Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Parc Natural

Descobrim nous camins a la Tinença

0
La vista en començar la ruta.

Durant la nostra estada curta a la Tinença de Benifassà d’enguany hem recorregut un camí nou, acabat d’arreglar segons ens han dit a l’Hostaleria Sant Jaume de Coratxà on hi hem estat allotjats.Preteníem arribar al mas de la Cova, també conegut com a Mas de Vilalta. La senda està acabada de desbrossar, s’endinsa en el bosc i arriba al mas en uns tres quilòmetres de recorregut. El desnivell és molt baix (50 m)  ja que el camí és pràcticament pla. El problema és que el camí encara no està molt ben senyalitzat, sobretot cap al final.

Ben proveïts d’aigua i barrets ja que el sol pica a aquestes alçades de 1200 m hem eixit de Coratxà per la carretera que porta al Boixar. Un poc després del senyal del nom del poble, trobem un cartell gran de la diputació de Castelló, a la dreta baixant. Just al costat s’endevina el començament d’una senda. L’agafem, Va pujant suaument i és, de moment, paral·lela a la carretera.

I darrere l’ermita de Sant Jaume de Coratxà.

Durant uns minuts seguim la senda, ben segada, encara amb senyals dels treballs fets amb petits trossos de plàstic roig i blanc.  Es troba a la vessant sud del turó que té al cim l’ermita de Coratxà. Una paret de pedra seca a la part de dalt ens acompanya durant aquest tros de camí.

Finalment arribem a una bifurcació de camins. Cap a l’esquerra el camí baixa cap a la carretera, davant tenim una tanca per al bestiar que barra el pas cap al bosc. Aquest és el camí que ens han recomanat. Hi ha, però un altre camí a la dreta que mena directament al cim del turó per trobar l’ermita de Sant Jaume de Coratxà. Des d’aquesta bifurcació de camins, mirant cap al nord, es veuen els camps on pasturen les vaques i el camí que seguírem fa dos anys que va cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

A l’ombra dels pins.

Passem sota la tanca per a bestiar i ens endinsem en el bosc. Els pins negres ens protegeixen del sol i, ara, el camí es fa més agradable, més ombrienc. Avancem més ràpid, la senda s’eixampla. Alguns arbres caiguts ens avisen de la rigorositat de l’hivern. Unes molses d’un verd intens atrauen la nostra atenció. De sobte, notem la presència d’animals propers. Són les vaques dels prats del nord que s’han acostat al bosc buscant menjar i l’ombra dels arbres. Una vaca ben propera ens mira insistentment. No seria convenient baixar ara al prat.

Molsa.

Ens trobem, per tant, a la zona nord del bosc, cosa que vol dir que hem perdut la senda que ens havia de menar cap al mas. Ara els arbres escassegen i, apareixen multitud de parets de pedra seca. Seguim durant una estona un camí que transcorren entre dues parets però com que es dirigeix cap al nord-oest ben segur que no va en la direcció correcta.

Deixem doncs aquest rumb i, seguint el mapa del mòbil trenquem cap al sud-oest camp a través, sense seguir cap senda. El problema és que la cobertura del mòbil és escassa en aquest indret i la informació que ens dona és lenta i potser no fiable.

Amb mirada de pocs amics.

Passem amb cautela al costat d’uns ruscos i encarem cap a la perifèria del bosc per buscar la senda correcta. Trobem una senda que seguim. Per tot arreu, les parets de pedra seca de dècades enllà mostren que aquestes terres van estar cultivades per mans expertes amb cereals per a consum humà o animal. Ara només queda l’esquelet dels camps, les parets que delimitaven propietats.

Per dins del bosc.

La senda fa ziga-zaga per baixar un gran desnivell. Cal anar en compte ací. Perdem o desapareix la senda. Ens hem perdut? Estem en un pla envoltat de muntanyes sense cap mas a la vista. Cap a l’oest hi ha un turó i arbres aïllats. Un d’ells, el més gran de tots, domina el paisatge. Potser des del seu costat podrem albirar finalment el mas del Clot. Seguint una pared de pedra seca, a poc a poc arriben dalt del turó. Però, com sempre passa, des d’allí es veu una altra muntanya. Cap mas a la vista. Sé que està ben prop, segons que dir el mapa del mòbil. Però ja és la una i ens esperen per dinar a les 14 h a l’hostaleria. I encara no sabem com tornar!

No! per ací no és.

Per sort, en aquest indret tinc cobertura. El mapa m’indica que el Mas està a 500 m en línia recta però ja no tenim temps d’anar-hi. També veiem que una pista forestal passa ben prop d’on som. Així que la busquen i la trobem. Cap a la dreta aniríem al mas. Cap a l’esquerra a Coratxà. Deixarem el mas per a una altra ocasió.

L’arbre fins on arribarem.

Entrem en una arbreda ben espessa.  Per aquest camí podem passar cotxes 4×4. A l’esquera veiem el massís despoblat del qual havíem recorregut la seua vessant nord, plena d’arbres. Arriben a un encreuament de camins on trobem el camí de la Rogativa, de ve de Vallibona i arriba a Pena-roja de Tastavins, a la Matarranya. Cada 6 anys per aquest camí venen peregrins que van a Pena-roja per donar les gràcies per les parelles que trobaren després de la pesta de 1347.

Finalment arribem a la carretera que mena a Coratxà. Passem el pont que salva el torrent de l’avellanar i el barranc de Monjies i pots metres després trobem la senda a l’esquerra que deixa la carretera i, a poc a poc ens porta a la cruïlla de camins del principi. A partir d’ací ja tornem a la senda original fins arribar a l’entrada del poble.

Retornant per la pista forestal.

Una caminada plaent que ens ha dut pels boscos de la Tinença. No hem aconseguit arribar al mas però durant unes tres hores ens ha tret de la rutina de la vida diària passejant per aquest parc natural valencià tan preciós.

Ruta sobre Google Earth.

Imatges: Enric Marco

La nit és necessària a Fredes

0

Després de dos anys fa uns dies tornarem a la Tinença de Benifassà per gaudir del seu cel meravellós, del seu paisatge espectacular que ens recorda els Pirineus i, sobretot per parlar amb la seua gent tan amable i orgullosa de la seua terra.

La vesprada havia omplert el cel de núvols amenaçadors, després una pluja intensa mullà els carrers de Coratxà, on ens hi allotjàvem, però que, per sort, només durà mitja hora. De camí cap a Fredes, pel camí curt que discorre per la part alta de la Tinença, i des d’on s’albira el mar, veiérem l’arc de Sant Martí, amb dos arcs meravellosos, que ens indicaren que potser aquesta nit tindríem bona nit d’observació.

I, és que la vesprada/nit del dia 2 de setembre, convidats pel Parc Natural, férem una xarrada sobre contaminació lumínica i els seus efectes negatius sobre el medi ambient i la salut. I, després si els núvols finalment s’havien enretirat, trauríem el telescopi i gaudiríem del cel nocturn.

La xarrada es feu al Poliesportiu o Centre d’usos múltiples de la Colònia Europa a Fredes. En arribar, algunes persones del públic ja hi eren. Poc a poc una vintena de persones hi seieren, també amb molts xiquets en les primeres files.

Després de la presentació de Vanesa, la tècnica del parc, explicarem la problemàtica de l’enllumenat excessiu, fent referències a les actuals mesures d’estalvi energètic que inclouen l’apagada de llums supèrflues. La contaminació lumínica també té incidència en el canvi climàtic. La International Dark-Sky Association calcula que, a nivell mundial, l’energia utilitzada per generar llum que s’escapa a l’espai és almenys l’1% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle.

No és, però, només un problema d’estalvi energètic. És, sobretot un problema per a la fauna i flora nocturnes que viu sota la manta de la llum artificial nocturna. La llum creada pel humans que envaeix els territoris naturals que haurien de ser foscos causa problemes en l’orientació, depredació, reproducció, alimentació dels animals nocturns. Un cas molt important és l’efecte de la llum artificial nocturna sobre la pol·linització de les flors pels insectes nocturns. S’ha observat una forta davallada de les seues poblacions i, en part s’explica per la presència excessiva de llum artificial a la nit. Això pot causar un problema en l’abastiment d’algunes plantes usades en el consum humà.

La llum artificial nocturna també té efectes en la salut humana. La llum a la nit, sobretot amb molta presència de component blau, inhibeix la producció de melatonina. La falta d’aquesta hormona al nostre organisme durant les hores nocturnes causa diverses afeccions. L’insomni és la primera afecció, però també s’hi pot parlar de depressió, ansietat, obesitat i augment de risc d’algunes malalties com càncer de mama o pròstata, entre d’altres. Tot això ho podeu llegir al magnífic còmic Enlighten your clock: how your body tells time, escrit i il·lustrat per Coline Weinzaepflen i editat per Manuel Spitschan que vàrem traduir al valencià l’octubre passat com Il·lumina el teu rellotge. i que podeu baixar-vos de franc.

En la part final de la conferència donàrem a conèixer amb mapes obtinguts dels de l’espai la meravella del cel de la Tinença. A mitjan camí entre la brillant costa amb poblacions tan contaminants lumínicament com Vinaròs o Benicarló i l’interior amb una brillant Morella, els pobles de la Tinença han mantingut, per ara, un enllumenat moderat, potser causat per la poca població de l’entorn, malgrat el desgraciat canvi a llum blanca, amb fort component blau, de fa uns anys i, per tant molt contaminant.

El cel de la Tinença, com es pot veure al mapa que correspon a l’any 2021, es troba prou lliure de contaminació lumínica. Seria, per tant, interessant promocionar aquest cel per fer-hi activitats relacionades amb l’astroturisme, amb les vistes nocturnes al parc per admirar al mateix temps el cel i la terra. Seria interessant que es protegira.

Al final de la xarrada i després del torn de les preguntes, el periodista Jordi Maura ens ha fet una petita entrevista per al seu canal de Youtube i mitjà digital.

En acabar de sopar hem muntat el telescopi fora. Els núvols ja marxaven però, ací i allà, encara tapaven parcialment la Lluna, Sagitari i Saturn. Però, a poc a poc, els núvols desaparegueren i, es feu ben present la franja blanquinosa de la Via Làctia travessant des del sud al nord la volta celeste. És quan els nens i els majors miraren admirat la cara de la Lluna, l’anell de Saturn, el cúmul globular M13 d’Hèrcules i el doble cúmul de Perseu, entre d’altres. Mentrestant s’entretenia el personal contant les històries mitològiques de la saga de Cassiopea, les aventures amoroses de Zeus i la formació de la Via Làctia causada pel bebè Hèrcules. Encara que la nit era molt humida i era difícil observar, molta gent s’esperà fins al final per veure el gegant Júpiter i la seua cort de satèl·lits.

Gràcies al Parc Natural de la Tinença de Benifassà i als tècnics del Parc per convidar-nos.

Imatges: Ángel Morales-Rubio.

La Serra d’Irta, un paisatge nocturn a preservar

0
Publicat el 8 d'agost de 2022
Via Làctia des de la Serra d’Irta. Ángel Morales-Rubio.

Convidats pel Parc Natural de la Serra d’Irta al Baix Maestrat, fa uns dies explicàrem al públic que s’acostà a l’Auditori de Santa Magdalena de Polpís (el Baix Maestrat) els problemes que causa sobre el medi ambient un enllumenat ineficient, sobredimensionat i insostenible. En èpoques de retallades energètiques amb la finalitat de disminuir la dependència del gas, és interessant conèixer que l’enllumenat ornamental, vial, nadalenc, d’aparadors i negocis és una font immensa de despesa energètica innecessària. Amb la regulació dels horaris d’encesa i apagada dels aparadors, estant apagats quan no hi ha clients i no competint per tenir instal·lacions de llums de Nadal cada vegada més grans i cares son bones maneres d’estalviar, però també de preservar el medi ambient i la salut humana.

A més a més, la llum artificial nocturna afecta les zones naturals com la Serra d’Irta, incidint en el desenvolupament normal de la vida silvestre. La mobilitat, l’alimentació, la reproducció d’aus i d’insectes i la pol·linització de les plantes se’n ressenten en les àrees il·luminades. La llum artificial nocturna s’hauria de considerar un agent contaminant i, per tant, s’hauria de posar uns límits a l’emissió.

Com que les nostres xarrades sobre contaminació lumínica van sempre acompanyades de demostracions pràctiques, després pujàrem en cotxe a l’Alt de la Bota, situat al bell mig de la Serra d’Irta. Allí faríem l’observació prevista de la Lluna, els planetes i nebuloses i la sessió de fotos del cel. El lloc és un indret magnífic des d’on s’hi veu la mar a l’est, Peníscola i el seu palau-castell al nord-est i Benicarló al nord. El delta de l’Ebre es veu com una costa baixa entrant dins la mar. Tanmateix el vent que bufava en aquest punt ens va obligar a moure’ns una mica més avall, a l’encreuament amb el camí que du al Castell de Polpís.

Des d’aquest punt la vista també era magnífica. Al fons de la mar s’hi veia la llum intermitent del far de les illes Columbretes cap al sud-est i la filera llarga dels vaixells fent cua per a entrar al port de Castelló.

Moviment dels estels mirant cap al sud. Composició. Ángel Morales-Rubio.

En fer-se de nit, ja amb el telescopi muntat, arribaren els caminadors que després de la xarrada havien emprés el camí del Castell per arribar ací. Les llums de Peníscola i Benicarló pujaven al cel nocturn cap al nord-est mentre que cap al Sud-oest, Torreblanca, Alcossebre embrutaven de llum la volta celeste. El cel nocturn del Parc Natural clarament ha millorar. Així i tot, malgrat la presència de la Lluna en quart creixent, la Via Làctia es veia prou clarament. Caldrà tornar-hi per veure-la sense la presència de la Lluna.

I mentre sopaven un entrepà reparador, pogueren admirar la Lluna, ben prop del quart creixent.  En fer-se cada vegada més fosc, la Via Làctia se’ns mostrava primer amb una presència etèria, després era clarament visible com un núvol blanquinós que partia des de l’horitzó sud, entre les constel·lacions de l’Escorpí a la dreta i Sagitari a l’esquerra. Uns dels presents, astrònoms aficionats, miraren la zona amb prismàtics i descobriren M7, el cúmul estel·lar de Ptolomeu, a la cua de l’Escorpí, que enfocat amb el telescopi apareixia magnífic.

Observadors mirant a Cassiopea, mentre un bòlid dels Perseids queia (no recollit en la foto). Ángel Morales-Rubio.

Mentre explicava les constel·lacions del nord celeste, l’Ossa Major, la Menor i Cassiopea, un brillant bòlid travessà la zona, des de l’estrella polar fins al sud de l’Ossa Major. Un meteor dels Perseids, potser. L’observació del cel a ull nu regalà aquestes sorpreses. Més endavant continuàrem amb les històries mitològiques de les sagues de Cassiopea i l’Escorpí.

La nebulosa anular de la Lira (M57) estava fantàstica, quasi en el zenit. El final d’un estel semblant al Sol que ha acabat com una nebulosa planetària amb un estel nan blanc al mig. Però ja era hora de veure Saturn amb els anells, junt amb Tità al nord i Rea al sud.  Finalment poc abans de les 12 de la nit, Júpiter eixí de les aigües del Mediterrani i manifesta la seua presència.

Ja a la una de la matinada la gent començà la baixada cap a Sant Magdalena mentre nosaltres recollíem el telescopi. Baixaríem mesurant la brillantor del cel de la Serra d’Irta amb el detector SQM i després faríem una ruta pel Baix Maestrat fins les 4 de la matinada.

Gràcies a Leonor i Alícia, les tècniques del Parc Natural, per les atencions.

Tornem a Sot de Chera

0

Ara fa tres anys vàrem estar al Parc Natural de Chera-Sot de Chera per parlar sobre els efectes negatius de la llum artificial nocturna en entorns naturals. Com sempre hem fet després de la xarrada, teniem programada una observació astronòmica per ressaltar la bellesa de la nit. L’oratge, però, no ens ho permeté. Una grossa capa de núvols tapà el cel i la lluna no es pogué admirar.

Passats els anys més durs de la pandèmia hem tornat, no només per acabar la feina que deixarem a mitges, sinó per tornar a parlar de contaminació lumínica i de tot els estudis més recents.

Així que divendres passat 8 de juliol tornàrem a Sot de Chera, al Centre de Turisme Rural del Cerrao, junt al riu Sot. Allí en una sala circular que em recordava, en menut, el Panteó d’Agripa, i davant d’un públic ben motivat, explicàrem els problemes que causa un enllumenat nocturn inadequat, i per quines raons cal considerar la contaminació lumínica com un agent contaminant. Vista la poca efectivitat que ha tingut al llarg dels anys de tractar de regular la llum artificial nocturna fanal a fanal, s’imposa actualment tractar-la de manera global, posant límits d’emissió a la llum, tal com es fa amb els altres contaminants.

Amb uns límits clars, si un ajuntament tracta d’enllumenar per sobre del llindar permés li caldrà apagar altres llums.

Després de parlar dels efectes de la llum artificial nocturna sobre la fauna i flora i sobre la salut humana, en el torn de preguntes es parlà de la legislació que no tenim i de la que vindrà, de seria bo parlar amb els enginyers municipals per conscienciar-los del problema, de com dormir millor tenint a l’abast eines tan disruptives del son com són el mòbil i la tablet.

Després d’un descans i d’un sopar de cabasset a la vora del telescopi, ens disposarem a observar. L’indret al costat de la sala on férem la xarrada es troba al costat d’una muntanya i, si bé això facilitava, en gran manera, l’arribada del públic, feu difícil l’observació. Només eren visibles els objectes celestes pròxims al zenit.

La vista de la Lluna en quart creixent a través del telescopi deixà tothom bocabadat. La textura cendrosa de la superfície lunar era molt evident. Sorprengué l’aspecte de les muntanyes lunars així com la dels cràters. A través de l’ocular es varen fer moltes fotografies com la que adjunte.

Després admirarem objectes de cel profund com la nebulosa de la Lira (M57), el cúmul globular d’Hèrcules (M13), l’estel doble d’Albireo en Cigne, a més d’explicar les constel·lacions visibles i les mitologies associades.

L’últim plat de la nit va ser el planeta Saturn. Eixia per l’horitzó est cap a les 12 de la nit, però la presència d’una muntanya en aquesta direcció ens obligà a esperar-nos fins a les 00:45 per que apareguera en una clotada entre muntanyes. La visió del disc saturnià envoltat d’un anell amb la presència de la lluna Tità va ser el final adient per a una vesprada-nit perfecte. Tornarem.

Gràcies als tècnics del parc per al invitació i per fer-nos-ho fàcil.

Imatges:

1.- Composició de 40 fotos en direcció al nord celeste. Es pot veure el públic al voltant del telescopi. Angel Morales-Rubio.

2-4. Durant la conferència. Rosa Magraner.

5.- La Lluna amb el mòbil a través de l’ocular del telescopi Dobson de 20 cm.

Parlant de contaminació lumínica a Terra Viva

0
Publicat el 2 de març de 2022

Fa unes setmanes l’equip de Terra Viva, el programa mediambiental d’Àpunt, ens contactà. Toni Esteve i el seu càmera  ens entrevistaren a Àngel Morales i a mi mateix sobre quines series les llums més adequades per a un enllumenat vial en general per recuperar el cel nocturn.

Començarem en el pàrquing de l’estació del Metro La Presa, en Manises, on desenes de lluminàries amb llum blanca estan engegades tota la nit, encara que no hi haja cotxes aparcats o que el servei de Metro no funcione a partir de certa hora. Després ens desplaçàrem a un equipament educatiu pròxim amb làmpades de bola renovades amb més del 50% d’emissió de llum cap al cel.

Finalment ens acostarem a l’urbanització els Pous a Riba-roja de Túria on s’ha instal·lat un nou enllumenat sostenible  amb LED molt càlid de 2200 K, respectuós amb la biodiversitat del Parc Natural del Túria que s’hi troba al costat.

Enllumenat sostenible en Terra Viva, 1 març 2022. A partir del minut 30.

https://www.apuntmedia.es/programes/terra-viva/complets/01-03-2022-terra-viva_134_1492628.html

El cel des del Fondo d’Elx

2

Des de l’antiguitat l’ésser humà ha estudiat el cel nocturn, s’ha sentit esglaiat i alhora fascinat sota l’esfera celeste, ha sentit la necessitat d’entendre quin lloc ocupa dins del vast univers que es mostra davant els seus ulls. L’observació i estudi de les estreles ha donat lloc a la creació d’un univers mitològic amb innombrables interpretacions al llarg de la història i a grans avanços científics que ens ajuden a entendre la gran complexitat que desprén l’univers. Us convidem a participar d’aquesta activitat en la qual mitjançant eines com el telescopi, gaudirem de l’observació de la lluna, les seues muntanyes i cràters, constel·lacions i mitologia associada a elles, nebuloses i altres objectes celestes. El Dr. Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Facultat de Física de la Universitat de València, ens guiarà en aquest viatge astronòmic pel cel del Fondo.


El mes de desembre passat vaig estar al Parc Natural del Fondo per parlar del problema de la contaminació lumínica i en especial dels efectes negatius que causa la llum artificial nocturna sobre les especies animals i sobre les persones. Aquella nit, però, el cel no va ser benevolent i aparegué ple de boires i núvols que impediren realitzar l’observació astronòmica que acompanyava la xarrada.

Així que arribat juliol els tècnics del parc i jo vàrem decidir que era bon moment per tornar a programar l’activitat que no poguérem fer llavors.

Així que a poqueta nit del divendres passat, 16 de juliol, vaig muntar el telescopi a les portes del Centre de Visitants del Fondo mentre el Sol s’acostava a la serra de Crevillent. Mentre es feia nit completa, els 25 visitants inscrits esperaven en la sala multi-usos, tots amb la mascareta preceptiva,  per a una petita xarrada introductòria. Els vaig presentar el cel nocturn previst per a les pròximes hores, utilitzant el programa Stellarium, el programa fonamental que ha de conéixer qualsevol observador.

Primerament veuríem Venus, visible poc després de la posta de Sol. Seguidament la Lluna, en quart creixent, i després tractaríem de veure algunes nebuloses i cúmuls estel·lars i globulars presents en les interessants constel·lacions estiuenques. Finalment, si la gent aguantava, a partir de les 12 de la nit Saturn i, una mica més tard, Júpiter tancarien la sessió d’observació.

Ja fora, els visitants s’adonaren de seguida de com era la distribució del cel. A l’oest brillava el planeta Venus, mentre que la Lluna ben alta assenyalava la direcció sud. Cap l’est, les constel·lacions de l’Escorpí, Sagitari i Capricorn quedaven baixes i tapades de moment per una fila de palmeres.

Amb el telescopi Venus presentava una forma pràcticament rodona, amb una fase quasi plena. S’allunyarà cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.

La Lluna estava preciosa i, com sol passar, encisà els presents, sobretot els mes menuts. Els grans mars, els cràters més prominents, les muntanyes prop de la línia de llum-foscor, l’anomenat terminador, amb els cims enllumenats, sempre agraden.

M57 vist a través d’un telescopi semblant al nostre. 15 Juny 2012, Rawastrodata, Wikimedia Commons.

Les histories mitològiques tràgiques de l’Escorpí i Orió així com les més picants del Cigne i Leda donaren peu per parlar de la Via Làctia, situada entre l’Escorpí i Sagitari, però totalment invisible des del Fondo. Només vaig arribar a intuir la presència de la nostra galàxia en una banda prop del zenit, al voltant de l’estrella Deneb.

Passàrem a observar objectes de cel profund. La Nebulosa de l’Anell (M57) va ser el nostre primer objectiu. Vaig explicar que era el resultat final de la mort d’una estrella de massa semblant al Sol. La petita anella al mig d’un camp d’estrelles de fons és de vegades difícil de discernir, sobretot per als més menuts que no tenen entrenat l’ull per enfocar ràpidament. Amb un telescopi menut es veu com una petita anella com de fum distant amb una zona fosca central. En realitat té quasi dos anys-llum de diàmetre i es troba a 2300 anys llum de la Terra.

L’Estació Espacial Internacional va passar dues vegades aquella nit però només veiérem el segon pas a les 23:44. El punt brillant del satèl·lit passà lentament sota la constel·lació de l’Ossa Major mentre jo explicava les condicions en que viuen i treballen els astronautes.

Finalment ja passades les 12 de la nit, Saturn i Júpiter eixirem per damunt del Centre de Visitants. El planeta Saturn amb els anells agradà molt més els pocs visitants que quedaven que el planeta  Júpiter.

Una nit molt agradable sobre el cel del Parc Natural del Fondo. Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.

Fotos: Enric Marco i Vicent Soler.

L’Agrest: el meravellós cel de la Tinença de Benifassà

0
Publicat el 30 de juny de 2021

Col·laboració amb l’Agrest, revista quadrimestral del Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Gener 2021

El meravellós cel de la Tinença de Benifassà

En The Strange Affair of Uncle Harry, un film clàssic de 1945, dirigit per Robert Siodmak, l’elegant i nouvinguda Deborah Brown (Ella Raines) se sorprén del cel nocturn del petit poble de Corinth i li ho comenta al seu company Harry Quincy (George Sanders).

– No me n’havia adonat que ací teniu un cel.
– És el mateix que teniu a Nova York.
– Oh, no hi ha cel a Nova York. Els llums brillants han acabat amb ell.

Aquesta sensació d’adonar-nos de sobte que el cel que tenim damunt nostre és realment ben diferent del de la ciutat, més negre, més profund i ple d’estrelles, l’hem tinguda cada vegada que hem aterrat a la Tinença de Benifassà. Des del 2014 hi hem fet estada, habitualment invitats pel Parc Natural i per l’ajuntament de la Pobla, per explicar les bondats de l’indret a la nit i els perills de l’excessiu enllumenat artificial nocturn, nefast per al benestar de la vida silvestre. Les ciutats properes i algunes instal·lacions molt millorable sa l’interior del parc ens priven d’una foscor total, sobretot cap a l’horitzó oest.

En un parc natural com el de la Tinença s’han de conservar els ecosistemes diürns, però també els nocturns. Els animals que viuen a la nit no han de ser molestats per llums intrusius que alteren la seua forma de vida.

La gent associa la llum artificial nocturna amb el progrés, el benestar i sobretot la seguretat vial i personal. Tanmateix, açò és un mite, ja que la instal·lació de més punts de llum, de major potència i engegats durant més hores a la nit només augmenta les despeses energètiques i contamina el cel, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan gens clars. A més, els experts ens diuen que la llum a la nit en àrees solitàries només dona la sensació de seguretat personal però no fa que realment el lloc siga més segur.

La contaminació lumínica interfereix directament en els hàbits de vida dels animals del nostre entorn. Els insectes són el grup més afectat, mentre que una llum molt tènue és suficient per alterar els hàbitats d’amfibis, aus i mamífers. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que al llarg de la seua evolució s’han adaptat i especialitzat per tal d’ocupar els nínxols ecològics que deixa la nit, i que ara es veuen amenaçats per la intervenció antròpica.

En aquest temps d’una pandèmia causada per interaccions entre espècies silvestres i humans, un efecte sorprenent, però no inesperat, de la contaminació lumínica sobre els ecosistemes nocturns és la relació d’aquesta amb algunes malalties, com ara la causada pel virus del Nil Occidental. Els ocells són els portadors del virus, moltes vegades de manera asimptomàtica. Els mosquits són els vectors de la malaltia ja que, després de picar un ocell infectat, poden picar un humà i li poden transmetre el virus. La investigadora de la South Florida University, Meredith Kernbach, afirma: “Hi ha proves que la llum tènue a la nit estén l’activitat nocturna en els ocells. Aquest augment de l’activitat significa que la major interacció entre les espècies no només és possible, sinó probable, i això té implicacions per a la propagació de malalties com el Virus del Nil Occidental“.

Una campanya dels Parcs Nacionals dels Estats Units, realitzada per Tyler Nordgren, astrònom i artista, utilitza un lema molt contundent: Half the Park is after dark. És a dir, la meitat del Parc ve quan es fa fosc. Si no es visita el parc a la nit, es perd la meitat de l’espectacle. Una idea molt suggerent que podria aprofitar-se per valorar encara més el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

El foment d’activitats nocturnes al Parc, evidentment de manera controlada, seria molt positiu per apreciar la bellesa de la natura a la nit, tant la terrestre com la celeste: rutes per detectar rats penats, observació del cel (astroturisme) o fotografia nocturna com fa el fotògraf de Benicarló, Lluís Ibáñez, que ha captat aquests moments màgics d’hores de foscor en què els únics llums són els de la celístia o cel estrellat. Fa un parell d’anys presentà al Jardí Botànic de la Universitat de València l’exposició “Quan dormen els arbres”.

Ací deixem aquestes idees i propostes perquè siguen valorades o tingudes en compte i, si cal, us brindem la nostra més desinteressada col·laboració.

Enric Marco Soler i Ángel Morales Rubio
Salvem la nit, Universitat de València

Revista completa L’Agrest, gener 2021

Imatge: Coratxà, el 25 d’agost de 2020.  Ángel Morales-Rubio.

Defensa del cel nocturn al Parc Natural del Fondo d’Elx

0

Seguint el lema dels Parcs Naturals del Estats Units, Half Park is after Dark, el Parc Natural el Fondo d’Elx programà els divendres 18 i dissabte 19 de desembre passats unes activitats per al públic interessat per conéixer el parc a la nit, els ecosistemes nocturns i el cel i les seues amenaces. Unes 25 persones pogueren participar en cada sessió.

La nit del divendres, en una xarrada introductòria, Núria, la tècnica del parc, ens explicà les afeccions que la llum artificial nocturna causa a la biodiversitat del Parc. En acabar ens guià en un llarg passeig per les passarel·les que travessen les marjals sota un cel ras ple d’estrelles. En diversos indrets ens aturarem per escoltar els nyec-nyecs dels ànecs, bastant actius a la nit, els crits de les polles d’aigua i molts d’altres que no vàrem ser capaços d’identificar.

Un dels atractius del parc és la presència de mustèlids. En un moment determinat Núria ens mostrà les restes de marcat de territori d’una llúdriga, senyal inequívoc de la qualitat de les aigües del Parc.

La nit humida, però amb el cel ras, permetia veure les estrelles, encara que la contaminació lumínica dels pobles del Baix Vinalopó i del Baix Segura impedeixen que el cel nocturn siga negre. A més a més, cap al sud els pobles pròxims com ara Catral o Dolores embruten l’horitzó de llum. Cap al nord, Elx encara que més llunyà, no permetia veure l’Ossa Major, molt baixa en aquesta època de l’any. Tanmateix al cel oriental pujava majestuós la saga del caçador Orió, amb els gossos Ca Major i Menor, la Llebre, juntament amb el Taure i les Plèiades. Això va permetre que en una parada de la caminada poguera explicar les constel·lacions visibles del cel i les històries no gens edificants del gegant Orió.

El passeig nocturn per les marjals del Fondo d’Elx va ser un encert. En silenci i sense cap llum artificial per no molestar els animals, la llum de la celístia fou suficient per admirar les aigües plenes de vida a la nit i el cel a sobre nostre tot escoltant en veu baixa les explicacions de la tècnica Núria.

La nit del dissabte era reservada per a la xarrada sobre les causes físiques i els efectes sobre els ecosistemes nocturns de la contaminació lumínica. I, tot complementat amb una observació astronòmica posterior a les portes del centre d’interpretació del Parc.

En arribar ja de nit, els núvols que havien cobert tota la vesprada el Baix Vinalopó semblaven haver-nos donat una treva. Una lluna creixent es veia a través de la coberta nuvolosa mentre que els planetes Júpiter i Saturn encara es veien però ja prop de l’horitzó sud-oest.

En la xarrada vaig parlar dels mites al voltant de l’enllumenat nocturn i sobretot del seu excés i dels problemes que causa a les especies nocturnes i a la salut humana.

La gent associa la llum nocturna amb el progrés, el benestar i sobre tot la seguretat vial i personal. Aquest són mites ja que la instal·lació de més punts de llum, més potència i engegats més hores a la nit només ha fet augmentar les despeses energètiques, mentre que els efectes sobre la seguretat vial no estan clars i. a més, els experts ens diuen que, moltes vegades, la llum a la nit en àrees solitàries només dona sensació de seguretat i no seguretat realment.

La contaminació lumínica afecta a la biodiversitat. Els estudis científics ens diuen que els insectes són el grup més afectat mentre amfibis, aus i mamífers també veuen alterats els seus hàbitats amb només una llum molt tènue. Per a tots els animals nocturns, la nit és necessària ja que han evolucionat per ocupar els nínxols ecològics nocturns i estan molt ben adaptats a ells.

I en temps de pandèmia està bé recordar que alguns estudis relacionen la contaminació lumínica amb els brots del Virus del Nil Occidental, però també amb el dengue, la febra groga, el chikungunya i el Zika.

En acabar la xarrada el torn de preguntes dels assistents va ser bastant animat. El tipus de llums més adient per instal·lar a casa, els problemes que causa la llum exterior per dormir amb la finestra oberta o com es poden afrontar les agressions contra les dones en ciutats hiperenllumenades.

El cel nocturn, però, no ajudà per poder acabar les activitats previstes. La capa de núvols s’havia fet tan grossa que la Lluna i els planetes havien deixat de veure’s. Serà necessària, per tant, una altra visita cap a la primavera per a compensar-ho.

Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.

Imatges:

1.- Passeig nocturn pel Fondo. Les ciutats del Baix Segura embruten l’horitzó sud. Enric Marco.
2. Presentació de les Jornades per Vicent Sansano. Enric Marco
3.- Passeig nocturn pel Fondo. Les ciutats del Baix Segura embruten l’horitzó sud. Enric Marco.
4.- Presentació de la xarrada del 19 de desembre per Vicent Soler. Rosa Magraner
5.- Parlant per fomentar els cels foscos. Rosa Magraner.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

La nit és necessària al Parc Natural El Fondo d’Elx

0

A NIT ÉS NECESSÀRIA
Mites, problemes i bones pràctiques en l’enllumenat públic i privat

Vivim en un món de llum. Tant de dia com de nit la llum ja és necessària en les nostres vides. De dia els llocs de treball s’han d’enllumenar per veure-hi bé. De nit els carrers, els camins i les carreteres s’han enllumenat per a l’oci nocturn, per fer esport o vida social. Tanmateix l’excés d’enllumenament a la nit té efectes perjudicials per al medi ambient i per a la salut humana. L’evolució de la vida s’ha produït en un planeta amb un ritme constant de dia i nit. Els ecosistemes naturals s’hi han adaptat i els ritmes circadians són una part fonamental del cicle vital.

Tanmateix la irrupció desmesurada de llum artificial nocturna ha alterat greument la vida dels vertebrats. Fins i tot baixes il·luminacions modifiquen el seu comportament a l’hora de l’alimentació, la reproducció, la cacera o els desplaçaments. En el cas dels humans cal destacar com un enllumenament excessiu a la nit, sobretot de llum blanca, inhibeix la producció de l’hormona melatonina, i els estudis destaquen que la seua falta pot causar insomni, obesitat, depressió, augment del risc de problemes cardíacs o fins i tot d’alguns tipus de càncer.

La llum a la nit és indispensable però allà i quan siga realment necessària. De tot això ens parlarà el Dr. Enric Marco. Ell ens explicarà els problemes causats per la contaminació lumínica, els mites de la seguretat, però també de les solucions i de les iniciatives arreu del món per controlar aquesta plaga del segle XXI.

DADES DE L’ACTIVITAT
Dia: 19 de desembre de 2020
Hora: 19:00h
Lloc: Centre d’Interpretació
INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS
Inscripció en el telèfon 96 667 85 15 (de 9 a 14 hores) o mitjançant el correu electrònic parque_elhondo@gva.es.
PLACES LIMITADES

Canvis d’enllumenat, adequats i aberrants, visibles des de l’espai a l’entorn del Parc Natural del Túria

0

Parc Natural del Túria. Generalitat Valenciana

Durant els últims anys alguns municipis han fet canvis d’il·luminació seguint criteris mediambientals. No obstant això, algunes infraestructures públiques continuen instal·lant llums altament contaminants. Cert és que l’enllumenat artificial possibilita moltes activitats en la nit, no obstant això un excés d’il·luminació provoca més inconvenients i problemes que beneficis. Llums mal dirigits, encesos en horaris no necessaris, amb més potència de la necessària o excessivament blancs, entre d’altres, són l’origen de la contaminació lumínica. Ja se sap que interfereix en el comportament dels animals i és un factor de risc addicional per a diverses malalties en les persones.

És evident que la contaminació lumínica es pot observar des de l’espai, i és habitual que els astronautes de l’Estació Espacial Internacional (ISS) facen fotografies de la Terra en la seua òrbita des de 400 km d’altura. Com a exemple farem alguns comentaris sobre l’evolució de l’enllumenat en una zona limítrof amb el Parc Natural del Túria a partir d’una secció de dues fotografies preses des de la ISS en 2011 i en 2020 (https://eol.jsc.nasa.gov/searchphotos/#).

En les fotos nocturnes s’observa l’enllumenat, d’oest a est, de Riba-roja de Túria, Masia de Traver, València la Vella, Els Pous, La Presa i les Instal·lacions d’aigües potables. L’any 2011 predomina el color groc-taronja de l’enllumenat, color típic de les fonts de llum de sodi d’alta pressió. És de destacar l’àrea fosca a l’altura de la Presa, perquè en aquesta urbanització encara no disposava d’enllumenat públic, i l’enllumenat en aigües potables que alternava sodi amb alguns focus de color blanc.

L’any 2020 s’observen els canvis en l’enllumenat d’algunes de les zones. Riba-roja continua amb la majoria de l’enllumenat per sodi, d’ací el color groc-taronja, i la prenem com a referència per a veure els canvis en la imatge. En Masia de Traver (A) es va substituir l’enllumenat de sodi per LED de 3000 K, una llum lleugerament freda amb un pic en el blau que s’hauria d’eliminar per complet. En Els Pous (B), i d’altres zones del municipi, es van substituir per LED de 2100 K, de color groc similar al sodi i en el qual el component blau de la llum ha desaparegut per complet: Unes llums fantàstiques des de tots els punts de vista (energètic, mediambiental i per al benestar per a les persones). En La Presa (C), els veïns gaudeixen d’una il·luminació adequada a l’entorn natural en el qual es troben, de sodi de 2100 K amb un pic en el blau molt tènue.

Malgrat els esforços d’alguns municipis del Parc Natural per minimitzar la contaminació lumínica, cal destacar l’aberració des del punt de vista ambiental de la instal·lació en Aigües Potables de focus de llum molt blanca, de LED de 6200 K, a l’entorn del Parc Natural del Túria, sense considerar l’evidència científica dels seus efectes negatius sobre el medi ambient.

Nota de premsa de la Coordinadora en Defensa de los Bosques del Turia

Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

2

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

Corral de Vilalta

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

Ermita de Sant Cristòfol

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

 

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Card marià?

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Vista del Portell de l’Infern

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

 

Imatges: Enric Marco.

La nit és necessària

0
Publicat el 24 d'agost de 2020

La Tinença de Benifassà és un lloc privilegiat per a l’observació d’estreles a causa de l’escassa il·luminació de l’entorn.

Ho podrem comprovar el Dimarts 25 d’agost, en col·laboració amb la Universitat de València, la Coordinadora en Defensa dels Boscos del Túria i Cel Fosc, mitjançant una activitat on descobrirem mites, problemes i bones pràctiques en l’ús de la llum artificial nocturna.

L’activitat consistirà en una xarrada impartida pel Dr. Angel Morales Rubio, pertanyent al Departament de Química Analítica i pel Dr. Enric Marco del Departament d’Astronomia i Astrofísica, ambdós de la Universitat de València. Posteriorment realitzarem una observació astronòmica del cel amb l’ajuda de telescopis.

Vine i descobreix el cel de la Tinença!

  • Dia: dimarts 25 d’agost de 2020
  • Lloc: enfront de l’església de Sant Jaume de Coratxà
  • Horari: 19:30 h. – 20:30 h. Xarrada
    • 20:30 h. – 21:30 h. Descans21:30 h. Observació astronòmica
  • Duració de l’activitat: 4 h. Aproximadament
  • Avís: L’activitat és gratuïta, però les places són limitades. Vos podeu inscriure en 964715720 – 650 412 497 – parc_tinenbenifassa@gva.es
  • Recomanacions: Portar calçat còmode, llanterna (preferiblement de llum roja) i cadira plegable o tovallola per a seure. L’ús de la mascareta és obligatori.

Venta del Moro, un poble per admirar el cel nocturn

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

El Parc Natural de les Gorges del Cabriol (en castellà Hoces del Cabriel o Cuchillos del Cabriel) està situat en l’extrem sud-oest de la comarca de la Plana d’Utiel-Requena, on el riu Cabriol fa la funció de frontera natural entre el País Valencià i Castella i de fil vertebrador d’aquest ric espai natural. Declarat parc natural l’any 2005,  amb 31.446 ha, és el parc natural més gran del País Valencià. El parc s’expandeix sobre les poblacions de Villargordo del Cabriel, Venta del Moro i Requena. Des del 19 de juny de 2019 pertany a la Reserva de la Biosfera de la Vall del Cabriol, declarada por la UNESCO.

Ahir, però, no anàrem per passejar-nos pels seus barrancs, per admirar el fenomen natural de los Cuchillos, per recórrer els seus senders. A Venta del Moro ens desplaçàrem des dels nostres pobles de costa per parlar de la bellesa del seu cel nocturn, de les oportunitats de desenvolupament que tenen aquestes comarques explotant un recurs com és la nit mitjançant activitats d’astroturisme com fan a les comarques veïnes dels Serrans i Gúdar-Javalambre.

Al magnífic centre de visitants del Parc Natural, unes 70 persones vingudes principalment de Venta del Moro, però també d’Utiel, Requena i d’altres indrets més llunyans, escoltaren la nostra xarrada, en què detallàrem les meravelles del cel nocturn de les comarques d’interior en general, i del Parc i el seu entorn en particular. Els grans nuclis de població com Requena i Utiel són els grans contaminadors lumínics de la comarca però són lluny del Parc i les mesures preses per nosaltres al llarg dels anys confirmem la bondat del seu cel.

Però clar, aquest cel es pot malmetre si no es protegeix i s’hi instal·len punts de llum ben poc sostenibles i contaminants, com passa a la majoria de ciutats i pobles del nostre país. Els problemes que se’n deriven (econòmics, ambientals i també de salut) han estat pot coneguts fins ara, fins i tot menyspreats, però són ben reals, com he contat diverses vegades en aquest bloc.

Després de la xarrada hi havia prevista una observació popular del cel nocturn, amb diversos telescopis aportats pels aficionats de la comarca. Tanmateix  no estava clar si es faria o no l’activitat, donades les previsions de canvi de temps en les següents hores.

A les 22 h, encara que els núvols ja havien fet acte de presència, hi havia grans clars que permetien veure els planetes Júpiter i Saturn, les constel·lacions del Triangle d’Estiu, i l’Ossa Major i Menor. Així que multitud de persones s’aplegaren al  Cerro de la Cabeza per sopar i admirar el cel, mentre que d’altres muntàrem els telescopis i enfocàrem Júpiter. Ben prompte desenes de persones feren cua per admirar-lo.

El planeta gegant es veia magnífic, amb les bandes de núvols i 3 satèl·lits visibles. I mentre grans i menuts posaven l’ull a l’ocular del telescopi, jo els anava fent notar la presència de la Via Làctia, les constel·lacions de la Lira, Cigne i l’Àguila i els contava alguna història mitològica. Cap al nord, l’Ossa Major permetia explicar com trobar l’estrella polar i determinar la direcció del nord.

Això durà ben bé una hora però de mica en mica els núvols gruixuts guanyaren el pols al cel net. Els planetes i estrelles es perderen de vista i la gent començà a marxar. Va ser una llàstima ja que mitja hora més tard els núvols es trencaren momentàniament i els qui resistiren una mica més acabaren de veure Júpiter i també Saturn.

Un cel magnífic el d’aquesta comarca que cal protegir i, per suposat, gaudir. I a només una hora de València.

Fotos: Enric Marco