Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Venus

I Venus retrobà Mart

0

Hi ha nits que inspiren. I que també que deixen respirar. Després d’un dia xafogós amb un ponent que no et deixava posar un peu al carrer, la brisa va escombrar la calor i ens permeté gaudir de l’espectacle del cel. I és que els planetes Venus i Mart, vigilats de prop per la Lluna, no oblidaren els seus afers, i seguint les lleis de la mecànica celeste, van acostar-se l’un a l’altre, amb una abraçada fervent.Anit, poc després de la posta de Sol, el planeta Venus destacava per la seua brillantor. El planeta està ara mateix separant-se cada dia més de la direcció solar i, per tant, es veurà cada vegada millor, més brillant i amb més hores present al cel vespertí. I en el seu trànsit per la volta celeste, anit dilluns 12 de juliol de 2021 es trobà amb el planeta Mart. Aquest moment en el qual els dos planetes es troben ben pròxims s’anomena conjunció. La separació dels dos planetes arribà a ser de només uns 0° 29´, ben prop de la constel·lació de Leo. Una separació equivalent al diàmetre de la Lluna plena.

Conjunció de Mart i Venus prop d’una Lluna de 2 dies d’edat. 12 de juliol 2021. Stellarium.

La trobada celeste estava prevista. En l’apunt del mes de juliol ja en vaig parlar. M’agrada veure i anunciar aquests tipus d’esdeveniments ja que serveixen per a que la gent no acostumada a mirar el cel puga reconéixer els planetes, i s’hi fixe en un alineament planetari que, a més de ser intrínsecament bonic, et fa veure com els planetes es mouen en el cel.

La conjunció planetària de Venus i Mart mostrava un planeta Venus molt més brillant ben prop d’un dèbil Mart, difícil de veure a ull nu, però ben visible amb prismàtics o amb les fotos de la càmera. Per això, si voleu veure Mart amb les meues fotos, només cal que amplieu la imatge, picant sobre ella.

Un detall que no va passar desapercebut va ser l’aspecte de la Lluna. Feia 2 dies estava en fase de lluna nova, totalment fosca,  ja que es trobava en la direcció solar, però ahir ja mostrava una fina zona il·luminada a la banda dreta. La banda esquerra de la Lluna, fosca ja que no li arriba la llum solar, era ben visible i mostrava una circumferència completa amb una tonalitat més apagada. Fins i tot es distingien algunes ombres fosques en la superfície que són els mars lunars. D’on li arriba la llum a aquesta zona lunar?  Evidentment, com que al cel nocturn observat des de la superfície lunar només hi ha dues fonts intenses de llum, el Sol i la Terra, i ja hem vist que la llum solar no li arriba, llavors la llum que causa la dèbil lluentor de la Lluna només pot provindre de la llum solar reflectida per la Terra. Aquesta llum sobre la Lluna rep el nom de llum cendrosa.

L’esdeveniment celeste va començar a ser visible en fer-se de nit en direcció oest, poc després de la posta de Sol. Des de les 22:00 h fins aproximadament a les 22:40 la bella dansa planetària va ser objecte d’admiració pels amants del cel.

Imatges:

Conjunció Venus-Mart en presència de la Lluna. Platja de Tavernes de la Valldigna. Panasonic, Lumix. Amb trípode. 12 juliol 2021. Enric Marco.

El mes de juliol de 2021

0

L’estiu ha entrat de ple. El cel finalment ha adquirit aquell to blau intens que invita a gaudir dels passejos matinals i vespertins, de la platja i, a la nit, traure el telescopi i observar la volta celeste. Ara sense excusa confinada podem, fins i tot, fugir de la ciutat a la cerca de cels foscos.

Comprovarem que, com cada estiu, la constel·lació de l’Escorpí serà ben visible, mentre que Sagitari i Capricorn l’acompanyaran. Entre elles la Via Làctia, majestuosa, s’enfila des de l’horitzó, passant pel zenit, i arribant fins al nord celeste. I, és que just en aquesta època de l’any la nostra galàxia es fa ben visible.

Vista des del Sud-Est fins al Sud-Oest de l’horitzó nocturn del 21 de juliol de 2021, a les 00:30. D’esquerra a dreta destaquen Júpiter, Saturn, la constel·lació de Sagitari, la Via Làctia i l’Escorpí, tot presidit per la Lluna. Stellarium.

La figura adjunta mostra un dia de juliol com a exemple del que podem veure mirant cap al sud. Passada la mitjanit del 20 de juliol, ja el 21, la Lluna en assenyalarà la constel·lació de l’Escorpí, amb la mirada inquietant del seu ull rogenc, l’estrella gegant Antares. Però hi ha més meravelles a la vista. D’esquerra a dreta destaca, ben brillant el planeta Júpiter, una mica més amunt Saturn, a la seua dreta la constel·lació de Sagitari, i la banda nebulosa de la Via Làctia.

A més, mirant cap amunt podrem veure el Triangle d’Estiu, format pels estels brillants Vega de la constel·lació de Lira, Deneb, del Cigne i Altair de l’Àguila. Son senyals inequívocs que som al ple de l’estiu.

Conjunció de Mart i Venus prop d’una Lluna de 2 dies d’edat. 12 de juliol 2021. Stellarium.

Els planetes seran cada vegada més visibles al llarg del mes i permetran una fàcil observació aquests pròxims mesos.

A la posta de Sol destaca per la seua brillantor el planeta Venus. El  planeta està separant-se cada dia més de la direcció solar i, per tant, es veurà cada vegada millor. En el seu trànsit per la volta celeste es trobarà amb el planeta Mart. Precisament la nit i matinada del 12 de juliol els dos planetes es trobaran en conjunció, arribant a separar-se només uns 0° 29´, en direcció de la constel·lació de Leo. Una separació equivalent al diàmetre de la Lluna plena.

Els següents dies Venus deixarà enrere Mart i continuarà en la seua òrbita allunyant-se cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental el 29 d’octubre de 2021.

Venus i la seua òrbita al voltant del Sol, vistos des de la Terra. 20 de juliol 2021 a les 22:15. L’estrella prop de Venus és Regulus, la més brillant del Lleó. Stellarium.

Per observar els planetes gegants Júpiter i Saturn caldrà buscar-los durant les primeres hores de la nit, mirant cap a l’est, sud-est. Passada la mitjanit Saturn primer i després Júpiter seran ben visibles en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn, respectivament.

Els planetes gegants Júpiter i Saturn, la matinada del 8 de juliol 2021, mirant cap al Sud-est a la 1:00 de la matinada. Stellarium

Algunes pluges d’estels seran visibles aquest mes. La més destacada és els δ Aquàrids meridionals el 30 de juliol que semblaran eixir de la volta celeste ben prop d’on es trobarà aquell dia el planeta Júpiter. La taxa màxima observable serà d’un 25 meteors per hora. El millor moment per observar-los serà al voltant de les 4 de la matinada del 30 de juliol. Tanmateix la Lluna prop del quart minvant il·luminarà el cel i no ens deixarà gaudir plenament de l’espectacle celeste.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Juliol 01 23 11
Lluna nova Juliol 10 01 17
Quart creixent Juliol 17 12 11
Lluna plena Juliol 24 04 36

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

 

Imatges:

La Via Làctia sobre les muntanyes Tre Cime di Lavaredo de les regions de Trentino-Alto Adige i Vèneto. Aleš Krivec. CC BY-NC-SA 2.0

Retorn a Venus

0
Publicat el 5 de juny de 2021

L’exploració del sistema solar no s’atura. Però si tenim actualment sondes i robots a Mart, Júpiter, la Lluna, diversos asteroides, al Sol i, fins fa poc, en teníem a Saturn i les seues llunes, Plutó i fins i tot orbitant cometes, sembla que ens hem oblidat de Venus, un planeta ben prop i tan gran com la Terra. És veritat que fa uns anys l’Agència Espacial Europea (ESA) hi va enviar la sonda Venus Express i l’Agència Espacial Japonesa (JAXA) la missió Akatsuki però aquestes només estudien la densa atmosfera venusiana. Sembla ben poc l’interés que suscita Venus als científics planetaris.

Tanmateix Venus amaga una gran quantitat d’informació que ens podria ajudar a comprendre millor la Terra i el canvi climàtic així com la formació i evolució dels planetes al voltant d’altres estrelles, els exoplanetes. Ara bé l’exploració de Venus no és fàcil. La densa atmosfera del planeta amb una pressió atmosfèrica a la superfície de 93 bars (93 atmosferes) i una temperatura d’uns 470 graus, suficient per fondre el plom, fan inviable missions com les que diverses agències estan conduint a Mart. Cal dissenyar noves tecnologies per sobreviure a les temperatures extremes del planeta i a la seua pressió atmosfèrica.

Fases de l’entrada de la sonda DAVINCI+ en l’atmosfera de Venus. Goddard Space Flight Center, NASA.

Dins del Programa Discovery, especific per a missions petites i de baix cost, la NASA acaba de seleccionar la missió DAVINCI + i la VERITAS per a resoldre aquest buit. Cadascuna d’aquests rebrà uns 500 milions de dòlars per al seu disseny i construcció. D’aquesta manera es tractarà de resoldre aquest buit exploratori amb la missió fonamental d’esbrinar la raó per la qual un planeta que potser era molt semblant a la Terra en el seu origen, amb mars i potser un inici de vida, va acabar essent un infern, un planeta inhabitable.

Aquestes dues missions són complementàries. DAVINCI + constarà d’un orbitador i d’una sonda que s’endinsarà en l’atmosfera venusiana fins a depositar-se en la superfície. VERITAS serà una nau en òrbita al planeta que farà un mapa en alta resolució.

DAVINCI + (Deep Atmosphere Venus Investigation of Noble gasos, Chemistry, and Imaging)

La missió estarà formada per un orbitador i una sonda. La nau que es quede en òrbita servirà primerament d’enllaç ràdio amb la sonda per posteriorment fer un seguiment dels moviments dels núvols i la cartografia de la posició i composició dels minerals mesurant l’emissió de calor des de la superfície de Venus que s’escapa a l’espai a través de l’atmosfera.

L’orbitador de DAVINCI+ mesurant l’emissió de calors de les roques de la superfície. Goddard Space Flight Center, NASA.

La sonda de DAVINCI+ serà la part més espectacular de la missió. Una esfera ben resistent per aguantar la pressió i temperatura, se submergirà suaument frenada per uns paracaigudes a través de l’espessa atmosfera del planeta, Durant la caiguda d’uns 60 minuts de durada realitzarà mesuraments precisos de la temperatura, la pressió i els vents a totes les altures així com de la proporció i composició isotòpica de diversos gasos nobles i d’altres elements per a comprendre per què l’atmosfera de Venus és actualment un hivernacle desbocat, un veritable infern, en comparació a com és actualment la Terra. Finalment l’esfera es depositarà suaument en la superfície on s’espera que sobrevisca uns 20 minuts abans de fondre’s finalment. L’objectiu científic és comprendre com es va formar i va evolucionar, així com determinar si el planeta va tindre un oceà en un passat llunyà.

Entrada de la sonda DAVINCI+ en l’atmosfera de Venus. Goddard Space Flight Center, NASA.

A més, la sonda DAVINCI+ enviarà les primeres imatges en alta resolució de les característiques geològiques de Venus conegudes com “tessel·les” (que poden ser comparables als continents de la Terra), el que ens permetria esbrinar si Venus té plaques tectòniques i, per tant si l’interior és actiu com ho és la Terra. La sonda també prendrà les primeres imatges en alta resolució d’Alpha Regio, un altiplà antic que té dues vegades la mida de la Península Ibèrica amb muntanyes escarpades, a la recerca de proves per esbrinar si fa mil·lennis l’aigua superficial va influir en els materials. Per exemple, es podrien descobrir barrancs o llits d’antics rius, o simplement roques esculpides o modificades per la presència de l’aigua com hi ha a Mart, cosa que revolucionaria el nostre coneixement sobre el planeta bessó de la Terra.

Hi ha molt d’interés en aquesta missió ja que el descobriment de planetes semblants a la Terra al voltant d’altres estrelles, les exoTerres, de massa i òrbita situada dins de la zona habitable, podrien ser realment exoVenus, de massa semblant a la terrestre però un veritable infern. Aquesta missió a Venus pot ajudar a distingir-los.

James Garvin del Goddard Space Flight Center a Greenbelt, Maryland, és l’investigador principal.

VERITAS (Venus Emissivity, Radio Science, InSAR, Topography, and Spectroscopy)

VERITAS cartografiarà la superfície de Venus per determinar la història geològica del planeta i entendre per què es va desenvolupar de manera tan diferent a la Terra. Des d’una òrbita entre 175 i 250 quilòmetres al voltant de Venus, utilitzarà un radar d’obertura sintètica, per traçar les elevacions superficials de pràcticament tot el planeta per crear un mapa global amb resolucions d’uns 30 metres o fins i tot menor i aconseguir reconstruccions 3D de topografia. Amb aquests mapes detallats es podrà confirmar si processos com la tectònica de plaques i el vulcanisme encara estan actius a Venus.

Sonda VERITAS amb el radar d’apertura sintètica. NASA / JPL-Caltech.

VERITAS també cartografiarà les emissions d’infrarojos de la superfície de Venus per determinar el tipus de roca de la superfície, que és en gran part desconeguda, i determinarà si els volcans actius alliberen vapor d’aigua a l’atmosfera. Suzanne Smrekar, del Jet Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA, és la investigadora principal. JPL proporciona la gestió de projectes. El Centre Aeroespacial Alemany proporcionarà la càmera d’infrarojos mentre que l’Agència Espacial Italiana i el Centre Nacional d’Etudes Spatiales de França contribuiran al radar i a altres parts de la missió.

Una bona notícia per als planetòlegs ja que podrem conèixer un planeta pròxim però ben diferent als altres. La part negativa és que haurem d’esperar quasi una dècada per a poder veure-ho. Les sondes han d’eixir de la Terra entre 2028 i 2030.

Més informació:

Aprobadas las misiones VERITAS y DAVINCI+: la NASA vuelve a Venus, Eureka, Daniel Marin, 3 juny 2021

NASA to Explore Divergent Fate of Earth’s Mysterious Twin with Goddard’s DAVINCI+, By William Steigerwald, Nancy Neal Jones. Goddard Space Flight Center, NASA,

Imatges

1.- Imatge de la superfície de Venus amb dades de la sonda espacial Magellan  i el Pioneer Venus Orbiter de la NASA. NASA / JPL-Caltech

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de març de 2021

0
Publicat el 1 de març de 2021

Les quatre estacions han anat passant des d’aquell dia tan llunyà en que ens enviaren a casa. Un any, una òrbita completa del planeta, de solitud, dolor i resiliència. Aquest nou mes de març, tan diferent de l’anterior, deixarem finalment l’hivern i la primavera tornarà a omplir els nostres sentit d’olors, de colors, i gaudirem de la tornada dels ocells. Uns ocells que la primavera passada, amb tothom a casa, aprofitaren per invadir l’espai dels humans, telescopis inclosos.

