El cel des del Fondo d’Elx
Des de l’antiguitat l’ésser humà ha estudiat el cel nocturn, s’ha sentit esglaiat i alhora fascinat sota l’esfera celeste, ha sentit la necessitat d’entendre quin lloc ocupa dins del vast univers que es mostra davant els seus ulls. L’observació i estudi de les estreles ha donat lloc a la creació d’un univers mitològic amb innombrables interpretacions al llarg de la història i a grans avanços científics que ens ajuden a entendre la gran complexitat que desprén l’univers. Us convidem a participar d’aquesta activitat en la qual mitjançant eines com el telescopi, gaudirem de l’observació de la lluna, les seues muntanyes i cràters, constel·lacions i mitologia associada a elles, nebuloses i altres objectes celestes. El Dr. Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Facultat de Física de la Universitat de València, ens guiarà en aquest viatge astronòmic pel cel del Fondo.
El mes de desembre passat vaig estar al Parc Natural del Fondo per parlar del problema de la contaminació lumínica i en especial dels efectes negatius que causa la llum artificial nocturna sobre les especies animals i sobre les persones. Aquella nit, però, el cel no va ser benevolent i aparegué ple de boires i núvols que impediren realitzar l’observació astronòmica que acompanyava la xarrada.
Així que arribat juliol els tècnics del parc i jo vàrem decidir que era bon moment per tornar a programar l’activitat que no poguérem fer llavors.
Així que a poqueta nit del divendres passat, 16 de juliol, vaig muntar el telescopi a les portes del Centre de Visitants del Fondo mentre el Sol s’acostava a la serra de Crevillent. Mentre es feia nit completa, els 25 visitants inscrits esperaven en la sala multi-usos, tots amb la mascareta preceptiva, per a una petita xarrada introductòria. Els vaig presentar el cel nocturn previst per a les pròximes hores, utilitzant el programa Stellarium, el programa fonamental que ha de conéixer qualsevol observador.
Primerament veuríem Venus, visible poc després de la posta de Sol. Seguidament la Lluna, en quart creixent, i després tractaríem de veure algunes nebuloses i cúmuls estel·lars i globulars presents en les interessants constel·lacions estiuenques. Finalment, si la gent aguantava, a partir de les 12 de la nit Saturn i, una mica més tard, Júpiter tancarien la sessió d’observació.
Ja fora, els visitants s’adonaren de seguida de com era la distribució del cel. A l’oest brillava el planeta Venus, mentre que la Lluna ben alta assenyalava la direcció sud. Cap l’est, les constel·lacions de l’Escorpí, Sagitari i Capricorn quedaven baixes i tapades de moment per una fila de palmeres.
Amb el telescopi Venus presentava una forma pràcticament rodona, amb una fase quasi plena. S’allunyarà cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.
La Lluna estava preciosa i, com sol passar, encisà els presents, sobretot els mes menuts. Els grans mars, els cràters més prominents, les muntanyes prop de la línia de llum-foscor, l’anomenat terminador, amb els cims enllumenats, sempre agraden.
Les histories mitològiques tràgiques de l’Escorpí i Orió així com les més picants del Cigne i Leda donaren peu per parlar de la Via Làctia, situada entre l’Escorpí i Sagitari, però totalment invisible des del Fondo. Només vaig arribar a intuir la presència de la nostra galàxia en una banda prop del zenit, al voltant de l’estrella Deneb.
Passàrem a observar objectes de cel profund. La Nebulosa de l’Anell (M57) va ser el nostre primer objectiu. Vaig explicar que era el resultat final de la mort d’una estrella de massa semblant al Sol. La petita anella al mig d’un camp d’estrelles de fons és de vegades difícil de discernir, sobretot per als més menuts que no tenen entrenat l’ull per enfocar ràpidament. Amb un telescopi menut es veu com una petita anella com de fum distant amb una zona fosca central. En realitat té quasi dos anys-llum de diàmetre i es troba a 2300 anys llum de la Terra.
L’Estació Espacial Internacional va passar dues vegades aquella nit però només veiérem el segon pas a les 23:44. El punt brillant del satèl·lit passà lentament sota la constel·lació de l’Ossa Major mentre jo explicava les condicions en que viuen i treballen els astronautes.
Finalment ja passades les 12 de la nit, Saturn i Júpiter eixirem per damunt del Centre de Visitants. El planeta Saturn amb els anells agradà molt més els pocs visitants que quedaven que el planeta Júpiter.
Una nit molt agradable sobre el cel del Parc Natural del Fondo. Agraesc al Parc Natural El Fondo, als tècnics Núria i Ismael, al president de la Junta Rectora, Vicent Sansano i a l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó la seua invitació i l’amabilitat rebuda durant la visita.
Fotos: Enric Marco i Vicent Soler.