Els norais nans del port. La lluna amagada rere la boira. El somni d’un eclipsi imperceptible. La boira com fum apressada a un flascó de vidre, un univers gris i volàtil en suspensió.
Les orenelles baixes, esmolant cabòries. Els xiscles continguts. El castell sorgint del turó, talment un fantasma en flames vist per uns ulls amb cataractes.
La mar estesa com una seda. La llum opaca. Un silenci inquietant amb veu de pluja fina. Immòbils les barques.
Victoria |
Dona |
dimecres, 17 d'abril de 2013 | 19:16h
L'Obra Cultural Balear de Pollença organitza la presentació del llibre de poemes Gramòfon de runes, de Maria Victòria Secall. A la Tàfona de CanReiet, carrer de sant Domingo 17. La presentació serà a càrrec de Sebastià Perelló i Elisenda Farré el proper divendres 19 d'abril a les 20 hores. Hi col·labora el pintor Antoni Marquet Pasqual, amb dues obres pictòriques de gran format sobre poemes del recull i Mateu Coll que cedeix la imatge de portada.
Volem revisar els mites que han pretès responsabilitzar les dones de la pèrdua del paradís i les condemnen a esperar i a desfer, en lloc de crear i innovar en llibertat i goig.
Volem amarar-nos de les dones que ens han precedit, de tota la saviesa que hem aprés d'elles, assabentar-nos d'allò que cal desaprendre, triar la vida i defensar-la, inventar un nou paradigma de relació personal i gestió dels bens. Lloar les dones silenciades i rebutjades.
Gaudir de la resistència. Penetrar en el sentit d'un món més just i en igualtat, on allò més bell sigui la vida i no la submissió ni la dominació.
Ara toca desfer el punt de creuada al canemàs de la vida, desteixir la mort i els clams de guerra
Ara li toca a Ulisses i a tots els exercits uniformats desbrodar la mort.
Us esperem a un lloc on no hi viu la por i no hi viurà mai més, malgrat que sembli encara el darrer bastió de la rancúnia i els guerrers, un cadàver vell que es fon com un fong verinós.
Un lloc on no hi viu la por és el meu lloc el nostre lloc.
Han arribat les orenelles, la garsa llueix plomall de festeig, l’agró es recull de nits, albirant horitzons, les xivitones sovintegen els esculls, cercant al rebost de les algues.
Allí on vulguis mirar, cap el cel o cap a la mar, les criatures de l'aire omplen de llibertats l’espai i la mirada.
La primavera ha començada i ha donat la volta als dies fredsde plom i calabruix. La llum i un cel molt net i clar, epifania de bonances, em du a recer i m’ eixample . Els lliris blancs i llargs, com paperines blanques de la meva infància, s’apleguen i apareixen puntuals i les fraules menudes i fràgils pinten el sotabosc.
La garsa enamorada pentina el seu plomall de núvia a la pleta maragda i l’agró blau allarga el coll als esculls. Elles, les criatures de l’aire, tanmateix ho saben que ha arribat la primavera i no fan escarafalls a la joia, per efímera que sigui. Les merles festegen el nesprer i omplen de música ca nostra i el jardí. Granotes saltimbanquis cauen del cel com confetti, esvarades .
Jo m’he fet fonedissa entre vosaltres i em costa teclejar al meu espai de Vila Web, com si ho hagués contat ja tot i res m’abellis més que la contemplació i el silenci, veure els nins plens de vida i tendreses, fer panades i rubiols amb mesura a prop seu i dels fills. També és que he de refer-me davant d’ insospitades embranzides de neguit que emergeixen quan no les necessito. No recordava que eren en mi, formant part de mi, menjant de mi, paràsits adormits que s’espavilen quan tenen fam i se sumen als clams externs, eixordadors fins el vertigen.
Sòfocles escriu Antígona cap al 442 aC. Hi trobem, teixint el nus de l’argument i la tensió tràgica i dialèctica, humans enfrontaments i grans dilemes del tot actuals. Així Home – dona (oncle- neboda);estat - individu; submissió a les lleis – compromís a l'imperatiu moral; coherència interna, que arrisca la vida – tirania, abús de poder i inflexibilitat, que generen mort
Antígona la protagonista femenina esta dibuixada magistralment, una dona valenta amb coratge i lleialtat a sí mateixa, a la seva elecció i als vincles familiars, actua per damunt del decret i les perorades de Creont, el seu oncle, que ha ordenat deixar insepult aPolinices, el seu germà.
Diu Antígona: “No he nascut per a compartir l’odi sinó l’amor”
Diu Creont : “Mentre jo viuré no em farà la llei una dona”
Diu Hèmon, fill de Creont i promès d’Antígona: "No hi ha ciutat que sigui d’un sol home"
Victoria |
Mirades |
diumenge, 17 de febrer de 2013 | 13:17h
He cercat al silenci i a la música, a les paraules de Marius Torres, a les mirades de la gent, als sons del silenci de la bella cançó.
Una allau de renou ens cau a sobre cada dia, masses paraules repetides, buides, masses paraules no dites. Espais de malfiança i decepció embruten les paraules, talment ganivets.
Deus de neó, com diuen Simon i Garfunkel, llum que encega i no il·lumina, perorates d'ensarronadors professionals. Sentir sense escoltar, per costum.
Però no ens cal emmudir.
Ens calen noves veus, veus del fons de l'ànima, veus dels somnis, música ...
Divendres 8 de febrer a les 19 hores, a la Llibreria Quars, carrer Parellades 12, de Palma, podrem gaudir d'una vetllada triplemenmt poètica.
En primer lloc Presentació del documental SOM ELLES, d'Aina Riera. Ella ha reunit un grup de dones que escriuen i diuen poesia a un espai ple de màgia i complicitat. Ens descobreix bocins inèdits de les poetes, els seus somnis i ideals, la seva obra...
Tot seguit Maria Antònia Massanet presentarà el seu poemari il·lustrat El mollde l'os.
L'acte es clourà amb un recital que oferiran algunes de les poetes que s'inclouen al documental: Joana Abrines, Maite Brazales, Tonina Canyelles, Àngels Cardona, Aina Ferrer, Maria Victòria Secall, Margalida Tous i Antònia Vicens
Divendres 25 de gener, a la Llibreria Lluna de Palma, a les 19 hores, tertúlia dedicada a lectura i col·loqui del llibre: Gramòfon de runes de Maria Victòria Secall. Us hi esperam!
Per la gran valúa que té per a mi vull compartir amb vosaltres el text que generosament va escriure l'escriptor i amic Sebastià Perelló el dia 16 de novembre de 2012 per a presentar el llibre a la Llibreria Lluna, juntament amb Elisenda Farré, que va prologar-lo
Gramòfon de runes. De MV Secall
Sobre la demolició sonora i edificar en la ruïna
María Zambrano entenia les ruïnes com una metàfora de l’esperança. En un assaig publicat durant el seu exili a L’Havana escrivia: “Las ruinas son una categoría de la historia y hacen alusión a algo muy íntimo de nuestra vida. Son el abatimiento de esa acción que define al hombre entre todas: edificar. Edificar, haciendo historia. Es decir, una doble edificación: arquitectónica e histórica“. I parlava també d’una tragèdia sense autor quan evocava la ruïna. Tragèdia i mite. Demolició que ens porta a reflexionar, i tragèdia, quan volem dir conflicte, topada, que evoca alguna cosa que encara s’ha de resoldre en nosaltres perquè ens interpole. També deia Zambrano que el millor monument és la ruïna. I un espai de participació. Fins i tot relacionava de manera estreta el concepte de ruïna i el de temple. I en algun lloc parla, connectat amb la seva manera d’entendre la música, de les paraules que poden deixar anar aquests temples de l’enderroc. I en el fet de desplomar-se hi prova de veure un sentit de supervivència. I és quan la ruïna és aurora. Alguna cosa humana vençuda i que el pas del temps fa vencedora. I un lloc de traces i petjades.
Maria Victòria Secall en el seu Gramòfon de runes ens ofereix un dispositiu sonor de reproducció capaç d’amplificar en el solc, en les empremtes que deixa la història, la veu que prova de dir allò que ha quedat enterrat, allò que s’ha volgut paradoxalment passar per alt. Amb una talking machine. L’escriptura com a inscripció d’alguna cosa tant volàtil com les veus. Dir amb la pua una demolició sonora. I fer del traumatisme un lloc de reflexió, un monument. Escriptures de l’enderroc que proven de fer memòria de la destrucció, que són alhora lloc de conservació i de restauració contínues. Una poètica de la runa, de l’amuntegament, de l’amalgama de les restes i de la devastació. Runa i rebuig. Quan escriure és aixecar un edifici, fet dels fragments, dels vestigis, dels senyals que tanmateix han deixat anar les veus espectrals, desemparades, i que ha quedat enlaire, mudesa alenada en suspens, respirable, amb l’escòria que no han volgut considerar. I fer-ne un lloc per als morts, per a la sevamemòria viva. Una ruïna textual amb tot allò que han volgut esborrar, fer desaparèixer i que ha fet tanta nosa. Així i tot, en l’estrats, en les vetes, sentir les veus, i retornar-les, com si l’escriptor fos com un arqueòleg. Un que fa cantar l’enderroc i l’esfondrall.
La mar ha vessat avui a la platja un caramull de grumers com pedres precioses, somnis que es desfan al sol, vertaders, sense temps suficient de poder viure'ls.
La llum del dia, diafana, dóna relleu a la serra, defineix un paisatge conegut i estimat, color de sípia i blau, que es resisteix a baixar el cap.
La façana marítima rubrica la conxorxa dels enzes, uns i altres, que no han sabut res més que patir per si perdien el poder, poquet ja, que ostenten. Ho deia Aung San Suu Kyi : no corromp el poder, corromp la por de perdre'l. Mesquinets.
Una ciutat oberta a la mar on Nuredduna defensa la música i l'amor a l'art s'empegueeix de l'edifici mort , mig pressó, mig descampat de deixalles, que pretenia ser un palau de congressos de doblers blanquejats, hostaleria d'accions preferents i negocis opacs, cementiri d'ideals. De vegades els morts diuen que mengen més que els vius.
És un moment molt important, com una pluja que has esperat molt de temps, la cara serena de Joan, profundament fidel, dona , companya i lluitadora, espera que es faci justícia. A la fi, Víctor Jara, trencarem la impunitat.
Els cinc minuts, en sortir del treball, que són l'eternitat, per veure l'estimat, l'esperança d'un món millor, la lluita clandestina i la ràbia pels teus dits trencats per monstres de subsòl, el teu cos abatut, malmenat.
Record tot això i el meu cor bategant i el meu primer fill, petit, nou nat, per a qui sommiava un món millor, als meus braços, i la teva cançó en boca de Raimon
Els darrers dies de l'any han partit dos grans referents de vida i ciència.
Ahir na Rita Levi-Montalcini, als 103 anys. Rita ens empeny a un canvi social de paradigma: La solidaritat i el feminisme
Les dones cal que duguin els assumptes socials. Han demostrat sempre que son més sensibles als problemes de violència i d' injustícia... L'educació dels infants és tot un repte de futur. Per a aquesta tasca confio en la capacitat d' ensenyar de les dones. Crec més en les dones que en els homes, elles són més capaces de solidaritat
I a viure la vida com el bé més preuat:
Convé ser conscients que la vida és una experiència única i que cal viure-la en profunditat, aprofitant els elements positius, tot i que de moment no ens ho semblin
Avui ens deixa el Dr Moisès Broggi, als 104 anys, metge, humanista, defensor de la llibertat i el dret a l'autodeterminació.
Deso al fons del meu cor les seves senzilles paraules de savi universal:
El sentit de la vida és estimar i ser estimat
La vida no parteix de zero ni va cap el no-res
La vida és un regal tan meravellós que en som guardians i deutors dels qui ens han precedit i lluitat per la dignitat humana. Tenim , a més, l'obligació de fer del món un lloc millor del que hem trobat.
Mira a mar, sempre horitzó. Hi ha un crepuscle. Hi ha una eixida. Hi ha un desnonament. Hi ha una esperança de renaixement. Hi ha un matí nou contra la conxorxa d'enzes.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
