Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Hubble

Tensió sobre la tensió de Hubble

0
Publicat el 5 de juny de 2024
La teranyina còsmica. Visualització del gas còsmic (blau) al voltant d’estructures de matèria fosca col·lapsades (taronja/blanc). Els filaments amb les galàxies envolten grans volums d’espai, quasi buits, d’uns 100 milions d’anys llum de diàmetre. © IllustrisTNG Collaboration, CC BY-NC-SA

Vicent J. Martínez, Universitat de València; Bernard J.T. Jones, University of Groningen i Virginia L Trimble, University of California, Irvine

Un estudi recent sobre la tensió del Hubble, escrit pel premi Nobel de Física de 2011 Adam Riess i col·laboradors, ha llançat pólvora a la metxa d’una polèmica que es cuina al minut al centre neuràlgic de l’astronomia. Riess, que –cal insistir-hi– és un premi Nobel, tanca el treball amb aquesta frase: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”. La frase és un tir amb fona.

En molts mitjans es posa l’accent que l’article de Riess manté i reforça la tensió de Hubble. Però l’opinió de molts astrònoms és que els seus resultats són tan ferms que amb aquests la tensió desapareix per donar lloc a una profunda crisi del model cosmològic, el que ens serveix per a explicar el cosmos. El cosmos tal com ens el contem.

L’article utilitza dades sobre l’expansió de l’univers obtingudes pel telescopi espacial James Webb, que confirmen els resultats prèviament aconseguits pel telescopi espacial Hubble (HST) sobre el valor de la constant de Hubble. És a dir, per als dos gegants tot concorda amb allò que s’espera. Però hi ha mesuraments que fins i tot posen els gegants en dubte.

L’expansió de l’univers

Edwin Powell Hubble i els seus col·laboradors, fa a penes cent anys, van ser els primers a revelar que l’univers és més o menys uniforme en totes les direccions i fins allà on els telescopis podien observar. Però també van descobrir que tot el sistema de galàxies estava expandint-se.

Aquell va ser un dels majors descobriments científics de tots els temps: l’equivalent modern a la revolució copernicana. A partir d’aquell moment, els astrònoms van començar a quantificar quant s’expandeix i a quin ritme ho fa, fins a establir la taxa actual d’expansió còsmica. Coneixent aquestes dades, és possible posar data al seu origen i contar la història implícita de l’univers.

La cerca de dos nombres

L’univers és gran, antic i irregular. Durant una gran part del segle passat, físics, astrònoms i cosmòlegs han utilitzat la teoria general de la relativitat d’Einstein i han dut a terme observacions cosmològiques per tractar d’esbrinar com de gran, antic i l’irregular és, a més de dilucidar si l’expansió còsmica continuarà per sempre o revertirà i esclafarà els nostres descendents més allunyats.

En 1970, l’ara difunt astrònom Allan Sandage va escriure un article molt citat en què assenyalava dos nombres que ens acosten a les respostes a aquestes preguntes, en cas que puguem mesurar-los i conèixer com canvien amb el temps còsmic. Aquests nombres són la constant de Hubble, H₀, i el paràmetre de desceleració, q.

El primer d’aquests dos nombres indica com de ràpid està expandint-se l’univers. El seu valor actual és la constant de Hubble, denotada per H₀ (per Hubble, que va reunir les primeres dades per a obtenir-ne el valor). Els astrònoms ho mesuren en unitats una miqueta estranyes (quilòmetres per segon per megaparsec, abreujat com a km/s/Mpc).

La discrepància en els mesuraments

Però avui dia tenim dues maneres per a determinar la taxa d’expansió còsmica actual. El mètode directe es basa a mesurar la velocitat de recessió i la distància a la qual es troben un gran nombre de galàxies. La llei de Hubble-Lemaître indica que el seu quocient és la constant de Hubble. Si el valor per a H obtingut d’aquesta manera per Hubble hagués sigut correcte, l’univers tindria una edat de només uns dos mil milions d’anys: seria més jove que la Terra i que molts estels!

Des que es va enunciar fins al present, la relativitat general s’ha mantingut ferma, mentre que la interpretació de les observacions, una gran part pel treball iniciat per Sandage, ha permès incrementar notablement les distàncies estudiades i, en conseqüència, també l’escala de temps còsmic abastada.

 

Els tres passos per a mesurar la constant de Hubble: NASA, ESA, A. Feild (STScl), and A. Riess (STScl/JHU). Imatge del CMB, del satèl·lit Planck i de la seua anàlisi: ESA and the Planck Collaboration. Imatge de la història còsmica des del Big Bang : NASA/WMAP Science Team – Wikimedia Commons modificada per Cherkash. Imatges d’HST i del JWST : NASA/ESA/Hubble/CSA.

Conflicte manifest

Als qui recordem “els vells temps”, quan H era 50 o 100 i les edats de l’univers, 20 o 10 mil milions d’anys, ens va alleujar veure que en 2002 H₀ s’assentava entorn de 72 km/s/Mpc segons els resultats del projecte clau de l’HST liderat per Wendy Freedman. Com a conseqüència, l’edat de l’univers quedava entorn de 13 800 milions d’anys. El valor actual obtingut per Riess i els seus col·legues usant aquest mètode és H = 73,0 ± 1,0 km/s/Mpc.

Però, com hem anunciat, existeix un segon mètode per a obtenir el valor de H. Es pot inferir amb molta precisió de l’anàlisi detallada dels mapes del fons còsmic de microones (CMB per les seues sigles en anglès), la radiació romanent del Big Bang que va començar a viatjar fa uns 13 500 milions d’anys.

Les dades aconseguides pels equips científics dels satèl·lits Planck i WMAP s’han analitzat, en combinació amb altres dades cosmològiques, per obtenir els valors de diferents paràmetres que descriuen el nostre univers. Aquests valors per als paràmetres defineixen el que actualment coneixem com a model cosmològic estàndard. Alguns d’aquests estan relacionats amb el segon dels nombres de Sandage, aleshores anomenat paràmetre de desacceleració (el valor de la qual és negatiu si l’expansió còsmica està accelerant-se, com apunten les observacions).

El que fan els cosmòlegs amb aquestes dades és determinar l’estat de l’univers poc després del Big Bang i, fent ús del model cosmològic, predir el que valdrà avui la constant de Hubble. El valor estimat amb aquest mètode és H = 67,4 ± 0,5 km/s/Mpc.

Amb la millora les tècniques d’observació, les barres d’error de tots dos mètodes han anat reduint-se. I, havent-se fet més precises les dues maneres de mesurar H, han començat a proporcionar valors significativament diferents. D’aquesta discrepància, se’n diu “tensió de Hubble”: alguna cosa no hi encaixa.

Per trobar la solució, o bé s’invoca una nova física que modifique la relativitat general (que funciona tremendament bé en tota la resta) o bé s’argumenta que alguns dels dos conjunts d’observacions (o la seua interpretació) és incorrecte. O, no cal dir-ho, ambdues coses alhora.

Una cosa més profunda

La visió conservadora és que qualsevol possible explicació hauria de caure dins del marc del nostre model cosmològic estàndard. Per exemple, podria ocórrer que encara no entenguem completament les implicacions de l’estructura a gran escala en què estem immersos, el supercúmul de Laniakea, així com tampoc la nostra proximitat al Buit Local.

Laniakea, el nostre supercúmul local. La nostra galàxia (punt blau) és simplement una entre les aproximadament 100 000 galàxies que conté el supercúmul. Cortesia de R. Brent Tully, Hélène Courtois, Yehuda Hoffman i Daniel Pomarède, CC BY

Si finalment no es confirmés una explicació tan plausible, ens enfrontaríem a la possibilitat que el nostre model estàndard necessite una revisió fonamental. I aquesta és una apassionant oportunitat per a l’especulació.

En una revisió recent, Licia Verde i els seus col·laboradors recorren aquest mateix camí quan asseguren:

Hem de reconèixer que el model ΛCDM, tot i les seues profundes connexions amb la física fonamental i malgrat tots els seus èxits, és en darrera instància fenomenològic. Estableix un marc sòlid en què, tanmateix, resten qüestions fonamentals sense resoldre. L’energia fosca i la matèria fosca són components ad hoc.

Afirmen que no és desgavellat pensar que, igual que els epicicles o l’èter luminífer en el passat, la matèria i l’energia fosques podrien ser substituïdes per una cosa molt més profunda.

Hi ha molts exemples en la història de la ciència en què han sorgit dilemes d’aquest tipus. En recollim alguns en The Reinvention of Science. Slaying the Dragons of Dogma and Ignorance. Per exemple, en el segle XIX, per a explicar l’excés en el desplaçament del periheli del planeta Mercuri, es van proposar diferents entitats: un planeta dins de l’òrbita de Mercuri que va rebre el nom de Vulcà, un anell d’asteroides que també era intramercurial, un sol prou aplatat, un impuls degut a l’èter, així com desviacions de la llei de la gravetat de Newton als voltants del Sol, com va proposar Simon Newcomb en 1906. Tots aquests “dracs” postulats en el seu moment van ser derrotats pels qui van acceptar la relativitat general d’Einstein en 1917.

La tal cosa “una miqueta més profunda” podria ser, per exemple, que hàgem d’abandonar la suposició que l’energia fosca es distribueix uniformement per tot l’espai. Alternativament, es podria argumentar que la matèria fosca té alguna propietat estranya que actualment desconeixem. La nostra ignorància sobre aquestes dues grans incògnites permet que la nostra imaginació divague lliurement.

I tot això és la raó que hi ha darrere la frase lapidària de Riess: “Una vegada negats els errors de mesurament, allò que resta és la possibilitat real i apassionant que hàgem entès malament l’univers”.

Aquesta frase ens recorda un poc la famosa citació de Sir Arthur Conan Doyle en El signe dels quatre, quan Sherlock Holmes afirma:

“Quan s’ha descartat l’impossible, allò que resta, per improbable que siga, ha de ser la veritat”.The Conversation

Vicent J. Martínez, Catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i membre de l’Observatori Astronòmic de la mateixa institució, Universitat de València; Bernard J.T. Jones, Emeritus Professor, University of Groningen i Virginia L Trimble, Physics and Astronomy, University of California, Irvine

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l’original.

The Conversation

El telescopi Hubble fa 30 anys

0
Publicat el 25 d'abril de 2020

La nostra visió actual de l’univers és molt diferent de la que teníem quan érem infants. Durant aquest temps han millorat molt els nostres mitjans d’observació, s’han divulgat més i millor els descobriments seguint el model que impulsà Carl Sagan amb el magnífic Cosmos, cosa que ha estat possible per la implantació d’internet a tot el món. Però, res d’això és comparable al panorama còsmic i intel·lectual que ens ha deixat el telescopi espacial Hubble que aquests dies celebra 30 anys a l’espai.

El 24 d’abril de 1990, el telescopi espacial Hubble era llançat a l’espai des del Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida a bord del transbordador Discovery, amb la tripulació formada pels astronautes Loren J. Shriver, Charles F. Bolden Jr., Bruce McCandless II, Steven A. Hawley i Kathryn D. Sullivan en la que seria la missió ST-31 del programa dels transbordadors espacials de la NASA

Un dia després, ja en òrbita, la bodega de càrrega s’obrí i, amb l’ajuda del braç robòtic, el telescopi fou desplegat en òrbita terrestre. A partir d’aquell moment el telescopi va obrir una nova visió del cosmos que ha estat transformadora per a la nostra civilització.

Fa cinc anys, quan el telescopi complí 25 anys a l’espai, vaig fer un extens article amb les seues principals contribucions a l’astronomia moderna, per la qual cosa no cal tornar a explicar-ho.

Hubble ha revolucionant l’astronomia moderna, no només per als científics, sinó que també ha conduït la societat sencera en un viatge meravellós d’exploració i descobriment de l’univers.  A diferència de qualsevol telescopi espacial anterior, Hubble va fer que l’astronomia fos rellevant, atractiva i accessible per a persones de totes les edats. Les imatges icòniques del telescopi espacial han redefinit la nostra visió de l’univers i del nostre lloc en el temps i l’espai.

Hubble ens ha proporcionat visions impressionants sobre l’univers, des dels planetes propers fins a les galàxies més allunyades que hem vist fins ara“, ha dit Thomas Zurbuchen, administrador associat per a la ciència a la seu de la NASA a Washington, DC. “Llançar un telescopi tan gran va ser revolucionari fa ara 30 anys. I aquest centre neuràlgic de l’astronomia continua oferint ciència revolucionària avui en dia. Les seues espectaculars imatges han captat la imaginació durant dècades i continuaran inspirant la humanitat durant els propers anys “.

Sense la càrrega molesta de l’atmosfera turbulenta de la Terra, l’observatori espacial ens permet conèixer l’univers amb una nitidesa cristal·lina sense precedents en una àmplia gamma de longituds d’ona, des de la llum ultraviolada dels fenòmens violents fins als infrarojos de la formació estel·lar .

Els principals descobriments de Hubble inclouen la mesura de la velocitat d’expansió i acceleració de l’univers; la troballa que els forats negres són comuns entre les galàxies; la caracterització de les atmosferes dels planetes al voltant d’altres estrelles; l’observació dels canvis meteorològics en els planetes del nostre sistema solar; i la mirada cap enrere en el temps a través del 97% de l’univers per registrar el naixement i l’evolució de les estrelles i les galàxies.

Amb Hubble s’han fet fins ara 1,4 milions d’observacions i ha proporcionat les dades necessàries per que astrònoms de tot el món escrigueren més de 17.000 publicacions científiques revisades, i, d’aquesta manera, s’ha convertit en l’observatori espacial més prolífic de la història. Les seues dades guardades als arxius continuaran alimentant les futures investigacions en astronomia durant les properes generacions.

La longevitat de Hubble es pot atribuir a les cinc missions de manteniment dels transbordadors espacials, des de de 1993 fins a 2009, en què els astronautes van actualitzar el telescopi amb instruments cada vegada més avançats, nova electrònica i algunes reparacions en òrbita. Des de fa 11 anys, però, cap missió ha revisat o canviat cap instrument. Els enginyers que controlen el Hubble ha tingut ja alguns ensurts amb les càmeres i amb els giroscopis que permeten apuntar el telescopi a l’objecte celeste desitjat. Així i tot, s’espera que el venerable observatori, amb la seua suite de càmeres i altres instruments, continue operatiu durant la dècada dels 20, tot esperant el proper telescopi espacial James Webb.

El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i l’ESA (l’Agència Espacial Europea). El Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland, gestiona el telescopi. L’Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI) de Baltimore realitza operacions de ciència de Hubble. STScI està operat per la NASA per l’Associació d’Universitats per a la Recerca en Astronomia de Washington, D.C.

A partir de l’article: Hubble Marks 30 Years in Space With Tapestry of Blazing Starbirth, Claire Andreoli, Donna Weaver / Ray Villard.

Imatges;

1.- Per commemorar els 30 anys del telescopi espacial Hubble, s’ha presentat una imatge que s’assembla a una versió còsmica d’un món submarí ple d’estrelles. La nebulosa roja gegant (NGC 2014) i la seua veïna blava més petita (NGC 2020) formen part d’una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum. NASA, ESA i STScI
2 i 3.- Telescopi Espacial Hubble. NASA

15 anys de Pols d’estels

12
Publicat el 16 d'abril de 2020

Aquests  dies el meu bloc fa anys. El 15 d’abril de 2005 escrivia un article sobre el cel d’abril amb un poc pedagògic mapa estel·lar i un text una mica maldestre. Per aquella època escrivia a Quinzedies, una revista d’actualitat de la Safor, articles diversos de cultura i ciència i, de primeries, vaig aprofitar part del treball fet per presentar-lo a l’abast de la comunitat catalanoparlant.Recorde aquest dia de la primavera del 2005 com Juli Peretó m’animà a escriure sobre temes astronòmics i divulgar l’exploració espacial en l’acabada de crear secció de blocs de Vilaweb. Precisament ell ja escrivia una interessant crònica sobre temes d’evolució biològica a El buit del temps.

Durant aquests 15 anys i amb una periodicitat més o menys setmanal, he escrit 4 o 5 articles mensuals abastant multituds de temes sobre l’actualitat de l’astronomia, exploració espacial, defensa de la nit, física i ciència en general. He seguit alguns temes quasi en directe i en detall com ara la missió Gaia, l’exploració del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per la sonda Rosetta, la nova cara de Plutó per New Horizons, o la recent descoberta de les Ones Gravitatòries, la darrera predicció de la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, entre moltíssims altres temes. Evidentment les ocupacions professionals i personals m’han impedit seguir tots i cadascun dels temes al detall, tant com voldria.

Aquests articles, a l’abast de tothom a través de la plataforma que ens ofereix Vilaweb, han estat moltes vegades portada del diari mateix per interés periodístic, cosa que agresc molt, i és una mostra que la ciència no és aliena a les inquietuds de la redacció.

Sóc conscient que els blocs han perdut la preeminència com a mitjà d’expressió per  als usuaris d’internet. Actualment ja no són tan utilitzat com fa 15 anys. El boom del seu ús ha passat i ara els usuaris es decanten més cap a eines més ràpides i amb missatges més breus i contundents com Twitter, Instagram o el decadent Facebook. Tanmateix considere que l’eina del bloc permet posar més informació i ser més reflexiu que qualsevol d’aquestes eines. I, sobretot, t’assegura un ràpid accés als teus articles més antics.

Vaig ser dels primers que escriviren a blocs.mesvilaweb.cat i dels que continua per ací. I ho continuaré fent encara que ara també m’he expandit a altres mitjans nostrats i de fora per divulgar astronomia i pel foment de la lluita contra la contaminació lumínica que ens ha furtat les estrelles.

Adjunte la imatge de la majestuosa galàxia espiral que és la més gran coneguda al nostre entorn galàctic, l’univers local. La galàxia, UGC 2885, és 2,5 vegades més ampla que la nostra Via Làctia i conté 10 vegades més estrelles. Aquesta imatge l’han publicada per commemorar el 30è aniversari del telescopi espacial Hubble. De moment, per la pandèmia del COVID-19, tots els esdeveniments de l’aniversari s’han ajornat. Fa cinc ja vaig parlar del telescopi en els 25 anys a l’espai.

Imatge:
1.- La galàxia, UGC 2885. NASA, ESA i B. Holwerda (Universitat de Louisville)

Publicat dins de Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La IAU repara una injustícia històrica

0

El reconeixement a qui ha obert un camí nou ha de ser una norma en la vida. I encara ho ha de ser més en l’àmbit de la ciència. Per això existeixen els premis Nobel.

Durant el mes d’agost la Unió Astronòmica Internacional (IAU, de les sigles en anglés) ha celebrat a Viena la XXXèna reunió plenària bianual. L’any que ve celebrarà 100 anys de vida. 100 anys en que l’associació mundial dels astrònoms ha fomentat l’astronomia a tot arreu sobretot a països del tercer món, ha afavorint la igualtat de les dones en l’accés a aquesta ciència, s’ha fet càrrec de la ingent càrrega de la nomenclatura dels cossos celestes explorats per les missions espacials, entre altres moltes tasques assignades.

Durant aquestes reunions l’aplec mundial dels astrònoms pren decisions. Si l’any 2006 va votar degradar Plutó a la categoria de planeta nan, enguany també ha pres alguns acords importants. Això s’ha fet mitjançant resolucions que han de votar els astrònoms membres.

Una de les resolucions presentades enguany ha estat molt rellevant ja que pretén reparar una injustícia històrica.

Ajust lineal de la relació distància-velocitat de l’allunyament de les galàxies (llei de Hubble). Es representen les 24 galàxies que Hubble utilitzà en la seua publicació original de 1929. Un parsec =3,26 anys-llum.

En cosmologia, la llei de Hubble estableix una relació de proporcionalitat entre la distància a la que es troben les galàxies i la velocitat de recessió d’aquestes. És a dir, les galàxies pròximes s’allunyen a velocitats moderades mentre que per a les galàxies llunyanes la velocitat en que es mouen és molt gran. Els astrònoms nord-americans Edwin Hubble i Milton Humason la publicaren el 1929 després de gairebé una dècada d’observacions. Actualment, es considera com una de les evidències fonamentals en suport de la teoria de l’origen de  l’univers o big bang i de l’expansió de l’univers. Si les galàxies se separen unes de les altres, en algun moment la matèria estaria més compactada, i, per tant, ha d’existir un inici.

