Ulisses20

Als vint anys, Antoni l’Egipci va vendre tot el que tenia pe repartir-ho entre pobres i desconeguts. Va escoltar aquelles sermons que animava els rics a deixar-ho tot i pegar a fer vida d’eremita. Antoni l’Egipci va esdevenir pobre, de primer, que va ser dels primers a creure que el cel seria dels desgraciats abans que dels botiflers o dels borbons. I va començar un viatge penós cap a Tebes i el desert. En arribar-hi, no se sap exactament on, es ficà a viure en una cova. Naturalment, de no menjar, o de menjar només herbes i cucs, i encara sort si trobava una serpeta o un ratolí, va començar a patir al·lucinacions. Va tenir malsons i atacs de mala consciència que no el deixava dormir:  sobre la germana, òrfena i abandonada a cals oncles o ves a saber on, pobra, dels camps que havia abandonat i ara serien plens de males herbes o de fitòctora, va tenir dubtes d’allò que havia fet: abandonar-ho tot i donar-ho als pobres, que ara s’estarien bregant per les riqueses que ell havia regalat…, abans que eren tan feliços sense res i morint-se per terra de gana.

Fou aleshores, que Antoni l’Egipci es va sentir vigilat: va trobar que els dimonis el perseguien. Sobretot quan tenia davant, només per menjar, els cucs i les herbes i pensava en aquelles safates de carn tendra rostida amb cremes veganes i fruita que havia abandonat tan fresca penjada dels arbres, ai, en els temps que era ric pensava l’home… Fins i tot va arribar a tenir deliris sexuals (aaahhh!), a la seua edat ningú no era sant encara, i els vint anys són el principi sexual de tantes durícies com de molts mals pensaments mundans: també se li van aparèixer els dimonis per això. Però res de res. Els dimonis no aconseguien de tombar-lo cap a l‘infern, malgrat totes les trampes que li paraven. Antoni l’Egipci no vinclava. Era dur com cent canyes de barranc plantant cara a la pitjor maldat.

Així que El Dimoni major, Satanàs mateix, va enviar-li la pitjor colla de dimonis que tenia en reverva, els dimoniots més bruts, tramposos i malparits de l’Orient i d’Occident. Una colla de dimoniots que no van estar-se per romanços: van agafar unes argelagues africanes punxegudes com els ferros de punxes, les van banyar en vi agre i s’hi van acarnissar, que li van pegar una pallissa que de poc no el maten. El van deixar per mort, ells, espellifat i amb lesions de pronòstic reservat, i al 112 que cride sa mare… Però en aquella època, els serveis d’urgència no tenien línia, no hi havia internet, ni gaire servei a distància, els hospitals del món es podien comptar amb la mà, i sa mare feia uns anys que era morta, pobra (mai ningú no diu res de sa mare, en les llegendes), així que només el van poder socórrer els altres eremites que havien fet com ell, abandonar-ho tot, riqueses i faenes, i pegar a viure de les misèries del desert, que també van preferir les coves a la comoditat de ser funcionaris de per vida… Uns quants dels veïns que es van atrevir a curar-lo, el van fregar amb draps bruts, arrencats de les tombes d’uns altres eremites que feia dies que es podrien que eren morts, i amb sorra fina del desert el van torcar i després mig colgar, uns dies…, total si acabarien gairebé tots igual.

