Fa estona que un pit roig i tres o quatre pinsans s’afanyen sota l’alzina a menjar tant com poden. Sembla que sàpiguen ben bé que la nevada és imminent i que la seva possibilitat de sobreviure a la fredorada depèn només de les llavors i els petits insectes que engoleixen sense parar. Fa fred i el cel s’està tancant. Des de darrera la finestra me’ls miro mentre penso en com els hiverns se’ns enduen els mestres, però també en tot el que ens han deixat. Recordo les paraules d’en Miquel i les pintures d’en Salvador, els versos de l’Szymborska i l’obra d’en Tàpies. Penso en la seva mirada i la seva manera de ser al món dels vius. Hi penso, i com aquests ocells que s’alimenten delerosos per passar l’hivern, entre els seus llibres i les seves pintures espigolo emocions i pensaments que em facin passar el fred. Torno a mirar per la finestra, però els ocells ja no hi són. Cauen en silenci els primers flocs de neu.
Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.
Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.
L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.
Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.
Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.
Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.
Sí, blocs encara. Tot i l'empenta d'altres formes de comunicació a través d'internet com el Facebook o el Twitter, encara no és l'hora de liquidar els blocs. Alguna veu malastruga n'ha anunciat el declivi i la desaparició, però tot i així els blocs continuen a la xarxa amb utilitats que no tenen altres eines que pateixen les limitacions de l'espai, la uniformització i, també, la necessitat de donar resposta immediata per evitar que l'usuari no desaparegui de l'espectre virtual.
A mida que n'hem fet ús, hem après a fer servir els blocs sense les presses dels primers temps i sense la necessitat d'actualitzar-los constantment, mals aquests que pateixen moltes xarxes socials en les quals encara no és prou definida la seva utilitat. De ben segur, que com en el cas dels blocs el temps ens ensenyarà a fer-les servir d'alguna forma menys compulsiva i més enriquidora que no pas ara.
Tot i el permanent canvi que es produeix a internet, les xarxes que teixim amb els blocs han adquirit amb el temps una solidesa que costa de trobar en les altres. Al Twitter o al Tuenti, al Facebook o a la seva competidora Google+, tot canvia en un segon i se'ns fa difícil recuperar allò que havíem intuït que ens podia interessar, de manera que el que era nou de seguida ja no ho és. Sembla que en aquestes xarxes es valori sobretot la novetat, raó per la qual ens veiem impel·lits a alimentar-les constantment perquè el flux de missatges no pari mai.
Els blocs, en canvi, tot i la seva capacitat d'immediatesa, s'han convertit en un refugi dins d'internet. Un refugi en el qual cada usuari decideix des de la imatge que vol projectar fins a la densitat i orientació dels seus apunts o el ritme amb què vol ser present a la xarxa. Sabedors que les presses i la necessitat d'alimentar la bèstia no són bones per pensar amb calma el món en el qual volem viure, som molts que encara som fidels als blocs i en llegim o hi publiquem pensament i opinió. En el món incert en el qual vivim, és un consol saber que tot i la volatilitat d'internet, hi ha alguns blocs que s'han consolidat i als quals hi podem anar a buscar-hi aquella dosi de reflexió que posada en discussió amb els nostres punts de vista ens ajudarà a tirar endavant.
Entre els blocs que han desaparegut hi ha de tot, n'hi ha que no en recordem el nom i n'hi ha que els trobem molt a faltar. Entre els que fa temps que són en marxa hi ha de tot i cada lector se'n fa la seva pròpia tria segons els seus gustos i expectatives. I també hi ha -i això penso que és senyal de la seva salut i utilitat- blocs nous, com Els primers freds de la Teresa Terrades que vaig incorporar fa poc a la meva llista i parla sobretot d'educació; o com Les isles interiores de l'escriptor Xuan Bello que afegeixo avui i també recomano.
Més enllà de debats sobre el suport, els blocs ens permeten ajuntar les virtuts que té l'escriptura com a eina amb la qual donem forma als pensaments i els modelem alhora que els exterioritzem, amb les virtuts que té internet a l'hora de deixar-nos publicar lliurement els nostres textos i arribar a persones amb les quals d'una altra forma mai no hauríem pogut compartir res. Per tant i mentre sigui així, llarga vida als blocs.
Com les sangs que amb l'empenta del cor ens recorren, farà camí la vida sense preguntar-nos on volem anar, un any més. El temps passa i ens estem fent grans. Hem après, però, que no hi ha un abans ni un després, que tot és u i mai no marxarem del tot, que viure és com cavalcar a pèl, arrapats només a les crineres del temps. I hem après, també, ara que ja no som unes criatures, a besar-nos, sense por de tastar la felicitat, el moll dels desigs.
Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.
Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.
Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.
És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!
Avui fa quatre anys que Ella no hi és. I tot i la bonança d'aquests darrers dies, encara no m'he pogut treure de sobre el fred que ens va recórrer aquell 14 de desembre. Per això aquests versos:
Ha nevat a prop
Ha nevat a prop i en aquest carrer on vivim, tan despullat, tot es glaça. És de nit, i un fred d'agulles em burxa els coixins de la memòria mentre ressegueixo la teva cal·ligrafia, el traç de cada paraula a les teves mans, el fil de tinta blava amb què escrivies. Ha nevat a prop i sembla, aquesta nit, que siguin fets de despulles, els records.
Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.
Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.
D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s'hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d'aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.
De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.
Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home.
Ara sembla que sí que hagi arribat la tardor. Durant les hores de sol encara és temperat l’ambient, però les darreres pluges i la fresca de les matinades han oxidat el paisatge definitivament. A les vinyes s’escampen els rovells tardorals i entre el verd de pins i alzines han sorgit, com una exclamació mineral, taques groguenques, vermelles o terroses.
Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.
Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.
A vegades no saps per quina raó, de cop i volta una imatge, un vers o una música t'atrapen i se t'instal·len al pensament repetint-se una vegada i una altra. N'hi ha d'altres, com aquesta, que no en tens cap dubte del perquè. I és que, encara que tirar endavant no sigui fàcil i després d'un entrebanc en vingui un altre, tens la sort de no estar sol i tenir qui t'aculli i a l'hora t'empenyi a viure.
De ben segur que deu ser per això que des de fa uns dies et ve al cap aquest 'Amor particular' que feia molt que no escoltaves, per això i perquè tot i el dolor que t'envolta, encara hi ha moments que pots dir -així, sense cap mena de vergonya- que ets relativament feliç.
Com la boira que aquests dies, quan es fa fosc, s’escola per tot, el
fred i la foscor se’t posen al cos. Agafen consistència als nusos dels dits, al
pit, a les espatlles que carregues endavant com aquests homes que travessen l’aire
gèlid del pont quan tornen cansats i avorrits de la feina. Com ells, mires
d’amagar-te de la por sota l’abric, però ja no te’n pots desfer perquè encara
que simulis un somriure, són molt llargues les nits i una tristesa somorta ha
colonitzat tots els racons del teu cos estremit.
Ja no és polsegós l’aire. Plou i respires amb els arbres del jardí mentre l’aigua sadolla la terra. T’acostes les mans plenes a la cara i et venen, de sobte, les olors de la gent que t’estimes. Les duus amb tu, més enllà del temps, mentre sents encara la força de les abraçades i l’alè de les paraules dites de ben a prop. Després de tanta sequera, torna a ploure i la terra és molla. Ja no hi ha pols en l’aire quan t’acostes les mans a la cara per tornar a sentir la seva olor. Inspires amb força mentre escoltes la pluja. I no et cal res més, res més.
Mentre llegia a La Vanguardia un article sobre la conveniència o no d’abandonar els llibres sense acabar-los de llegir, m’ha vingut al cap una estranya pregunta: I les amistats, s’han de mantenir a qualsevol preu o és millor, a vegades, deixar-les córrer?
Això de ser amics és estrany perquè aparentment no ho tries i sí que pots triar, en canvi, no ser-ho. Normalment fugim d’aquelles persones que ens resulten, per la raó que sigui, repulsives i en canvi ens acostem a les que ens fascinen. Però probablement la fascinació no sigui el millor fonament per a l’amistat, perquè la fascinació es dilueix al mateix ritme que ho fa la imatge que ens hem creat i cregut d’algú.
L’experiència em diu, a més, que sovint la fascinació m’ha acostat a persones per a les quals l’amistat comportava haver de reflectir una determinada imatge o, fins i tot, haver-se de posicionar ideològicament. Les tres vegades que això m’ha passat, he arribat a la conclusió que m’era més feixuc l’esforç de mantenir una amistat amb peatges que no pas buscar altres vies que em permetessin fer camí sense el llast de no poder pensar i sentir sense haver d’obeir cap mena de directriu.
Per sort meva, també he viscut i visc amistats en les quals no hi ha judicis i la discrepància hi és benvinguda, amistats que no pressuposen ni una manera de pensar ni una manera de fer, que no es basen en cap afinitat ideològica ni en cap interès comú que no sigui una estimació que no obeeix a cap mena d’explicació.
Ara, a tocar de la cinquantena sento que el que de debò compta té més a veure amb compartir les hores amb la gent que t’estima sense condicions que no pas haver de sacrificar el goig de viure per ser fidels a una relació que ens escapça la capacitat de sentir sense mesura i de pensar sense límits. Per tant, em sembla que amb les relacions que et llasten s’ha de fer com amb els llibres que t’avorreixen, deixar-los enrere i fer via.
Però això que sembla tan senzill sobre el paper, no ho és tant en la vida de debò. Els éssers humans tenim el mal costum d’ordir teles d’aranya per controlar els sentiments i els fets de tots aquells que es mouen al nostre voltant i, pitjor encara, ens creiem investits de prou autoritat per jutjar-los. Ni aquesta no és per a mi la millor manera de ser amics ni ningú no té el dret de fer-nos viure contra allò que pensem o sentim. I a aquestes alçades del partit, si d’alguna cosa no vull haver-me de penedir és de no haver viscut la meva pròpia vida.
PS: Hi haurà qui digui que aquesta postura meva és egoista. Potser sí, però qui ho diu que un cert egoisme no sigui convenient per sobreviure als designis aliens?
Calles i escoltes, mentre ets al jardí de casa, el soroll somort de
l'autovia que es barreja amb la piuladissa dels falciots. Seus mig
ajagut per poder mirar aquest cel ni blau ni gris que et cau al damunt
sense que te'n defensis. Queden pocs minuts de dia i alhora que
intueixes la pesantor de la nit, penses que quan sigui fosc del tot
només et quedarà el consol que es dibuixa en les esteles d'aquests
avions que per damunt nostre desafien la tenebra.
Que el món no és amable ja ens ho deien. Ara, però, ho sabem del cert i hem après, a més, que els finals són gairebé sempre tristos. Els avis envelleixen sense remei i la malaltia s’acarnissa amb algun d’ells amb la cruesa de la veritat. Voldríem que viure fos més fàcil, però sembla que tots plegats estiguem condemnats a no estalviar-nos el patiment.
Però és Sant Miquel i a l’altre plat de la balança em miro el Martí, que avui en fa 18 i es projecta cap al futur empès per una força irrefrenable. Poc ho sap ell que aquesta energia que irradia també m’alimenta a mi i que ha estat ell que m’ha fet entendre que tot i els mals finals la vida és plena de bellesa. És per això que quan m’atrapa la debilitat, escolto el seu alè i sense que se n’adoni respirem compassadament. Entenc, llavors, el perquè de tot plegat i em sento, com ara, content i satisfet.
Aquest matí, les vinyes encara eren verdes. Com si volguessin aturar la vida, semblava que es resistien a deixar entreveure que l’estiu ja s’acaba. Però ha refrescat i de bon matí no fa nosa el jersei. I ara que la tarda s’imposa, el sol travessa els ceps i amb compte, com si tingués por de ferir-los, els omple d’una llum obliqua i dolça.
Encara són verdes les vinyes, però el raïm ja és collit i als cellers el most comença a reposar, en silenci, a l’espera d’una vida nova. Nosaltres, en canvi, fem com si no ens n’adonéssim que el temps se’ns acaba, però l’aire de tardor ens eriça la pell i distrets ens freguem els braços mentre vivim, encara, immersos en la il·lusió d’una primavera sense fi.
Fa uns dies, en el número del 9 de setembre, 'L'Informador de Martorell' va tenir la bondat de publicar una entrevista que m'havien fet a finals d'agost. Hi parlo de la meva poesia i també, esclar, del nou llibre que gràcies al Premi Vila de Martorell es publicarà a finals del proper abril.
Ja que 'L'Informador' és una publicació d'àmbit local i hi ha qui m'ha demanat poder llegir l'entrevista, aprofito el bloc per a penjar-la i fer-ne difusió. Aquí la teniu.
Després de quatre setmanes d'afonia, poc a poc recobro la veu. Durant aquest mes han passat un munt de coses de les quals n'hauria pogut parlar al bloc, però la vida de debò -la que es viu fora de les pàgines virtuals- em volia del tot, sense concessions ni respir per a res més.
Ara torno, a poc a poc i amb una certa prudència, després d'haver-me acostat molt i molt a la tristesa d'un final sense present i al precari equilibri d'una veu i uns gestos que, sense els fonaments de la memòria, ja no se sostenen i suren en una mena de llimbs on les paraules i els records s'esborren per sempre.
La T està malalta, molt, d'una malaltia injusta que no es cura i que d'alguna manera ens encomana a tots al seu voltant. Probablement sigui per això que pensava, durant aquestes setmanes d'absència, com n'és de bo, per a benviure, gaudir cada segon que pugui compartir amb el meu fill i la M, amb els de casa, amb els bons amics... Ara mateix no hi confio en el futur i tampoc no ho sé si un altre dia me'n recordaré o no de tot el que m'hagi passat, però com a mínim espero que aquelles persones que m'estimo tinguin a la memòria el llegat de les bones estones que hem passat plegats, les carícies i els petons que ens hem fet i també els que ens hauríem pogut fer quan en sentíem l'impuls, totes les vegades que hem rigut junts -de nosaltres mateixos i també del mort i de qui el vetlla-, els silencis còmplices, les mirades plenes d'afecte i els somriures amables, les satisfaccions compartides, la pluja, la llum... I tanta i tanta vida que duem a les mans!
Voldria que tot això fos per sempre i no ho serà. Però torno disposat a viure cada minut, cada paraula, cada fet com si no tingués fi. Ja ho sé que no és així, però aquesta és la manera que la vida sigui plena i que, si un dia els records se m'esborren, jo l'hagi viscuda senza fine, com en la cançó que en Gino Paoli va escriure per l'Ornella Vanoni el 1961, senza fine!.
Moltes vegades la veritat se’ns presenta confusa perquè no tenim la
capacitat d’observar-la des de tots els angles ni som, tampoc, capaços de fer-ho
amb una llum tan neta que no ens enlluerni i enterboleixi la imatge. Quan això
ens passa, potser per no sentir-nos desorientats, ens refugiem en els judicis
previs com qui s’agafa a una raó immutable o, fins i tot, som capaços de
modelar el nostre discurs per construir les mentides que ajustin el nostre
entorn a la nostra voluntat i als nostres desitjos. Tots sabem, però, que
qualsevol fet té una entitat derivada de què allò que ha passat ja no es pot
desfer i que la veritat no es pot desmuntar per tornar-la a construir. Allò que
de debò ha succeït no es pot canviar ni manipular perquè la veritat no és una
construcció, la veritat és un fet.
El dia que vaig néixer, l'avi n'havia creuat moltes de fronteres per fugir dels ermots i de la gana, de la tristor de no saber on anar, de no tenir feina, de no ser ningú... El dia que vaig néixer, de fronteres l'avi ja n'havia creuat moltes, i també el pare, que havia esquinçat una memòria òrfena per ser un altre en una altra terra, en una altra casa... També jo la vaig travessar, la frontera, el dia que tu vas néixer, per ser l'home que no sabia que sóc. I des de llavors que sento, també, el pes de cada passa i la mateixa por que van sentir ells quan la incertesa els tibava com ens tiba la vida i tot és a punt d'estripar-se com un llençol oblidat al terrat que resisteix l'embat del vent i no es dóna -com ells- a ningú, a res.