Les observacions realitzades a l’Observatori de Mont Wilson a California demostraven, a partir de l’anàlisi dels espectres de la llum de les galàxies, que els senyals que causen la presència dels elements químics (línies espectrals) no estaven al seu lloc normal sinó que presentaven un desplaçament sistemàtic cap al roig (anomenat en anglés resdhift) que és proporcional a la seua distància respecte al Sol.

Aquest resultat extraordinari totalment experimental va revolucionar l’astronomia en demostrar que l’univers està en expansió i, per tant, necessàriament va tindre un origen. Quan va ocòrrer l’origen? Això depén del ritme d’expansió de les galàxies, anomenat Constant de Hubble (H0)  que és justament la pendent de la recta de la llei. Hubble determinà que era d’uns 500 (km/s)/Mpc, és a dir s’incrementa 500 km/s per cada milió de parsecs d’allunyament.  (1 Megaparsec = 1.000.000 parsecs,  1 parsec = 3,26 anys-llum).

Desplaçament cap al roig de les línies espectrals en l’espectre visible d’un supercúmul de galàxies distants (dreta), comparat amb el del Sol (esquerra). La longitud d’ona s’incrementa cap al roig i més enllà.

Tanmateix aquesta demostració de l’expansió de l’univers no era la primera. En aquell 1929 no era de domini públic però dos anys abans, el sacerdot i astrofísic belga  Georges Lemaître havia publicat  l’article “Un Univers homogène de masse constante et de rayon croissant rendant compte de la vitesse radiale des nébuleuses extra-galactiques” (Un univers homogen de massa constant i de radi creixent expliquen la velocitat radial de les nebuloses extragalàctiques) en els Annales de la Société Scientifique de Bruxelles.

En aquest article Lemaître redescobreix la solució dinàmica de Friedman de les lleis de Relatividad General d’Einstein (1915) que implica una expansió de l’univers. Tanmateix aquesta solució teòrica que preveu un origen i una evolució dinàmica s’havia d’avalar amb dades experimentals. L’astrofísic belga, que no era observador, usà  les dades sobre les velocitats i distàncies publicades en articles anteriors. Així que dos anys abans de Hubble aconseguí una llei d’expansió similar però amb un ritme d’expansió d’un 600 (km/s)/Mpc.

 Aquest descobriment restà ignorat durant anys per la comunitat científica per la llengua en que estava escrit i per estar publicat en un butlletí astronòmic belga.

Tot i això, segurament l’astrònom nord-americà Edwin Hubble coneixia el treball de primera mà. Ell i Georges Lemaître es trobaren en la tercera Assemblea General de la IAU celebrada en Leiden en juliol de 1928 i intercanviaren punts de vista sobre la importància del redshift i la distància de les galàxies sobre el model evolutiu del Univers.

L’any següent Edwin Hubble publicà el famòs article “A Relation between Distance and Radial Velocity among Extra-Galactic Nebulae” (Una relació entre la distància i la velocitat radial de les nebuloses extragalàctiques) en que proposà i calculà una relació lineal entre les distàncies i velocitats de les galàxies. A diferència de Lemaître, ell va incloure moltes dades noves de galàxies mesurades, llista que augmentà en un article posterior signat amb el seu col·laborador Humason. A partir d’aquests grans contribucions tota la comunitat científica conegué la relació com a llei de Hubble.

Tanmateix la contribució primera de Lemaître al descobriment de l’expansió de l’Univers es reconegué ben prompte. L’any 1931 la revista britànica Monthly Notices of the Royal Astronomical Society invità el físic belga a publicar el seu article del 1927 en anglés. Però modest com era, va ometre deliberadament tota la secció en que calculava el ritme d’expansió de les galàxies ja que: “No ha trobat aconsellable reimprimir la [seva] discussió provisional de les velocitats radials que clarament no té cap interès real, i també la nota geomètrica, que podria ser reemplaçada per un petita bibliografia de documents antics i nous sobre el tema

Ara passats 90 anys, la Unió Astronòmica Internacional ha volgut reparar l’error d’oblidar en el seu moment la contribució de Lemaître i, en l’afany de retre homenatge simultàniament als astrònoms belga i nord-americà, demana als astrònoms votar per renomenar la llei d’expansió de l’Univers com a Llei de Hubble-Lemaître.

No tinc dubtes que la resolució serà aprovada per una àmplia majoria. Repararem una injustícia històrica. En ciència hi ha moltes més….

La resolució es pot llegir ací

https://www.iau.org/static/archives/announcements/pdf/ann18029e.pdf

Imatges:

1.- Georges Lemaître de Flick Tonytone
2.- Corriment al roig de les galàxies. Wikipedia commons
3.- Retrat d’estudi d’Edwin Powell Hubble. Fotografiat per Johan Hagemeyer, Camera Portraits Carmel. 1931. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Cosmologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La nebulosa del Cranc mostra els seus secrets

3
Publicat el 14 de maig de 2017

Un equip internacional d’astrònoms acaba de publicar una imatge molt detallada de la nebulosa de Cranc, resultat de la combinació de dades de diversos telescopis situats a la superfície terrestre i en l’espai. Aquests instruments cobreixen quasi tot l’espectre electromagnètic, des de les ones de ràdio observades pel Very Large Array fins al potent resplendor en raigs X observat pel telescopi espacial Chandra. I per suposat, el telescopi espacial Hubble ha proporcionat la imatge de la nebulosa en llum visible mentre que la visió en infraroig ha estat proporcionada per telescopi espacial Spitzer.

Moltes vegades no som conscients que l’Univers no és només com ens el mostren els nostres ulls. La radiació que és capaç d’excitar els cons i bastons de la nostra retina, la llum anomenada visible, sols ens mostra un aspecte de la realitat del nostre entorn. Processos molt energètics com el gas gira al voltant d’un estel de neutrons brilla en llum de raig X o gamma mentre que la formació d’estels només es veu si emprem sensors de llum infraroja. Per això si volem comprendre un objecte tan complex com la nebulosa del Cranc cal combinar tota la informació disponible.

La nebulosa del Cranc és el resultat d’una violenta explosió de supernova observada per astrònoms xinesos l’any 1054. L’estiu d’aquell any, des de Xina s’observà una “estrella invitada”, un nou estel que va aparèixer en la que ara anomenen la constel·lació del Cranc. Segons conten les cròniques xineses, l’estel, que va ser visible uns mesos i es podia observar fins i tot de dia, era sis vegades més brillant que Venus.

Nebulosa del Cranc en llum visible. El púlsar, el disc d’acrecció i els dolls són invisibles amb aquesta llum. NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).

Fins fa poc, cap més registre donava fe de l’observació del fenomen però ara es creu que els natius americans feren pictogrames d’un estel brillant al costat del creixent de Lluna (encara que no és compatible la Lluna creixent en Taure en estiu). També s’ha trobat referència del fenomen en l’obra del segle 13 Meigetsuki del poeta japonés Fujiwara no Teika. També s’han trobat referencies en l’astronomia islàmica a la supernova en una copia del segle 13 feta per Ibn Abi Usaibia d’un treball d’Ibn Butlan, un metge cristià nestorià que treballava a Baghdad en aquella època.

Des de finals dels anys 60 se sap que en el centre d’aquesta nebulosa hi ha un púlsar, un  estel de neutrons superdens, tan petit com una ciutat però que concentra la massa equivalent al nostre Sol.

Aquest monstre estel·lar és el resultat de l’explosió d’un estel com a supernova. En aquest procés les diferents capes d’un estel evolucionat amb un nucli de ferro-niquel s’enfonsen. Però mentre que les més internen col·lapsen ràpidament i formen un objecte dens format per neutrons, (l’estel de neutrons), les capes més externes es troben un interior molt dur i, que emet partícules molt energètiques. Per tant, reboten i són expulsades. És l’explosió supernova.

Com que l’estrella original girava, durant el col·lapse el residu estel·lar que queda al centre augmenta la velocitat de gir de manera espectacular de la mateixa manera quan una ballarina sobre gel augmenta la velocitat del gir en plegar els braços. Al mateix temps el camp magnètic del residu s’amplifica i s’emet un flux de radiació electromagnètic en direcció a l’eix del camp. Donat que aquest eix i els de l’estel de neutrons no estan perfectament alineats, aquest flux de radiació escombra l’espai, com ho fa la llum d’un far. És el pols de radiació visible de l’estel de neutrons que capten els radiotelescopis, el púlsar. En la nebulosa del Cranc el residu que en quedà rota a la increïble velocitat d’un gir cada 33 milisegons amb un camp magnètic amplificat milions de vegades més intens que el del Sol.

https://youtu.be/xhnLljt2r_Y

La complicada forma de la nebulosa és provocada por la complexa interacció entre el púlsar, un vent ràpid de partícules que venen del púlsar, i el material expulsat originalment per l’explosió de supernova i per l’estel abans de l’explosió.

Cal fixar-se bé en la imatge més energètica, l’obtinguda en raigs X. Ací s’hi veu el disc d’acreció al voltant del púlsar així com els dos dolls de gas perpendiculars col·limats pels camps magnètics que emergeixen de les zones polars de l’estrella de neutrons. Ací baix podeu veure un esquema on les diverses parts de la imatge en raig X estan explicades.

Actualment se sap que l’explosió que va donar origen a la nebulosa, i que brillà breument com 400 milions de sols, va ocórrer a 6500 anys-llum de nosaltres. Si hagués passat a només 50 anys-llum la radiació emesa per la supernova en totes les longituds d’ona energètiques (gamma, raigs X, ultraviolat) així com les partícules d’alta energia haurien escombrat la majoria de la vida a la Terra.

