La primera taula va suposar una interessant reflexió del fet dels blocs i les seves connexions amb la Literatura, present i futur, límits, interrogants, camins. El brindis amb cava rosat ens va fer pessigolles als records i va beneir les Jornades com cal. El recull i comentari del dietari Inclemències de la mà de Marc Cerdó una perla… molt bo el bocí que has triat. Talment Xesca, genuïna.
Publicat el 17 de maig de 2012
Tots a Búger, recordant la Xesca (II)
Dissabte 11 de maig era el gran dia. Cadascú recordaria la Xesca a la seua manera. Després d’un berenar mallorquí reviscolant recollirem la Carme-Laura Gil al seu hotel. Ens presentàrem. Ella tota vitalitat i força. Gràcies per dir-me que sóc tan jove. Els 30 ja no els tornaré a fer…
Ja a Búger, arriba el Biel Mesquida amb un llaç per la llengua, que em recorda que els mallorquins estan mobilitzats per la seua/nostra batalla diària pel català.
La Jornada comença amb l’agraïment de l’Antoni Caimari i la presentació de la Victòria que ens dóna les gràcies per tocar els estels. L’Elisenda Farré, amb un bonic vestit blau, presenta la primera taula, la dels amics de la Xesca. Un resum de les frases més representatives pot veure’s en la crònica d’Antoni Riera Vives.
Ricard Garcia, Cupressus sempervirens, ens comentà que escriure al seu bloc, és deixar de ser invisible, véncer el silenci, obrir la porta i sortir al carrer.
Segons Carme-Laura Gil, Coc Ràpid, hi ha grans escriptors als blocs, que són grans mestres sense deixebles, perquè el lector no pot subratllar, rellegir. Un fet positiu és que permeten comentaris. Existeix un diàleg en què l’autor rep diàriament opinions que el retroalimenten. Tenir com la Xesca 6 milions d’entrades de lectors ja ho voldria qualsevol escriptor.
Biel Mesquida, Plagueta de Bord, ens parlà de la seua darrera obra, Llefre de tu, i del seu procés de creació des de la seua primera versió en el seu bloc. L’escriptura del bloc la considera, per això mateix, provisional.
Vicent Partal, Mails per a Hipàtia, començà recordant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians: Uns quants estem ací a Búger, catalans, mallorquins i valencians, però açò no hauria estat possible si un Joan Fuster, des del carrer Sant Josep de Sueca, i amb un whisky a la mà no l’hagués escrit. És un país sencer que naix d’un llibre, que ens fa pensar molt en el poder de transformació de la paraula.
Sebastià Perelló parlà en clau de lector de blocs. Ha estat una manera de desplaçar gèneres, de replantejar-los, allò que en francés diuen poubellication, un mix de poubelle, paperera, i publicació. El bloc modifica les definicions de lectura i escriptura, com a seqüènciada i fragmentada. El bloc és una literatura epidèrmica, sense filtres i recorda el fulletons que es publicaven als diaris del segle XIX.
Cal fer-se també preguntes: Què n’hem de fer, com hem d’arxivar un bloc quan l’autor ha desaparegut? Qui ho arxiva?
Benjamí Villoslada, Bitassa a lloure, es defineix com a bitòleg perquè fa feina en la cosa dels bits. Va parlar del futur d’internet. Tot està canviant ràpidament. L’any passat es van vendre un 30% menys d’ordinadors mentre es venen cada vegada més tablets. Amb ells pots llegir, còmodament, en una postura estirada al llit. A més a més , tota la teua biblioteca hi cap. Internet ja va revolucionar la música i ara li toca a la literatura. Ara s’estan venent obres de 7.000 a 30.000 paraules per a llegir en tablets, la mida ideal per a un viatge en metro o en autobús.
Seguidament es va fer una aturada per descansar i sobretot per seguir un costum que sempre feia la Xesca. A les 12:00, l’hora de l’Àngelus, beure una copa de cava. Així que tots junts, sota la càmara de Vilaweb que gravava l’acte, vàrem brindar en honor de la Xesca amb unes paraules ben emotives de Maria Folch, que ens la recordà.
Marc Cerdó, fill de la Xesca, ben emocionat per la presència dels amics i lectors de sa mare ens presentà el seu llibre inèdit: Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Entre altres passatges sucosos i que caldrà llegir, va presentar el comentari següent de l’entrada del 23 de febrer de 2009 en resposta a Lisa, quan ja estava ben malalta i quan estava hospitalitzada.
A la clínica vaig organitzar una rua amb una desfilada: la Processó de les Moixetes. Una equatoriana, una de Málaga, una altra de Pollença… dúiem el pal del sèrum com els escolans que acompanyen la Sibil·la duen el cirial, amb una mitja passada pel cap perquè no ens coneguessin i la tovallola de la dutxa empaquetant els cabells a tall de turbant oriental, vàrem entrar a mitja dotzena d’habitacions posant veu de màscara. Voleu fresses?
També em vaig menjar l’esmorzar d’un mort. No em volien donar doble ració de l’esmorzar, que és l’únic àpat que jo faig normal. L’excusa que em posaven és que els tenien justos. De matinada vaig sentir plorar en una habitació pròxima, i era que s’havia mort un padrinet. Quan passaren amb l’esmorzar vaig reclamar el del padrinet. Me’l varen dur. Ara quan hi pens em fa una mica d’espant, però la fam cortisonera no té escrúpols ni vergonya.
Continuarà…
Fotos: Primera: Ponents de la primera taula parlen dels seus blocs. Segona: Brindant amb cava amb la Xesca. Enric Marco.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Societat | s'ha etiquetat en +Vilaweb, Amics per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent