   |  |
 ELEGIES DE BARNAVILA V Com un satèl·lit, cercant-te els ulls, esbrinant traces, els camins del vent, un racó de la vall encara fèrtil, potser la mar... Com un satèl·lit , jo. I tu, el planeta, mumare, perduda l’òrbita, errant. En debades cerco la teva llum i el contorn dels teus mapes.  "Ressonàncies poètiques i pictòriques del món femení a l'obra teatral d'Alexandre Ballester" és el resultat de la conjunció de tres mons artístics: teatre, pintura i poesia. I, com no pot ser d'altra manera, la suma del talent i la sensibilitat dels autors ofereixen als espectadors una explosió de creativitat exponencial" Joan Font i Massot - Conseller de Cultura i Patrimoni 
La mar encalmada. El dia es lleva de apoquïu més
prest. Els fassers i les savines dibuixen perfectament la vida latent de
l’hivern, despullada i grisa. Els ametllers més joves s’obren a la vida amb les
flors menudes i impensables, eixint
d’aquella llenya que semblava morta fa dos dies. Un fred net , impecable, bo de
dur. Els botons de les mimoses apuntant borrissol. Tot és com sempre i res és igual. El repte és descobrir la diferència, esperar-la. Les cares conegudes a l’autobús, l’alegria de veure-les que havies oblidat, trobar-les, constatar la seva presència, un antídot del caos. El temps necessari per despertar-me del tot i agafar forces per desar les pròpies pors i angunies a recer i deixar lloc disponible al cor i a la ment per a aquelles vides que l’esperen, si més no, per al servei que te comanden i vols fer bé. No és bo de fer quan el nus al coll és tan recent i el pensament se te’n va cap a altres viaranys. ELEGIA DE
BARNAVILA IV DE BON MATÍ,
MANDARINES  ELEGIA SEGONA: WEEKEND El passadís anònim del metropolità, enrajolat i trist, ens convida: Vols fer happy aquest weekend? Però, què dius? No hi ha weekends aquests dies i cap, però cap ni un, ara, dels dies que circulen com flagels, pot ser happy. Per cert m’estaria més bé, senzillament, que m’ho demanessis amb la meva parla, no pas una altra, la meva parla, neta de pols i palla: Es pot ser feliç algun dia? Llavors jo podria dir que sí, que he estat feliç algun dia i que ho seré potser algun altre, però no pas dins d’aquest subterrani amb olor concentrada d’aixella sota consigna aliena. M'hi manca l'aire. Un violí, tocat per una mà maldestra, em treu de les divagacions i m’apropa a la gent. Una riuada de passes omple l’andana, potser també passes absents, sense weekends happys, com les meves d’ara.  He arribat a Ciutat: la mar, els primers indicis des de la cabina del vaixell, el Cap Blanc, l’horitzó gris, onades altes però no irades contra el vidre, llepant el ferro vell, un dia neguitós, un sol opac, el port, quasi dues hores de retard, bosses als ulls, cerc el meu surador -com ho diria? me pens que me manca l’illa quan me'n vaig- el lligam a les persones i les coses que estim i me temperen els moviments de l’ànima quan estic trista, el paisatge. Els dies a Barcelona han estat el que calia que fossin: ésser-hi profundament, comprendre, patir, cercar solucions, compartir, estimar , empassar-se el gust amarg de la impotència, estimar en la pau i en el caos, el que sé fer... i entendre què me deia la ciutat en circumstàncies adverses. He escrit a paper i llapis petits poemes, en diré Elegies de Barnavila 2010 ELEGIA PRIMERA:  'La temperatura en alça, un grau d'humitat elevadíssim, una humitat covada que es palpa amb la mà. Vora mar aquest temps és insuportable; una mica terra endins, el seu coeficient de tristesa s'aigualeix lleugerament. Quan hom surt de l'atmosfera carregada del cafè, el primer embat de l'aire és fascinador. És un vent que fa caminar lentament i parlar amb un punt de vaguetat. A mesura que el contacte persisteix sentiu com si les orelles us caiguessin una mica . Arribeu a casa amb l'esperit desfibrat i incoherent, com si les articulacions se us haguessin afluixat i els ossos afeblit... Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona' Aniré un poc carregada, com una camella, regals, ilusions, un poc per a tots, un molt per a mumare, sobretot temps, tendresa, cura... ésser-hi, ara que es desfà com l'estela d'un avió amb el vent la seva carcassa i els ulls ja fan parpelles cansades... té 91 anys.  L’any que ha acabat se’n va anar amb unes ventades de ponent que van fer net arreu. L’any que comença li va seguir l’empremta i posà peu, marcant territori: les barques estavellades, els vaixells fantasmes que compareixien a port , les gavines no gosaven fer surf, algunes feien vol a vela, els corbs tampoc van sortir com submarins ni a estendre les ales, les algues s’acaramullaven i cobrien de sentor profana la platja, les ones s’alçaven erectes, petaven fetes escuma i gotes, omplint-ho tot de sal. Només els vianants, qualcuns, valents, solitaris o metòdics, vam fer les habituals passejades. De nit la lluna plena es va deixar veure intermitentment, cercant camins de llum entre les nuvolades i la fosca , omplint l’esperit d’aquella joia íntima que tot és a lloc i la vida és un miracle impagable. 
La Festa de l’Estendard és la festa cívica més antiga
d’Europa. Celebra la conquesta catalana de Mallorca de 1229 pel rei en Jaume i ret homenatge a la senyera de les quatre
barres. S’ha feta ininterrompudament des del s. XIII i malgrat diversos emperoms s’ha mantingut fins ara, commemorant les
nostres arrels com a poble.
Pere d’Alcantara Penya prengué com a model el
poema èpic Les souvenirs du peuple, del
poeta francès P-J Beránger
(1780-1857), en el que una dona vella conta a uns pagesos els seus records de Napoleó. A Sa Colcada una àvia
explica a uns infants els seus records i els transmesos per tradició oral de El poema s'insereix en el corrent de temes arcaïcs
i històrics de moda a l'època. Format per vint-i-una estrofes de versos heptasíl·labs
amb rima consonant, hi intervé un cor infantil com a recurs emfàtic. Vet aquí el text: Ja no sap ningú la història
 El Lobby de dones ha atorgat el Premi Olímpia a Margalida Capellà per la seva tasca de recuperació de la memòria històrica pel que fa als represaliats i represaliades republicans i especialment pel seu llibre Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca sobre les dones que van prendre partit per la legalitat, el pensament progressista i la defensa de la igualtat i en van patir greus conseqüències.
Olímpia és el símbol de la dona lliure de pensament i acció, defensora dels drets de les dones i de la igualtat entre homes i dones. Olímpia de Gouges ( 1748 - 1793 ), escriptora francesa, autora de La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), va morir a la guillotina acusada de girondina ( ja ho val la intolerància i la prepotència tostemps, i molt més si es tractava d'una dona ) Vet aquí alguns dels articles de la seva Declaració: Articles de la Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana I La dona neix lliure i roman igual a l'home en drets. Les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna. II L'objectiu de tota associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de la Dona i de l'Home; aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i, sobretot, la resistència a l'opresió. III El principi de tota sobirania resideix essencialment en la Nació que no és més que la reunió de la Dona i l'Home: cap cos, cap individu, pot exercir autoritat que no emani d'ells. IV La llibertat i la justícia consisteixen a retornar tot el que pertany als altres; així, l'exercici dels drets naturals de la dona només té per límits la tirania perpètua que l'home li oposa; aquests límits han de ser corregits per les lleis de la naturalesa i de la raó. VI La llei ha de ser l'expressió de la voluntat general; totes les Ciutadanes i Ciutadans han de participar en la seva formació personalment o per mitjà dels seus representants. Ha de ser la mateixa per a tots; totes les ciutadanes i tots els ciutadans, per ser iguals als seus ulls, han de ser igualment admissibles a totes les dignitats, llocs i ocupacions públiques, segons les seves capacitats i sense més distinció que la de les seves virtuts i els seus talents. VII Cap dona es troba eximida de ser acusada, detinguda i empresonada en els casos determinats per la Llei. Les dones obeeixen com els homes a aquesta Llei rigorosa. VIII La Llei només ha d'establir penes estrictes i evidentment necessàries i ningú pot ser castigat més que en virtut d'una Llei establerta i promulgada anteriorment al delicte i legalment aplicada a les dones. X Ningú ha de ser molestat per les seves opinions fins i tot fonamentals; si la dona té el dret de pujar al cadafal, ha de tenir també igualment el de pujar a la Tribuna amb tal que les seves manifestacions no trasbalsin l'ordre públic establert per la Llei. XI La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dels drets més preciosos de la dona, ja que aquesta llibertat assegura la legitimitat dels pares en relació amb els fills. Tota ciutadana pot, doncs, dir lliurement sóc mare d'un fill que us pertany, sense que un prejudici bàrbar la forci a dissimular la veritat; amb l'excepció de respondre per l'abús d'aquesta llibertat en els casos determinats per la Llei. XII La garantia dels drets de la dona i de la ciutadana implica una utilitat major; aquesta garantia ha de ser instituïda per a avantatge de tots i no per a utilitat particular d'aquelles a qui és confiada. XIII Per al manteniment de la força pública i per a les despeses d'administració, les contribucions de la dona i de l'home són les mateixes; ella participa en totes les prestacions personals, en totes les tasques penoses, per tant, ha de participar en la distribució dels llocs, ocupacions, càrrecs, dignitats i altres activitats. XIV Les Ciutadanes i Ciutadans tenen el dret de comprovar, per si mateixos o per mitjà dels seus representants, la necessitat de la contribució pública. Les Ciutadanes únicament poden aprovar-la si s'admet un repartiment igual, no només en la fortuna sinó també en l'administració pública, i si determinen la quota, la base tributària, la recaptació i la durada de l'impost. XV La massa de les dones, agrupada amb la dels homes per a la contribució, té el dret de demanar comptes de la seva administració a tot agent públic. XVI Tota societat en la qual la garantia dels drets no estigui assegurada, ni la separació dels poders determinada, no té constitució; la constitució és nul·la si la majoria dels individus que componen la Nació no ha cooperat en la seva redacció. XVII Les propietats pertanyen a tots els sexes reunits o separats; són, per a cadascun, un dret inviolable i sagrat; ningú pot ser privat d'ella com veritable patrimoni de la naturalesa llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigeixi de manera evident i sota la condició d'una justa i prèvia indemnització. .../...També va estar a favor del divorci i d'un primigeni subsidi d'atur. Pel que fa a la Sibil·la, aquesta és la veu de les dones profetesses i endivinadores des de l'antigó, que va ser prohibida pel Concili de Trento i recordada i recuperada per la tradició a l'Alguer, a Mallorca, a Catalunya i a València  Tot es moviment aquest hivern nou nat. El vent de ponent i el llebeig mouen la mar i escampen nuvolades, suara grises, suara blanques. Les capçades dels fassers i les washingtones fan desgavells, com urpes de cadells juganers. El rostre, ferit per dards d’aigua i de sorra, s’enforteix. El sol a estones surt i s’amaga, emblanquina, il·lumina, o enfosqueix paisatges, talment fossin dies diversos . Hi ha tels de fogasser, fumats , seguits de cels blaus, pàl·lids , transparents... Hi ha hagut una aurora rosada i una mar irada, avui, que ha aixecat onades altes i renoueres i ha esquitxat el passeig com un salpasser i omplert d’algues la platja, aquelles algues fosques com graons de nit. Les gavines han fet surf a les onades en grups de set i els corbs marins submarinisme en solitari, estenien les ales al roquissar per eixugar-se i tornar-se a capbussar.  Aquest matí hem sortit de fosca cap al bus que ens ha deixat al Baluard de sant Pere. La fusta de l'esplanada era gebrada, les persones - una cinquantena -feiem fum dels narius. Totes miràvem el part que havia de sorgir de la rosassa de ponent, la façana de la Seu que s'alçava davant nostra. 
vestida just de pluja - aquesta pluja picada que és del fred i la neu - Entro per les clivelles de la casa, imperceptibles i esborro la pols. Sóc aquest vent incessant m’enduc els poemes de la taula, escrits en debades, prescindibles. Hi deixo la lluna blanca, M’enfilo per la drecera gebrada del camí del caragol i soc devorada pel saure. 13D: El cant dels ocells Canta, canta el poble català. Ningú li pot robar la veu ni les ales. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosANIVERSARIS
BANNER
BLOCS
PREMSA
RàDIO
WEBS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