El vídeo d’Adam Block compara imatges de la nebulosa obtingudes l’any 1999 amb d’altres de l’any 2012. S’hi veu clarament que el gas s’expandeix encara per l’explosió de fa quasi 1000 anys. Imagineu si va ser d’intensa l’explosió…

Imatges i vídeos:
1.- La nebulosa del Cranc en una composició que combina imatges preses en gran part de l’espectre electromagnètic. NASA, ESA, G. Dubner (IAFE, CONICET-University of Buenos Aires) et al.; A. Loll et al.; T. Temim et al.; F. Seward et al.; VLA/NRAO/AUI/NSF; Chandra/CXC; Spitzer/JPL-Caltech; XMM-Newton/ESA; y Hubble/STScI.
2.- Imatge en llum visible de la nebulosa del Cranc obtinguda pel Telescopi Espacial Hubble NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
3.- Esquema del procés de formació de l’estel de neutrons i l’explosió supernova. Wikipedia Commons.
4.- Video de la composició de la imatge en totes les longituds d’ona.
5.- Esquema de la Nebulosa on es veu la posició del púlsar, el disc d’acrecció i els dolls.
6.- M1: el Remanent de la Nebulosa del Cranc d’Adam Block. L’animació mostra l’expansió de la nebulosa entre els anys 1999 i 2012. La imatge del 1999 està presa al VLT d’ESO. La del 2012 és del Mount Lemmon SkyCenter utilitzant el Schulman Telescope de 80 cm.

 

Vivències d’una estada científica a Bilbao

0

Foto-grupBilbao2016

Torne de Bilbao. A la vista del museu Guggenheim i als peus de l’imponent torre d’Iberdola s’hi ha celebrat aquests dies la XII Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Astronomia. l l’indret on s’han celebrat els debats, l’edifici Bizkaia Aretoa de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV / EHU), com podeu imaginar, també comparteix amb aquells edificis la grandiositat i l’excel·lència en el disseny. Un lloc per visitar també.

En aquest tipus de reunió bianual es tracta de crear un fòrum de discussió científica al voltant de l’astronomia, per a presentar i debatre els treballs més recents, promoure la col·laboració entre diversos grups d’investigació i parlar també de política científica.

cartelSEA_Bilbao webI de política científica es parlà en la primera sessió del dilluns on l’informe de recursos humans de l’astronomia espanyola constata la baixada del 15% d’investigadors en aquesta àrea dels del 2012 o la pèrdua d’uns 130 becaris d’investigació. D’això se’n parla al vídeo resum de la sessió que deixe penjat més avall.

El resultat de les retallades dels darrers anys ha afectat de ple la ciència. La falta d’inversions ha deixat pel camí molts joves brillants que han marxat a fer ciència en grans centres a l’estranger (com a d’altres àmbits de la societat, clar) o, molt més trist encara, ha fet que abandonen la ciència. Javier Gorgas, president de la Societat, constatava que una reducció de contractes per a professionals de l’astronomia, especialment els que correspondrien als investigadors més joves, “posa en perill el present i futur del desenvolupament de l’astronomia en Espanya”.

L’informe també indica que actualment només el 29% de professionals en aquesta àrea són dones. El percentatges s’ha mantingut invariable des de 2009. No anem bé tampoc en aquest àmbit. Tanmateix entre la gent jove del congrés hi havia moltes dones. La cosa podria millorar si creixera el nombre de places a les universitats i centres d’investigació.

El congrés també ha servir per al retrobament amb companys que fa anys que no veus encara que has seguit la seua experiència vital per les xarxes o a través dels seus articles científics. Sobretot gent de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) que coneixes des d’aquella època llunyana de becari a finals del segle passat i has anat seguint de lluny.

Però també és el moment de conéixer gent nova que volta pel món i que investiga a Austràlia, Brasil, Alemanya o a la Gran Bretanya.

I de la Gran Bretanya ens parlen de la política post-Brexit i de les dificultats que tindrà la nova primera ministra Theresa May per tractar d’eixir de la Unió Europea i no morir en l’intent, sense funcionaris especialistes en Europa ja que tots els que podien ajudar són funcionaris europeus a Bruxel·les i que, segur no tornaran. I com els investigadors britànics estan preocupats per l’esdevenidor dels projectes conjunts amb als socis europeus.

Pro-Am-SEA2016Meravellats també per Sandra Benítez, que des del Museu d’Astronomia de Rio de Janeiro promou activitats a les escoles de la ciutat amb un gran èxit i que, quan té temps, encara marxa per l’Àfrica o la Índia amb el programa Galileo Mobile. I com des d’Austràlia Ángel R. Lopez Sánchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am, de col·laboració entre els astrònoms aficionats i professionals. Els recursos dels aficionats s’estan equiparant en molts aspectes als dels professionals i una coordinació és necessària per a abordar de manera més efectiva projectes comuns.

Cal seguir, però, també les moltes ponències científiques que ens fan informes de projectes assolits però sobretot ens expliquen els grans projectes de futur.

Així l’astrofísica Luisa Lara de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía ens repassà les claus de la missió Rosetta i alguns dels èxits aconseguits en l’estudi del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. S’ha despullat el cometa de tots els seus secrets com ara molècules no mai vistes en cometes com ara l’oxigen molecular, moltes molècules orgàniques complexes que són essencials per a la vida, gel d’aigua en la superfície, pous profunds.. S’ha proposat un origen plausible a la forma bilobulada del cometa, amb una gran esquerda que creix i acabarà trencant-lo en dos, i ens ha fet notar la immensa negror de 67P que només reflexa el 6% de la llum incident (albedo 6%) quan el negre carbó en reflexa el 8%. Realment podem dir que 67P/Churyumov-Gerasimenko és més negre que el carbó!

ESA_infographic_67P_vital_stats2I a més a més, “Rosetta ha pogut determinar l’abundància de deuteri en les molècules d’aigua presents en el cometa, que ha resultat ser tres vegades superior a la quantitat de deuteri en els oceans terrestres. Aquest fet pràcticament descarta que els cometes que es formaren com el 67P siguen els progenitors de l’aigua del nostre planeta”, va assenyalar Luisa Lara.

Diversos projectes científics que estaran ben aviat a l’abast de la comunitat científica van ser llargament explicats en les plenàries. L’European Solar Telescope, un telescopi solar de 4 metres de diàmetre de nova generació, va ser presentat per Manuel Collados de l’IAC. Un instrument que revolucionarà el coneixement de l’estructura dels camps magnètics solars de la nostra estrella.

El Square Kilometre Array (SKA) serà, sense dubte, la major estructura científica creada sobre la Terra. SKA estarà format per un conjunt de centenars de milers d’antenes que s’instal·laran a Austràlia i a Sud-àfrica. La construcció començarà d’ací a dos anys i el conjunt de tota la infraestructura formarà el major i més sensible radiotelescopi del món.  Permetrà endinsar-se en l’estudi de les primeres etapes de l’Univers i de la formació de les primeres estrelles, la física dels púlsars, la misteriosa natura de la matèria i energia fosques i, per suposat, en la cerca de vida intel·ligent en l’Univers, segons exposà el professor Philip Diamond, Director General de l’Organització SKA que lidera el projecte.

JWST-SEA2016També es parlà llargament del James Webb Space Telescope (JWST), telescopi espacial successor del Hubble. Es tracta d’un projecte internacional en que participen la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i la del Canadà (CSA). El llançament està previst per a finals de 2018. Amb un espill primari de 6,5 metres de diàmetre, serà el telescopi espacial més gran de la història, segons explicà Pierre Ferruit, el científic de la ESA al front del projecte. “El més emocionant de tot és que la sensibilitat del JWST, en comparació amb els telescopis actuals, serà tan elevada que és ben segur que descobrirem coses que ni esperem”, afirmà Pierre Ferruit.

Però la xarrada estrella fou la de Juno, la missió de la NASA que acaba d’arribar a Júpiter, no només pel repte tecnològic i atreviment científic de l’expedició que sobrevolarà de manera rasant els núvols del gegant gasós, sinó per l’entusiasme que el conferenciant Glenn Orton, investigador del Jet Propulsion Laboratory, sabé imprimir i encomanar a l’audiència. Vídeos impactant amb música de Vangelis, grans gesticulacions, grans imatges amb els quals ens animà a participar des del nostres observatoris terrestres per donar suport a la missió.

Juno-SEA2016I és que Glenn Orton és el coordinador de les observacions de suport. A banda d’observar conjuntament des de Juno i des de Terra simultàniament els mateixos fenòmens d’activitat en els núvols jovians, el projecte preveu que per votació popular la càmera JunoCam prenga imatges d’objectes atmosfèrics determinats. Un bon programa de relació amb la societat que en definitiva paga Juno.

Una altra conferència plenària es confirmà que en pocs mesos es farà públic el primer catàleg d’estrelles recopilades per la missió Gaia de la que parlarem a bastament fa uns anys i que pren dades del moviment i posició de mil milions d’estels.

Però en un congrés d’aquest tipus no només es presenten els grans projectes internacionals sinó sobretot els treballs de la gent de la base, petits però interessants projectes que comencen i que donaran fruits en un futur pròxim o llunyà. Així es presentà el projecte europeu ORISON d’una plataforma científica d’observació del cel des de l’estratosfera que es llançarà des d’un globus, o la missió AIDA de NASA-ESA d’estudi i impacte sobre el asteroide 65803 Didymos per veure si es possible desviar una mica la seua lluna. La finalitat última és aplicar el coneixement adquirit per protegir-nos d’un possible impacte futur d’un asteroide.

Javier Diaz, director cinematogràfic valencià, presentà el curt de ciència ficció “Arco de choque”, que ha rebut el premi “Best Depiction of Science and Technology” del festival de cine científic Sci-On de Reno (Nevada, USA). Un film que retrata perfectament el món dels observadors en el moment d’un inquietant descobriment. Ja en parlarem quan el film siga de domini públic a finals d’any.

CnzIYbEWIAAyycY.jpg_large

Finalment, també va haver temps per reunir-nos els tuiters actius de la SEA per fer-nos la selfie corresponent i, fins i tot, de la mà del palo-selfie de @cefalopodo realitzar una selfie de 360º. Allí ens trobarem @El_Lobo_Rayado, @sjribas, @cefalopodo, @aasensior, @agomezroldan @bynzelman @darksapiens i jo @EnricMarcoSoler.

Després d’aquesta immersió científica, torne a la rutina però amb la feina feta i noves coneixences. Del que vaig presentar a la Reunió de la SEA ja en parlaré en els pròxims dies.

Així es va fer la foto de grup. Realització: Anna Boluda.

Fotos:

1.- Foto de grup. SEA 2016
2.- Cartell de la reunió SEA 2016
3.- Video resum de la reunió. Jo aparesc en primer pla en el minut 2:11. SEA
4.- Ángel R. Lopez Sanchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am. Ángel R. Lopez Sanchez.
5.- Dades estadístiques del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
6.- JWST SEA 2016. Enric Marco
7.- Juno Mission en SEA 2016. Ángel Gómez Roldán@agomezroldan
8.- Tuiters de la SEA. Natalia Ruiz Zelmano@bynzelman
9.- Com es va fer la foto de grup. SEA

De mica en mica se’ns aclareix Plutó

3
Publicat el 7 de juny de 2015

Pluto-may2015

En poc més d’un mes, la nau de la NASA New Horizons farà un sobrevol en el sistema de Plutó i, llavors, el seu sistema de cossos celestes se’ns presentarà, per primera vegada  per a la humanitat, ben clar, amb relleus, muntanyes, valls, zones d’impactes, etc, als quals caldrà posar-los nom.

La nau s’aproxima a gran velocitat al seu objectiu i, de tant en tant, va prenent fotos del sistema plutonià. Fa uns dies l’Agència Espacial Nord-americana presentà les millors imatges aconseguides fins ara del planeta nan.

La seua càmera especial LORRI (Long Range Reconnaissance Imager) va fotografiar Plutó entre els dies 8 i 12 de maig. Si les comparem amb les preses durant el mes d’abril la diferencia és ben evident. Ara ja podem veure que Plutó té zones ben clares i d’altres fosques, que abans només s’intuïen. A més a més, el seu període de rotació de 6,4 dies va mostrant diverses aspectes de la superfície. Entre abril i maig, New Horizons s’ha aproximat al planeta nan uns 30 milions de quilòmetres. Ara la grandària aparent de Plutó és un 50% més gran.  Per millorar les imatges, s’han processat amb un mètode matemàtic anomenat deconvolució que reforça els detalls de les fotos.

Aquestes noves imatges ens mostren cares ben diferents de Plutó; probablement fent al·lusió al que pot ser una superfície de geologia complexa o a les variacions en la composició de la superfície d’un lloc a altre”, ha comentat l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern de l’Institut de Recerca del Sud-oest a Boulder, Colorado. “Aquestes imatges també continuen donant suport a la hipòtesi que Plutó té un casquet polar l’extensió del qual varia amb la longitud; serem capaços de fer una determinació definitiva de la fredor de la regió polar brillant quan fem l’espectroscòpia d’aquesta regió en juliol“.

També aquest dies s’ha donat a conéixer un altre estudi sobre el moviment de les llunes més externes del sistema de Plutó. El planeta nan té 5 satèl·lits. Caront, la lluna més gran, i quatre cossos menuts, Hidra, Nix, Cèrber i Estix. En la pràctica, però, es tracta d’un sistema doble Plutó-Caront donat la grandària del primer satèl·lit, envoltant de quatre petites llunes. Tots dos cossos principals giren al voltant del centre de masses comú, de manera sincrònica, mostrant-se sempre la mateixa cara, de la mateixa manera que una parella de balladors agafats de les mans giren al voltant d’un punt situat entre els dos mirant-se als ulls.

I quin és l’efecte que aquest ball còsmic causa en els altres satèl·lits menuts? Els altres quatre satèl·lits giren al voltant del conjunt Plutó-Caront, però, d’acord a un estudi publicat aquesta setmana en la revista Nature per Mark R. Showalter (SETI Institute, EEUU) i Doug Hamilton (University of Maryland, EEUU), al menys dos d’ells ho fan de manera caòtica. Els petits satèl·lits Nix i Hidra no només no han acoblat el seu període de translació al voltant de Plutó-Caront, amb el seu període de rotació, com ha fet la nostra Lluna i, per tant, no mostren sempre la mateixa cara, vist des del centre de masses del sistema. sinó que, a més a més, giren sobre el seu eix de rotació de manera caòtica. De vegades giren de dreta a esquerra, de vegades de dreta a esquerra o de dalt a baix. Les altres dues plutonianes es creu que tenen un comportament similars però encara s’ha de confirmar.

heic1512bEl moviment caòtic de les llunes és causat pels dos cossos centrals del sistema, Plutó i Caront. “Aquests dos cossos giren un al voltant de l’altre ràpidament, amb el resultat que les forces gravitacionals que exerceixen sobre les petites llunes pròximes canvien constantment”, explica Doug Hamilton, coautor de l’estudi. “Estar subjectes a forces gravitacionals variables fa que la rotació de les llunes de Plutó siga molt impredictible. El caos en la seua rotació s’accentua encara més pel fet que aquestes llunes no són esfèriques, sinó que en realitat tenen forma de pilotes de rugbi! ”

El moviment de les llunes en el sistema de Plutó-Caront ofereix informació valuosa sobre com possible comportament dels planetes que orbiten al voltant d’un sistema binari d’estrelles. “Estem aprenent que el caos pot ser un tret comú dels sistemes binaris”, continua Hamilton. “Fins i tot aquest fet podria tenir conseqüències per a la vida en planetes que orbiten al voltant d’estrelles dobles.”

Imatge i vídeo:

1.- Comparació abril-maig 2015 de Plutó. NASA.
2.- Animació del moviment caòtic de Nix. NASA, ESA, M. Showalter (SETI Inst.), G. Bacon (STScI)
3.- Imatge artística de les llunes de Plutó. Es mostra l’escala i els colors de cadascun d’ells. NASA, ESA, A. Field (STScI)

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: 25 anys amb el Hubble

0
Publicat el 25 d'abril de 2015

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

Avui toca celebrar els 25 anys d’èxits i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més entorn dels seus misteris.

Hui parlem del Hubble i dels seus descobriments més importants


Podcast, Ecos del Cosmos, 24 d’abril 2015

Hui celebrem el 25è aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble i parlem de la seua repercussió en la ciència que ha donat una nova visió de l’univers. En En aquell temps rememorem la figura d’Edwin Hubble, en I a mi què, parlem de l’aplicació de la tecnologia del Hubble en la vida quotidiana. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Vídeo: Zoom en la Nebulosa de l’Ull de Gat. ESA, NASA, HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2, G. Bacon and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA) and R. Corradi (Isaac Newton Group of Telescopes, Spain)

Hubble, 25 anys de descobriments

0
Publicat el 24 d'abril de 2015

hubble

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a l’espai a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

El telescopi espacial Hubble és un telescopi robòtic amb un espill de 2,5 metres de diàmetre localitzat en les vores exteriors de l’atmosfera terrestre, en òrbita al voltant de la Terra a uns 500 quilòmetres d’alçada.  El seu període orbital es troba entre 96 i 97 minuts. Concebut des de finals dels anys 70, és un projecte conjunt de la NASA i de l’ESA, l’Agència Espacial Europea.

Des del moment que s’instal·là s’usa d’una forma diferent a la de tots els instruments llançats a l’espai fins aquell moment. Qualsevol investigador de qualsevol país el pot utilitzar de la mateixa manera que pot optar a qualsevol telescopi terrestre.telescope_essentials_data2_lg Només ha de fer una petició raonada i un informe tècnic que un comité científic valorarà. I n’hi ha tanta demanda que, actualment, es calcula que només una cinquena part de les peticions d’ús del Hubble són ateses. Això dóna a entendre el gran interés dels astrònoms per tindre accés a objectes celestes només assolibles amb aquest telescopi.

I fins a finals dels anys 90 el Hubble continuà sent innovador i inclús  hi havia un programa de petició de temps per a astrònoms aficionats, però les restriccions de pressupostos i de personal no van permetre la seua continuïtat.

Hermann Oberth, el pare de l’astronàutica alemanya, va veure la necessitat de disposar d’un gran telescopi a l’espai ja l’any 1923. L’astrònom nord-americà Lyman Spitzer va escriure un famós informe l’any 1946 en què discuteix sobre els avantatges de tindre un observatori astronòmic extraterrestre.

L’avantatge de disposar d’un telescopi més enllà de l’atmosfera radica principalment en què, d’aquesta manera, es poden eliminar els efectes de la turbulència atmosfèrica (un malson per als astrònoms), cosa que permet aconseguir la màxima resolució òptica de l’instrument. A més l’atmosfera terrestre absorbeix fortament la radiació electromagnètica en certes longituds d’ona. Especialment en l’infraroig no es pot observar des de terra, ni en la zona de l’ultraviolat. A més a més és impossible fer espectroscòpia en certes bandes a causa de l’absorció de l’atmosfera terrestre.

També cal afegir que els telescopis terrestres es veuen afectats per factors meteorològics, com ara la presència de núvols, o per pols o turbulències i, d’altra banda, la contaminació lumínica ocasionada pels grans assentaments urbans fa que només es puguen situar els grans telescopis en zones molt allunyades. Un observatori com el Hubble que evite tots aquests problemes inherents a l’observació des de terra, ha de ser, per tant, molt preuat.

Problemes inicials

L’any 1990, una vegada va estar el Hubble en òrbita, tot el món esperava les primeres imatges espectaculars dels planetes, de les nebuloses, de les galàxies però aviat s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? 1600 milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de bòlit tractant d’esbrinar què havia passat. Finalment s’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

El telescopi espacial havia estat llançat a l’espai amb el seu espill principal tallat perfectament… però amb la forma equivocada. No era un error molt gran, tan sols d’una vint-i-cinquena part del grossor d’un cabell humà. El microdefecte va ser suficient per a fer que el telescopi d’1600 milions de dòlars, fóra miop i ens regalara unes imatges mai no vistes d’un extraordinari univers…….borrós.

800px-Improvement_in_Hubble_images_after_SMM1Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Hubble l’any 1993, per canviar la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (que ve a ser el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. I d’altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats.

Ghostscript 24 bit color image dumpGhostscript 24 bit color image dump

Però tots aquests problemes inicials ja s’han resolt afortunadament. Avui toca celebrar els 25 anys exitosos a l’espai i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més al voltant dels seus misteris.

