AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
L'ésser humà és un ésser simbòlic, ritual, que necessita donar sentit als fets, actes i esdeveniments. Procliu a la litúrgia i a l'afany transcendentalitzador. De vegades aquests actes són banals, buits, plens de formes i mancs de continguts reals. Ancorats en supersticions, tradicions oblidades que només subsisteixen a través de ritus que ja han perdut el sentit i que ningú en recorda l'origen.
Altres vegades, però, la trascendentalització de l'acte que origina el ritual consegüent, és del tot necessària i crea una nova realitat, la importància de les quals (de la trascendentalització, i de la nova realitat) dependrà del sentit que ambdues coses tingui en la memòria col·lectiva del grup o comunitat que les genera. Acostumats com estem a recordar sinsentidos i a oblidar l'important, sovint trobar litúrgies profundes i plenes de valor sobre fets o persones que valguin la pena, és si més no, un buf d'aire fresc.
Fa una setmana èrem a Búger (Mallorca) un nodrit (en idees i nombre) grup de blocaires d'aquesta casa. Rememorant la figura de na Xesca Ensenyat. Durant aquesta setmana ja se n'ha dit molt als blocs. S'han pujat fotos a la xarxa, i s'han fet públiques les experiències i testimonis de gairebé tothom que hi érem (jo faig tard, ja em passa això de vegades...) en aquelles jornades.
Com el conte de la sopa de pedra, agafàrem un pedra (preciosa), la ficàrem a l'aigua bullint (ben bullint) i arran d'ella començarem a posar-hi ingredients... Literatura, blocs, país, pinya, comunitat, amistat, amor, generositat, records, compartir, viure, donar, rebre, crear, fer.... Me'n deixo molts, dels ingredients que bulliren a la sopa de diamant aquells dos dies.
Na Xesca ens serví d'excusa, de pedra, de diamant, quina millor, per trobar-nos-hi i donar un sentit a aquesta xarxa que anem teixint a poc a poc. Darrera un ordinador hi ha algú i quan se'n va, encara hi és. Per sempre.
L'any passat tal dia com avui, era al Vaticà a la Plaça Sant Pere amb un grup de Colombians catòlics, apostòlics i romans; als quals els hi feia de guia per tota Europa en un peregrinatge amb motiu de la beatificació de Joan Pau II.
Si anys enrere algú m'haguès dit que un 1er de Maig jo NO seria a una manifestació (de les bones), l'hauria engegat a pastar fang. I si a sobre m'haguès dit que seria a la beatificació del Papa mort, l'hauria engegat a pastar fang a la conxinxina. Però la necessitat obliga, i de fet el recorregut de tot el viatge va ser interessant; ràpid i "atropellat" (12 ciutats europees en 19 dies...) però interessant. I ja dic, la necessitat obliga, i la feina és la feina.
Aquest any però, una estava on tocava... No era una manifestació a l'ús, però déu n'hi do si hem fet rebombori. La senyoreta de la cabina de la C16, on ens hem donat cita indignats contra els peatges (els físics i els socials, polítics i nacionals) de les comarques centrals (i alguna despistada del Vallés Occidental com jo); m'ha dit molt educadament: Sap vostè que això és una via de pagament? És clar, precisament per això no vull pagar. Si fos gratis, ni vostè em preguntaria això, ni jo li hauria dit no vull pagar (vaja, de cajón de madera pino, obvi de manual). Posat's a preguntar, jo li he demanat si ella sabia que des del 2004 haurien de ser gratis... Llavors no vol pagar, oi? Doncs no senyoreta. Li prenc nota de la matrícula. Perfecte, però posi'm el semàfor en verd si us plau.
L'acció ha estat molt ben muntada, en això els senyors i senyores de Solidaritat (SI) són uns mestres (també hi havia gent d'Esquerra però a mi la convocatòria m'ha arribat de SI-Osona-Comarques Centrals). Tots a una des de Sant Fruitós de Bages: un munt de cotxes, en caravana que feia goig, fins al peatge. Ningú ha escatimat benzina ni matrícula "multable" per reivindicar l'eliminació de tanques (totes). Hem fet dues passades, una en sentit Terrassa, i l'altra en sentit Manresa. I els Mossos allà, segons m'han dit fons ben informades, només per vetllar per la seguretat sense ànim de multar res ni ningú.
A falta d'una jo n'he portat dues de matrícules, la del cotxe nou, i la del cotxe antic (R.I.P) amb l'emma de Madrid i el CAT i l'estelada. En la primera passada li hi ofert al senyor perquè me la multès també, per si no en tenia prou i havia d'omplir el cupo. No ha volgut. Llàstima, amb la il·lusió que li haguès fet al meu cotxe vell fotre-se'n del senyor del peatge en veure arribar una matrícula de la "capital del regne d'Eppaña" negant-se a pagar... Li he d'agafar la matrícula senyoreta. Molt bé aquí la té. I li he donat literalment a la mà (la matrícula antiga), no l'ha volgut agafar.
En fi, no ha sigut una manifa de les de tota la vida, però atés el col·lapse i les estelades onejant (els d'Osona, com no, no podien ser altres, venien carregadíssims de banderes, i enganxines i bandes per tothom) i atès la cridòria dels claxons, Catalunya Ràdio ha qualificat (en particular) la nostra acció contra els peatges, de "manifestació". Ara sí, ja em puc anar a dormir tranquil·la. De nou he tornat a anar a una mani el 1er de Maig...
Animal gran, majestuós i noble (ell sí). Entranyable criatura que, arribada l'hora natural, sap morir amb dignitat i es retira als cementiris ancestrals tras abdicar sobriament (no com altres).
L'elefant, una lliçó de saber estar en la naturalesa salvatge davant la demostració de la salvatge naturalesa del rei de la creació divina i el seu cinisme. Paradoxa en estat pur. Mostra d'impunitat.
Com diu l'article del meu amic parlant de la mort (i la sort de lliurar-nos-en) sovint no ens adonem "que l'hem esquivada sense ni tan sols arribar a notar la seva ominosa presència".
Però quan la sents, la mort, i l'esquives, la vida et canvia i l'essa substitueix l'emma i de la mort passes a la sort.
Sort, miracle, àngel o àngela de la guarda, temple, casualitat, atzar, destí... Tant és, si hi és. Perquè no sempre hi és, i sovint en les coses més ximples ens enxampa desprevinguts i sempre a l'hora justa, ni un minut abans ni un minut després de quan toca.
Dimarts passat quan tornava de gestionar una excel·lent notícia per la meva vida professional, el meu cotxe, infatigable company de viatge arreu de mil aventures i vivences arreu dels PPCC i part de l'estranger... va dir adéu a la carretera. Va ralliscar amb l'aigua de la pluja en una incorporació a l'autopista, i va travessar en diagonal tres carrils sense control, tot fent tres o quatre voltes com si fos una virolla, sobre el seu propi eix com les manetes d'una ruleta... En l'última volta, es va estavellar contra la mitjana, colpejant-s'hi fortament, deixant el lateral del copilot (desocupat per sort) alineat en paral·lel a la mitjana, en el carril esquerre, en sentit contrari a la marxa. El meu cotxe esmorteï veia la resta de cotxes baixar, camions i cotxes que s'apartaven per evitar-nos... I llavors...
Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento "España" desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz!
[...] Amb el seu gest ha fet impossible que ningú puga fer l'orni i ha congriat una trama de complicitats humanes que ha tocat, i obliga, molts ciutadans d'aquest país que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Ca n'Alcover. [Vicent Partal]
L’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat.
La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans [i la societat civil especialment, afeigeixo jo] és una qüestió de dignitat.
Diu la llegenda que Marc Pompil·li Lenes, cònsol romà, va prometre a Àudax, Ditalc i Minur, emissaris de Viriat, que els recompensaria si mataven aquest, i els infeliços, en tornar al campament de Viriat i sorprendre’l dormint, el van matar. Quan tornaren al campament romà per reclamar la recompensa, van trobar el cònsol Quint Servili Cepió, que els va fer executar. En aquella saó és quan sembla que aquell proferí la cèlebre frase « Roma no paga traïdors. »
Aquesta llegenda no l’avala cap historiador, però és interessant, car la història, a més d’ésser la propaganda dels vencedors, és també la memòria dels pobles. I la memòria és molt selectiva i sol anar enriquint-se progressivament amb detalls que només pot aportar la distància. Això és el que ens diu l’aforisme fusterià « Si l’home adult enyora la seva infància, és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament. » La llegenda sobre els assassins de Viriat interessa, més que per la seva possible veritat històrica, per la moralitat que conté.
Lula és una gosseta blanca "Bichón Maltés" que s'ha perdut avui dimarts 21/02/2012 a l'Avinguda 11 de Setembre de Sabadell.
Si la troben truquin si us plau als telèfons que hi ha al cartell (arxiu adjunt). És d'una persona malalta i la necessita.
Els propietaris són uns coneguts i si ens podeu ajudar a difondre us estaríem molt agraïts. Tant agraïts que ofereixen una recompensa de 2000€ per qui la trobi i els hi torni.
Avui, a València es lliura una batalla campal per la supervivència de la democràcia real, contra l'abús del poder, per la dignitat del poble i també per la dignitat nacional.
Durant un temps vaig estar de professora en un institut de secundària, a València, un institut com aquest protagonista dels fets, i em sento especialment indignada i sensibilitzada per tanta barbàrie.
Com sabeu, les xarxes socials se n'estan fent ressò. Reprodueixo aquí una mail que em va arribar fa uns dies, perquè és de justícia i la situació requereix del suport de tots, encara que sigui només virtual.
Vergonya, senyors, vergonya.
La foto l'he tret del Facebook d'A.C. i com diu allà és Un retrat meravellós del terror que hem viscut els últims dies a València. La imatge és de Tania Castro i l'ha publicada 'El País'
(Cliqueu en vull llegir la resta per veure la carta)
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Quan el mal ve d'Almansa....
