, és el títol de la darrera novel.la d'Erri de Luca, si no m'enganye ix demà en català (Bromera). Aneu a la llibreria, compreu-lo i reserveu-lo a un prestatge. Com tots els seus no és un llibre de llegir amb deler, és de calma, d'assaborir cada paraula, de llegir poc a poc (de llepar en lloc de mastegar, com la xocolata bona). El deixeu a un bon lloc a la llibreria de casa i mireu d'oblidar que el teniu. Quan arriben dies difícils (que sempre arriben), quan necessiteu paraules d'eixes que són com gotes de mel per l'ànima, aleshores recordareu que el teniu, llegiu-lo, poquet a poquet, deixant que es fonga a la boca. Jo encara no me l'he acabat, l'estic fent durar tot el que puc.
El País li va fer una entrevista fa pocs dies, és perfecta per anar fent boca. (Ara explique una cosa que em fa vergonya però també em fa riure cada volta que la recorde. Jo a Erri De Luca el vull, l'estime, ja ho he escrit alguna altra volta. El dia de la mani del 15 d'octubre, la que va acabar a bastonades, mentre estàvem a la cantonada de via dei Fori Imperiali veient-la baixar per via Cavour, de moment me'n vaig adonar que la persona que tenia al costat era Erri De Luca, allà sol mirant-se la mani amb les mans a la butxaca. Em vaig posar nerviosíssima, exactament nerviosíssima com una adolescent. Al final no em vaig poder aguantar i com una imbècil m'hi vaig plantar davant i li vaig dir 'Senyor De Luca, moltes gràcies', ell em va mirar una mica interrogant i una mica divertit (no vull ni pensar en la cara de beneïda que devia fer jo), em va donar la mà (de fusta, pareixia de fusta) i em va preguntar perquè, jo li vaig dir que pels llibres, li vaig dir gràcies un altra volta i vaig pegar a fugir, emocionadíssima. Normalment no faig eixes coses, no sé que em devia agafar, em fa riure pensar com estava de nerviosa i d'emocionada. A la foto, un tros de colosseo, Erri De Luca i un tros del meu cap)
Diu la llegenda que en els mesos de convalescència que Caruso va passar a Sorrento va donar lliçons de cant a una jove de la que es va enamorar. Una nit d'agost del 1921 que el cantant ja es trobava molt malament, va voler cantar per a ella i va fer portar el piano a la terrassa de la seua suite, va cantar quasi sense forces i amb llàgrimes als ulls, li va cantar una apassionada declaració d'amor i de sofriment. Diu la llegenda que els pescadors del golf, en sentir-lo, van tornar al port i es van arrimar sota la seua terrassa amb les barques il.luminades per escoltar-lo i la llegenda també diu que aquell va ser el millor concert de Caruso, el darrer, va morir pocs dies després.
Explicava Lucio Dalla que quan va viure uns dies a la mateixa suite que Caruso (que òbviament es conservava com quan hi va ser ell i conservava el piano del mestre) i li van explicar la història d'aquell darrer concert, aquella mateixa nit, va escriure la cançó, Caruso, en aquell mateix piano.
Tot i que se n'han perpetrat versions que clamen vendetta, a mi m'agrada molt, sobretot cantada sense cridar, com la cantava ell.
marieta |
música |
dijous, 1 de març de 2012 | 15:37h
S'ha mort Lucio Dalla. Va escriure un grapat de cançons bellíssimes, a la meua antologia personal de cançons italianes que m'enduria a una illa deserta n'hi ha mitja dotzena de seues, trobaré a faltar la seua veu i el seu clarinet...
Malauradament, molts d'ells hauran mort al desert on els van abandonar o estaran podrint-se a alguna presó ací o allà, segurament la notícia no els arribarà i segurament i com sempre és massa tard. No sabrem mai quantes persones van ser il.legalment tornades a Líbia per naus italianes que els havien interceptat a aigües internacionals o italianes, gràcies a un acord entre Berlusconi i Gaddafi que anava contra totes les lleis internacionals, de la mar i de la decència humana. Fa quasi dos anys, les paraules d'un mariner de la marina militar italiana que va participar a una d'eixes operacions, em van commoure:
Després d'aquest desembarcament, a maig del 2009, el Consiglio Italiano per i Rifugiati en va aconseguir localitzar 24 a Líbia i els va assistir per presentar a Estrasburg un recurs contra l'expulsió. Han guanyat, clar, seran indemnitzats i el tribunal ha dit que el que va fer Itàlia va contra la llei (italiana, europea, de la mar i de la decència).
No em pensava que una cosa així podia passar, malgrat l'edat i els anys que passen es veu que no n'aprenc, però no em pensava que hauria de veure la policia (sense número d'identificació) bastonejant xiquets i xiquetes al centre de València i els anti disturbis entrant a un institut .
Els xiquets i les xiquetes ixen al carrer per defensar la seua escola pública i l'estat 'titular' d'eixa escola pública els bastoneja.
En aquest moment, a València, adults entrenats i armats estan insultant i apallissant xiquets.
Els caps de tots els grups de la policia municipal de Roma han rebut una circular del comandant que s'encarrega de la gestió de les 'emergències relacionades amb la seguretat'.
A la circular els demana que identifiquen, controlen i fitxen les fruiteries ètniques.
Supose que el com que les carabassetes romanes i les taronges sicilianes me les ven un xic marroquí, la meua fruiteria és ètnica i rebrà atenció especial dels gestors municipals de les emergències relacionades amb la seguretat.
marieta |
gent |
dimarts, 17 de gener de 2012 | 07:10h
El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d'italians, va militar en l'esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76. Als 80s era un respectable intel.lectual d'esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d'esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l'arresten per l'assassinat d'un policia ocorregut 16 anys abans. El comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de Lotta Continua s'havia acusat de la mort de l'anarquista Pinelli, que s'havia 'llançat per la finestra' mentre la policia l'estava interrogant seguint la pista anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada 'estratègia de la tensió' i els després anomenats 'anys de plom'. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades.
A partir d'aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l'inspirador moral de l'assassinat, l'única prova és la confessió d'un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l'article és del 2000). Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó, al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d'allà i en tots aquests anys s'ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l'arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia.
Al 2004, a una entrevista al Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d'aquella mort se'n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s'escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l'assassinat a tots els membres de l'esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l'enemic a batre.
M'agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m'ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m'ha commogut. Ahir l’ufficiodi sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.