Fem un ràpid repàs dels descobriments més importants.

Camps profunds

Una de les raons principals per la qual va ser construït el telescopi espacial Hubble fou per a mesurar la grandària i l’edat de l’univers i provar les últimes teories sobre el seu origen.

Hubble_ultra_deep_fieldsUn gran resultat relacionat amb aquest objectiu va ser aconseguir les Deep Fields (Camp Profund, Camp ultra profund). Són observacions que Hubble ha anat fent en zones molt petites del cel, on aparentment no hi havia res per observar i que, després de mirar durant molt de temps (dies, fins i tot), han anant apareixent milers de galàxies dèbils que no es coneixien. Això ha estat un resultat sorprenent que ningú no s’esperava. I en alguns d’aquests Camps Profunds s’ha aconseguit veure galàxies que daten de només 500 milions d’anys després del Big Bang. El que ens ensenya aquest descobriment és que si mirem molt de temps amb un telescopi a qualsevol direcció de l’univers trobarem milers i milers de galàxies. Un resultat impressionant.

Amb els Camps Profunds els astrònoms van poder veure amb claredat, per primera vegada, el moment en què les galàxies s’estaven formant. Les imatges d’aquestes galàxies febles donen pistes “fòssils” sobre la forma que va tindre l’univers en un passat molt remot i com va poder haver evolucionat amb el temps.

Expansió accelerada

Amb el Hubble també s’ha aconseguit esbrinar el ritme i la forma en què l’Univers s’expandeix. I resulta que no només s’expandeix, sinó que ho fa de manera accelerada. Durant molts anys els cosmòlegs han estat discutint sobre si l’expansió de l’Univers s’aturaria en algun futur distant o si continuaria eixamplant-se  per sempre. I això depenia de la quantitat de massa que té l’Univers en conjunt i, en conseqüència, de quina és la densitat de l’Univers.

Doncs ara sabem que, per les observacions de supernoves llunyanes dutes a terme amb el Hubble, l’expansió no està disminuint en absolut, sinó que, a causa d’alguna propietat misteriosa de l’espai, denominada energia fosca, l’expansió s’està accelerant. Aquesta conclusió sorprenent és el resultat dels mesuraments combinats en observar supernoves llunyanes amb els millors telescopis del món, inclòs el Hubble.

El descobriment de l’expansió accelerada de l’Univers va permetre que l’any 2011 tres astrònoms, Saul Perlmutter, Adam Riess i Brian Schmidt, obtingueren el Premi Nobel de Física.

Esclats de raigs gamma

Les observacions realitzades amb el telescopi espacial Hubble han aconseguit posar llum a un misteri: els esclats de Raigs Gamma (GRB, en anglés). Són emissions molts curtes d’aquesta radiació tan energètica, només observables des de telescopis amb detectors d’alta energia en òrbita. Són tan curtes que de vegades no s’aconseguia distingir la seua petjada visible des de terra. En ser tan energètics semblava que no estarien associats a estrelles. Avui, en part a causa del Hubble, sabem que aquestes explosions s’originen en altres galàxies, sovint a molt grans distàncies.

Després de les observacions del Hubble de l’atípica supernova SN1998bw i de l’esclat de raigs gamma GRB 980425, semblà plausible una connexió física d’aquests dos esdeveniments. Però altres treballs associen els esclats al xoc i col·lapse d’un sistema binari d’estrelles de neutrons.

hs-2005-37-a-large_web

Mirant els planetes

El telescopi espacial Hubble ha dedicat també part del seu temps d’observació a investigar els objectes més pròxims com els cossos del Sistema Solar.

Les imatges del Hubble d’alta resolució dels planetes i llunes del nostre Sistema Solar només poden ser superades per les fotos preses per naus espacials que hi han anat, al seu costat. Hubble, fins i tot, té un avantatge sobre aquestes sondes: pot veure aquests objectes de manera regular, per la qual cosa pot observar-los durant períodes molt més llargs que qualsevol sonda que haja passat a prop. El control regular de les superfícies planetàries és vital en l’estudi d’atmosferes i geologia planetàries.

Ghostscript 24 bit color image dumpA més Hubble és més versàtil per a l’observació planetària. Pot reaccionar ràpidament a successos inesperats que ocorren en el Sistema Solar. Per exemple, açò ens va permetre veure l’impressionant xoc dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9 en l’atmosfera de Júpiter durant uns quants dies del mes de juliol de 1994. Hubble va seguir els fragments del cometa en el seu últim viatge i va enviar increïbles imatges en alta resolució de les cica0124atrius de l’impacte.

Hubble també ha observat el planeta Mart, sobretot en les oposicions, Saturn i les seues llunes i, per suposat Plutó i les llunes que l’envolten. I fins i tot ha descobert noves llunes, així com un planeta nan més enllà de Plutó, la qual cosa va conduir a discutir si Plutó és un planeta. I això comportà la rebaixa final de categoria espacial del  cos celeste.

hs-2009-12-a-full-jpg

 

 

 

Formació planetària

Han estat molt importants les observacions de Hubble que han servit per confirmar les teories de la formació dels planetes. Abans del llançament del telescopi, s’estava segur que el Sol s’havia format a partir d’una nebulosa de gas i pols, que es comprimí deixant al seu voltant un disc de residus del qual, per acreció, s’anaren formant els planetes. Tot molt bonic, però no es tenien altres exemples. Com saber si la teoria era correcta?

L’alta resolució de la càmera del Hubble va permetre, per primera vegada, observar aquests discos de gas i pols, (en anglés “proplyds” de protoplanetary disks), al voltant d’estrelles acabades de nàixer en la nebulosa d’Orió. Recorde perfectament les imatges dels discos menuts amb un punt roig al centre en una imatge del Hubble de l’any 1995. El descobriment va causar impacte. A partir d’aquell moment es va tindre la certesa que existien segurament altres planetes fora del sistema solar i que es formaven com ho va fer el nostre.

Orion Nebula proplyd atlas

Però Hubble també ha tractat d’observar planetes ja formats fora del Sistema Solar. Així és com l’any 2008, va aconseguir fotografiar per primera vegada un planeta extrasolar en llum visible. I així va ser com vam poder veure el planeta Fomalhaut b, un planeta gegant gasós d’aproximadament tres vegades la massa de Júpiter en òrbita de l’estrella Fomalhaut. Dins del disc de residus que l’envolta, un petit punt brillant va canviant de posició d’any en any.

Però fins i tot, fa ben poc, l’any 2012 Hubble descobrí un nou tipus de planeta extrasolar: un món aquàtic, una espècie de Waterworld extraterrestre, envoltat per una atmosfera densa i humida.

hs-2008-39-a-web_print

Forats negres supermassius galàctics

Les altes prestacions del telescopi Hubble no només han confirmat l’existència dels forats negres, sinó que amb l’alta resolució de les càmeres de Hubble s’ha demostrat que efectivament els forats negres existeixen i que, a més a més, el centre de totes les galàxies espirals tenen un forat negre supermassiu, un monstre d’uns quants milions de masses solars. De fet, Gargantua, el forat negre de la pel·lícula Interstellar, és un forat negre d’aquest tipus. No s’han inventat res. I això ho sabem ara gràcies a les observacions fetes amb el Hubble.

Però no ho saben tot encara, per sort. El perquè d’aquesta associació, forat negre – galàxia és encara un misteri que caldrà esbrinar. Això té moltes implicacions per a la teoria de formació i evolució de les galàxies.

hs-1998-22-a-web_print

Lents gravitatòries com a telescopis còsmics

Tothom té assumit en el nostre subconscient que la llum viatja en línia recta. Ho veiem cada dia. Però realment això no és així. Einstein ja va demostrar el 1915, fa 100 anys!, que els objectes massius deformen el teixit de l’espai-temps. Així que quan la llum d’un objecte llunyà passa prop d’una galàxia o d’una estrella, la seua trajectòria es corba cap a ells. Aquest efecte s’anomena lent gravitatòria i s’observa en ben poques ocasions. S’ha de tindre la sort de tindre alineats un objecte llunyà amb una galàxia relativament pròxima. I només la sensibilitat de telescopis com el Hubble les pot estudiar detalladament. De vegades els rajos que vénen en diferents direccions de l’objecte llunyà es dobleguen formant múltiples imatges de la galàxia original. Un exemple recent ha estat veure com una supernova d’una galàxia distant mostrava quatre imatges a causa de la distorsió d’un cúmul de galàxies pròximes.

hs-2015-08-a-web_prints

Matèria fosca

Les observacions amb el Hubble han permés també estudiar la misteriosa matèria fosca. Actualment es creu que unes 3/4 parts de la massa de l’Univers està formada per una matèria que no emet llum, una substància molt diferent de la que composa el món que ens envolta.

La matèria fosca interactua només amb la gravetat, la qual cosa significa que no reflecteix, ni emet, ni tapa la llum de les estrelles. Per això, no es pot observar directament. Ara bé els estudis fets amb el Hubble de com els cúmuls de galàxies dobleguen la llum que passa per ells (les lents gravitatòries de les quals hem parlat abans) permeten deduir on es troba la massa oculta. A partir de les observacions ja s’han fet mapes indicant on està aquesta massa fugissera.

L’enigma de la naturalesa d’aquesta fantasmal matèria encara estem lluny de resoldre’l. Ho comprendrem algun dia? Segur.

Nova visió de l’Univers

Hubble ens ha canviat la nostra visió de l’Univers. Abans de Hubble era com si miràrem el cel amb ulleres brutes. Amb Hubble hem vist el cel directament sense les ulleres, molt més clar i sense impediments. El telescopi espacial és una de les missions científiques més reeixides i duradores de la NASA i de l’ESA. Ha retornat a la Terra centenars de milers d’imatges, llançant llum sobre molts dels grans misteris de l’astronomia. La seua mirada ens ha ajudat a determinar l’edat de l’univers, la identitat dels quàsars i l’existència de l’energia fosca.

