Joan Alcaraz |
dilluns, 14 de maig de 2012 | 16:03h
Aquest cap de setmana passat he tingut l'honor, que no és poca cosa, de participar en les I Jornades Blocs de Literatura, organitzades a la Fundació ACA de la població mallorquina de Búger. Ja sabreu que han constituït un homenatge a l'enyorada escriptora i blocaire del port de Pollença Xesca Ensenyat, desapareguda físicament l'any 2009 però viva del tot entre nosaltres, també gràcies a l'impuls d'aquests dies.
Les Jornades han estat igualment, amb la valuosa implicació de Vilaweb, un punt de trobada presencial de blocaires que demostra que això dels Països Catalans, a més de creure-s'ho, el que cal és practicar-ho. A la manera de la indomable Xesca, que va mantenir fins al final el bloc L'hidroavió Apagafocs, si hi ha alguna fórmula màgica seria aquesta: treballar, viure i perviure.
Joan Alcaraz |
dilluns, 7 de maig de 2012 | 15:55h
Un dels millors cantautors nord-americans, James Taylor, ha demostrat novament que el Palau de la Música Catalana és molt més que l'anècdota d'un tal Millet, ni que aquesta -judici pendent a banda- sigui patètica. I és que amb figures d'un nivell com la del de Boston -i les de la música clàssica i d'altres gèneres-, el Palau serà sempre el Palau...
En el marc del Festival del Mil·leni, l'entrada de divendres passat em va costar -ai!- una mica careta, però la perspectiva del concert i la vàlua del seu artífex bé que s'ho valien. James Taylor: un luxe com a autor i intèrpret, un referent d'elegància, un exponent de la qualitat que sempre hem de procurar obtenir com a compensació, poc o molt raonable, a la duresa d'un món que torna a no ser ben bé com voldríem.
Joan Alcaraz |
divendres, 27 d'abril de 2012 | 00:32h
L'obra fotogràfica del blanenc Josep Alemany ens ha arribat amb molt de retard, però el que compta és que hem pogut rescatar-la de l'oblit. Les seves són, a parer meu, imatges d'una qualitat excepcional.
Ara podem admirar un bon tast d'aquesta eclosió de la modernitat que Alemany representa a la barcelonina Sala Dalmau, del carrer del Consell de Cent. Per poc que us vagui, correu-hi, creieu-me: només fins al 10 de maig.
Joan Alcaraz |
diumenge, 15 d'abril de 2012 | 01:38h
He enllestit fa uns dies la lectura de Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis, de la filòloga i també editora Mireia Sopena. Em sembla una obra notòria sobre un sector, l'editorial a Catalunya, en el qual encara hi ha tants continguts -persones, segells, col·leccions, iniciatives...- per investigar.
La Mireia ha reeixit plenament en posar-nos a l'abast la figura -històricament decisiva- de l'artífex de la llegendària col·lecció de poesia "Els Llibres de l'Óssa Menor". Un català d'ascendència gallega, en Pedreira, a qui jo mateix vaig tenir l'honor d'entrevistar pocs mesos abans de la seva mort, esdevinguda l'any 2003.
Joan Alcaraz |
dimecres, 28 de març de 2012 | 18:33h
Permeteu-me, com a professor jubilat que sou, que us tracti de vós.Us ho dic jo, que no sóc la primera circumstància i que ja no tan lluny esdevindré la segona. Em mereixeu, benvolgut Jaume Bonet, més que el respecte, com a exemple de dignitat que sou davant de "bords i lladres", que diria el venerat Salvador Espriu.
Diumenge passat, aquest dèspota presumptament no il·lustrat que és el president José Ramón Bauzá va aconseguir mobilitzar a Palma de Mallorca 50.000 mallorquins, illencs i altres amigues i amics a la contra. Jo no hi era, però en esperit sí que hi vaig assistir. Heu estat, Jaume, un dels grans detonants d'aquesta protesta. I ja heu guanyat, tot i que, de moment, no hi hagi resultats tangibles...
Joan Alcaraz |
diumenge, 18 de març de 2012 | 14:23h
La nit de divendres passat era al Teatre-Auditori Sant Cugat -un magnífic equipament- per a sentir, en el marc del Festival del Mil·leni, la cantautora brasilera Adriana Calcanhotto, una de les millors veus, durant les últimes dècades, del gran i emergent país sud-americà. Una artista a qui potser no li escau, a primer cop d'ull, l'adjectiu sensual, però que sap omplir l'escenari d'una sensualitat subtil.
Vaig descobrir l'Adriana fa pocs anys de la mà de Maré (2008), un àlbum ple de delicatessen. A banda d'aquest treball, admeto que no he aprofondit prou en la seva trajectòria, però actuacions com la de Sant Cugat del Vallès -basada, sobretot, en la presentació del seu darrer disc, O Micróbio do Samba (2011)- animen a fer-ho i a compartir-ho.
Joan Alcaraz |
divendres, 16 de març de 2012 | 07:54h
S'ha mort Teresa Pàmies i se'n destaca elcompromís, el tremp i el coratge; la memòria de la República, de la Guerra i de l'exili; la literatura entesa com a testimoni d'un temps i vindicació dels afanys i de les esperances de les classes populars. Ha estat una dona estimada per molta gent, de conviccions fermes i, segons com, un pèl cantelludes. De sentiments dolços com els reflectits a les lletres dels boleros, que ens feia sentir des de les seves intervencions radiofòniques i que tant li agradaven.
Personalment, li estic molt agraït pel pròleg que va escriure al meu primer llibre, Elles, les dones dels nostres polítics, publicat el 1982. Ja fa trenta anys, com aquell qui no diu res...
I és que la Pàmies era això: memòria d'ahir, o sigui, del convuls segle XX que a ella li pertanyia del tot i que a mi només em vincula en part, però que també sento com a meu.
Joan Alcaraz |
divendres, 9 de març de 2012 | 23:37h
Món mort... Aquesta divisa, tan seca i contundent, pertany al grafit adjunt que veig habitualment ja fa mesos des del balcó de casa. Té molt sentit, pensant-ho bé. Tot i que no ens podem quedar amb l'expressió pelada, perquè n'hi hauria, efectivament, per a morir-se, anar-se destruïnt o suïcidar-se, i a aquestes malvestats sí que no m'hi apunto...
Hi ha massa indicis que ens interpel·len sobre el fet que el món, certament, és massa mort com perquè no gaudim com cal de la vida. Però són els signes en sentit contrari -nombrosos, per sort- els que ens mouen, i ens fan creure que, malgrat tot, pagava la pena haver aterrat per aquí.
No sé si a dia d'avui, en cas que fos sirià, per exemple, diria el mateix...
Joan Alcaraz |
diumenge, 4 de març de 2012 | 17:33h
Darrerament s'ha parlat dels anomenats emboscats arran d'un reportatge televisiu. Eren nois que es van amagar per les masies i els boscos del Solsonès i de les comarques veïnes per no haver d'anar a la guerra amb l'exèrcit republicà. Potser eren més o menys franquistes, però també persones de poques conviccions col·lectives i amb ganes, sobretot, de salvar la pell...
Durant la llarga postguerra, va haver-hi emboscats d'una altra mena, i no necessàriament en amagatalls arboris. Jesús Torbado i Manuel Leguineche en van fer una bona investigació al llibre Los Topos (1977). Hi reportaven casos d'antifranquistes que van viure amagats durant anys o tan sols alguns mesos, però sembla que no es van assabentar en concret -ni d'aquest, ni de cap altre cas català- del de l'anarquista Giordano Moya, de qui jo vaig ser amic i entrevistaria un any més tard, el 78.
Joan Alcaraz |
divendres, 24 de febrer de 2012 | 00:39h
La collita d'aquestes olives me la va dur a casa el joglar d'Almacelles, Xavier Baró, ja fa uns quants mesos, però no és fins ara que em plau d'oferir-vos-la. I sí: el seu CD Lamàgica olivera (2011) es correspon ben bé al títol, tant per l'adjectiu com pel substantiu. És oli del bo.
Una collita que es mou en una línia de continuïtat amb la valuosa trajectòria del músic, situada habitualment entre la llum i la foscor. Tenint en compte, a més, que Baró també ha musicat i versionat al català la poesia de Rimbaud.
Joan Alcaraz |
dijous, 9 de febrer de 2012 | 01:07h
Durant la meva trajectòria com a periodista, he tingut ocasió -i la sort!-d'entrevistar referents d'aquest país veritablement importants. Entre aquestes persones s'hi compta l'ara d'actualitat -pel buit que ens deixa- Antoni Tàpies. Va aparèixer oportunament al "Full de la Cultura" que l'enyorat Josep Faulí va impulsar durant un temps a l'antiga Hoja del Lunes que sortí durant tants anys... en aquell dia inicial de la setmana.
En l'entrevista -publicada l'11 d'octubre del 1982- Tàpies volia mostrar-se com una figura antidogmàtica: "Tot és susceptible de crítica", era el titular. En aquell moment, articles seus, severament disconformes amb la "cultura oficial" de l'època a partir d'una reflexió embastada des de la pràctica de l'art, havien produït -com li era propi- un impacte notori en el nostre ambient cultural.
Joan Alcaraz |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 01:04h
Mon Brel, espectacle de petit format -ben xic- a l'Almeria Teatre de Gràcia i/o Barcelona,juga en el títol ambl'article possessiu a l'antiga i també amb la indicació que Jacques Brel, un dels mestres històrics de la cançó d'autor, era, veritablement, "tot un món".
Hi vaig anar dissabte passat. Ho hagués fet igualment però, a més, era una molt bona oportunitat d'estrenar el carnet del TR3SC, Club de Cultura, que m'havien regalat les meves filles pels Reis. I m'ho vaig passar la mar de bé, en companyia de Brel, és clar, i també de l'actor i cantant que l'interpreta en català, Jordi Vidal, i del guitarrista que l'acompanya i que ha fet els arranjament dels temes, Toni Xuclà. Dirigits per Jordi Prat i Coll, també artífex de la dramatúrgia.
Joan Alcaraz |
dissabte, 21 de gener de 2012 | 19:23h
Potser et dius Carme a Esplugues de Llobregat, però deus ser Carmen a Olula del Río, el poble almerienc on va néixer el teu pare i des d'on has iniciat, amb gran afany, la reconquista del desorientat PSOE. De debò, Carme Chacón: admiro el teu coratge, tot i que no comparteixi les teves actituds, que potser sí que alguna de les teves idees, si és que en tens de pròpies... No des d'un punt de vista català, esclar.
Tranquil·la, que tampoc no faig meves les posicions del teu oponent, AlfredoPérez Rubalcaba, però he d'admetre que, si jo fos espanyol, hi trobaria més punts en comú que no pas amb tu, que políticament -no t'enfadis- no em sembles "ni chicha ni limoná".
Joan Alcaraz |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 18:16h
M'agrada, el fet d'haver viatjat a la Xina l'any 1988. O sigui, l'anterior a la matança de Tiananmen, la qual cosa em descarrega de la ràbia que hagués suposat fer-ho després. M'agrada que l'antic, gran i qui sap si celesteImperi del Mig sigui una assignatura donada, com una lliçó ja apresa, ni que només fos per aprovar l'examen.
Hi vam veure, amb la meva dona, moltes coses interessants, però potser ha estat el viatge més dur -en el sentit de cansat- dels que hem fet. I és que la Xina ho és molt, de dura: per un règim polític i econòmic que ja no se sap ben bé el que és, pel menyspreu sistemàtic dels drets humans, per l'opressió a les minories culturals, per un desenvolupament poc sostenible, per una projecció al món força desendreçada...
Tot i que la seva influència en ple segle XXI no sigui, òbviament, gens negligible.
Joan Alcaraz |
dilluns, 2 de gener de 2012 | 18:17h
Cristòfor Colom, un dels més famosos navegants de la Història, era conciutadà nostre? Malauradament, no hi ha encara manera de saber-ho. Habitualment ha passat per genovès, però sembla que això tampoc no és del tot segur. Mentrestant, l'anomenada teoria colombina catalana ha anat agafant força...
Ramon Navarro, un dels socis del nostrat Centre d'Estudis Colombins, ha publicat fa poc un concís però molt interessant llibre sobre la qüestió, Tot sobre el Colom català, posat en solfa per El Cep i la Nansa edicions. Bona introducció al dilema, no s'hi fa cap afirmació gratuïta i, per tant, l'autor no va més enllà d'un seguit d'indicis que podrien fer creure que Colom, efectivament, va néixer per aquí a la vora. Qui sap si serà possible documentar-los adequadament en el futur.