La primavera es nota ja en l’ambient, en els camps florits, però també en el cel estrellat. Les constel·lacions hivernals com Orió, Taure, els Bessons es presenten a l’occident celeste en fer-se de nit mentre per l’est comencen a guaitar les constel·lacions estiuenques com Hèrcules. Pel mig les constel·lacions primaverals, Cranc, Lleó, Verge, Copa i Corb.

Aquest mes els planetes no sembraran el cel nocturn amb els seus poderosos llums durant la nit. Només Mart es present al cel vespertí i continua passejant-se per Taure. Es veurà, per tant, només durant la primera part de la nit ja que es pondrà ben aviat, passada la mitjanit. El 5 de març a la nit el planeta roig es trobarà ben prop del cúmul de les 7 germanes Plèiades. El seu camí avançarà per la constel·lació i el 19 de març se situarà prop de l’estrella gegant roja Aldebaran, l’ull brillant del Toro. Entre els dos se situarà una lluna quasi en quart creixent per fer un espectacle celeste que podem considerar un homenatge a la festa de les Falles, que enguany tampoc es farà.

Tots els altres planetes es troben en la direcció del Sol i per tant només es podran veure cap a l’est-sud-est uns minuts abans de l’eixida del Sol. Aquesta agrupació de planetes només la podreu veure durant uns minuts mentre el Sol va eixint per darrere de l’horitzó. Mercuri, Júpiter i Saturn ballaran amunt i avall durant tot el mes.

Així que els encontres celestes d’aquests astres s’han de cercar ben d’hora. La trobada més interessant ocorrerà la matinada del dia 5 de març, entre les 6:30 i les 7:00. Aleshores podreu veure com els planetes Mercuri i Júpiter semblen ajuntar-se davant de la presència del planeta Saturn.

Finalment recordar que el Sol, fent el seu camí pel cel, arribarà a l’equador celeste el 20 de març a les 10:37. Equinocci de primavera. Adéu hivern, benvinguda primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Març 06 02 30
Lluna nova Març 13 11 21
Quart creixent Març 21 15 40
Lluna plena Març 28 19 48

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Doble arc de Sant Martí en el cel fosc. Tina Hester. https://pixy.org/21934/
2.- El cel nocturn amb Mart prop de les Plèiades, en Taure, i amb Orió, Ca major i Llebre. 5 març 2021. Stellarium
3.- El cel nocturn amb la Lluna entre el planeta Mart i Aldebaran, alfa de Taure.19 març 2021. Stellarium.
4.- El cel nocturn amb la conjunció de Mercuri amb Júpiter i amb Saturn prop. 5 març  2021. Stellarium.

El cel de gener de 2021

0
Publicat el 1 de gener de 2021

Comença l’any 2021 i deixem enrere el 2020, l’any de la pandèmia i el confinament. Les dades de contagis continuen augmentant i segurament hi haurà noves restriccions que ens faran la vida una mica més difícil. Tanmateix la vacunació ens deixa una mica d’esperança en aquest 2021.

Mentrestant el planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 2 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 2 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 147 093 601 quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

Aquest mes els planetes deixaran de ser protagonistes de les nits, llevat de Mart que continua lluint al cel ben alt i durant gran part de la nit. Els planetes que tant ens han alegrats les nits del 2020 ja es troben molt baixos i prop de l’horitzó.

Després de la gran conjunció històrica entre els planetes gegants Júpiter i Saturn, aquests ja davallen sense aturador cap la direcció solar a la que arribaran a final de mes. Saturn s’alinearà amb el Sol el 24 de gener i uns dies més tard, el 29, ho farà Júpiter. Caldrà esperar unes setmanes per tornar a veure’ls ja en la matinada, poc abans de l’alba.

Mentre això arriba, aquests planetes encara poden donar-nos alguna alegria. El planeta Mercuri es troba ara mateix separant-se del Sol i cada dia que passa es veurà més amunt al cel del capvespre.  El dia 24 de gener Mercuri assolirà la màxima separació del Sol (màxima elongació oriental) i se situarà a 18,6° a l’esquerra de la nostra estrella.

Crèdit: Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin) 2020

Com que Mercuri s’allunya del Sol i els gegants s’hi acosten, arribarà finalment l’encontre entre els tres. Uns minuts després de la posta de sol, en fer-se una mica fosc, els dies 10 i 11 de gener cap a les 18:15, podrem veure Júpiter, Saturn i Mercuri en una agrupació interessant. Caldrà, això sí, un horitzó sud-oest lliure d’obstacles (arbres, muntanyes, edificis) que et dificultaran la visió.

El planeta Mart continua lluint ben alt al cel i durant gran part de la nit. Aquest mes serà el rei. Encara podem admirar-lo al telescopi tot esperant l’arribada de les naus terrestres que eixiren de la Terra en juliol passat i que en poc més d’un mes tractaran d’orbitar-lo o d’aterrar a la superfície.

El cel nocturn amb el planeta Mart ben present amb les constel·lacions Orió, Taure i els Cans. Stellarium.

Venus encara continua visible en la matinada però ja es troba molt prop de l’horitzó est. A principis del mes el podrem veure a partir de les 7 del matí fins que la lluïssor del Sol naixent ho faça impossible. Cap al final del mes només serà visible a partir de les 7:30 i en condicions cada vegada més difícils.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, que amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

Aquesta pluja sembla estar causada pel planeta menor 2003 EH1, que podria ser l’antic cometa C/1490 Y1, observat en el segle XV per astrònoms japonesos, xinesos i coreans.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Gener 06 10 37
Lluna nova Gener 13 06 00
Quart creixent Gener 20 22 01
Lluna plena Gener 28 20 16

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Capvespre ventós a Tous, la Ribera Alta. 27 desembre 2020. Susi Lledó.
2.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.
3.- Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin), Quebec, 2020.
4.- Conjunció de Júpiter, Saturn i Mercuri al capvespre del 10 de gener del 2021. Stellarium.
5.- El cel nocturn amb el planeta Mart ben present. les constel·lacions Orió, Taure son ben presents. Stellarium.

El cel de setembre de 2020

2

El Sol ix esmorteït a la platja de Tavernes de la Valldigna. La seua claror ja no és tan forta com al pic de l’estiu, les ombres que fan els seus rajos són ja més llargues i cal tornar a posar els tendals i córrer les cortines per evitar l’excés de llum interior. L’estiu s’acaba i ja es nota en els signes del cel. De fet el Sol, cada dia que passa, va eixint cada vegada més prop del punt est on eixirà triomfant la matinada del 23 de setembre per anunciar-nos l’arribada del primer dia de la tardor. Mentrestant el cel nocturn continua amb la seua bellesa. Júpiter i Saturn, ben brillants encara, ja competeixen amb el refulgir vermellós del planeta Mart que ix per l’est unes hores després de la posta de Sol.

Del 24 al 26 de setembre, poc després de la posta de Sol, el pas de la Lluna en quart creixent us assenyalarà la posició d’aquests dos planetes. Aprofiteu per veure’ls aquests dies de finals de l’estiu ja que, de mica en mica, serà més difícil observar-los en acostar-se a l’horitzó oest en la matinada, buscant la direcció del Sol.

Mart, a l’espera a la invasió terrícola que l’espera al febrer, ix prop del punt est cap a les 10 de la nit. La seua brillantor rogenca, com un rubí al cel oriental, el fa clarament visible en la constel·lació de Peixos on provisionalment s’allotja. Uns prismàtics amb trípode o un telescopi són necessaris per observar la seua redonesa i, potser, depenent de la potència de l’aparell, veure-hi les zones fosques i el casquet polar.

En passar els dies, Mart serà més i més brillant ja que cada dia s’aproxima més a la Terra. El punt de mínima distància serà el proper 6 d’octubre. Al llarg del mes de setembre, el planeta vermell augmentarà en brillantor i passarà de magnitud -1,8 a -2,3, un augment d’un 63% de la seua lluminositat, mentre que la seua grandària aparent (com es veurà a traves del telescopi) passarà de 18,9 a 21,6 segons d’arc.

Matí del 6 de setembre. 7:15. Conjunció de la Lluna i Mart.

Un fet interessant ocorrerà el matí del 6 de setembre durant l’eixida del Sol. Durant tota la nit la Lluna s’haurà anat acostant al planeta Mart i just a l’eixida del Sol. de 7:55 a 8:25 l’arribarà a ocultar. La llàstima és que ja serà de dia i les possibilitats de veure-ho a ull nu o fer-li una fotografia estan limitades. Quedem-nos, doncs, amb la imatge que podem tindre de l’encontre dels dos objectes uns minuts abans de l’eixida del Sol, com la imatge que adjunte que ocorrerà a les 7:15, mirant cap al Sud-Oest.

Venus, actualment a la dreta del Sol, serà observable, per tant, només abans de l’alba. Aquests dies està prop de la constel·lació del Cranc, a l’esquerra de les famoses constel·lacions hivernals d’Orió, els Bessons o Cans Menor i Major. La matinada del 14 de setembre (6:00 és bona hora) una lluna ben fina, prop ja de la Lluna nova, visitarà el planeta Venus. Enmig de tots dos s’hi trobarà el cúmul estel·lar del Rusc o Pesebre, M44 en el Catàleg de Charles Messier. Uns prismàtics seran suficients per veure l’espectacle.

Finalment recordar-vos que l’estiu s’acaba. El 22 de setembre a les 15:31 el Sol arribarà a l’equador celeste, projecció cap al cel del pla de l’equador terrestre. Durant aquest dia el Sol se situarà a migdia exactament dalt del cap de tots els qui s’hi troben sobre l’equador de la Terra. El Sol eixirà exactament per l’est, es pondrà exactament per l’oest i el dia i la nit duraran 12 hores cadascuna en tots els llocs de la Terra. Començarà la tardor.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Setembre 2 07 22
Quart minvant Setembre 10 11 26
Lluna nova Setembre 17 12 59
Quart creixent Setembre 24 03 55

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Eixida del Sol a la platja de Tavernes de la Valldigna. Ja falta poc per a l’equinocci de tardor (22 de setembre) quan eixirà exactament per l’est. Enric Marco.
2-5.- Simulacions de Stellarium.

El cel d’agost de 2020

2
Publicat el 1 d'agost de 2020

Finalment ha arribat l’agost i les vacances en aquest estiu excepcional. La Covid-19 continua afectant els actes quotidians i vivim en una mena de pausa vital tractant de tenir el mínim contacte possible amb amics i cap amb desconeguts. Però nosaltres, humans, són éssers socials i aquestes imposicions racionals per aturar la pandèmia la portem malament anímicament. L’observació del cel, amb pocs amics o familiars, lluny dels centres de població plens de gent despreocupada, cercant llocs on els llums pertorbadors no hagen fet malbé el cel nocturn, és una de les activitats més segures que podem fer a l’estiu. I, al mateix temps, podreu visitar l’interior del nostre país tan oblidat però tan atractiu alhora.

Molts i diferents objectes seran visibles durant aquest mes d’agost. Fins a cinc planetes ens alegraran les nits d’estiu mentre la Lluna ens els anirà assenyalant en el seu passeig mensual per la volta celeste. Impassible a aquesta dansa, la Via Làctia ens mostrarà el seu esplendor travessant el cel de sud a nord, tal com l’espinada de la nit. Finalment, però no per això menys important, els meteors de la pluja d’estels dels Perseids ens aniran il·luminant el cel durant bona part del mes, però especialment en el seu màxim de la nit del 11 al 12 d’agost, i la següent, del 12 al 13.

Imatge de la posició dels planetes a principi d’agost de 2020. A la part superior es veu una visió panoràmica del cel vist des d’un lloc fosc. A l’esquerra, els planetes Urà, Saturn i Júpiter (molt baixos) en el cel del capvespre i a la dreta els planetes Mercuri, Venus i Mart en el cel de la matinada. A la part inferior els planetes vistos des de l’espai. A causa de l’escala. els planetes més pròxims al Sol no tenen noms.   in-the-sky.org. Dominic Ford.

Júpiter és ara l’objecte celeste més brillant de la primera part de la nit. Situat en la constel·lació de Sagitari a l’esquerra de la Via Làctia, està sempre acompanyat pels seus satèl·lits descoberts per Galileu el 1609. Un petit telescopi és suficient per veure’ls bellugar-se al llarg de la nit fent la cort al poderós rei celestial. Fins i tot uns prismàtics són un instrument apte per captar-los. Proveu a enfocar Júpiter i penseu que el científic de Pisa només disposava d’un telescopi fet per ell de només 20 augments. La Lluna s’hi acostarà al planeta a només 1,5º dues vegades durant el mes d’agost, avui dia 1 i el 29 d’agost.

Saturn, molt menys brillant que Júpiter, es troba ara mateix a l’esquerra d’aquest, tot i que s’hi està apropant de dia en dia. Un petit telescopi o prismàtics ja fa endevinar la seua forma allargassada, causada pel prominent anell. Un anell que sempre causa admiració als que l’observen per primera vegada amb un telescopi. I, en observar-lo, si t’hi fixes veuràs que va acompanyat per una estrella dèbil que en realitat és la lluna Tità. La Lluna li farà també visita les nits del 2 i del 29 d’agost.

El planeta Mart, objectiu de tres missions espacials que eixiren de la Terra fa uns dies, serà visible a partir de les 12 de la nit mirant cap a l’est. Serà fàcilment distingible pel seu característic color rogenc, aïllat de qualsevol altre objecte brillant en la constel·lació de Peixos. Cada dia que passa Mart eixirà per l’horitzó est més i més prompte fins que el 14 d’octubre eixirà per l’est en el mateix moment en que es ponga el Sol per l’oest. Mart, la Terra i el Sol formaran llavors una línia recta, amb la Terra al mig. Mart estarà oposat al Sol, és a dir en oposició, molt prop del punt de màxima aproximació a la Terra. La nit del 8 al 9 d’agost la Lluna s’hi posarà al costat. Un bon moment per identificar-lo.

Caldrà aixecar-se de bon matí per observar els altres dos planetes: Venus i Mercuri. A partir de les 4 del matí, unes tres hores abans de l’alba, podrem gaudir de la bellesa del planeta Venus, ara ben situat entre les constel·lacions hivernals d’Orió i Taure. Precisament la matinada del 13 d’agost Venus es trobarà en la Màxima Elongació Occidental, a 45.8º a l’oest del Sol, la màxima separació angular del planeta al Sol. En aquest moment el Sol, Venus i la Terra formen un angle de 90º, estant Venus en el vèrtex.