I què li passarà finalment a Hubble? Segons el que li queda de combustible sembla que podrà durar fins el 2020 o 2030. Ja s’està preparant un substitut, el telescopi James Webb, amb un nou disseny… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Imatges:
Foto 1. Hubble observat des d’un transbordador.
Foto 2. Transferència de dades des del Hubble.
Fotos 3. Imatge abans i després de la reparació, 1993
Foto 4. Columnes de gas en la Nebulosa de l’Àguila(M16): Pilars de la Creació. Zona de formació estel·lar. NASA, ESA, STScI, J. Hester and P. Scowen (Arizona State University).
Foto 5. Aquesta imatge d’alta resolució del camp ultra profund del Hubble HUDF inclou galàxies de diferents edats, mides, formes i colors. Les més petites i vermelles, unes 100, són de les més distants i ja existien quan l’univers tenia tot just 800 milions d’anys. NASA/ESA.
Foto 6. Nebulosa del Cranc (M1). Gas en expansió de la supernova 1054.NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
Foto 7. Imatge en color dels impactes múltiples del cometa P/Shoemaker-Levy 9 en Júpiter. NASA/ESA
Foto 8. Imatge de Mart durant l’oposició del 2001. NASA/ESA
Foto 9. Quatre llunes al voltant de Saturn. NASA, ESA, and the Hubble Heritage Team (STScI/AURA)
Foto 10. Sistemes protoplanetaris en Orió. NASA, ESA and L. Ricci (ESO)
Foto 11. Imatge de Fomalhaut i Fomalhaut b Credit: NASA, ESA, P. Kalas, J. Graham, E. Chiang, E. Kite (University of California, Berkeley), M. Clampin (NASA Goddard Space Flight Center), M. Fitzgerald (Lawrence Livermore National Laboratory), and K. Stapelfeldt and J. Krist (NASA Jet Propulsion Laboratory)
Foto 12. Un disc de pols envolta un fotat negre supermassiu en la galàxia espiral NGC 7052. Roeland P. van der Marel (STScI), Frank C. van den Bosch (Univ. of Washington), and NASA.
Foto 13. Hubble veu com una supernova es separada en quatre imatges per una lent còsmica. NASA, ESA, and S. Rodney (JHU) and the FrontierSN team; T. Treu (UCLA), P. Kelly (UC Berkeley), and the GLASS team; J. Lotz (STScI) and the Frontier Fields team; M. Postman (STScI) and the CLASH team; and Z. Levay (STScI)

Oda al Hubble pels 25 anys a l’espai

0

Hubble web

Estem d’aniversari. Fa 25 anys que es llançà a l’espai el telescopi espacial Hubble. Amb aquest instrument a l’espai, els astrònoms hem pogut escodrinyar els racons més amagats de l’Univers sense tindre en compte la brillantor de la Lluna, els núvols impertinents i la molèstia de desplaçar-te a illes o llocs remots per accedir a grans telescopis.Per celebrar-ho, l’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble.

Els companys de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València han presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (like/m’agrada a la part superior del vídeo).

Hubble’s Time Machine’ és un vídeo de tres minuts que explica el corriment al roig de la llum a causa de l’expansió de l’Univers. Açò té les seues conseqüències quan observem objectes llunyans de l’Univers, doncs els veiem tal com eren en el passat: els telescopis són màquines que ens permeten viatjar arrere en el temps. Aquest concepte és il·lustrat mostrant diversos objectes astronòmics, presentant de manera paral·lela una imatge astronòmica amb una escena terrestre corresponent a l’època en què l’objecte astronòmic va enviar la llum que hem captat ara amb el telescopi espacial ‘Hubble’.

Els sis vídeos més votats en Facebook abans de l’1 d’abril passaran a ser jutjats per un panell d’experts que triarà el vídeo guanyador basant-se en els següents criteris: la precisió del contingut científic, la seua capacitat per a enganxar l’espectador, el seu caràcter innovador, la qualitat artística del seu contingut, la qualitat de la presentació, l’originalitat en la perspectiva des de la qual s’aborda el tema i qualitat tècnica del vídeo.

El premi és una secció d’un panell solar del ‘Hubble’ muntada en perspex. Es tracta de petites peces del ‘Hubble’ que van formar part dels enormes panells solars que van passar tres anys en òrbita terrestre, fins que van ser reemplaçats en 1993. Els guanyadors també rebran una còpia de la imatge del 25 aniversari signada per astrònoms i astronautes que han treball amb el ‘Hubble’.

En cas de guanyar, l’Observatori Astronòmic col·locarà tant el panell solar com la imatge en les dependències de l’Aula del Cel i Museu de l’Observatori, pel qual passen uns 3.000 estudiants d’educació primària, secundària i batxillerat anualment, de manera que servisquen d’inspiració per a nous astrònoms.

L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha fet una crida perquè els amants de l’astronomia entren en la pàgina de Facebook del concurs i voten pel vídeo ‘Hubble’s Time Machine’. El vídeo està en anglès, però es pot veure amb subtítols en català i o en castellà, en YouTube, simplement prement la petita icona de configuració en la part inferior (la roda dentada).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal premer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

A veure si tenim sort.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
http://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

Júpiter més prop i de cara

2

Júpiter es troba aquests dies en condicions òptimes d’observació. El passat 6 de febrer el planeta se situà en oposició, és a dir, a 180º del Sol amb la Terra com a vèrtex. Aquesta geometria celeste té dues conseqüències. La primera és que mentre el Sol anirà ponent-se per l’horitzó oest, el planeta eixirà pel l’est, amb la qual cosa podrem observar-lo durant tota la nit i, la segona és que la distància al planeta gegant és, ara mateix, mínima, de només uns 640 milions de quilòmetres. És per això que ara hi podem veure força detall a la superfície a través del telescopi. Aquesta situació no té, però, res d’excepcional. Cada 13 mesos Júpiter, la Terra i el Sol s’alineen a l’espai.

Tanmateix la gràcia d’aquest encontre és que, justament el dia 5 de febrer, Júpiter creuà el pla equatorial del Sol (equinocci), de manera que aquest dies la llum de la nostra estrella cau perpendicularment sobre la seua superfície. I, com a resultat, durant els pròxims dos mesos, podrem gaudir d’una complexa sèrie d’eclipsis mutus i trànsits dels satèl·lits sobre el planeta. Així, les ombres dels satèl·lits jovians es projectaran sobre el seu disc, com unes taques negres ben redones i compactes.

Un d’aquests esdeveniments ja va ocórrer el passat 24 de gener quan els satèl·lits Io, Europa, Cal·listo i les seues ombres van ser visibles sobre el disc jovià. La càmera de Gran Camp del telescopi Hubble va captar les imatges de l’encontre però també, des de la Terra estant, molts observadors amb telescopis terrestres captaren també els trànsits.

Les alineacions dels satèl·lits amb Júpiter i la Terra es continuaran produint les pròximes setmanes.

La simulació que us deixe il·lustra les òrbites i posicions de les quatre llunes de Júpiter el 24 de gener passat durant el triple trànsit sobre el planeta. Les tres llunes són Europa, Cal·listo i Io.

El vídeo comença amb una vista polar de Júpiter i les llunes – incloent-hi la lluna Ganímedes que no es veu en el trànsit – i s’inclina fins situar-se en el pla orbital de les llunes. Els satèl·lits es mouen d’esquerra a dreta en la pel·lícula i mostren ombres sobre el disc de Júpiter.

splash1

La imatge mostra el pas de les llunes sobre Júpiter el passat 24 de gener. El servei de notícies ho explicava fa uns dies.

Crèdits:
Vídeo: NASA, ESA, Hubble Heritage Team
Imatge: Alineació feliç de tres dels satèl·lits jovians i les seus ombres sobre el disc de Júpiter. NASA, ESA i el Hubble Heritage Team (STScI/AURA)

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El HubbleSite , ara en YouTube

0

El Telescopi Espacial Hubble és l’instrument d’observació més gran que la humanitat ha posat mai a l’espai. El seu espill de 2,5 m de diàmetre permet penetrar en les fondàries de l’Univers com mai s’havia fet abans. Les seues imatges de planetes llunyants, nebuloses, galàxies i de l’univers extragalàctic han donat una visió més propera i acurada del cel.Aquestes imatges, però, no són d’ús exclusiu dels científics. Han passat, de fet, a ser una mena de patrimoni de la humanitat per a ús gratuit i sense ànim de lucre de qualsevol interessat. Tot això ha estat possible per l’actiu departament de divulgació  científica que l’Institut del Telescopi Espacial Hubble posseeix.

Ara acaben d’obrir un canal en YouTube, el HubbleSiteChannel on s’hi pot veure vídeos sobre temes especials i sèries populars com “Tonight’s Sky”, el show mensual sobre el que podem observar cada mes al cel i “Hubble’s Universe Unfiltered”, una producció en profunditat sobre astronomia. Pots aprofitar els vídeos de YouTube per posar-te’ls al teu blog o facebook.

Encara que la web del YouTube està ja en català, el canal del Hubble està només en anglès. Però, si no en sabeu massa, feu l’esforç de seguir-ho. Les imatges són espectaculars.

El vídeo ens mostra les més distants galàxies que el telescopi Hubble ha vist. També mostra perquè quan mirem els més distants objectes en l’Univers, també estem veient els objectes més primerencs del cosmos.

Deep Universe: Hubble’s Universe Unfiltered

Publicat dins de Telescopis i observacions i etiquetada amb | Deixa un comentari

El cel de gener 2010

1
Publicat el 3 de gener de 2010

Nebulosa Orió

L’oratge dels primers dies del primer mes d’aquest any que tancarà la primera dècada del segle XXI es presenta molt variable, amb núvols, vent fort i fred. Aquests elements no inviten a mirar el cel sinó a quedar-se a casa prop de l’estufa llegint, estudiant o fent zapping a les “meravelloses” noves cadenes de TDT.

Però l’espectacle celeste que es pot albirar a ull nu i amb telescopi és el millor de l’any. La constel·lació d’Orió i totes les que l’envolten amaguen secrets que podem anar mirant a poc a poc.

A més finalment podrem veure tres planetes al cel. Després de la posta de sol, mirant cap a l’oest, Júpiter esgota els seus últims dies de visibilitat mentre que Mart  sen’s apareixerà ben aviat per l’horitzó.

I el gegant dels anells, Saturn, eixirà majestuós a la matinada.

