Joan Alcaraz |
dijous, 9 de febrer de 2012 | 01:07h
Durant la meva trajectòria com a periodista, he tingut ocasió -i la sort!-d'entrevistar referents d'aquest país veritablement importants. Entre ells, l'ara d'actualitat -pel buit que ens deixa- Antoni Tàpies. Va aparèixer oportunament al "Full de la Cultura" que l'enyorat Josep Faulí va impulsar durant un temps a l'antiga Hoja del Lunes que sortí durant tants anys... en aquell dia inicial de la setmana.
En l'entrevista -publicada l'11 d'octubre del 1982- Tàpies volia mostrar-se com una figura antidogmàtica: "Tot és susceptible de crítica", era el titular. En aquell moment, articles seus, severament disconformes amb la "cultura oficial" de l'època a partir d'una reflexió embastada des de la pràctica de l'art, havien produït -com li era propi- un impacte notori en el nostre ambient cultural.
Joan Alcaraz |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 01:04h
Mon Brel, espectacle de petit format -ben xic- a l'Almeria Teatre de Gràcia i/o Barcelona,juga en el títol ambl'article possessiu a l'antiga i també amb la indicació que Jacques Brel, un dels mestres històrics de la cançó d'autor, era, veritablement, "tot un món".
Hi vaig anar dissabte passat. Ho hagués fet igualment però, a més, era una molt bona oportunitat d'estrenar el carnet del TR3SC, Club de Cultura, que m'havien regalat les meves filles pels Reis. I m'ho vaig passar la mar de bé, en companyia de Brel, és clar, i també de l'actor i cantant que l'interpreta en català, Jordi Vidal, i del guitarrista que l'acompanya i que ha fet els arranjament dels temes, Toni Xuclà. Dirigits per Jordi Prat i Coll, també artífex de la dramatúrgia.
Joan Alcaraz |
dissabte, 21 de gener de 2012 | 19:23h
Potser et dius Carme a Esplugues de Llobregat, però deus ser Carmen a Olula del Río, el poble almerienc on va néixer el teu pare i des d'on has iniciat, amb gran afany, la reconquista del desorientat PSOE. De debò, Carme Chacón: admiro el teu coratge, tot i que no comparteixi les teves actituds, que potser sí que alguna de les teves idees, si és que en tens de pròpies... No des d'un punt de vista català, esclar.
Tranquil·la, que tampoc no faig meves les posicions del teu oponent, AlfredoPérez Rubalcaba, però he d'admetre que, si jo fos espanyol, hi trobaria més punts en comú que no pas amb tu, que políticament -no t'enfadis- no em sembles "ni chicha ni limoná".
Joan Alcaraz |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 18:16h
M'agrada, el fet d'haver viatjat a la Xina l'any 1988. O sigui, l'anterior a la matança de Tiananmen, la qual cosa em descarrega de la ràbia que hagués suposat fer-ho després. M'agrada que l'antic, gran i qui sap si celesteImperi del Mig sigui una assignatura donada, com una lliçó ja apresa, ni que només fos per aprovar l'examen.
Hi vam veure, amb la meva dona, moltes coses interessants, però potser ha estat el viatge més dur -en el sentit de cansat- dels que hem fet. I és que la Xina ho és molt, de dura: per un règim polític i econòmic que ja no se sap ben bé el que és, pel menyspreu sistemàtic dels drets humans, per l'opressió a les minories culturals, per un desenvolupament poc sostenible, per una projecció al món força desendreçada...
Tot i que la seva influència en ple segle XXI no sigui, òbviament, gens negligible.
Joan Alcaraz |
dilluns, 2 de gener de 2012 | 18:17h
Cristòfor Colom, un dels més famosos navegants de la Història, era conciutadà nostre? Malauradament, no hi ha encara manera de saber-ho. Habitualment ha passat per genovès, però sembla que això tampoc no és del tot segur. Mentrestant, l'anomenada teoria colombina catalana ha anat agafant força...
Ramon Navarro, un dels socis del nostrat Centre d'Estudis Colombins, ha publicat fa poc un concís però molt interessant llibre sobre la qüestió, Tot sobre el Colom català, posat en solfa per El Cep i la Nansa edicions. Bona introducció al dilema, no s'hi fa cap afirmació gratuïta i, per tant, l'autor no va més enllà d'un seguit d'indicis que podrien fer creure que Colom, efectivament, va néixer per aquí a la vora. Qui sap si serà possible documentar-los adequadament en el futur.
Joan Alcaraz |
dimarts, 20 de desembre de 2011 | 17:38h
La mort recent d'Enric Barbat m'ha colpit, ni que només fos perquè era un dels dos cantautors veterans amb qui jo hi tenia una relació diguem-ne electrònica.
I m'ha agradat conèixer, per fi, presencialment l'altre, Paco Muñoz, el dia que la Fundació Lluís Carulla va lliurar-li un dels seus Premis d'Actuació Cívica.
I m'ha impactat la desaparició de Cesária Évora, la musa de Cap Verd que regnava pel món com a diva dels peus descalços.
I m'ha impressionat retrobar el gran Georges Moustaki de la mà de Marina Rossell i Albert Om al Convidat. Una mica ja acabadet, però ple de lucidesa...
I m'ha complagut, en fi, parlar amb l'accessibilíssim Jaume Arnella a Bigues i Riells, en una trobada de col·laboradors de la bona revista que ésVallesos.
Joan Alcaraz |
dijous, 8 de desembre de 2011 | 11:27h
Té uns colors exòtics, molt vius, i un bec vermell preciós. Va arribar un bon dia a casa i contribueix a què hi hagi més bon ambient. Es diu Charlie, però jo tendeixo a anomenar-lo Aga, d'acord amb el nom de l'espècie.
És l'agaporni, un ocell sobre el qual reconec que, fins fa relativament poc temps, no n'havia sentit a parlar. Semblant al lloro, però força més petit, se'l coneix com l'ocell de l'amor. Dedueixo que, amb els temps que corren, cal estendre a bastament la seva presència...
Joan Alcaraz |
dijous, 24 de novembre de 2011 | 00:50h
La nit del dissabte 19, poques hores abans que el PP guanyés clarament les eleccions -allà a Espanya, vull dir-, jo em conjurava contra aquesta misèria anant a escoltar el gran Jorge Drexler a la meva ciutat de Terrassa. L'uruguaià, que el dia anterior havia actuat a Mataró, patia una laringitis que sembla que va estar a punt de suspendre el concert. Però va acabar pletòric, si no de veu, de talent, de calidesa i d'emoció compartida.
Admirador com en sóc des de fa temps, encara no havia tingut el gran plaer d'escoltar-lo en directe. I us confesso que, en un primer moment, vaig quedar perplex. ¿Per l'estat de les cordes vocals del subtil, hàbil i comunicatiu trobador? No exactament...
Joan Alcaraz |
divendres, 18 de novembre de 2011 | 18:48h
En pocs mesos, ja n'hem fet cinc. Són marxes a peu que, en alguns casos, també es poden fer en bicicleta o a cavall, i que organitzen entitats, penyes, ajuntaments i centres excursionistes d'arreu del país.
El ritme és viu, encara que no competeixis exactament amb ningú. Però aquestes caminades et permeten conèixer millor parts del territori a les quals, si no et trobes poc o molt vinculat al lloc, potser no hi arribaries tan fàcilment...
Joan Alcaraz |
diumenge, 30 d'octubre de 2011 | 11:11h
Tercera i última presentació, dimecres passat, del llibre d'entrevistes. A la meva Terrassa. Ja tocava! M'havia estat, aquestes darreres setmanes, treballant de nit -i, segons com, de dia- per tal que la trobada fos un èxit. Cal dir que n'estic plenament satisfet.
La Sala Joaquim Vancells d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals no és molt gran, però resulta acollidora i estava plena. I Salvador Cardús va ser un gran presentador de l'obra, com d'ell no es podia esperar una altra cosa. Llàstima que finalment no pogués intervenir en l'acte Manel Camp -dels 15 entrevistats, el més vinculat a Terrassa- per problemes de darrera hora, ineludibles.
I també valoro molt el fet d'haver-me pogut retrobar amb algunes persones amigues, conegudes i/o entranyables, a algunes de les quals no veia des de fa anys...
Joan Alcaraz |
dimecres, 5 d'octubre de 2011 | 01:04h
Extraordinari el concert, dissabte passat, de Maria del Mar Bonet i ManelCamp al Teatre Lliure de Gràcia. Blaus de l'ànima, que vol dir blau d'intensitat, de proximitat, d'eficiència interpretativa, de talent compartit. Dos grans artistes que -com diu la segona part del títol d'aquesta tanda de concerts- porten Més de 20 anys ben a prop...
La seva actuació conjunta també va esdevenir una bona ocasió de tornar a l'històrica i entranyable -i agradablement renovada- seu gracienca d'un dels teatres més emblemàtics de l'exigència artística i de la modernitat a Catalunya.
Joan Alcaraz |
dilluns, 26 de setembre de 2011 | 00:11h
Un cop celebrada -per ara, i confiem que definitivament- la darrera corridade toros a Catalunya, els partidaris del bàrbar espectacleens volen fer creure que uns quants polítics els han amargat la fiesta... I no. Si el Parlament de Catalunya va votar majoritàriament a favor de la supressió, va ser recollint el sentit d'una Iniciativa Legislativa Popularque s'havia pronunciat a favor de la dignitat dels braus animals amb nombroses signatures (245.000, entre les quals la meva).
O sigui que no manipulem l'opinió, sisplau. Prohibint les corridas, Catalunya fa un acte de sobirania, però també demostra que els valors de molta de la seva gent s'orienten més cap a la democràcia -els drets dels animals formen part, indestriablement, dels valors democràtics- que no pas els de molts dels veïns ibèrics.
I que quedi clar que jo, en aquests valors democràtics, també hi incloc, per exemple, la supressió dels correbous...
Joan Alcaraz |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 09:40h
L'anunci del Govern català de promulgar una llei de comportament a l'espai públic que hi prohibeixi l'ús del vel integral és una qüestió més aviat enutjosa. Amb massa implicacions: religioses, culturals, de seguretat, de llibertat... De dignitat de la dona i de la persona, per damunt de tot.
Ja veurem com acabarà la cosa, però a mi em sembla bé que el burca i el nicab no siguin permesos. I estic d'acord en establir el límit màxim de tolerància en aquest àmbit en el fet que la cara no vagi tapada. El xador -habitual a l'Iran i també present a l'Afganistan- seria el vel que marcaria aquest límit, tot i que la seva presència en els carrers i les places no em sembli formidable, precisament...
Joan Alcaraz |
diumenge, 11 de setembre de 2011 | 00:39h
El pol·len és, ja fa temps, una de les meves menges lúdiques preferides. Ja sé que es pot prendre barrejat amb la llet, amb iogurt o amb suc de taronja, però jo prefereixo assaborir-lo tot sol, a culleradetes. Sóc així de golafre... i si, a més, m'aporta les propietats per les quals se'l valora, bingo!
I és que aquest complement alimentari beneficia l'organisme com a corrector de deficiències nutricionals i redueix la fatiga, o això sembla... Què més voleu, doncs? D'altra banda, us ho asseguro, el seu sabor és una delícia. Dolç, sense arribar a ser empalagós.
Joan Alcaraz |
dimarts, 30 d'agost de 2011 | 00:48h
La mort d'Heribert Barrerano deixa de suscitar una certa emoció patriòtica. La d'un polític de raça -ja no en queden tants-, representant eminent de la generació de la República. La d'un home d'idees moderadament progressistes i de tarannà cantellut, les posicions del qual esdevenien sovint incòmodes i no sempre resultaven prou compreses. La d'un català políticament conseqüent, que assumia amb plenitud l'horitzó de la independència després de comprovar que els altres camins eren barrats...
Per això ha fet, al llarg dels anys, ple honor al primer dels seus dos cognoms. Actituds com la de l'Heribert han representat fermes barreres o murs de contenció contra l'assimilisme espanyol. I han aconseguit que aquesta lucidesa sigui, com més va, més a prop de la majoria dins de la nostra societat.
Tercera i última presentació, dimecres passat, del llibre d'entrevistes. A la meva 
Extraordinari el concert, dissabte passat, de 
Un cop celebrada -per ara, i confiem que definitivament- la darrera 
La mort 