Mercuri, per contra, es troba actualment ben prop de la brillantor del Sol. El planeta el podrem veure prop de l’horitzó est a partir de les 6 del matí, ja amb els primers llums del dia només durant els primers dies del mes. Després s’enfonsarà en la lluïssor solar per alinear-se amb el Sol el dia 17 d’agost.

Triangle d’estiu al cel d’agost del 2020. Stellarium

Agost també és el moment de gaudir del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Finalment cal que recordeu que els meteors de la pluja d’estels dels Perseids ens aniran il·luminant el cel durant bona part del mes, però especialment en el seu màxim de la nit del 11 al 12 d’agost, i la següent, del 12 al 13. La Lluna, però, prop del quart minvant farà difícil l’observació en les últimes hores de la nit.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Agost 3 17 59
Quart minvant Agost 11 18 45
Lluna nova Agost 19 04 41
Quart creixent Agost 25 19 58

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Júpiter i Saturn a l’esquerra de la Via Làctia. Joanma Bullón, Aras de los Olmos, 25 de juliol 2020.
2.- in-the-sky.org, Guides to the night sky. Dominic Ford.
3-6. Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Venus ens abandona fins l’any que ve

2
Publicat el 17 de juny de 2020

Venus i Mercuri, Josep Julià

Ha estat bonic fins que s’ha acabat. Impertorbable als problemes humans causats per la pandèmia, els darrers mesos el cel del capvespre ens ha oferit un espectacle grandiós a l’abast de tota la humanitat. Això sí, només si durant la pandèmia estricta de març i abril has tingut alguna finestra o terrassa oberta cap a l’oest.

I és que els planetes Venus i Mercuri han estat perseguint-se, jugant a allunyar-se i a acostar-se al Sol. Tot això moltes vegades acompanyats per la Lluna. En aquests mesos els dos planetes han recorregut gran part de la seua òrbita visible a l’esquerra del Sol i han assolit també les seues màximes separacions d’aquest. Com són planetes amb òrbites que es troben a l’interior de l’òrbita terrestre, aquestes separacions no són mai majors de 47º per a Venus i d’uns 28º per a Mercuri.

Parlarem, però, només de Venus que ens ha animat els capvespres des d’octubre del 2019 fins als darrers dies de maig del 2020.

Venus i Mercuri sobre les seues òrbites respectives el passat 10 de febrer

En el següent vídeo podem veure el moviment de Venus i com li va canviant la fase, la zona enllumenada del planeta. La forma de l’òrbita venusiana és diferent de la figura anterior ja que es veu deformada pel moviment de la Terra en la seua òrbita durant els darrers mesos. La darrera part del vídeo també es representen les òrbites reals dia a dia.

Venus sempre sorprèn per la seua brillantor al cel del capvespre. I més en en aquesta època de confinament en que tots hem estat més atents als batecs de la natura, quan el trànsit de les ciutats era residual i l’aire, normalment pudent, s’havia fet transparent i quasi pur.

Així és com Jordi Pons Fernández, un bon lector de Barcelona, m’envià una imatge del cel del capvespre de l’11 d’abril. Allí al costat de les torres nord de la Sagrada Família i mirant cap a l’oest, les constel·lacions d’Orió, Auriga i Taure es veien perfectament, mentre Venus brillava de manera exagerada com un far en una tempesta, en el moment en que els núvols deixen pas a la claror.

Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Per veure-la més gran cal punxar-la.

I estava clar que aquells dies d’abril Venus brillava molt ja que el resplendent planeta va assolir la màxima brillantor uns dies més tard, el 28 d’abril.

Com que l’òrbita de Venus és interior a l’òrbita de la Terra, des de la superfície de la Terra no veiem sempre il·luminat de la mateix manera el disc del planeta sinó que aquest presenta fases d’il·luminació com les que té la Lluna. En la figura inferior, el planeta gira al voltant del Sol en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, quan es trobava totalment a l’esquerra, Venus presentava la meitat del disc il·luminat. La nit del 23 al 24 de març el planeta estava just en aquest punt, en el punt de màxima separació aparent del Sol, vist des de la Terra (l’anomenada màxima elongació oriental).

A més a més, a partir d’aquest dia va anar aproximant-se a la direcció del Sol i veient-se cada vegada més gros al telescopi en aproximar-se a la Terra. Finalment, el 3 de juny Venus s’alineà amb el Sol (conjunció inferior).

Alguns astrofotògrafs valents i amb molta tècnica són capaços de fer-li fotos a Venus, fins i tot si està ben a prop de la direcció del Sol. És el cas del fotògraf Shahrin Ahmad que ha fet una compilació extraordinària de les fases i de la variació de la grandària relativa de Venus des del 26 de març fins el 2 de juny.

Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental del 24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

Observeu que amb els mateixos augments Venus no només va canviant la fase sinó que al mateix temps va fent-se més i més gros en aproximar-se a la Terra. La primera foto del 26 de març es va fer a uns 46º del Sol mentre que la darrera del 2 de juny es va fer a només un grau i mig del Sol.

Finalment acabe aquest post parlant de la meravellosa foto realitzada per l’astrònom i amic Josep Julià, que des de Dénia estant, va captar l’espectacular conjunció de Venus i Mercuri al cel del capvespre del 21 de maig del 2020 sobre el cim del Montdúver, la muntanya emblemàtica de la Safor.

Ara podem gaudir de Venus a la matinada. Caldrà esperar fins a finals d’abril del 2021 per tornar a veure’l després de la posta del Sol.  Ens haurem de consolar-nos amb Júpiter i Saturn que de segur ens ompliran de goig aquest estiu.

Imatges:
1. – De baix a dalt: Castell de Dénia, el Mondúver, Mercuri, Venus i l’estrella beta de Taure. Josep Julià. 21 de maig 2020. Amb permís,
2.- Venus i Mercuri sobre les seues òrbites el passat 10 de febrer. Stellarium.
3.- Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Amb permís.
4.- Òrbita de Venus al voltant del Sol. Viquipedia.
5.- Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental (24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

El cel de juny de 2020

1
Publicat el 1 de juny de 2020

Des de l’habitació estant que m’ha servit com a despatx aquests mesos de confinament, sent els ocells cantar. La primavera ja està molt avançada i les cries comencen a abandonar els nius. Una primavera que no hem pogut gaudir però que la natura ha aprofitat i en que ha agraït la nostra absència.  Ara l’estiu s’acosta a marxes forçades. Ho notem en que les hores de llum s’allarguen, el cel és cada vegada més blau, i l’atracció per eixir a gaudir del paisatge és cada vegada més forta.

El cel nocturn també ha anat canviant de cara cap als mesos que vindran. Venus definitivament ha abandonat el cel del vespre. Mercuri, però es queda de moment. A la matinada els planetes gegants Júpiter i Saturn ja es poden veure per l’est passada la mitjanit.  I finalment el 20 de juny entrarem definitivament a l’estiu.

Adéu a Venus. Els darrers mesos hem vist la seua lluminària brillant al cel oest durant força temps després de la posta. Al telescopi hem pogut veure com el disc parcialment enllumenat ha anat variant mentre feia el camí al voltant del Sol. El mes passat l’acompanyà al cel vespertí el planeta Mercuri formant un duo planetari difícil d’observar sense un horitzó oest lliure d’obstacles. Els dos planetes interiors a l’orbita terrestre (Venus i Mercuri), per això mateix, sempre es troben prop del Sol, vistos des de la superfície terrestre i per això són tan complicats de veure.