Segueix…

El planeta Júpiter es podrà veure poc després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Però es trobarà tan prop de l’horitzó que només el veurem durant 2 hores a principi de mes i només 1 hora al final.

No cal amoïnar-se ja que el veritable espectacle planetari es veurà cap a l’est. Mart eixirà cap a les 21 hores a principis de mes i cap a les 19 hores a finals i es situarà sobre la constel·lació del Cranc.

El planeta Saturn també serà ja visible a la nit a la constel·lació de la Verge. Sen’s presentarà per l’est cap a la 1 de la matinada a principis de mes mentre que a finals el podrem veure ja a partir de les 23 hores.

I els matiners podran veure Mercuri al Sud-Est poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna va ser plena el passat 31 de desembre, que és quan es va produir un petit eclipsi de Lluna. Serà quart minvant el 7 de gener, lluna nova el 15, quart creixent el 23 mentre que el 30 de gener tindrem altra vegada lluna plena.

El dia 18 de gener trobarem la Lluna ben a prop d’un declinant Júpiter.

La constel·lació Orió és la reina de la nit del mes de gener. És molt fàcil trobar-la a les nits de l’hivern mirant cap al sud i veient les tres estrelles en línea del seu cinturó.

Representa el gegant caçador Orió que envoltat dels seus gossos de caçera (Canis Major, Canis Menor) i de la peça de caçera als peus (Lepus, la llebre) va assetjar les set germanes Plèiades fins que Zeus se’n fartà i l’envià al cel.

Del cinturó penja la seua espasa i al bell mig d’aquesta podeu trobar la Gran Nebulosa d’Orió. Allí s’estan formant milers de noves estrelles actualment, amb els seus possibles sistemes planetaris i el telescopi espacial Hubble n’ha descobert ara unes desenes.

Una col·lecció de 30 imatges no mai abans publicades de sistemes planetaris embrionaris en la Nebulosa d’Orió són el més destacat del projecte més llarg del telescopi espacial Hubble dedicat al tema de formació d’estrelles i planetes. També coneguts com pròplids, o discos protoplanetaris, aquests modestos agrupaments que envolten les estrelles nadó estan donat llum sobre el mecanisme que està darrere de la formació de planetes. Només el Telescopi Espacial Hubble de NASA/ESA, amb la seua alta resolució i sensibilitat, pot obtenir aquestes imatges tan detallades dels discos circumestel·lars a longituds d’ona òptiques.

La imatge mostra 206-446 que és un dels 42 discs protoplanetaris nous descoberts a la Nebulosa d’Orió. És un dels discos protoplanetaris brillants que es troba relativament a prop de l’estrella més brillant de la nebulosa, Theta 1 Orionis C. Sembla un cap amb una cua de cavall i aquesta forma estranya del pròplid pot ser atribuïda a un doll de matèria que flueix fora del seu centre. Crèdit: NASA / ESA i L. Ricci (ESO).

Foto de l’article: 11 de gener de 2006.
http://hubblesite.org/newscenter/newsdesk/archive/releases/2006/01/

Autor: NASA, ESA, M. Robberto (Space Telescope Science Institute/ESA) and the Hubble Space Telescope Orion Treasury Project Team.

Una nova vida per al Hubble

0
Publicat el 22 de maig de 2009

El transbordador espacial Atlantis de la NASA ha fet el seu últim viatge per allargar la vida a l’instrument científic que més rendiment ha donat en tota la història, el telescopi espacial Hubble.Llençat el 1990 i a una òrbita d’uns 559 km d’altura, disposa d’un espill de 2,4 metres de diàmetre que treballa a la resolució teòrica, sense les pertorbacions de l’atmosfera terrestre. Ens ha oferit les més profundes vistes de l’univers i també les més belles. Tanmateix els instruments a bord s’espatllen com passa a casa. Així, la càmara Wide Field Planetary Camera 2, que ha realitzat imatges mítiques, ha estat substituïda per la Wide Field Planetary Camera 3 molt més moderna.

L’Atlantis despegà de Cap Canaveral el 11 de maig en la que seria la cinquena i darrera missió de manteniment del telescopi.

Quina meravella de telescopi! I això que al poc de llençar-lo s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? Milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de cap esbrinant que havia passat. S’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Huble l’any 1993, quan es canvia la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (és el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. Altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats. Aquesta missió del 2009 ha estat la última i la més llarga.

I és que el telescopi espacial Hubble se’l vol fer durar fins el 2014 quan el nou  James Webb Space Telescope (JWST), amb un espill de 6.5 metres de diàmetre, el substituesca.

Fa uns anys l’administrador de la NASA (el director) va suggerir acabar la missió Hubble. El clamor popular va ser tan gran que es va retractar i al final dimití. Cap altre enginy celeste causa tantes passions. Ha canviat la nostra visió de l’Univers.

La missió STS-125 dels transbordadors de la NASA ha hagut de realitzar 5 passejos espacials per canviar, entre altres,  la càmara Wide Field Planetary Camera 2, que ha realitzat imatges mítiques,  per la Wide Field Planetary Camera 3 molt més moderna. Ha reparat també el STIS (‘The Space Telescope Imaging Spectrograph”), un espectrògraf que ha donat informació de l’Univers tant en el visible com en l’ultraviolat i que deixà de funcionar el 2004. En aquest instrument és on els astronautes van tindre més problemes ja que la carcassa només s’obrí amb la força bruta (NASA dixit) i quan volgueren treure el 117 cargols s’adonaren que el tornavís no tenia bateria! També s’han canviat bateries, giroscopis i pannells solars. Un lifting complet, vaja!

Bé, al final tot anà bé. A hores d’ara l’Atlantis ja ha soltat el Hubble i  finalment aterrarà  aquest cap de setmana. L’intent d’aterrar avui a les pistes de Cap Canaveral ha estat impossible per les condicions atmosfèriques adverses.

Vos recomane les espectaculars imatges preses per l’astrofotògraf Thierry Legault del pas del Hubble i l’Atlantis per davant del Sol. El pas només durava 0.8 segons i els va aconseguir captar…

Podeu llegir un relat detallat de la missió de manteniment del Hubble en Resucitando al Hubble.

Foto: El telescopi espacial Hubble a l’espai vist des de l’Atlantis, a la missió STS-125. NASA.

Publicat dins de Telescopis i observacions i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de desembre 2008

3

HUDF

La constel·lació de Fornax no té estrelles brillants. Com que és a una zona lliure d’estrelles es pot veure sense impediment si mirem cap a fóra de la nostra Galàxia. Per aquest fet va ser la zona escollida per fer la Hubble Ultra Deep Field, la imatge del cel que mostra els objectes més allunyats i, per tant, més antics. S’observen unes 10000 galàxies.

Algunes d’elles ja existien uns 400 o 800 milions d’anys després de la Gran Explosió (Big Bang).

Aquest mes continuaran les conjuncions espectaculars de planetes i la Lluna a la posta de Sol. Els últims dies de mes en podrem veure algunes d’elles.

I aquest mes l’Índia ha aconseguit la consideració de potència espacial, ja que ha llançat la nau Chandrayaan-1 en direcció a la Lluna i ha fet aterrar una sonda a la zona del pol sud lunar.

I la Phoenix Mars Polar Lander ha deixat definitivament d’enviar senyals a la Terra. Bona faena ha fet des del passat 25 de maig quan aterrà a Mart.

Segueix…

Molt prop de l’horitzó sud podem veure aquest mes la constel·lació de Fornax, el Forn Químic. Va ser una de les 14 constel·lacions de l’hemisferi sud que introduí l’astrònom Nicolas-Louis de Lacaille des del seu observatori del Cap de Bona Esperança. És una agrupació d’estrelles poc notable. És troba a la vora del riu celeste Eridanus i prop de del monstre marí Cetus. Primerament l’anomenà Fornax Chemica però aquest nom no prosperà i després s’acurtà només a Fornax.

La constel·lació de Fornax no té estrelles brillants. Com que és a una zona lliure d’estrelles es pot veure sense impediment si mirem cap a fóra de la nostra Galàxia. Per aquest fet va ser la zona escollida per fer la Hubble Ultra Deep Field, la imatge del cel que mostra els objectes més allunyats i, per tant, més antics. S’observen unes 10000 galàxies. Algunes d’elles ja existien uns 400 o 800 milions d’anys després de la Gran Explosió (Big Bang).

Poc després de la posta de Sol podrem veure un grapat de fenòmens interessants. El mes comença amb una espectacular ocultació de Venus per la Lluna, tot ben a prop de Júpiter. Cada dia que passa Venus s’anirà allunyant del Sol, mentre que Júpiter s’hi acostarà. Per tant els dos planetes s’aniran separant ràpidament. Els últims dies del mes, Mercuri s’allunyarà del Sol i es trobarà amb Júpiter. El dia 29 de desembre veurem un trio celeste. De dalt a baix, la Lluna amb una edat de només dos dies, mostrarà un perfil molt fi. A sota Júpiter i més avall Mercuri. El dia 31 de desembre Mercuri i Júpiter s’aproximaran a només un poc més d’un grau, mentre que una mica més amunt la Lluna s’acostarà al planeta Venus. Un altre bon moment per fotografiar de colp quatre cossos celestes.

A la matinada, mirant cap a l’est veurem el planeta Saturn. Encara han de passar uns mesos per a poder veure’l a hores més còmodes.

El 5 de desembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 12, i quart minvant el 19. El dia 27 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

Aquest mes l’Índia ha aconseguit la consideració de potència espacial, ja que ha llançat la nau Chandrayaan-1 en direcció a la Lluna. Una vegada en òrbita lunar, d’aquesta nau ha sorgit la sonda Moon Impact Probe (MIP) i ha aterrat a la zona del pol sud lunar. El MIP porta un sistema d’imatges de vídeo, un altímetre de radar i un espectròmetre de masses.

El disseny, la construcció, el llançament i el seguiment de tota la missió s’han fet totalment des de terres índies.

La foto que acompanya el post és el Hubble Ultra Deep Field, la imatge que mostra les galàxies més antigues. Tot el que s’observa en la foto són galàxies. Només 4 estels dèbils es veuen en la foto.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de desembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de desembre 2008. Vàlid per al dia 1 de desembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari