Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Ràdio

Adeu al radiotelescopi d’Arecibo

0

Quan es parla d’Arecibo, a tots ens ve al cap la icona de la radioastronomia, el disc de 305 metres situat en una fondalada al nord-oest de l’illa de Puerto Rico. L’antena mira cap amunt, al zenit, i fa de pantalla receptora de les ones de ràdio de venen de l’espai, mentre que just a sobre, a més de 100 metres d’alçada, s’hi situa l’antena secundària d’unes 900 tones que recull concentrades les ones rebudes i les envia per mitjà de cables al centre de control. Amb aquesta antena gegantesca s’han fet descobriments sobre púlsars, asteroides, planetes i s’ha usat també per cercar civilitzacions extraterrestres

El passat 10 d’agost, però, un dels cables d’acer que suporten l’antena secundària es va trencar i va caure sobre el disc amb el resultat d’un gran trencat a l’estructura. Des d’aleshores, tres equips d’enginyers han estat treballant per avaluar la situació i veure com reparar l’avaria. El passat 6 de novembre un altre cable, que es connectava a la mateixa torre que l’anterior, es trencà també. Vista la situació, la conclusió dels enginyers és que resulta impossible reparar el telescopi de manera segura per als treballadors ja que la trencadura d’un tercer cable faria col·lapsar totalment l’estructura. Sembla que els cables ja no poden suportar les càrregues per a les que foren dissenyats.

La National Science Foundation dels Estats Units, propietària del radiotelescopi, va fer un comunicat dijous passat per anunciar que el posarà fora de servei i l’enderrocarà pròximament per qüestions de seguretat. Només es respectarà el Centre de Visitants i l’estació radar LIDAR.

Ha estat un dur colp per a la ciència i, en especial, per a l’astronomia a Puerto Rico, que estan orgullosos de tindre un centre tan icònic al seu territori. El foment de l’astronomia perdrà molta espenta sense aquesta instal·lació. Algunes veus ja demanen que el reconstruïsquen o ho aprofiten per muntar altres instal·lacions radioastronòmiques. L’antic director de l’observatori, Daniel Altschuler, ens dona algunes molt bones propostes.

Zenaida Gonzalez Kotala , UCF Today, University of Central Florida

L’observatori fou construït en 1963 i dirigit primerament per la Universitat de Cornell amb contracte de l’Air Force Research Laboratory. La idea primigènia era estudiar els efectes causats per la possible presència de míssils nuclears enemics en l’alta atmosfera. Preocupats per l’ús de contramesures que podien portar aquestes armes, volien trobar-hi signatures físiques úniques. Els objectes calents i d’alta velocitat provoquen la ionització de l’atmosfera i aquesta ionització reflecteix les ones del radar. Per aquesta raó el radiotelescopi actual d’Arecibo és ben peculiar ja que no sols és capaç de rebre i analitzar senyals que venen de l’espai sinó que pot enviar senyals a l’espai com un radar gegantesc. Té, però, un desavantatge. La posició estàtica, mirant cap a dalt, només li permet observar els objectes que passen en uns 20º al voltant del zenit. La grandària és per tant el seu gran avantatge.

He estat el radiotelescopi més gran del món fins que el 2016 els xinesos inauguraren el gran radiotelescopi FAST (Five-hundred-meter Aperture Spherical radio Telescope) de 500 metres de diàmetre.

Amb el radiotelescopi d’Arecibo s’han fet nombrosos descobriments. Només un any després de la posada en marxa,  Gordon Pettengill i el seu equip determinaren la veritable rotació de Mercuri, de només 59 dies, quan tothom pensava que era de 88, com el període orbital.

L’any 1968, amb l’antena es descobrí la periodicitat del púlsar del  Cranc (situat a la Nebulosa del Cranc M1) que fa un gir cada 33 milisegons, cosa que reforçà la idea que els estels de neutrons realment existien, com se sospitava des que Joselyn Bell descobrira els primers senyals l’any anterior. L’any 1974, Hulse i Taylor descobriren el primer púlsar doble  PSR B1913+16, i que a, més a més, s’adonaren que l’òrbita que fa un púlsar al voltant de l’altre perd energia, primera prova de l’existència de les ones gravitatòries. Aquestes troballes els valgueren el Premi Nobel de Física en 1993.

Com he dit al principi, el telescopi d’Arecibo està equipat amb un potent radar d’1 MW en banda S (12,6 cm, 2380 MHz) que s’utilitza per a estudis de cossos petits del sistema solar, de planetes terrestres i de satèl·lits planetaris, inclosa la Lluna. Amb el telescopi s’ha aconseguit perfilar la forma d’asteroides. L’agost del 1989 es va obtenir la primera imatge d’un d’ells: 4769 Castalia. També n’ha obtingut imatges de l’asteroide 101955 Bennu quan s’aproximà a la Terra el 23 de setembre de 1999.

L’any 1990, l’astrònom polonés  Aleksander Wolszczan va descobrir el pulsar PSR B1257+12. Les pertorbacions del seu gir li permeteren esbrinar posteriorment que tres planetes giraven al seu voltant. Van ser els primers planetes descoberts fora del Sistema Solar.

Però on potser siga més famós l’observatori d’Arecibo ha estat en l’ús que se’n ha fet en la cerca de possibles senyals de civilitzacions extraterrestres (SETI, per les sigles en anglés). Un dels primers directors de l’observatori fou Frank Drake qui proposà la famosa equació per estimar quantes civilitzacions podia haver en la nostra galàxia.

L’any 1974 des de Arecibo s’envià un missatge detallat a l’espai. L’anomenat Missatge d’Arecibo conté informació bàsica sobre la Terra, el sistema solar i l’ésser humà, amb l’objectiu que una hipotètica intel·ligència extraterrestre el reba i desxifre. El missatge té una longitud de 1.679 bits (23 x 73 bits de 0 i 1) i va ser enviat en la direcció del cúmul d’estrelles M13, a 25.000 anys llum de distància.

El radiotelescopi també ha estat plató de famoses pel·lícules. En GoldenEye (1995), un film de la saga de l’agent 007 protagonitzat per Pierce Brosnan, Arecibo passà a ser una antena en Cuba per comunicar-se amb un satèl·lit rus. En la més pacífica Contact (1997), Jodie Foster, en el paper de l’astrofísica Ellie Arroway, cerca proves de l’existència de civilitzacions extraterrestres i les troba.

El radiotelescopi d’Arecibo ha arribat a la seua fi. No han pogut amb ell els huracans del Carib ni les retallades pressupostaries, encara que l’havien afeblit. Ha sigut l’estat del material amb el que es construí fa 47 anys el que ha acabat amb ell. Les construccions humanes fineixen, no són per a sempre.

Arecibo, t’enyorarem.

Nota final (2 desembre 2020)

Ahir 1 de desembre de 2020 a les 8:00 hora local de Puerto Rico, l’estructura de 900 tones, suspesa sobre l’antena principal de 305 metres de diàmetre, va caure finalment en trencar-se un altre cable de subjecció. Tota l’estructura és ara mateix un muntó de runes. Un final ben trist per a un radiotelescopi que ens va acostar tant a les estrelles.

Vídeo de la caiguda de la plataforma superior.
Arecibo collapse. Des de la sala de control i des d’un dron.

Footage of Collapse Arecibo Observatory, NSF, 1 desembre 2020.

Imatges:

1.- L’observatori d’Arecibo amb l’antena secundària suspesa per cables a tres torres.  Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
2.- L’observatori d’Arecibo després de l’accident. Courtesy of the Arecibo Observatory, a facility of the NSF.
3. Zenaida Gonzalez Kotala, Broken Cable Damages Arecibo Observatory.  UCF Today, University of Central Florida. 10 d’agost 2020.
4.- Missatge d’Arecibo
5.i 7- Jodie Foster a Contact, (1997)
6. Pierce Brosnan a Golden Eye (1995)

L’assassí que estimava els llibres

0
Publicat el 6 de maig de 2019

La novel·la L’assassí que estimava els llibres de Martí Domínguez, escrita com un divertimento després de l’obra total La sega, explora la societat valenciana i, en especial la mateix universitat i facultat on treballa l’autor, i les esprem a fons per treure’n el suc fins a l’última gota, els seus draps bruts, les contradiccions, les complicades relacions humanes però també les bondats.

El detonant de la trama és l’assassinat del controvertit crític literari, Guillem Gual, el qual, a la manera de les Cartes perses de Montesquieu, l’inspector Agustí Tena, un estrany a aquest micro-cosmos universitari, ha d’aclarir. Aquest estranger, que com ell mateix afirma en la primera pàgina, no llegeix llibres, haurà de navegar en els terrenys pantanosos dels lletraferits i dels treballadors de la paraula, i haurà d’aprendre amb els lectors els papers dels intel·lectuals en la societat actual i, com a valor afegit, qui eren i feren els artistes com ara Cezanne, Diderot, Monzó, Plath, Zweig, Sartre i tants altres.

Un retrat viu i sarcàstic de la societat valenciana, amb personatges de diferent estatus socials que entren i surten al llarg de l’obra i interaccionen entre ells amb les seues contradiccions com un microcosmos del que és la societat valenciana.

I en aquesta visió de la societat i de la Universitat, L’assassí que estimava els llibres mostra diversos trets característics que obsessionen l’autor.

L’autor exposa de manera reiterada diversos exemples de la rebel·lia dels fills per dedicar-se a la creació en front del desig del pare, com tan magistralment explicà en El fracassat, la biografia de Cezanne. Això no obstant, no implica certament que la rebel·lió filial haja d’aconseguir per força el fruit desitjat.

L’altra dèria de l’autor és l’ús de metàfores del món natural al llarg de l’obra. La idea que el món de la natura siga bell d’explicar, siga un gaudi pels sentits, i forme part de la cultura humana és un desig que compartim molts i, que tractem de dispersar a través dels mitjans disponibles. Martí Domínguez, com a biòleg i  periodista, no pot extraure’s d’aquesta tendència i ho fa fet de manera sublim al llarg de tota la seua carrera literària i especialment en la darrera obra: Històries naturals, de la qual ja parlaré més endavant.

La descripció dels personatges és curta però ben precisa, de manera que els pocs trets descrits permeten dibuixar una personalitat ben característica. Ací en pose un exemple: “Era un home petit, grosset, una mica boterut, amb una barba blanca, però sense bigot, el que feia que els seus ulls fulgiren al bell mig d’una mena d’halo de blancor. Si es transmutara en animal, de segur que seria una rata cellarda, d’aquelles que surten del seu cau a boqueta nit i mouen nervioses els bigots.”

I com no podia ser d’una altra manera, el món del periodisme actual queda retratat també. L’actitud del periodista front a les contradiccions de la societat no pot ser mai neutra sinó que ha d’adquirir un cert compromís tot i que l’anàlisi ha de ser sempre objectiva.

Finalment, caldria comentar que durant la lectura no podia amagar la meua curiositat per veure com Martí Domínguez descrivia les interioritats de la Universitat que compartim i de la Facultat de Periodisme que viu ell. Però d’aquesta part no en vull dir res. Deixe al lector que les descobresca ell mateix.

Adjunte la recomanació que vaig fer en la iniciativa de les Biblioteques de la Universitat de València per al 23 d’abril, dia del llibre.

Entrevista a Ràdio Banyoles

0

Dimecres 12 de desembre 2018 m’entrevistaren per al programa Sopa d’estrelles

Ràdio: sopa d’estrelles.

http://www.astrobanyoles.org/codi/sopadestrelles.php

Astronomia i ciència en directe. Cada setmana d’octubre a juny, a Ràdio Banyoles 107.3 FM

sopa estrelles

“Sopa d’Estrelles” és un programa setmanal, que es va iniciar l’any 2003 i està conduit per membres d’ASTROBANYOLES, l’Agrupació d’Astronomia i Ciència del Pla de l’Estany, en el qual tenen cabuda diferents seccions relacionades amb el món de la ciència en general..

El programa està dividit en dues parts. La primera és en forma de magazín amb notícies científiques d’actualitat, així com anècdotes i curiositats relacionades amb les mateixes. Mentre que la segona, en la que s’aborda un tema concret, és en forma de monogràfic amb entrevistes en directe.

Així mateix un o dos cops al mes, el monogràfic adopta la forma de debat, i es dedica tota la hora a un tema concret.

Col·laboradors: Joan Anton Abellan, Carles Puncernau, Xavier de Palau, Josep Lluís Díez i Josep Angelats.

Emissions: Dimecres de 20:00 a 21:00 i divendres de 12:30 a 13:30 (reposició).

Enllaç al programa:

Toni Mestre ha mort

1

Toni Mestre

El País Valencià està de dol. Toni Mestre, activista cultural, ens ha deixat.

Des d’aquest petit bloc de ciència en general i astronomia en particular li vull dedicar un volgut homenatge al gran Toni Mestre.És la segona vegada aquest mes en que aparque temporalment l’astronomia per parlar de desgràcies. El mes va començar amb l’accident del metro i acaba amb la mort de Toni Mestre.

No vaig tindre el gust de conèixer-lo personalment però la seua veu en la ràdio ha marcat a tota una generació abans de l’introducció del català a l’escola allà pel 1982. A tots els qui volem un futur per a aquest dissortat país.

Recorde aquells dies d’estiu a Alberic, en la transició, quan començava a tindre les meues inquietuds d’estudis i nacionals. El programa de Dalt a Baix, de Radio Peninsular amb la seua musiqueta característica, no me’l perdia mai.

Allí vaig aprendre a parlar millor: No és diu “senicero”, cal dir “cendrer”, vaig conèixer els músics i la música en valencià. Els nostres músics i la nostra música.

Toni Mestre i aquell programa van contribuir a que poc a poc ens deslliurarem de la closca del franquisme cultural i sociològic i poguerem respirar un món més lliure i per suposat nostre.

Fa poc anys encara el sentia en la ràdio del cotxe a Radio 5 Todo Noticias llegint els butlletins horaris en castellà. La seua veu llegint en castellà em produïa una tristesa immensa només animada quan deia allò de Comunidad Autònoma Valenciana, nom oficial del País Valencià però que només ell aconseguia dir-ho amb dignitat.

Després es va jubilar, supose que fart d’aguantar tanta injustícia. Ja escrivia on volia, en el Levante, en el diari de la Universitat de València, el Nou Dise, on la seua vinyeta, l’Animalada de Toni Mestre sempre era oportuna.

Gràcies Toni, per tot els que ens has donat. Esperem estar a la teua altura.

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari