Joan Alcaraz |
divendres, 12 de març de 2010 | 18:33h
Mentre comprovem, a partir de la nevada del dilluns, que Catalunya no és el país avançat que voldríem, aquests dies es compleix el 25è. aniversari de l'arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, el darrer president de la Unió de RepúbliquesSocialistes Soviètiques. Per als qui som ja una mica grandets -i grandetes-, Gorby és un dels referents de la història contemporània. La resta potser haureu de consultar bibliografia o, més ràpidament, buscar al Google.
Com a mandatari, l'home no se'n va sortir, però va ser decisiu en la superació de la Guerra Freda i l'adveniment d'un nou escenari internacional que, per no massa temps, semblava digne de ser viscut. Li devem molt, doncs, i, segurament, no l'hi hem agraït prou.
Joan Alcaraz |
dimarts, 9 de març de 2010 | 14:32h
El llenguatge de signes i, entre nosaltres, la llengua de signes catalana beneficien unes persones que no hi senten com la majoria però que també tenen dret, no cal dir, a percebre continguts d'una manera correcta. Per als nois i noies afectats de sordesa i la gent que els envolta, les vilanovines edicions d'El Cep i la Nansa publiquen la col·lecció "Ginjoler", pionera en aquest camp al nostre país. L'altre dia se'n va presentar a Barcelona el darrer títol, Petita història d'un tovalló groc descolorit, i la sala d'actes d'una cèntrica llibreria era ben plena d'infants i els seus familiars. Curulla, doncs, de la culturasolidàriaque procura que el món sigui més humà.
Joan Alcaraz |
divendres, 26 de febrer de 2010 | 18:40h
Amb els freds hivernals, els leggins han estat plenament de moda. Els senyors hem pogut percebre les cames de les senyores -sobretot de les joves- d'una manera diferent, prou estilitzades i interessants. Ja se sap que les modes, particularment les femenines, duren poc, i l'encert d'una temporada pot esdevenir desencert a la següent.
Gràcies a aquests pantalons tan ajustats, majoritàriament de color negre, sembla que la minifaldilla hagi tornat per places i carrers, però d'una manera discreta. Tot i que no tan rotund, l'efecte és força similar. Elles es fan mirar, doncs, però el més important és que cada cop són -sou- renovadament admirables i atractives més enllà del físic, i aquesta és una tendència sostinguda -si més no a Occident- que un voldria irreversible.
Joan Alcaraz |
divendres, 19 de febrer de 2010 | 13:09h
Jo crec, sincerament, que no. Si ho fes, us prometo que no hi contribuiria escrivint un bloc. Però em sembla interessant que conegueu, a propòsit de l'hipotètic perill, alguns dels cont¡nguts d'un llarg i interessant article aparegut a L'Avenç la primavera passada.
El vaig llegir pel damunt i me'l vaig guardar per comentar-vos-el algun dia sense presses. Inicialment, doncs, ja vaig caure en un dels paranys que el text ve a denunciar, crec que cada cop més propi del nostre temps: l'abús de llegir de manera dispersa, o en diagonal. És clar que, per a algunes coses -no pas pel plaer de la lectura-, aquesta pràctica resulti tan útil...
Joan Alcaraz |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 17:19h
Ser creient -sobretot, d'una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d'abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel paganisme, per exemple.
Ho he anat pensant després d'haver llegit una entrevista amb el mestreBaltasar Porcelal núm. 600 de Serra d'Or del proppassat mes de desembre. Mestre de vida, sí, tot i que en sentir el seu nom -fins i tot ara que ja és mort- encara hi ha qui hi veu -potser amb alguna raó- una mena d'ésser lluciferí. Segurament és més ben considerada la filòsofa Hipàtia d'Alexandria, que la seductora i intel·ligent Rachel Weisz interpreta a l'Ágora d'Amenàbar.
Joan Alcaraz |
divendres, 29 de gener de 2010 | 17:32h
Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d'investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa...
Ell és el reconegut periodista Xavier Vinader, un dels mites d'aquesta professió al nostre país, i sobretot si entenem el periodisme com gairebé ja no s'estila. Dimecres passat, en una Aula Magna de la Universitat de Barcelona -l'entranyable edifici de la Central- completament plena, es presentà el llibre-testimoni Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís, conduït per un amic seu i bon company meu: el sabadellenc Jaume Busqué i Barceló.
Joan Alcaraz |
divendres, 22 de gener de 2010 | 18:19h
El primer volum que he enllestit aquest 2010 -que a Haití ha començat d'una manera tan terrible- és un llibre-entrevista amb Maria del Mar Bonet escrit pel periodista valencià Emilio Garrido.De lectura plaent i enriquidora, i plena de referències i suggeriments. Per a mi no ha estat cap descoberta de la mallorquina -la vaig fer ja fa força anys-, però sí un coneixement més complet, ajustat i enriquidor del seu món, olor i pell de l'atmosfera mediterrània.
Maria del Mar Bonet. Voz de mar /Veu de Mar és una obra bilingüe de la qual pots tenir el plaer, doncs, de llegir-ne aproximadament la meitat del text sense deixar d'abastar-la tota. L'Emilio s'hi ha lluït, per destresa i per haver sabut establir amb la protagonista, prèviament, diverses complicitats. La qual cosa alguns, com és el meu cas -he entrevistat la Bonet dues vegades-, no hem tingut ocasió de fer, i els resultats no són els mateixos...
Joan Alcaraz |
dilluns, 11 de gener de 2010 | 13:20h
La maçoneria -o francmaçoneria- ha tingut, històricament, una importància rellevant. També a casa nostra, on, durant el franquisme, fou tan perseguida i avui es troba, sembla, presumptament debilitada. Però l'evolució de les idees -i, en definitiva, del progrés- segurament deu molt a unes persones que han cercat, a la seva manera, el perfeccionament de la Humanitat.
Quina és la vigència dels maçons en ple segle XXI? Des de fora de les llotges, no és tan fàcil saber-ho. La maçoneria continua movent-se entre un secretisme relatiu -tot i que no li agrada ser titllada de societat secreta- i la discreció, però aconsegueix, de tant en tant, l'atenció dels mitjans. Per exemple, la de la revista Tiempo, el número 1.439 de la qual, publicat abans de les festes nadalenques, tenia com a tema de portada el que correspon a aquest titular: "Los masones que aconsejan a Montilla".
Joan Alcaraz |
dimecres, 30 de desembre de 2009 | 01:57h
Sento per la ràdio que Garbo. L'espia (L'home que va salvar el món) està tenint un èxit important. Com que l'he vist només fa unes hores als Méliès Cinemes, no cal dir que me n'alegro. En primer lloc, pel director d'aquest interessant film documental, el gironí -i fins ara productor- Edmon Roch, l'opera prima del qual suposo que tindrà continuïtat.
Potser ja sabreu que Garbo és l'àlies d'un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial, el barceloní Joan Pujol Garcia. I és que aquest heroi gairebé llegendari, agent doble al servei dels britànics i també, fingidament, dels nazis -que el coneixien per Arabel-, va fer creure a l'exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia per part dels aliats no era realment important. Només havia de ser una simple maniobra de distracció -a l'espera d'un hipotètic atac principal al Pas de Calais- i no la gran invasió que contribuiria decisivament a precipitar la fi del conflicte.
Ara que tenim a l'abast el documental sobre el personatge, potser seria l'hora d'intentar produir-ne un film de ficció que el situés, molt més encara, en la memòria col·lectiva.
Joan Alcaraz |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 17:40h
El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, pateix aquests dies, i no de mals d'amor, precisament... Un pertorbat ha fet de pertorbat però, en el fons, ha copsat bé el clima de tensió que es respira a Itàlia. Amb tots els respectes per la persona, el polític, de respecte, no me'n mereix cap. Si és que ho és, de polític...
IlCavalierees pregunta: "Per què m'odien tant?" Doncs, tu mateix, carinyo. La teva imatge ensangonada és, en el fons, la de l'ídol caigut, la qual cosa no vol dir que no puguis rebre més adhesions polítiques, morals i/o compassives. Però t'has anat guanyant la tírria a fons. Tot i així, suposo que, de l'agressió, miraràs de treure'n rèdit...
Medita, (encara poderós) Silvio. I restableix-te aviat, si pot ser... Prestigiosos dentistes i, si cal, cirurgians plàstics -els has freqüentat sovint- prou que ho procuraran.
Joan Alcaraz |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 00:41h
Gilles Lipovetsky, prestigiós filòsof i sociòleg francès, declarava fa poques setmanes a El Temps que "l'hiperconsum no desapareixerà; tot just començaa estendre's pel planeta". Tot donant, darrerament, algun tomb comercial per La Roca Village i per les tendes del centre de Barcelona, arribo a la conclusió que la tesi, malauradament -o no?-, és ben certa.
Que hi ha crisi, òbviament, no ho qüestiono, però som molt lluny d'un estat de depauperació generalitzada que no desitjo, d'altra banda, ni per a mi ni per a ningú. Aquestes Festes tornaran a ser, doncs, una orgia consumista potser, fins a un cert punt, més moderada, però no per això menys compulsiva.
Posats a fer, desitjaria que el consum fos més creatiu -que també hi és, no dic que no- i que aquesta creativitat ens fes una mica més lliures...
Joan Alcaraz |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 17:08h
Precisament ahir, dia de l'editorial conjunt de dotze diaris a favor de la dignitat de Catalunya, els membres del Club d'Opinió Arnau de Vilanova sopàvem amb Miquel Iceta, un dels màxims dirigents del PSC. Un polític sòlid que, en sintonia amb el tarannà del seu partit, té com a gran actiu el pragmatisme -molt necessari en política- però segurament li manca el sentit de l'èpica -que també és necessari.
Èpics o pragmàtics, en aquests moments tots som necessaris davant la possibilitat -massa anunciada- que un Tribunal Constitucional força qüestionat emeti una sentència poc favorable sobre un Estatut d'autonomia que ja va patir el ribot abans de la seva aprovació a les Corts. I si és legítim que tothom expressi les seves posicions -les consultes sobiranistes del 13 de desembre són a la cantonada-, també és cert que, seguint l'exemple transversal dels diaris, cal aconseguir un ampli consens, si més no, per tal de salvar els mobles nacionals.
Joan Alcaraz |
dimecres, 18 de novembre de 2009 | 17:04h
SETEM(Servei Tercer Món) és una altra de les ONG a les que pago quota. En general, aquests descàrrecs de consciència no surten tan cars, i si ho mires més en positiu saps que ajudes causes molt solidàries per qüestions de fons ben difícils d'eradicar si globalment -i culturalment- no hi ha un gran canvi.
SETEM, a més d'actuacions i iniciatives diverses, és una de les entitats que promouen un turisme solidari o sostenible que a mi, amb l'edat, reconec que em costaria cada cop més de practicar d'una manera integral. Però el seu sentit és valuós.
L'anomenat -clàssica i tòpicament- Tercer Món no es troba únicament a la cua per les xacres derivades del colonialisme, diguem-ho clar. El que sí que és evident és que des de latituds diguem-ne més temperades hem explotat aquests països tant com hem pogut. Ara hi ha força gent que vol ajudar-los -sempre serà poca-, amb les ONG com a punta de llança.
Joan Alcaraz |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 01:09h
Amb la lectura d'El professor d'història, de Joan F. Mira, he començat a pagar el deute que tinc amb l'autor valencià, de qui, com a subscriptor que sóc d'ElTemps, m'he empassat tants i bons articles en els últims anys, però no n'havia llegit -pecat gairebé inconfessable- cap llibre.
La liquidació d'un univers -el de la raó- i l'aparició d'un altre -el de la incertesa- són els temes d'aquesta considerable novel·la, escrita amb mestria narrativa, bastida sobre un argument eficaç i trenada amb cosmovisions lúcides, afuades i resplendents.
Al protagonista, Manuel Salom, se li escola tot un món que creia comprendre i n'hi ve un altre que ja no és capaç de controlar. I, com a escenari, una ciutat de València a qui sembla que la memòria destorbi, substituïda per la fastuositat -Zaplana versus Camps- d'un futur imprecís.
Joan Alcaraz |
dissabte, 31 d'octubre de 2009 | 01:31h
Catalunya s'ha tornat de color gris, malauradament. Gris, obscur, quasi negre... No volíem normalitzar-nos? Doncs ho fem a cop de talonari corrupte, vet-ho aquí. En això som com tantes altres nacions, amb estat o sense.
La llàstima i la diferència, precisament, és que nosaltres no tenim sobirania: lleuger detall. Per tant -i a més d'impulsar plataformes, consultes i marxes pel dretde decidir-, hauríem de mirar de ser més estrictes en les conductes i modèlics en els costums. Si més no, perquè la nostra ciutadania no se senti impulsada a lliscar pels pendents del desengany...
Encara que aquesta terra, malgrat tot, continuï tenint tants actius. Com moltes d'altres, també.
Mentre comprovem, a partir de la nevada del dilluns, que Catalunya no és el país avançat que voldríem, aquests dies es compleix el 25è. aniversari de l'arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, el darrer president de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Per als qui som ja una mica grandets -i grandetes-, Gorby és un dels referents de la història contemporània. La resta potser haureu de consultar bibliografia o, més ràpidament, buscar al Google.
El llenguatge de signes i, entre nosaltres, la 
Amb els freds hivernals, els 
Jo crec, sincerament, que no. Si ho fes, us prometo que no hi contribuiria escrivint un bloc. Però em sembla interessant que conegueu, a propòsit de l'hipotètic perill, alguns dels cont¡nguts d'un llarg i interessant article aparegut a 
Ser creient -sobretot, d'una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d'abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel 
Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d'investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa...
El primer volum que he enllestit aquest 2010 -que a Haití ha començat d'una manera tan terrible- és un llibre-entrevista amb 
La 
Sento per la ràdio que 
