Pols d'estels

L’estiu s’acaba i amb ella la ronda d’activitats en defensa de la nit en els parcs naturals valencians. La nostra darrera aturada ha estat, com l’any passat, el parc natural que envolta la muntanya màgica dels valencians, la Penyagolosa.

Convidats pel Parc Natural de Penyagolosa, dissabte 7 de setembre per al vesprada ens esperaven al centre d’interpretació del Parc per a preparar la xarrada i la posterior observació astronòmica.

No era el nostre primer intent de l’estiu de parlar-hi sobre el problema de la contaminació lumínica i d’admirar el cel nocturn del parc natural. La cita inicial de l’activitat era prevista per a la nit del 14 d’agost. A banda de la preceptiva xarrada es pretenia observar les estrelles i nebuloses en un cel ben fosc a l’ombra del Penyagolosa però també albirar part dels meteors de la pluja d’estels dels Perseids d’enguany. Malauradament res de tot això va ser possible ja que l’avís de tempestes generalitzades va obligar a suspendre la visita.

La nova cita amb el Parc es programà prop del nou quart creixent lunar, el dissabte 7 de setembre, amb l’esperança d’un cel més amigable amb l’observació astronòmica. Però les nostres esperances s’esvaniren com aigua en cistella, com explicaré més endavant.

Amb el cel mig ennuvolat per núvols alts, però encara útil per a l’observació de la Lluna i Saturn, arribarem una hora abans de l’hora fixada. Amb temps i encara de dia, era factible muntar el telescopi per estar preparats per veure el cel tan bon punt acabara la xarrada. Sense massa esforç, el telescopi es muntà i, fins i tot, un assistent a la xarrada muntà el seu prop del nostre. Si tot anava bé tindríem doble oferta d’observació celeste.

A la sala d’actes del Centre, amb l’assistència d’una vintena de persones, entre ells alguns xiquets, explicàrem els problemes de la contaminació lumínica i els seues efectes sobre el medi ambient i les persones.

Un fet fonamental que sempre remarquem és que cal que considerem la llum artificial nocturna com un agent contaminant. El seu ús en un medi natural pertorba el creixement de les plantes, altera els hàbitats, modifica els comportament de les aus i, sobretot afecta l’anomenat “plàncton” terrestre, els insectes nocturns, que queden atrapats per les lluminàries i provoca la separació de poblacions. En un indret tan sensible com el Parc, sense llums artificials nocturnes, la nit és natural i els animals no es troben tan exposats a les amenaces lumíniques.

La llum artificial nocturna també té efectes en la salut humana. La llum a la nit, sobretot amb molta presència de component blau, inhibeix la producció de melatonina. La falta d’aquesta hormona al nostre organisme durant les hores nocturnes causa diverses afeccions. L’insomni n’és la primera, però també s’hi pot parlar de depressió, ansietat, obesitat i augment de risc d’algunes malalties com càncer de mama o pròstata, entre d’altres. Fa pocs dies s’ha trobat, fins i tot, relacions amb un augment del risc de patir Alzheimer, especialment en gent més jove.

Finalment es presentà el còmic Il·lumina el teu rellotge, amb codi QR per poder-se’l baixar. Al còmic, una nena parla amb un gat setciències dels problemes causats per la contaminació lumínica d’una forma divertida i molt entenedora. Al final s’hi troben uns tests per veure com portes els teus ritmes biològics i unes recomanacions per dormir millor.

Una vegada acabada la xarrada el panorama celeste havia canviat totalment. Ja no hi havia espai al cel per observar ja que els núvols havien envaït tot el firmament i, a més a més, s’havien espessit. No res més es podia fer, ni esperar que escampara ja que la previsió de l’oratge era pèssima.

Quedàrem a sopar en les tauletes de davant del Centre d’Interpretació mentre parlàrem de tot un poc. De mitologia celeste amb les aventures libidinoses de Zeus/Júpiter, de la física dels forats negres o de com denunciar agressions lumíniques…

I, poc a poc, havent sopat la gent anà marxant ja que poc més s’hi podia fer. Enguany l’oratge no ens ha acompanyat. L’any vinent esperem que serà millor.

Gràcies a la direcció del Parc Natural de Penyagolosa per convidar-nos, a Herme, tècnica del Parc, per fer-nos-ho tot ben fàcil i als visitants per vindre i per aguantar fins ben entrada la matinada, malgrat els núvols.

Imatges: Enric Marco i Ángel Morales-Rubio.

No és un secret que el Parc Natural de la Tinença de Benifassà és un indret singular. No només per la seua biodiversitat, els paisatges agrests, els camins de la muntanya, els llocs per descobrir dels que tan bé tenen cura els tècnics del Parc. Cal destacar també la qualitat del seu cel nocturn, ben fosc fora dels nuclis de població. Llevat dels dies de Lluna plena, la Via Làctia és visible sense esforç a tot arreu del Parc i la visió dels estels ens deixa bocabadat. La nit encara existeix a la Tinença.

De la necessitat de la nit i de la preservació del cel fosc al Parc Natural en parlàrem el passat 10 d’agost, invitats pels tècnics del Parc. Ja fa uns anys que, en arribar agost, ens hi acostem per xarrar de la nit i de les seues amenaces per culpa de l’enllumenat excessiu, en especial amb leds blancs. Enguany hem estat a Bel, un nucli de població del parc que des del 1972 forma part del terme municipal de Rossell. A una altitud de 953 m i una superfície de 17,09 km², Bel és un dels set pobles que conformen la Tinença de Benifassà, una subcomarca històrica declarada parc natural.

El petit poble ens acollí al bar situat a l’únic carrer del poble i allí explicàrem les generalitats del problema de la contaminació lumínica, com la societat actual ens fa creure que més llum a la nit és signe de més riquesa, més seguretat, més hores d’estar amb la família i amics. Tanmateix la majoria són mites ja que més llum a la nit, no necessària massa vegades, implica més malbaratament energètic, no ens fa més segur sinó només ens dona alguna sensació de seguretat i, sobretot ens causa pèrdua d’hores de son. La llum artificial nocturna actua inhibint la secreció de l’hormona melatonina i la seua manca és la causa de moltes malalties relacionades amb la son, com l’insomni, depressió, problemes cardíacs i augment del risc d’alguns tipus de càncer.

I això sense tindre en compte que la llum artificial nocturna és un factor estressant per a la vida silvestre. Els animals i plantes no han viscut mai en un nivell lumínic nocturn tan elevat. Actualment s’estan descobrint molts efectes negatius sobre l’alimentació, reproducció, migració, malalties com demostren nombrosos estudis científics recents. En moltes zones naturals les nits ja no són fosques i els animals tendeixen a estar més hores actius per menjar o caçar com els agrons blaus, o fugen de les zones brillants com algunes espècies de ratpenats, o xoquen contra edificis enllumenats com els ocells migradors.

Per altra banda destacàrem el meravellós cel nocturn del Parc Natural. Tanmateix els nuclis de població no sempre tenen la consciència de preservar la nit i instal·len intensos llums led de llum blanca, sobretot en les zones monumentals. Amb  l’ajut del mapa del projecte RALAN-Map EU, que ha aconseguit un mapa calibrat d’alta resolució de la Península Ibèrica gràcies a l’ús de dades proporcionades pel satèl·lit SDGSAT-1 posàrem l’exemple de Rossell, que vist des del satèl·lit, s’observa que sembla que disposa de potents projectors en la zona monumental nord del poble.

En acabar la xarrada ens aturarem per parlar uns minuts de l’eclipse de Sol del 12 d’agost del 2026 que en el Parc Natural serà total. El gran problema serà que la totalitat esdevindrà a les 20:30 amb el Sol a només 4º d’alçada, ben arran de les muntanyes.

Després de sopar ens retrobàrem en el mirador del final del poble que es troba orientat cap al nord. Amb la llum del poble apagada el cel nocturn era espectacular. La Lluna creixent, cap al sud, sobrevolava lleugerament les teulades del poble i va ser difícil d’observar en algun moment. L’eixida de Saturn amb l’anell de gaidó i l’obtenció de la imatge de la galàxia del Remolí o M51 va emocionar al públic present. I mentre la gent esperava el seu torn per mirar pel telescopi o mentre tractava de captar algun traç d’un meteor dels Perseids vàrem contar les històries mitològiques de la Via Làctia, l’Escorpí, el triangle d’estiu i la saga de Cassiopea.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per convidar-nos, a Vanesa, tècnica del Parc, per fer-nos-ho tot ben fàcil i a la gent que ens acompanyà per gaudir de la nit amb nosaltres.

Invitats per l’ajuntament, fa uns dies tornàrem al Corral de Rafel, una casa de camp situada al terme de l’Alcúdia (la Ribera Alta), que fa de centre mediambiental del municipi. Transcric, amb alguns afegits, la bonica crònica que ens ha fet a Facebook Vicent Boix, el tècnic mediambiental i l’organitzador de l’activitat.
—————El Corral de Rafel, paratge natural emblemàtic del terme de l’Alcúdia, ha acollit aquest cap de setmana passat més de 100 persones en la Nit d’Observació Astronòmica organitzada per l’Ajuntament.

Mentre s’anava fent de nit la gent anava arribant mentre els tècnics de l’ajuntament paraven les taules i els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor muntaven un telescopi que apuntava a una bella Lluna minvant que començava a enllumenar el paratge. A més també penjaren una gran Lluna artificial amb llum interior que va ser la delícia dels xiquets.

L’acte començà a les 21:30 amb el sopar a la fresca, que incloïa beguda i una picadeta i on cada assistent portava l’entrepà de casa.

En acabar de sopar, Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, va començar la projecció i la xarrada: “Mirant de prop l’origen de l’Univers amb el telescopi espacial Webb”.

Abans de començar la xarrada Isabel Madramany, regidora de Medi Ambient, va fer el lliurament al professor d’un detall de part de l’ajuntament per tal d’agrair la seua presència i intervenció i es va comprometre a repetir-la l’any que ve.

Enric ens va parlar del nou telescopi espacial James Webb (JWST), de les seues característiques, en especial la seua capacitat per detectar les lleugeres emissions de radiació infraroja de l’Univers. I és que l’objectiu principal del JWST és l’estudi de les primeres estrelles i galàxies de l’Univers que es troben totalment enrogides per la seua antiguitat i per l’expansió de l’Univers. En finalitzar la xarrada un centenar d’oients expectants formularen multitud de preguntes sobre l’origen de l’Univers, forats negres, el futur del Sol i de l’Univers.

La nota discordant va ser que l’oratge no acompanyà. La nit començà amb núvols i clars, en que l’observació de la Lluna era possible. Però en avançar la nit els núvols guanyaren la partida al cel ras i ja no poguérem veure res. Una pena no poder observar amb el telescopi que l’Agrupació va muntar.

Ara bé tinguérem un visitant especial, una jove guineu passà la nit amb nosaltres, i aconseguí atraure l’atenció de grans i menuts.
Aquesta és una de les moltes activitats que té preparades l’Ajuntament de l’Alcúdia per a l’espai natural.
—————

Vull expressar el meu agraïment, a l’ajuntament de l’Alcúdia, a Isabel Madramany, regidora de Medi Ambienta, a Vicent Boix, tècnic mediambiental, i a l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Imatge: de Vicent Boix, tècnic mediambiental, Ajuntament de l’Alcúdia.

Acabem la ronda d’estiu d’activitats en defensa de la nit en un indret nou, el parc natural que envolta la muntanya màgica dels valencians, la Penyagolosa.Convidats pel Parc Natural de Penyagolosa, dissabte 19 per al vesprada ens esperaven al centre d’interpretació per a preparar la xarrada i la posterior observació astronòmica. El centre s’hi troba just una mica més amunt del Santuari de Sant Joan de Penyagolosa, ara en obres després de l’adquisició per la Generalitat Valenciana. L’indret és espectacular: ben dins del bosc, sense cap lluny artificial a molts quilòmetres a la redona i, a més, en aquell moment, amb el cel impol·lut de núvols cosa que presagiava una nit ben aprofitada.

Cap al sud, guaita, el cim de Penyagolosa. En trobar-nos ja a prou altura la muntanya no sembla tan imponent. Tanmateix, des del cim la mirada s’escampa per totes les terres valencianes i fins i tot, més ella, al Pirineu. Però la seua alçada permet veure-la des de ben lluny, des del Benicadell, a la Vall d’Albaida, o des de la Serra de Tramuntana a Mallorca. El Gegant de Pedra és, en certa mesura, el protector petri dels valencians.

A la sala d’actes del Centre, amb l’assistència d’una vintena de persones, expliquem les problemes de la contaminació lumínica i els seues efectes sobre el medi ambient i les persones.

Cal que considerem la llum artificial nocturna com un agent contaminant. El seu ús en un medi natural pertorba el creixement de les plantes, altera els hàbitats, modifica els comportament de les aus i, sobretot afecta l’anomenat “plàncton” terrestre, els insectes nocturns, que queden atrapats per les lluminàries i provoca la separació de poblacions. En un indret tan sensible com el Parc, sense llums artificials nocturnes, la nit és natural i els animals no es troben tan exposats a les amenaces lumíniques.

 
El Parc Natural del Túria té un interés espacial per a nosaltres. És un indret natural a tocar de la ciutat de València i, per tant, per proximitat a la feina, és on hi hem pogut treballar més fàcilment. Tanmateix, per aquest mateix motiu és un parc natural molt afectat per l’acció antròpica. Entre les afectacions més importants cal destacar la contaminació lumínica: llum de les urbanitzacions, de les infraestructures (Aigües de València, aeroport), rotondes, carrils-bici, pedreres, poliesportius, municipis, etc, que donat l’estretor de la zona protegida la llum artificial nocturna arriba a moltes zones sensibles.

 
Això és així, sobretot en la part baixa del parc. Ara, però, des del 6 d’agost de 2021,  pujant riu Túria amunt, s’hi han incorporat noves zones naturals dels municipis de Benaguasil, Llíria, Pedralba, Bugarra, Gestalgar i Chulilla ja a la comarca dels Serrans. Chulilla és conegut pels senderistes i alpinistes per les rutes com la dels ponts penjats o la del Charco Azul. També per les vies ferrates sobre els penya-segats al voltant del riu Túria.

Seguint les nostres activitats estiuenques, divendres 18 d’agost passat vàrem ser convidats pels tècnics del parc i per l’ajuntament de Chulilla per parlar de contaminació lumínica i de com donar valor a la nit estrellada en un entorn natural com aquest.

 
La xarrada de conscienciació es va fer al Saló de Plens de l’Ajuntament de Chulilla. Després de la presentació d’Ismael, el tècnic del parc, explicàrem la problemàtica de l’enllumenat nocturn. Encara que moltes vegades s’oblida, la contaminació lumínica també té incidència en el canvi climàtic. La International Dark-Sky Association calcula que, a nivell mundial, l’energia utilitzada per generar llum que s’escapa a l’espai és almenys l’1% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. L’aplicació per a mòbil Electricity Maps detalla país per país l’impacte de l’ús de diverses fonts de l’electricitat sobre el canvi climàtic. A l’estat espanyol la falta de producció d’energia fotovoltaica a la nit és substituïda per l’ús de gas en les centrals de cicle combinat. Per això, quan a la nit engeguem un llum superflu, enllumenem monuments, o hiperil·luminem camps d’esports contribuïm al canvi climàtic.

No és, però, només un problema d’estalvi energètic. És, sobretot un problema per a la fauna i flora nocturnes que viu sota la manta de la llum artificial nocturna. La llum creada pel humans que envaeix els territoris naturals, que haurien de ser foscos, causa problemes en l’orientació, depredació, reproducció, alimentació dels animals nocturns.

 
La llum artificial nocturna també té efectes en la salut humana. La llum a la nit, sobretot amb molta presència de component blau, inhibeix la producció de melatonina. La falta d’aquesta hormona al nostre organisme durant les hores nocturnes causa diverses afeccions. L’insomni n’és la primera, però també s’hi pot parlar de depressió, ansietat, obesitat i augment de risc d’algunes malalties com càncer de mama o pròstata, entre d’altres.

Finalment es presentà el còmic Il·lumina el teu rellotge, en diversos panells i codi QR per poder-se’ls baixar. Al còmic, una nena parla amb un gat setciències dels problemes causats per la contaminació lumínica d’una forma divertida i molt entenedora. Al final s’hi troben uns tests per veure com portes els teus ritmes biològics i unes recomanacions per dormir millor.

 
Després de la xarrada marxàrem a l’Àrea Recreativa de Pelma, un indret de fàcil accés i allunyat de la població prop de la CV395 en direcció a Vanacloig. Allí, mentre sopàvem, observàrem  el pas d’un tren de satèl·lits Starlink llençats un dies abans. Una nova mostra de la contaminació lumínica que ens espera en els pròxims anys.

 
El cel nocturn no es presentà amb el seu millor aspecte divendres a la nit. Una capa de núvols alts cobria la volta celeste que permetia de tant en tant observar les estrelles brillants. En avançar la nit ja s’aclarí una mica i les constel·lacions aparegueren. Ja poguérem contar les històries mitològiques associades als estels, Andròmeda i Perseu, Asclepi/Esculapi i Quiron,  Cigne i Leda, …. Ja prop de les 12 de la nit, Saturn ja lluïa amb tot l’esplendor i, amb el telescopi, mostrà l’anell, molt poc inclinat actualment i que sembla una línia ratllant un cercle, com un conjunt buit celeste: ∅

Gràcies al Parc Natural del Túria per convidar-nos, a Ismael, tècnic del Parc per fer-nos-ho tot ben fàcil i a l’alcalde Vicente G. Polo per acollir-nos.

Imatges: La imatge inicial és una composició de 60 imatges mirant al nord celeste que ha permés captar el moviment de les estrelles. En la part superior centre es veu un meteor de la pluja d’estels, potser, dels Perseids. L’estrella central és l’estrella polar i les taques marronoses  són núvols que passaven. Les fotos són d’Ángel Morales-Rubio i de Vicente Segarra de la Coordinadora en Defensa de los Bosques del Túria.

Hem tornat  al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per  gaudir del seu cel nocturn meravellós, del seu paisatge espectacular que sembla dels Pirineus i, sobretot per parlar de la defensa de la nit amb la seua gent tan amable i orgullosa de la seua terra.

Passat el renovat port de Querol de camí a Morella, una carretera estreta que serpenteja per la muntanya durant 24 km ens mena a la vila de Vallibona, situada a la zona sud del parc natural.  El poble s’assenta sobre la vessant d’una muntanya damunt del llit escarpat que ha excavat el riu Cérvol al llarg dels milenis. Una vegada fet l’ingrés a l’hostal La Carbonera ens arribarem al local de les Antigues Escoles on ja ens esperaven per a la xarrada prevista de divulgació sobre el problema de la contaminació lumínica.

I, és que la vesprada/nit del dia 14 d’agost, convidats pel Parc Natural, férem una xarrada sobre contaminació lumínica i els seus efectes negatius sobre el medi ambient i la salut. I, després si la previsible boira nocturna ens ho permetia, trauríem els telescopis, gaudiríem del cel nocturn de la Tinença i, amb sort, veuríem encara algun estel fugaç dels Perseids.

Després de ser presentats per Ana, tècnica del Parc, durant un poc més d’una hora Ángel Morales i jo mateix repassàrem tots els problemes associat a la llum artificial nocturna i com pertorba l’economia, contribueix al canvi climàtic, i, més evident encara, afecta el medi ambient i la salut humana.

Del medi ambient i de la salut m’hem parlat a bastament en aquest bloc, ací i ací també, però de la contribució a l’augment de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle se n’ha parlat poc. El comunicat de Cel Fosc, arran de les mesures d’estalvi energètic del govern central de fa un any, per mitjà del Reial decret llei 14/2022, d’1 d’agost ho explicava clarament:

Si ens fixem en les diverses fonts de producció d’electricitat a Espanya al llarg del dia, cosa que es pot fer fàcilment amb l’ús de diverses aplicacions de mòbil, es veu que en arribar la nit, quan els parcs d’energia solar deixen de funcionar i la velocitat del vent minva, es produeix un pic de demanda d’electricitat: estem a casa, s’encén la llum dels comerços, s’il·luminen monuments, etc. Per a cobrir aquesta demanda sobtada d’energia és necessari posar en marxa les centrals de cicle combinat que cremen gas, i que produeixen diòxid de carboni amb el que es contribueix al canvi climàtic. Per això, a més de l’apagada de llums supèrflues de comerços sense activitat i edificis sense públic a altes hores de la nit, les mesures del govern central d’agost de l’any passat anaven en la direcció correcta de disminuir la concentració de gasos d’efecte d’hivernacle, al que Espanya s’ha compromès. I es diu poc, però aquestes restriccions energètiques també contribueixen a baixar el preu de l’electricitat perquè, d’aquesta manera, el gas no entraria en el mercat marginalista tan sovint.

I, evidentment, més endavant de la xarrada, es van repartir alguns exemplars del còmic Il·lumina el teu rellotge, escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen i editat per Manuel Spitschan, tots dos neurobiòlegs especialitzats en l’estudi del nostre rellotge circadiari i dels problemes que causa sobre la salut humana l’exposició a la llum artificial nocturna i traduït per Rosa Magraner i jo mateix dins d’un projecte europeu.

En la part final de la conferència donàrem a conèixer la meravella del cel de la Tinença amb mapes obtinguts dels de l’espai. A mitjan camí entre la brillant costa amb poblacions tan contaminants lumínicament com Vinaròs o Benicarló i l’interior amb una brillant Morella, els pobles de la Tinença han mantingut, per ara, un enllumenat moderat, potser causat per la poca població de l’entorn, malgrat el desgraciat canvi a llum blanca, amb fort component blau, de fa uns anys i, per tant molt contaminant. Per la nit, durant l’observació astronòmica, comprovaríem la negror de la nit de Vallibona, mentre tractàvem de veure els Perseids.

El cel de la Tinença, com es pot veure al mapa que correspon a l’any 2022, es troba prou lliure de contaminació lumínica. Seria interessant que es protegira però també seria interessant promocionar aquest cel per fer-hi activitats relacionades amb l’astroturisme, amb les visites nocturnes al parc per admirar al mateix temps el cel i la terra.

En acabar de sopar muntarem els telescopis en la zona del poliesportiu. Però com ja ens avisaren, poc després de la posta de Sol, les boires ja començaren a llepar el cim del El Turmell (1276 m) cap al sud-est. No desapareixen finalment sinó que les boires es convertiren en núvols intermitents que anaren cobrint a estones el cel. Apareixien i marxaven però, ací i allà, tapaven parcialment el triangle d’estiu, Sagitari i Saturn i esborraven la Via Làctia que es percebé només al final de la nit.  Però, de tota manera nens i majors encara pogueren  admirar l’anell de Saturn, Albireo i el doble cúmul de Perseu, entre d’altres. Mentrestant s’entretenia el personal contant les històries mitològiques de la saga de Cassiopea, les aventures amoroses de Zeus i la vida desgraciada d’Asclepi, deu de la medicina, i enviat al cel per Zeus per formar la constel·lació del Serpentari o Ofiüc, on representa un home portant una serp al voltant.

També es tractà de veure els últims meteors del pic de la pluja del Perseids. En veiérem uns pocs, alguns d’ells ben lluminoses i duradors que causaren admiració. També veiérem el trens de la última remesa dels 22 satèl·lits de la constel·lació Starlink que com un cuc lluminós desfilà silenciós pel cel de la Tinença.

La nit començà a aclarir-se cap la una de la matinada. Molta gent ja havia marxat encara que els més joves s’esperaren per veure el gegant Júpiter i la seua cort de satèl·lits eixir per darrere de les muntanyes.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà per convidar-nos, a Ana, tècnica del Parc per fer-nos-ho tot ben fàcil i a l’alcalde Juanjo Palomo per acullir-nos.

Imatges:  La imatge inicial és una composició de 90 imatges mirant al nord celeste que ha permés captar el moviment de les estrelles. En la part superior dreta es veu un meteor de la pluja d’estels dels Perseids.  L’estrella central és l’estrella polar i la taca marronosa és un núvol que passava. Totes les fotos són d’Ángel Morales-Rubio.

Els dies de finals de la tardor van ser ombrívols, plujosos, invitaven a romandre en casa per llegir pausadament aquell llibre que deixares a mitges. Hem tingut, però, algun dia perdut en que el Sol eixia de darrere els núvols i, llavors et reconciliaves amb la natura i has pogut sortir per explorar el paisatge.Un d’aquests dies primaverals en ple desembre vàrem emprendre el camí cap a la Marina Baixa per conèixer la Serra Gelada, un indret natural situat a vora mar entre Alfàs del Pi i Benidorm.

Els valors d’aquesta serra són tan interessant que la muntanya i l’entorn marí – les badies d’Altea i Benidorm, que des del 2005 gaudeixen de la màxima protecció ambiental en ser declarades Parc Natural de la Serra Gelada, el primer parc natural maritimoterrestre del País Valencià.

Nosaltres exploràrem una petita part del Parc, la del camí que porta des de l’aparcament fins al far de l’Albir. Un recorregut de només 2,5 km amb una pendent suau, quasi plana, en la que veurem sempre la mar des de les altures, a més d’aus, plantes i arbres adaptats a un entorn molt particular.

Deixem el cotxe a l’apartament situat a l’entrada del parc, al municipi d’Alfàs del Pi, a la platja de l’Albir. Ja és tard al matí. Un fotimer de persones, amb motxilla o sense, en parella o solitaris, baixen ja del far. Des d’aquest indret ja elevat es veu, cap a l’oest entre núvols, la serra del Puig Campana, la població de l’Alfàs, Ponoig, Serrella, Aixortà i Bèrnia i seguint la costa cap al nord Altea, amb la característica església encimbellada dalt d’un turó al mig del poble i allà lluny la mole gegantina del Penyal d’Ifac.

El primer que troben és una zona de descans i menjador que vendria bé per dinar en tornar. El camí al far és asfaltat així que fa bo de caminar. Aquesta fàcil ruta al far va ser construïda el 1961. Fins llavors  per arribar-hi calia resseguir una perillosa però espectacular senda paral·lela al mar.

Anem pujant a poc a poc i ens trobem envoltats d’una pineda. Realment no és el bosc original de la Serra ja que fou plantat durant els anys 40 i 50 del segle passat en un pla franquista de repoblació forestal. En aquell moment els bancals delimitats amb pedra seca amb els antics cultius d’ametllers, garroferes i figues cametes, una variant de la figuera ja estaven pràcticament tots abandonats.

Arriben a un mirador d’on podem admirar la badia d’Altea. Les barques de veles llisquen sobre la mar quieta mentre d’altres de pesca es mouen a motor fins a una gran piscifactoria situada allà lluny. Cal recordar que el parc és també marítim i, per tant, les aigües estan protegides.

Una gran roca situada a la dreta ens mostren restes fòssils de Condrodonts, mol·luscs bivalves ja extingits, semblants a les actuals nacres que es podien trobar al fons marí fa uns 100 milions d’anys a partir del qual es formà la Serra Gelada.

Travessem un petit tunel de només 20 metres i sempre admirant el mar des de dalt d’uns penya-segats grandiosos arribarem a veure la Cala de la Mina, al final d’un barranc que haurem d’envoltar. Al bell mig unes boies permeten a les embarcacions amarrar sense llençar l’ancora. Senyal que el fons marí està ple de posidònia, planta aquàtica de la Mediterrània amenaçada.

Estem en la solana per això la vegetació és escassa. Manca aigua i els pins son cada vegada més esparsos. Els esparts i timons dominen aquest espai. També podem trobar espígol dentat, cues de gat i timons de la flor llarga. L’espart s’utilitzava per a multitud d’objectes com cordes, estores, cistelles o cabassos. La cala Amerador, situada prop del pàrquing, rep el nom per ser la zona on posaven a amerar les garbes d’espart.

Però també s’explotaven altres recursos de la Serra. Al fons del barranc encara es veuen les restes de la mina d’ocre. Era coneguda com la Mina de la Verge del Carme i va estar en marxa des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. Encara es conserva l’habitatge del capatàs i una línia de pilars que baixen pel barranc que servien de suport als raïls de les vagonetes que portaven el mineral fins a la riba, per a ser embarcat i transportat per mar.

En l’extrem de la volta al barranc de la cala de la Mina, descobrim allà dalt una immensa obertura a la muntanya. És la cova de la Balena, en recordar un cetaci amb la boca oberta. Dins podríem trobar estalactites i estalagmites, però en estar oberta al públic sense restriccions els vàndals han deixat la seua empremta.

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Imatges: Enric Marco

Després de dos anys fa uns dies tornarem a la Tinença de Benifassà per gaudir del seu cel meravellós, del seu paisatge espectacular que ens recorda els Pirineus i, sobretot per parlar amb la seua gent tan amable i orgullosa de la seua terra.

La vesprada havia omplert el cel de núvols amenaçadors, després una pluja intensa mullà els carrers de Coratxà, on ens hi allotjàvem, però que, per sort, només durà mitja hora. De camí cap a Fredes, pel camí curt que discorre per la part alta de la Tinença, i des d’on s’albira el mar, veiérem l’arc de Sant Martí, amb dos arcs meravellosos, que ens indicaren que potser aquesta nit tindríem bona nit d’observació.

I, és que la vesprada/nit del dia 2 de setembre, convidats pel Parc Natural, férem una xarrada sobre contaminació lumínica i els seus efectes negatius sobre el medi ambient i la salut. I, després si els núvols finalment s’havien enretirat, trauríem el telescopi i gaudiríem del cel nocturn.

La xarrada es feu al Poliesportiu o Centre d’usos múltiples de la Colònia Europa a Fredes. En arribar, algunes persones del públic ja hi eren. Poc a poc una vintena de persones hi seieren, també amb molts xiquets en les primeres files.

Després de la presentació de Vanesa, la tècnica del parc, explicarem la problemàtica de l’enllumenat excessiu, fent referències a les actuals mesures d’estalvi energètic que inclouen l’apagada de llums supèrflues. La contaminació lumínica també té incidència en el canvi climàtic. La International Dark-Sky Association calcula que, a nivell mundial, l’energia utilitzada per generar llum que s’escapa a l’espai és almenys l’1% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.

No és, però, només un problema d’estalvi energètic. És, sobretot un problema per a la fauna i flora nocturnes que viu sota la manta de la llum artificial nocturna. La llum creada pel humans que envaeix els territoris naturals que haurien de ser foscos causa problemes en l’orientació, depredació, reproducció, alimentació dels animals nocturns. Un cas molt important és l’efecte de la llum artificial nocturna sobre la pol·linització de les flors pels insectes nocturns. S’ha observat una forta davallada de les seues poblacions i, en part s’explica per la presència excessiva de llum artificial a la nit. Això pot causar un problema en l’abastiment d’algunes plantes usades en el consum humà.

La llum artificial nocturna també té efectes en la salut humana. La llum a la nit, sobretot amb molta presència de component blau, inhibeix la producció de melatonina. La falta d’aquesta hormona al nostre organisme durant les hores nocturnes causa diverses afeccions. L’insomni és la primera afecció, però també s’hi pot parlar de depressió, ansietat, obesitat i augment de risc d’algunes malalties com càncer de mama o pròstata, entre d’altres. Tot això ho podeu llegir al magnífic còmic Enlighten your clock: how your body tells time, escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen i editat per Manuel Spitschan que vàrem traduir al valencià l’octubre passat com Il·lumina el teu rellotge. i que podeu baixar-vos de franc.

En la part final de la conferència donàrem a conèixer amb mapes obtinguts dels de l’espai la meravella del cel de la Tinença. A mitjan camí entre la brillant costa amb poblacions tan contaminants lumínicament com Vinaròs o Benicarló i l’interior amb una brillant Morella, els pobles de la Tinença han mantingut, per ara, un enllumenat moderat, potser causat per la poca població de l’entorn, malgrat el desgraciat canvi a llum blanca, amb fort component blau, de fa uns anys i, per tant molt contaminant.

El cel de la Tinença, com es pot veure al mapa que correspon a l’any 2021, es troba prou lliure de contaminació lumínica. Seria, per tant, interessant promocionar aquest cel per fer-hi activitats relacionades amb l’astroturisme, amb les vistes nocturnes al parc per admirar al mateix temps el cel i la terra. Seria interessant que es protegira.

Al final de la xarrada i després del torn de les preguntes, el periodista Jordi Maura ens ha fet una petita entrevista per al seu canal de Youtube i mitjà digital.

En acabar de sopar hem muntat el telescopi fora. Els núvols ja marxaven però, ací i allà, encara tapaven parcialment la Lluna, Sagitari i Saturn. Però, a poc a poc, els núvols desaparegueren i, es feu ben present la franja blanquinosa de la Via Làctia travessant des del sud al nord la volta celeste. És quan els nens i els majors miraren admirat la cara de la Lluna, l’anell de Saturn, el cúmul globular M13 d’Hèrcules i el doble cúmul de Perseu, entre d’altres. Mentrestant s’entretenia el personal contant les històries mitològiques de la saga de Cassiopea, les aventures amoroses de Zeus i la formació de la Via Làctia causada pel bebè Hèrcules. Encara que la nit era molt humida i era difícil observar, molta gent s’esperà fins al final per veure el gegant Júpiter i la seua cort de satèl·lits.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà i als tècnics del Parc per convidar-nos.

Imatges: Ángel Morales-Rubio.

Convidats pel Parc Natural de la Serra d’Irta al Baix Maestrat, fa uns dies explicàrem al públic que s’acostà a l’Auditori de Santa Magdalena de Polpís (el Baix Maestrat) els problemes que causa sobre el medi ambient un enllumenat ineficient, sobredimensionat i insostenible. En èpoques de retallades energètiques amb la finalitat de disminuir la dependència del gas, és interessant conèixer que l’enllumenat ornamental, vial, nadalenc, d’aparadors i negocis és una font immensa de despesa energètica innecessària. Amb la regulació dels horaris d’encesa i apagada dels aparadors, estant apagats quan no hi ha clients i no competint per tenir instal·lacions de llums de Nadal cada vegada més grans i cares son bones maneres d’estalviar, però també de preservar el medi ambient i la salut humana.

A més a més, la llum artificial nocturna afecta les zones naturals com la Serra d’Irta, incidint en el desenvolupament normal de la vida silvestre. La mobilitat, l’alimentació, la reproducció d’aus i d’insectes i la pol·linització de les plantes se’n ressenten en les àrees il·luminades. La llum artificial nocturna s’hauria de considerar un agent contaminant i, per tant, s’hauria de posar uns límits a l’emissió.

Com que les nostres xarrades sobre contaminació lumínica van sempre acompanyades de demostracions pràctiques, després pujàrem en cotxe a l’Alt de la Bota, situat al bell mig de la Serra d’Irta. Allí faríem l’observació prevista de la Lluna, els planetes i nebuloses i la sessió de fotos del cel. El lloc és un indret magnífic des d’on s’hi veu la mar a l’est, Peníscola i el seu palau-castell al nord-est i Benicarló al nord. El delta de l’Ebre es veu com una costa baixa entrant dins la mar. Tanmateix el vent que bufava en aquest punt ens va obligar a moure’ns una mica més avall, a l’encreuament amb el camí que du al Castell de Polpís.

Des d’aquest punt la vista també era magnífica. Al fons de la mar s’hi veia la llum intermitent del far de les illes Columbretes cap al sud-est i la filera llarga dels vaixells fent cua per a entrar al port de Castelló.

En fer-se de nit, ja amb el telescopi muntat, arribaren els caminadors que després de la xarrada havien emprés el camí del Castell per arribar ací. Les llums de Peníscola i Benicarló pujaven al cel nocturn cap al nord-est mentre que cap al Sud-oest, Torreblanca, Alcossebre embrutaven de llum la volta celeste. El cel nocturn del Parc Natural clarament ha millorar. Així i tot, malgrat la presència de la Lluna en quart creixent, la Via Làctia es veia prou clarament. Caldrà tornar-hi per veure-la sense la presència de la Lluna.

I mentre sopaven un entrepà reparador, pogueren admirar la Lluna, ben prop del quart creixent.  En fer-se cada vegada més fosc, la Via Làctia se’ns mostrava primer amb una presència etèria, després era clarament visible com un núvol blanquinós que partia des de l’horitzó sud, entre les constel·lacions de l’Escorpí a la dreta i Sagitari a l’esquerra. Uns dels presents, astrònoms aficionats, miraren la zona amb prismàtics i descobriren M7, el cúmul estel·lar de Ptolomeu, a la cua de l’Escorpí, que enfocat amb el telescopi apareixia magnífic.

Mentre explicava les constel·lacions del nord celeste, l’Ossa Major, la Menor i Cassiopea, un brillant bòlid travessà la zona, des de l’estrella polar fins al sud de l’Ossa Major. Un meteor dels Perseids, potser. L’observació del cel a ull nu regalà aquestes sorpreses. Més endavant continuàrem amb les històries mitològiques de les sagues de Cassiopea i l’Escorpí.

La nebulosa anular de la Lira (M57) estava fantàstica, quasi en el zenit. El final d’un estel semblant al Sol que ha acabat com una nebulosa planetària amb un estel nan blanc al mig. Però ja era hora de veure Saturn amb els anells, junt amb Tità al nord i Rea al sud.  Finalment poc abans de les 12 de la nit, Júpiter eixí de les aigües del Mediterrani i manifesta la seua presència.

Ja a la una de la matinada la gent començà la baixada cap a Sant Magdalena mentre nosaltres recollíem el telescopi. Baixaríem mesurant la brillantor del cel de la Serra d’Irta amb el detector SQM i després faríem una ruta pel Baix Maestrat fins les 4 de la matinada.

Gràcies a Leonor i Alícia, les tècniques del Parc Natural, per les atencions.

Ara fa tres anys vàrem estar al Parc Natural de Chera-Sot de Chera per parlar sobre els efectes negatius de la llum artificial nocturna en entorns naturals. Com sempre hem fet després de la xarrada, teniem programada una observació astronòmica per ressaltar la bellesa de la nit. L’oratge, però, no ens ho permeté. Una grossa capa de núvols tapà el cel i la lluna no es pogué admirar.

Passats els anys més durs de la pandèmia hem tornat, no només per acabar la feina que deixarem a mitges, sinó per tornar a parlar de contaminació lumínica i de tot els estudis més recents.

Així que divendres passat 8 de juliol tornàrem a Sot de Chera, al Centre de Turisme Rural del Cerrao, junt al riu Sot. Allí en una sala circular que em recordava, en menut, el Panteó d’Agripa, i davant d’un públic ben motivat, explicàrem els problemes que causa un enllumenat nocturn inadequat, i per quines raons cal considerar la contaminació lumínica com un agent contaminant. Vista la poca efectivitat que ha tingut al llarg dels anys de tractar de regular la llum artificial nocturna fanal a fanal, s’imposa actualment tractar-la de manera global, posant límits d’emissió a la llum, tal com es fa amb els altres contaminants.

Amb uns límits clars, si un ajuntament tracta d’enllumenar per sobre del llindar permés li caldrà apagar altres llums.

Després de parlar dels efectes de la llum artificial nocturna sobre la fauna i flora i sobre la salut humana, en el torn de preguntes es parlà de la legislació que no tenim i de la que vindrà, de seria bo parlar amb els enginyers municipals per conscienciar-los del problema, de com dormir millor tenint a l’abast eines tan disruptives del son com són el mòbil i la tablet.

Després d’un descans i d’un sopar de cabasset a la vora del telescopi, ens disposarem a observar. L’indret al costat de la sala on férem la xarrada es troba al costat d’una muntanya i, si bé això facilitava, en gran manera, l’arribada del públic, feu difícil l’observació. Només eren visibles els objectes celestes pròxims al zenit.

La vista de la Lluna en quart creixent a través del telescopi deixà tothom bocabadat. La textura cendrosa de la superfície lunar era molt evident. Sorprengué l’aspecte de les muntanyes lunars així com la dels cràters. A través de l’ocular es varen fer moltes fotografies com la que adjunte.

Després admirarem objectes de cel profund com la nebulosa de la Lira (M57), el cúmul globular d’Hèrcules (M13), l’estel doble d’Albireo en Cigne, a més d’explicar les constel·lacions visibles i les mitologies associades.

L’últim plat de la nit va ser el planeta Saturn. Eixia per l’horitzó est cap a les 12 de la nit, però la presència d’una muntanya en aquesta direcció ens obligà a esperar-nos fins a les 00:45 per que apareguera en una clotada entre muntanyes. La visió del disc saturnià envoltat d’un anell amb la presència de la lluna Tità va ser el final adient per a una vesprada-nit perfecte. Tornarem.

Gràcies als tècnics del parc per al invitació i per fer-nos-ho fàcil.

Imatges:

1.- Composició de 40 fotos en direcció al nord celeste. Es pot veure el públic al voltant del telescopi. Angel Morales-Rubio.

2-4. Durant la conferència. Rosa Magraner.

5.- La Lluna amb el mòbil a través de l’ocular del telescopi Dobson de 20 cm.

Fa unes setmanes l’equip de Terra Viva, el programa mediambiental d’Àpunt, ens contactà. Toni Esteve i el seu càmera  ens entrevistaren a Àngel Morales i a mi mateix sobre quines series les llums més adequades per a un enllumenat vial en general per recuperar el cel nocturn.

Començarem en el pàrquing de l’estació del Metro La Presa, en Manises, on desenes de lluminàries amb llum blanca estan engegades tota la nit, encara que no hi haja cotxes aparcats o que el servei de Metro no funcione a partir de certa hora. Després ens desplaçàrem a un equipament educatiu pròxim amb làmpades de bola renovades amb més del 50% d’emissió de llum cap al cel.

Finalment ens acostarem a l’urbanització els Pous a Riba-roja de Túria on s’ha instal·lat un nou enllumenat sostenible  amb LED molt càlid de 2200 K, respectuós amb la biodiversitat del Parc Natural del Túria que s’hi troba al costat.

Enllumenat sostenible en Terra Viva, 1 març 2022. A partir del minut 30.

https://www.apuntmedia.es/programes/terra-viva/complets/01-03-2022-terra-viva_134_1492628.html

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha estudiat el cel nocturn, s’ha sentit esglaiat i alhora fascinat sota l’esfera celeste, ha sentit la necessitat d’entendre quin lloc ocupa dins del vast univers que es mostra davant els seus ulls. L’observació i estudi de les estreles ha donat lloc a la creació d’un univers mitològic amb innombrables interpretacions al llarg de la història i a grans avanços científics que ens ajuden a entendre la gran complexitat que desprén l’univers. Us convidem a participar d’aquesta activitat en la qual mitjançant eines com el telescopi, gaudirem de l’observació de la lluna, les seues muntanyes i cràters, constel·lacions i mitologia associada a elles, nebuloses i altres objectes celestes. El Dr. Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Facultat de Física de la Universitat de València, ens guiarà en aquest viatge astronòmic pel cel del Fondo.

---

El mes de desembre passat vaig estar al Parc Natural del Fondo per parlar del problema de la contaminació lumínica i en especial dels efectes negatius que causa la llum artificial nocturna sobre les especies animals i sobre les persones. Aquella nit, però, el cel no va ser benevolent i aparegué ple de boires i núvols que impediren realitzar l’observació astronòmica que acompanyava la xarrada.

Així que arribat juliol els tècnics del parc i jo vàrem decidir que era bon moment per tornar a programar l’activitat que no poguérem fer llavors.

Així que a poqueta nit del divendres passat, 16 de juliol, vaig muntar el telescopi a les portes del Centre de Visitants del Fondo mentre el Sol s’acostava a la serra de Crevillent. Mentre es feia nit completa, els 25 visitants inscrits esperaven en la sala multi-usos, tots amb la mascareta preceptiva,  per a una petita xarrada introductòria. Els vaig presentar el cel nocturn previst per a les pròximes hores, utilitzant el programa Stellarium, el programa fonamental que ha de conéixer qualsevol observador.

Primerament veuríem Venus, visible poc després de la posta de Sol. Seguidament la Lluna, en quart creixent, i després tractaríem de veure algunes nebuloses i cúmuls estel·lars i globulars presents en les interessants constel·lacions estiuenques. Finalment, si la gent aguantava, a partir de les 12 de la nit Saturn i, una mica més tard, Júpiter tancarien la sessió d’observació.

Ja fora, els visitants s’adonaren de seguida de com era la distribució del cel. A l’oest brillava el planeta Venus, mentre que la Lluna ben alta assenyalava la direcció sud. Cap l’est, les constel·lacions de l’Escorpí, Sagitari i Capricorn quedaven baixes i tapades de moment per una fila de palmeres.

Amb el telescopi Venus presentava una forma pràcticament rodona, amb una fase quasi plena. S’allunyarà cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.

La Lluna estava preciosa i, com sol passar, encisà els presents, sobretot els mes menuts. Els grans mars, els cràters més prominents, les muntanyes prop de la línia de llum-foscor, l’anomenat terminador, amb els cims enllumenats, sempre agraden.

Les histories mitològiques tràgiques de l’Escorpí i Orió així com les més picants del Cigne i Leda donaren peu per parlar de la Via Làctia, situada entre l’Escorpí i Sagitari, però totalment invisible des del Fondo. Només vaig arribar a intuir la presència de la nostra galàxia en una banda prop del zenit, al voltant de l’estrella Deneb.

Passàrem a observar objectes de cel profund. La Nebulosa de l’Anell (M57) va ser el nostre primer objectiu. Vaig explicar que era el resultat final de la mort d’una estrella de massa semblant al Sol. La petita anella al mig d’un camp d’estrelles de fons és de vegades difícil de discernir, sobretot per als més menuts que no tenen entrenat l’ull per enfocar ràpidament. Amb un telescopi menut es veu com una petita anella com de fum distant amb una zona fosca central. En realitat té quasi dos anys-llum de diàmetre i es troba a 2300 anys llum de la Terra.

L’Estació Espacial Internacional va passar dues vegades aquella nit però només veiérem el segon pas a les 23:44. El punt brillant del satèl·lit passà lentament sota la constel·lació de l’Ossa Major mentre jo explicava les condicions en que viuen i treballen els astronautes.

Finalment ja passades les 12 de la nit, Saturn i Júpiter eixirem per damunt del Centre de Visitants. El planeta Saturn amb els anells agradà molt més els pocs visitants que quedaven que el planeta  Júpiter.

Una nit molt agradable sobre el cel del Parc Natural del Fondo. Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.

Fotos: Enric Marco i Vicent Soler.