Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Maria Josep Picó

Espanya no necessita Ciència ni Cultura

0
«Lo que España necesita». Així es titulava el programa electoral del Partit Popular. I ara, en el primer disseny de ministeris del nou president Mariano Rajoy, veiem que Espanya no necessita ni ministeri de Ciència ni de Cultura. I quasi tampoc de Medi Ambient, àrea que queda en tercera línia al departament dirigit per un ex-ministre, Miguel Arias Cañete, que repeteix en Agricultura, recordat per les seues declaracions escassament conservacionistes. Alhora, desapareix la Secretaria d’Estat per al Canvi Climàtic. Poc sorprenent, d´altra banda.
Després del desconcert inicial provocat per l’absència del Ministeri de Ciència i Innovació, el BOE del dia de la loteria de Nadal aclaria dubtes: el Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit per Luis de Guindos, disposarà de la Secretaria d’Estat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. D’aquesta manera, es trenca una tradició, potser com a resultat de la situació financera actual, perquè la ciència abans d’avançar de manera independent sempre havia estat lligada a Educació, des de que Adolfo Suárez en la primera legislatura va crear el Ministeri d’Educació i Ciència.Ens quedem amb tots els dubtes i temors aquestes festes. La desaparició del Ministeri de Ciència sona a una davallada de la inversió pública en recerca, precisament ara, quan cal apostar per la I+D+i com a factor clau d’un model de creixement econòmic amb futur en aquest context d’economia globalitzada. Perquè ja no podem produir més barat per a eixir de la crisi o crear llocs de treball, sinó promoure per productes i serveis d’alt valor afegit, encara que siga una aposta a mitjà i llarg termini. També resten en la incertesa la creació de l’Agència Estatal d’Investigació i entitats que han treballat tant per a impulsar la cultura científica i de la innovació com ara la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) creada, d´altra banda, en temps del Govern Aznar, ara fa deu anys.

Espanya no necessita Ciència ni Cultura, Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de desembre 2011.

Imatge d’Image Editor. Fields of Science. Alguns camps de la ciència inclouen astronomia, biologia, informàtica, gelologia, lògica, física, química i matemàtiques. Amb permís de Creative Commons.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Clàudia i l’esperit de la muntanya

0
Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l’estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.L’autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d’investigació a la societat valenciana i a que l’opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.

L’obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s’enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.

És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l’obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d’estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d’un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l’ecologia hi siguen presents.

Xavi Sepúlveda és l’il·lustrador de l’obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n’era la directora.

Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.

L’obra es presentà el passat 28 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l’Associació Valenciana d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d’Acció Ecologista Agró.

Foto: Clàudia i l’esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011.
Dibuixos Xavi Sepúlveda.

 

Ciència i mordasses informatives

0

Mordasses

Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Entre palmeres i fanals

0

Fanals i palmeres

Un món del revés. Hi havia una vegada un regne on les palmeres van proliferar arreu del territori. A jardins privats, parcs públics, espais ornamenals, infraestructures viàries, edificis emblemàtics… les palmeres, de diverses espècies, van guanyar terreny. I no sols això, sinó que van esdevindre un autèntic símbol, fins i tot, eren de les poques mostres de flora incorporades al seu himne, juntament amb la murta o les roses fines («pengen les arracades baix les arcades de les palmeres»). Tanmateix, aquesta planta no era autòctona, com popularment es pensava, sinó que provenia del continent africà.

Un dia, des del sud-est asiàtic i la Polinèsia, va arribar al regne un xicotet escarabat, el morrut (Rhynchophorus ferrugineus), el qual, a un ritme voraç, va començar a devorar les palmeres amb una tàctica esfereïdora: menjant-se el seu cor. Aquest insecte preferia, especialment, la palmera canària (Phoenix canariensis) front a la datilera (Phoenix dactylifera). A més a més, prompte també hi va acudir un altre tipus de morrut (Scyphophorus acupunctatus) que afectava la pita, coneguda com atzavara (Agave americana), procedent de Mèxic i molt utilitzada en jardineria. Les palmeres afectades pel morrut perdien ràpidament el seu verd esplendor i harmònica figura, per mostrar una imatge seca i les seues palmes, completament aplanades. No es van trobar mesures de control del morrut, però en aquest regne del revés, lluny de deixar de plantar nous exemplars de palmera i optar per plantes autòctones adaptades al clima, per a cada nova obra pública contractada (rotondes, jardins, escoles) els polítics tornaven a comprar palmeres, tot sabent que moririen ràpidament. O es que les autoritats no llegien els diaris ni observaven el paisatge?

En aquest regne, les nits també es van confondre amb els dies… Per tal d´afavorir millors nivells de benestar i seguretat ciutadana —i oblidant les necessitats de la biodiversitat—, els dirigents van omplir tot el regne de fanals ben potents, la factura de les quals era pagada pels ciutadans. Les llums no només es dirigien a terra, sinó a qualsevol indret, inclòs el cel, i van aconseguir esborrar de la bòveda celeste les estrelles i constel·lacions durant les nits. Un món del revés entre palmeres i fanals.

Maria Josep Picó, Levante EMV, 9 juliol 2011.

Foto: Phoenix dactylifera. La palmera imperial, nomenada en honor de la Emperatriu Isabel d’Àustria Sissi, en el Huerto del Cura d’Elx.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Anar a la Lluna

2
Publicat el 15 de maig de 2011

Lluna-NASA

«L’espai està allà i nosaltres anem a pujar-hi. La Lluna i els planetes estan allà i noves esperances de conexement i pau estan allà». Així s´expressava el president John F. Kennedy el 12 de setembre de 1962 en el seu discurs a l´estadi de fútbol de la Rice University de Houston.

Feia 17 mesos, en plena guerra freda, la URSS havia realitzat el primer vol tripulat a l´espai, protagonitzat per Yuri A. Gagarin i la nau Vostok. Kennedy va contraatacar i va apel·lar a l´orgull de la nació nordamericana. En conseqüència, va anunciar el seu compromís d´arribar a la Lluna abans del final de la dècada dels seixanta. «We choose to go to the Moon», reiterava el president, com a símbol dels reptes que afrontar i guanyar.Així va ser, tot i que Kennedy no ho va poder viure perquè va estar assassinat el novembre del 1963. L´Apolo XI va esdevindre la primera missió tripulada en arribar a la superfície lunar el 16 de juliol de 1969. Avui, el Kennedy Space Center de la NASA, al cap Cañaveral no sols és la més famosa plataforma de llançament, sinó també un parc temàtic i de divulgació científica sobre l´espai. L´orgull d´haver xafat la Lluna alimenta la consciència de nació, alhora, les instal·lacions són un exemple de ciència a l´abast de tothom i amb capacitat d´entreteniment i seducció dels joves.

L´espai és una de les disciplines més atractives i amb imatges més poderoses per a despertar l´interés per la ciència. Però ni el llegat de Kennedy ni l´aparell de comunicació i màrqueting de la NASA han pogut frenar la crisi de vocacions científiques estesa tant als EUA com a la Unió Europea. I no sols a Espanya, on l´últim Informe PISA de 2009 tornava a revelar que la joventut no assoleix la mitjana dels països desenvolupats. Finlàndia, primera en PISA, també pateix el descens de vocacions. Aquesta decadència pot posar en escacs la prosperitat occidental front a països com ara Xina.

El conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora, també ha decidit mirar cap al cel. I ha anunciat que fomenaran la passió per la ciència entre els joves «a partir de l´àmbit de l´espai». Ja tenen un esquema: per a Primària, la creació d´una unitat didàctica i la visita a una exposició; en Secundària, la possibilitat d´implantar una assignatura operativa vinculada a l´espai i a nivell universitari —quan les vocacions estan despertes o ja no hi són— amb l´oferta d´un màster. En astronomia? Siga benvinguda la idea, tanmateix, caldrà un pla més sòlid per canviar la percepció de les ciències com matèries dures i amb remuneracions poc atractives. Tampoc no és demanar la Lluna.

Maria Josep Picó, Levante EMV, 14 maig 2011


Nota personal: El mateix conseller que va eliminar l’optativa d’Astronomia de l’ESO l’any 2009, Any Internacional de l’Astronomia, ara vol tornar a posar-la. A que juga el conseller?

Tot és Química

2

Llegir sense fronteres

El Sol davallava ràpidament sobre la Fira València. Mentrestant els alumnes de 4t d’ESO amb el seu professor Vicent Soler, de l’Institut Sixto Marco d’Elx, aprofitaven aquests darrers moments del dia per mirar la cromosfera solar amb un telescopi de l’Aula d’Astronomia.Era encara pràcticament de dia però la Lluna, en quart creixent, es trobava ben alta, cap al Sud, i el telescopi ens la mostrà ben bonica i amb suficient contrast per veure les seues zones muntanyoses, les zones altes, i les immenses planícies lunars, els mals anomenats mars. És en aquest moment quan el nostre satèl·lit presenta les muntanyes més destacades ja que és quan es formen les ombres més llargues.

Júpiter fou trobat en un cel encara blau. El trobar-lo fou un repte visual i les seues bandes de núvols i els satèl·lits agradaren força als estudiants.

Però que feien estudiants del Baix Vinalopó en instal·lacions de la Universitat de València? Realment la visita astronòmica fou un afegit, un plus a la que s’anava a fer a les 19 hores al Club Diario Levante en el que seria el primer acte formal de la Universitat per commemorar l’Any Internacional de la Química.

Allí, uns dels estudiants elxans anava a rebre un dels dos guardons del II Premi Llegir sense Fronteres. La Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València (CDCUV), de mans d’uns dels seus membres, Fernando Sapiña, explicà la necessitat d’aquest premi per estimular l’hàbit de lectura, investigació i creativitat dels estudiants d’ensenyament secundari i batxillerat. Cada estudiant que ha participat ha hagut d’escollir un dels llibres de la col·lecció de divulgació científica Sense Fronteres i fer-ne un resum crític.

En aquesta segona edició del Premi Llegir sense Fronteres s’ha reconegut a Marta Salesa Tarancón, estudiant de 1r de Batxillerat en l’IES Almussafes, pel seu treball sobre el llibre Neurotafaneries d’Adolf Tobeña. El premi per a secundària ha estat atorgat a José Antonio Ferrández, que cursa 4t en l’IES Sixto Marco, d’Elx, per la seua crítica sobre l’obra El cervell polièdric de Xavier Duran. Allí els acompanyaren companys i professors, així com també familiars.

Fernado Sapiña va fer una introducció avisant de la remuntada de les explicacions alternatives al món natural. Comentà el nou programa científic de la televisió basca Escépticos on un grup d’estudiants de geologia no es creuen l’arribada del ser humà a la Lluna. «Vivim en un món altament desenvolupat des del punt de vista intel·lectual, científic i tecnològic» i alertà que «els discursos contra el coneixement estan de moda». Mentre que «el mètode científic parteix de la hipòtesi nula: l’afirmació que es va a investigar no és vertadera fins que es demostre el contrari; moltes afirmacions del contraconeixement están basades en l’hipòtesi negativa: si la ciència no pot explicar X, llavors l’explicació d’X ha de ser necessàriament certa, encara que siga sobrenatural».

Enguany és l’Any Internacional de la Química i l’acte al Club Diario Levante tingué també una conferència-espectacle: La Màgia de la Química. El catedràtic de Química Inorgànica, Miquel Julve, i la seua col·laboradora la química Anabel Terraes ens mostraren, mitjançant 14 experiments, que tot el que ens envolta és química, i en un equilibri perfecte que fa que es puga mantindre la vida en la Terra.

Els experiments de convertir el conyac en aigua (quina pena!), aigua en vi (molt millor!), la construcció d’un jardí químic, amb reaccions lentes que semblaven realment plantes i fins i tot l’intent de cremar un bitllet de 20 euros meu vàren agradar molt als adolescents d’Elx que marxaren cap a les ribes del Vinalopó amb ganes de tornar alguna vegada més per València.

«Todo es química y lograr un mundo sostenible es el mayor reto de futuro». Levante-EMV, 14 gener 2011.Foto: De dreta a esquerre, Maria Josep Picó (CDCUV), Fernando Sapiña (CDCUV), José Antonio Ferrández, Marta Salesa Tarancón i Soledad Rubio (CDCUV). Enric Marco.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari