bielmamengual |
dilluns, 20 de maig de 2013 | 00:06h
Puc dir que són mentida tots els meus llibres autobiogràfics. I volia estar al costat de la veritat sempre. Però la ficció, es vera?
M’obligaves a admetre que allò que voldria allunyar de mi és el que tenc més pròxim. M’obligaves a inventar un estat en què el passat i l’esdevenidor fossin un present on em sentia sense cap agafatall.
bielmamengual |
dissabte, 18 de maig de 2013 | 20:47h
Estuc cansat i feliç. Dis dies amb gent meravellosa (Carme, Ricard, Jordi, Montse...), que han tingut cura del meu cos baldat (la cameta encara em fa mal) a aquesta capital de la Garrotxa entre muntanyes plenes d'alzines, pollancres,àlbers, castanyes d'índies, etc, per uns lloc que foren el meu vert paradis des amours infantines i recitant Bartomeu Rosselló-Pòrcel, m'han fet molt de bé. Estic molt cansat, però amb la felicitat dins un bon nombre de neurones! (la cameta ara mateix em fa mal)
AVUI VESPRE, A LES 19.30, A CAN TRINCHERIA D'OLOT FAIG UNA PERFORMANCE SOBRE BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL. ESTIC CONTENTÍSSIM PERQUÈ VAIG TOT AMARAT DELS VERSOS IMMORTALS DEL NOSTRE JOVE POETA REBEL I BEN VIU EN LA LLETRA. Començ així: ESTAVA VIU COM POCS, COM EL POETA POT I SAP ESTAR-HI. Esvalotades ombres fan les flames a la paret de la sala d’aquella casa del carrer de Sant Llorenç de la barriada del Puig de Sant Pere de Palma. El nin, totsol, davant la foganya. El nin, enlluernat, davant la foganya. El nin, tocat, davant la foganya. El nin beu aquells colors, alena la calor voluptuosa, es deixa engronsar per la lluminositat ataronjada que sura dins aquell aire tan net que li duu aquella sensació novella de festa, de camins plens de sorpreses que desperten per dedins un gaudi silenciós i fondo. Un gaudi que ni els de la intel·ligència més tard, ni tan sols els del sexe després, podran igualar o recordar. La sensorialitat d’aquella criatura, tot el seu cossarrí, es converteix en una eina oberta per a rebre aquella melodia que li duen totes les coses incandescents. Se sent en la possessió d’un do que l’acorda amb la vida i aquesta bull dins ell, el desborda, el transporta, el transforma, el muda, l’amara de mots...
bielmamengual |
dimecres, 15 de maig de 2013 | 12:43h
ESPAI: Can Trincheria
Biel Mesquida és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. Innovador, singular i alhora ben arrelat al seu mallorquinisme. Rosselló-Pòrcel, el malaguanyat poeta mallorquí, és una de les seves figures literàries més estimades.
Amb aquesta xerrada finalitza l'Olot, temps de paraules 2013, que s'ha dedicat a escriptors que aquest any o l'anterior s'ha celebrat l'aniversari del seu naixement.
bielmamengual |
dilluns, 13 de maig de 2013 | 22:31h
Louise de Vilmorin em va dir una vegada: “Hi ha sempre algú en alguna cosa. I és per això que jo trobaria natural que es portàs dol d’un rellotge, d’un gerro o d’una fotografia.”
A l’àlbum de fotos hi ha una família, aquesta manera d’estar plegats encara que estiguin separats. No sé per on he de començar. El padrí patern de Damià Anguera Binger (D. A.) fou el primer banquer Rocadenboira. Nomia Felip i era d’una elegància perfecta: els cabells pentinats amb clenxa enmig, la barba molt cuidada, els ulls clars, la jaqueta amb coll de vellut negre i aquell llacet que li donava l’aire d’un intel·lectual barceloní del nou-cents. La foto va signada per J. Moras. Palma.1895. En aquell temps no hi havia bancs. Ell vivia a la casa del carrer de la Glòria, que li havia deixat el seu oncle i padrí de fonts, Eduard. Era una casa amb una entrada monumental de marbre rosa i columnes jòniques, on rebia els nombrosos clients que li manllevaven els doblers. Tenia fama de ser molt just. D. A. no va conèixer la seva padrina, que va morir de part quan va infantar la tercera filla, la tia Bosca, que era una dona avançada, rebel i moderna, que el va impulsar des de jovenet a viatjar per tot el món i l’acompanyà a Grècia, Terra Santa i el nord d’Àfrica. La padrina materna Dàlia i el seu home Lluís surten en una foto feta a la plaça de la Madeleine de París durant el viatge de noces. El padrí Lluís era capità de marina. En un altre clixé el veig vestit amb galons damunt el pont d’un vapor del qual no puc desxifrar el nom. La mar es va amotinar entre Puerto Rico i Haití i se l'en va dur cap al fons de les seves solituds. Aquesta història, que li degué contar de ben petit Petra, la seva mare, impregnà algunes de les pàgines més aventureres de la primera novel·la que publicà, L’ocell dolç, que va ser rebuda amb absolut silenci per la crítica dels anys quaranta i no va tenir gens d'èxit de públic.
