Pols d'estels

Han estat dies de goig per als amants del cel. C/2020 F3 Neowise: un cometa nou, brillant i observable de matinada primer i de vesprada després, feia anys que no es veia. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò i han explicat on trobar-lo. Tot el qui s’ha interessat l’ha pogut gaudir. Aquesta és una lliçó que ens ha deixat, com un objecte que ve de l’espai profund ens fa aixecar els ulls més amunt i ens fa pensar alguna cosa més que la desgràcia de la pandèmia de la Covid-19.

“Humans, espavileu, la natura és bella i per això us mostre aquest espectacular cometa amb les seues dues cues però tingueu en compte que vosaltres, humans, no sou res front a les amenaces de l’Univers, front a la violència neutra de les forces del cosmos, siguen per impactes còsmics o per atacs d’essers (o no essers, que això no està clar) diminuts“, això podem pensar mentre observem a les fosques la figura esfilagarsada dels gasos que surten del nucli de gels primordials que forma el nucli del cometa C/2020 F3 Neowise.

Aquests dies el cometa cal buscar-lo al vespre en direcció al Nord-Oest a partir de les 22 h. Un horitzó lliure de núvols baixos i obstacles com edificis o muntanyes és necessari per observar-lo.  Tanmateix, encara que aquests dies el cometa està més prop de la Terra a uns 100 milions de quilòmetres, també s’està allunyant de la calor del Sol que l’activa. Per això, des de fa uns dies el cometa ja és massa dèbil per veure’l a ull nu des d’indrets massa contaminats lumínicament prop de les ciutats costeres. Cal buscar llocs realment foscos com els Serrans o la Foia de Bunyol al País Valencià o la Serra del Montsec o la del Montsant a Catalunya per gaudir amb tot el seu esplendor d’aquest missatger dels temps primitius del Sistema Solar.

Com a exemple espectacular podeu admirar la imatge que encapçala aquest post feta des del Collado de Lacha en el terme municipal de Titaguas als Serrans per l’amic Joanma Bullón i tots els companys de l’agrupació astronòmica AstroAras la nit del 18 de juliol. S’hi pot veure la zona del nucli, ben brillant i embolcallat per la densa pols de la coma, de la qual surt la cua de pols que solta el cometa, corbada, enllumenada per la llum del Sol i la cua recta, blavosa, formada per ions del cometa i arrossegada per l’intens vent solar.

Mentrestant, des de terres costeres, ben banyades per llums artificials nocturnes, ja només podem captar el cometa de manera fotogràfica. D’aquesta manera, al mateix moment que es feia la foto anterior des de Titaguas, dissabte passat 18 de juliol varem captar aquestes imatges del cometa sota la constel·lació de l’Óssa Major des dels camins al voltant dels camps d’arròs del Brosquil de Cullera.

Si aquesta imatge real la comparem amb el gràfic que mostra el programa Stellarium per a la mateixa hora i lloc, podrem obtindre més informació sobre els objectes estel·lars que envolten el cometa.L’escala és diferent. Stellarium ens dona una imatge molt més pròxima al cometa però podem reconèixer clarament el triangle de tres estrelles a l’esquerra de C/2020 F3 Neowise.

L’estel sota el cometa és Talitha, ι Ursae Majoris, el novè estel més brillant de la constel·lació de l’Óssa Major, mentre que l’estel més a la esquerra és Alkaphrah, o Talitha Australis i l’estel superior és HIP 44613. Curiós, des de Berlín van fer una foto semblant el mateix dia i hora.

Bé, aprofiteu aquests darrers dies d’observació i aneu a llocs foscos on la presència humana siga minsa, on el cel nocturn siga realment fosc i abans que la Lluna arribe a brillar massa per gaudir del cometa. I esperem que ens arribe ben aviat algun altre cometa encara més brillant.

Imatges

1.- Cometa C/2020 F3 Neowise captat amb càmera Canon 600D, amb un objectiu de 50 mm sobre el cel d’Aras. Joanma Bullón.
2.- Posició del cometa. Real Observatorio Nacional.
3.4.- Cometa C/2020 F3 Neowise des del camp d’arròs del Brosquil, Cullera. 18 de juliol 2020.
5.- Esquema d’Stellarium. 18 juliol 2020, 23:15.

Són les 5:00 i sona el despertador. Encara somniant, no recordes el perquè de la gran matinada. Només saps que és dissabte i que tens permís per romandre al llit fins molt més enllà de l’eixida del Sol. De sobte la imatge del cometa et ve a la ment, allargassat, vora la ratlla de l’horitzó i saps que no t’espera. El Sol farà el seu camí i en 45 minuts la brillantor del cel matutí farà invisible l’objecte celeste.

Així que agafem el trípode, la càmera i els estris suplementaris i ens encaminem a la platja. La fresca del matí ens espavila mentre caminen sobre l’arena en busca d’un lloc adequat lluny dels llums del passeig i arrecerats del vent i de les onades.

Trobat el lloc adient, observem l’horitzó est. Uns núvols amb rinxols ocupen tot els baixos del cel tapant-nos els objectes celestes més baixos. Una momentània decepció ens invadeix. Potser hui no és el dia. Però, calla, una petita lluentor allargassada destaca cap al nord-est, just per damunt dels núvols. És el cometa, de nom tècnic C/2020 F3 Neowise, que ha tingut la deferència d’alegrar-nos les matinades, tot just en el desconfinament. Una emoció ens puja al cap. S’ho ha valgut fer la matinada.

Ara, amb la càmera preparada ja comence a fer les fotos. Són ja les 5:20 i només ens queda mitja hora d’observació. Cap a les 6 de matí la llum del Sol, que encara es troba ben amagat sota l’horitzó, serà prou intensa per fer brillar el cel i, en conseqüència fer invisible el dèbil cometa.

La visió que veiem és incomparable. De dreta a esquerra veiem Venus ben brillant i fent llum sobre la mar. El planeta es troba al costat d’Aldebaran, l’estel gegant roig, l’ull de Taure, constel·lació en forma de V girada, que representen les banyes del Toro. A la part superior veiem el cúmul d’estrelles de Les Plèiades, ben destacades en la encara negra nit.

Mirant a l’esquerra trobem el cometa sota la constel·lació de l’Auriga amb la seua estrella principal Capella.

A mesura que es fa de dia, els núvols matutins comencen a moure’s, a esvair-se, transformant-se i quasi arribant a tapar el cometa. Amb el zoom aconseguesc captar alguns moments de la lluita entre els dos elements.

Finalment cap a les 6:53, l’Estació Espacial Internacional es presenta per passar entre Capella i el cometa. Tanmateix, a aquesta hora, el cel ja és massa brillant i la traça de la nau es deixa veure dèbilment mentre que el cometa ja és invisible.

Mentrestant l’amic Joanma Bullón des d’Aras de los Olmos (els Serrans), un lloc privilegiat amb molt poca contaminació lumínica, obtenia aquesta foto. Millor cel, millor càmera i més experiència donen aquests resultats espectaculars.

Aquesta setmana el cometa C/2020 F3 Neowise se situarà a l’esquerra del Sol i, per tant, començarà a veure’s al cel vespertí poc després de la posta del Sol, ara mirant al nord-oest. Ja no caldrà matinar. El mapa adjunt us permetrà situar la posició del cometa agafant com a referència les constel·lacions indicades.  Al principi estarà molt baix, però anirà pujant dia rere dia al llarg del mes. Cal que busques un lloc amb bona visibilitat cap al nord-oest i utilitza l’Ossa Major com a referència. Ho veuràs millor amb prismàtics.

L’estiu ha començat amb una sorpresa astronòmica. Durant aquests dies, el cometa C/2020 F3 Neowise s’ha fet visible al cel de l’alba després del seu pas el dia 3 de juliol pel punt de màxima aproximadament al Sol, el periheli. I al contrari al que ha passat amb els darrers cometes descoberts, el nou cometa ha pogut resistir l’intens calor solar i ara ens regala unes belles matinades.

Com el seu nom indica C/2020 F3 Neowise va ser descobert enguany (2020) i és el tercer cometa nou vist durant el 6ena quinzena de l’any (A =1-15 gener, F=16-31 març). Va ser capturat per l’observatori espacial infraroig Neowise, que, com conta Josep Maria Trigo, permet veure asteroides i cometes de manera més efectiva, a causa de la seua brillantor en aquestes longituds d’ona.

Els cometes estan compostos per materials volàtils (diòxid de carboni, aigua, amoníac, nitrogen, etc..) i presenten òrbites molt excèntriques, allargades. Si bé durant la major part del temps es troben molt allunyats del Sol, més enllà dels grans planetes, quan els cometes s’aproximen al Sol, més o menys a la distància de Mart, la calor solar fa que els gasos congelats vagen convertint-se en vapor. Es forma aleshores la coma o cabellera, nuvol de gas que envolta el nucli solid cometari i, a més es va deixant arrere una llarga cua de gas i pols que enllumenat per la llum solar es veu de color groguenc. Els cometes es consideren restes de la formació del Sistema Solar i per això són tan interessants d’estudiar. Si voleu veure com és un cometa de prop, podeu llegir la meua sèrie d’articles sobre el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko i l’exploració per la nau Rosetta.

Fa uns dies el cometa C/2020 F3 Neowise passà pel periheli, el punt més pròxim al Sol i travessà el pla de l’eclíptica, el pla de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, com es pot veure al gràfic adjunt. Aquests darrers dies passà de la part inferior del pla orbital terrestre a la part superior. Com s’observa l’òrbita del cometa és quasi parabòlica, amb una excentricitat de 0,99921 i un període orbital d’uns 6500 anys. Per tant, és un cometa nou per a la humanitat moderna.

Ara el cometa es troba a la dreta del Sol (cap a l’oest) i per això s’ha de matinar per veure’l abans que isca el Sol des de darrere l’horitzó. El cometa és visible des de les 5:00 fins les 5:45 mirant cap al Nord-est. Cal cercar un horitzó lliure d’obstacles com per exemple la platja. Està prop de l’horitzó sota la constel·lació d’Auriga i de la seua estrella Capella i a l’esquerra del planeta Venus. Després la llum del Sol naixent il·lumina el cel i el cometa es fa invisible.

Jo he vist i fotografiat el cometa C/2020 F3 Neowise des de la platja de Tavernes de la Valldigna. La veritat és que és difícil de veure a simple vista però amb uns prismàtics és veu perfectament.

El cometa encara ens mostrarà meravelles a la matinada durant els pròxims dies de juliol. Després passarà a veure’s a l’esquerra del Sol i, per tant, ja no caldrà matinar ja que es veurà al vespre. Això sí, com que s’allunya del Sol, l’emissió de gasos minvarà i la lluminositat baixarà.

L’amic José J. Chambó és un astrofotògraf expert en cometes. Manté una interessant pàgina sobre cometes Cometografia. Allí podràs veure fotos, l’evolució del cometa i les previsions de visibilitat de C/2020 F3 Neowise.

Video: Comet NEOWISE from ISS. by Seán Doran
ISS time-lapse photography from July 5th 2020, converted to real time video / eol.jsc.nasa.gov ‘Lord of the Dawn’ by Jesse Gallaghe.

Imatges: D’Ausiàs Roch,  AAS i Enric Marco.

La nostra visió actual de l’univers és molt diferent de la que teníem quan érem infants. Durant aquest temps han millorat molt els nostres mitjans d’observació, s’han divulgat més i millor els descobriments seguint el model que impulsà Carl Sagan amb el magnífic Cosmos, cosa que ha estat possible per la implantació d’internet a tot el món. Però, res d’això és comparable al panorama còsmic i intel·lectual que ens ha deixat el telescopi espacial Hubble que aquests dies celebra 30 anys a l’espai.

El 24 d’abril de 1990, el telescopi espacial Hubble era llançat a l’espai des del Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida a bord del transbordador Discovery, amb la tripulació formada pels astronautes Loren J. Shriver, Charles F. Bolden Jr., Bruce McCandless II, Steven A. Hawley i Kathryn D. Sullivan en la que seria la missió ST-31 del programa dels transbordadors espacials de la NASA

Un dia després, ja en òrbita, la bodega de càrrega s’obrí i, amb l’ajuda del braç robòtic, el telescopi fou desplegat en òrbita terrestre. A partir d’aquell moment el telescopi va obrir una nova visió del cosmos que ha estat transformadora per a la nostra civilització.

Fa cinc anys, quan el telescopi complí 25 anys a l’espai, vaig fer un extens article amb les seues principals contribucions a l’astronomia moderna, per la qual cosa no cal tornar a explicar-ho.

Hubble ha revolucionant l’astronomia moderna, no només per als científics, sinó que també ha conduït la societat sencera en un viatge meravellós d’exploració i descobriment de l’univers.  A diferència de qualsevol telescopi espacial anterior, Hubble va fer que l’astronomia fos rellevant, atractiva i accessible per a persones de totes les edats. Les imatges icòniques del telescopi espacial han redefinit la nostra visió de l’univers i del nostre lloc en el temps i l’espai.

“Hubble ens ha proporcionat visions impressionants sobre l’univers, des dels planetes propers fins a les galàxies més allunyades que hem vist fins ara“, ha dit Thomas Zurbuchen, administrador associat per a la ciència a la seu de la NASA a Washington, DC. “Llançar un telescopi tan gran va ser revolucionari fa ara 30 anys. I aquest centre neuràlgic de l’astronomia continua oferint ciència revolucionària avui en dia. Les seues espectaculars imatges han captat la imaginació durant dècades i continuaran inspirant la humanitat durant els propers anys “.

Sense la càrrega molesta de l’atmosfera turbulenta de la Terra, l’observatori espacial ens permet conèixer l’univers amb una nitidesa cristal·lina sense precedents en una àmplia gamma de longituds d’ona, des de la llum ultraviolada dels fenòmens violents fins als infrarojos de la formació estel·lar .

Els principals descobriments de Hubble inclouen la mesura de la velocitat d’expansió i acceleració de l’univers; la troballa que els forats negres són comuns entre les galàxies; la caracterització de les atmosferes dels planetes al voltant d’altres estrelles; l’observació dels canvis meteorològics en els planetes del nostre sistema solar; i la mirada cap enrere en el temps a través del 97% de l’univers per registrar el naixement i l’evolució de les estrelles i les galàxies.

Amb Hubble s’han fet fins ara 1,4 milions d’observacions i ha proporcionat les dades necessàries per que astrònoms de tot el món escrigueren més de 17.000 publicacions científiques revisades, i, d’aquesta manera, s’ha convertit en l’observatori espacial més prolífic de la història. Les seues dades guardades als arxius continuaran alimentant les futures investigacions en astronomia durant les properes generacions.

La longevitat de Hubble es pot atribuir a les cinc missions de manteniment dels transbordadors espacials, des de de 1993 fins a 2009, en què els astronautes van actualitzar el telescopi amb instruments cada vegada més avançats, nova electrònica i algunes reparacions en òrbita. Des de fa 11 anys, però, cap missió ha revisat o canviat cap instrument. Els enginyers que controlen el Hubble ha tingut ja alguns ensurts amb les càmeres i amb els giroscopis que permeten apuntar el telescopi a l’objecte celeste desitjat. Així i tot, s’espera que el venerable observatori, amb la seua suite de càmeres i altres instruments, continue operatiu durant la dècada dels 20, tot esperant el proper telescopi espacial James Webb.

El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i l’ESA (l’Agència Espacial Europea). El Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland, gestiona el telescopi. L’Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI) de Baltimore realitza operacions de ciència de Hubble. STScI està operat per la NASA per l’Associació d’Universitats per a la Recerca en Astronomia de Washington, D.C.

A partir de l’article: Hubble Marks 30 Years in Space With Tapestry of Blazing Starbirth, Claire Andreoli, Donna Weaver / Ray Villard.

Imatges;

1.- Per commemorar els 30 anys del telescopi espacial Hubble, s’ha presentat una imatge que s’assembla a una versió còsmica d’un món submarí ple d’estrelles. La nebulosa roja gegant (NGC 2014) i la seua veïna blava més petita (NGC 2020) formen part d’una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum. NASA, ESA i STScI
2 i 3.- Telescopi Espacial Hubble. NASA

Retornem al Corral de Rafel, un centre educativo-ambiental situat a les afores de l’Alcúdia (La Ribera Alta), que, patrocinat pel seu ajuntament, pretén fer conéixer l’entorn natural a tots els habitants.

Aquesta vegada, però, ha estat a principi d’estiu quan ha tingut lloc la III Nit d’Observació Astronòmica, organitzada per la Regidoria de Medi Ambient.

Quasi dues-centes persones s’hi apuntaren a l’activitat per gaudir del cel nocturn de l’indret, que a primera hora de la nit es presentava ben ras, amb només uns flocs de núvols per l’horitzó.

El sopar a la fresca va servir per retrobar velles amistats de la comarca i fer noves coneixences però ràpidament el regidor de Medi Ambient, Paco Sanz passà a la presentació del conferenciant de la nit, jo mateix, que durant la xarrada: “Planetes extrasolars: de Starwars a Interstellar. Realitat o ficció?” vaig repassar les darreres recerques de nous mons més enllà del sistema solar i les possibilitats de trobar-hi vida, tot comparant-ho amb els mons imaginats de la ciència ficció.

I en finalitzar la xarrada, després de respondre les nombroses preguntes del públic, es passà a continuar la nit amb l’observació del cel, a través de tres telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Els planetes Júpiter, Saturn i el rogenc Mart van causar admiració als visitants, sobretot als nombrosos xiquets presents. En definitiva, va ser una nit magnífica!

Les impressionants imatges de David Pascual donen fe de la fantàstica nit que passàrem tots junts al Corral de Rafel.

A més a més, com l’any passat, Lluc Avellan ha fet un vídeo en el que tinc una petita intervenció valorant l’activitat de divulgació de l’astronomia.

Més informació:
L’Alcúdia convierte en una costumbre la observación astronómica nocturna, Levante. La Ribera, 11 juliol 2018.

Imatges de David Pascual.
Vídeo de Lluc Avellan. totarribacomunicacio.wordpress.com
696 184 490

La reunió començà dijous 20 de juliol amb la recepció dels participants i acabà diumenge 23 amb una visita a les instal·lacions de Galáctica, en Arcos de las Salinas de la mà de l’alcalde José Luís Alvir.

Aquesta reunió, que ja fa més de 10 anys que es fa cada any en algun indret especial pel seu cel nocturn, agrupa tots els experts en tecnologia de telescopis amateur i té com a finalitat un intercanvi d’experiències i coneixements tan de la part tècnica, observacional com de la divulgació astronòmica.

Enguany la participació ha estat més important que els anys anteriors ja que més de 55 persones assistiren a les xarrades, observacions o visites que es realitzaren. Tot un èxit per als organitzadors, especialment per a l’amic Joanma Bullón.

El programa d’activitats va ser molt complet. Durant les hores diürnes es van fer una sèrie de xarrades dirigides fonamentalment a explicar les experiències en la construcció de telescopis, a l’ensenyament de l’astronomia o a l’observació astronòmica. També es presentaren diversos llibres de l’editorial Marcombo, com el Nuevo Catálogo Messier de Joanma Bullón,  Dibujo astronómico de Leonor Ana Hernández i Aprender astronomía con 100 ejercicios prácticos de Jordi Lopesino, tres obres molt interessants per a un astrònom aficionat.

Jo vaig participar en el RETA amb una xarrada molt adient per als que volem un cel fosc per a veure les estrelles. En ella, amb títol ¿Iluminar con Leds? ¿Qué se puede decir desde la astronomía y el medioambiente?, vaig tractar d’explicar com la moderna il·luminació amb leds no és precisament amiga de l’astronomia i dels éssers vius del planeta. Els Leds massa blancs no són gens recomanables per la seua forta contribució de llum blava, i només els PC Ambre poden il·luminar bé i respectar el medi ambient.

I com que Aras és un bon exemple d’enllumenat responsable, ja que ha canviat l’enllumenat públic arran de la declaració de Reserva Starlight, en fer-se fosc vaig acompanyar els visitants pels carrers del poble per explicar les bondats de lluminàries amb flux només cap avall i làmpades PC ambre. Des de les terrasses de les cases del poble es pot veure la Via Làctia! En el passeig vàrem trobar potser la darrera làmpada de vapor de mercuri que queda per canviar, que emet una llum molt blanca, amb emissió en el blau i en ultraviolat. Al voltant d’ella uns rat-penats caçaven al vol els insectes atrets per aquesta llum contaminant.

Durant les jornades hi va haver temps també per visitar les instal·lacions de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, a la Muela de Santa Catalina. Allí els participants van tindre la possibilitat de veure els tres telescopis de 40, 50 i 60 centímetres d’obertura dedicats a la investigació astronòmica i de com es treballa en un entorn professional.

La gràcia del RETA, però, són les observacions nocturnes en un cel privilegiat  realitzades amb tot tipus de telescopis, comercials i també construïts pels astrònoms amateurs.

Encara que la nit del divendres va ser impossible l’observació per la presència d’uns núvols que no volien marxar, la nit del dissabte va resultar fantàstica, amb la Via Làctia en la part alta del cel mostrant-nos tots els seus secrets. En l’observació s’usaren els grans telescopis dobson de 61, 50, y 30 centímetres de diàmetre que apuntaren a diverses objectes, como la Galàxia del Remolí (M51), el cúmul globular d’Hèrcules (M13) o la impressionant nebulosa de l’Anell de Lira (M57). Fins i tot algú més hàbil aconseguí superar els difícils reptes d’observar el nan blanc de la nebulosa de l’Anell, o el grup de galàxies del Quintet de Stephan.

Uns dies per al retrobament amb amics i coneguts com Jordi Lopesino, articulista de la revista Astronomía, o per fer nous amics com Joan López Vila, refinat constructor de grans telescopis, però també per no perdre de vista que els cels foscos existeixen i cal preservar-los.

A part dels ja citats van participar també en l’organització del RETA 2017 l’Ajuntament d’Aras de los Olmos, l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València així com l’Agrupació Astronòmica de la Safor, l’empresa d’astroturisme AstrExperiencia i l’Hotel Aras Rural.

Article basat en l’apunt: Constructores de telescopios en Aras de los Olmos, RETA 2017, d’AstrExperiència.

Imatges:

1.- Foto de família. RETA 2017. Joanma Bullón.
2-3.- Moments de la sessió d’observació solar. Enric Marco
4.- Portada de la xarrada. Enric Marco.
5.- Parlant dels LEDs blancs. Enric Marco.
6.- Visita a la darrera làmpada de vapor de mercuri d’Aras. Observem el seu espectre mentre els rats penats volen entre nosaltres. Enric Marco.
7. Joan López Vila conta com fa els telescopis. Enric Marco.

Havia de ser una escapada curta, d’anada i tornada a les instal·lacions astronòmiques que l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València té a Aras de los Olmos, l’Alt Túria, a la comarca dels Serrans.

El problema amb les nevades es trobava, llavors, a les comarques centrals valencianes, a la Safor, les Marines, la Vall d’Albaida i el Comtat. A tot estirar la previsió era que començara a nevar a la Serrania en fer-se fosc. I, molt abans, ja hauríem représ el camí de tornada a València.

Però les coses no van anar ben bé així. A mitjan vesprada, en arribar a Aras de los Olmos, la neu ja queia, encara que no arribava a quallar als carrers del poble. Però en pujar a la Muela de Santa Catalina, on es troben els telescopis,  la nevada i el vent s’intensificaren i, ens feren saber que havíem d’enllestir la feina molt més ràpidament del que havíem previst. Per la meua part, el que havia de fer ho vaig solucionar en una hora. Els companys no trigaren molt més. Així que cap a les 18:00 hores, amb ja uns dits de neu a terra, baixàrem cap al poble. La nit avançava ràpidament i, amb ella la tempesta de neu. La neu queia ara sense aturador.

Ràpidament empreguerem el camí en direcció a València. Deixàrem Aras i Titaguas enrere i només en pujar l’alt de la Montalbana de 926 m d’alçada tinguérem algun problema amb la neu, però la perícia del conductor i el saber fer dels acompanyants ens permeteren superar-lo.

Us deixe algunes de les fotos de l’aventura viscuda amb la neu aquest principi d’any.

Fotos:
1-2: Neu a les instal·lacions de l’Observatori.
3.- Pujada a l’Observatori. L’ermita.
4.- Aras de los Olmos a les 18:00.

Fotos d’Enric Marco. Dijous,19 de gener 2017. Aras de los Olmos.

El conductor de l’autobús està avisat. Els assidus al lloc on ens dirigim l’havien advertit que no correga molt ni que agafe les corbes massa tancades. Així que l’hora llarga que triguem en pujar al cim és en honor als visitants peninsulars que estem poc avesats a les infinites corbes que cal recórrer per arribar al Roque de los Muchachos, l’observatori astronòmic més important de l’hemisferi nord, situat a l’illa canària de la Palma.

La lenta pujada és ideal per conéixer la geomorfologia i geobotànica d’aquesta l’illa que atresora un patrimoni natural notable, amb la presència de laurisilva i del pi canari (Pinus canariensis) originari de les illes Canàries i des d’on s’ha estès per tot el món mitjançant repoblacions forestals atès el seu ràpid creixement i rusticitat. Una característica d’aquest pi és que té tres acícules per beina, l’únic d’aquest tipus en Euràsia occidental, mentre que el pi pinyer mediterrani només en té dos. Ens conten com és de resistent al foc, ja que de l’incendi que afectà aquesta zona de l’illa l’any 2009 només en queden les soques ennegrides dels pins, però amb la capçada ben verda. El pic canari és resistent al foc gràcies, en part, a la grossa escorça surosa però, a més a més, té un mecanisme per regenerar les cèl·lules danyades. Tot i això, la sequera fa que no tot siga tan verd com caldria.

Una vegada superada la capa d’inversió, a partir dels 2000 metres, els núvols hi passen difícilment i el bosc de pi desapareix. Aleshores, tot d’una, l’illa se’ns mostra nua, amb les diverses colades volcàniques acolorides en els talls de la carretera, i en la vegetació predomina el matoll d’alta muntanya amb comunitats arbustives com el codeso (Adenocarpus viscosus spartioides), i altres endemismes típics canaris i específics de l’illa, com diverses espècies de tajinastes (Echium sp.) i la violeta palmera (Viola palmensis).

Una parada ràpida ens permet estirar les cames per veure fugaçment la impressionant Caldera de Taburiente, formada per una gran depressió erosiva de parets verticals de fins a 1500 metres de desnivell i 10 de km de diàmetre. Un corb descarat se’ns planta al davant, no sabem si demanant menjar i, donada la seua grandària apreciable, amb perill per a la nostra integritat física. Per allí se solen veure excursionistes, autèntics homes i dones de ferro que han de salvar desnivells de 3000 metres, que recorren la ruta dels volcans que, de nord a sud de l’illa, passa pels cims dels pics i volcans més importants. Un cartell ens indica que entrem en una zona StarLight, marca que otorga la Unesco per reconéixer la qualitat del cel nocturn.

Finalment arribem a les portes de les instal·lacions de l’Observatori. Ací i allà, surten com bolets les cúpules dels telescopis, ara encara amb les cúpules tancades a l’espera de la nit. Mentrestant cotxes de turistes s’acosten a les diverses instal·lacions astronòmiques per fer-se la selfie corresponent.

L’autobús ens deixa a la Residència. A l’entrada un espill de cos sencer d’1,9 metres de diàmetre mostra la grandària real d’uns dels 36 segments hexagonals del Gran Telescopi Canarias que visitarem a la vesprada.

La darrera sessió de la III Reunió de la Red Española de Estudios sobre la Contaminació Lumínica (REECL), que des de fa uns dies ens ha aplegat a l’illa de la Palma, se celebra en una sala pròxima. Avui parlem dels efectes mediambientals i sobre la salut humana dels excessos de la il·luminació nocturna. I és que la contaminació lumínica no només afecta als astrònoms sinó que en la vida diària tenim molts exemples de com ens afecta la llum artificial durant la nit, per exemple, amb la sobreexposició davant d’una pantalla siga d’ordinador, tauleta o mòbil, la incidència sobre el medi natural i fins i tot l’afectació a la vida marina.

Serà després de dinar quan visitem les instal·lacions de l’Observatori. Per qüestions de temps només ens mostraran els dos telescopis més grans, el Gran Telescopio Canarias (GTC) i el William Herschel Telescope (WHT). Ens haguera agradat visitar també el NOT i, sobretot, el telescopi solar DOT. Però, ho haurem de deixar per a una altra ocasió.

L’estrella de les instal·lacions telescòpiques de l’illa és, sense dubte, el Gran Telescopi Canarias (GTC). Ara mateix és el major telescopi òptic del món, amb un espill segmentat de 10,4 de diàmetre. El telescopi va realitzar la primera llum oficial en la matinada del 13 al 14 de juliol de 2007 i va començar la seua producció científica a principis del 2009. El GTC té caràcter internacional, perquè s’han firmat acords per a la participació en el projecte de Mèxic, a través de l’Institut d’Astronomia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i de l’Institut Nacional d’Astrofísica, Òptica i Electrònica de Puebla, Mèxic. A més d’aquestes institucions també és soci d’aquest projecte la Universitat de Florida. Cadascuna d’aquestes institucions participa amb un 5% en el finançament i, rep a canvi, un 5% del temps d’observació.

El telescopi observa en llum visible i infraroja i l’espill primari no està format per una única peça sinó que és segmentat. 36 peces hexagonals vitroceràmiques, d’1,9 m de distància entre vèrtexs, 8 cm de grossor, i 470 kg de pes cadascuna que s’acoblen per formar, entre totes, un espill primari de 10,4 metres de diàmetre. El sistema òptic es completa amb un espill secundari i un terciari que pot enviar la llum perpendicularment a l’eix òptic del telescopi per situar el focus en set estacions focals situades a punts específics situats sobre un anell que envolta el tub del telescopi.

Sobre un d’aquest punt se situarà pròximament l’instrument MEGARA (Multi-Espectrógrafo en GTC de Alta Resolución para Astronomía), la construcció del qual està liderada per l’equip d’instrumentació astronòmica de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) i en el qual participen més organismes públics i privats a través del Consorci MEGARA. Una vegada instal·lat permetrà fer espectroscòpia multi-objecte i en una zona del cel de 3.5 x 3.5 minuts d’arc podran ser observats simultàniament fins a 100 objectes, siguen galàxies o estrelles. Així, l’observació dels objectes celestes un a un sembla que ja ha passat a la història de l’astronomia per estudiar ara grans zones del cel de colp, amb instruments revolucionaris com aquest i d’altres que vindran.

Tot això ens ho conta l’enginyer del GTC Agustín Nuñez i l’equip de la UCM present, mentre passegem per la cúpula oberta a l’aire fresc de la vesprada per tal que adquiresca la mateixa temperatura de l’exterior, a l’espera de l’observació de la nit. Una gran infraestructura científica i sobretot tecnològica.  Però cal anar coberts amb casc per protegir-nos el cap de les innumerables barres metàl·liques, escales, plataformes, etc… que et trobes pel camí.

Seguidament la comitiva es dirigeix al telescopi William Herschel (WHT). Aquest telescopi reflector de 4,2 metres de diàmetre ja és un clàssic de l’Observatori del Roque de los Muchachos. La construcció va començar el 1983, va ser traslladat a La Palma el 1985 i va veure la llum el 1987. Durant molts anys va ser l’instrument més gran de l’observatori però l’arribada del GTC el va deixar el segon. Tot i això, és un gran telescopi i la visita a la cúpula ens ho demostrà.

La muntura del WHT és altazimutal com tots els de la seua grandària mentre que l’òptica és de configuració clàssica Cassegrain. L’espill primari parabòlic està fet d’un material vitroceràmic (Cervit) que té prop de zero de coeficient d’expansió sobre el rang de temperatura de funcionament. L’espill primari és, a diferència del GTC, d’una única peça sòlida amb una apertura de 4,2 m de diàmetre i amb una longitud focal de 10,5 m (f/2,5). Aquest equipament i els pocs problemes que ha tingut al llarg del temps han convertit el William Herschel és un dels telescopis científicament més productiu del món.

Tot això ens ho explica Chris Benn, gerent del WHT, i especialista en instruments d’òptica adaptativa. A banda del seu treball en astrofísica, Chris també ha dedicat esforços a estudiar la brillantor del cel nocturn a l’Observatori, amb mesures des del anys 90. Pels seus estudis sabem que el 75% de les nits estan sense núvols i que la brillantor del cel arriba a 21,9 mag/arcsec² en les condicions més fosques.

En sortir podem accedir a la sala de control del telescopi, encara sense massa moviment. Amb un impressionant aspecte vintage dels anys 80 encara funciona perfectament.

No hi ha temps per a més visites. El telescopi solar neerlandés DOT i la torre solar sueca es veuen en la llunyania mentre que MAGIC (Major Atmospheric Gamma Imaging Cherenkov), un sistema de dos telescopis de 17 m de diàmetre dedicat a l’observació de raigs gamma procedents de fonts galàctiques i extragalàctiques en el rang de molt alta energia (30 GeV i 100 TeV), brilla sota els raigs del Sol camí de la posta.

Després de sopar, però, queda la millor activitat millor: l’observació del cel nocturn a ull nu i amb telescopis. L’astrònom aficionat Toño González de Cielos-LaPalma.com, que ens ha acompanyat durant la visita, ens prepara uns telescopis per veure els planetes i les nebuloses en el cel immaculat del Roque. Tanmateix jo preferesc preparar la càmera de fotos per captar, a partir de la posta de Sol, Venus prop de l’horitzó i els planetes Mart i Saturn sobre la galàxia de la Via Làctia. I és que el cel que tenim damunt és el més impressionant que he vist mai. Les nebuloses es veuen a ull nu així com les zones fosques de la Galàxia, el seu centre en direcció a Sagitari…

L’Estació Espacial Internacional fa acte de presència creuant la Galàxia a l’altura del Triangle d’Estiu, mentre cap a l’est, la galàxia Andròmeda es distingeix perfectament a l’extrem de la cadena que lliga la princesa d’Etiòpia entremig d’innombrables estrelles que fan difícil reconéixer les constel·lacions.

I mentrestant el Telescopi de Trenta Metres (TMT) que s’havia de construir en el cim del Mauna Kea a Hawaii potser no es construesca allí perquè els natius hawaians consideren que la muntanya és sagrada i ja suporta 13 telescopis. Entre les opcions que el consorci està estudiant està la instal·lació d’aquest telescopi gegant en el Roque. Científics del TMT ja han visitat l’observatori i ja s’ha pensat on podria situar-se, donat el cas. A banda del cel ben fosc, han valorat molt la gran velocitat de transmissió de dades de que disposa l’observatori. Ara caldrà esperar que es decideix finalment.

Imatges:

1.- Grup de visitants a l’Observatori davant de la Galàxia. Toño González de Cielos-LaPalma.com.
2.- Vista de l’illa on s’observa la separació entre la zona de pins i la del matoll d’alta muntanya.
3.- Zona de colada volcànica i primers telescopis.
4.- Mirador de la Caldera de Taburiente.
5.- Telescopis de l’Observatori vistos des de la Residència.
6.- Segment de l’espill del GTC al hall de la Residència.
7.- Espill del GTC
8.- Esquema del GTC i situació de MEGARA
9.- Cúpula del GTC
10.- Torre solar sueca i telescopi solar neerlandés DOT
11.- Telescopi William Herschel
12.- Sala de control del telescopi William Herschel.
13.- Telescopis MAGIC
14.- Via Làctia amb Venus a l’esquerra, Mart i Saturn i la zona de Sagitari.
15.- Andròmeda, la galàxia i Cassiopea.

Les del cel nocturn tenen baixa resolució. Els originals són més impactants. Totes les imatges són d’Enric Marco, llevat de la del grup posant davant de la Galàxia que és de Toño González de Cielos-LaPalma.com i la de MEGARA que és de la UCM.

Sempre és agradable tornar al poble que t’ha vist créixer. Per això quan des de la regidoria de Cultura de l’ajuntament d’Alberic (la Ribera Alta) em van proposar fer una activitat astronòmica, no m’ho vaig pensar dues vegades. Des de fa tres anys s’organitza un cicle de conferències amb científics amb orígens a Alberic i enguany han pensat en mi. Però com que d’astrofísics del poble en som dos, va caldre que ens repartirem la faena.

Amelia Ortiz, membre del Gabinet didàctic de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, faria un viatge per l’Univers per explicar els darrers descobriments del Cosmos, mentre que jo em dedicaria a fer una observació astronòmica per veure en directe la Lluna, els planetes i sobretot, tractar d’encisar els més joves per les meravelles del cel.

I així va ser que divendres 7 d’octubre al vespre la regidora Sara Arnau ens presentà al Saló de Plens de l’ajuntament a tots dos. Seguidament Amelia va fer el seu viatge per l’Univers amb parades al Sol, els planetes, la Galàxia fins arribar a l’origen de l’Univers, el Big Bang.

En fer-se fosc el punt d’interés astronòmic canvià al sector R, a les afores de la ciutat. Malgrat els abundants núvols que a aquestes hores tapaven parcialment el cel, la Lluna, Saturn i Mart encara eren visibles i, per tant, va ser possible muntar el telescopi i, amb els llums del carrer apagats, esperar l’allau d’observadors novells d’Alberic.

I així vàrem estar fins ben passades les 12 de la nit amb un centenar de persones que observaren aquests objectes celestes, però també el nucli de la Galàxia d’Andròmeda, la nebulosa de l’anell de Lira o l’estel doble d’Albireo amb uns colors màgics.

Espere que els amants del cosmos del meu poble s’ho passaren bé malgrat els núvols.

Fotos:
1.- Presentació de les activitats per Sonia Arnau amb Amelia Ortiz i Enric Marco.
2.- Xarrada d’Amelia Ortiz
3.- Cua per observar la Lluna.
4.- Quart creixent de la Lluna captada amb el mòbil.
Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat de la primera.

No us podeu perdeu l’espectacle d’aquesta nit en que el cel ens farà un regal. Poc després de la posta de Sol d’avui, dia 20 de juny, una fina Lluna creixent es situarà ben a prop de Júpiter i de Venus i formarà amb ells un bonic triangle celeste.

Contràriament a la creença popular, les conjuncions entre Venus i Júpiter no són esdeveniments estranys; de fet es produeixen en mitjana aproximadament cada 13 mesos, però no totes les conjuncions són favorables. Algunes ocorren massa prop del Sol per a poder-les veure. La darrera observable va ocórrer el 18 d’agost passat poc abans de l’eixida del Sol i va vindre acompanyada d’un regal inesperat.

En el nostre cas s’hi afegeix una fina Lluna creixent que completarà el bonic trio celeste.

Evidentment la triple alineació és fruit de la perspectiva planetària. La Lluna és ben prop, mentre que Venus, fent el seu camí al voltant del Sol dins de l’òrbita terrestre, es troba actualment a l’est (esquerra) del Sol. Júpiter, per la seua banda, es troba a uns 840 milions de quilòmetres.

La posició on es trobaran els planetes del Sistema Solar a la posta del Sol d’aquest vespre pot veure’s en la simulació que ens ofereix el Jet Propulsion Laboratory. La fletxa blanca indica la direcció de la nostra mirada en la direcció de la conjunció. El dibuix és en dues dimensions però a l’espai hi ha tres dimensions. I per això, en la realitat, Venus es veu una mica per sota de Júpiter. En la simulació no s’ha representat la Lluna per estar massa prop de la Terra. Que gaudiu de l’espectacle.

I demà 21 de juny de 2015, ens trobaren en el solstici d’estiu. Començarà l’estiu però d’això ja en parlem demà.

Imatges:
1.- Simulació de la conjunció Venus -Júpiter i Lluna en el cel del 20 de juny 2015. Stellarium.
2.- Simulació de la posició del planetes el 20 de juny 2015 a les 20 h hora solar (22 hora local). JPL/NASA.

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a l’espai a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

El telescopi espacial Hubble és un telescopi robòtic amb un espill de 2,5 metres de diàmetre localitzat en les vores exteriors de l’atmosfera terrestre, en òrbita al voltant de la Terra a uns 500 quilòmetres d’alçada.  El seu període orbital es troba entre 96 i 97 minuts. Concebut des de finals dels anys 70, és un projecte conjunt de la NASA i de l’ESA, l’Agència Espacial Europea.

Des del moment que s’instal·là s’usa d’una forma diferent a la de tots els instruments llançats a l’espai fins aquell moment. Qualsevol investigador de qualsevol país el pot utilitzar de la mateixa manera que pot optar a qualsevol telescopi terrestre. Només ha de fer una petició raonada i un informe tècnic que un comité científic valorarà. I n’hi ha tanta demanda que, actualment, es calcula que només una cinquena part de les peticions d’ús del Hubble són ateses. Això dóna a entendre el gran interés dels astrònoms per tindre accés a objectes celestes només assolibles amb aquest telescopi.

I fins a finals dels anys 90 el Hubble continuà sent innovador i inclús  hi havia un programa de petició de temps per a astrònoms aficionats, però les restriccions de pressupostos i de personal no van permetre la seua continuïtat.

Hermann Oberth, el pare de l’astronàutica alemanya, va veure la necessitat de disposar d’un gran telescopi a l’espai ja l’any 1923. L’astrònom nord-americà Lyman Spitzer va escriure un famós informe l’any 1946 en què discuteix sobre els avantatges de tindre un observatori astronòmic extraterrestre.

L’avantatge de disposar d’un telescopi més enllà de l’atmosfera radica principalment en què, d’aquesta manera, es poden eliminar els efectes de la turbulència atmosfèrica (un malson per als astrònoms), cosa que permet aconseguir la màxima resolució òptica de l’instrument. A més l’atmosfera terrestre absorbeix fortament la radiació electromagnètica en certes longituds d’ona. Especialment en l’infraroig no es pot observar des de terra, ni en la zona de l’ultraviolat. A més a més és impossible fer espectroscòpia en certes bandes a causa de l’absorció de l’atmosfera terrestre.

També cal afegir que els telescopis terrestres es veuen afectats per factors meteorològics, com ara la presència de núvols, o per pols o turbulències i, d’altra banda, la contaminació lumínica ocasionada pels grans assentaments urbans fa que només es puguen situar els grans telescopis en zones molt allunyades. Un observatori com el Hubble que evite tots aquests problemes inherents a l’observació des de terra, ha de ser, per tant, molt preuat.

Problemes inicials

L’any 1990, una vegada va estar el Hubble en òrbita, tot el món esperava les primeres imatges espectaculars dels planetes, de les nebuloses, de les galàxies però aviat s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? 1600 milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de bòlit tractant d’esbrinar què havia passat. Finalment s’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

El telescopi espacial havia estat llançat a l’espai amb el seu espill principal tallat perfectament… però amb la forma equivocada. No era un error molt gran, tan sols d’una vint-i-cinquena part del grossor d’un cabell humà. El microdefecte va ser suficient per a fer que el telescopi d’1600 milions de dòlars, fóra miop i ens regalara unes imatges mai no vistes d’un extraordinari univers…….borrós.

Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Hubble l’any 1993, per canviar la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (que ve a ser el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. I d’altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats.

Però tots aquests problemes inicials ja s’han resolt afortunadament. Avui toca celebrar els 25 anys exitosos a l’espai i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més al voltant dels seus misteris.

Fem un ràpid repàs dels descobriments més importants.

Camps profunds

Una de les raons principals per la qual va ser construït el telescopi espacial Hubble fou per a mesurar la grandària i l’edat de l’univers i provar les últimes teories sobre el seu origen.

Un gran resultat relacionat amb aquest objectiu va ser aconseguir les Deep Fields (Camp Profund, Camp ultra profund). Són observacions que Hubble ha anat fent en zones molt petites del cel, on aparentment no hi havia res per observar i que, després de mirar durant molt de temps (dies, fins i tot), han anant apareixent milers de galàxies dèbils que no es coneixien. Això ha estat un resultat sorprenent que ningú no s’esperava. I en alguns d’aquests Camps Profunds s’ha aconseguit veure galàxies que daten de només 500 milions d’anys després del Big Bang. El que ens ensenya aquest descobriment és que si mirem molt de temps amb un telescopi a qualsevol direcció de l’univers trobarem milers i milers de galàxies. Un resultat impressionant.

Amb els Camps Profunds els astrònoms van poder veure amb claredat, per primera vegada, el moment en què les galàxies s’estaven formant. Les imatges d’aquestes galàxies febles donen pistes “fòssils” sobre la forma que va tindre l’univers en un passat molt remot i com va poder haver evolucionat amb el temps.

Expansió accelerada

Amb el Hubble també s’ha aconseguit esbrinar el ritme i la forma en què l’Univers s’expandeix. I resulta que no només s’expandeix, sinó que ho fa de manera accelerada. Durant molts anys els cosmòlegs han estat discutint sobre si l’expansió de l’Univers s’aturaria en algun futur distant o si continuaria eixamplant-se  per sempre. I això depenia de la quantitat de massa que té l’Univers en conjunt i, en conseqüència, de quina és la densitat de l’Univers.

Doncs ara sabem que, per les observacions de supernoves llunyanes dutes a terme amb el Hubble, l’expansió no està disminuint en absolut, sinó que, a causa d’alguna propietat misteriosa de l’espai, denominada energia fosca, l’expansió s’està accelerant. Aquesta conclusió sorprenent és el resultat dels mesuraments combinats en observar supernoves llunyanes amb els millors telescopis del món, inclòs el Hubble.

El descobriment de l’expansió accelerada de l’Univers va permetre que l’any 2011 tres astrònoms, Saul Perlmutter, Adam Riess i Brian Schmidt, obtingueren el Premi Nobel de Física.

Esclats de raigs gamma

Les observacions realitzades amb el telescopi espacial Hubble han aconseguit posar llum a un misteri: els esclats de Raigs Gamma (GRB, en anglés). Són emissions molts curtes d’aquesta radiació tan energètica, només observables des de telescopis amb detectors d’alta energia en òrbita. Són tan curtes que de vegades no s’aconseguia distingir la seua petjada visible des de terra. En ser tan energètics semblava que no estarien associats a estrelles. Avui, en part a causa del Hubble, sabem que aquestes explosions s’originen en altres galàxies, sovint a molt grans distàncies.

Després de les observacions del Hubble de l’atípica supernova SN1998bw i de l’esclat de raigs gamma GRB 980425, semblà plausible una connexió física d’aquests dos esdeveniments. Però altres treballs associen els esclats al xoc i col·lapse d’un sistema binari d’estrelles de neutrons.

Mirant els planetes

El telescopi espacial Hubble ha dedicat també part del seu temps d’observació a investigar els objectes més pròxims com els cossos del Sistema Solar.

Les imatges del Hubble d’alta resolució dels planetes i llunes del nostre Sistema Solar només poden ser superades per les fotos preses per naus espacials que hi han anat, al seu costat. Hubble, fins i tot, té un avantatge sobre aquestes sondes: pot veure aquests objectes de manera regular, per la qual cosa pot observar-los durant períodes molt més llargs que qualsevol sonda que haja passat a prop. El control regular de les superfícies planetàries és vital en l’estudi d’atmosferes i geologia planetàries.

A més Hubble és més versàtil per a l’observació planetària. Pot reaccionar ràpidament a successos inesperats que ocorren en el Sistema Solar. Per exemple, açò ens va permetre veure l’impressionant xoc dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9 en l’atmosfera de Júpiter durant uns quants dies del mes de juliol de 1994. Hubble va seguir els fragments del cometa en el seu últim viatge i va enviar increïbles imatges en alta resolució de les cicatrius de l’impacte.

Hubble també ha observat el planeta Mart, sobretot en les oposicions, Saturn i les seues llunes i, per suposat Plutó i les llunes que l’envolten. I fins i tot ha descobert noves llunes, així com un planeta nan més enllà de Plutó, la qual cosa va conduir a discutir si Plutó és un planeta. I això comportà la rebaixa final de categoria espacial del  cos celeste.

Formació planetària

Han estat molt importants les observacions de Hubble que han servit per confirmar les teories de la formació dels planetes. Abans del llançament del telescopi, s’estava segur que el Sol s’havia format a partir d’una nebulosa de gas i pols, que es comprimí deixant al seu voltant un disc de residus del qual, per acreció, s’anaren formant els planetes. Tot molt bonic, però no es tenien altres exemples. Com saber si la teoria era correcta?

L’alta resolució de la càmera del Hubble va permetre, per primera vegada, observar aquests discos de gas i pols, (en anglés “proplyds” de protoplanetary disks), al voltant d’estrelles acabades de nàixer en la nebulosa d’Orió. Recorde perfectament les imatges dels discos menuts amb un punt roig al centre en una imatge del Hubble de l’any 1995. El descobriment va causar impacte. A partir d’aquell moment es va tindre la certesa que existien segurament altres planetes fora del sistema solar i que es formaven com ho va fer el nostre.

Però Hubble també ha tractat d’observar planetes ja formats fora del Sistema Solar. Així és com l’any 2008, va aconseguir fotografiar per primera vegada un planeta extrasolar en llum visible. I així va ser com vam poder veure el planeta Fomalhaut b, un planeta gegant gasós d’aproximadament tres vegades la massa de Júpiter en òrbita de l’estrella Fomalhaut. Dins del disc de residus que l’envolta, un petit punt brillant va canviant de posició d’any en any.

Però fins i tot, fa ben poc, l’any 2012 Hubble descobrí un nou tipus de planeta extrasolar: un món aquàtic, una espècie de Waterworld extraterrestre, envoltat per una atmosfera densa i humida.

Forats negres supermassius galàctics

Les altes prestacions del telescopi Hubble no només han confirmat l’existència dels forats negres, sinó que amb l’alta resolució de les càmeres de Hubble s’ha demostrat que efectivament els forats negres existeixen i que, a més a més, el centre de totes les galàxies espirals tenen un forat negre supermassiu, un monstre d’uns quants milions de masses solars. De fet, Gargantua, el forat negre de la pel·lícula Interstellar, és un forat negre d’aquest tipus. No s’han inventat res. I això ho sabem ara gràcies a les observacions fetes amb el Hubble.

Però no ho saben tot encara, per sort. El perquè d’aquesta associació, forat negre – galàxia és encara un misteri que caldrà esbrinar. Això té moltes implicacions per a la teoria de formació i evolució de les galàxies.

Lents gravitatòries com a telescopis còsmics

Tothom té assumit en el nostre subconscient que la llum viatja en línia recta. Ho veiem cada dia. Però realment això no és així. Einstein ja va demostrar el 1915, fa 100 anys!, que els objectes massius deformen el teixit de l’espai-temps. Així que quan la llum d’un objecte llunyà passa prop d’una galàxia o d’una estrella, la seua trajectòria es corba cap a ells. Aquest efecte s’anomena lent gravitatòria i s’observa en ben poques ocasions. S’ha de tindre la sort de tindre alineats un objecte llunyà amb una galàxia relativament pròxima. I només la sensibilitat de telescopis com el Hubble les pot estudiar detalladament. De vegades els rajos que vénen en diferents direccions de l’objecte llunyà es dobleguen formant múltiples imatges de la galàxia original. Un exemple recent ha estat veure com una supernova d’una galàxia distant mostrava quatre imatges a causa de la distorsió d’un cúmul de galàxies pròximes.

Matèria fosca

Les observacions amb el Hubble han permés també estudiar la misteriosa matèria fosca. Actualment es creu que unes 3/4 parts de la massa de l’Univers està formada per una matèria que no emet llum, una substància molt diferent de la que composa el món que ens envolta.

La matèria fosca interactua només amb la gravetat, la qual cosa significa que no reflecteix, ni emet, ni tapa la llum de les estrelles. Per això, no es pot observar directament. Ara bé els estudis fets amb el Hubble de com els cúmuls de galàxies dobleguen la llum que passa per ells (les lents gravitatòries de les quals hem parlat abans) permeten deduir on es troba la massa oculta. A partir de les observacions ja s’han fet mapes indicant on està aquesta massa fugissera.

L’enigma de la naturalesa d’aquesta fantasmal matèria encara estem lluny de resoldre’l. Ho comprendrem algun dia? Segur.

Nova visió de l’Univers

Hubble ens ha canviat la nostra visió de l’Univers. Abans de Hubble era com si miràrem el cel amb ulleres brutes. Amb Hubble hem vist el cel directament sense les ulleres, molt més clar i sense impediments. El telescopi espacial és una de les missions científiques més reeixides i duradores de la NASA i de l’ESA. Ha retornat a la Terra centenars de milers d’imatges, llançant llum sobre molts dels grans misteris de l’astronomia. La seua mirada ens ha ajudat a determinar l’edat de l’univers, la identitat dels quàsars i l’existència de l’energia fosca.

I què li passarà finalment a Hubble? Segons el que li queda de combustible sembla que podrà durar fins el 2020 o 2030. Ja s’està preparant un substitut, el telescopi James Webb, amb un nou disseny… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Imatges:
Foto 1. Hubble observat des d’un transbordador.
Foto 2. Transferència de dades des del Hubble.
Fotos 3. Imatge abans i després de la reparació, 1993
Foto 4. Columnes de gas en la Nebulosa de l’Àguila(M16): Pilars de la Creació. Zona de formació estel·lar. NASA, ESA, STScI, J. Hester and P. Scowen (Arizona State University).
Foto 5. Aquesta imatge d’alta resolució del camp ultra profund del Hubble HUDF inclou galàxies de diferents edats, mides, formes i colors. Les més petites i vermelles, unes 100, són de les més distants i ja existien quan l’univers tenia tot just 800 milions d’anys. NASA/ESA.
Foto 6. Nebulosa del Cranc (M1). Gas en expansió de la supernova 1054.NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
Foto 7. Imatge en color dels impactes múltiples del cometa P/Shoemaker-Levy 9 en Júpiter. NASA/ESA
Foto 8. Imatge de Mart durant l’oposició del 2001. NASA/ESA
Foto 9. Quatre llunes al voltant de Saturn. NASA, ESA, and the Hubble Heritage Team (STScI/AURA)
Foto 10. Sistemes protoplanetaris en Orió. NASA, ESA and L. Ricci (ESO)
Foto 11. Imatge de Fomalhaut i Fomalhaut b Credit: NASA, ESA, P. Kalas, J. Graham, E. Chiang, E. Kite (University of California, Berkeley), M. Clampin (NASA Goddard Space Flight Center), M. Fitzgerald (Lawrence Livermore National Laboratory), and K. Stapelfeldt and J. Krist (NASA Jet Propulsion Laboratory)
Foto 12. Un disc de pols envolta un fotat negre supermassiu en la galàxia espiral NGC 7052. Roeland P. van der Marel (STScI), Frank C. van den Bosch (Univ. of Washington), and NASA.
Foto 13. Hubble veu com una supernova es separada en quatre imatges per una lent còsmica. NASA, ESA, and S. Rodney (JHU) and the FrontierSN team; T. Treu (UCLA), P. Kelly (UC Berkeley), and the GLASS team; J. Lotz (STScI) and the Frontier Fields team; M. Postman (STScI) and the CLASH team; and Z. Levay (STScI)

Estem d’aniversari. Fa 25 anys que es llançà a l’espai el telescopi espacial Hubble. Amb aquest instrument a l’espai, els astrònoms hem pogut escodrinyar els racons més amagats de l’Univers sense tindre en compte la brillantor de la Lluna, els núvols impertinents i la molèstia de desplaçar-te a illes o llocs remots per accedir a grans telescopis.Per celebrar-ho, l’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble.

Els companys de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València han presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (like/m’agrada a la part superior del vídeo).

‘Hubble’s Time Machine’ és un vídeo de tres minuts que explica el corriment al roig de la llum a causa de l’expansió de l’Univers. Açò té les seues conseqüències quan observem objectes llunyans de l’Univers, doncs els veiem tal com eren en el passat: els telescopis són màquines que ens permeten viatjar arrere en el temps. Aquest concepte és il·lustrat mostrant diversos objectes astronòmics, presentant de manera paral·lela una imatge astronòmica amb una escena terrestre corresponent a l’època en què l’objecte astronòmic va enviar la llum que hem captat ara amb el telescopi espacial ‘Hubble’.

Els sis vídeos més votats en Facebook abans de l’1 d’abril passaran a ser jutjats per un panell d’experts que triarà el vídeo guanyador basant-se en els següents criteris: la precisió del contingut científic, la seua capacitat per a enganxar l’espectador, el seu caràcter innovador, la qualitat artística del seu contingut, la qualitat de la presentació, l’originalitat en la perspectiva des de la qual s’aborda el tema i qualitat tècnica del vídeo.

El premi és una secció d’un panell solar del ‘Hubble’ muntada en perspex. Es tracta de petites peces del ‘Hubble’ que van formar part dels enormes panells solars que van passar tres anys en òrbita terrestre, fins que van ser reemplaçats en 1993. Els guanyadors també rebran una còpia de la imatge del 25 aniversari signada per astrònoms i astronautes que han treball amb el ‘Hubble’.

En cas de guanyar, l’Observatori Astronòmic col·locarà tant el panell solar com la imatge en les dependències de l’Aula del Cel i Museu de l’Observatori, pel qual passen uns 3.000 estudiants d’educació primària, secundària i batxillerat anualment, de manera que servisquen d’inspiració per a nous astrònoms.

L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha fet una crida perquè els amants de l’astronomia entren en la pàgina de Facebook del concurs i voten pel vídeo ‘Hubble’s Time Machine’. El vídeo està en anglès, però es pot veure amb subtítols en català i o en castellà, en YouTube, simplement prement la petita icona de configuració en la part inferior (la roda dentada).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal premer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

A veure si tenim sort.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
http://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

Després està prevista una observació astronòmica aprofitant la bellesa del cel estrellat de l’indret lliure de contaminació lumínica. Però les previsions metereològiques no semblen favorables. Buscarem alguna activitat alternativa.

L’observació celeste et dóna de vegades regals inesperats. Estàvem dilluns passat fotografiant, des de la vora de la mar, la inusual conjunció entre els planetes Venus i Júpiter quan, una vegada la lluïssor del cel va ser massa intensa i els planetes van desaparéixer, vam tindre la pensada d’esperar a veure l’eixida del Sol.

I puntual a la cita, a les 7:17 min., el Sol va començar a treure el seu disc per darrere l’horitzó. I aleshores va ser com, amb la càmera preparada, vaig poder captar com el disc solar li costava separar-se de l’horitzó i adquiria una estranya forma en omega (Ω). Aquest efecte també rep el nom de vas etrusc (fotos 1 i 2), denominació que va posar-li l’escriptor Jules Verne, en un passatge de l’obra El raig verd (1882, a partir de la versió en anglés!).

Tots els ulls es van girar cap a l’oest. El sol semblava enfonsar-se amb més rapidesa quan s’acostava a la mar; que va llançar una llarga estela de llum enlluernadora sobre la superfície tremolosa de l’aigua; el seu disc aviat va canviar d’un to d’or vell a un color vermell foc, i, a través dels seus ulls entretancats, semblava brillar amb tots els matisos que varien d’un calidoscopi. Tènues i ondulants  línies tacaven el tremolós camí de la llum sobre la superfície de l’aigua, com una massa de lluentons de brillants gemmes. Cap mínim senyal de núvol, boirina o boira era visible al llarg de tot l’horitzó, que era tan clarament definit com una línia negra traçada sobre paper blanc. Immòbil, i amb una intensa emoció, van veure el globus de foc mentre s’enfonsava més i més prop de l’horitzó, i, per un instant, va quedar suspès sobre l’abisme. Després, a través de la refracció dels rajos, el seu disc semblava canviar fins que semblava un vas etrusc, amb costats voluminosos, de peu a l’aigua.

El Sol continuava pujant, separant-se de l’horitzó i, mentre ho feia, s’allargassava i prenia la forma de gota fins que finalment aconseguí despegar-se de l’horitzó i adquirí la seua forma usual circular.

Aquest bonic efecte, que teniu il·lustrat en les fotos adjuntes que vaig fer, és un clar exemple de miratge inferior. Aquest efecte òptic és molt conegut al desert, o sobre una carretera calenta. Es produeix quan hi ha una capa d’aire calent sobre la superfície de l’aigua (o de l’arena o de la carretera) i és la causa que un raig de llum de l’objecte que en teoria no havia d’arribar a l’observador, es corbe i arribe als seus ulls. Des del punt de vista de l’observador, per tant, hi ha rajos que venen des de la direcció de l’aigua (o de l’arena o de la carretera) i formen una imatge invertida de l’objete sota l’objecte real. No és, en cap cas, una reflexió sobre l’aigua, és una refracció causada per la variació sobtada de l’index de refracció de l’aire.

Hi ha d’altres fenòmens astronòmics que mostren a vegades miratges com es pot veure a l’entrada Mirage of astronomical objects de la Viquipèdia. El Sol en la posta o en l’eixida pot presentar miratges, però també la Lluna o fins i tot cometes observats prop de l’horitzó marí.

Però el més desconcertant és el raig verd, fenomen òptic atmosfèric que es pot observar poc després de la posta de Sol o poc abans de la sortida, en el qual es pot veure un punt verd, normalment durant un o dos segons, sobre la part superior del Sol. Aquest efecte va meréixer la novel·la El raig verd de Jules Verne, de la que ja he parlat. Però no sé si va ocòrrer o no durant l’observació del passat dilluns ja que no vaig estar massa atent al primer moment de l’eixida del Sol.

Podeu trobar més informació sobre els miratges en els enllaços següents:

An Introduction to Mirages Un detallat treball sobre la física dels miratges amb gràfics explicatius.

Rising Sun forming the Greek letter omega also known as an Etruscan vase shape. De la sèrie Science is Beauty.

Imatges: 1-8. Eixida del Sol el 18 d’agost a les 7:17. Un miratge invertit del Sol des de la platja de Tavernes. Enric Marco.
9. Miratge invertit de Total Internal Reflection and its Application, TutorVista.com

Són les 6 del matí i sona el despertador. Som al ple de l’agost i som a vacances. Que faig jo alçant-me abans que el Sol? Només un fenonem astronòmic inusual ha de ser capaç de tal proesa.

I és que com vaig contar ahir, els dos planetes més brillants, Venus i Júpiter, convergien aquesta matinada, poc abans de l’eixida del Sol.

Així que a les 6:15 ja erem allà, a la platja de Tavernes, per gaudir de l’espectacle celeste. Normalment, mirant cap a la mar, sempre hi ha brumes baixes que no et deixen veure l’horitzó però avui el dia era perfecte.

Venus s’hi trobava a només 0,2º del planeta Júpiter, tan junts que amb un dit amb el braç allargat era suficient per tapar-los. A ull nu era com si les dues llums es fongueren en una única llumenera.

Venus era l’objecte superior, el més brillant, mentre que Júpiter era l’objecte inferior, més feble. A la dreta dels planetes, cap al sud-est, es podia veure les tres estrelles brillants del cinturó d’Orió, anunci del pròxim hivern.

Amb la càmera sobre el trípode (imprescindible per evitar tremolors a velocitats tan baixes d’exposició) he aconseguit algunes fotos preses des de la platja. S’hi veu allà lluny llums d’algun vaixell i les lluïssors rogenques de la futura eixida del Sol, a les 7:17. Però d’això ja en parlarem.

Nota: els pròxims dies encara es podran veure els dos planetes junts, però Venus cada vegada s’anirà allunyant de Júpiter i acostant-se al Sol.

Fotos. Conjunció Venus-Júpiter des de la platja de Tavernes. Hora 6:30. Enric Marco.