Pols d'estels

Convidats pel Parc Natural de la Serra d’Irta al Baix Maestrat, fa uns dies explicàrem al públic que s’acostà a l’Auditori de Santa Magdalena de Polpís (el Baix Maestrat) els problemes que causa sobre el medi ambient un enllumenat ineficient, sobredimensionat i insostenible. En èpoques de retallades energètiques amb la finalitat de disminuir la dependència del gas, és interessant conèixer que l’enllumenat ornamental, vial, nadalenc, d’aparadors i negocis és una font immensa de despesa energètica innecessària. Amb la regulació dels horaris d’encesa i apagada dels aparadors, estant apagats quan no hi ha clients i no competint per tenir instal·lacions de llums de Nadal cada vegada més grans i cares son bones maneres d’estalviar, però també de preservar el medi ambient i la salut humana.

A més a més, la llum artificial nocturna afecta les zones naturals com la Serra d’Irta, incidint en el desenvolupament normal de la vida silvestre. La mobilitat, l’alimentació, la reproducció d’aus i d’insectes i la pol·linització de les plantes se’n ressenten en les àrees il·luminades. La llum artificial nocturna s’hauria de considerar un agent contaminant i, per tant, s’hauria de posar uns límits a l’emissió.

Com que les nostres xarrades sobre contaminació lumínica van sempre acompanyades de demostracions pràctiques, després pujàrem en cotxe a l’Alt de la Bota, situat al bell mig de la Serra d’Irta. Allí faríem l’observació prevista de la Lluna, els planetes i nebuloses i la sessió de fotos del cel. El lloc és un indret magnífic des d’on s’hi veu la mar a l’est, Peníscola i el seu palau-castell al nord-est i Benicarló al nord. El delta de l’Ebre es veu com una costa baixa entrant dins la mar. Tanmateix el vent que bufava en aquest punt ens va obligar a moure’ns una mica més avall, a l’encreuament amb el camí que du al Castell de Polpís.

Des d’aquest punt la vista també era magnífica. Al fons de la mar s’hi veia la llum intermitent del far de les illes Columbretes cap al sud-est i la filera llarga dels vaixells fent cua per a entrar al port de Castelló.

En fer-se de nit, ja amb el telescopi muntat, arribaren els caminadors que després de la xarrada havien emprés el camí del Castell per arribar ací. Les llums de Peníscola i Benicarló pujaven al cel nocturn cap al nord-est mentre que cap al Sud-oest, Torreblanca, Alcossebre embrutaven de llum la volta celeste. El cel nocturn del Parc Natural clarament ha millorar. Així i tot, malgrat la presència de la Lluna en quart creixent, la Via Làctia es veia prou clarament. Caldrà tornar-hi per veure-la sense la presència de la Lluna.

I mentre sopaven un entrepà reparador, pogueren admirar la Lluna, ben prop del quart creixent.  En fer-se cada vegada més fosc, la Via Làctia se’ns mostrava primer amb una presència etèria, després era clarament visible com un núvol blanquinós que partia des de l’horitzó sud, entre les constel·lacions de l’Escorpí a la dreta i Sagitari a l’esquerra. Uns dels presents, astrònoms aficionats, miraren la zona amb prismàtics i descobriren M7, el cúmul estel·lar de Ptolomeu, a la cua de l’Escorpí, que enfocat amb el telescopi apareixia magnífic.

Mentre explicava les constel·lacions del nord celeste, l’Ossa Major, la Menor i Cassiopea, un brillant bòlid travessà la zona, des de l’estrella polar fins al sud de l’Ossa Major. Un meteor dels Perseids, potser. L’observació del cel a ull nu regalà aquestes sorpreses. Més endavant continuàrem amb les històries mitològiques de les sagues de Cassiopea i l’Escorpí.

La nebulosa anular de la Lira (M57) estava fantàstica, quasi en el zenit. El final d’un estel semblant al Sol que ha acabat com una nebulosa planetària amb un estel nan blanc al mig. Però ja era hora de veure Saturn amb els anells, junt amb Tità al nord i Rea al sud.  Finalment poc abans de les 12 de la nit, Júpiter eixí de les aigües del Mediterrani i manifesta la seua presència.

Ja a la una de la matinada la gent començà la baixada cap a Sant Magdalena mentre nosaltres recollíem el telescopi. Baixaríem mesurant la brillantor del cel de la Serra d’Irta amb el detector SQM i després faríem una ruta pel Baix Maestrat fins les 4 de la matinada.

Gràcies a Leonor i Alícia, les tècniques del Parc Natural, per les atencions.

El cap de setmana passat se celebrà a Aras de los Olmos (els Serrans) el congrés RETA 2022, la Reunió Europea de Telescopis Astronòmics. L’any 2010, així com el 2017 ja s’havien reunit ací, però la mort de Leopoldo Vicedo, pare fundador i organitzador del RETA i els anys de pandèmia van aturar temporalment la celebració d’aquesta trobada fins que l’agrupació astronòmica AstroAras va assumir el repte de tornar-la a celebrar, amb una actualització del nom i objectius, que, a partir d’ara, tindrà un abast europeu.

La nova etapa del RETA serà la de recuperar aquesta trobada de manera anual; aquesta vegada, no serà únicament la concentració de telescopis de fabricació casolana, sinó a més, la de telescopis comercials, on sovint s’hi incorporen accessoris a criteri de les persones propietàries. Es pretén alhora donar-li un caràcter internacional per convidar a qui ho desitge a acostar-se a intercanviar experiències observacionals sota els millors cels del sud d’Europa. És per això que s’anima que astrònoms de tot Europa també hi puguen participar, afegint tècniques d’observació de cel profund i fins i tot desenvolupar conferències i tallers sobre la matèria.

Un centenar de persones aficionades a l’astronomia ens aplegarem a Aras de los Olmos a partir de la vesprada del divendres 29 per escoltar les ponències i participar en els tallers de diverses temàtiques. Però, sobretot, el que ens interessava era traure els telescopis a la nit de l’Alt Túria i gaudir dels cels foscos presidits per una potent visió de la Via Làctia. El contacte amb astrònoms d’altres indrets, amb molta experiència observacional, és sempre molt enriquidor.

Tanmateix l’oratge no ens acompanyà gens i ens feu la guitza durant tot el cap de setmana. El divendres a la nit Miguel ángel Vera Bruceño, astrofotògraf, ens preparà un suggerent taller de fotografia astronòmica. La Via Làctia es veia preciosa, eixint de l’horitzó sud entre l’Escorpí i Sagitari, però només es pogueren fer algunes imatges de prova. Una capa densa de núvols puja en pocs minuts i ens tapà la visió de la Galàxia.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es feren una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis i a l’observació astronòmica.

Dissabte 30 de matí va ser la inauguració oficial del RETA 2022. Després de la benvinguda protocol·lària de l’alcalde d’Aras de los Olmos, Rafael Giménez, el president de la FAAE, Joaquín Álvaro, ens presentà la situació de l’astronomia amateur en l’estat espanyol en comparació amb la dels aficionats de França, Itàlia i Portugal, alguns dels quals participaran segurament en els pròxims RETA, els programes Pro-Am de col·laboració amb els professionals de l’astronomia i el problema creixent de l’envelliment dels associats.

Joan López Vila, constructor artesà admirable de telescopis Dobson, ens feu una demostració pràctica espectacular del procés de poliment del mirall d’un telescopi. Amb un dispositiu casolà i una radial amb disc de tall de diamant va desbastar en minuts un cristall quan el procés habitual hi calen dies de treball. Quan acabà la demostració, muntarem uns pocs telescopis solars, amb llum blanca, Halfa i CaII, per veure el gran festival de taques i protuberàncies que presenta ara mateix el Sol. Mentrestant els periodistes de la televisió valenciana À Punt ens gravaren i preguntaven.  A les noticies de la nit es va presentar aquest reportatge (a partir del minut 23:30).

Acabades les activitats externes, passarem a la sala del teatre per escoltar la darrera ponència del matí. Josep Masalles, expert en l’observació d’eclipsis, ens explicà detalladament els pròxims eclipsis solars que travessaran la península ibèrica i quines tècniques senzilles tenim a l’abast per veure’ls o fer-ne fotografies. En especial ens parlà de l’eclipsi de sol del 12 d’agost de 2026, que es podrà veure quasi sense eixir de casa.

Després de dinar es reprengueren les activitats amb les xarrades de Carlos B. Olmos  (@Blueastrophotography en Instagram) sobre fotografia astronòmica i Joanma Bullón, president d’AstroAras, que presentà el projecte UltraMessier per tractar de veure 400 objectes de cel profund en una sola nit. Tot aprofitant el catàleg Messier i Caldwell, el seu repte va molt més enllà: “ULTRA MESSIER”, amb un catàleg que pretén arribar als 1800 objectes del cel dels quals ja n’anticipa 300 en aquest fitxer.

