Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sol

I la Lluna fregà el Sol

0
Imatge d’Ismael Martínez Lizanda amb el telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia.

Ahir de matí va ser dia de festa en l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Al voltant de les 12 h. el Sol, la Lluna i la Terra es van alinear i ens va regalar un dels esdeveniment més interessants del cel.  El Sol, llum potent del firmament, va quedar eclipsat parcialment per la fràgil Lluna.

Imatge d’À Punt al telescopi apocromàtic

Aquesta vegada, però, no hi va haver cap lloc al món en el que la Lluna tapés completament el disc del Sol. Els tres astres no estaven massa ben alineats i la zona de totalitat es va projectar cap a l’espai, mentre que la Terra va ser submergida únicament en la zona penombral de l’eclipsi. Des de la zona polar nord fins a Àfrica i fins arribar a l’Índia, els observadors van poder observar el fenomen amb cobriments parcials des d’un 2% de València fins a 60% d’Estocolm o de Kyiv.

Des de Burjassot estant, la part més rellevant del fenomen va ocórrer entre les 11:50 i les 12:18.  Des de les 11 h ja teníem preparats els telescopis per a l’observació: el gran apocromàtic de l’Aula, amb un prisma de Herschel per a una observació segura i un telescopi Hα per a observar la cromosfera. El Sol presentava diversos grups de taques que animaven la visualització de l’eclipsi.

Havíem invitat els estudiants de física del campus però també s’hi presentaren alumnes de biologia. Tots eren benvinguts per a observar com la Lluna feia una petita mossegada al Sol, cosa que no s’observa tots els dies.

Els estudiants i alguns membres del personal del campus que també s’hi aplegaven preguntaven i feien fotos amb el mòbil a través dels telescopis. Algunes de les imatges de l’eclipsi s’hi veuen per ací.

Un equip d’À Punt format per la periodista Amparo Martin i la càmera Olga Ballester s’hi unirem també a la festa al Sol. Estiguen preguntant i entrevistant durant tota la durada de l’eclipsi els estudiants que s’hi havien presentat. Moltes de les imatges d’aquests post són del reportatge que podeu veure en aquest enllaç (a partir del minut 19:33).

À Punt. Informatiu migdia oratge 25 octubre 2022. Oratge, medi ambient i eclipsi solar

Imatge curiosa del sol eclipsat, l’observadora i diversos telescopis. Mar Palomar.

La Lluna només va cobrir un màxim d’un 2% a Burjassot però més al nord del país va cobrir molt més. Els amics Joanma Bullón i Luís Farinós van viatjar a Girona on la cobertura lunar ja era d’un ben apreciable 12.5%. El bon fer de Luís ens ha oferit la més bella imatge del eclipsi d’ahir.

Imatge de Luís Farinós des de Girona. Fruit de dos mosaics de dues tessel·les cadascuna, la primera per a la cromosfera () i la segona per a les protuberàncies () donada la gran diferència de lluminositat. Hora 12:19.

Malgrat que el fenomen va ser petit, curtet però intens va agradar molt a les persones que s’hi van acostar a la terrassa de l’Aula d’Astronomia, algunes per primera vegada. Hem de prendre aquest eclipsi parcial com una preparació per al veritable eclipsi total de Sol que el 12 d’agost de 2026 podrem veure en les nostres terres. Cal tindre paciència.

Minieclipsi parcial de Sol per al 25 d’octubre

0

En uns dies gaudirem d’un dels espectacles més interessants del cel. La llàstima és que durarà poc i serà poc vistós. El dimarts 25 d’octubre, al voltant de migdia, la Lluna fregarà el disc del Sol de manera que, des del nostre país, veureu un petit eclipsi parcial de Sol.

Aquesta vegada, en cap lloc del món s’hi farà completament de nit ja que la zona de totalitat en la que la Lluna taparia completament el Sol cau aquesta vegada fora de la Terra. Ens haurem de conformar amb una ocultació parcial de la nostre estrella. Europa, el nord-est d’Àfrica, l’Orient mitjà i el sud i oest d’Àsia veuran el Sol parcialment tapat. I seran afavorits els territoris situats més cap al nord.

Per tant, al nostre país, la Catalunya Nord i l’Empordà podran gaudir de més d’un 10% del Sol cobert per la Lluna mentre que a València, per exemple, tindrem un veritable mini-eclipsi amb només un 2% de cobriment. La zona de parcialitat acaba a la Marina Alta i, per això, no s’hi veurà res més al sud del País Valencià.

Hores en temps universal. Per a l’hora local cal sumar 2 hores. NASA.

Aquesta vegada només la penombra de la Lluna s’arrossegarà per la zona nord de la Terra mentre l’ocultació completa del Sol només es podrà veure des de l’espai. Potser la tripulació actual de l’Estació Espacial Internacional, ISS, (ara ja sense l’astronauta Samantha Cristoforetti) té la possibilitat de fotografiar l’eclipsi total.

Representació de l’eclipsi parcial del 25 d’octubre de 2022. La penombra de la Lluna fregarà la Terra per la zona polar nord. S’ha dibuixat al costat dret per veure més clarament els objectes. A partir d’un gràfic de Wikipedia Commons.

L’horari i la durada de l’eclipsi parcial dependrà de cada lloc. Serà més matiner i més llarg per a les poblacions situades més al nord i més tardà per a les del sud. Així per a Barcelona i Palma durarà pràcticament una hora mentre que per a València només serà de mitja hora.

Temps en UT. Cal sumar 2 hores per a tindre l’hora local. NASA.

Cal tenir en compte que el Sol no s’ha de mirar MAI directament a ull nu i encara menys amb telescopi o prismàtics sense filtre solar. L’observació directa pot cremar la retina i deixar-vos amb ceguesa parcial o total en pocs segons. No és un joc ni s’han de fer provatures. Cal veure l’eclipsi de manera segura. En aquest article explique les diverses tècniques segures d’observació del Sol. Algunes són tecnològiques (ulleres d’eclipsi, filtres, etc..) però d’altres les pot fer i utilitzar tothom (projecció a través d’uns prismàtics, un vidre de soldador del 14, reflexió amb un espill, cambra fosca, o fins i tot la paleta de cuina amb forats).

L’eclipsi del dimarts 25 no serà gens espectacular però serà un petit avançament dels que vindran a partir del 2026. Aleshores si que podrem gaudir d’una nit en ple dia. El 12 d’agost del 2026 un eclipsi de Sol recorrerà la península ibèrica de nord-oest a est, travessant el nostre país. L’any següent, el 2 d’agost de 2027, s’hi podrà veure un altre eclipsi solar una mica més lluny, al sud d’Andalusia.

Ja fa 122 anys de l’eclipsi total solar que passà per Elx (el Baix Vinalopó) el 28 de maig de 1900 on s’hi congregà bona part dels astrònoms d’Europa. Després en tinguérem un altre que passà per Almassora el 30 d’agost de 1905. Després res fins l’eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre de 2005 que passà per Burjassot. Ara caldrà esperar només 4 anys per tindren un altre a les portes de casa. Paciència.

Més informació a:

Un eclipse y algo más

Imatges. Les seqüències de l’eclipsi a València, Barcelona i Palma són de l’Observatorio Astronómico Nacional.

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel d’octubre de 2022

0

Els dies suaus, calmats, i lliures de núvols ens permeten finalment admirar el cel nocturn en aquests primers dies de la tardor. En una estació de transició com aquesta, encara podem veure perfectament el triangle d’estiu, format per les estrelles Vega (Lira), Deneb (Cigne) i Altair (l’Àguila) en la part oest de la volta celeste i ja ponent-se cada vegada més prompte.

Mentrestant, en les primeres hores de la nit, la zona del nord s’omple de la saga d’Andròmeda, amb Cassiopea, Cefeu i Perseu. En lloc foscos ja podreu veure fins i tot la galàxia Andròmeda a ull nu. I la grandiosa constel·lació d’Orió domina tot el sud celeste en les últimes hores de la nit.

L’espectacle celeste caldrà, tanmateix, cercar-lo amb els planetes. Júpiter brilla intensament al cel durant tota la nit, mentre que Saturn l’acompanya més dèbil cap a l’oest. Per veure els altres planetes caldrà matinar més. S’han de veure unes hores abans de l’alba.

Panorama del cel on podem veure simultàniament Mart, Júpiter, Saturn i la Lluna el 6 d’octubre a la 1:00. Stellarium.

 

Saturn és una meravella vist a través d’un telescopi. Encara que l’oposició, el punt més pròxim a la Terra, va ocórrer el passat 14 d’agost, encara és molt brillant amb els anells inclinats uns 14 graus respecte a la nostra línia de visió. Però la Terra avança en la seua òrbita i va deixant, a poc a poc, Saturn enrere. Per això, Saturn ja no serà visible durant tota la nit i s’amaga cada vegada més aviat.  A partir de finals d’octubre el planeta es pondrà per l’oest abans de la mitja nit. La Lluna creixent el visitarà la nit del 5 al 6 d’octubre facilitant-ne així la identificació.

Júpiter, per contra, està en el màxim de la visibilitat ja que l’oposició va ser el passat 26 de setembre. El podrem veure, per tant, pràcticament durant tota la nit durant el mes d’octubre. Però, a més a més, el planeta també està aquests dies en la seua ubicació més pròxima a la Terra en 59 anys. En la màxima aproximació, Júpiter ha estat a només 590 milions de quilòmetres de la Terra. Aquest fet ajuda a obtindre durant aquestes setmanes fotos espectaculars de l’atmosfera, de la taca roja i del sistema de satèl·lits del planeta gegant. Amb un diàmetre angular de 50 segons d’arc és veu realment gran al ocular del telescopi. Si no en teniu, proveu amb uns prismàtics i, ben recolzats en una paret per no bellugar massa l’aparell, veureu el disc i els satèl·lits que li fan la cort. Ara mateix és l’objecte més brillant del cel nocturn, llevat de la Lluna. Però si us perdeu mirant la volta celeste, la nit del 8 d’octubre la Lluna s’hi posarà al costat.

La Lluna serà al costat de Júpiter la nit del 8 al 9 d’octubre. 9 d’octubre 2022 a la 1:00. Stellarium.

Mart va augmentant la seua brillantor mentre va acostant-se a la Terra. Malgrat que per a l’oposició del 7 de desembre encara queden 2 mesos, ja es fa mereixedor de ser observat amb un telescopi. Amb un diàmetre angular de 15 segons d’arc a partir del 30 d’octubre fins a finals d’any ja podem tractar de veure’n les estructures superficials. La nit del 13 al 14 d’octubre una Lluna decreixent ens la mostrarà

La Lluna en les proximitats de Mart en Taure. 1:00 del 15 d’octubre de 2022. Stellarium.

Finalment Mercuri també serà visible cap a l’est abans de l’eixida del Sol durant tot el mes. Caldrà buscar-lo 45 minuts abans de l’eixida del Sol. El planeta assolirà la màxima elevació respecte a l’horitzó est la matinada del 9 d’octubre, només a uns 12 graus per damunt de l’horitzó. Es trobarà en aquest moment en la màxima elongació occidental, l’extrem de l’òrbita al voltant del Sol vist des de la Terra.

Mercuri, en la màxima elongació occidental, el 9 d’octubre 2022 a les 7:00. Stellarium.

 

Pluja d’estels

Octubre també presenta tres pluges d’estels interessants.

El 9 d’octubre serà el màxim de la pluja de meteors dels Dracònids. Amb una activitat que durarà entre el 6 i el 10 de d’octubre, amb un màxim el 9 d’octubre, la taxa màxima observable és variable amb, donat el cas, de més de 20 meteors per hora. Com el seu nom indica, el radiant, el lloc de la volta celeste d’on semblen provindre, es troba en la constel·lació del Dragó. El famós cometa 21P/Giacobini-Zinner és el causant d’aquesta pluja. El millor moment per observar-la és durant  tota la nit del 8 al 9 d’octubre. La llàstima és que és nit de lluna plena que farà difícil l’observació.

La pluja anterior se superposarà a la pluja del meteors dels Tàurids del Sud. Amb un llarg període d’activitat entre el 10 de setembre i el 20 de novembre, el màxim cau el 10 d’octubre. La taxa màxima de meteors és ben pobra, de només 5 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Cetus. El cometa 2P/Encke sembla ser-hi l’objecte responsable. Com en el cas anterior la lluna plena farà la guitza per observar-la.

Finalment el 21 d’octubre tindrem el màxim d’una pluja més interessant i més fàcil d’observar, la dels  meteors Oriònids. Amb una activitat entre el 2 d’octubre i el 7 de novembre, la taxa màxima observable és de 15 meteors per hora. El radiant es troba, clar està, en la constel·lació d’Orió. El cometa 1P/Halley és el responsable de la pluja de restes que cauran. El millor moment d’observació serà quan Orió siga alt al cel, a la matinada. Aquesta pluja es caracteritza per produir meteors dèbils per molt ràpids, que presenten sovint una explosió terminal i deixen, a vegades, un traç de pols persistent.

Eclipsi parcial de Sol
Durant el matí del 25 d’octubre podrem gaudir d’un minúscul eclipsi parcial de Sol. Ja en parlarem més endavant.

OAN.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Octubre 03 02 14
Lluna plena Octubre 09 22 54
Quart minvant Octubre 17 19 15
Lluna nova Octubre 25 12 48

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Eixida del sol a la platja de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 23 de setembre 2022. Primer dia de la tardor. Rosa Magraner.

L’estiu ja ha arribat

0
Publicat el 21 de juny de 2022

Arriba finalment l’estiu astronòmic. Deixem enrere la primavera tot i que les temperatures ja fa dies que s’han enfilat ben amunt, batent records. Aquella primavera suau d’abans ja no hi és.  Ara és tan curta que les onades de calor van començar en maig. Quan patim aquests episodis extrems, ara ja tan freqüents, no podem negar que el canvi climàtic ja el tenim ací.

Mentre tot això passa a aquest planeta malmés, la Terra continua el seu camí al voltant del Sol. La nit s’ha anat acurtant cada vegada més les darreres setmanes. A València el sol ix ara cap les 6:34 i es pon a les 21:32, unes 14:58 hores de llum. Així és que tot ens està anunciant l’arribada definitiva de l’estiu. Ja ha arribat el punt en què la Terra mostra l’hemisferi nord directament al Sol

Finalment avui 21 de juny a les 11:13, el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste. D’aquesta manera, al nostre país, al migdia solar (cap a les 14:00 h), per exemple a una latitud de 40º nord com ara Castelló de la Plana, els rajos solars cauran amb una inclinació de 73,3º. Serà el solstici d’estiu, moment en què la primavera acabarà i l’estació estiuenca farà la seua entrada triomfal. Les ombres en aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en què es troba el Sol i la petita ombra que fan els objectes dels voltants.

Alineament de l’hemisferi nord de la Terra amb el Sol i inclinació dels raigs solars per a la latitud 40º N  (aprox. Castelló de la Plana) avui 21 de juny. Nebraska Astronomy Applet Project.

Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en el qual la Terra presenta més directament l’hemisferi nord cap al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.

Què podem dir de la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, observant des de la superfície de la Terra?

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Demà el Sol recorrerà el camí més llarg al cel, el camí del solstici (June solstice).

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any (passant pel sud). Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui tindrem les hores de llum més llargues de l’any i, en conseqüència, també la nit més curta. I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any. A partir d’avui la força del Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues, interés que encara perdura en les tradicions populars.

Conscient d’aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol d’arreu del món i el solstici d’estiu, el 2019 l’Assemblea General de les  Nacions Unides declarà el  21 de juny com a Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seues diferents manifestacions, una proposta iniciada pel govern de Bolívia.  El nostre país té una llarga llista de festes dedicades al solstici, des de les Fogueres d’Alacant, les fogueres a les platges, les Falles d’Isil, la baixada de la flama del Canigó… Totes elles festes relacionades amb el foc. El Sol avui arribarà al seu màxim i a partir de demà la durada del dia començarà a minvar.

Gaudiu la festa del solstici. Bon estiu.

Rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.

Imatges:

1.- Detall del rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos, la Vall d’Albaida. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Rellotge Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.

El cel de febrer de 2022

0

El mes comença amb un cel ben ras que ens ha deslliurat per uns dies de núvols i que ens permet observar sense problemes el cel nocturn. Llàstima que aquest oratge vinga acompanyat d’unes nits ben fredes, però la natura és així i no s’hi pot fer res.

Els planetes deixaran de decorar els capvespres per passar a animar les matinades. Així que només els matinadors podran gaudir de l’espectacle del ball dels planetes. Només una feble pluja d’estels serà rellevant durant el mes de febrer. Tot aquesta escassesa d’objectius per observar serà compensat per la bellesa de les constel·lacions de l’hivern: Orió, Taure, Ca Major i Menor i els Bessons. Un grapat de nebuloses són presents en aquesta zona del cel ara visible que us poden fer feliç, si les busqueu amb uns prismàtics. No ho us perdeu.

Júpiter i la Lluna el 3 de febrer 2022 a les 19:20.

Al capvespre només podeu admirar el planeta Júpiter. El gegant és encara ben brillant cap al sud-oest en pondre’s el Sol però serà cada vegada més difícil de veure en avançar el mes. Ens quedarem durant una llarga temporada sense planetes al cel del vespre així que fer-li una ullada per admirar-ne les satèl·lits i les bandes de núvols.

On podrem trobar els altres planetes és unes hores abans de l’eixida del Sol. Mirant cap a l’est podrem veure Venus, Mart, Mercuri i cap al final de mes Saturn. La deessa de la bellesa, Venus, és especialment brillant en les últimes hores de la matinada. Assolirà la brillantor màxima el 9 de febrer amb una magnitud de – 4,6.

Els últims dies del mes una lluna en quant minvant es passejarà entre aquests planetes per donar-li més bellesa a l’espectacle celeste. Gaudiu del ball planetari.

Mercuri, Mart i Venus en el cel de la matinada el 10 de febrer 2022 a les 7:00.

La pluja d’estels dels α-Centàurids està activa entre el 28 de gener i el 21 de febrer. El màxim de la pluja serà el 8 de febrer amb una taxa màxima d’uns 6 meteors per hora. El radiant, o punt d’on semblen venir els meteors es troba en la constel·lació del Centaure. L’objecte responsable de la pluja no ha estat identificat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora UT
Lluna nova Febrer 01 06 47
Quart creixent Febrer 08 14 50
Lluna plena Febrer 16 17 56
Quart minvant Febrer 23 23 33

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Sol en llum blanca. Aula d’Astronomia. Mòbil. Enric Marco. 28 de gener 2022.
2-3.- Stellarium.

L’estiu fuig davant l’arribada de la tardor

0

L’estiu acaba finalment amb una DANA per deixar pas a la tardor. Un estiu ben singular en que la majoria de dies han estat ennuvolats i que han permés ben poques observacions astronòmiques. Sort que Júpiter i Saturn han estat els senyors de la nit i, quan ha estat possible, han mostrat les seues belleses a través del telescopi.

Ara, però, canviem d’estació astronòmica. Avui 22 de setembre, a les 21:21, la Terra, seguint la seua òrbita al voltant del Sol, arribarà a una posició en que l’eix del nostre planeta es troba perpendicular a la direcció Sol-Terra. Aquesta circumstància purament geomètrica permet que els dos hemisferis terrestres estiguen enllumenats de la mateixa manera per  la llum del Sol.

 

Vist des de la proximitat de la Terra veuríem que els rajos solars cauen directament sobre l’equador. Així, avui, els habitants que visquen en la zona equatorial gaudiran del privilegi de tindre el Sol dalt del cap a migdia, mentre les ombres desapareixen!

Direcció dels raigs solars el dia de l’equinocci de tardor. La llum del sol cau de manera perpendicular a l’eix de la Terra, per al qual cosa s’enllumenen de la mateixa manera els dos hemisferis nord i sud.

Com es pot veure a la figura anterior, nosaltres, com que vivim més al nord, el Sol el tindrem més baix a migdia. Tanmateix si que el veurem paral·lel a l’equador terrestre i per tant sobre la seua projecció cap a l’espai, l’anomenat equador celeste.  Així, vist des del nostre país, el 22 de setembre a les 21:21 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

22 de setembre de 2021. Equinocci de tardor. El Sol que es mou per l’eclíptica (línia roja) travessa la corba de l’equador celeste (línia blava). Comença la tardor. Stellarium.

A més a més com que el Sol, aparentment, es mourà avui sobre l’equador celeste, que passa exactament per l’est i per l’oest, el dia i la nit duraran exactament igual, 12 h. D’ací el nom d’equinocci, la igualtat de la nit. Que passeu una bona tardor,

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci de tardor.

Imatges:

1.- Eixida del Sol el 20 de setembre 2021. Tavernes de la Valldigna. Rosa Magraner.
2.- Wikipedia Commons.

10 de juny, minieclipsi de Sol

0
Publicat el 10 de juny de 2021

Avui era el dia. La Lluna, en el seu etern camí al voltant de la Terra, ha passat just per davant del Sol. I al revés del que sol ocórrer, aquesta vegada l’eclipsi no ha estat a l’altra banda del mon sinó en el nostre hemisferi diürn. I a més, com passà fa uns anys, no teníem una gran borrasca damunt nostre. Increïble però ben cert, avui estava ras. Hui teníem eclipse de Sol.Però com no ho podem tindre tot, l’eclipsi no ha sigut total ni anular, sinó només parcial i ben parcial. Des de casa estant la Lluna ha cobert només un 6% del radi solar, cosa que l’ha convertit en un mini-eclipsi de Sol.

Eclipsi de Sol just sobre el pol nord vist per la càmera EPIC a bord del satèl·lit DSCOVR des d’1,5 milions de quilòmetres el 10 de juny 2021. NASA EPIC Team.

Ha estat ben lluny d’ací on la Lluna ha tapat el Sol, deixant només una anella solar visible. L’eclipsi anular s’ha començat a veure al nord de Thunder Bay (Canadà), ha travessat Canadà per les províncies d’Ontario i Quebec, ha continuat per les illes de Baffin i Ellesmere, pel territori autònom de Nunavut; s’ha endinsat pel nord de Groenlàndia,  ha passat pel Pol nord,  i, finalment, s’ha internat a Rússia pel districte federal de l’Extrem Orient. L’eclipsi ha acabat a l’est de Seimchán (Rússia). La durada total de la totalitat ha estat de 104 minuts (una mica menys d’1 hora i tres quarts).

Zona d’anularitat i de parcialitat de l’eclipsi anular solar del 10 de juny de 2021. Observatorio Astronómico Nacional

Com pot veure’s a la figura adjunta, el País Valencià es trobava ben a la vora de la zona fins on es podia veure l’eclipsi parcial. Per això, vist des d’ací, el disc lunar ha fregat pràcticament el disc del Sol i només li ha fet un xicotet mos amb una magnitud aproximada de 0.06 (6% d’ocultació radial). El lloc més privilegiat de la Península Ibèrica ha estat Galícia, on el mos lunar ha estat més gran, d’un 22%.

Avui des d’Alzira hem estat mirant l’eclipsi un grup nombrós d’alumnes entusiastes de l’astronomia, molt dels quals encara no havien mirat pel telescopi. Hem mirat per un telescopi adaptat a l’observació solar. Per fer més amena l’activitat també hem mirat amb ulleres d’eclipsi, amb un cristall de soldador i amb la paleta de cuina, molt efectiva en eclipses importants però la menudesa d’aquest eclipsi no ha deixat veure res.

L’eclipsi ha durat ben poc, de les 11:12 a les 12:18, una mica més d’una hora, encara que els primers i últims minuts el mos era tan minúscul que no es podia percebre. Entre núvols que amagaven el Sol, ara si, ara no, els estudiants han anat mirant com la Lluna avançava fins al moment del mos màxim al Sol a les 11:46.

Alguns amics astrònoms han fet fotos del fenomen des de diversos indrets. Fotos ben boniques que us pose (amb permís) tot seguit per a que les pugueu admirar.

Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre.
Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre.

El seu germà Manuel Díaz Montero també ha fet fotografies, aquesta vegada amb mòbil.

Manuel Díaz Montero, Quart de Poblet. Mòbil i filtre.

Des de Patena també he rebut fotos. Pablo Rosillo ha utilitzat un telescopi amb filtre i ha fet una fotografia amb mòbil a través de l’ocular.

Pablo Rosillo. Paterna. Telescopi i mòbil.

Finalment des de Galícia, des d’on es veia millor l’eclipsi a la Península, una amant del mar i del cel ens envia aquesta foto feta amb uns prismàtics projectant la imatge doble en un paper.

Galicia, Ria d’Arousa, N.M. per projecció amb prismàtics.
Galicia, Ria d’Arousa, N.M. per projecció amb prismàtics. Detall.

Gràcies a tots per les fotografies i pels moments d’alegria compartits en admirar un fenomen de la natura tan singular.

Imatge:

1.- Eclipsi. Gabriel Díaz Montero, Quart de Poblet. Càmera reflex i filtre

2.- Eclipsi de Sol just sobre el pol nord vist per la càmera EPIC a bord del satèl·lit DSCOVR des de 1,5 milions de quilòmetres el 10 de juny 2021. NASA EPIC Team.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2021

0
Publicat el 1 de juny de 2021

La primavera arriba a la seua fi. Astronòmicament parlant les tres primeres setmanes del mes encara serem a l’estació presidida per la constel·lació de Virgo amb Spica i Arcturus de la constel·lació de Bootes com a estels brillants. Continuem, per tant, de moment a l’estació de l’esclat de la vida en la que naixen moltes de les cries dels ocells que viuen al nostre país. Entre aquests podríem destacar els estornells que acaben de deixar el niu, alimentats per un pares, amants de l’astronomia, que van decidir per segon any consecutiu criar sota un dels nostres telescopis. Mentrestant, durant gran part del mes de maig, les nuvolades han omplert el cel d’un cotó en pel (cotó fluix) suau i blanquinós, de vegades gruixut i fosc que en tots dos casos ens han amagat les estrelles i el Sol. Cap observació ha estat possible. Esperem, però, que l’anticicló s’assente i puguem, finalment reprendre el programa d’observació del cel.

Venus i Mart al capvespre de l’1 de juny 2021 a les 22:00. Stellarium

Aquest mes els planetes continuaran confinats en les hores pròximes a la posta i eixida del Sol. Venus es podrà veure 30 minuts després de la posta del sol mirant cap a l’oest mentre que Júpiter i Saturn seran visibles a la matinada mirant al sud-est. Mart ben esmorteït a causa de la seua llunyania deambularà per les constel·lacions de Bessons i Cancer al cel occidental.

I com a regal afegit però no massa valuós, aquest mes podrem gaudir d’una pluja d’estels molt variable i d’un eclipsi parcial de Sol minúscul.

Venus, una fina Lluna de 2 dies i Mart. 12 juny 2021 a les 22:00. Stellarium.

Al capvespre mirant cap a l’oest, poc després de la posta del Sol, podrem veure la lluïssor del planeta Venus ben prop de l’horitzó mentre més amunt el ara dèbil planeta Mart descansa prop de Càstor i Pòl·lux, els estels principal dels Bessons. Els dos planetes s’aniran acostant al llarg del mes fins a trobar-se ben prop de la nebulosa del Pessebre al bell mig de la constel·lació de Cancer.

Venus i Mart en Cancer. 30 juny 2021. 22:00. Stellarium.

Per veure els planetes gegants caldrà esperar a la matinada. Serà llavors quan, mirant al sud-est,  Júpiter i Saturn seran visibles en la constel·lació de Capricorni i Aquari.  La Lluna s’hi passejarà per la zona entre els dies 27 al 29 de juny per fer-los ben visibles.

Júpiter i Saturn amb la Lluna en quart minvant. 28 juny 2021, 2:00. Stellarium

El matí del 10 de juny la lluna nova cobrirà el disc solar i es produirà, per tant, un eclipsi solar. Com que la Lluna estarà en aquest moment prop de l’apogeu, el punt més allunyat de la Terra, el seu disc no cobrirà completament el Sol i per tant l’eclipsi serà anular, semblant a l’observat el 3 d’octubre del 2005 al nostre país.

L’eclipsi anular començarà a ser visible al nord del Canadà passarà per Pol Nord i acabarà prop de la costa del Pacífic siberià. Al nostre país veurem l’eclipsi com a parcial i serà de molt poca importància. Tindrà una magnitud aproximada de 0.06 (6% d’ocultació radial) des de la península i només un 0.02 (2%) des de Palma. Des de València l’eclipsi començarà a las 11h 14 m i acabarà a las 12h 20 m. Els altres indrets del nostre país no hi haurà molta diferència horària. La informació completa es pot veure a la web de l’Observatori Astronòmic Nacional. Ací podreu veure les dades per a Barcelona i per a Palma.

ATENCIÓ: Mirar directament el Sol en qualsevol circumstància és molt PERILLÓS. Pots tindre greus lesions oculars. Ja fa un temps va deixar escrit com es pot mirar el Sol de manera segura.

El 27 de juny serà el màxim de la pluja de meteors Boòtids de juny. En la majoria d’anys, la seua activitat, que dura des del 22 de juny al 2 de juliol, és feble, amb una taxa horària zenital d’1 o 2. Tot i això, s’han observat esclats ocasionals, com ara l’esclat de 1916, que va cridar l’atenció dels observadors sobre la pluja de meteors, mai abans registrada. L’esclat més recent es va donar l’any 1998, quan la la taxa va arribar a 100. Aquesta pluja de meteors es dona quan la Terra creua l’òrbita del cometa Pons-Winnecke, un cometa de període curt que orbita el Sol un cop cada 6,37 anys. El punt d’on semblen vindre els meteors, el radiant, es troba en direcció de la constel·lació de Bootis, amb coordenades AR = 14h57m, DEC = + 47º51′. Enguany serà difícil d’observar per la presència de la Lluna cap a la mitjanit, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

Finalment recordar que el Sol assolirà la seua màxima altura per damunt de l’equador celeste el 21 de juny a les 05:32. Serà el moment del solstici d’estiu, quan la primavera acabe i l’estació estiuenca faça la seua entrada. L’estiu ja haurà arribat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Juny 02 09 24
Lluna nova Juny 10 12 53
Quart creixent Juny 18 05 54
Lluna plena Juny 24 20 40

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Paisatge nocturn iridescent en l’Observatori de La Silla, Xile. (CC BY 2.0) European Southern Observatory
Aquesta imatge mostra l’Observatori La Silla de l’ESO enfilat als afores del desert xilè d’Atacama i revestit d’un cel iridescent. Els tons vermellosos profunds impregnen el costat dret del marc i donen pas a la Via Làctia, que es pot veure amb una claredat impressionant des de La Silla, una ubicació amb alguns dels cels nocturns més foscos i clars de la Terra. El resplendor vermell i groc verdós és causat per la resplendor de l’aire: un resplendor causat per l’atmosfera de la Terra que normalment només es veu des de l’espai o en llocs molt foscos.
2. i següents: Stellarium.

La tardor arriba en temps de rebrots

1

Fa tres mesos començà l’estiu i en aquell moment entràvem en la fase de desconfinament, Tornàvem a eixir al carrer, primer de manera tímida, després de manera més atrevida. Sembla, però, que ens hem passat de rosca i ara, en començar la tardor, vivim amb l’amenaça d’un nou confinament, encara que segurament selectiu. La pandèmia de la Covid-19 no és només un problema epidemiològic sinó sobretot polític i social.

Mentrestant durant aquest temps de calor, el planeta Terra, impertorbable als problemes epidèmics, ha seguit el seu camí i ha fet una altra quarta part de l’òrbita anual al voltant del Sol des del passat equinocci de primavera. Ara la Terra es troba just a l’altra part de la seua òrbita al voltant del Sol i, per tant, el cel nocturn que s’hi veu ara és just l’oposat de la primavera.

Durant aquest viatge al voltant del Sol, des de l’estiu la part enllumenada de la Terra ha anat canviant i ha anat baixant des de l’hemisferi nord on es trobava el 21 de juny, el solstici d’estiu amb la màxima alçada del Sol, fins a la zona equatorial de la Terra on arribarà finalment avui, 22 de setembre a les 15:31. És el moment de l’equinocci de tardor.

Aquest fenomen és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials, enllumenant la llum solar tot el disc terrestre per igual, des del pol nord al pol sud.

Així, vist prop de la Terra i de perfil els rajos solars cauen aquests dies perpendiculars a l’equador terrestre, i, per tant, avui les ombres desapareixen al voltant de migdia en tota la zona equatorial, mentre que a altres latituds els veurem caure en la direcció de l’equador celeste, projecció de l’equador cap al cel.

Si al principi de l’estiu el camí que seguia el Sol a la volta celeste era ben alt, el seu disc eixia prop de l’horitzó nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que han anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més a prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Avui el Sol recorrerà el camí mitjà al cel, el camí sobre l’equador celeste (Equinox). Eixirà per l’est i es pondrà per l’oest.

Avui, finalment, dia de l’equinocci de tardor, el Sol ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest. Això ho podeu veure al gràfic adjunt, en que el cercle anomenat equinox marca l’equador celeste, el camí que seguirà el Sol avui. Això significa que el Sol estarà 12 hores per damunt de l’horitzó i per 12 hores per baix, d’ací ve el nom d’equinocci, igualtat de la nit. Però compte, que això és així si no es té en compte l’atmosfera de la Terra. Aquesta distorsiona el camí dels raigs del Sol i ens mostra el seu disc quan encara està per sota de l’horitzó.

Així, per tant, si avui calculem les hores de llum a partir del moment de l’eixida del disc del Sol, aquestes no seran 12 hores exactes a causa de la refracció de la llum, tal com conta l’astrònom Joan Anton Català amb una clarificadora imatge del seu twitter. Jo he fet la meua imatge del fenomen per que estiga encara més clar. Recordeu que quan veieu el Sol eixir, realment està encara sota l’horitzó.

Efectivament el Sol sempre sembla haver eixir uns minuts abans de l’hora que tocaria en un món sense atmosfera. D’aquesta manera el dia en que realment les hores de llum i nit són exactament 12 hores no serà avui sinó d’ací a 2 dies, el 24 de setembre.

Que tinguem tots una bona tardor, si és possible….

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Imatges:

1.- Última eixida del Sol de l’estiu. 22 setembre 2020. Tavernes de la Valldigna. Rosa Magraner.
2-3- Vistes de la Terra en el solstici i l’equinocci. Earth View. Fourmilab.
4.- Esquema de les estacions. Wikimedia Commons
5.- Vista de la Terra el dia de l’equinocci amb la posició d’una persona en l’equador i en els tròpics.Wikimedia Commons i Enric Marco.
6.- Esquema de la refracció dels raigs solars. Enric Marco.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

A l’alba s’hi veuen meravelles

4

Diumenge encara era fosc quan ens acostàrem a la platja per veure l’eixida del Sol. Al cel lluïa el planeta Venus, impassible al secret que l’endemà desvelaríem. Dissabte l’amic astrònom Josep Julià m’havia fet enveja perquè havia aconseguit, des de Dénia, veure Eivissa perfilada davant d’un Sol naixent. Seria possible veure Eivissa, des de 50 km al nord?

Eixida de Sol vist des de Dénia. 12 de setembre 2020. Josep Julià.

Finalment no vàrem veure Eivissa però el Sol ens féu un regal inesperat, tal com ens el va fer 6 anys enrere en presentar-nos un preciós miratge inferior. Mentre el Sol anava eixint, prenia l’estranya forma en omega (Ω). Aquest també conegut com de forma de vas etrusc fou descrit ja fa uns 150 anys a la novel·la El raig verd de Jules Verne, en aquell cas en el moment de la posta de Sol vist des de la costa d’Escòcia. Per això la seqüència ocorre al revés:

Immòbil, i amb una intensa emoció, van veure el globus de foc mentre s’enfonsava més i més prop de l’horitzó, i, per un instant, va quedar suspès sobre l’abisme. Després, a través de la refracció dels rajos, el seu disc semblava canviar fins que semblava un vas etrusc, amb costats voluminosos, de peu a l’aigua.

Com he dit abans, l’estiu del 2012 va vàrem veure el fenomen i a l’escrit que vaig fer llavors podeu llegir l’explicació. Ara adjunte només la imatge de com es produeix el miratge amb una palmera a un desert. Ara tenim una nova seqüència que us deixe ací baix. La llàstima va ser no veure el raig verd. A la pròxima.

L’eixida del Sol a l’estiu sempre és agraïda. Per la solitud, per la fresca però també per les meravelloses vistes que ens regala la natura.

Imatge final de l’eixida de Sol feta amb el mòbil. El Sol ha quedat massa saturat.

Imatges. Totes són d’Enric Marco llevat que es diga el contrari.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel de setembre de 2020

2

El Sol ix esmorteït a la platja de Tavernes de la Valldigna. La seua claror ja no és tan forta com al pic de l’estiu, les ombres que fan els seus rajos són ja més llargues i cal tornar a posar els tendals i córrer les cortines per evitar l’excés de llum interior. L’estiu s’acaba i ja es nota en els signes del cel. De fet el Sol, cada dia que passa, va eixint cada vegada més prop del punt est on eixirà triomfant la matinada del 23 de setembre per anunciar-nos l’arribada del primer dia de la tardor. Mentrestant el cel nocturn continua amb la seua bellesa. Júpiter i Saturn, ben brillants encara, ja competeixen amb el refulgir vermellós del planeta Mart que ix per l’est unes hores després de la posta de Sol.

Del 24 al 26 de setembre, poc després de la posta de Sol, el pas de la Lluna en quart creixent us assenyalarà la posició d’aquests dos planetes. Aprofiteu per veure’ls aquests dies de finals de l’estiu ja que, de mica en mica, serà més difícil observar-los en acostar-se a l’horitzó oest en la matinada, buscant la direcció del Sol.

Mart, a l’espera a la invasió terrícola que l’espera al febrer, ix prop del punt est cap a les 10 de la nit. La seua brillantor rogenca, com un rubí al cel oriental, el fa clarament visible en la constel·lació de Peixos on provisionalment s’allotja. Uns prismàtics amb trípode o un telescopi són necessaris per observar la seua redonesa i, potser, depenent de la potència de l’aparell, veure-hi les zones fosques i el casquet polar.

En passar els dies, Mart serà més i més brillant ja que cada dia s’aproxima més a la Terra. El punt de mínima distància serà el proper 6 d’octubre. Al llarg del mes de setembre, el planeta vermell augmentarà en brillantor i passarà de magnitud -1,8 a -2,3, un augment d’un 63% de la seua lluminositat, mentre que la seua grandària aparent (com es veurà a traves del telescopi) passarà de 18,9 a 21,6 segons d’arc.

Matí del 6 de setembre. 7:15. Conjunció de la Lluna i Mart.

Un fet interessant ocorrerà el matí del 6 de setembre durant l’eixida del Sol. Durant tota la nit la Lluna s’haurà anat acostant al planeta Mart i just a l’eixida del Sol. de 7:55 a 8:25 l’arribarà a ocultar. La llàstima és que ja serà de dia i les possibilitats de veure-ho a ull nu o fer-li una fotografia estan limitades. Quedem-nos, doncs, amb la imatge que podem tindre de l’encontre dels dos objectes uns minuts abans de l’eixida del Sol, com la imatge que adjunte que ocorrerà a les 7:15, mirant cap al Sud-Oest.

Venus, actualment a la dreta del Sol, serà observable, per tant, només abans de l’alba. Aquests dies està prop de la constel·lació del Cranc, a l’esquerra de les famoses constel·lacions hivernals d’Orió, els Bessons o Cans Menor i Major. La matinada del 14 de setembre (6:00 és bona hora) una lluna ben fina, prop ja de la Lluna nova, visitarà el planeta Venus. Enmig de tots dos s’hi trobarà el cúmul estel·lar del Rusc o Pesebre, M44 en el Catàleg de Charles Messier. Uns prismàtics seran suficients per veure l’espectacle.

Finalment recordar-vos que l’estiu s’acaba. El 22 de setembre a les 15:31 el Sol arribarà a l’equador celeste, projecció cap al cel del pla de l’equador terrestre. Durant aquest dia el Sol se situarà a migdia exactament dalt del cap de tots els qui s’hi troben sobre l’equador de la Terra. El Sol eixirà exactament per l’est, es pondrà exactament per l’oest i el dia i la nit duraran 12 hores cadascuna en tots els llocs de la Terra. Començarà la tardor.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Setembre 2 07 22
Quart minvant Setembre 10 11 26
Lluna nova Setembre 17 12 59
Quart creixent Setembre 24 03 55

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Eixida del Sol a la platja de Tavernes de la Valldigna. Ja falta poc per a l’equinocci de tardor (22 de setembre) quan eixirà exactament per l’est. Enric Marco.
2-5.- Simulacions de Stellarium.

L’estiu arriba en temps de desconfinament

0
Publicat el 20 de juny de 2020

Tres mesos han passat ja des que vaig anunciar per aquest canal l’arribada de la primavera, just en començar el confinament per la pandèmia de la Covid-19. Una primavera en que els humans hem estat a casa en gran part del planeta i que la natura ha aprofitat per ocupar nous espais que ara, en arribar l’estiu i l’entrada en la fase 3 del confinament, haurà de retornar als humans.

Durant aquest temps el planeta Terra, impertorbable als problemes epidèmics, ha seguit el seu camí i ja ha fet una quarta part de l’òrbita anual al voltant del Sol des del passat equinocci de primavera. La part enllumenada de la Terra ha anat canviant en aquests mesos i ha pujat des de la zona equatorial el 20 de març cap a l’hemisferi nord, i avui, a les 23:43 h, arribarà al seu màxim. El Sol llançarà els seus rajos des de ben alt i la irradiació solar al nostre país serà màxima.

Aquest fenomen és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials.

I justament quan l’enllumenament de l’hemisferi nord és màxim és el moment del solstici d’estiu, que enguany s’esdevindrà avui a la nit, a les 23.43.

I demà, el 21 de juny, els rajos de Sol tindran la inclinació màxima a migdia que a casa nostra pot arribar als 73º. Com a fet rellevant, com es veu al gràfic adjunt, demà hi haurà persones que tindran el Sol exactament damunt del cap. Els rajos solars els arribaran directament en direcció cap al centre de la Terra! Seran les persones que es troben sobre el paral·lel de latitud de 23 27′ nord, que rep el nom de Tròpic de Càncer.

I, demà, sobre el Tròpic de Càncer, serà el moment en que, amb el Sol damunt del cap a migdia, les ombres desapareixeran. Un fenomen ben curiós que vaig observar a Tenerife un solstici d’estiu de fa mil anys. Encara que les Illes Canàries no estan sobre el Tròpic de Càncer, s’hi troben tan a prop que el fenomen ja és molt evident. El mateix passa per a l’hemisferi sud però amb les estacions astronòmiques canviades. El 21 de desembre comença l’estiu a Austràlia i les ombres desapareixen sobre el Tròpic de Capricorn (latitud = -23º 27′) com es pot veure en la següent imatge,

Tornant a casa, com veurem l’arribada del solstici d’estiu des de la superfície terrestre? Que notarem demà i els propers dies?

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més extremes de l’any. Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, demà serà el dia més llarg de l’any i, en conseqüència, amb la nit més curta . I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.

Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste. Demà el Sol recorrerà el camí més llarg al cel, el camí del solstici (June solstice).

Que passeu un bon estiu, amics lectors.

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Sortida del Sol (06:37h) des de les nostres serralades prelitorals, des de Castelló de Rugat (La Vall d’Albaida), hui diumenge -Dia Mundial de la Música-, de les poques cançons pel que fa el moment de la sortida del Sol “Here comes the sun” (“Ara surt el Sol”) de l’ex Beatle cantautor George Harrison. Josep Emili Arias. 21 juny 2020. Primer dia de l’estiu.

Imatges:

1.- Última posta de Sol, entre núvols, de la primavera 2020. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 19 juny 2020. 21:30. Enric Marco.
2.- Vistes de la Terra. Earth View. Fermilab.
3-4.- Esquemes de les estacions. Wikimedia Commons.
5.- Longreach, Queensland, Austràlia a migdia del solstici d’estiu (22 desembre 2019). Wikimedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Solar Orbiter fa les primeres mesures

0

Solar Orbiter, la nova sonda de l’Agència Espacial Europea (ESA) per a l’exploració del Sol, va ser llançada sense problemes el passat dilluns 10 de febrer, des de Cap Canaveral a Florida i ara viatja cap a la nostra estrella. Serà un llarg viatge ja que per assolir la seua meta necessitarà una assistència gravitatòria de la Terra i diverses de Venus per a que d’aquesta manera poder sortir del plànol de l’eclíptica i explorar els pols solars.

Solar Orbiter porta a bord un conjunt de 10 instruments, alguns d’ells per fer mesures in situ  i d’altres de teledetecció per observar la superfície solar turbulenta, l’atmosfera exterior calenta del Sol i els canvis del vent solar. Els instrumentes de teledetecció obtindran imatges d’alta resolució de l’atmosfera del Sol (la corona) i del disc solar. Els instruments in situ mesuraran el vent solar i el camp magnètic solar als voltants de l’òrbita.

Els quatre instruments in situ mesuren ara mateix les propietats ambientals al voltant de la nau, especialment les característiques electromagnètiques del vent solar, el corrent de partícules carregades que allibera el Sol. Tres d’aquests instruments in situ compten amb sensors en el braç de 4,4 m de llarg.

“Mesurarem valors de camps magnètics milers de vegades més petits que els que coneixem a la Terra -assenyala Tim Horbury, de l’Imperial College de Londres, principal investigador del magnetòmetre (MAG) -. Fins i tot els corrents en els cables elèctrics de la sonda generen camps magnètics molt més grans que els que necessitem mesurar. Per això, els nostres sensors estan instal·lats en un braç, per mantenir-los allunyats de l’activitat elèctrica de la nau “.

Les dades recollides amb l’instrument MAG durant el desplegament del braç de la nau espacial Solar Orbiter de l’ESA mostren com el camp magnètic disminueix des de la proximitat de la nau espacial fins on es despleguen realment els instruments. ESA/Solar Orbiter/MAG.

Els controladors de terra del Centre Europeu d’Operacions Espacials de Darmstadt (Alemanya) van activar els dos sensors del magnetòmetre, un prop de l’extrem de braç i un altre més a prop de la nau, unes 21 hores després de l’enlairament. L’instrument va registrar dades abans, durant i després de desplegar-se el braç, el que va permetre als científics comprendre la influència de la nau en els mesuraments una vegada ja es troba en l’entorn espacial.

Solar Orbiter es comunica amb la Terra unes 10 hores al dia, actualment des del l’estació de Cebreros, a prop de Madrid. Dades del 24 de febrer, ja a quasi 7 milions de km de la Terra. ESA

Les dades rebudes mostren com es redueix el camp magnètic des dels voltants de la nau fins al punt on estan desplegats els instruments -afegeix Tim-. Això confirma de manera independent que el braç s’ha desplegat i que els instruments realment proporcionaran en el futur mesuraments precisos “.

Més informació de la missió:
La missió Solar Orbiter de camí cap al Sol

Imatges:

1.- Llençament de Solar Orbiter la matinada del 10 de febrer 2020 des del Kennedy Space Center, Cape Canaveral, Florida, USA. ESA–S. Corvaja.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

La missió Solar Orbiter de camí cap al Sol

0
Solar Orbiter. ESA/ATG medialab

Aquesta matinada a les 5:03 h. s’ha enlairat des de cap Canaveral a Florida (EEUU) la sonda Solar Orbiter, una missió dirigida per l’Agència Espacial Europea (ESA), amb forta participació de la NASA, per abordar la qüestió central sobre com el Sol crea i controla l’heliosfera, la gran regió de l’espai, en forma de bambolla que envolta el Sol i creada per les partícules energètiques que aquest emet.

Solar Orbiter podrà estudiar detalladament el Sol gràcies a la combinació d’instruments científics amb que va equipat i a l’òrbita que recorrerà al seu voltant. La sonda s’hi acostarà fins a una distància de 42 milions de quilòmetres, més prop que el planeta Mercuri, fet que implica que les parts de Solar Orbiter que miren al Sol hauran de suportar temperatures de més de 500 ºC, mentre que les parts a l’ombra estaran al voltant de -180 ºC. Al llarg de la missió, l’òrbita de la sonda anirà augmentant d’inclinació respecte a l’eclíptica fins a uns 30º, la qual cosa permetrà obtenir per primer cop imatges d’alta resolució dels pols solars.

John Kraus @johnkrausphotos

Un equip de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB-IEEC) i un altre del GACE/LPI (Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges), del Departament d’Enginyeria Electrònica (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria) i del Departament d’Astronomia i Astrofísica (Facultat de Física) de la Universitat de València han treballat en el desenvolupament i fabricació de l’instrument PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) que va a bord de la sonda Solar Orbiter.

El PHI (Polarimetric and Helioseismic Imager) proporcionarà mesures d’alta resolució del camp magnètic de la fotosfera solar i mapes de la seua brillantor en l’espectre visible. També produirà mapes de velocitat del moviment del material de la fotosfera que permetrà realitzar recerques heliosísmiques de l’interior del Sol, en concret de la zona convectiva, en la base del qual es crea i reforça el camp magnètic i a través del qual puja a la “superficie” o fotosfera.

John Kraus @johnkrausphotos

L’ICCUB s’ha responsabilitzat de desenvolupar i implementar un sistema d’estabilització d’imatges (ISS) que permetrà compensar els moviments de la sonda per poder obtenir imatges de la qualitat requerida. «Solar Orbiter és la missió solar més completa des del punt de vista instrumental», explica Josep M. Gómez Cama, investigador de l’ICCUB i membre del Departament d’Enginyeria Electrònica i Biomèdica de la UB. Concretament, la sonda disposa de deu instruments que pesen en total 209 quilograms. «La limitació de pes també ha estat un repte a l’hora de dissenyar l’instrument PHI, que pesa uns 30 kg», destaca Gómez Cama. Quatre dels instruments, que permeten la detecció del vent solar (plasma i camp magnètic), radiació i partícules emeses, funcionen in situ, mentre que els altres sis ho fan de manera remota i permeten obtenir imatges en diferents longituds d’ona i fer espectroscòpia de la fotosfera i corona solars.

Pas endavant per a la meteorologia espacial

D’altra banda, els investigadors del Grup de Física Heliosfèrica i Meteorologia Espacial (HPSWG) de la UB han proporcionat suport científic a l’equip del detector de partícules energètiques (EPD) construït per un equip de la Universidad de Alcalá. Els membres de l’HPSWG, experts en modelatge i anàlisi de dades, han desenvolupat models per predir l’entorn de radiació de partícules amb què es trobarà Solar Orbiter, i estan desenvolupant eines per facilitar l’anàlisi de les mesures de partícules que recollirà.

En les seues diverses aproximacions al Sol, la sonda Solar Orbiter orbitarà a una velocitat semblant a la solar la qual cosa permetrà fer el seguiment continuat d’una zona activa del Sol durant un llarg temps i planificar campanyes específiques de manera remota. Segons Àngels Aran, investigadora del grup HPSWG, «els resultats obtinguts per Solar Orbiter permetran entendre la física que connecta l’estrella amb el medi interplanetari i ajustar així els models actuals de meteorologia espacial». «A més —afegeix la investigadora—, la combinació d’observacions de Solar Orbiter amb les dades obtingudes des d’altres sondes situades a l’espai interplanetari, com a l’entorn terrestre, ens donarà una visió en estèreo del mateix esdeveniment». 

Solar Orbiter a l‘Astrotech payload processing facility, Florida, USA, el 21 de gener 2020, l’últim dia abans del muntatge en la còfia del coet. Destaca la pantalla de protecció solar negra. ESA–S. Corvaja

El Sol és una estrella de massa mitjana en un estadi avançat i estable de la seua evolució. Tanmateix, experimenta erupcions periòdiques a curt termini i de difícil predicció conegudes com a activitat solar. El domini del Sol s’estén més enllà de l’atmosfera solar, mitjançant el vent solar, donant lloc a l’heliosfera, que inclou l’espai interplanetari i l’entorn planetari més enllà de Plutó. Així que comprendre l’acoblament del Sol i l’heliosfera és primordial per entendre el funcionament del nostre sistema solar. Les diferents condicions del vent solar i de l’activitat solar són els principals motors de la meteorologia espacial. La meteorologia espacial fa referència a la resposta de l’entorn espacial a les tempestes solars, que poden tenir un impacte significatiu en la societat actual. Per exemple, l’activitat solar, com ara erupcions solars i ejeccions de massa coronal, poden provocar ràfegues de partícules energètiques que causen danys en els satèl·lits, afecten els sistemes de navegació, o perjudiquen els astronautes en la futura exploració de la Lluna i Mart.

Aquests esdeveniments de partícules energètiques solars, principalment electrons, protons i ions més pesants fins a energies d’uns quants gigaelectronvolts, imposen restriccions a les activitats humanes a l’espai. Són difícils de predir pel coneixement incomplet dels processos físics bàsics implicats i la manca d’observacions a tota l’heliosfera.

Un dels propòsits de la missió de Solar Orbiter és explorar els fenòmens que passen en la zona dels pols solars. Com que la Terra i les sondes que s’hi llencen es troben en el pla de l’eclíptica, que correspon aproximadament a la zona equatorial solar, cal donar una empenta a la sonda per fer-la “pujar” l’òrbita. Això s’aconsegueix agafant energia dels planetes a través de les assistències gravitatòries. Així, Solar Orbiter farà una assistència gravitatòria al volant de la Terra i nombroses passos al voltant de Venus al llarg de la seua missió per ajustar la seua òrbita, apropant-la al Sol i per fer-la fora del pla de la eclíptica per observar el Sol des d’inclinacions cada vegada més altes. D’aquesta manera, la nau espacial podrà prendre les primeres imatges de les regions polars del Sol, unes dades mol importants per comprendre el funcionament del Sol.

Assistència gravitatòria de la Terra el 26 de novembre de 2021. ESA/ATG medialab

La combinació dels diferents instruments a bord de la nau espacial i la seua òrbita proporcionarà nova informació per comprendre les característiques solars i la seua connexió amb l’heliosfera i, al seu torn, ajudarà a comprendre la generació de tempestes solars.

Diverses assistències gravitatòries de l’òrbita de Solar Orbiter fins al 2030. ESA

Per als amants de les xarxes socials, s’ha creat l’usuari twitter @ESASolarOrbiter i l’etiqueta #WeAreAllSolarOrbiters per seguir al moment la missió.

Més informació sobre la missió al Solar Orbiter Publication Archive

També existeix un llibret Facing the Sun on s’explica la missió per a periodistes i public en general, en el idiomes de treball de la ESA. Ací està la versió en castellà.

Ací està també penjat aquest Mirando al Sol que explica la missió Solar Orbiter.

Publicat dins de El Sol i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Ens ha deixat Vicent Domingo, el gran senyor de la física solar

0

Vicent Domingo Codoñer, gran senyor de la física solar i de l’astrofísica valenciana i europea ens ha deixat per sempre. Actualment jubilat, era professor honorari al Departament d’Astronomia de la Universitat de València i membre del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai, Laboratori de Processat d’Imatges (GACE/LPI).

Vicent es va formar en la Universitat de València i formava part de la primera generació de físics valencians que van eixir al món per aprendre primer i aportar molt de la seua experiència i saviesa. Vicent tenia una extensa experiència investigadora en l’àmbit de la física nuclear i de partícules, en física solar i en projectes espacials.

Va treballar en la primera part de la seua extensa carrera investigadora a l’Institut de Física CospuscularI/CSIC-Universitat de València, al Centre d’Études Nucléaires (França), al CERN (Suïssa), a la Universidad de La Paz (Bolivia), al MIT (EUA) i a la University of Colorado (EUA).

La segona part de la seua vida investigadora començà el 1970 quan entrà a formar part de la Agència Espacial Europea (ESA). Allí  va ser el científic responsable del projecte de la missió d’estudi del Sol SOHO, de l’Agència Espacial Europea, durant el desenvolupament fins al seu llançament l’any 1995. Una vegada a l’espai entre 1995 i 1998 va ser director del seu funcionament des del Goddard Space Flight Center de la NASA, a Maryland (EUA).  La missió  SOHO, amb una durada nominal de dos anys, assoleix quasi  25 anys de funcionament i és, actualment, el satèl·lit d’observació solar amb més edat deSOHO1 Foto ESA la història.

L’any 2000, ja jubilat de la ESA,  Vicente Domingo va tornar a la Universitat de València per a formar un grup de física solar i de desenvolupament d’instrumentació espacial per a missions solars, dins del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE). Des de llavors i fins a la seua  mort ha participat en el desenvolupament de les mission estratosfèriques Sunrise i de l’instrument SO/PHI per la nova missió solar Solar Orbiter que serà llençada cap el Sol, si tot funciona correctament, la setmana que ve des de Cap Canaveral.

Gràcies Vicent pel que ens has donat, tant científicament com personalment.