Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: La Tinença de Benifassà

A Bel parlem de la defensa de la nit

2
Publicat el 15 d'agost de 2024
El cel de Bel, la Tinença de Benifassà. 10 agost 2024. Ángel Morales.

No és un secret que el Parc Natural de la Tinença de Benifassà és un indret singular. No només per la seua biodiversitat, els paisatges agrests, els camins de la muntanya, els llocs per descobrir dels que tan bé tenen cura els tècnics del Parc. Cal destacar també la qualitat del seu cel nocturn, ben fosc fora dels nuclis de població. Llevat dels dies de Lluna plena, la Via Làctia és visible sense esforç a tot arreu del Parc i la visió dels estels ens deixa bocabadat. La nit encara existeix a la Tinença.

De la necessitat de la nit i de la preservació del cel fosc al Parc Natural en parlàrem el passat 10 d’agost, invitats pels tècnics del Parc. Ja fa uns anys que, en arribar agost, ens hi acostem per xarrar de la nit i de les seues amenaces per culpa de l’enllumenat excessiu, en especial amb leds blancs. Enguany hem estat a Bel, un nucli de població del parc que des del 1972 forma part del terme municipal de Rossell. A una altitud de 953 m i una superfície de 17,09 km², Bel és un dels set pobles que conformen la Tinença de Benifassà, una subcomarca històrica declarada parc natural.

El petit poble ens acollí al bar situat a l’únic carrer del poble i allí explicàrem les generalitats del problema de la contaminació lumínica, com la societat actual ens fa creure que més llum a la nit és signe de més riquesa, més seguretat, més hores d’estar amb la família i amics. Tanmateix la majoria són mites ja que més llum a la nit, no necessària massa vegades, implica més malbaratament energètic, no ens fa més segur sinó només ens dona alguna sensació de seguretat i, sobretot ens causa pèrdua d’hores de son. La llum artificial nocturna actua inhibint la secreció de l’hormona melatonina i la seua manca és la causa de moltes malalties relacionades amb la son, com l’insomni, depressió, problemes cardíacs i augment del risc d’alguns tipus de càncer.

I això sense tindre en compte que la llum artificial nocturna és un factor estressant per a la vida silvestre. Els animals i plantes no han viscut mai en un nivell lumínic nocturn tan elevat. Actualment s’estan descobrint molts efectes negatius sobre l’alimentació, reproducció, migració, malalties com demostren nombrosos estudis científics recents. En moltes zones naturals les nits ja no són fosques i els animals tendeixen a estar més hores actius per menjar o caçar com els agrons blaus, o fugen de les zones brillants com algunes espècies de ratpenats, o xoquen contra edificis enllumenats com els ocells migradors.

Per altra banda destacàrem el meravellós cel nocturn del Parc Natural. Tanmateix els nuclis de població no sempre tenen la consciència de preservar la nit i instal·len intensos llums led de llum blanca, sobretot en les zones monumentals. Amb  l’ajut del mapa del projecte RALAN-Map EU, que ha aconseguit un mapa calibrat d’alta resolució de la Península Ibèrica gràcies a l’ús de dades proporcionades pel satèl·lit SDGSAT-1 posàrem l’exemple de Rossell, que vist des del satèl·lit, s’observa que sembla que disposa de potents projectors en la zona monumental nord del poble.

Bel a l’esquerre no presenta un gran enllumenat mentre que a Rossell (a la dreta) destaquen els llums potents blancs de l’entorn històric. RALAN-Map EU.

En acabar la xarrada ens aturarem per parlar uns minuts de l’eclipse de Sol del 12 d’agost del 2026 que en el Parc Natural serà total. El gran problema serà que la totalitat esdevindrà a les 20:30 amb el Sol a només 4º d’alçada, ben arran de les muntanyes.

Posta del Sol a Bel el 10 d’agost de 2024 a les 20:31, dos anys abans de l’eclipsi.

Després de sopar ens retrobàrem en el mirador del final del poble que es troba orientat cap al nord. Amb la llum del poble apagada el cel nocturn era espectacular. La Lluna creixent, cap al sud, sobrevolava lleugerament les teulades del poble i va ser difícil d’observar en algun moment. L’eixida de Saturn amb l’anell de gaidó i l’obtenció de la imatge de la galàxia del Remolí o M51 va emocionar al públic present. I mentre la gent esperava el seu torn per mirar pel telescopi o mentre tractava de captar algun traç d’un meteor dels Perseids vàrem contar les històries mitològiques de la Via Làctia, l’Escorpí, el triangle d’estiu i la saga de Cassiopea.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per convidar-nos, a Vanesa, tècnica del Parc, per fer-nos-ho tot ben fàcil i a la gent que ens acompanyà per gaudir de la nit amb nosaltres.

Per Vallibona i la vall del Cérvol

0
Publicat el 17 d'agost de 2023

Tornem d’un viatge curt però intens a Vallibona (els Ports), situat al sud del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat, convidats pel Parc, per fer l’activitat anual de defensa de la nit que inclou una xarrada i una observació astronòmica.

Venint per la N-232 i passat el millorat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 17 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural. En arribar al cim de la serra, a 1176 m, arribarem al Pla de Santa Àgueda on s’hi ha construït l’ermita de Santa Àgueda, d’estil romànic de la reconquesta enclavada en un tossal de fortes ressonàncies esotèriques. A partir d’aquest moment la carretera comença a davallar fent ziga-zaga fins arribar finalment a Vallibona.

El poble, situat a 674 m i amb només 61 habitants (2022), s’assenta sobre la vessant esquerra d’una muntanya de la serra de la Creu al nord damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels mil·lennis. La serra del Turmell tanca la vall pel sud. El cim del Turmell (1276 m) domina el paisatge cap al sud-est.

La vila presenta un urbanisme adaptat al territori agrest i difícil de la serra, amb carrers estrets, empinats i esglaonats. El carrer que mena a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu mostra encara un gran arc ogival, mostra del seu caràcter antic. Sembla que fins al segle XIII fou un lloc de la població musulmana, a tocar amb la població de Morella, conquerida pel rei Jaume I  el 1233. El seu primer senyor feudal va ser un dels seus nobles més actius, en Blasco I d’Alagón que li concedí carta de poblament en 1271. Lligada a Morella durant tota l’edat mitjana i moderna fins que se’n separà el 1960, Vallibona ha estat sempre una població agrícola i ramadera encara que antigament es dedicava a la fabricació de carbó vegetal amb les famoses carboneres, tenia fàbriques de sabó, molins de farina i telers.

El poble de Vallibona és conegut també per la peregrinació que realitza cada set anys al poble del Matarranya Pena-roja de Tastavins, l’anomenada Rogativa de Vallibona a Pena-roja.

Conta la llegenda que al segle XIV una pesta va deixar Vallibona sense jovenetes. Mossén Pinyol va proposar als set xics,  que amb uns pocs vells eren els únics “supervivents”, que emprengueren el camí de la Tinença de Benifassà a la recerca de parella amb la qual repoblar Vallibona. El mateix panorama desolador van trobar a Castell de Cabres i Coratxà fins arribar exhausts a l’ermita de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja, on els va donar recer el seu ermità. En donar a conèixer les seues pretensions i després de resar a la Mare de Déu, Mossén Brunyisc de Pena-Roja els va posar en contacte amb una anciana acomodada, la tia Petronila, a qui la pesta li havia deixat al seu càrrec set jovenetes òrfenes.  Poc temps després, els set xicots de Vallibona es casaren amb les set nétes i van prometre acudir en peregrinació a Pena-Roja cada set anys. (J.Emili Fonollosa)

L’església de l’Assumpció de Vallibona mereix una visita. L’actual església fou iniciada a poc de conquerit el poble. A finals del segle XIII o començaments del XIV el temple estava format per cinc trams amb quatre arcs de diafragma de pedra, de traçat apuntat i 11,40 metres de llum que suportaven una sostrada de fusta a dos vessants, profusament decorada, amb una porta d’accés al costat de l’Epístola protegida per un porxo. Més tard, potser durant els segles XV o XVI, les actuacions més importants se situen als peus del temple: s’allarga la nau, s’obri una porta i es construeix el campanar sobre una torre preexistent de defensa, amb fortes influències del mudèjar aragonès.

En una nau lateral encara s’hi poden veure part de les bigues de fusta de l’artesanat original, profusament decorat. Quan hi entrarem, una mica abans de les 12 h del dia de la Mare de Déu, la gent del poble es preparava per a la festa major. Les xiquetes vestien amb el tratge tradicional amb banda de senyera inclosa. La missa major estava a punt de començar.

Deixàrem el poble en direcció a Rossell, seguint la vall del riu Cérvol. A poc més d’un quilòmetre ens aturem en un mirador del poble on s’hi ha instal·lat una rèplica en resina plàstica del dinosaure Vallibonavenatrix cani. Aquestes terres de muntanya són també àrea d’interés paleontològic.

Continuàrem el camí cap a l’est. Una carretera estreta però molt cuidada ens menà entre boscos atapeïts de diverses espècies. Les muntanyes ens ofereixen un espectacle de roures, teixos i pi roig ben conservat. A uns 12 km voliem aturar-nos a l’ermita de Sant Domènec però no acabarem per trobar el camí. Llàstima ja que és un lloc interessant. El santuari de Sant Doménec de Vallibona fou fundat el 1237 amb l’estil romànic de conquesta. El temple està dedicat a sant Domènec de Guzmán, patró de Vallibona. Cada any, des de en fa 200, s’hi fa una romeria des del poble. Hom considera que Sant Domènec de Vallibona fou el primer lloc del món dedicat a aquest sant cristià després de la seua canonització. El temple original del segle XIII ha desaparegut, però. El temple actual va ser reformat al segle XVIII i ha estat restaurat recentment.

En l’entorn de Vallibona hi ha, per tant, dos ermites, les ja citades de Sant Àgueda i Sant Domènec. Existeix també l’ermita de Sant Cristòfol en el terme de Castell de Cabres, que visitàrem fa uns anys. Sembla que una llegenda local les relaciona:

Santa Àgueda tingué dos germans, Cristòfol i Domènec. Un mal dia es barallarem i separaren. La germana els va castigar a romandre separats i lluny un de l’altre per a que mai tornaren a renyir. No obstant això, per vigilar que es complira el càstig, ella els observaria des de la seua ermita, damunt dels planells que porten el seu nom. Cristòfol i Domènec arribaren a ser sants al igual que Àgueda i en els llocs dels aïllaments foren alçades sendes ermites que encara es conserven.

Finalment, seguint el camí, la vall s’eixampla i al fons ja endevinem la plana. En un revolt ja ens apareix, encimbellat en un turó, la població de Rossell.

Bibliografia: El Maestrazgo, l’Alcalaten, Benifassar y otras comarcas. Rutas de montaña y costumbres. Ricardo Muñoz Badia.

Fotos: Rosa Magraner i Enric Marco.

A Vallibona per parlar de la nit

0
Publicat el 16 d'agost de 2023

Hem tornat  al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per  gaudir del seu cel nocturn meravellós, del seu paisatge espectacular que sembla dels Pirineus i, sobretot per parlar de la defensa de la nit amb la seua gent tan amable i orgullosa de la seua terra.

Passat el renovat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 24 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural.  El poble s’assenta sobre la vessant d’una muntanya damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels milenis. Una vegada fet l’ingrés a l’hostal La Carbonera ens arribarem al local de les Antigues Escoles on ja ens esperaven per a la xarrada prevista de divulgació sobre el problema de la contaminació lumínica.

I, és que la vesprada/nit del dia 14 d’agost, convidats pel Parc Natural, férem una xarrada sobre contaminació lumínica i els seus efectes negatius sobre el medi ambient i la salut. I, després si la previsible boira nocturna ens ho permetia, trauríem els telescopis, gaudiríem del cel nocturn de la Tinença i, amb sort, veuríem encara algun estel fugaç dels Perseids.

Un moment abans de la xerrada durant la presentació de l’acte.

Després de ser presentats per Ana, tècnica del Parc, durant un poc més d’una hora Ángel Morales i jo mateix repassàrem tots els problemes associat a la llum artificial nocturna i com pertorba l’economia, contribueix al canvi climàtic, i, més evident encara, afecta el medi ambient i la salut humana.

Del medi ambient i de la salut m’hem parlat a bastament en aquest bloc, ací i ací també, però de la contribució a l’augment de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle se n’ha parlat poc. El comunicat de Cel Fosc, arran de les mesures d’estalvi energètic del govern central de fa un any, per mitjà del Reial decret llei 14/2022, d’1 d’agost ho explicava clarament:

Si ens fixem en les diverses fonts de producció d’electricitat a Espanya al llarg del dia, cosa que es pot fer fàcilment amb l’ús de diverses aplicacions de mòbil, es veu que en arribar la nit, quan els parcs d’energia solar deixen de funcionar i la velocitat del vent minva, es produeix un pic de demanda d’electricitat: estem a casa, s’encén la llum dels comerços, s’il·luminen monuments, etc. Per a cobrir aquesta demanda sobtada d’energia és necessari posar en marxa les centrals de cicle combinat que cremen gas, i que produeixen diòxid de carboni amb el que es contribueix al canvi climàtic. Per això, a més de l’apagada de llums supèrflues de comerços sense activitat i edificis sense públic a altes hores de la nit, les mesures del govern central d’agost de l’any passat anaven en la direcció correcta de disminuir la concentració de gasos d’efecte d’hivernacle, al que Espanya s’ha compromès. I es diu poc, però aquestes restriccions energètiques també contribueixen a baixar el preu de l’electricitat perquè, d’aquesta manera, el gas no entraria en el mercat marginalista tan sovint.

I, evidentment, més endavant de la xarrada, es van repartir alguns exemplars del còmic Il·lumina el teu rellotge, escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen i editat per Manuel Spitschan, tots dos neurobiòlegs especialitzats en l’estudi del nostre rellotge circadiari i dels problemes que causa sobre la salut humana l’exposició a la llum artificial nocturna i traduït per Rosa Magraner i jo mateix dins d’un projecte europeu.

En la part final de la conferència donàrem a conèixer la meravella del cel de la Tinença amb mapes obtinguts dels de l’espai. A mitjan camí entre la brillant costa amb poblacions tan contaminants lumínicament com Vinaròs o Benicarló i l’interior amb una brillant Morella, els pobles de la Tinença han mantingut, per ara, un enllumenat moderat, potser causat per la poca població de l’entorn, malgrat el desgraciat canvi a llum blanca, amb fort component blau, de fa uns anys i, per tant molt contaminant. Per la nit, durant l’observació astronòmica, comprovaríem la negror de la nit de Vallibona, mentre tractàvem de veure els Perseids.

El cel de la Tinença, com es pot veure al mapa que correspon a l’any 2022, es troba prou lliure de contaminació lumínica. Seria interessant que es protegira però també seria interessant promocionar aquest cel per fer-hi activitats relacionades amb l’astroturisme, amb les visites nocturnes al parc per admirar al mateix temps el cel i la terra.

En acabar de sopar muntarem els telescopis en la zona del poliesportiu. Però com ja ens avisaren, poc després de la posta de Sol, les boires ja començaren a llepar el cim del El Turmell (1276 m) cap al sud-est. No desapareixen finalment sinó que les boires es convertiren en núvols intermitents que anaren cobrint a estones el cel. Apareixien i marxaven però, ací i allà, tapaven parcialment el triangle d’estiu, Sagitari i Saturn i esborraven la Via Làctia que es percebé només al final de la nit.  Però, de tota manera nens i majors encara pogueren  admirar l’anell de Saturn, Albireo i el doble cúmul de Perseu, entre d’altres. Mentrestant s’entretenia el personal contant les històries mitològiques de la saga de Cassiopea, les aventures amoroses de Zeus i la vida desgraciada d’Asclepi, deu de la medicina, i enviat al cel per Zeus per formar la constel·lació del Serpentari o Ofiüc, on representa un home portant una serp al voltant.

Contaminació lumínica de la Tinença de Benifassà per al 2022 des de l’espai amb VIIRS. Vallibona es troba al centre de la imatge. lightpollutionmaps.com

També es tractà de veure els últims meteors del pic de la pluja del Perseids. En veiérem uns pocs, alguns d’ells ben lluminoses i duradors que causaren admiració. També veiérem el trens de la última remesa dels 22 satèl·lits de la constel·lació Starlink que com un cuc lluminós desfilà silenciós pel cel de la Tinença.

La nit començà a aclarir-se cap la una de la matinada. Molta gent ja havia marxat encara que els més joves s’esperaren per veure el gegant Júpiter i la seua cort de satèl·lits eixir per darrere de les muntanyes.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per convidar-nos, a Ana, tècnica del Parc per fer-nos-ho tot ben fàcil i a l’alcalde Juanjo Palomo per acullir-nos.

Imatges:  La imatge inicial és una composició de 90 imatges mirant al nord celeste que ha permés captar el moviment de les estrelles. En la part superior dreta es veu un meteor de la pluja d’estels dels Perseids.  L’estrella central és l’estrella polar i la taca marronosa és un núvol que passava. Totes les fotos són d’Ángel Morales-Rubio.

Descobrim nous camins a la Tinença

0
La vista en començar la ruta.

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

I darrere l’ermita de Sant Jaume de Coratxà.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

A l’ombra dels pins.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Molsa.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Amb mirada de pocs amics.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

Per dins del bosc.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

No! per ací no és.

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

L’arbre fins on arribarem.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Retornant per la pista forestal.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Ruta sobre Google Earth.

Imatges: Enric Marco

La nit és necessària a Fredes

0

Després de dos anys fa uns dies tornarem a la Tinença de Benifassà per gaudir del seu cel meravellós, del seu paisatge espectacular que ens recorda els Pirineus i, sobretot per parlar amb la seua gent tan amable i orgullosa de la seua terra.

La vesprada havia omplert el cel de núvols amenaçadors, després una pluja intensa mullà els carrers de Coratxà, on ens hi allotjàvem, però que, per sort, només durà mitja hora. De camí cap a Fredes, pel camí curt que discorre per la part alta de la Tinença, i des d’on s’albira el mar, veiérem l’arc de Sant Martí, amb dos arcs meravellosos, que ens indicaren que potser aquesta nit tindríem bona nit d’observació.

I, és que la vesprada/nit del dia 2 de setembre, convidats pel Parc Natural, férem una xarrada sobre contaminació lumínica i els seus efectes negatius sobre el medi ambient i la salut. I, després si els núvols finalment s’havien enretirat, trauríem el telescopi i gaudiríem del cel nocturn.

La xarrada es feu al Poliesportiu o Centre d’usos múltiples de la Colònia Europa a Fredes. En arribar, algunes persones del públic ja hi eren. Poc a poc una vintena de persones hi seieren, també amb molts xiquets en les primeres files.

Després de la presentació de Vanesa, la tècnica del parc, explicarem la problemàtica de l’enllumenat excessiu, fent referències a les actuals mesures d’estalvi energètic que inclouen l’apagada de llums supèrflues. La contaminació lumínica també té incidència en el canvi climàtic. La International Dark-Sky Association calcula que, a nivell mundial, l’energia utilitzada per generar llum que s’escapa a l’espai és almenys l’1% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.

No és, però, només un problema d’estalvi energètic. És, sobretot un problema per a la fauna i flora nocturnes que viu sota la manta de la llum artificial nocturna. La llum creada pel humans que envaeix els territoris naturals que haurien de ser foscos causa problemes en l’orientació, depredació, reproducció, alimentació dels animals nocturns. Un cas molt important és l’efecte de la llum artificial nocturna sobre la pol·linització de les flors pels insectes nocturns. S’ha observat una forta davallada de les seues poblacions i, en part s’explica per la presència excessiva de llum artificial a la nit. Això pot causar un problema en l’abastiment d’algunes plantes usades en el consum humà.

La llum artificial nocturna també té efectes en la salut humana. La llum a la nit, sobretot amb molta presència de component blau, inhibeix la producció de melatonina. La falta d’aquesta hormona al nostre organisme durant les hores nocturnes causa diverses afeccions. L’insomni és la primera afecció, però també s’hi pot parlar de depressió, ansietat, obesitat i augment de risc d’algunes malalties com càncer de mama o pròstata, entre d’altres. Tot això ho podeu llegir al magnífic còmic Enlighten your clock: how your body tells time, escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen i editat per Manuel Spitschan que vàrem traduir al valencià l’octubre passat com Il·lumina el teu rellotge. i que podeu baixar-vos de franc.

En la part final de la conferència donàrem a conèixer amb mapes obtinguts dels de l’espai la meravella del cel de la Tinença. A mitjan camí entre la brillant costa amb poblacions tan contaminants lumínicament com Vinaròs o Benicarló i l’interior amb una brillant Morella, els pobles de la Tinença han mantingut, per ara, un enllumenat moderat, potser causat per la poca població de l’entorn, malgrat el desgraciat canvi a llum blanca, amb fort component blau, de fa uns anys i, per tant molt contaminant.

El cel de la Tinença, com es pot veure al mapa que correspon a l’any 2021, es troba prou lliure de contaminació lumínica. Seria, per tant, interessant promocionar aquest cel per fer-hi activitats relacionades amb l’astroturisme, amb les vistes nocturnes al parc per admirar al mateix temps el cel i la terra. Seria interessant que es protegira.

Al final de la xarrada i després del torn de les preguntes, el periodista Jordi Maura ens ha fet una petita entrevista per al seu canal de Youtube i mitjà digital.

En acabar de sopar hem muntat el telescopi fora. Els núvols ja marxaven però, ací i allà, encara tapaven parcialment la Lluna, Sagitari i Saturn. Però, a poc a poc, els núvols desaparegueren i, es feu ben present la franja blanquinosa de la Via Làctia travessant des del sud al nord la volta celeste. És quan els nens i els majors miraren admirat la cara de la Lluna, l’anell de Saturn, el cúmul globular M13 d’Hèrcules i el doble cúmul de Perseu, entre d’altres. Mentrestant s’entretenia el personal contant les històries mitològiques de la saga de Cassiopea, les aventures amoroses de Zeus i la formació de la Via Làctia causada pel bebè Hèrcules. Encara que la nit era molt humida i era difícil observar, molta gent s’esperà fins al final per veure el gegant Júpiter i la seua cort de satèl·lits.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà i als tècnics del Parc per convidar-nos.

Imatges: Ángel Morales-Rubio.

L’Agrest: el meravellós cel de la Tinença de Benifassà

0
Publicat el 30 de juny de 2021

Col·laboració amb l’Agrest, revista quadrimestral del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Gener 2021

El meravellós cel de la Tinença de Benifassà

En The Strange Affair of Uncle Harry, un film clàssic de 1945, dirigit per Robert Siodmak, l’elegant i nouvinguda Deborah Brown (Ella Raines) se sorprén del cel nocturn del petit poble de Corinth i li ho comenta al seu company Harry Quincy (George Sanders).

– No me n’havia adonat que ací teniu un cel.
– És el mateix que teniu a Nova York.
– Oh, no hi ha cel a Nova York. Els llums brillants han acabat amb ell.

Aquesta sensació d’adonar-nos de sobte que el cel que tenim damunt nostre és realment ben diferent del de la ciutat, més negre, més profund i ple d’estrelles, l’hem tinguda cada vegada que hem aterrat a la Tinença de Benifassà. Des del 2014 hi hem fet estada, habitualment invitats pel Parc Natural i per l’ajuntament de la Pobla, per explicar les bondats de l’indret a la nit i els perills de l’excessiu enllumenat artificial nocturn, nefast per al benestar de la vida silvestre. Les ciutats properes i algunes instal·lacions molt millorable sa l’interior del parc ens priven d’una foscor total, sobretot cap a l’horitzó oest.

En un parc natural com el de la Tinença s’han de conservar els ecosistemes diürns, però també els nocturns. Els animals que viuen a la nit no han de ser molestats per llums intrusius que alteren la seua forma de vida.

La gent associa la llum artificial nocturna amb el progrés, el benestar i sobretot la seguretat vial i personal. Tanmateix, açò és un mite, ja que la instal·lació de més punts de llum, de major potència i engegats durant més hores a la nit només augmenta les despeses energètiques i contamina el cel, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan gens clars. A més, els experts ens diuen que la llum a la nit en àrees solitàries només dona la sensació de seguretat personal però no fa que realment el lloc siga més segur.

La contaminació lumínica interfereix directament en els hàbits de vida dels animals del nostre entorn. Els insectes són el grup més afectat, mentre que una llum molt tènue és suficient per alterar els hàbitats d’amfibis, aus i mamífers. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que al llarg de la seua evolució s’han adaptat i especialitzat per tal d’ocupar els nínxols ecològics que deixa la nit, i que ara es veuen amenaçats per la intervenció antròpica.

En aquest temps d’una pandèmia causada per interaccions entre espècies silvestres i humans, un efecte sorprenent, però no inesperat, de la contaminació lumínica sobre els ecosistemes nocturns és la relació d’aquesta amb algunes malalties, com ara la causada pel virus del Nil Occidental. Els ocells són els portadors del virus, moltes vegades de manera asimptomàtica. Els mosquits són els vectors de la malaltia ja que, després de picar un ocell infectat, poden picar un humà i li poden transmetre el virus. La investigadora de la South Florida University, Meredith Kernbach, afirma: “Hi ha proves que la llum tènue a la nit estén l’activitat nocturna en els ocells. Aquest augment de l’activitat significa que la major interacció entre les espècies no només és possible, sinó probable, i això té implicacions per a la propagació de malalties com el Virus del Nil Occidental“.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units, realitzada per Tyler Nordgren, astrònom i artista, utilitza un lema molt contundent: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. Si no es visita el parc a la nit, es perd la meitat de l’espectacle. Una idea molt suggerent que podria aprofitar-se per valorar encara més el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

El foment d’activitats nocturnes al Parc, evidentment de manera controlada, seria molt positiu per apreciar la bellesa de la natura a la nit, tant la terrestre com la celeste: rutes per detectar rats penats, observació del cel (astroturisme) o fotografia nocturna com fa el fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, que ha captat aquests moments màgics d’hores de foscor en què els únics llums són els de la celístia o cel estrellat. Fa un parell d’anys presentà al Jardí Botànic de la Universitat de València l’exposició “Quan dormen els arbres”.

Ací deixem aquestes idees i propostes perquè siguen valorades o tingudes en compte i, si cal, us brindem la nostra més desinteressada col·laboració.

Enric Marco Soler i Ángel Morales Rubio
Salvem la nit, Universitat de València

Revista completa L’Agrest, gener 2021

Imatge: Coratxà, el 25 d’agost de 2020.  Ángel Morales-Rubio.

Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

2

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

Corral de Vilalta

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

Ermita de Sant Cristòfol

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

 

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Card marià?

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Vista del Portell de l’Infern

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

 

Imatges: Enric Marco.

El meravellós cel de la Tinença de Benifassà

3
Publicat el 30 d'agost de 2020

Retornem admirats de les meravelles del cel de la Tinença de Benifassà.  Tan siga de dia com de nit, aixecar el cap i mirar el moviment dels núvols, el blau intens de l’atmosfera, la negror plena d’estrelles del firmament, totes les variants del seu cel enamoren.  De fet, el cel de la Tinença és un dels grans valors naturals, de moment encara no massa valorat, del Parc Natural que ocupa en gran part la comarca.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units utilitza un lema molt clar: Half the Park is after darkÉs a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. I això justament és el que passa amb el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Multitud d’animals són nocturns i, per tant tenen la nit com el seu habitat natural. Insectes, especialment papallones, rosegadors, ocells, amfibis són molts d’ells nocturns. I, per a tots ells, tindre un cel nocturn de qualitat és essencial.