La nit es presentava incerta, amb alguns núvols que passejaven amunt i avall. La previsió era dolenta amb possibilitat de tempestes a les primeres hores de la nit. Tanmateix a poqueta nit s’arrasà i es decidí muntar els telescopis. Però en fer-se de nit la tempesta arribà puntual i encara que només caigueren 6 litres ja no es va poder observar res de res.

El RETA 2022 acabà diumenge 31 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas (Gúdar-Javalambre) de la mà d’Alejandro Vera i Álvaro, tècnics del centre. Després d’anys d’incerteses, amb la pandèmia pel mig, aquest centre d’interpretació del cel nocturn de la Comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, obrirà oficialment les portes cap a Nadal, després que s’acabe el procés de museïtzació que està engegant una empresa externa. Mentrestant fins a setembre es pot visitar com a un assaig.

A  l’explanada superior podem trobar huit cúpules, dues de les qual allotgen els telescopis més importants: el telescopi solar GTS, un telescopi refractor apocromàtic de 150 mm d’apertura i relació focal nominal f/7 i el GT80, un telescopi de 80 cm d’apertura, f/7, de muntura altazimutal en configuració Ritchey-Chrétien amb dos focus Nasmyth. Els tècnics, molt amablement, ens mostraren les característiques dels instruments.

Per la vesprada tornàrem a Aras de los Olmos, per visitar Big History, el nou Centre de Divulgació Científica i Mediambiental, El centre consta de diverses àrees temàtiques: paleontologia, botànica, energies renovables, història i finalment astronomia. En astronomia podem gaudir, entre d’altre equipaments, d’un telescopi de 60 cm i d’un planetari digital d’unes 40 places. El responsable de l’àrea astronòmica, Roger Mira, ens va fer una visita guiada per l’edifici, cosa que vàrem agrair molt.

Un cap de setmana molt interessant, refermant amistats de tot arreu i aprenent molt d’instrumentació pràctica. Llàstima de l’oratge que ens ha impedit veure en tot la seua plenitud el meravellós cel nocturn de l’Alt Túria.

Agraesc a AstroAras la magnífica organització, especialment a Joanma Bullón, Luís Farinós i Maria Jesús Garrido per les seues dedicacions a que tot funcionara correctament.

Imatges:
1.- Visita a Galáctica, Arcos de la Salinas. Luís Farinós.
2.- Aras de los Olmos, els Serrans, Reta 2022. 31 juliol 2022. 01:00. Miguel Ángel Vera Broceño
3.- Joan Lopez Vila al costat del polidor d’espills. Luís Farinós.
4,5,6.- Visita a Galáctica, Arcos de la Salinas, Enric Marco

Finalment ja sabem quin aspecte té el forat negre supermassiu que es troba just al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia. Ja feia 15 dies que s’anunciava una conferència de premsa a la seu de  l’ESO (European Southern Observatory) a Munic i tothom estava expectant.

I passades les 3 de la vesprada d’ahir es va revelar la imatge del centre galàctic. La zona fosca central és l’ombra del forat negre que queda amagat allí dins. Al seu voltant, els remolins de gas calent, escalfats per la fricció emeten radiació de ràdio que podem detectar. Els fotons que aconseguiren escapar de l’abraçada de la bèstia còsmica ens dibuixen així un anell brillant al voltant de l’ombra del forat negre.

La imatge ha estat produïda per un equip d’investigació global anomenat ‘Col·laboració del Telescopi d’Horitzó de Successos’ (Event Horizon Telescope Collaboration, EHT), utilitzant observacions amb una xarxa mundial de radiotelescopis, entre els quals es troben el radiotelescopi IRAM al Pico Veleta, Granada, el radiotelescopi del Pol Sud i la xarxa de més de 60 antenes d’ALMA a Xile.

Sara Issaoun de la Universitat de Harvard contava a la conferència de premsa: “Aquesta imatge ens confirma, per primera vegada, amb proves directes que Sgr A * és un forat negre.  La mida angular de la zona fosca és d’uns 52 microsegons d’arc, equivalent a la imatge d’un bunyol a la Lluna vist des de la Terra a ull nu. Com que la mida de l’ombra d’un forat negre està relacionada amb la seua massa, podem utilitzar-la per confirmar que la seua massa és d’uns 4 milions de vegades la del Sol. Això està exactament d’acord amb les prediccions d’Einstein de la Relativitat General!  Sgr A* sembla molt semblant a la primera imatge d’un forat negre que s’havia obtingut abans, la de M87*, tot i que els dos són molt diferents i es troben en entorns molt diferents. Això ens diu que, independentment de la mida de l’entorn, l’espai al voltant d’un forat negre estarà dominat per la gravetat.”

Durant anys ja s’havia estudiat el moviment d’estels orbitant al voltant d’un objecte invisible, compacte i molt massiu al centre de la nostra galàxia, la Via Làctia. L’estudi d’aquestes òrbites durant 25 anys amb l’us de la tercera llei de Kepler va permetre calcular-li una massa de més de 4 milions de masses solars i, per tant, pensar molt contundentment que aquest objecte –conegut com a Sagitari A* (o simplement Sgr A*)– és un forat negre supermassiu. Per aquests treballs, Reinhard Genzel i Andrea Ghez van rebre el premi Nobel de Física l’any 2020. Ara les observacions i la imatge publicada ahir proporcionen la primera evidència visual directa d’aquest forat negre.

Aquest és el segon forat negre del qual es té una imatge directa. El primer que es va fotografiar, i la imatge del qual va ser publicada en l’abril de 2019 també per EHT, és el que habita el centre de la galàxia M87, a poc més de 50 milions d’anys-llum. Un forat negre enorme de 6500 milions de masses solars i tan gran que el nostre sistema solar cabria perfectament dins del seu horitzó d’esdeveniments (277.5 ua). En aquesta ocasió, la imatge que publica l’EHT és la del cor de la nostra pròpia galàxia, un forat negre molt més petit, amb una massa de només 4 milions de sols situat a només uns 27.000 anys-llum de la Terra.

Aquest assoliment d’ara ha estat considerablement més difícil que el de M87*, malgrat que Sgr A* està molt més prop de nosaltres. “Encara que el nostre centre galàctic està molt més a prop que M87*, també té una massa molt menor, la qual cosa fa el seu horitzó d’esdeveniments molt més xicotet que el de M87* (tan sols uns pocs minuts-llum)”, afig Iván Martí-Vidal, investigador GenT de la Generalitat Valenciana a la Universitat de València i autor dels algorismes de calibració que van permetre la participació del telescopi mil·limètric ALMA (el més sensible del món) en aquestes observacions. “En ser un forat negre tan xicotet, la seua lluentor i la seua forma poden canviar de manera molt ràpida, i això representa seriosos problemes a l’hora de generar la seua imatge amb els nostres radiotelescopis”.

“Un trosset d’aquesta imatge porta segell valencià”, afirma Iván Martí Vidal. A més, l’equip valencià ha contribuït a l’anàlisi de la reconstrucció de la imatge amb un dels diversos algorismes desenvolupats en l’EHT. “La grandària aparent de l’anell d’aquest forat negre és similar a la d’una pilota de tennis en la Lluna”, afirma Alejandro Mus, estudiant GenT a la Universitat de València i un dels investigadors que va fer possible la correcció dels efectes del plasma interestel·lar en la imatge del forat negre. Per a obtindre la imatge d’un objecte tan minúscul en el cel, l’equip de l’EHT va crear una xarxa de huit radiotelescopis, combinats per a formar un únic telescopi virtual de la grandària de la Terra. L’EHT va observar Sgr A* durant diverses nits d’abril de 2017, recopilant dades durant moltes hores seguides, de manera similar a com una càmera fotogràfica tradicional faria una imatge amb un temps d’exposició molt llarg.

Un del problemes que van haver d’afrontar els investigadors va ser com tractar la gran variabilitat de Sgr A* i el seu ràpid gir.  Un objecte que es mou en minuts mentre necessites hores per captar els senyals seria com fer un TAC a una persona que balla la samba!. Així que de moment han usant només dades dels moments més tranquils de Sgr A* i han deixat les dades més mogudes per a estudis posteriors. Iván Martí-Vidal comenta que el dia més mogut va ser l’11 d’abril del 2017 quan l’objecte acabava d’experimentar un brot d’emissió de raigs X. Aquestes dades són difícils d’analitzar però alguna cosa ja s’ha publicat.

L’equip d’investigació de l’EHT va haver de desenvolupar noves i sofisticades eines que tingueren en compte el moviment del gas al voltant de Sgr A*. “Bàsicament, vam haver de reinventar les tècniques d’interferometria astronòmica, en les quals es basen els telescopis com l’EHT”, afirma Alejandro Mus, el projecte de tesi del qual GenT versa precisament sobre el desenvolupament de nous algorismes que permetran, en un futur pròxim, obtindre imatges de major qualitat a partir d’aquesta mena d’observacions.

Un fet que ha sorprés és que l’anell brillant al voltant de Sgr A* està pràcticament de cara a nosaltres, gira en sentit antihorari com també ho fa el forat negre i que tots dos mostren una inclinació d’uns 30º respecte al pla de la Via Làctia. Això ho podem afirmar entre altres coses perquè veiem l’anell brillant complet, sense talls ni zones més primes que resultarien si el veiérem de perfil. Que l’eix de gir del forat negre, des d’on pot haver eixit en el passat o podria eixir en el futur un doll de plasma altament magnetitzat, estiga quasi en direcció cap a la Terra  és interessantíssim però altament inquietant com a mínim.

Respecte a la reconstrucció de la imatge a partir de les observacions interferomètriques de l’EHT, el telescopi IRAM-30m de Sierra Nevada (a Espanya) va jugar un important paper. “El radiotelescopi IRAM-30m va ser l’únic de tota Europa que va poder participar en aquestes observacions. Aquest telescopi ha aportat valuosa informació per a la reconstrucció de la imatge de SgrA*”, afirma Rebecca Azulay, que va participar en les observacions des del telescopi IRAM-30m.

Aquest treball ha sigut possible gràcies al talent i l’esforç d’un equip d’investigació de més de 300 persones, en més de 80 institucions de tot el món. L’equip de l’EHT està especialment satisfet per tindre per fi imatges de dos forats negres de grandàries molt diferents, la qual cosa ofereix l’oportunitat d’entendre com es comparen i contrasten. També han començat a utilitzar les noves dades per a provar teories i models sobre el comportament del gas al voltant dels forats negres supermassius. Aquest procés encara no es comprén del tot, però es creu que exerceix un paper clau en la formació i evolució de les galàxies.

“A poc a poc, anirem obtenint més i millors imatges (i fins a pel·lícules) dels forats negres supermassius més pròxims a la Terra”, conclou Martí-Vidal, “la qual cosa farà possible estudiar, de manera directa, com es comporta la naturalesa en aquestes extremes regions, tan pròximes a la frontera de l’espai i el temps”.

Altres valencians que formen part de la Col·laboració EHT, a més d’Iván Martí-Vidal i Alejandro Mus, són Juan Carlos Algaba (Universitat de Malaia), Rebecca Azulay i Eduardo Ros (tots dos a la Universitat de València i a l’Institut Max-Planck de Radioastronomia, Alemanya, quan es van realitzar les observacions).

Més informació:

Iván Martí-Vidal: “Cuando veo las imágenes que hemos obtenido de estos agujeros negros siento vértigo” The Conversation. 12 maig 2022.

Entrevista als meus companys Iván Martí-Vidal i Alejandro Mus per a les Notícies de la nit, d’Àpunt de divendres 13 de maig de 2022.
Científics de la Universitat de València participen en la presa de la impressionant imatge de Sagitari A. Notícies de la nit, d’Àpunt de divendres 13 de maig de 2022

Fa uns dies l’equip de Xavier Solà, que condueix el programa La nits dels ignorants a Catalunya Ràdio, contactà amb nosaltres per preguntar-nos sobre el curiós món dels escarabats piloters i la dèria curiosa que té l’espècie africana de fixar-se en la Via Làctia per a aconseguir caminar en línia recta mentre arrossega una gran bola de fem. Es podria esperar que els escarabats piloters mantingueren els seus “nassos a terra”, però en realitat estan molt en sintonia amb el cel.

Xavier Solà entrevistà a Ximo Baixeras,  entomòleg de la Universitat de València i membre de Salvem la Nit, grup de treball sobre contaminació lumínica, sobre l’escarabat piloter i el  mon a Catalunya Ràdio.

Entrevista a Ximo Baixeras. El fascinant món de l’escarabat piloter. La nit dels ignorants. 27 gener 2022. A partir del minut 28.

———————————————————-
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/la-nit-dels-ignorants/la-nit-dels-ignorants-30-de-00-a-01-h-27012022/audio/1123593/

Iván Martí Vidal
Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació
ISBN: 978-84-7822-886-7
Any: 2021

Acostumats a viure en aquesta part de l’Univers on tot és tranquil i lent, on n’hi ha prou amb la Llei de Gravitació de Newton, és fascinant saber que existeixen altres parts del Cosmos on tot és violència i l’espaitemps es retorça de manera inimaginable. Aquests llocs, situats en les proximitats dels forats negres, posen a prova les nostres teories físiques. Ací Newton no és suficient i hem de recórrer a la Teoria de la Relativitat d’Einstein per a explicar els estranys comportaments de la matèria i l’energia.

Aquestes estrelles mortes, abans mers objectes teòrics, van entrar triomfalment en la realitat amb el descobriment del forat negre supermassiu de la nostra galàxia i en obtindre senyals de les seues col·lisions en els detectors LIGO i VIRGO. Gestes que es van premiar amb dos premis Nobel de Física.

Però aconseguir veure l’aspecte d’un forat negre és una altra cosa. Ens interessa poder distingir tots els detalls del monstre estel·lar, veure les seues diferents capes fins a arribar a l’horitzó d’esdeveniments, el seu disc d’acreció i, sobretot, poder explicar com es formen els seus energètics dolls relativistes. Un nivell de detall tan enorme només pot aconseguir-se amb la tècnica VLBI, és a dir, amb l’ús d’una xarxa mundial de radiotelescopis d’una sensibilitat extrema i a longituds d’ona mil·limètriques. Un somni difícil d’aconseguir.

Finalment la col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT) va aconseguir obtindre la imatge icònica dels voltants del forat negre supermassiu de la galàxia M87. Una imatge que va meravellar al món el 10 d’abril de 2019.

Iván Martí Vidal, un dels més destacats membres de l’EHT, en Viatge al centre d’un forat negre, ens compta de primera mà els reptes científics i tecnològics que s’han hagut de superar i els esforços humans que s’han requerit per a aconseguir aquesta imatge. Un èxit que sense la contribució essencial d’Iván no haguera sigut possible.

El llibre comença recorrent els punts més rellevants de la Relativitat d’Einstein. S’explica la paradoxa dels bessons, els invariants relativistes i les propietats curioses de l’espaitemps. Més endavant s’introdueix el Principi d’Equivalència, pel qual un camp gravitatori és equivalent a una acceleració; es parla de la no existència de la simultaneïtat en l’univers. Tot això assaonat amb explicacions i exemples originals d’Iván que, com confessa, li han portat moltes hores de reflexió.

Els següents capítols es dediquen a descriure l’anatomia dels forats negres, com les seues propietats depenen de la seua massa i rotació, com es comporta la matèria en els seus voltants i com s’altera el temps en l’horitzó d’esdeveniments. És fascinant comprovar de quina manera gira la matèria al seu voltant formant un disc d’acreció, ionitzant-se i calfant-se, mentre va caient en espiral en les gargamelles del monstre còsmic, alhora que els raigs de llum són atrapats per sempre en el conjunt d’òrbites que formen la fotonoesfera. Però, d’alguna manera, una part d’aqueixa matèria és regurgitada a l’espai en forma de dolls relativistes.

En els últims capítols del llibre, Iván ens compta, de manera apassionada, com la xarxa mundial de radiotelescopis usada, amb ALMA com a peça fonamental, va aconseguir captar alguns dels pocs fotons que van aconseguir escapar de la fotonoesfera del forat central de M87 fa més de 50 milions d’anys. Així mateix, ens descriu el tipus d’algorismes que van ser necessaris per a poder traure la informació de les precioses dades rebudes i reconstruir el seu aspecte real.

Lluny de ser aquest el final de l’aventura, a EHT se li augura un futur brillant. A més de revelar-nos pròximament l’estructura del camp magnètic al voltant del forat negre central de M87, usant polarimetría de la qual Iván és un expert, s’estan analitzant actualment les dades que ens donaran imatges del forat central de la Via Làctia. A més, EHT buscarà també nous objectius i per tant continuarà donant-nos alegries en els pròxims anys.

Retornem admirats de les meravelles del cel de la Tinença de Benifassà.  Tan siga de dia com de nit, aixecar el cap i mirar el moviment dels núvols, el blau intens de l’atmosfera, la negror plena d’estrelles del firmament, totes les variants del seu cel enamoren.  De fet, el cel de la Tinença és un dels grans valors naturals, de moment encara no massa valorat, del Parc Natural que ocupa en gran part la comarca.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units utilitza un lema molt clar: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. I això justament és el que passa amb el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Multitud d’animals són nocturns i, per tant tenen la nit com el seu habitat natural. Insectes, especialment papallones, rosegadors, ocells, amfibis són molts d’ells nocturns. I, per a tots ells, tindre un cel nocturn de qualitat és essencial.

Després de quatre visites als pobles de la Tinença, puc afirmar que un dels valors del Parc és el cel nocturn. Un cel que, en absència de la Lluna, és molt similar als cels de l’Alt Túria on es troben els telescopis de la Universitat de València o els de l’Associació Valenciana d’Astronomia. Amb poca contaminació lumínica les estrelles, les nebuloses i la Via Làctia brillen intensament.Enguany, aquest cel ens l’hem trobat a Coratxà. Des de l’ermita de Sant Jaume, la visió dels planetes Júpiter i Saturn a la dreta de la Via Làctia, la Lluna en quart creixent, la Via Làctia eixint de l’horitzó, passant pel mig del Triangle d’estiu i arribant, cap al nord, a Cassiopea, era espectacular. El cúmul doble de Perseu es veia a ull nu i prop de l’estrella Mirach de la constel·lació  d’Andròmeda s’endevinava una taqueta blanca, la nostra gran galàxia veïna.

Fins i tot, des de dins del poble, a través de la finestra de l’habitació de l’Hostatgeria Sant Jaume on ens allotjàvem, vaig poder captar una nit la bellesa de l’Òssa Major i de tota la zona nord del cel.

Finalment les postes de Sol de la Tinença també són un regal per als sentits que cal tindre en compte.  Ja ens van dir que moltes vegades deixen espectacles ben fotogènics.

El cel de la Tinença de Benifassà és un recurs natural que s’hauria de considerar en la potenciació del Parc i de la comarca de la Tinença.

Imatges de Ángel Morales-Rubio i d’Enric Marco.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units utilitza un lema molt clar: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. Un lema que és molt adequat ja que és justament el que vàrem voler explicar en la xarrada que férem a l’ermita de Sant Jaume de Coratxà al bell mig del Parc Natural de la Tinença de Benifassà (el Baix Maestrat) el passat dimarts 25 d’agost invitats pel Parc i per l’ajuntament de la Pobla de Benifassà.

La nit és necessària. Mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

En un parc natural com el de la Tinença s’han de conservar els ecosistemes diürns però també els nocturns. Recordem, per exemple, que la majoria de papallones són nocturnes i que les llums inadequades alteren els seus habitats, les atrapen i són fàcilment depredades.

La gent associa la llum nocturna amb el progrés, el benestar i sobre tot la seguretat vial i personal. Aquest són mites ja que la instal·lació de més punts de llum, més potència i engegats més hores a la nit només ha fet augmentar les despeses energètiques, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan clars i. a més, els experts ens diuen que, moltes vegades, la llum a la nit en àrees solitàries només dona sensació de seguretat i no seguretat realment.

La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat. Els estudis científics ens diuen que els insectes són el grup més afectat mentre amfibis, aus i mamífers també veuen alterats els seus hàbitats amb només una llum molt tènue. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que han evolucionat per ocupar els nínxols ecològics nocturns i estan molt ben adaptats a ells.

Un efecte inesperat de la contaminació lumínica sobre els ecosistemes nocturns és la relació amb les afeccions pel virus del Nil Occidental. Els ocells són els portadors del virus, moltes vegades de manera asimptomàtica. Els mosquits són vectors de la malaltia ja que, després de picar un ocell infectat, poden picar un humà i li poden transmeten el virus. És una zoonosi, una malaltia que es transmet d’animal a humà. Per sort no és transmet d’humà a humà (de moment).

La investigadora de la South Florida University, Meredith Kernbach, ha demostrat que la llum artificial a la nit, molt més la més blanca, augmenta el temps en que els ocells poden contagiar a d’altres ocells. Diu: “Hi ha proves clares que la llum tènue a la nit estén l’activitat nocturna en els ocells unes hores al matí. Aquest augment de l’activitat significa que la major interacció entre les espècies no només és possible, sinó probable, i això té implicacions per a la propagació de malalties com el Virus del Nil Occidental“.

Després de la xarrada i del sopar, just al costat de l’ermita de Sant Jaume on havíem parlat sobre els efectes de la contaminació lumínica, muntarem els telescopis i els assistents, amb les adequades mesures anti-Covid-19, observaren els planetes Júpiter i Saturn i la Lluna en quart creixent, mentre que la Via Làctia, com una banda blanquinosa plena de petites estrelles, travessava tot el cel de sud a nord. Un indret meravellós per a observar.

Imatges: Ángel Morales-Rubio i Enric Marco.

Finalment ja tenim la imatge. Els científics de la col·laboració internacional Event Horizon Telescope (EHT) presentaren dimecres la que és la primera imatge d’un forat negre, concretament del que es troba situat al centre de la galàxia activa M87. La imatge mostra un anell brillant format a partir de les rajos de llum que surten del disc de matèria que envolta una zona fosca on s’hi troba el forat negre i que es dobleguen a causa de la intensa gravetat.

El dimecres 10 d’abril fou un dia de gran celebració en les diverses rodes de premsa celebrades simultàniament arreu del món per mostrar la gran fita científica d’aconseguir veure com és realment un d’aquests monstres estel·lars. Des de Washington, a la seu de la National Science Fundation, o des de Bruxel·les, des de la seu de la Comissió Europea i des de Madrid, a la seu del CSIC, entre altres indrets, els astrònoms que han col·laborat en el macro-projecte explicaven dimecres el seu treball.

D’aquest grup selecte d’investigadors dos són valencians: Iván Martí-Vidal, de l’Institut Geogràfic Nacional (IGN), que ha dissenyat els algorismes que van permetre combinar les dades de les antenes d’ALMA (l’element més sensible de l’EHT) amb la resta de radiotelescopis; és a més coordinador del grup de polarimetria (el principal objectiu del qual és estudiar el paper dels camps magnètics en les proximitats del forat negre) i Rebecca Azulay, investigadora postdoctoral que treballa actualment en el Departament d’Astronomia i Astrofísica i en l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Des de fa molts anys se sap que M87, situat a uns 53,5 milions de quilòmetres, és una galàxia activa. L’observació detallada de l’objecte mostra una gran variabilitat en ràdio, raigs X i raigs gamma i sobre tot presenta un doll de partícules accelerades d’almenys 5.000 anys llum de longitud que surt del seu centre i que apunta quasi directament cap a la Terra, amb una desviació molt menuda d’uns 17º.  Els models astrofísics actuals expliquen aquesta variabilitat per l’existència d’un forat negre supermassiu de milions de masses solars.  Donat que veiem pràcticament el centre de la galàxia de cara hauria de ser possible observar fàcilment que és el que està passant allí dins.

Però l’aspecte que té el forat negre central d’M87 no és fàcil de saber. La galàxia està molt lluny i l’objecte es tan “menut” com tot el nostre Sistema Solar. Necessitem, per tant, una resolució extraordinària per veure’n detalls. I la resolució d’un instrument depén de la longitud d’ona, en aquest cas ones de ràdio d’1,3 mm i és inversament proporcional a l’apertura, la grandària del radiotelescopi.  Quan més gran és el disc d’un radiotelescopi, més detalls podrem esbrinar. Tanmateix en aquest cas l’objecte és tan menut que un únic radiotelescopi no ens permet obtindre’n detalls. I, és per això que, per aconseguir la resolució necessària va caldre combinar els senyals obtinguts simultàniament de diversos radiotelescopis d’arreu del món per a fer-ne un virtual de la grandària de la Terra a través d’una tècnica anomenada interferometria de llarga base. D’aquesta manera s’aconseguí obtindre una resolució de 20 μas (20 milionèsimes de segon d’arc d’angle). Per fer-vos una idea clara del que significa seria com poder veure una pilota de tenis en la superfície de la Lluna.

Xarrada TED de Katie Bouman, una de de les desenvolupadores del software de l’EHT, on explica el procés que s’ha seguit per aconseguir la primera imatge d’un forat negre.

Durant uns dies d’abril de 2017, l’Event Horizon Telescope, la xarxa de huit radiotelescopis distribuïts al llarg del món que inclouen les antenes ALMA de Xile, l’antena IRAM del Pico Veleta, antenes a Hawaii, al Pol Sud, etc, observaren simultàniament dos objectes: Sagittarius A*, el forat negre supermassiu (4 milions de masses solars) situat al centre de la Via Làctia i la bèstia còsmica encara més massiva del centre d’M87, una galàxia activa situada a 53,5 milions d’anys llum. L’observació simultània va permetre reconstruir un telescopi de la grandària de la Terra. En aquesta observació i durant els següents  dos anys, 208 científics (enginyers, astrònoms, matemàtics, informàtics…) dels quals 23 són dones (un 11%) han recopilat les dades, les han coordinats, han fet algorismes per combinar les dades de cada telescopi, etc, per obtindre el que mai s’havia aconseguit abans: veure-li la cara a un forat negre. Fins ara en teníem proves indirectes de la seua existència però mai no havíem aconseguit veure’ls. I la imatge final s’assembla extraordinàriament al que preveien els models teòrics construïts a partir de la Relativitat General. Einstein tenia raó i les seus teories tornen a passar el test de l’experimentació.

L’entorn de la bèstia còsmica del centre d’M87, una galàxia activa situada a  53,5 milions d’anys llum, se’ns presenta com un anell brillant d’un 42 μas (42 milionèsimes de segon d’arc d’angle) format a partir de les rajos de llum que surten del disc de matèria que envolta una zona fosca on s’hi troba el forat negre i que es dobleguen a causa de la intensa gravetat. Un anell que gira en sentit horari quasi de cara a nosaltres amb una certa inclinació amb el resultat que la part inferior més enllumenada indica que és llum que ve cap a nosaltres mentre que la part superior més fosca s’allunya. Això és compatible amb la direcció del doll de material ejectat amb una inclinació de 17º respecte a l’observador (veieu imatge anterior del doll). Tanmateix l’inici del doll que es veu a gran distància no és visible en la imatge a conseqüència d’una resolució insuficient.

Al centre de l’anell s’observa una zona negra, que s’ha anomenat ombra del forat negre, que inclou l‘horitzó d’esdeveniments del forat negre central d’M87, la zona fronterera que l’envolta, a l’interior de la qual la gravetat és tan intensa que ni tan sols la llum té suficient velocitat per escapar-se’n. L’ombra és unes 2,5 vegades més gran que l’horitzó i, de moment, és el màxim que podem resoldre fins que no milloren les nostres tècniques.

El forat negre d’M87 és tan gran que el nostre sistema solar cabria perfectament dins del seu horitzó d’esdeveniments. Com que, a més a més, les observacions d’M87 han permés corregir a l’alça la massa del monstre còsmic que es troba molt endins de l’ombra i que ara s’estima que és uns 6500 milions de vegades més massiu que el Sol, podem imaginar-nos la compressió del material que permet encabir tants sols en un espai tan reduït.

Aquesta imatge tan buscada, aconseguida per la col·laboració internacional EHT, proporciona les proves més fortes fins a la data de l’existència de forats negres supermassius i obre una nova finestra a l’estudi dels forats negres, els seus horitzons d’esdeveniments i la seua gravetat.

La col·laboració internacional ha aconseguit una fita espectacular, que un company explicava gràficament ahir: Mira a un estel qualsevol del cel, en les millors condicions que pugues, i pensa que en el diàmetre aparent d’aquest puntet podries encabir una rere l’altra 10.000 còpies de la imatge del forat negre d’M87. Això han aconseguit.

I alguns dels que ho han aconseguit són amics i companys. Enhorabona.

I que ha passat amb el forat negre de la nostra galàxia? Com és que no ens han donat la imatge de l’objecte Sagitari A*?

Malgrat estar més prop resulta que és també molt variable i, a més a més, cal veure’l a través de la pols i gas del disc galàctic on es troba el Sistema Solar, amb la qual cosa resulta molt més problemàtic aconseguir una imatge neta semblant a la d’M87. Els científics ja estan treballant en algorismes que permeten reconstruir l’evolució temporal de la imatge, que podríem tenir en menys de cinc anys.

En el vídeo farem un viatge des de les antenes d’ALMA, mirant la nit estrellada, acostant-nos a la galàxia M87, observant les diverses imatges de la galàxia, del doll fins arribar a les proximitats del forat negre.

Finalment caldria destacar la repercussió mundial que ha tingut la conferència de premsa múltiple arreu del món. No només tots els diaris posaren la imatge de l’ombra del forat negre central d’M87 a la portada sinó que Google canvia el logo per remarcar la fita científica.

Per saber-ne més
Guía sencilla para entender la foto del agujero negro, Agencia SINC
Una astrònoma de la Universitat participa en la captura de la primera imatge d’un forat negre, UV.
First Images of a Black Hole from the Event Horizon Telescope. AAS Nova
La primera imagen de la sombra y el anillo asimétrico del agujero negro M87* gracias a EHT. La ciencia de la Mula Francis. Una explicació més física.

Entrevista a Iván Martí-Vidal en TVE 24 h. 11/4/2019

Imatges:

1. Imatge de l’ombra del forat negre d’M87. Col·laboració EHT.
2. El doll que emergeix del nucli galàctic d’M87 (NGC 4486). NASA and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA) – HubbleSite.
3.- Ubicació dels radiotelescopis de la col·laboració EHT.
4.- Alguns amics participants en EHT. Crèdit: Vicent Martínez.

En unes hores sabrem finalment quin aspecte té l’entorn d’un forat negre. En la roda de premsa simultània que es realizarà a diversos paísos del mon a partir de les 15 h de dimecres 10 d’abril, es presentaran les primeres imatges en ràdio del forat central de la Via Làctia i el de la galàxia activa M87 aconseguides amb l’Event Horizon Telescope.

L’Event Horizon Telescope, no és ben bé un únic telescopi, sinó una xarxa de huit radiotelescopis distribuïts al llarg del món que inclouen les antenes ALMA de Xile, l’antena IRAM del Pico Veleta, antenes a Hawaii, al Pol Sud, etc, que fa dos anys es coordinaren per observar simultàniament dos objectes: Sagittarius A*, el forat negre supermassiu (4 milions de masses solars) situat al centre de la Via Làctia i la bèstia còsmica encara més massiva del centre d’M87, una galàxia activa situada a  53,5 milions d’anys llum. L’observació simultània va permetre reconstruir un telescopi de la grandària de la Terra

Durant el mes d’abril del 2017, nombrosos investigadors utilitzaren aquesta xarxa de telescopis per captar els senyals ràdio que provenen de l‘horitzó d’esdeveniments dels forats negres centrals d’aquestes galàxies, la zona fronterera que els envolta, a l’interior de la qual la gravetat és tan intensa que ni tan sols la llum té suficient velocitat per escapar-se’n.  L’anàlisi de les dades ha estat complex i després de dos anys en unes hores es presentarà al públic.

Que fins ara no hagem tingut una imatge de com son els forats negres no significa que no tinguerem una idea de com haurien de ser. Les lleis de la Física i en especial les de la Relativitat General de la Relativitat, proposada per Albert Einstein el 1915, ja preveuen com hauria de semblar l’horitzó d’esdeveniments i tot l’entorn del forat negre.

Un forat negre és el resultat del col·lapse i concentració d’una quantitat ingent de material estel·lar que arriba a distorsionar l’espai-temps i produeix una singularitat, un punt en que la densitat és infinita. La gravetat és tan intensa que fins i tot la llum no és capaç d’escapar-se més enllà d’un radi o horitzó d’esdeveniments per la qual cosa els forats es veuen negres des de l’exterior. Aquesta frontera fa impossible treure informació de l’interior llevat de l’anomenada Radiació de Hawking.

Al seu voltant trobarem un disc de material calent que va caient en espiral cap al forat negre i en els forats molt energètic trobarem també uns dolls relativistes de gas calent expulsats perpendicularment al disc per l’intens camp magnètic. La llum que envolta el forat negre es pertorbat per l’intens camp gravitatori del forat negre i és distorsionada de manera que fins i tot la part del disc d’acreció de darrere del objecte, la més allunyada de l’observador és visible per la part superior

https://youtu.be/APriQsm_M5o

El vídeo de Hotaka Shiokawa mostra l’aparença que tindria el disc d’acreció d’un forat negre en una simulació de magnetohidrodinàmica general relativista (GRMHD) observat en ràdio. Els raigs de llum emesos des de la part interior del disc es produeixen abans de l’arribada al “telescopi” a causa de l’efecte gravitacional de la lent i produeixen les imatges distorsionades. El disc es veu des de 45º per sobre del pla equatorial del disc. El costat esquerre de la imatge és més brillant que el costat dret a causa de l’efecte radiant Doppler: la llum emesa per un objecte que es dirigeix cap a un observador és més brillant que la que s’allunya de l’observador. La part negra central és l'”ombra” del forat negre, que és el que l’Event Horizon Telescope intenta veure.

Segons la forma que presente la imatge de detall dels forats negres que s’ha obtingut amb les dades del Event Horizon Telescope (mireu imatge adjunta) es podran confirmar o rebutjar les diverses teories alternatives a la de la Gravitació d’Einstein o bé, com sempre ha passat fins ara, es reforçarà encara més la Relativitat General.

També podrem conéixer molts altres aspectes encara pot clars d’aquests monstres còsmics, com ara la possible existència de púlsars en òrbita al voltant dels forats negres o la forma en que aquests emeten els dolls. Caldrà esperar unes hores.

L’Observatori de Lund és el centre astronòmic de la Universitat de Lund, Suècia. Des del 2001 ocupa un modern edifici al campus universitari amb diverses cúpules i és la seu del departament d’Astronomia i Física Teòrica.

Per raons familiars vaig passar la setmana passada un dies a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar les instal·lacions de l’Observatori situat al final del carrer Sölvegatan. L’edifici de rajola roja, d’una planta baixa i un primer pis, disposa de dues grans cúpules als cantons de la cara est, tot al voltant d’un gran patí interior on s’homenatja al mestre Tycho Brahe. Des de lluny, però, el que impressiona de l’Observatori és la gran cúpula situada sobre una antiga torre de l’aigua, just al costat de l’edifici principal.

Mentre la planta baixa alberga l’administració de la Facultat de Ciències de la universitat, les plantes superiors es troben ocupades pel departament d’Astronomia i Física Teòrica i per les cúpules astronòmiques.

Una visita intensa i detallada em va permetre veure part de l’instrumental antic de l‘antic observatori fundat el 1867 i situat en el gran parc de la ciutat, ben prop de l’estació. A la planta baixa de l’edifici que alberga l’administració de la Facultat de Ciències s’hi pot veure un extraordinari cercle meridià, amb un còmode seient per l’observador. Aquest instrument, amb un telescopi mirant només en direcció sud, servia per mesurar de manera acurada les coordenades estel·lars i, tot gran observatori en tenia un. I, és que el coneixement de les posicions i moviments dels estels era un gran camp d’investigació a finals dels segle XIX i principis del segle XX.

En aquest camp destacà l’astrònom suec Carl V. L. Charlier (1862 – 1934), director de l’Observatori de Lund, que feu estudis estadístics extensos de les estrelles de la nostra galàxia i les seues posicions i moviments, i va intentar desenvolupar un model de la nostra galàxia basat en les seus càlculs. Proposà el síriòmetre, (un milió d’unitats astronòmiques) com una unitat de distància estel·lar, encara que la seua idea no prosperà, ja que la Unió Astronòmica Internacional adoptà el parsec ja que simplificava enormement la definició de magnitud absoluta dels estels. A les vitrines de l’Observatori s’hi poden trobar instruments i obres de l’època de l’astrònom així com un gran retrat.

Tanmateix una obra del passat que fa especialment atractiva una visita a l’Observatori és el Milky Way Panorama, una representació pintada però extraordinàriament ben acurada de la Via Làctia. A principis de la dècada de 1950, el professor. Knut Lundmark de l’Observatori de Lund va proposar pintar la primera representació realista de la nostra galàxia en les parets de l’Observatori. Per això va pensar en presentar un panorama de la Via Làctia en una projecció d’Aitoff del cel. Amb suport de les fundacions Hierta-Retzius i Kungl. Fysiografiska Sällskapet i Lund, i durant dos anys, els enginyers Martin Kesküla i Tatjana Kesküla van calcular primer i pintar després un mapa d’un metre d’alt per dos metres d’ample que mostra amb les seues coordenades galàctiques, 7000 estrelles i nebuloses i la Via Làctia en aquesta mateixa projecció. La web de l’Observatori ens explica més detalladament les tècniques usades i les dificultats que tingueren els enginyers per enllestir la faena. Vicent Martínez, que em feu conèixer aquesta meravella del coneixement suec, en parlava fa poc a la revista Mètode tot comparant aquesta imatge de la Via Làctia dels anys 50 amb la moderna imatge de la Galàxia a través de les dades de la missió GAIA.

Actualment, allí al mig del corredor de l’Observatori, prop de la sala de reunions, es pot admirar aquesta gran obra. Vist de prop es veuen les nebuloses difuminades, pintades amb un aerògraf o polvoritzador. Les estrelles pintades després a sobre semblaven poc naturals de manera que va caldre pintar-les de la mateixa manera que les nebuloses. L’any 1955 s’enllestí l’obra i aquesta ha esdevingut un referent de l’astronomia del segle XX.

I una tema que em va sobtar molt. Sembla que com va ocórrer en el finançament del Panorama de la Via Làctia, les fundacions privades són ben importants en el finançament de la ciència a Suècia. Aquesta societat valora la ciència bàsica i, a banda dels ajuts estatals, aporta també de manera usual fons de fundacions privades.

Precisament el professor Lundmark va ser el director de la tesi de Frida Palmér. Aquesta astrònoma va defensar la seva tesi el 1939 a la Universitat de Lund amb un treball sobre estrelles variables. Es va convertir així en la primera dona de Suècia en tenir el seu doctorat en astronomia. En una vitrina de l’Observatori es pot veure part del seu treball.

L’observació del cel és prou difícil en les terres nòrdiques. Tots els dies que vaig estar estigueren coberts per grossos núvols i queien gotes molestes ara sí i ara també. I, segons em contaren, tot l’hivern és igual al sud de Suècia. La possibilitat de veure un cel ras en aquestes latituds és molt baixa. És veritat que, en arribar la primavera, l’oratge millora i hi ha més nits clares i lliures de núvols. Tanmateix a mesura que ens aproximem al solstici d’estiu les nits es fan més i més curtes. Les hores de llum es fan molt llargues des de la primavera fins a la tardor en Suècia.

Un passeig per les cúpules de l’Observatori em permeté veure els telescopis usats pels estudiants, i el gran helioscopi solar cobert en aquell dia protegit de la pluja. Un gran espill segueix el Sol i envia els seus rajos cap a l’interior de la cúpula per arribar a un gran espectroscopi, on podrem veure separats els diferents colors de la llum solar i les línies d’absorció que corresponen als diferents elements químics presents al Sol.

Fa uns anys l’Observatori disposava també d’un radiotelescopi semblant al que tenim a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Tanmateix una gran tempesta arrancà part de la cúpula de la torre de l’aigua i caigué sobre l’instrument.

Però les coses avancen i ben prompte disposaran d’un nou telescopi a la cúpula, de moment buida, que dona a la façana principal. A més el Planetari de Lund, depenent de la Universitat i de l’Observatori també mereix una visita. Llàstima que només obre el cap de setmana i no vaig poder anar-hi. Actualment té un projector digital. L’antic projector, el clàssic Zeiss, amb diversos lents i llums per a cada planeta és pot admirar a la biblioteca.

I, per acabar, em vaig fer una foto amb el bust de l’astrònom danés Tycho Brahe, situat al pati interior, que també tenen com a  seu (de fet tots els astrònoms el tenim com a referent nostre), ja que Lund, en la seua època, era part de Dinamarca.

Una visita curta però intensa a l’Observatori de Lund. Moltes gràcies a tot el personal que em va rebre de manera tan amable, dedicant part del seu valuós temps a explicar-me els tresors científics i humans que atresoren.

Més informació:

Una història molt detallada de l’Observatori de Lund es pot llegir ací, en suec, però.

Imatges:

Diferents aspectes de l’Observatori.

La Via Làctia és el nom popular que li donem a la nostra galàxia, zona de l’Univers on es troba el sistema solar. Formada per un disc pla d’uns 120.000 anys de diàmetre amb estructura de braços espirals, conté més de 200 mil milions d’estels, els seus corresponents planetes, així com milers de nebuloses de gas i pols, d’on després d’un llarg procés de col·lapse naixeran noves estrelles.El lloc més misteriós és el centre de la Via Làctia.  En el centre, que té forma de bulb esfèric i barrat, es concentra gran quantitat d’estrelles en general velles i ara sabem també que hi ha un forat negre supermassiu d’uns 4 milions de masses solars.

A conseqüència de la gran quantitat de pols que hi ha en la línia de visió des de la Terra cap al centre galàctic, que està situat en la constel·lació de Sagitari, la presència d’aquest forat negre només s’ha pogut detectar amb instrumentació especial i treballant en el rang de la llum infraroja.

L’Organització dels Observatoris Europeus de l’Hemisferi Sud (ESO) ha publicat fa uns dies un vídeo per acostar-nos de manera virtual a aquesta zona especialment interessant de la nostra galàxia. El vídeo comença amb una visió àmplia de la nostra galàxia, vista per un observador a ull nu des d’un indret amb cel ben fosc. Després ens submergim en la polsegosa regió central per fer-hi una ullada de ben a prop. Allà descobrirem el forat negre de quatre milions de masses solars, envoltat per un eixam d’estrelles que giren ràpidament al seu voltant. Evidentment, el forat negre és invisible però podem percebre la seua posició gràcies als moviments de les estrelles observats al llarg de 26 anys pels telescopis d’ESO. Un zoom a aquesta zona ens acosta a l’estel anomenada S2, que és l’estel que es troba més prop del monstre estel·lar. El maig del 2018 es trobava en el punt de màxima aproximació al forat negre. La part final del vídeo mostra una simulació dels moviments de les estrelles.

Informació del vídeo:

Acercándonos al centro de la Vía Láctea

Imatges i vídeo:

1.- Vídeo. ESO / GRAVITY Collaboration
2.- Imatge artística de com es creu que és la Vía Làctia vista des de fora.

La reunió començà dijous 20 de juliol amb la recepció dels participants i acabà diumenge 23 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas de la mà de l’alcalde José Luís Alvir.

Aquesta reunió, que ja fa més de 10 anys que es fa cada any en algun indret especial pel seu cel nocturn, agrupa tots els experts en tecnologia de telescopis amateur i té com a finalitat un intercanvi d’experiències i coneixements tan de la part tècnica, observacional com de la divulgació astronòmica.

Enguany la participació ha estat més important que els anys anteriors ja que més de 55 persones assistiren a les xarrades, observacions o visites que es realitzaren. Tot un èxit per als organitzadors, especialment per a l’amic Joanma Bullón.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es van fer una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis, a l’ensenyament de l’astronomia o a l’observació astronòmica. També es presentaren diversos llibres de l’editorial Marcombo, com el Nuevo Catálogo Messier de Joanma Bullón,  Dibujo astronómico de Leonor Ana Hernández i Aprender astronomía con 100 ejercicios prácticos de Jordi Lopesino, tres obres molt interessants per a un astrònom aficionat.

Jo vaig participar en el RETA amb una xarrada molt adient per als que volem un cel fosc per a veure les estrelles. En ella, amb títol ¿Iluminar con Leds? ¿Qué se puede decir desde la astronomía y el medioambiente?, vaig tractar d’explicar com la moderna il·luminació amb leds no és precisament amiga de l’astronomia i dels éssers vius del planeta. Els Leds massa blancs no són gens recomanables per la seua forta contribució de llum blava, i només els PC Ambre poden il·luminar bé i respectar el medi ambient.

I com que Aras és un bon exemple d’enllumenat responsable, ja que ha canviat l’enllumenat públic arran de la declaració de Reserva Starlight, en fer-se fosc vaig acompanyar els visitants pels carrers del poble per explicar les bondats de lluminàries amb flux només cap avall i làmpades PC ambre. Des de les terrasses de les cases del poble es pot veure la Via Làctia! En el passeig vàrem trobar potser la darrera làmpada de vapor de mercuri que queda per canviar, que emet una llum molt blanca, amb emissió en el blau i en ultraviolat. Al voltant d’ella uns rat-penats caçaven al vol els insectes atrets per aquesta llum contaminant.

Durant les jornades hi va haver temps també per visitar les instal·lacions de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, a la Muela de Santa Catalina. Allí els participants van tindre la possibilitat de veure els tres telescopis de 40, 50 i 60 centímetres d’obertura dedicats a la investigació astronòmica i de com es treballa en un entorn professional.

La gràcia del RETA, però, són les observacions nocturnes en un cel privilegiat  realitzades amb tot tipus de telescopis, comercials i també construïts pels astrònoms amateurs.

Encara que la nit del divendres va ser impossible l’observació per la presència d’uns núvols que no volien marxar, la nit del dissabte va resultar fantàstica, amb la Via Làctia en la part alta del cel mostrant-nos tots els seus secrets. En l’observació s’usaren els grans telescopis dobson de 61, 50, y 30 centímetres de diàmetre que apuntaren a diverses objectes, como la Galàxia del Remolí (M51), el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la impressionant nebulosa de l’Anell de Lira (M57). Fins i tot algú més hàbil aconseguí superar els difícils reptes d’observar el nan blanc de la nebulosa de l’Anell, o el grup de galàxies del Quintet de Stephan.

Uns dies per al retrobament amb amics i coneguts com Jordi Lopesino, articulista de la revista Astronomía, o per fer nous amics com Joan López Vila, refinat constructor de grans telescopis, però també per no perdre de vista que els cels foscos existeixen i cal preservar-los.

A part dels ja citats van participar també en l’organització del RETA 2017 l’Ajuntament d’Aras de los Olmos, l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València així com l’Agrupació Astronòmica de la Safor, l’empresa d’astroturisme AstrExperiencia i l’Hotel Aras Rural.

Article basat en l’apunt: Constructores de telescopios en Aras de los Olmos, RETA 2017, d’AstrExperiència.

Imatges:

1.- Foto de família. RETA 2017. Joanma Bullón.
2-3.- Moments de la sessió d’observació solar. Enric Marco
4.- Portada de la xarrada. Enric Marco.
5.- Parlant dels LEDs blancs. Enric Marco.
6.- Visita a la darrera làmpada de vapor de mercuri d’Aras. Observem el seu espectre mentre els rats penats volen entre nosaltres. Enric Marco.
7. Joan López Vila conta com fa els telescopis. Enric Marco.

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i veí de Tavernes, ca tancar ahir per la vesprada el cicle d’activitats de la Setmana Cultural de la Gent Gran amb una xarrada sobre “El cel nocturn de la Valldigna”.

Marco començava recordant que observar el cel per la nit ple d’estrelles era un fet habitual en el passat quan Tavernes era un poble eminentment agrícola. En els anys quaranta i cinquanta els carrers de tots els pobles estaven molt pocs il·luminats i l’efecte sobre el medi ambient era poc important. Ara, però, el cel nocturn està ocult per culpa de la contaminació lumínica.

És que, com Marco comentà, a partir dels seixanta i setanta es canvià la llum dels carrers, s’augmentaren els punts de llum i la potència. Aquest procés normal que va passar a tots els pobles de l’estat, es va desbocar al llarg dels anys amb la instal·lació de més i més llum.

L’astrònom ha estat crític amb la situació actual, i comparava amb la resta de l’Europa, on s’ha mantingut un nivell raonable d’enllumenat, mentre a totes les poblacions valencianes es viu la “cultura de la llum”, quan més llum hi haja sembla que és millor quan seria el contrari. La incidència sobre l’entorn natural és, per tant, important, sobretot a les grans ciutats com València.

L’actual “moda” de les llums leds ha estat també citada per Marco, assenyalant que la substitució de les llums actuals grogues de sodi d’alta pressió per leds blancs no és la solució. Amb aquests Leds potser s’estalvia però cal saber que aquests Leds tenen una important contribució de llum blava amb un efecte molt negatiu sobre el medi ambient i sobre la salut humana, com demostren les més recents investigacions científiques.

Alguns pobles valencians, com Ontinyent o Aras de los Olmos, han optat per usar un tipus de leds més sostenibles, sense blau en els seu espectre, els anomenats leds ambre. Per cert, com va recordar Aras és un municipi dels Serrans que pertany a la Reserva de Cel Fosc Gudar-Javalambre, avalada per la Fundació StarLight de la Unesco.

Marco ha acabat recordant el cel fosc com un patrimoni cultural perdut en gran part del món, un patrimoni que ha estat present durant tota la història de la humanitat. Amb les estrelles s’han format constel·lacions, s’han recreat mites i, amb l’observació i la meditació sobre elles, científics com ara Ptolomeu, Copèrnic, Galileu, Newton o Hubble van poder explicar com és l’univers.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. L’última foto amb la tècnic de benestar social i les regidores Noe Alberola i Llum Sansaloni.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: Una xerrada d’Enric Marco sobre “El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran.

El conductor de l’autobús està avisat. Els assidus al lloc on ens dirigim l’havien advertit que no correga molt ni que agafe les corbes massa tancades. Així que l’hora llarga que triguem en pujar al cim és en honor als visitants peninsulars que estem poc avesats a les infinites corbes que cal recórrer per arribar al Roque de los Muchachos, l’observatori astronòmic més important de l’hemisferi nord, situat a l’illa canària de la Palma.

La lenta pujada és ideal per conéixer la geomorfologia i geobotànica d’aquesta l’illa que atresora un patrimoni natural notable, amb la presència de laurisilva i del pi canari (Pinus canariensis) originari de les illes Canàries i des d’on s’ha estès per tot el món mitjançant repoblacions forestals atès el seu ràpid creixement i rusticitat. Una característica d’aquest pi és que té tres acícules per beina, l’únic d’aquest tipus en Euràsia occidental, mentre que el pi pinyer mediterrani només en té dos. Ens conten com és de resistent al foc, ja que de l’incendi que afectà aquesta zona de l’illa l’any 2009 només en queden les soques ennegrides dels pins, però amb la capçada ben verda. El pic canari és resistent al foc gràcies, en part, a la grossa escorça surosa però, a més a més, té un mecanisme per regenerar les cèl·lules danyades. Tot i això, la sequera fa que no tot siga tan verd com caldria.

Una vegada superada la capa d’inversió, a partir dels 2000 metres, els núvols hi passen difícilment i el bosc de pi desapareix. Aleshores, tot d’una, l’illa se’ns mostra nua, amb les diverses colades volcàniques acolorides en els talls de la carretera, i en la vegetació predomina el matoll d’alta muntanya amb comunitats arbustives com el codeso (Adenocarpus viscosus spartioides), i altres endemismes típics canaris i específics de l’illa, com diverses espècies de tajinastes (Echium sp.) i la violeta palmera (Viola palmensis).

Una parada ràpida ens permet estirar les cames per veure fugaçment la impressionant Caldera de Taburiente, formada per una gran depressió erosiva de parets verticals de fins a 1500 metres de desnivell i 10 de km de diàmetre. Un corb descarat se’ns planta al davant, no sabem si demanant menjar i, donada la seua grandària apreciable, amb perill per a la nostra integritat física. Per allí se solen veure excursionistes, autèntics homes i dones de ferro que han de salvar desnivells de 3000 metres, que recorren la ruta dels volcans que, de nord a sud de l’illa, passa pels cims dels pics i volcans més importants. Un cartell ens indica que entrem en una zona StarLight, marca que otorga la Unesco per reconéixer la qualitat del cel nocturn.

Finalment arribem a les portes de les instal·lacions de l’Observatori. Ací i allà, surten com bolets les cúpules dels telescopis, ara encara amb les cúpules tancades a l’espera de la nit. Mentrestant cotxes de turistes s’acosten a les diverses instal·lacions astronòmiques per fer-se la selfie corresponent.

L’autobús ens deixa a la Residència. A l’entrada un espill de cos sencer d’1,9 metres de diàmetre mostra la grandària real d’uns dels 36 segments hexagonals del Gran Telescopi Canarias que visitarem a la vesprada.

La darrera sessió de la III Reunió de la Red Española de Estudios sobre la Contaminació Lumínica (REECL), que des de fa uns dies ens ha aplegat a l’illa de la Palma, se celebra en una sala pròxima. Avui parlem dels efectes mediambientals i sobre la salut humana dels excessos de la il·luminació nocturna. I és que la contaminació lumínica no només afecta als astrònoms sinó que en la vida diària tenim molts exemples de com ens afecta la llum artificial durant la nit, per exemple, amb la sobreexposició davant d’una pantalla siga d’ordinador, tauleta o mòbil, la incidència sobre el medi natural i fins i tot l’afectació a la vida marina.

Serà després de dinar quan visitem les instal·lacions de l’Observatori. Per qüestions de temps només ens mostraran els dos telescopis més grans, el Gran Telescopio Canarias (GTC) i el William Herschel Telescope (WHT). Ens haguera agradat visitar també el NOT i, sobretot, el telescopi solar DOT. Però, ho haurem de deixar per a una altra ocasió.

L’estrella de les instal·lacions telescòpiques de l’illa és, sense dubte, el Gran Telescopi Canarias (GTC). Ara mateix és el major telescopi òptic del món, amb un espill segmentat de 10,4 de diàmetre. El telescopi va realitzar la primera llum oficial en la matinada del 13 al 14 de juliol de 2007 i va començar la seua producció científica a principis del 2009. El GTC té caràcter internacional, perquè s’han firmat acords per a la participació en el projecte de Mèxic, a través de l’Institut d’Astronomia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i de l’Institut Nacional d’Astrofísica, Òptica i Electrònica de Puebla, Mèxic. A més d’aquestes institucions també és soci d’aquest projecte la Universitat de Florida. Cadascuna d’aquestes institucions participa amb un 5% en el finançament i, rep a canvi, un 5% del temps d’observació.

El telescopi observa en llum visible i infraroja i l’espill primari no està format per una única peça sinó que és segmentat. 36 peces hexagonals vitroceràmiques, d’1,9 m de distància entre vèrtexs, 8 cm de grossor, i 470 kg de pes cadascuna que s’acoblen per formar, entre totes, un espill primari de 10,4 metres de diàmetre. El sistema òptic es completa amb un espill secundari i un terciari que pot enviar la llum perpendicularment a l’eix òptic del telescopi per situar el focus en set estacions focals situades a punts específics situats sobre un anell que envolta el tub del telescopi.

Sobre un d’aquest punt se situarà pròximament l’instrument MEGARA (Multi-Espectrógrafo en GTC de Alta Resolución para Astronomía), la construcció del qual està liderada per l’equip d’instrumentació astronòmica de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) i en el qual participen més organismes públics i privats a través del Consorci MEGARA. Una vegada instal·lat permetrà fer espectroscòpia multi-objecte i en una zona del cel de 3.5 x 3.5 minuts d’arc podran ser observats simultàniament fins a 100 objectes, siguen galàxies o estrelles. Així, l’observació dels objectes celestes un a un sembla que ja ha passat a la història de l’astronomia per estudiar ara grans zones del cel de colp, amb instruments revolucionaris com aquest i d’altres que vindran.

Tot això ens ho conta l’enginyer del GTC Agustín Nuñez i l’equip de la UCM present, mentre passegem per la cúpula oberta a l’aire fresc de la vesprada per tal que adquiresca la mateixa temperatura de l’exterior, a l’espera de l’observació de la nit. Una gran infraestructura científica i sobretot tecnològica.  Però cal anar coberts amb casc per protegir-nos el cap de les innumerables barres metàl·liques, escales, plataformes, etc… que et trobes pel camí.

Seguidament la comitiva es dirigeix al telescopi William Herschel (WHT). Aquest telescopi reflector de 4,2 metres de diàmetre ja és un clàssic de l’Observatori del Roque de los Muchachos. La construcció va començar el 1983, va ser traslladat a La Palma el 1985 i va veure la llum el 1987. Durant molts anys va ser l’instrument més gran de l’observatori però l’arribada del GTC el va deixar el segon. Tot i això, és un gran telescopi i la visita a la cúpula ens ho demostrà.

La muntura del WHT és altazimutal com tots els de la seua grandària mentre que l’òptica és de configuració clàssica Cassegrain. L’espill primari parabòlic està fet d’un material vitroceràmic (Cervit) que té prop de zero de coeficient d’expansió sobre el rang de temperatura de funcionament. L’espill primari és, a diferència del GTC, d’una única peça sòlida amb una apertura de 4,2 m de diàmetre i amb una longitud focal de 10,5 m (f/2,5). Aquest equipament i els pocs problemes que ha tingut al llarg del temps han convertit el William Herschel és un dels telescopis científicament més productiu del món.

Tot això ens ho explica Chris Benn, gerent del WHT, i especialista en instruments d’òptica adaptativa. A banda del seu treball en astrofísica, Chris també ha dedicat esforços a estudiar la brillantor del cel nocturn a l’Observatori, amb mesures des del anys 90. Pels seus estudis sabem que el 75% de les nits estan sense núvols i que la brillantor del cel arriba a 21,9 mag/arcsec² en les condicions més fosques.

En sortir podem accedir a la sala de control del telescopi, encara sense massa moviment. Amb un impressionant aspecte vintage dels anys 80 encara funciona perfectament.

No hi ha temps per a més visites. El telescopi solar neerlandés DOT i la torre solar sueca es veuen en la llunyania mentre que MAGIC (Major Atmospheric Gamma Imaging Cherenkov), un sistema de dos telescopis de 17 m de diàmetre dedicat a l’observació de raigs gamma procedents de fonts galàctiques i extragalàctiques en el rang de molt alta energia (30 GeV i 100 TeV), brilla sota els raigs del Sol camí de la posta.

Després de sopar, però, queda la millor activitat millor: l’observació del cel nocturn a ull nu i amb telescopis. L’astrònom aficionat Toño González de Cielos-LaPalma.com, que ens ha acompanyat durant la visita, ens prepara uns telescopis per veure els planetes i les nebuloses en el cel immaculat del Roque. Tanmateix jo preferesc preparar la càmera de fotos per captar, a partir de la posta de Sol, Venus prop de l’horitzó i els planetes Mart i Saturn sobre la galàxia de la Via Làctia. I és que el cel que tenim damunt és el més impressionant que he vist mai. Les nebuloses es veuen a ull nu així com les zones fosques de la Galàxia, el seu centre en direcció a Sagitari…

L’Estació Espacial Internacional fa acte de presència creuant la Galàxia a l’altura del Triangle d’Estiu, mentre cap a l’est, la galàxia Andròmeda es distingeix perfectament a l’extrem de la cadena que lliga la princesa d’Etiòpia entremig d’innombrables estrelles que fan difícil reconéixer les constel·lacions.

I mentrestant el Telescopi de Trenta Metres (TMT) que s’havia de construir en el cim del Mauna Kea a Hawaii potser no es construesca allí perquè els natius hawaians consideren que la muntanya és sagrada i ja suporta 13 telescopis. Entre les opcions que el consorci està estudiant està la instal·lació d’aquest telescopi gegant en el Roque. Científics del TMT ja han visitat l’observatori i ja s’ha pensat on podria situar-se, donat el cas. A banda del cel ben fosc, han valorat molt la gran velocitat de transmissió de dades de que disposa l’observatori. Ara caldrà esperar que es decideix finalment.

Imatges:

1.- Grup de visitants a l’Observatori davant de la Galàxia. Toño González de Cielos-LaPalma.com.
2.- Vista de l’illa on s’observa la separació entre la zona de pins i la del matoll d’alta muntanya.
3.- Zona de colada volcànica i primers telescopis.
4.- Mirador de la Caldera de Taburiente.
5.- Telescopis de l’Observatori vistos des de la Residència.
6.- Segment de l’espill del GTC al hall de la Residència.
7.- Espill del GTC
8.- Esquema del GTC i situació de MEGARA
9.- Cúpula del GTC
10.- Torre solar sueca i telescopi solar neerlandés DOT
11.- Telescopi William Herschel
12.- Sala de control del telescopi William Herschel.
13.- Telescopis MAGIC
14.- Via Làctia amb Venus a l’esquerra, Mart i Saturn i la zona de Sagitari.
15.- Andròmeda, la galàxia i Cassiopea.

Les del cel nocturn tenen baixa resolució. Els originals són més impactants. Totes les imatges són d’Enric Marco, llevat de la del grup posant davant de la Galàxia que és de Toño González de Cielos-LaPalma.com i la de MEGARA que és de la UCM.