El miracle és que Antoni l’Egipci era molt dur de cap, moltíssim, va resistir i, incomprensiblement, al tercer dia va obrir els ulls.Cva sobreviure. La gent va començar a dir que perquè era molt bo i pregava molt i en diverses llengües, grec, llatí, llatí vulgar, el covero, que era la llengua de les coves… Ell era d’una família bona del nord d’allò que després seria Itàlia, però n’hi ha que diuen que venia de Grècia, perquè els grecs sempre deien que, enllà de Grècia no n’hi havia res, així que si ho llegies bé, doncs de Grècia, i encara tenia ell una germana òrfena, pobreta, i vinga la gent a inventar i a fer-la més grossa. Cadascú n’inventava una més alta que l’altra. La bola grossa va arribar al primer cel, i el déu dels cristians que tenia la ullera llarga, es va compadir i va atacar els dimonis; el dimoni fumador va ser el primer a rebre, i els dimonis guerrers, i els nigromants, i els de foc que en treien pels queixals, els va vèncer amb una mà darrere, déu, com si fóra un pilotaire valencià de Genovés de carn i os, que segles després jugaria les partides amb el braç esquerre lligat a l’esquena, però això sigué després de Jaume I. La gent va començar a escampar que allò era un miracle. “Sens dubte”, “No n’hi ha cap dubte que l’és” i Antoni l’Egipci va tenir més seguidors eremites que ningú.

De tot arreu van començar a venir rics que s’havien fet pobres, i s’havien convertit a l’eremisme, anacoretes de ferro colat que havien perdut el bull i predicaven que en una cova s’estava millor que a le cases de nobles i de centurions (ja us he dit que havien perdut el seny i el contraseny): tothom volia la seua cova i ser eremita famós i eixir a youtube, encara que era un youtube bastant empobridor, en blanc i negre i sense la velocitat adequada, allò era una autèntica merda digital. Però va ser l’època daurada de l’eremitisme, abans que degenerés en l’actual càmping lliure i el caravaning. En aquella època encara no havien inventat el desert nudista, que ja hagués fet més mal que el plutoni. En el segle IV dC, feia tres-cents anys que Lucreci havia escrit el seu magnífic llibre “De la Natura”, i en canvi aquests rucs ja s’estacaven en coves a estudiar el primer cretinisme més encés. El cristianisme també va començar a créixer més ràpid i més redó que una bufa de bou. Però ja sabeu què passa amb les bufes de bou, no?

Segons aquesta història, una part aplegada en un llibre que es diu “Diccionari dels Sants” de Ramon Sagratal editada per edicions 62, que ja us avance que no conté tots els detalls, perquè no diu per exemple en quin cau de coves aquells eremites tenien amagades les gerretes de moscatell d’alexandria que enviava amazon als primers fidels…, però lo del porc encara és pitjor. Com? Molt pitjor. Si fins ara heu pensat que el porc era un animal bo, dòcil i carinyós, esteu completament equivocats. Mon pare ja ho va dir, i ho va repetir en uns quants dinars en família: “Jo m’he criat entre porcs, heu de saber això i que n’he mort a centenars, perquè he sigut ramader i carnisser”, ves si mon pare els coneixeria, els porcs. Doncs ell assegurava que en un circ ningú no s’atrevia, a domesticar els porcs. Tan cert que ho va dir. Ell no n’havia vist mai cap porc, ni en els circs que havien passat pel poble ni en els circs de la televisió. Mai. Els porcs s’havien de guiar pel carrer amb una vareta tendra d’olivera, un a un, i encara el porc més gros, amb una vareta d’olivera sempre, i encara el camí sempre el decidia el porc.

Us contaré un altre secret, però aquest no el podeu escampar gaire, malgrat que ja han passat els anys i potser les històries benvolents no facen passar ànsia ni pena ni el miserere mai més: el meu sogre és l’única persona que conec de veritat que es va posar un porc en casa, a viure com un altre més de la família, però aleshores jo encara no el coneixia, el meu sogre, i tampoc no s’havien fet pel·lícules de porcs —dibuixos, sí—, però cap pel·lícula amb porcs de veritat que no feren de porcs de veritat. No sé quant va durar el porc vivint en casa del meu sogre, però estic segur que més gent ho ha fet, molta gent, tenir un porc a casa com algú més de la família, quan encara el món occidental no era tan llepafils. Però ara no seguiré per aquesta banda, sabeu, no voldria provocar un enuig familiar, de cap manera.

Diu una altra llegenda que el porc representava el dimoni disfressat. Un porc que sempre acompanya Sant Antoni i fa bona cara. Ummm, no direu que no és sospitós. En algunes pintures, fins i tot, sembla que el porc riu. O somriu. Que vol aparentar que és bo, però en realitat només ho aparenta, així sempre té vigilant aquell homenot que resistia tant a caure en temptacions, no podien els dimonis contra un esperit tan lliure i ferm. No podien de cap manera. Sempre n’hi ha homes d’aquesta resistència, sabeu, homes ferms i incorruptibles. No com molts polítics d’ara, que tot ho fan pel pessebre i per les seues butxaques. Per què us penseu que els monjos i els retors tenien tants porcs tancats en les corts o en porcateres?, per menjar-se’ls! Sí, per menjar-se els dimonis que tant els feien la guitza… Què què és fer-los la guitza?

—Això de segur que és una altra història. La guitxa d’un porc! Una altra història ben diferent. 

El Govern espanyol ja ha comunicat al Govern valencià que d’allò que li havia promés, de revisar el finançament, en demanar-los que els aprovassen el pressupost, ara no podrà ser. Enguany ni pensar-ne. No podrà ser perquè just comencem l’any, i no saben com pegarà la cosa, que ells no són endevins, ni furturòlegs, ni lectors de cartes o boles de llum. Tampoc no són homes de paraula, ni demòcrates ni solidaris, però això tampoc no ho han dit ni afegit en el seu descàrrec. Fins ací res de nou.

Tampoc no és nou com som de faves, els valencians, els valencians de tot l’espectre polític de les Corts valencianes, sense excepció. Quan els van aprovar el pressupost, als terroristes del psoe (ja deveu saber que van votar en contra d’investigar els atemptats de les Rambles, si total només que eren catalans els morts, catalans i uns quants passarells més), els de podemos i els de compromís, ja sabien de sobres que espanya no respondria amb honestedat el favor. Espanya mai no ha tornat cap favor als valencians. Mai de la vida. En canvi, nosaltres ens desvivim llepant-los el melic, la magrana i el furó en canvi d’aigua en cistella, en canvi de promeses que mai no es compleixen. I cada any, va aproveu-los el pressupost, o més coses que ells ja sabran. El repartiment de jutges criminals, el repartiment de favors, el repartiment d’alts càrrecs…

D’aquest debat, us demanareu, qui demostrà ser més infeliç? Qui arriba a posar el coll més llarg perquè el cabeçó no els aprete en excés: baldoví?, vicent soler?, mònica?, ferran?, ximo?  anna? marçà? (vosaltres mateix ja els podeu posar tots els honorables davant que vulgueu, i podeu excusar-los una vegada més que sense pressupost, els pobres espanyols del govern d’espanya no podrien ficar el piu en la casa reial, ni passejar les albardes per europa amb la feina feta… la feina de destinar milers de milions per a colps militars, despeses de guerra, entre més tancs i avions i bombes… No fóra el cas que els llauradors valencians, davant la desfeta de la campanya d’enguany, decidiren atacar els borbons fins a treure’ls els ulls i ficar-los dues mandarines okitsu en els set forats del seu cosset borbó. No, violència no. Els valencians som de la fava, però no som violents. Ens perd la llengua, diem filldeputa cada tres paraules, semblem una cosa que espanta, però ca, no home no. La força se’n va per una aigüera que no té res a vore amb aquella claveguera espanyola de la violència feixista fins a la bandera.

