A plaça, a la parada de fruita i verdura del Manolo, hi ha dos tipus de mongetes, "la fina" i "la perona". La "fina" bullida manté la textura "al dente", demana ésser mossegada i mastegada, la "perona" aguanta la planxa i es deixa estovar amb l'aigua bullent. Llueixen d'altres noms que l'economia lingüística les ha donades, "la rodona" i "la plana". Poques som les persones que les anomenem genèricament mongeta "tendra" o "verda", "tendra" perquè l'oposem a la "seca".
Quan la nena era una nena, les mongetes que venia la sra. Rosa de la verduleria era "mongeta tendra", la "perona" d'avui. No n'hi havia una altra. I ho sap bé perquè durant anys la mare li havia manat: "Nena, ves a ca la sra. Rosa i compra-hi un quart de mongeta tendra". En un moment determinat de la història de la dictadura, les bones relacions de Franco i Perón feren que aquest enviés a Espanya queviures, entre els quals carn congelada i mongetes i la mongeta argentina fou batejada popularment com "la perona" , el nom que havia estat donat a Eva Perón.
El PSC no para d'equivocar-se, camina d'error en error. El proppassat dimecres, 15, el PSC-PSOE votà amb el PP i Cs una resolució presentada per aquest grup en contra de l´ús preferent de la llengua catalana a l'Administració, hores després adduí que els seus diputats hi havien votat favorablement per error. Si fou un error vol dir que la sra. Parlón i companys de partit presents a la comissió no sabien què votaven perquè ni havien llegit el contingut de la resolució ni havien escoltat els posicionaments dels respectius grups. I seria ben escandalós.
"Què hem votat?", és una pregunta que algun cop s'escolta al Parlament, proferida per diputats i diputades després d'una votació al Parlament. "Què hem de votar ?" també és la pregunta que alguns parlamentaris adrecen al veí o al cap de grup abans de pitxar el botó corresponent.
Potser això passà a la diputada socialista Parlón i companys que votaren a favor de la resolució de Cs o potser no. Caminar erràtic del PSC
I encara em preguntes el perquè?, no te n'has adonat encara?...
El perquè no es diu Wert, ni es diu espoli, ni ofenses i humiliacions, ni l'afany explícit i reiterat de l'espanyolització, el perquè es quelcom tan simple com que vull ésser el que sóc, catalana i no espanyola, no vull ésser ciutadana espanyola sinó ciutadana d'un Estat lliure català.
"Un quintar de màstech, 6 dinars", aquesta era la tarifa taxada per la lleuda que pagava la mercadera i comerciant barcelonina Maria de Malla l'any 1271.
Maria de Malla, filla del calafat Bernat Desmas, casada l'any 1256 amb Pere de Malla, important comerciant en pells, en morir aquest el 1276 fou nomenada en el testament administradora del negoci familiar. Maria, propietària de vaixells mercaders , comercià per tot el Mediterrani, des de Constantinoble, per la mar Egea, exportant als països de l'Est pells de guineu i de llop, draperia fina, teles de lli de Châlon del nord de França, i espècies, entre elles el preuat màstic que els seus mateixos fills anaven a comprar al lloc de producció, l'ílla de Quios, "l'illa de Xiu, que és molt graciosa illa, e lla.s fa lo màstec, que en lloc més del món no se'n fa", com descrigué Ramon Muntaner.
Xesca, estimada, no t'oblidem pas. I si algun dia la memòria ens abandonés enduent-se els records, seguiries viva en la teva escriptura, com el testimoni de la terra, el país i les gents que estimares i rescatares de la pèrdua. Ara fa un any ens reunírem a la bella Bugia per a celebrar que eres viva en el record i les paraules. Fou una festa extraordinària, jubilosa, sincera.
No vull enganyar-te, i encara que ho volgués tu no t'hi deixaries; trobo a faltar el teu blog (sí, no et sorprenguis, ara el bloc és un blog), la passió d'escriure que et devorava, els teus comentaris generosos, la teva intolerància amb la injustícia, la teva radicalitat com a dona catalana. Ens hauries parlat de na Sílvia que ja no és amb nosaltres i que ens donà un trist adéu, ens hauríes enlluernat descrivint-nos l'arribada del cometa que n'Enric ens anuncià, t'hauríes sentit feliç, com nosaltres, pel premi de poesia atorgat a en David ... i tantes altres coses que hem viscut aquest any.
El temps és difícil, necessitat de veus com la teva, implacablement combativa, compromesa i amb esperança, de la lletra que no ens permeti oblidar d'on venim. Sí, et trobem a faltar, estimada Xesca.
Ultrapassem els partits, ja sabem on són ara i on seran demà; parlem amb la gent, la ciutadania que vota aquells partits que diran no, presentem-los la proposta de l'emancipació, els avantatges per al dia a dia de cadascú avui, el col·lectiu futur. Els altres no ho faran. Plantegem a la gent que vota aquells partits els problemes i entrebancs que poden sorgir i com els resoldrem. Donem xifres, dibuixem els nous paisatges que tenim tan pròxims, mostrem allò que podem tenir i tot el que hem perdut.
I adoptem una cançó, alegre, esperançada, de tornada fàcil, encomanadissa, amb orgull de poble, que senyali el nou temps i tothom la pugui fer seva.
Cap guerra no es guanya, cap revolució no triomfa sense la seva cançó.
Ens cal una cançó, nova, que soni per tot el país i que tot el país canti.
carme.laura |
dimarts, 14 de maig de 2013 | 08:52h
Aquests dies el nen Vicent camina amb pas ràpid pel carrer quan surt de casa. El barri, i tot el Barri Xino, bull; hi ha registres a moltes cases, aturen les dones amb criatures i les interroguen amb expressions dures, els descarregadors del moll s'arrauleixen al fons de les tavernes, "no, no la coneixem", "potser sí, totes em semblen iguals", "a les fosques i a preu fet no les veiem la cara", diu un dels homes esperant que les seves paraules siguin rebudes amb rialles pels companys, com sempre. No ha estat així, els municipals pentinen el carrer.
"Potser la conec", es diu en Vicent. Pel Portal s'entra al seu carrer i la dona que ha raptat i assassinat més de dotze criatures era una de les meuques que hi fan cantonades.
Però el ressó dels catalans puc fer sentir, i també dels d'Aragó, més enllà d'Alemanya, i allò que el meu pare emprengué acabar ...
Així, en vers, Frederic , fill tercer de Pere el Gran i de Constança de Sicília, proclamà la seva voluntat de véncer els angevins i ésser coronat rei de Sicília, "rey de Trinàcria".
Trinàcria, l'illa que ocupa un lloc en el mapa homèric d'Odisseu, la de forma de trident, la dels tres promontoris, la Trinàcria que és a la "Divina Comèdia" de Dant és la Sicíla grega, el graner de blat de Roma i més tard de Catalunya, l'illa estratègica mediterrània, la de la terra seca, ports esquerps i l'amenaçant Etna, ocupada per bizantins, àrabs, normands i pels catalans.
Frederic fou coronat solemnement rei de Sicília a la catedral de Palerm el 25 de març de 1296.
Arriba a l'hotel amb la maleta petita, la que adoptà quan aprengué que per viatjar no cal dur molt equipatge. L'hotel és gran, potser, no n'està prou segura; a la recepció recull la clau de l'habitació, és a un pis alt i força espaiosa, més que suficient per a ella. Deixa la maleta damunt del banc, en treu el pijama i la bossa amb els estris de neteja i recomposició del color de la cara, poca cosa.
Surt a donar un volt, després enllestirà el guió de la conferència de demà. Passeja una estona sense allunyar-se de l'hotel, mira sense interès els aparadors de les botigues veïnes, pren a una cafeteria un cafè-amb-llet ben calent i una mena de pasta que pel matí volia ésser un croissant i ara, al tard, era una massa humida.
El Tribunal Constitucional ha decidit deixar en suspens la democràcia quan ha intentat deixar en suspens la declaració majoritària del Parlament d'endegar el procés de l'exercici del dret a decidir de la societat catalana. El TC no ha deixat en suspens una llei, una disposició legislativa sinó una declaració política, l'expressió democràtica d'una voluntat, un sentiment i una ambició.
El TC ha decretat posar punts suspensius a la declaració majoritària d'un poble, com si les paraules d'aquella puguessin difuminar-se, com si no romanguessin en l'aire que respirem i no fossin incrustades en la voluntat de molts catalans.
El Tribunal Constitucional ha entrat en la negror del descrèdit en voler amordassar la veu d'un poble expressada democràticament pel seu Parlament, el seu raonament és etnocèntric: Catalunya no és un poble, és una unitat territorial, una demarcació espanyola. La resposta del nostre President ha estat impecable, clara i ferma. El poble de Catalunya és sobirà i res no ho pot canviar. I , ahir mateix, ho reafirmà majoritàriament el nostre Parlament.
Les paraules són dites, només els poetes les deixen en suspens ... per a indicar que tot serà possible, que res no s'ha acabat, que romanen per sempre. El TC no sap ni de regles de puntuació ni democràtiques.
El Govern aragonès no té por al ridícul, la seva ignorància majúscula i el seu anticatalanisme no li ho permeten; mai no ha estat paït del tot per una part de la societat aragonesa la potència històrica del Casal de Barcelona, el renom de Catalunya, malgrat el respecte d'antany a les institucions pròpies aragoneses, les croades i conquestes conjuntes i la fama de la Corona. L'Aragó deixà en l'abandó la seva pròpia llengua i féu seva la de Castella, i es sorprengué que a les terres catalanes que són aragoneses la llengua catalana seguís viva des de l'edat mitjana. El Govern de l'Aragó no ha entès que la llengua parlada a la Franja és el lligam històric encara viu d'uns temps extraordinaris, un regal de la pervivència d'una part brillant de la història de la Corona d'Aragó, el seu "horror catalani" i la seva ignorància el fan rebutjar que la llengua catalana és un tresor que comparteix amb les Balears, València i Catalunya.
Joana Raspall viu els 100 anys i ens sorprèn i enlluerna amb la seva mirada oberta, la seva paraula viva i la seva lucidesa. No és la "velleta encantadora" de la retòrica ensucrada, sinó la dona gran, vella, forta, intel·ligent, la poeta catalana que ha estat guardonada recentment amb el premi "Serra d'Or".
Joana Raspall n'ha rebut molts de guardons però potser el més preuat és el respecte, admiració i afecte de la ciutat en què sempre ha viscut, Sant Feliu de Llobregat, que ha conegut,des de la casa "Raspall"que segueix habitant, com un poble senzill i agricultor i ha vist transformar-se en una ciutat metropolitana que conserva, malgrat tot, l'aroma essencial dels seus origens.
Joana Raspall és menys coneguda del que mereix, poeta sensible, escriptora de novel·la i teatre, catalana insobornable, bibliotecària de professió, mestra de català per militància lingüística, escrigué poesia per a nens, un públic poc conreat per poetes, però ella sabé que si els infants estimen la poesia, l'estimaran de grans, fou aquest un objectiu que covà quan al 1938, en acabar la carrera de bibliotecària, presentà la tesi "Un projecte de biblioteca infantil".