bielmamengual |
dissabte, 11 de maig de 2013 | 22:33h
ELS ARBRES ULLAVEN
Ha estat una sorpresa un regal imprevist no sabies com eren els colors del jardí alenaves suau el perfum del verdet et miraves les coses de reüll com absents no sabies com eren els colors del jardí duies aire d'hivern al planter de la sang oblidaves la llum dels teus dies més tendres i escoltaves el bleix fatigat del teu cor no sabies com eren els colors del jardí coneixies les treves que t'ofereix l'alè la remor de la font despertava els sentits una mèl·lera deia les paraules exactes d'una espera de segles a cada pas sentida no sabies com eren els colors del jardí i aprenies a viure ben passats els seixanta corrioles de versos et pouaven les sets ignoraves dolors d'aquest cor tan salvatge la compassió fonda de la música viva s'injectava en les venes d'un sentiment albat no sabies com eren els colors del jardí i amb els llavis oberts cisellares en lila tots els tanys de l'amor on ullaven fervents petites flors nials entintant la paraula
LLIBRES INDEPENDENTISTES. Els procés cap a la independència és un dels temes que són d’actualitat quotidiana des del passat 11 de setembre de 2012 i la manifestació d’un milió i mig de persones a Barcelona. La commemoració de 1714, com serà el futur estat, la identitat catalana, el procés de sobirania i pel dret de decidir, el moviments dels indignats del 15—M, la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, la crítica contra els atacs de l’estat espanyol, etc., són alguns del temes que formen el bessó de moltes obres d’ara mateix.
bielmamengual |
dimecres, 8 de maig de 2013 | 23:38h
UN RECORD PERSONAL. Horabaixa de tardor de 1979 a la ciutat d’Eivissa. Estic amarat d’aquest Vila que estim des de petitet quan me la mostrava la meva tia materna, Nita Amengual, que feia de mestre d’escola a Sant Antoni i amb qui passava temporadetes de vacacions.
La literatura és una caixa de ressonàncies, és una gran mentida, però és el camí més curt que ens permet atènyer la veritat.
No em va fer bona espina que n’Amanda em digués que les oronelles havien arribat en un desordre espaordidor. Aquell “espaordidor” em va sonar com una bufetada. Per què tenia aquella osmosi estranya amb una al·lota que acabava d’arribar a Navaut i feia de bibliotecària municipal? Em sentia com si caminàs cap a un projecte nou. Un projecte és una claror i un moviment. Una claror exterior i una d’interior i el moviment que les lliga, les fa vibrar, els dóna un ritme i ho posa tot en marxa. N’Amanda formava part de la claror de fora. Va arribar com caiguda del cel, però ara agafava tot una altra dimensió. Sempre m’ha agradat l’estació del tren de Navaut.
bielmamengual |
diumenge, 5 de maig de 2013 | 22:27h
De Pula a Telloc hi ha més de cinquanta quilòmetres en què el paisatge no s'ha aturat de rodar i rodar llums, verds, pobles, cels. La serra de Tramuntana blava contra el cel de color de cel lluent: Rodoreda pura. Una conversa literària, futil, amistosa, somniadora, plena de bon obrar i mal pensar. Quina delícia! I el dia rodó com una patata bonyarruda d'aquelles
bielmamengual |
dissabte, 4 de maig de 2013 | 22:00h
Avui a les 13.45 dia històric: una persona, X., que em coneix fa més de quaranta anys i que ha estat molt important en la meva vida literària m'ha telefonat per dir-me que havia llegit Llefre de tu i el llibre l'havia tocat, emocionat i commocianat. Ha afegit que segurament era el meu millor llibre. Estava entusiasmat. Per a mi aquest judici d'un Lector que estim molt i del qual sé la categoria tan literària com humana m'ha fet molt de bé i per això ho vull deixar dit en aquest diari de bitàcola. Moltes de gràcies, amic X.! Com que tot era massa bell m'ha dit que l'única cosa que em podia criticar era el títol Al·leluia!
Els directors de BARCELONA POESIA (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) entre 2010 i 2012, Eduard Escoffet i Martí Sales, han decidit escriure un article sobre el seu projecte, els èxits assolits i la destitució final per part de Jaume Ciurana abans de poder completar el seu encàrrec. Aquest article, que coincideix amb una nova edició de Barcelona Poesia que esborra sense projecte propi tot el que s'ha construït en els darrers anys, vol sobretot posar sobre la taula els models de polítiques públiques relatives a la literatura i la necessitat d'un canvi en el context català.
Barcelona Poesia 2010-2012
Un projecte de ciutat enfront de les polítiques culturals de l’Ajuntament de Barcelona
A finals de 2009, Eduard Escoffet i Martí Sales vam rebre l’encàrrec per part de Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona llavors, de dirigir Barcelona Poesia i obrir una nova etapa en la història del festival. Era una de les activitats més destacades de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), un dels seus grans èxits, però en els darrers anys havia entrat en via morta. L’objectiu era rellançar el projecte sense trair-ne l’essència. Jordi Martí va decidir unificar les direccions de les diverses parts de què constava Barcelona Poesia (Festival Internacional al Palau de la Música, els set dies de poesia a la ciutat i els Jocs Florals). Per assegurar una bona transició, l’edició del 2010 la dirigiríem amb algú de l’equip anterior, Ester Xargay, una excel·lent companya de viatge. A partir de 2011 i durant dos o tres anys més ens encarregaríem del festival nosaltres dos. Però potser primer cal fer una mica d’història de què és Barcelona Poesia, un festival amb una llarga trajectòria.
UN PETIT CATÀLEG DE TEXTOS VIUS. De Nikos Kavadias, un radio telegrafista grec de principis del segle XX, ha sortit una meravella: Li i altres relats (El club Editor). Un home que des de 1929 fins a 1974 va viure embarcat amb llargues nit de solitud enmig del oceans ha fet una obra condensada, intensa amb poesia intensa i cervelltremoladora. La traduccció és extraordinària de Joquim Almirall i l’epíleg amb una reflexió profunda sobre quina vida fa posible aquella obra converteixen aquest volum una joia memorable.
bielmamengual |
dimecres, 1 de maig de 2013 | 22:16h
he mirat les flors d'estepa molta d'estona i a poc a poc cada lila dels pètals era un vol cada vol una besada humida cada besada el teu alè al coll el cant de la mèl·lera m'ha fet tornar en terra i no mirar el sol
bielmamengual |
dimarts, 30 d'abril de 2013 | 22:23h
Konstandinos Kavafis va néixer el 29 d'abril de 1863 a Alenxandria i va morir el 1933 el mateix dia i a la mateixa ciutat.
És un dels meus mestres i dels meus poetes estimats. Reproduesc un conjunt de poemes traduïts per mestre Carles Riba. També hi ha bones traduccions al català d'Alexis-Eudald Solà i Joan Ferraté, al castellà d'Alfonso Silván Rodríguez i al francès de Marguerite Yourcenar.
ESPERANT ELS BÀRBARS
¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?
Diu que els bàrbars avui seran aquí.
¿De què ve al Senat aquesta inacció? ¿Per què seuen els Senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui. ¿Per què han de fer lleis ja els Senadors? Les dictaran els bàrbars quan vindran.
¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora i és a seure al portal més gran de la ciutat, dalt del tron, revestit i portant la corona?
És que els bàrbars arribaran avui, i el nostre Emperador creu que ha de rebre llur cap. I fins i tot té preparat, per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit una llista de títols i de noms.
¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui amb les togues vermelles, les togues recamades? ¿Per què porten braçals amb tantes ametistes i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes? ¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?
És que els bàrbars arribaran avui; i tot això són coses que fascinen els bàrbars.
¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?
És que els bàrbars arribaran avui; i són gent que els empipen retòriques i arengues.
¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)
¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places i tothom va tornant a casa molt pensívol?
És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut. I uns homes arribats de la frontera han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.
¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia.