Després de quatre visites als pobles de la Tinença, puc afirmar que un dels valors del Parc és el cel nocturn. Un cel que, en absència de la Lluna, és molt similar als cels de l’Alt Túria on es troben els telescopis de la Universitat de València o els de l’Associació Valenciana d’Astronomia. Amb poca contaminació lumínica les estrelles, les nebuloses i la Via Làctia brillen intensament.Enguany, aquest cel ens l’hem trobat a Coratxà. Des de l’ermita de Sant Jaume, la visió dels planetes Júpiter i Saturn a la dreta de la Via Làctia, la Lluna en quart creixent, la Via Làctia eixint de l’horitzó, passant pel mig del Triangle d’estiu i arribant, cap al nord, a Cassiopea, era espectacular. El cúmul doble de Perseu es veia a ull nu i prop de l’estrella Mirach de la constel·lació  d’Andròmeda s’endevinava una taqueta blanca, la nostra gran galàxia veïna.

Fins i tot, des de dins del poble, a través de la finestra de l’habitació de l’Hostatgeria Sant Jaume on ens allotjàvem, vaig poder captar una nit la bellesa de l’Òssa Major i de tota la zona nord del cel.

Finalment les postes de Sol de la Tinença també són un regal per als sentits que cal tindre en compte.  Ja ens van dir que moltes vegades deixen espectacles ben fotogènics.

El cel de la Tinença de Benifassà és un recurs natural que s’hauria de considerar en la potenciació del Parc i de la comarca de la Tinença.

Imatges de Ángel Morales-Rubio i d’Enric Marco.

Mites de l’enllumenat nocturn a la Tinença de Benifassà

0
Publicat el 29 d'agost de 2020

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units utilitza un lema molt clar: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. Un lema que és molt adequat ja que és justament el que vàrem voler explicar en la xarrada que férem a l’ermita de Sant Jaume de Coratxà al bell mig del Parc Natural de la Tinença de Benifassà (el Baix Maestrat) el passat dimarts 25 d’agost invitats pel Parc i per l’ajuntament de la Pobla de Benifassà.

La nit és necessària. Mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

En un parc natural com el de la Tinença s’han de conservar els ecosistemes diürns però també els nocturns. Recordem, per exemple, que la majoria de papallones són nocturnes i que les llums inadequades alteren els seus habitats, les atrapen i són fàcilment depredades.

La gent associa la llum nocturna amb el progrés, el benestar i sobre tot la seguretat vial i personal. Aquest són mites ja que la instal·lació de més punts de llum, més potència i engegats més hores a la nit només ha fet augmentar les despeses energètiques, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan clars i. a més, els experts ens diuen que, moltes vegades, la llum a la nit en àrees solitàries només dona sensació de seguretat i no seguretat realment.

La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat. Els estudis científics ens diuen que els insectes són el grup més afectat mentre amfibis, aus i mamífers també veuen alterats els seus hàbitats amb només una llum molt tènue. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que han evolucionat per ocupar els nínxols ecològics nocturns i estan molt ben adaptats a ells.

Un efecte inesperat de la contaminació lumínica sobre els ecosistemes nocturns és la relació amb les afeccions pel virus del Nil Occidental. Els ocells són els portadors del virus, moltes vegades de manera asimptomàtica. Els mosquits són vectors de la malaltia ja que, després de picar un ocell infectat, poden picar un humà i li poden transmeten el virus. És una zoonosi, una malaltia que es transmet d’animal a humà. Per sort no és transmet d’humà a humà (de moment).

La investigadora de la South Florida University, Meredith Kernbach, ha demostrat que la llum artificial a la nit, molt més la més blanca, augmenta el temps en que els ocells poden contagiar a d’altres ocells. Diu: “Hi ha proves clares que la llum tènue a la nit estén l’activitat nocturna en els ocells unes hores al matí. Aquest augment de l’activitat significa que la major interacció entre les espècies no només és possible, sinó probable, i això té implicacions per a la propagació de malalties com el Virus del Nil Occidental“.

Després de la xarrada i del sopar, just al costat de l’ermita de Sant Jaume on havíem parlat sobre els efectes de la contaminació lumínica, muntarem els telescopis i els assistents, amb les adequades mesures anti-Covid-19, observaren els planetes Júpiter i Saturn i la Lluna en quart creixent, mentre que la Via Làctia, com una banda blanquinosa plena de petites estrelles, travessava tot el cel de sud a nord. Un indret meravellós per a observar.

Imatges: Ángel Morales-Rubio i Enric Marco.

La nit és necessària

0
Publicat el 24 d'agost de 2020

La Tinença de Benifassà és un lloc privilegiat per a l’observació d’estreles a causa de l’escassa il·luminació de l’entorn.

Ho podrem comprovar el Dimarts 25 d’agost, en col·laboració amb la Universitat de València, la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria i Cel Fosc, mitjançant una activitat on descobrirem mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

L’activitat consistirà en una xarrada impartida pel Dr. Angel Morales Rubio, pertanyent al Departament de Química Analítica i pel Dr. Enric Marco del Departament d’Astronomia i Astrofísica, ambdós de la Universitat de València. Posteriorment realitzarem una observació astronòmica del cel amb l’ajuda de telescopis.

Vine i descobreix el cel de la Tinença!

  • Dia: dimarts 25 d’agost de 2020
  • Lloc: enfront de l’església de Sant Jaume de Coratxà
  • Horari: 19:30 h. – 20:30 h. Xarrada
    • 20:30 h. – 21:30 h. Descans21:30 h. Observació astronòmica
  • Duració de l’activitat: 4 h. Aproximadament
  • Avís: L’activitat és gratuïta, però les places són limitades. Vos podeu inscriure en 964715720 – 650 412 497 – parc_tinenbenifassa@gva.es
  • Recomanacions: Portar calçat còmode, llanterna (preferiblement de llum roja) i cadira plegable o tovallola per a seure. L’ús de la mascareta és obligatori.

Passeig per la Tinença de Benifassà

2
Publicat el 6 d'agost de 2019

Cap de setmana intens a la Tinença de Benifassà, una comarca històrica i natural del País Valencià, gran part de la qual forma el Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Hi hem anat per parlar del nostre projecte Salvem la nit, per admirar-ne el cel fosc i per passejar pels pobles, per parlar amb la gent, en definitiva per conèixer el paisatge natural i humà.Convidats per Parc Natural, divendres de vesprada parlàrem del problema de l’enllumenat excessiu de les nostres ciutats, i com aquesta contaminació afecta a la salut humana i al medi ambient. Durant una hora, i en presència del director conservador del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, Miquel Ibañez, dels tècnics del parc i de nombrós public de la Pobla de Benifassà i de fora, desgranarem a poc a poc els problemes que causa la llum artificial nocturna sobre la vida silvestre i acabarem amb la recomanació de l’ús d’un enllumenat realment respectuós i sostenible per als pobles de la Tinença.I és que l’enllumenat dels seus pobles no és el millor dels possibles, amb llum led massa blanc. Sort que aquests pobles són petits amb un nombre de punts de llum limitat però que clarament hauria de ser una millora a fer en un futur.

Va ser durant l’observació astronòmica quan poguérem admirar el firmament de la Tinença. La Via Làctia es veia clarament al cel, eixia de l’horitzó sud entre Júpiter i Saturn, travessava tota la volta celeste passant per la constel·lació del Cigne i moria al nord per Cassiopea. En avançar la nit, Perseu, amb el triangle característic, apareixia pel nord-est i des d’allí alguns meteors deixaven el seu rastre lumínic, un avanç de la pluja d’estels dels Perseids dels pròxims dies. El nombrós públic, potser una trentena, s’esperava pacientment asseguts o estirats a terra admirant la celístia, fent cua per veure Júpiter i el ball dels seus satèl·lits i Saturn, el seu anell i la lluna gegant Tità. En aquest cel transparent i tranquil, amb una temperatura suau, els planetes mostraven tota la seua magnificència, els detalls dels núvols, els colors pastis dels discos. Els més pacients veieren també alguns cúmuls d’estels, joves astres acabats de deixar la nebulosa d’on han sortit. La contaminació lumínica, però omnipresent,  era visible a l’horitzó, cap a l’est, a causa de l’enllumenat excessiu dels pobles de la costa, i molt menys cap a l’oest, segurament per Morella.

Una ruta nocturna per mesurar les propietats d’aquest cel meravellós ens portà més enllà de Castell de Cabres i després fins a la Sénia. I en el camí, veiérem dues raboses, una llebre i una família de porcs senglars. Uns animals que han fet de la nit el seu refugi natural. Un exemple de la diversitat biològica de l’indret.

Al dia següent, sense pressa, ens aplegarem a El Bellestar, poble que domina la vall dalt d’un turó, per rebre informació del Centre de Visitants del Parc i després cap a Fredes, el poble més encimbellats de la comarca, situat a 1090 m d’altura. Allà dalt, des de diversos miradors en la carretera que hi puja, es pot contemplar la grandiositat del Parc Natural, obert al mar cap a l’est per un estret entre muntanyes, en direcció a La Sénia.

Des de dalt, en un revolt del camí, veiérem el Monestir de Santa Maria de Benifassà, primera comunitat del Cister en el Regne de València, finançat pel rei Jaume I mateix. Actualment és ocupat per monges cartoixanes i es troba en perfecte estat de conservació. Tanmateix no poguérem visitar-lo ja que el monestir només és obert el dijous.

Imatges:

1.- Vista des de la carretera eixint de Fredes cap a la Tinença mirant a l’oest.
2 i 3.- Ángel Morales i Enric Marco en la xarrada
4.- Una composició d’imatges del firmament en l’observació astronòmica. Ángel Morales
5.-  Fredes
6.- El Bellestar a la vall.
7.- El Monestir de Santa Maria a la vall.