josepselva |
dimarts, 7 de febrer de 2012 | 16:43h
A mi no m'agrada l'obra de Tàpies com artista plástic, però com a personatge públic li reconec el seu compromís amb Catalunya, i això ja es molt en aquelles patums que viuen d'aurèoles mediàtiques amb mèrits o sense. El prefereixo a un bon professional del seu art, com la Caballé, o d'habilitats esportives, com els Gasol, Ricky Rubio, Pedrosa, etc... que s'han de fer perdonar no ser prou espanyols.
També se li ha d'agrair que hagi sabut vendre's com a català, encara que en el cas d'un artista trencador i essencialista com ell, ho te mes fàcil que els seus col·legues famosos que tenen els merits de la professió mes reglats.
Un artista inclassificable com Tàpies pot incloure com un mèrit addicional la guilladura sobiranista. I associar-la a un fons de paret que és testimoni de les deliberacions del Govern de la Generalitat.cat encara que estigui presidit per un personatge com Montilla.es.
Les creus amb mitjons -o els mitjons amb creus- haurien de substituir, a parer meu, l'estrella de l'estelada i un raig de blanc d'Espanya amb pols de marbre acolorit amb ocre, el triangle blau o roig que li fa de falda. Només restaria donar relleu al vermell de les quatre barres amb un gruix d'argamassa roja, espessa com quitrà, i escampar-la sobre un fons del camp groc-cadernera a plenes mans, com si fos el mateix Carlemany rediviu que ens lliurés els barrots de sang, pintada amb terres rares. Aquesta nova senyera segur que faria forrolla i contribuiría mes al coneixement de Catalunya al món que les embaixades d'en Carod, i a la ONU tindria reservat un lloc d'honor encara que nomès fos per por a fer el ridícul avanguardista mes estrepitós.
josepselva |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 10:49h
S'ha mort Wislawa Szymborska, la poetessa polonesa, Premi Nobel de Literatura l'any 1996. Va traduir a paraules allò que no es pot expresar nomès amb paraules. D'aquí el seu mèrit. Aquí parla precisament de la mort, peró sense exagerar.
josepselva |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 19:41h
Pel fum sabem on és el foc, però el fum és nomes un senyal del foc i no el foc mateix; ni l'apaga ni l'abranda. La proposta 0,16 de Vilaweb, mirada des de diferents punts de vista, engrandeix o enxiqueix la perspectiva.
Ara que corren maltempsades encara hi ha qui no vol veure que res és gratis, i adaptant la dita castellana, traduiré que “hi ha qui creu que és el mateix valor que preu”. Per desgràcia el preu gairebé mai correspon al valor d'allò que es paga, però no es pas l'objecte d'aquest apunt entrar en disquisicions sobre la teoria del preu.
Crec que és just pagar per llegir un diari digital i per accedir a continguts que aparentment es donen gratis, si bé la disjuntiva del editor del diari o dels continguts és limitar o no l'accés en funció del qui paga.
En conseqüència, limitar el nombre de lectors en funció dels que estan disposats a pagar, en molts cassos no compensa perdre la màxima difusió que, en definitiva és el que marca tant la influència social del mitjà com els ingressos publicitaris que es poden obtenir a conseqüència del major nombre d'usuaris. Fins aquí estaria d'acord amb l'enfocament del 0,16 però, també, en la majoria de mitjans l'informació és fum.
L'expansió que varen tenir els diaris gratuïts de versió impresa (Què, Metro...) en un primer moment suposo que responien a la hipòtesi de que s'obté mes valor de la difusió del color ideològic que de percebre un preu nul per el consumidor del producte. I que el cost pot ser compensat per els ingressos publicitaris derivats precisament de la gratuïtat, el preu que s'ha de pagar a canvi de la difusió del color del fum.
Si cal un exemple encara mes clar per corroborar aquesta hipòtesi el tenim en el repartiment gratuït de diaris de pagament de color molt marronós -”El (in)Mundo”, “La (sin)Razón”, entre d'altres- a la porta d'entrada de fires comercials, cabines d'avions i llocs transitat per molta gent incolora, anomenada antigament “majoria silenciosa”.
