Celebro molts aniversaris aquest mes de maig, mes de les flors, de la primavera, dels colors, de la llum, de l'alegria.
I avui VilaWeb fa 18 anys que és en eixe món ! A trompicons i amb ganes i il.lusions ha anat fent feina, no sempre com ells haguéssin desitjat ni els lectors haguéssim volgut, però continúa i ha de continuar. I lectores i lectors, vivim una època important, difícil i complicada, i ara més que mai necessitem finestres molt grans per fer-nos escoltar en aquest el nostre país, des de Salses a Guardamar, i des de Fraga a Maó.
Som les lectores i els lectors que podem fer que VilaWeb continuïi el seu camí, el poble en definitiva, sense més, empenyent i si molts projectes es poden fer realitat com hem pogut veure en aquests últims mesos perque la gent així ho ha volgut, més important és que un antic projecte de fa 18 anys puga continuar el seu camí molts anys més.
La mort sempre et dona bufetades, i la d'un pallasso, encara més. No recordo la única vegada que vaig veure en Monti, fa molts anys. Al Teatre Lliure. Era jove, i un pallasso de socarrel, és a dir, una bona persona que fa riure, que porta felicitat a la gent i que sempre et feia posar el nas vermell per fer pallassades, per viure la vida. I tots n'hauriem de fer de pallassades, moltes, continuades, com més millor. No vaig poder anar al seu comiat, però sí he llegit tots els articles publicats a la premsa. I un d'especial, del periodista Jacinto Antón, de El País, i com llegint els comentaris publicats, m'entristeix veure el text insultant, brut, de més d'un dels lectors.
En el seu comiat, es va llegir el decàleg de'n Monti .... un petit resum: - Entre un fusell i una escombra, cal escollir l'escombra perquè és més útil. - I davant qualsevol discussió el millor és treure's el nas vermell de la butxaca. Si ni així s'aconsegueix arrencar un somriure, sempre es poden donar cacauets. Amb els micos sempre funciona.
Vaig llegir l'esquela i a la part final, us he de dir que em va emocionar sobremanera:
- Sobretot, no abandoneu aquesta vida sense haver llençat un pastís de nata a la cara d'algun amic. - I quan siguem a casa, a la nit, abans d'anar a dormir, exigim un conte. Tots, no importa l'edat que tinguem, tots tenim dret a adormir-nos convençuts que les fades existeixen i que els prínceps són valents.
Un dia de maig de l'any 1995, el meu aniversari, 50 anys aleshores, els amics, sense jo saber-ho, em van llençar un pastís de nata, dels grans, a la cara. Sí, havia insinuat més d'una vegada que m'agradaria molt que algú em llencés el pastís de nata a la cara. I així va ser.
Adéu Monti. Has marxat massa aviat. Gràcies per tot i quan ens trobem, espero que el teu nou espectacle sigui époustouflant.
I ha passat un any per aquells que vam trobar-nos a Búger de l'11 al 13 de maig 2012, en unes Jornades Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat. I et trobem a faltar, Xesca i més en aquest temps que ens toca viure. De totes maneres remenant en el teu bloc L'Hidroavió Apagafocs ja ens deixaves ben clar el què passava i passaria. Vas escriure el teu últim apunt parlant d'una bota texana de canya alta. Vas publicar en el teu bloc, insòlit i meravellós. Vas morir massa aviat. Però tenim les teves novel-les, el teu bloc, i per damunt de tot el record de compartir bells moments.
En les meves últimes lectures, quasi totes relacionades amb les cultures de la llunyana Àsia, un poema xinès del període Tang, secle IXè, d'un moviment anomenat Muntanyes Gelades, que de fet és la traducció de Han Shan, el seu autor:
Traducció Francesc Parcerisas de l'anglès.
En el gel i en l'aigua trobem la metàfora per a la vida i la mort. L'aigua se solidifica i esdevé gel; el gel es dissol i esdevé aigua. Els morts seran els nounats; i un cop nascuts tornaran a morir. El gel i l'aigua no es fan cap mal. Vida i mort es complementen perfectament.
Xesca, aquest dissabte a l'hora de l'Àngelus, ja saps, beurem plegades una copa de cava, sí Al.legro, i conversarem.
Fotografia: Eu Moll de Pollença. Maig 2012. RG. Arxiu: Un grup de blocaires mirant al cel ... l'hidroavió és a punt d'arribar i ja se'l veu prop de l'Illa d'Or.
Entorn aquesta decisió parlamentària de la Comunidad de Aragón, ridiculitzada per el 99,999999999% de la gent i amb la passivitat dels milers de persones catalanoparlants (a ells i elles tant els hi fa, perque continuaran parlant, aprenent i escrivint amb la llengua de sempre, és a dir, el català), no podria expresar millor la meva opinió com ho ha fet l'amic blocaire Jaume Ortí, i us recomano molt de llegir el seu post. Magnífica la teva exposició històrica, Jaume, i el que cal fer.
Publico aquest mapa, molt extès i popular a les xarxes i l'enllaç per llegir el post: Ni sentit del ridícul tenen.
I la denúncia continúa i no deixaré mai de fer-la, ni de cercar unes flors, ni d'expresar la meva tristor, el meu condol, la meva ràbia.
Un 24 d'abril - Un home de 70 anys mata a trets la seva dona mentre dormia i posteriorment va intentar suicidar-se, i no ho va aconseguir. Un 1r de maig - Un crim execrable i violent. Assassina la dona a casa seva i en un bar, posteriorment a cops de destral , l'home que suposadament era la nova parella de la dona. Ha estat detingut. Un 6 de maig - Troben el cos d'una dona de 39 anys dins la banyera, ofegada, assassinada per el seu company. Ha estat detingut. Un 9 de maig - Troben els cossos morts d'una dona de 53 anys i un home de 61 anys. En estat avançat de descomposició, però la ertzanza ha trobat indicis de violència en el cos de la dona, i sembla ser que es confirma que va ser assassinada a ganivetades.
Moltes vides que s'han perdut en aquest camí. No és just. És cruel.
Un roser d'un jardí d'un barri amorós d'una ciutat d'una illa ple de vida i de flors.
Ja fa uns anys que El Periódico de Catalunya (hi col.labora la nostra TV3) organitza aquest títol, premi (¿?), és que no sé com dir-ho. Es tracta de votar uns candidats, i ho pots fer cada 24 hores i van quedant els tres finalistes d'acord amb els vots que van emetent els lectors (¿?) de El Periódico. És una bon marketing per vendre més i captar nous subscriptors. La festa del lliurament del Premi sempre ha estat divertida i moltes vegades interessant. Recordo el discurs de'n Puyal i sobretot el d'Ada Colau, l'any passat, que no va ser ni guanyadora ni finalista, i va rebre el Premi Mercè Conesa, atorgat per un jurat independent a la millor iniciativa popular i solidària, i davant tot el poder econòmic, polític i social del nostre país, va fer un discurs demolidor. Crec que va ser la seva prova de foc davant una audiència tant i tant significativa. Temps era temps, i aquest discurs no es va poder veure a TV3 el dia després, no el van emetre.
Enguany ha quedat finalista Carme Forcadell, en representació de l'ANC. Pots votar cada 24 hores. Per fí, El Periódico ha canviat la seva fotografia, perque van publicar-ne una on es veia a la senyora Forcadell amb cara de pocs amics i per els unionistes, de 'dolenta'. Ara no, ja han publicat la fotografia de la senyora Forcadell tal com és.
És curiós veure com el percentatge de vots d'un dels catalans de l'any agafava una avantatge considerable, i de sobte hi han dos persones que estan rebent més o menys els mateixos vots. És un estira i arronsa. Tupinada ¿¿??. Hi ha temps fins el dia 14 de maig per votar. Jo ho faig cada dia i voto a la senyora Forcadell. Cal donar-se d'alta a El Periódico, gratuïtament i demanes que t'envïin els titulars i ja està. O també per SMS o trucada, crec.
No hi crec gaire en aquest títol, però, enguany és interessant. Podrà suportar El Periódico de Catalunya que la senyora Carme Forcadell sigui la guanyadora ? La portada del diari així ho haurà de fer constar amb lletres ben grans amb fotografia i entrevista, i també la nostra, TV3, haurà de fer més entrevistes a la senyora Forcadell que representa una iniciativa popular un col.lectiu molt important per el nostre país, i en aquest cas haurà d'emetre tot l'acte de lliurament de premis. I aquest any 2013 no és el 2012, encara que penso que el discurs d'Ada Colau també romandria al calaix. La Caixa té poder .....
Ada Colau va començar amb el seu discurs dalt de l'escenari del TNC a obrir portes i finestres de la PAH, i ja portava lluitant des de l'any 2007. La senyora Forcadell, cap visible de l'ANC, ja han obert moltes portes i finestres, però veure com El Periódico de Catalunya ha de lliurar el premi de Catalana de l'Any a la senyora Forcadell i l'ANC, que voleu que us digui, dona morbo ..... És una possibilitat.
Si voleu, podeu votar, i anem fent camí ..... encara que sembli irrellevant ?
Fotografia: L'ANC convocant la cadena humana per l'11 de setembre de 2013.
I us deixo el video del discurs d'Ada Colau. Jo sí que el vaig veure, en directe, des de casa. L'endemà va desaparèixer i no el van tornar a emetre, és clar.
No escric mai apunts de temes parlamentaris o declaracions dels polìtics, però és que ara mateix escoltant les notícies, el president del reino de españa, senyor Rajoy ha dit:
Y no olviden que el estado, este gobierno, paga las pensiones y los subsidios de paro a todos los catalanes.
Dimecres 8 de maig comença la Setmana de la Poesia de Barcelona. Al Saló de Cent, Museu Frederic Marés, Avinguda de la Catedral, Ateneu Barcelonès, Palau de la Virreina, Fundació Antoni Tàpies, Palau de la Música, Pati de l'Institut d'Estudis Catalans, Capella MACBA, Biblioteca Mercè Rodoreda, Biblioteca Gòtic - Andreu Nin, Biblioteca Sant Antoni Joan Oliver, Plaça del Raspall, Turó Park, Heliogàbal, Placeta Ramón Amadeu, Biblioteca Poble Nou- Manuel Arranz, Universitat de Barcelona, La Pedrera, Museu Picasso, Museu Nacional d'Art de Catalunya. Podem escollir al llarg d'una setmana.
M'agrada recordar aquell 25 d'abril de 1970, I Festival de Poesia Popular Catalana, en una sala de boxa, el Gran Price, amb una llista de poetes que t'enamora: Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Joan Oliver, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas, Agustí Bartra, Joan Colomines, Feliu Formosa, Jordi Texidor, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Xavier Amorós, Jaume Vidal i Alcover, Josep Maria Loompart.
Aquest petit resum en video d'aquest Festival en aquells anys foscos, però on es va respirar llibertat, país i cultura en lletres majúscules.
Perdre forma part de la vida, de l'esport, però no d'aquesta manera. Ha estat una vergonya. Per més que diguin els jugadors i tècnics que estan 'tocats', els voldria recordar que defensen uns colors i guanyen molts diners. Una mica més de lluita, de responsabilitat, de ganes, de respecte. I ni avui ni la setmana passada han demostrat res de res. I sí, estic més emprenyada que trista.
El resultat global dels dos partits: Bayern 7 - Barça 0.
Des del dia 28 d'abril fins el dia 2 de maig és festa a Viêt Nam. El dia 30 d'abril és el dia de la derrota dels americans, la caiguda de Saigon i enllaça amb el dia 1r de maig, dia del treball.
He estat mirant un video molt interessant, editat per alumnes d'un institut de Ho Chi Minh City (antiga Saigon) on he pogut constatar, en xifres i d'una manera didàctica i fàcil, la història d'aquest país.
2.296 anys d'història com a nació. I ara comencem a restar els anys de guerres, colonitzacions, ocupacions.
1.096 anys d'ocupació xinesa. 261 anys de guerra civil. 82 anys de colonització francesa. 5 anys d'ocupació japonesa. 9 anys de guerra contra França. 21 anys de guerra contra els EE.UU.
Total: 1.474 anys. Si els restem dels 2.296 anys de la existència històrica del país, aquest poble només ha pogut viure en pau al llarg de 795 anys !
Cada vietnamita ha viscut la seva pròpia guerra i té els seus propis sentiments. Però tenen una cosa molt important en comú, és la victòria del poble i la reunificació del país. Una victòria que va posar els fonaments de la pau, la independència i la llibertat. I han pagat un preu altíssim, molt alt, milions de morts, desplaçats i discapacitats per el llençament d'armes químiques en la darrera guerra contra els EE.UU. Poc a poc els que van fugir tornen i la festa del Tèt, Any Nou, són ja milers i milers de vietnamites que viuen a l'estranger i volen passar aquestes festes amb la família.
El temps passa i el país viu en pau, sense fer soroll, a la seva manera. I tots també tenen la mateixa idea, no volen de cap de les maneres viure una guerra. La pau no té preu; viure en pau, poder cultivar i menjar arròs, vestir-se, viure amb la família, veure i escoltar el riure dels infants, no veure més mares cercant els seus fills desapareguts o morts.
El 25 de setembre un avió em portarà a Hà Nôi on m'hi estaré entre 12 a 15 díes, per continuar viatge al país veí, Xina, però no gaire lluny de la frontera amb Viêt Nam. Hà Nôi és una ciutat-poble-ciutat que em va seduïr des del primer dia que vaig arribar-hi fa set anys. Vaig tornar l'any 2009 i ara 2013 hi tornaré.
Avui 30 d'abril faig públic el meu petit homenatge a aquest poble valent, tenaç i que no s'agenolla davant ningú.
Fotografia: Portada de The Washington Post el dia 30 d'abril de 1975.
Arxiu: Viure en pau a Hà Nôi. Barri Vell. Un matí qualsevol. Donar l'esmorzar al fill abans de començar a treballar. Setembre de 2009. RG.
A Birmània/Myanmar no tot és un camí de roses, ans al contrari. És molt complicat, molt. La pobresa, els anys de foscor (més de tres dècades), els continuats espolis de la seva riquesa natural. Aung San Suu Kyi era, és i serà l'esperança. Però no tot és com sembla, i els problemes, la por continguda, la situació del país, poden desbordar a aquesta dona valenta, lluitadora i tenaç. I ella no baixa els braços. Continúa la seva lluita, sabent que ha de pactar, fer gestos mal vistos per molta gent. Les crítiques a la seva política comencen a sortir publicades i ja veiem com gent la recrimina, protesta. Després dels disturbis a Meiktila es poden comptar més de 180 les persones mortes des del mes de maig de 2012, 120.000 desplaçats, majoriàriament Rohingyas, i l'esperança d'una nova Birmània/Myanmar s'esfuma entre el dolor i la violència.
No és una 'casualitat' que els disturbis ètnics hagin començat després de la victòria de la NLD en unes eleccions parcials. El President Thein Sein va avisar al poble, no fa pas gaire, dels oportunistes religiosos i polìtics per no deixar pas lliure a la democràcia, però el seu govern no ha estat capaç d'erradicar als violents. Daw Aung San Suu Kyi ha fet del silenci la seva resposta davant la violència, encara que ha matisat que cal lluitar per arribar a un estat de dret i poder solucionar aquestes injustícies. Però no n'hi ha prou. Penso que hauria de condemnar la violència del govern envers les minoríes, siguin els Kachin budistes i cristians, o els Rohingya musulmans.
Birmània/Myanmar és un país difícil i cal anar en compte quan llegeixes la història, perque no sempre està escrita per historiadors i intelectuals. Si mires la xarxa està ple de panflets, opinions, insults, texts violents. La Junta Militar ja es va encarregar de censurar tota publicació que pogués ensenyar al poble un coneixement crític de la història del país. La història la van fer els militars, i nosaltres en el nostre país, d'aquesta censura en sabem un munt.
Començo amb un fet que pot semblar inversemblant. El monjo U Wirathu considerat el 'Bin Laden birmà' (segons comentaris que he llegit dins la xarxa) incita a la gent, de religió budista, a enfrontar-se als birmans de religió musulmana i de boicotejar els seus negocis. Extremistes musulmans infiltrats provinents de Bangla Desh i d'altres països inciten a la minoria musulmana a enfrontar-se amb la majoria budista. I l'exèrcit s'ho mira complaent. Mentrestant, el partit NLD de Daw Aung San Suu Kyi celebra el primer congrés de la seva història, per organitzar-se i poder encarar les eleccions generals de 2015 amb força, confiança i credibilitat. Des de l'any 1988 qualsevol reunió dels membres de la NLD era considerada il.legal i eren empresonats, jutjats i condemnats a presó entre 10 a 50 anys.
Viatgera com sóc, sempre tinc entre les mans un llibre de viatges. L'estret camí de l'interior / Matsuo Bashô. Traducció de Jordi Mas López. Edicions de 1984, s.l. Obra guardonada amb el Premi Vidal Alcover de Traducció 2009, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona i Òmnium Cultural de Tarragona.
Matsuo Bashô (el nom real del qual era Matsuo Kinkasu) va nèixer el 1644 a la ciutat d'Ueno, província d'Iga, en una modesta família de samurais que servia el senyor local del clan Tôdô. Morí l'any 1694 a Osaka. Fou enterrat al temple de Gichuûji, a la zona del llac Biwa que tant estimà els seus darrers anys.
-- Passatges com l'inicial, que expressa l'esperit amb què Bashô emprèn el viatge, o les descripcions de Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, formen part de qualsevol antologia de prosa japonesa clàssica. Així mateix tots els haikus que s'hi inclouen són d'una qualitat excepcional, cosa que no sempre havia estat el cas dels diaris de viatge anteriors del mateix autor.
És el que ens descriu l'autor de la traducció d'aquesta petita joia literària, el professor Jordi Mas López.
Vaig decidir fer una lectura pausada, sense presses, d'aquest diari de viatge. I avui llegint la pàgina 96, em vé de gust compartir amb vosaltres un passatge i un poema del monjo Saigyô (1118-1190), poeta per qui sentia en Matsuo Bashô una grandíssima admiració i que és citat diverses vegades al llarg del text del seu diari de viatge.
-- Els pins de Shiogoshi
-- A la frontera amb Echizen vaig creuar la boca de mar de Yoshizaki en una barca de perxa per visitar els pins de Shiogoshi:
Du la tempesta tota la nit les ones cap a la costa, i els pins de Shiogoshi regalimen de lluna. Saigyô
-- Aquest poema sol esgota totes les vistes de l'indret; afegir-hi qualsevol altre mot serviria de tan poc com tenir un sisè dit a la mà.
Cercant per la xarxa he trobat la fotografia de la Badia de Kisakata. Crec que no és gaire lluny dels pins de Shiogoshi i en el diari de viatge, llegeixo un parell de haikus de Matsuo Bashô (pàgina 83 ):
-- La badia de Kisakata fa una llegua tant d'ample com de llarg. Recorda la de Matsushima, però alhora és diferent. Matsushima té l'aire d'estar somrient, mentre Kisakata sembla apesarada. A la calma, s'hi suma una tristesa com d'esperit turmentat.
-- A Kisakata, Xi Shi, dormint: mimosa sota la pluja ...
-- A Shiogoshi, peus en remull, les grues: frescor marina.
Suposo que l'aire malenconiós d'aquest dissabte gris m'ha empès a escriure aquest apunt, perque llegint plàcidament aquest llibre l'estat d'ànim es converteix ràpidament en goig i plaer i la pluja forma part del paisatge, sense més.
rginer |
Videos |
divendres, 26 d'abril de 2013 | 07:13h
Una altre video trobat en aquest Vimeo que dia a dia m'agrada més i més. És un racó on creadors de tot el món, amb més o menys encert, poden expressar tot el seu sentiment. És fotografia i imatge, però que transmet emocions. I novament un video de Barcelona. Diferent, molt diferent. De vegades cansa aquesta nova joguina per els fotògrafs, el time-lapse. En aquest video, no.
Fotografia: Montjuïc. Matí de diumenge. Març 2013. RG.
He escollit una fotografia del riu Mekong que vaig fer a Laos, a Champasak, prop de Cambodia. És el meu homenatge a la Terra en el dia d'avui.
El riu neix a l'Himalàia i mor al Mar de la Xina. Amb 4.350 quilòmetres és el riu més llarg del sud-est asiàtic i el 10è del món. Travessa diversos països i en cadascun d'ells té un nom diferent: Lancang a la Xina, Ménom Khong a Laos, Me Naam Khong a Tailàndia, Mékongk o Tonle a Cambodja i Song Cuu Long o Mekong a Viêt Nam. El seu periple comença de forma salvatge per terres xineses. Ha de salvar un desnivell de 4.500 metres ! A Laos, Myanmar/Birmània, Tailàndia, el seu recorregut és més tranquil, a excepció de Champasak al sud de Laos, on es formen uns ràpids i es precipita en unes cascades conegudes amb el nom de Khone i amb un cabal impresionant. A Viêt Nam es divideix en nou braços, el Song Cuu Long i forma un delta immens d'una extensió de 40.000 km2 i uns 320 quilòmetres de canals navegables.
El Mekong és fonamental per a l'economia del sud-est asiàtic. Proporciona aliment i vida a més de cent milions de persones. Els arrossars són immensos, i el llim que els porta el riu, els permet fer tres collites l'any. La pesca també és una activitat important i cada any capturen més d'1.000.000 de tones de peix. A Laos i Viêt Nam vaig poder tastar el peix d'aquest riu. Exquisit. Aquesta tardor tornaré a veure aquest riu en terres xineses, prop de la frontera amb Laos, a Xishuangbanná. Navegar per aquest gran riu és d'una placidesa indescriptible i crec que a on vaig, és navegable i passa per el centre de la ciutat.
Fotografia: A trenc d'alba. Riu Mekong. Champasak. Laos. 2009. RG.
Dona. LLuitadora. Defensora de les llibertats, els drets humans i la democràcia. Pacifista. Intentarà guanyar les eleccions del seu país l'any 2015. El poble, la gent, és al seu costat.