Ara Venus “passarà” per davant del Sol, s’alinearà amb la seua posició, el dia 3 de juny i, a partir d’aquest dia, només serà visible a la dreta del Sol. Caldrà alçar-se ben d’hora per veure’l abans de l’alba. Caldrà estar atents a un fenomen curiós que podrem gaudir de bon matí del 19 de juny. Cap a les 6 podrem veure com la Lluna i Venus se situen ben a prop. Les hores següents una Lluna molt prima s’acostarà al planeta i arribarà fins i tot a tapar-lo. La deessa Selene es menjarà la gran deessa Venus a partir de les 9:30 però només durant mitja hora. La llàstima serà que aquest espectacle ocorrerà ja de dia i no veurem res de res.

Al vespre, però, encara ens quedarà Mercuri. El podrem veure cap al Nord-Oest poc després de la posta del Sol. El petit planeta arribarà a la seua màxima separació del Sol precisament aquests dies. El 4 de juny es trobarà en el punt de la Màxima Elongació Oriental, col·locant-se a 23,6º graus a l’esquerra (orient) del Sol. El planeta és poc brillant i és complicat de veure, però amb paciència es pot trobar al cel occidental prop de l’horitzó si ens fixem en la posició dels dos estels brillants dels Bessons. A la figura adjunta he afegit l’òrbita de Mercuri.

Els planetes exteriors, Júpiter, Saturn i Mart, s’han de cercar a la matinada encara que els dos primers ja ixen per l’horitzó est a partir de la 1. Júpiter i Saturn estan molt junts entre les constel·lacions de Sagitari i Capricorn, mentre que Mart està molt separat, allà per l’Aquari. Aquesta configuració planetària ens augura bones observacions planetàries durant les nits d’estiu.

La Lluna, com sempre, ens ajudarà a identificar-los. Les nits del 8 i 9 de juny el nostre satèl·lit farà una visita als mes grossos mentre que Mart haurà d’esperar fins a la nit del 13 de juny. Al gràfic adjunt he fet una composició amb els planetes i la marxa de la Lluna (punxeu en l’imatge per veure-la més gran).

Finalment cal recordar que l’estiu truca a la porta i entra de ple en les nostres vides confinades el 20 de juny a les 23:43, el solstici d’estiu. Ja en parlarem en arribar aquest dia. Gaudiu de la platja i mireu com estava de plena la platja de la Barceloneta aquell 28 Juliol 2007. Una acumulació de gent que trigarem a veure altra vegada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Juny 5 21 12
Quart minvant Juny 13 08 24
Lluna nova Juny 21 08 41
Quart creixent Juny 28 10 16

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Platja de l’Almadrava, Miquel González Page La Lluna sobre la platja impossible. La luna sobre la playa imposible / The Moon On The Impossible Beach [EXPLORED – 6/11/2013] l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) i Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp).
CC BY-NC-ND 2.0
2-5 A partir de Stellarium.
6. Foto: La platja de la Barceloneta, 28 Juliol 2007, Wikimedia Commons.

El cel de maig de 2020

0
Publicat el 1 de maig de 2020

Entrem en el mes de maig i el confinament continua encara que comença a relaxar-se. En uns dies ja veurem si la pandèmia del COVID-19 torna a enfortir-se o si ja podrem respirar tranquils. Mentrestant la natura segueix el seu pas insensible al patiment humà i la primavera esclata per tot arreu. La flaire de les flors dels camps pròxims (i tan llunyans alhora) entra per les finestres obertes i ens neguiteja per no poder-hi ser present. El cel nocturn, una mica més lliure d’emissions humanes, presenta nits de somni, ara que els núvols, omnipresents des del començament de la pandèmia a casa nostra, ens abandonen. Sí, finalment els cels rasos se’ns presenten per mostrar les belleses celestes que no hem pogut gaudir des de fa ja dos mesos. El ball dels planetes Venus i Mercuri ens esperen, així com la duradora alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter, tot amanit per una interessant pluja d’estels.

Durant aquests darrers mesos ens hem acostumat a veure Venus al cel oest poc després de la posta de Sol. Encara brilla molt però el seu reialme acabarà a final del mes en ser engolit per la lluentor solar. El moviment orbital del planeta el porta directament cap a la direcció del Sol, s’alinearà amb ell el 3 de juny i uns pocs dies més tard ja el podrem veure a la dreta (és a dir a l’oest) del Sol, per la qual cosa haurem de matinar per veure’l abans de l’alba.

Aquesta davallada de Venus no significa que no ens mostre encara la seua bellesa al cel, ni que presente algunes configuracions planetàries notables. Així els capvespres del 21 i 22 de maig, el planeta Mercuri s’acostarà molt a Venus i, per tant, serà un bon moment per captar aquest fugisser planeta. L’aproximació màxima entre els dos planetes arribarà a ser d’un 52′, quasi l’espai que ocuparien dues llunes plenes al cel. I precisament la Lluna, amb una fase molt menuda, de només de 2 a 3 dies des de la Lluna nova, els farà companyia  els dies 24 i 25 de maig i, permetrà fer-los una bona foto d’acomiadament del trio que es retrobarà fins a l’any que ve.

El reialme planetari del cel oriental serà ocupat a partir de la segona quinzena del mes pel planeta Mercuri. Cada dia que passe augmentarà la seua brillantor a mesura que se separa del Sol. Però no serà fins el 4 de juny en que Mercuri assolisca la separació màxima del Sol (23º 22′), l’anomenada la Màxima Elongació Oriental, punt de l’òrbita del planeta interior en que forma un angle recte amb el Sol i la Terra. En aquest moment el planeta, vist des de la Terra amb un telescopi, mostrarà la meitat del seu disc il·luminat.

Les meravelles celestes del mes de maig no acaben ací. Si ens aixequem de matinada podrem continuar gaudint de l’alineació planetària dels planetes exteriors: Júpiter, Saturn i Mart.

Si mirem cap al sud-est, cap a les 6 del matí, veurem com aquests planetes brillen al cel. Fins i tot el dèbil Mart va augmentant de mica en mica la seua lluïssor a mesura que s’acosta a la Terra. El moment de mínima distància a la Terra serà en octubre i per això aquest estiu es llançaran diverses missions al planeta roig, entre elles el nou robot de la NASA Perseverance al que acompanya el petit helicòpter Ingenuity.

La Lluna, com sempre, ens assenyalarà als més despistats i novells en aquestes coses del cel on es troben aquests planetes. Els dies 13, 14 i 15 de maig una Lluna minvant passarà prop dels planetes. Aprofiteu per admirar-los i fer-hi una fotografia.

Finalment cal fer esment de la pròxima pluja d’estels del mes de maig. Les deixalles del cometa Halley cauen sobre la Terra quan aquesta travessa la seua òrbita. Per efecte de perspectiva aquesta pluja dels residus del cometa semblen provindre de la constel·lació d’Aquari i per això reben el nom d’Eta Aquàrids. Van caient entre el 19 d’abril i el 28 de maig però el seu pic màxim d’emissió cau al voltant de les matinades del 4 al 6 de maig, amb una tassa d’uns 55 meteors/hora. Podeu veure la constel·lació d’Aquari i el radiant dels meteors a l’esquerra del planeta Mart com es pot veure a la imatge del dia 4 de maig.

Esperem que finalment ens deixen eixir al camp, amb el cel net de la primavera, per admirar aquestes meravelles del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Maig 7 11 45
Quart minvant Maig 14 15 03
Lluna nova Maig 22 18 39
Quart creixent Maig 30 04 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Tres nits d’observació de la pluja de meteors Eta Aquàrids sobre Devils Tower, part de les muntanyes Bear Lodge de Wyoming. L’astrofotògraf David Kingham va fer aquest conjunt de fotos durant la pluja de meteors de l’any 2013. (Crèdit d’imatge: David Kingham / Flickr / CC BY-NC-ND 2.0).
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2020

0

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

10 de febrer 2020. Òrbites de Venus i Mercuri vistes des de la Terra. Màxima elongació oriental de Mercuri en la posta de Sol. Mercuri a 18,2° del Sol.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Febrer 2 02 42
Lluna plena Febrer 9 8 33
Quart minvant Febrer 15 23 17
Lluna nova Febrer 23 16 32

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.

El cel de maig de 2019

0
Publicat el 1 de maig de 2019

La primavera es va sentint més i més a mesura que passen els dies. Avança inexorable a través dels senyals de la natura. Els arbres ja han tret el fullam i les flors els colors, mentre per la Valldigna la flor de taronger envaeix totes les narius. Les aus festegen espentades per un desig irrefrenable maquinat per mil·lennis d’evolució biològica.

Mentrestant les festes de la Pasqua florida ja han passat sense que enguany hàgem pogut gaudir de les vistes, els sabors i els parlars de la Vall de Gallinera a causa d’unes pluges primaverals ben volgudes però mal ubicades. Sempre ens quedaran els sabors dels dolços de la Setmana Santa i Pasqua com aquest arnadí (o caramull com diuen per ací) fet de carabassa, d’una celebració familiar.

La primavera avançada ja ens retorna les constel·lacions estiuenques a la matinada com ara l’Àguila o l’Escorpí mentre que les hivernals com l’Orió moren ràpidament en les primeres hores del capvespre. Per altra banda, els planetes no fan cap canvi significatiu i romanen en el seu feu de la matinada, lluny de les mirades de l’observador ocasional. Només el planeta Mart és visible poc després de la posta de Sol.

Mart, ben interessant des del punt de vista de l’exploració espacial amb un munt de naus i un robot escodrinyant-lo, a hores d’ara, és només un puntet rogenc en la constel·lació de Taure, totalment insignificant en el cel vespertí. La Lluna, però, vindrà a rescatar-lo de l’anonimat fent-li una visita a l’ocàs del 7 de maig. Serà una bona ocasió per fer-li una darrera mirada abans de la seua desaparició en la lluïssor solar a finals de mes.

Els altres planetes romanen ben brillants al cel oriental durant la matinada, encara que finalment aquesta situació anirà canviant en els pròxims mesos.

Júpiter, el més matiner, serà visible a partir de les 12 de la nit. Si mireu cap a l’est a partir d’aquesta hora el veureu ben brillant en la constel·lació del Serpentari. La seua vista a ull nu sempre és estimulant però ho és encara més si li feu una ullada a través d’un telescopi i admirem els seus satèl·lits jovians descoberts per Galileo Galilei fa ara 410 anys. Per si encara no el descobriu al cel, una lluna quasi plena es situarà al seu costat el dia 21 de maig.

Unes dues hores més tard que Júpiter, Saturn farà acte de presència a l’horitzó est. No tan brillant com Júpiter però igual o més espectacular al telescopi, Saturn es trobarà en la constel·lació estiuenca de Sagitari. El duo planetari es troba, per tant, sobre les constel·lacions que dominaran el cel de juliol i agost, acompanyats pel sempre enigmàtic Escorpí, vencedor del gegant hivernal Orió.

Aquest duo de planetes gegants rebrà la visita de la sol·lícita Lluna, que sempre és de gran ajuda per identificar objectes celestes. Durant uns dies, del 21 al 23 de maig, el nostre satèl·lit natural es passejarà entre aquests planetes, oferint-nos grans possibilitats de fer interessants fotos nocturnes.

El darrer dia, el 23, la Lluna es situarà a només 1,5º de Saturn, l’equivalent a 3 diàmetres lunars. Bon moment per fer-li fotos i recordar que encara que els cossos semblen junts, només estan alineats ja que els separen milions de quilòmetres. La millor hora per veure el fenomen serà poc després de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est, cap a la 1 de la matinada.

Finalment caldria parlar del planeta Venus que, a hores d’ara, està ben prop de la direcció solar. Per això, només uns minuts abans de l’alba serà quan podrem gaudir de la presència del planeta germà de la Terra. Els últims dies del mes els veurem bellugar-se prop del Sol. Com altres vegades, la posició de la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel de l’est.

Aquest mes podrem observar dues pluges d’estels. La primera serà els Eta-Aquàrids, pluja de meteors amb radiant a la constel·lació d’Aquari, que té lloc anualment des de mitjan abril fins a finals de maig, amb el pic d’activitat al voltant del 6 de maig. Està associada al cometa Halley i és prou activa ja que solen presentar 40 meteors/hora.

L’altra pluja és la dels Eta-Lírids, una pluja d’estels molt feble, els meteors de la qual estan associats al cometa C/1983 H1 (IRAS-Araki-Alcock). El seu potencial pic màxim ocorre el 9 de maig.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Maig 5 00 45
Quart creixent Maig 12 00 12
Lluna plena Maig 18 23 11
Quart minvant Maig 26 18 33

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Arnadi, el postre típic valencià per a endolcir el dinar familiars de Setmana Santa i Pasqua.
2-6. Simulacions del programa de planetari Stellarium.

El cel de març de 2019

2
Publicat el 1 de març de 2019

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

L’ombra de la sonda Hayabusa2 destaca sobre la superfície de Ryugu al costat de les restes de l’impacte causat per recollir mostres. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Març 6 17 04
Quart creixent Març 14 11 27
Lluna plena Març 21 2 43
Quart minvant Març 28 5 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

El cel de febrer de 2019

0

Febrer comença amb temperatures baixes i vent glaçat, mentre al Pirineus la neu ja demana el seu lloc. Som a l’hivern i és l’oratge que ens toca en aquesta època de l’any.

En fer-se fosc la fantàstica i gegantina constel·lació d’Orió domina el cel en direcció al sud. Representa un caçador, que juntament amb les constel·lacions de Canis Major i Minor, els gossos, i Lepus, la llebre, és una imatge completa de cacera de l’antiguitat clàssica.

Els tres estels del seu cinturó són un referent ben clar per trobar-la al firmament. A més a més si prolonguem la línia d’aquests estels cap a la dreta ens trobarem amb la constel·lació de Taure, una de tantes representacions de Zeus al cel nocturn, amb la rogenca estrella Aldebaran, fent d’ull del bou. I si continuem la línia imaginaria més encara cap a la dreta arribarem al cúmul d’estels de les Plèiades, germanes assetjades pel gegant Orió que finalment fou severament castigat pels déus per les seues accions.

Com ja passa des de fa uns mesos, només Mart, i també de manera difícil Mercuri, són visibles en la primera part de la nit.

Situat en la constel·lació dels Peixos, però movent-se de dia en dia, Mart rebrà la visita d’una Lluna creixent el capvespre del 10 de febrer. Vist al telescopi, el planeta es veu com un petit cercle rogenc sense massa detalls. La nit del 12 al 13 de febrer Mart i Urà se situaran l’un al costat de l’altre a només 1º de distància, una separació igual a dues llunes plenes. Per gaudir de l’encontre, però, caldrà utilitzar almenys uns prismàtics o un telescopi petit.