josepselva |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 21:33h
Una trucada amiga m'ha alertat de la mala notícia. Aleshores he entrat al seu bloc, feia temps, massa temps, que no l'havia visitat. I m'ha produït un calfred llegir el seu últim post. Ens varem conéixer a la trobada de blocaires d'Alcanar aleshores parlarem llarga estona. La Sílvia comunicava entusiasme i era tant el que volia abraçar i aprofundir que et feia veure de seguida que eres davant d'una persona amb un gran compromís en tot allò que emprenia. Després ens trobarem a Arenys de Munt, el dia memorable de la consulta sobiranista, vingé a Osona el 13-D a donar-nos suport, i ens tornarem a trobar uns quants cops més. Aquest post no vol ser cap necrológica, només un homenatge sentit a una bona amiga, companya blocaire, dona compromesa, de qui sempre guardaré un gran record. Fins a sempre, Sílvia.
josepselva |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 16:31h
Anar de menys sempre fot, les retallades o ajustaments (una qüestió de llenguatge gens negligible) no agraden a ningú. Hi ha qui ho porta millor això d'entendre la individualitat dins la globalitat -ho entén encara que l'emprenyi- i qui mira el dit babau i no veu la lluna que assenyala.
Allò de “on no n'hi ha no en pot rajar” s'ha demostrat una falsedat en part; la font pública ha rajat per compte d'un altre broc quan el pantà on s'acumula el diner dels mercats li ha convingut el raig o el rajolí, perquè a canvi d'una escorrialla entraven molts mes diners darrere la seva presa, però ja fa temps van tencar comportes i la font pública ha racionat l'aigua, cada cop en raja menys, i menys hores al dia.
Dic això perquè la nostre Genialitat de Catuña i Ajuntament Capicasalí, -fonts públiques que diuen que s'alimenten amb diner públic, però el cert es que en manlleven de privat-, juntament amb empreses para-municipals o participades van apuntalar amb 150 milions d'euros (no es moc de gall dindi) a l'aeria Spanair per reconvertir-la en el mascaró de proa del vol catalá que s'havia d'enlairar cap a tot el mon des del corral-hub de la raça del Prat i desfer-se d'AENA que sempre ha jugat amb dues Barajas.
Si la voluntat fos aquesta i només aquesta no em queixaria, i hauria estat una aposta sobre segur sempre que l'hagués feta un Govern Català amb tots els ets i uts. I entenc per tal un Govern que hauria hagut de saber i assumir que l'Estat espanyol desplegaria l'altra Baraja fins la costa mediterrània per jugar amb les cartes marcades a impedir l'enlairament d'un dels puntals necessaris per crear un Estat propi. L'autonomisme possibilista sempre ha estat mortal i no hi ha hagut, tampoc aquest cop, intercanvi de cromos, sinó mata-degolla. Una nova frustració a l'enfilall del rosari de les perles perdudes.
La meva experiència de tocar la realitat valenciana, m'ha deixat sempre una perplexitat de la que no em refaig, i no es perquè els catalans del sud de l'Ebre i els valencians del nord d'Alcanar siguem radicalment diferents, - que ho som- sinó per que l'ánima valenciana, mes propera al salerós temperament andalús, ofega les penes amb una paelleta gustosa amb rampoines de peix, mentre els principatins (com ells ens diuen) seriosos i formals, ens alimentem de fel i la trobem bona, talment com els suecs mengen peix podrit i els hi agrada.
Però fora de les formes el fons es molt paregut, i tan catalans com valencians no cuinem millor els nostres desitjos més íntims, i mengem del que ens donen per manca de decisió d'on comprarem la identitat.
La qüestió no és ser independents, sinó la dependència de qui te els recursos i no els amolla, la qüestió és viure fent la viu-viu i anar tirant.
El “miracle econòmic” del Reino de Valencia, amb els seus fastos PPlònics representats per el model Marina d'Or, Terra Mitica de la destrucció especulativa, ha avançat un munt d'anys de forma imparable estenent malla a malla la xarxa de corrupció fins als mes diminuts branquiols del pulmó econòmic.
Quan vaig intentar, cap a finals de 2008, establir un cap de pont a Xativa per estendre la meva feina empresarial també al País Valencià, aviat vaig ser conscient que allà hi havia unes altres regles de joc i que hom seria benvingut i ajudat sempre i quant acceptes aquelles regles.
Tot estava empudegat, farcit pel clientelisme, i a Xativa, l'inefable Rus, a canvi de guarnir una ciutat “bonica”, organitzar festes desmesurades per a portar turisme i negoci per els comerciants, a l'adminsitració local, connectada amb l'autonómica a traves dels cacics, exigia la seva llesca ben untada a qualsevol transacció o negoci que passés per el taulell de les oficines municipals i eixamplava la seva taca d'oli per untar-se els dits d'encaixada a encaixada. Vaig viure alguns episodis inoblidables d'espoli “per la patilla” que em varen deixar garratibat.
“De aquellos polvos, estos lodos”, com diu el veïnat, i no eren només polvos, eren violacions en tota regla (o en tota excepció de la ídem).
No conec el que ha passat a les Illes on Matas, com Camps, en la seva euforia d'impunitats devien confiar en que Deu-Nostre-Senyor els havia ungit com a Sátrapes Majors del Regne a perpetuïtat
Peró aquest dos Faraons de Pega no devien escoltar, cas que tinguessin a ma algun Josep que els previngués del anys a venir de vaques magres, i varen tirar de beta “Au but de sufflé” per acabar com els personatges de “La gran bouffe”.
josepselva |
dilluns, 23 de gener de 2012 | 17:55h
L'home normal te un cervell que pesa entre 1-1,2 quilos, el lòbul frontal regula les emocions i els comportaments socials, el lòbul dret la capacitat per el calcul, l'esquerra el llenguatge i la comprensió lectora, a la part inferior, a l'hipotàlem, (el cervell arcaic) s'hi emmagatzemen els records i entre ells, el dels plaers.
L'hipotàlem esta integrat en el sistema límbic, mànager de les respostes fisiològiques als estímuls emocionals. Connecta d'una manera molt ràpida amb el sistema endocrí i amb el sistema nerviós autònom.
El sistema endocrí és responsable dels nivells de secreció de les glàndules que alliberen les hormones al corrent sanguini, i aquestes hormones regulen, entre altres coses, els estats d'ànim de la persona.
El sistema nerviós autònom rep impulsos de les vísceres per actuar sobre músculs i vasos sanguinis. És involuntari, de manera que reacciona a impulsos rebuts de l'hipotàlem a través de la medul·la i de manera automàtica, contrau músculs, accelera la respiració, augmenta el batec del cor.
La sinapsis és la unió intercel·lular entre neurones a través d'un neurotransmissor. Aquestes unions son com interruptors múltiples que admeten milions de combinacions diferents i es poden obrir o tancar en instants, de manera que l'estructura operativa del cervell pot variar de sobte si es produeix, de manera temporal i simultània, una determinada xarxa de connexions com podria ser la desconnexió de la xarxa del lòbul frontal i la connexió sobtada i desordenada de l'estoc de records de l'hipotàlem estimulant la secreció glandular de serotonina, un neurotransmissor relacionat amb mecanismes de recompensa i de benestar, però que en situacions d'estres disminueix, i fa augmentar l'agressivitat en el cervell masculí i la depressió en el cervell femení.
L'home normal no és un criminal, però el criminal és un home normal. La llegenda del “gen assassí” és això, una llegenda. La dona normal, com l'home normal te un cervell d'iguals característiques. Sense cos ni crani els cervells gaudeixen de la igualtat.
Un crim a Santa Coloma de Queralt i un suïcidi a Sabadell, interaccionats per causa-efecte o efecte-causa, ens posa un cop mes davant la nostra capacitat de comprensió.
Les emocions se'ns emporten com una rierada i ens perdem en un mar de reaccions viscerals que aviat es dilueixen en l'aigua salada. Les torrentades tenen aixó: tornen i tornen a passar i es tornen i tornen a diluir oblidant entre una i altra, que la llera seca és el camí per on baixen.
I seguim aparcant en aquest camí d'irresponsable ceguesa per veure les causes de les futures morts que s'emportara el proper “clic” cerebral que obri la comporta del comportament assassí d'un home normal.
Tothom pot arribar a tenir un comportament criminal, no és una qüestió policial, és una qüestió fisiològica. Cal desactivar comportaments socials per desactivar aquests comportaments criminals. Com fer-ho?
josepselva |
divendres, 20 de gener de 2012 | 08:00h
La dona unidireccional no anava mai de rebaixes, no es volia permetre el luxe de la vulgaritat.
Ni tampoc a les botigues cares de marca, el prêt-a porter, si be estava fet per el seu cos, no era adient a la seva idiosincràsia gens sincrètica.
De manera que va anar a ca la sastressa -creia que s'ho podia permetre- i va demanar un vestit fet a la seva mida.
Teles per escollir, colors, textures..Oh, el teixit, quin invent tan antic!. A qui se li devia acudir pentinar, cardar i filar la llana i el lli, i el cotó?
Estirant el fil en sorgí la idea del cabdell -i mira que se'n fan de cabdells-.
I el taler, del fil del cabdell en fa tela, i el tint tenyeix la tela i l'artesà hi estampa els colors un sobre l'altre, mai barrejats.
Els mercaders porten de la India i de la Xina teles fines, seda, estams, brocats, cretones, damascats, gasses, jaquards, lonetes, madrassos, moarés, muselines, percals, panes, piqués, velluts...La dona unidireccional no es decideix per cap si “cap” vol dir “un”, la seva unidireccionalitat no li permet escollir entre molts, en vol un de sol, i un no hi és, n'hi ha molts.
Evitant superar el primer obstacle, es deixa mesurar per de la cinta mètrica de la sastressa.
josepselva |
dimecres, 18 de gener de 2012 | 18:51h
Conec a persones que desviuen a base de menús d'emocions incontrolades. No viuen bé ni malament, desviure's és la seva forma de viure.
Entren en un estat d'afecció apassionat i salten de l'alegria a la sorpresa, de la sorpresa a la ràbia, de la ràbia a la por, de la por al fàstic, del fàstic a la pena, transitant per la nostàlgia tenyida d'avorriment, a l'ansietat amb gust de gelosia, a la vergonya de rals o suposades culpabilitats, i aterren aquest vol gallinaci sentint pietat d'elles mateixes.
Amb sort, recuperaran l'esperança espúreament, o ni tan sols passaran per aquesta pausa i reemprendran dins el bombo de sentiment barrejats com l'escudella, l'extracció aleatòria dels números als que que mai toca el premi de l'equilibri.
Els sentiments son les píndoles de la vida i s'han de prendre amb mesura perquè l'efecte sigui de pessigolla - una ploma que frega la pell- i no de petard que obre la carn.
La por, segons diuen els psicòlegs, és fonamental per a poder viure; prepara per una resposta a una situació desagradable i, ben administrada, fa de pedestal al valor, es modela com el fang d'escultor adaptan-la a situacions diverses, constantment i amb ma lleugera.
josepselva |
dilluns, 16 de gener de 2012 | 10:11h
VUIT-CENTS SETZE MILIONS QUATRE-CENTS QUARANTA-NOU MIL SETANTA-SIS EUROS AMB NOU CÉNTIMS D'EURO.
Aquesta quantitat és la que ens costa mantenir els Mossos d'Esquadra segons consta al projecte de pressupostos de 2012 (vegeu arxiu adjunt).
Tots intuíem la desmesura d'aquest cost, però ara veiem clar que no és només excés, sinó error. Cal suprimir del tot una despesa que és innecessària i duplicada quan la feina del Mossos ens la pot fer molt mes ben feta professionalment, amb mes experiència i disciplina, i menys vilesa, la Guardia Civil. I a cárrec dels Presupuestos Generales del Estado Español.
Si es va crear una policia pròpia, no era per portar l'escut de les quatre barres a l'uniforme, ni tal sols perquè ens parlés en català, sinó per un idea renovada de seguretat ciutadana al servei de les persones que vivim a Catalunya i amb lleialtat als conceptes per els que diem que som una nació.
Ni l'un ni l'altre d'aquest dos objectius s'ha complert i, a banda d'analitzar els perquès, cal suprimir radicalment la despesa per dedicar aquests 816.449.076,09 euros a altres coses molt mes necessàries.
Proposo una recollida de signatures per impulsar una ILP que suprimeixi el cos de Mossos d'Equadra i encarregui provisionalment la seguretat ciutadana a un cos professional i amb experiència, que s'hagi demostrat disciplinat i eficient. A l'Estat Espanyol, al que encara pertanyem, només hi la la GC que compleixi aquestes condicions. Un cop independents ja tornarem a crear, mes ben fet i amb mes criteri, el nostre propi sistema de seguretat ciutadana.
josepselva |
dissabte, 14 de gener de 2012 | 11:48h
Feia patxoca al principi, cap al 1984, veure que els Mossos d'Esquadra ja havien descobert la sabata i guardaven les espardenyes per a les solemnitats (en aquest païs anormal sempre anem al reves).
Es va encaminar la cosa cap a la normalitat batejant l'Escola de Mossos com “De Policía de Catalunya”, i alguns catalanets i catalanetes amb vocació, -i fins i tot “amb íl·lusió”!- s'hi van apuntar per esperit de servei al país seu que, avançant com un centpeus, anava coix només de noranta-nou potes.
Va ser escollit el Vallés (com el Vallés no hi ha res) per muntar la fabrica dels polis que havien de repartir, quan calgués, faves a la catalana (com deia la Trinca) i es varen preparar els motlles del “nostre” model policial. Havien d'emmotllar-se pel mateix patró i no els calia patrona com a la Guardia Civil. Aquesta va ser la primera cagada: on no hi ha patró, mana mariner i sense padrins no hi ha bateig.
No se si en Sellarés i als altres tècnics que teníem en aquest assumptes, que eren pocs, ho varen fer prou be o no, el cas és que els resultats a vint anys vista són decebedors, més que decebedors, inútils, insultants.
Els Mossos ni tan sols han aprés que no es pot fer servir la llengua com a porra.
josepselva |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 17:16h
El senglar m'ha roncat, el conill ha fugit, la tórtora ha volat, perdius i llebres guillen, grúes i cigonyes s'espanten, esquirols i guineus no es deixen veure.
La bona convivència entre animals i persones es va acabar quan Eva i l'ofidi, filosofant -segons diu la Bíblia-, van arribar a la conclusió que el lliure albir era millor que el paradisíac estat del benestar de Déu. I des d'aleshores, el corc que s'instal·là en l'ànima vivent, insatisfeta de tanta bonior, sempre més ens ha mossegat les tripes. Potser hauria passat de totes maneres, però el Paradís Terrenal havia de durar poc, perquè no era un bon negoci.
Com el Paradís Celestial, que després ens han promès als bons minyons, matava d'avorriment i, o bé Déu es va equivocar de bon tros en modelar als Reis de la Creació, o tenia un pla secret d'experimentació que encara no ha donat resultats definitius.
Dels éssers vius, en que després hem dividit en espècies, una d'elles havia de perdre perquè de minerals sols no se'n viu, ni atipen prou; la sacrificada va ser l'especie vegetal, que no es queixa, rebrota, té órgans sexuals sense líbido, i es tan abundant que fa de mantell del sól i de pica a Flandes, s'arbora i s'enxarxa, no li ve de mil milions d'enciams.
Va quedar l'especie animal, per devorar-se els uns als altres en lluita per la possessió territorial i per l'alimentació carnívora. Els fills d'Eva i els parents de l'ofidi havíem partit peres: ocell menja insecte, gat menja ocell, lleó menja gat. Home mata lleó.
Quan l'economia va pel pedregar, els experts econòmics amb càrrec executiu donen una expilació del fet, els experts econòmics teòrics en donen unes altres, els comentaristes professionals -que no són experts en res i pretenen ser-ho en tot- desmenteixen a uns i altres, i la majoria dels mortals amb dos dits de front no ens creiem ni un borrall del que diuen tots plegats.
Hi ha molta gent que ni s'assabenta de tot aquest guirigall perquè altra feina te que esbrinar les causes, quan els efectes es plantifiquen davant del nas, i aleshores saber d'on ha vingut la plantofada es força irrellevant quan ja t'han girat la cara. Però tot i així, sempre defenso fer recopilatori de l'origen de les mentides i mitges veritats
És sabut que s'agafa abans un mentider que un coix, i les crosses amb les que es volen aguantar les mentides oficials son tan ostentoses com la cama de fusta, el pegat de l'ull i el lloro de Long Jhon Silver, pirata famós i antecessor dels cràpules que seuen als consells de ministres i als consells d'administració, a les taules de negociacions i a les cimeres, on avions presidencials, rams de flors i banquets “de treballl” ornen discussions ben peixades que haurien pogut fer-se per videoconferencia a cost zero. Les institucions que mes presumeixen de respectables han aconseguit empastifar-ho tot.
Segons llegeixo aquí,200 estats del mon es deuen diners els uns als altres en la desmanyotada xifra de 500 bilions d'eurons, i ningú pot ni podrà pagar el deute.
Això era cosa ben sabuda des de feia anys, però n'hi va haver prou que un dia, la roda de pagar amb diners manllevats trenqués un radi, perquè la resta de radis i rodes es posessin a tremolar de la por de ser el següent, i l'autopista de molts carrils es convertís en le pedregar de la Paris Dakar.
És una simplificació explicar-ho així, però d'aquesta manera s'entén, i aquest aclariment d'on ve el primer “per què” interrogatiu (anomenat també Mourinhós) és essencial per entendre els següents perquès causals.
Al nostre país (i que cadascú escolleixi) després d'anys i panys de posar l'estora vermella a les multinacionals i exalçar el proteccionisme obrerista plasmat en allò que en diuen l'Estat del benestar, els cervells pensants s'han adonat que ni grans inversors ni sindicats reivindicatius ens trauran el ventre de pena.
Els uns perquè han fugit a protegir el que queda dels seus paradisos i els altres perquè no es volen suïcidar reconeixent que han viscut d'explicar falòrnies a unes masses, irritades ara perquè els han escapçat els dits llargs del consum i els luxes de xiquets aviciats que el crèdit compulsiu feia possible.
Com sempre passa quan s'acaben els recursos propis, tiren dels aliens i pretenen entabanar al proïsme per veure si seguirem estirant el carro gratuïtament. Ara deixen anar el discurs de la creativitat, de la innovació i, sobretot de la empreneduría. Aneu, i que us moqui la iaia.
josepselva |
divendres, 6 de gener de 2012 | 02:18h
Melissa, Gaspy i Besaara caminen juntes, una al costat de l’altre. La nit es plácida i faría un fred suportable si no fos que el vent que s’ha girat al pondre’s el sol descabdella les fulles apilotonades i aixeca el polsim de terra.
Fa només una setmana que es varen conèixer a Tashkent, on totes tres, havent imaginat mil cops fer realitat el viatge per la Ruta de la Seda, eren a la ciutat que n’obre una de les mil portes d’entrada als mil i un viaranys que n'travessen l’Asia Central fins la Xina.
Mai sabran com és que la vigília de la partida, aquella nit estrellada, va captivar les seves voluntats fins al punt de voler perseguir les constel·lacions i abastar amb les mans la més brillant de les estrelles d’hivern. Potser Sirius, o Capella, o Rigel, o Betelgeuse?.
Mai sabran com el desig il·lusori d’abastar aquells punts brillants en mig la negror pot ser mes fort que l’ansia de partir l’endemà per iniciar un viatge fet realitat després de somiar-lo mitja vida.
No s’explicarán com, abans de clarejar, cadascuna havia decidit seguir un altre viatge interior que les portaria a retrobar-se de matinada en un aeroport desconegut d’un país ignorat, vora la Mediterrània que mai havien contemplat.
I ara caminaven juntes per una ciutat estrangera a la recerca dels mites de l’infancia, guiades per les mateixes estrelles de Tashkent, mes properes, que després d’un llarg camí cap enlloc les havia reunit altre cop. Sí, les Reines que ho són de bon llinatge, saben quan han arribat al lloc on “estable” vol dir establir-se.
Varen aprendre que mai s'arriba tan lluny com quan no es va enlloc.
L'Angela va dir NO i el Szarko SÍ. I va ser que no. Qui ha dit que les dones no manen mes que els nans?. Els Eurobons no van ser bons però els euros, sí. I a grans mals, grans remeis.
Si els Eurobons no podeien ser la peça per garantir el deute sobirà dels Estats emmerdats amb l'Euro, i els mercats deien que avui no es fia i demà tampoc, a no ser que els interessos de les subhastes de deute dels Estats, pobrets, enfilessin els tipus d'interès com l'enxaneta puja al castell, aleshores a l'últim li tocava apagar el llum. Pobrets Estats, mira que me'n fan de pena!. Estan mes pelats que un aturat sense subsidi, però hi ha una petiiita diferència, mooolt petiiita..
L'aturat esta venut i ningú el comprarà, en canvi els ESTATS (així en majúscules) SOBIRANS (més majúscules) tenen tota la panòplia del sistema econòmic, legislatiu i executiu a la seva disposició, poden fer legalitats i il·legalitats impunement, que per aixó tenen un Jan Pallom (jo m'ho cuino, i ningú sap com). I vist que l'Angela-walkíria no es va deixar portar a l'hort pel barrufet-rondinaire Nicolás, i els mercats vinga a collar i collar, alguna se'n havien d'empescar els pobres Estats per sortir de la puta misèria. I varen cridar al Mario Draghi, caçador experimentat d'oportunitats, expert en enginyeria financera de la fina, pastat al obrador de can Goldaman, on del sacs en fan or, com els catalans de les pedres fem pans, que tot just havia arribat a l'armeria del BCE. I prenent una escopeta de dos canons la carregá d'euros fabricats a corre-cuita: 244.595 milions d'euros a l'un i 244.595 milions a l'altre. Apuntá a Europa i... dispará. Paaaaammmmm!!!, (un casí) paaaaammmmm!!!. (un altre que també).