El petit i fugisser planeta Mercuri ens farà l’honor de deixar-se veure en les últimes clarors del dia a partir de la darrera desena del mes. Serà aleshores quan, mirant cap a l’oest poc després de la posta del Sol, podrem veure un punt brillant ben prop de l’horitzó. Serà Mercuri, que justament el 27 de febrer es trobarà en la màxima elongació oriental, la màxima separació del Sol (18,1°). Aquest angle tan menut ja ens fa saber que la visió del planeta només serà possible fins una hora aproximadament després de la posta del Sol.

Serà a la matinada quan la dansa planetària estarà en el seu màxim, com ja vam veure al final del mes passat. Mirant cap al sud-est, Júpiter, Venus i Saturn, amb l’esporàdica presència de la Lluna, ens continuaran oferint als observadors que s’aixequen ben d’hora un espectacle de llums en les hores prèvies a l’albada. Venus serà el planeta que més es mourà ja que al llarg del mes s’anirà desplaçant aparentment en direcció al sol eixint. L’exhibició dels planetes serà visible al llarg de tot el mes de febrer però us deixe alguns moments que considere més interessants.

Si mirem cap al sud-est i poc abans de l’eixida del Sol, la matinada del 10 de febrer podrem gaudir d’una bella alineació planetària. De dalt a baix i de dreta a esquerre, Júpiter, Venus i Saturn, aquestos darrers ja en Sagitari, formaran una línia recta, just al costat de l’estival constel·lació de l’Escorpí, monstre que acabà amb la vida del malvat Orió.

Els planetes no romanen estàtics al cel ja que es mouen en les seues òrbites i, per tant, de tant en tant, ocorre que, vistos des de la Terra, semblen convergir i aproximar-se entre ells. És el que s’anomena una conjunció planetària. I precisament el 18 de febrer a la matinada, i cap al sud-est, Venus i Saturn se separaran només per 1,1º, l’equivalent a dues llunes plenes. Bon moment per fer una foto.

El mes acabarà amb la presència de la Lluna en la dansa celeste celebrada al llarg del mes en les últimes hores de la nit. El nostre satèl·lit se situarà entre Júpiter i Saturn, afegint-se a la gran línia planetària

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Febrer 4 22 04
Quart creixent Febrer 12 23 26
Lluna plena Febrer 19 16 53
Quart minvant Febrer 26 12 28

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Campus de Burjassot, Universitat de València. Posta de Sol. 24 de gener 2019. Enric Marco.
2.- Mapa d’Orió. Härkä és Taure, i Jänis, Lepus, en la llengua de la imatge de Wikipèdia.
3-7. Imatges d’Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de gener de 2019

0
Publicat el 1 de gener de 2019

L’any nou comença amb un potent anticicló sobre el nostre país que ens ha permés gaudir d’un cel nocturn reblit d’estrelles per a acomiadar l’any 2018 i reble el 2019.  La constel·lació d’Orió, representació del gegant caçador que, perseguint llebres pels boscos de Boècia, trobà un dia les belles germanes Plèiades nadant en un llac, és ara la reina del cel. Orió es troba acompanyada pel brillant Sírius, l’estel més brillant del cel, que a la 1 de la matinada s’ha situat exactament al sud, com un rellotge que ens ha avisat que una nova ronda del nostre planeta al voltant del Sol s’ha engegat.

El 2019  comença també amb importants assoliments en exploració espacial: l’arribada de New Horizons a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, la posada en òrbita d’Osiris-REx al voltant de l’asteroide Bennu i l’aterratge de la sonda xinesa Chang’e 4 sobre la cara oculta de la Lluna que ja s’han aconseguit o s’esdevindran en poques hores. D’elles ja aniré informant al llarg del mes.

Durant aquest mes de gener, l’observació dels planetes no serà gran cosa durant les primeres hores de la nit. Només Mart es manté en el cel del capvespre mentre va movent-se de dia en dia fugisser entre les constel·lacions. La distància a la Terra ja és considerable i la seua lluïssor ja està ben minvada respecta a la de l’estiu passat però encara el podeu descobrir ben rogenc poc després de la posta de sol en la constel·lació de Peixos. El 12 de gener la Lluna creixent us ajudarà a trobar-lo en situar-se al seu costat.

L’espectacle de la nit serà a la matinada, unes poques hores abans de l’alba. En aquestes hores fresques de l’hivern podrem gaudir de la presència dels planetes Venus, ben alt i brillant al cel, Júpiter més baix, i Mercuri i Saturn molt baixos i prop de l’horitzó sud-est. Amb tots ells jugarà una lluna minvant cap al final del mes de gener.

Un exemple d’aquest joc lunar ja el podreu gaudir ben prompte. La matinada del 2 de gener, cap a les 7:30 del matí, amb el Sol enviant llum des de sota de l’horitzó, la Lluna, amb una fase ben minvant se situarà prop del planeta Venus i amb el brillant Júpiter i el dèbil Mercuri formarà una quàdruple aliança planetària. Aquesta visió, tanmateix no durarà gaire. Venus assolirà la seua màxima separació aparent del Sol el 6 de gener. Vist des de la Terra, aquest dia el planeta Venus es trobarà situat en el punt més extrem de la seua òrbita al voltant del Sol: 46,9° per l’angle format entre el Sol-Terra-Venus.

A partir d’aquest dia Venus, seguint la seua òrbita, s’anirà acostant, de manera aparent, al Sol de dia en dia. Per tant, en passar els dies, Venus davallarà en altura i s’anirà aproximant al planeta Júpiter. Això és el que veurem entre el 20 i el 25 de gener, amb l’aproximació màxima els dies 22 i 23. Bon moment per fer-hi una foto, al costat de la lluminària d’Antares, l’estel rogenc ull de l’Escorpí.

A aquesta dansa celeste s’hi afegirà el 31 de gener una lluna ben fina, i un Saturn amagat en les primers llums solars en Sagitari, que demostrarà que la natura també sap guarnir el cel sense ajuda dels humans.

Hi ha altres tres fenòmens astronòmics a destacar en aquest primer mes de 2019.

El màxim de la pluja de meteors dels Quadràntids s’esdevindrà la nit del 3 de gener. És una de les pluges fortes de l’any però poc coneguda. Les previsions ens donen uns 120 meteors/hora en condicions d’observació en indrets ben foscos.

A més a més  la matinada del dia 21 de gener, cap a les 6 del matí, abans de l’eixida del Sol, podrem gaudir de les fases inicials d’un eclipsi de Lluna. En aquest cas no estem ben situats per observar el fenomen complet, ni l’hora és la millor, però s’ho valdrà veure altra vegada la Lluna tacada de “sang”, com en el passat 27 de juliol de 2018.

Finalment podríem parlar de la conjunció (aproximació extrema) entre la Lluna i l’estel més brillant de la constel·lació de Taure, Aldebaran, la nit del 17 de gener. Dos objectes brillants en el cap del gegant Orió.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Gener 6 02 28
Quart creixent Gener 14 07 46
Lluna plena Gener 21 06 16
Quart minvant Gener 27 22 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Paisatge a l’Albufera de València, prop del Palmar. 27 de desembre 2018. Enric Marco.
2.- Primeres imatges d’Ultima Thule obtingudes per la càmera Lorri de New Horizons, el 30 de desembre de 2018 des de 2 milions de quilòmetres. Sembla que no és un objecte bilobulat sinó que té un aspecte més de cacauet. NASA
3-8.- Simulacions del cel de gener. Stellarium