Tot plegat, ho dic perquè com el pressupost espanyol no ha tingut en compte els valencians, no hem pogut doblar la quantitat de metges, d’infermers, de mestres i de professors, o de personal d’atenció a dependents, o d’auxiliars d’atenció a vells, o… per atendre els milers de contagis que van florint —que d’això no calia tenir cap bola màgica, només que haguereu consultat els meteoròlegs d’Àpunt, inútils—, Així que un any més, el 2022 comença sense remei i sense poder-los atendre. Ni els malalts, ni els alumnes, ni els vells… Perquè movem engrunes. Els valencians, malgrat el govern valencià, la hisenda, l’educació, la cultura, la sanitat… movem engrunes. Misèria, companys! Puta misèria que diria el meu amic Rafa Arnal, l’anarquista integral.

Nosaltres portem dies a l’escola amb uns quants casos positius, entre més també dels mestres, només en una setmana d’escola després de le svacances de Nadal i reis. I què fem els mestres?, doncs ens repartim la feinada, i atenem hores i hores sense descans els alumnes, les classes, els patis, els dinars, les classes, les urgències… Com els atenem? Com podem! I ves que fem feinada i ves que atenem. Fins a les set de la vesprada encara n’hi ha gent preàrant les coses per l’endemà, fins a més tard. Ens posem en el lloc de molts metges i infermers, que també van atenent sense descans, que no n’hi ha prou mans. Malgrat que també n’hi ha que aniran més relaxats (ep, que no hem caigut avui d’una figuera). Com també n’hi haurà mestres que aniran més relaxats, no ho dubte. No ho dubteu. Refillets n’hi ha hagut sempre, que ves si espanya ens envia lliçons borbones cada dia (el perpal d’aquell el torquen cada dia amb mocadors de fil d’or. A compte dels valencians, que ell prou que té els comptes a suïssa i a ca la corinna).

Doncs, sinyors polítics responsables, això ja ho esperàvem, que no calia ser gaire savi. Que fa dos anys que la pandèmia ens avisa, i els experts. Com és que ens torna a agafar el bou, sinyors del Botànic? Com és que no es planten i diuen adéu a aquella espanya de lladres tan insolidària? Com és que encara els rieu les gràcies i els renteu la merda de política en canvi que ens enfonsen en la misèria?, mentre ens deixen arruïnats, sense recursos, sense experts i professionals que puguen atendre’ns quan ho necessitem?

Perquè ves que els mestres també caiguem, positius, com a mosques, malgrat que no voldríem, que voldríem ser allà, atenent els alumnes. Les famílies, els altres mestres. Que hauríeu de veure com van les direccions, arromangades, esbufegant, sense dormir a partir de les quatre…

Si us penseu que la responsabilitat us exonera, en dir-nos quedeu-vos a casa, que un dia us telefonaran per preguntar-vos si encara viviu o necessiteu res, o realment era una falsa alarma, mentre a espanya, allà, qui governa salva presidents de futbol, discoteques, jocs de guerra i criminals borbons, no esteu equivocats… No. És que sou còmplices, així de clar. Còmplices d’una completa desferra política contra nostre. Els valencians i la mare que ens va parir.

Dels malparits ja en paralré en un altre apunt.

Continue llegint Shaun Bythell, Diari d’un llibreter, per passar d’una activitat a una altra, en entretenir el temps amb les aventures d’una llibreria de vell que ha sabut vitalitzar els llibres, les botigues, el petit poble d’Escòcia, Wigtown. Hom voldria copiar una fórmula que, malgrat els retrets del propietari, funciona fins al punt d’atraure compres d’arreu del món, compres, visitants, però sobretot lectors, i ves que, segons que el llibreter explica, n’hi ha d’estranys, estrafolaris i fins i tot lectors estrambòtics, com n’hi ha de tocacampanes i destralers. Les llibreries de vell són un altre món, de viatges al desconegut, a petits mons on pot passar qualsevol cosa. Jo no hi entre, perquè desconec què t’hi pots trobar —diuen que a València n’hi ha de molt bones, amb quantitats minses de llibres en valencià—, però en aquesta llibreria escocesa sembla que passen coses de veritat, sempre que pugues competir contra el gegantot Amazon. La lliberia de vell més gran d’Escòcia és a Wigtown, on s’organitza un festival de llibres que dura un mes i atrau milers de visitants —potser que la pandèmia ha frenat aquell èxit, no ho sé— però hi destinen mig milió d’euros a organitzar la fira, mig milió d’euros públics, en un poble que no arriba als mil habitants.

Naturalment que ara farem les comparacions, un colp fetes petites apreciacions de desnivell d’humitats, temperatura, hores de sol i ofici lector, sobretot aquest ofici altruista de llegir, d’aquell rodal del nord contra el nostre territori valencià, el país valencià, que ara els de la generalitat també volen fer-nos passar per paisatge i paisanatge —si tenim polítics que arriben a ser rucs, amb albarda i sense. Hom assegura que la fira del llibre a Wigtown organitza més de dos-cents esdeveniments anuals al voltant del llibre (recordeu que és un llogaret d’apenes 1.000 veïns), que s’apleguen autors d’arreu del món, i no són marcians ni res de paregut, que allà els gats també es pixen damunt les estores i els bufandins porten el sobret de l’alka-setzer a la butxaca. Però lligen, o fan com que lligen, almenys compren llibres, perquè en el poblet han obert unes altres llibreries, a més que han tornat un parell de petites indústries que garantexien una mica de feina i de futur. Allò és Escòcia i mai no hi falta ni la cervesa ni el wisqui. I la lectura, pel que sembla.

Segons que va explicant Bythell de les desventures viscudes, entre més lluiten aferrisadament contra Amazon, que els roba el 60% dels guanys d’un llibre, a més dels altres negocis que gestiona (els mamons, en els llibres treu preus per davall del cost, per obligar les llibreries a la ruïna i a la desaparició). Però esl jutges ja interpreten les lleis, dels polítics del suborn. Ep, però no us penseu que allà lliguen els gossos amb llonganisses, no. Allà, com ací, també tanquen llibreries, malgrat el desequilibri de lectors, cansades de la competència deslleial del gegant amazònic. Sobre tantes activitats com s’organitzen al poble rural de Wigtown, hi ha una fira agrària viva i intensa ( si teniu temps, mireu-vos la web): si hom ho compara amb la de Bétera, per exemple, la fira agrària o del camp, apames al primer glop qui juga a tercera i qui defensa el camp, com defensa els llibres i la lectura. Potser perquè una cosa va lligada amb l’altra, sinyors llauradors de la cooperativaaaa! No els preguntaré, als llauradors de Bétera, pobres, enguany que els han tornat a robar els preus de la taronja —els del psoe, el pp, vox i tots els espanyols de merda que pacten l’entrada de taronja a europa per les vies que tots coneixem—, quants n’han passat a comprar llibres a la fira de Bétera.

Ací tenim mitges figues de polítics, fariseus, borbònics, jutges corruptes i criminals, i amb això, què voleu que passe, amb els llibres i els pressupost públic que hom podria destinar-hi. La misèria la tenim a casa, moral i física. Ací, el país i el paisatge, fa anys que va tancar totes les botigues de la dignitat moral i política, en canvi d’alimentar el clavegueram de rates, que hom si se fixa bé, diria que són rates humanes. Tan poc lectores, pobres.

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

“La dansa d’un temps nou és un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats.”  Núria Cadenes

D’una entrevista feta a Vilaweb, en pouem unes quantes perles:

UNA. Sobre el músic: “jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística.[…] Tinc un sentiment d’indignació que crec que em perjudica.

DUES. la Transício: a l’eixida del franquisme,  ens van girar absolutament l’esquena, ningú no volia saber ja res dels cantautors.

TRES. Retorn. Jo hi torne el 2002 i el 2005… Immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori.

QUATRE. Sóc tocacollons: sé que incomode moltíssim. Als nostres.

CINC. no sóc un músic industrial: m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any.

SIS. Som humans: no pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta.

SET. La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Res no em bloqueja.

VUIT. “Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre.” Era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc: farem un llibret, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

NOU. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

DEU. Quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. Se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer.

ONZE: quin dia voldràs que pengem el disc en les plataformes digitals? el 25 d’abril. Al País Valencià passen fenòmens magnífics.

DOTZE. “Tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que pensa que això que fas és interessant.

TRETZE.  I de colp dic: Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Probablement li dec un disc sencer.

CATORZE. I que els accents caiguen on toca.

QUINZE. No s’hi val a rendir-se.

SETZE. La primera cançó ja paga el disc. (jo sóc així i no em torçareu, cabrons.)

DÈSSET. […] “Homenatge a Teresa” és una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

DÍVUIT. […] i li dic: hi vull una guitarra elèctrica […] i li dic:  ací va un teclat tipus tal o tal altre. […] i li dic: posa-hi les capes de la ceba […]. Quan ja és tot vestidet, hi entre jo i cante.

Dissabte, l’Ateneu serà una festa per la música, per la veu, per la resistència, pel combat, per Ovidi i per Fuster, per Marçal i pel metge Peset, per Rafa Xambó, naturalment, i els cinc músics que l’acompanyaran. T’ho perdràs???

ATENEU DE BÉTERA, dissabte 23 d’octubre de 2021, 20.00h

La foto del cartell és de Hans Gutmann, a Marina Ginestà

#ComcertsDeTardor

@AlvarCarpi

@RafaXambo

@PremisOvidi

@ateneubetera

@dipvalencia

Bona nit, dissabte 25 de setembre, l’ateneu acollirà una nova Nit Estellés, una activitat que és principal dins el calendari  anual o programa cultural de l’Ateneu. Bé que siga d’abast local o bé que siga d’abast comarcal, la invitació a llegir poesia, i llegir la poesia del nostre poeta màxim, hauria d’omplir-nos de goig a tots els valencians. Per nosaltres, per l’equip que se n’encarrega de preparar les activitats generals, és ja una Nit imprescindible, necessària, per això molts dels socis participen de la lectura.

Llegir poesia en un país amb l’index lector més baix d’Europa —fins on arribarà la nostra vergonya (una de les causes, d’aquest índex fatídic és la colonització espanyola, que encara persegueix i denuncia l’ús de la llengua en casernes, jutjats, escoles, universitats, cinemes, o cases de jocs d’arreu del país), llegir poesia fóra com redimir-nos. Però llegir un dels poetes que encara avui rep la violència agressiva de l’estat i de la seua policia és participar de la resistència, del combat pels drets humans i la democràcia, per defensar la identitat dels valencians,i reclamar que volem ser lliures, si és un dret universal aplegat en la declaració dels drets que va fer l’ONU el 1948 i que encara ací no es respecta.

N’hi ha que només vindran a llegir poesia, magnífic. Però n’hi ha que llegiran per veure acomplit el somni del poeta mateix, quan escrivia el Mural. Enguany, a Bétera, llegirem Mural del País Valencià. Una declaració de principis d’Estellés en fer cinquanta anys.

Amb un estat al darrere, un de demòcratic naturalment, Estellés seria llegit a les places o als camps de futbol davant 100.000 persones, com si fos un poeta rus aclamat, estimat, elevat a l’olimp de les grans literatures universals, un poeta de poble i del poble, capaç de commoure i moure les gents en favor del combat: seria estimat com Akhmàtova per gairebé tota rússia, i només els feixistes valencians hi renunciarien, com fan amb estellés els espanyols en general, per ignorància i per incapacitat voluntària i de convicció. Si mai ningú va endevinar l’alçada de campanar poètic que era estellés, va ser Ovidi, que el va cantar sempre com ningú, amb un respecte i admiració que encara els mestres i l’escola en general som lluny d’imitar. Paciència.

Enguany hem triat l’obra Mural per convicció, i defugim poemes tòpic-recurrents-repetits i cantats, sobretot perquè ja teniu mostres enregistrades a cd’s, vídeos o a la xarxa. Dissabte farem un recorregut de nord a sud del país, i ens aturarem especialment en el Camp de Túria. En aquesta ruta en carro de Burjassot a Llíria, passant per Bétera, per celebrar Sant Miquel. Divendres encara farem un petit assaig i distribució de poemes, i de vestir el corral, o despullar-lo, a partir de versos que ens retornen una part de la dignitat perduda.

Mestres, estudiants, professors, llicenciats, la crida és oberta i lliure: “la poesia no és de qui l’escriu, sinó més aviat de qui la necessita més.” I ves si els valencians tenim dèficit i dèficits.

Els Serrans, cant incomplet

Si l’home es plany, qui serà que l’escolte?

El foc encés i l’esperança encesa,

la clau al pany per si volen entrar.

D’aquest canyís de les figues madures,

d’aquest canyís de les figues de sucre,

d’aquest canyís de mel acreditada,

oh vent de pols, vent de terra del dia.

endolciràs i cremaràs el vi

d’oficiar pel destí del País.

I lentament beuràs la meua sang.

Oh pobres mans que prenien la pols,

Dic el teu nom en silenci, a la plaça,

i veig la nit, i patiments, i espera.

Vicent A. Estellés

Com que els mestres hem acabat el curs, i en posar el rètol “tancat”, no sembla que teníem més feina ni corral per agranar, passem hores enllestint el curs que vindrà, entre més fem neteja i no ens creiem que acumulem tanta pols, o ronya o llibres de vell i carpetes fins al cel. Durant uns dies, les aules no són què eren, ni aparenten sinó torrenteres i barrancs amb tot de taules tan farcides de caixes, objectes, llibres, quaderns i llibretes, que en no trobar més taules moltes de les coses i les andròmines ja són per terra, que hom no pensaria que, allò, en passar uns dies, tornarà a semblar un espai de goig per fer classe, de cap i de nou. Que no passe de setembre.

Entre més troballes, hem descobert una col·lecció de llibres que van inaugurar les primeres lectures de la nostra escola, quan l’escola encara no era a Picanya, sinó al Camp de Túria, a la pinaeta del Cel de l’Eliana. En aquests llibres vam fer els primers lectors, i n’hi ha xiquets que ja tindran fins i tot fills, com els primers mestres tenen néts, per exemple. La col·lecció del Tom i la Irene va ser editada per Joventud en el setanta, i nosaltres la tenim registrada de 1977, en el segon curs de l’escola. Una col·lecció per aprendre a llegir, dels germans Grée, que encara fa paper, quaranta-cinc anys després, a tenir bons lectors. De l’una cosa, l’altra: conservar els llibres malgrat tantes mans i tants xiquets com n’han aprés a llegir. Si per no tirar, ni els pets no se’ns escapen, si arribem a ser exagerats, que diria la mestra Júlia.

D’aquest joc, de trobar tresors vells, llibres de gran valor, en fem una gimcana: ara apareix el Llibre de Pau, de 1976, dels mestres Alfred, Victòria i Teresa, i un altre que sí que va ser el primer dia que va nàixer la nostra escola, és un llibre signat de la mà de la mestra Fina Masgrau, el 1975, malgrat que ella s’incorporaria uns mesos més tard.

No farem net del tot, a quin sant, si guardem i guardem una immensitat d’històries, lectures, riures i xumflaines que fa temps que van deixar de xuflar.  Com que no hi havia gaires llibres en valencià, en la versió valenciana de la llengua, una majoria de les troballes són editades a Cataluny (n’hem trobat un que ho diu així, sense la a) aquella col·lecció d’aprendre a llegir “A poc a poc”.

Gairebé com ara, l’escola aleshores era clandestina, si havia d’ensenyar més enllà de les porqueroles que els respectius ministeris d’adés i d’ara ens obliguen a fer: a cagar a la via, i ensenyeu, mestres, amb completa llibertat. Del castell d’entorn i no entorn, d’iràs i no tornaràs, de josep tió, alfred, fina rifà, ferran zurriaga, i els ja referits del Tom i la Irene, un gavadal de xiquets valencians també van aprendre de llegir i de cercar món. Si els haurà fet profit, que ho conten ells. Fins que no van arribar a consolidar-se les primeres editorials valencianes.

És això que tindrà tenir un drap de la pols, hores per endavant i una feina que no es veu, intensa i anònima, perquè diguen que els mestres, quan arriba juny ja peguen cap a la mar i no fan cap a l’escola fins que no es pleguen les garrofes o les ametlles. Ara, xim-pum. L’hora de berenar.

En dues hores presentem a Olocau, el Camp de Túria, el número 7 de la revista MIRADES, un exemplar especial molt acurat amb tres grans blocs o temes: la sostenibilitat i els fantasmes que provoca, digueu-li senzillament “és por”; un bloc sobre educació i mestres i una tercera part sobre la memòria i els valencians. Amb fotografies de les escultures de Benja Carreres, entre més sorpreses que trobareu per gaudir de la mirada i el contingut: n’hi ha dos articles que ja pagarien tota la revista, l’un del biòleg, o ecòleg, o activista Antoni Marzo, un referent al país dels espais naturals i la identitat, i un altre ben singular i elevat de l’ecòleg, aquest sense subterfugis ni mamonaes ni aditaments ni conxorxes amb polítics, Ricardo Almenar, que fa una última proposta si volem ser a temps de res i de tot, pel que fa al lloc on vivim, tot d’éssers terrestres.

A l’últim graó de pàgines, hi trobareu algunes propostes lectores i una última sorpresa. Ja podeu espavilar i córrer si en voleu un exemplar, perquè només se’n posaran 100 exemplars a la venda, a 10 euros, d’una tirada de tres-centes revistes. Els socis i els autors dels articles ja la tenen reservada a la seu de l’institut. Avui mateix, durant l’assemblea, podríeu recollir-la a la casa de la cultura d’Olocau.

MIRADES és una publicació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

“Ets tu, docs —li demane— qui dictaves a Dant

les planes de l’Infern? I respon: jo.”

La musa, Anna Akhmàtova

He baixat a València avui que he acabat el curs, dos de juliol, després que he enviat tota la documentació i els informes escolars a les famílies. He baixat a carregar els llibres de lectura necessaris per omplir l’estiu i preparar un nou curs de primària. Gairebé dos-cents euros en llibres dins una bossa de tela blanca que semblava un saquet de les viandes: les menges espirituals dels mestres abans de passar a l’estat de larva dins un estiu d’horror, sargit de repressió, amenaça i acaçament patrimonial i dels diners d’uns quants demòcrates, mentre els idiotes celebren gols que són l’adormidera del combat, una droga contra la lluita pels Drets humans que ens envia des de l’infern judicial el govern feixista espanyol del psoe.

A Rússia governava Stalin, fa gairebé cent anys. A espanya, si fa no fa, el mateix franquisme pudent dels últims cent anys que fa que espanya ens roba, als valencians expressament. Ho diuen els experts, economistes i no pocs polítics amb la boca petita, que la situació deigual de fiscalitat d’espana contra valència és de principis del segleXX: 120 anys després res no ha canviat. I el destarifo espanyol ens té agafats els collons i el calaix, no sé que serà pitjor, si viure arruïnats o de genolls.

Però jo venia a parlar dels llibres de l’estiu, de la primera de les càrregues, o la segona.

Entre les exquisiteses, un llibre de butxaca d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb les quals havia tancat unes quantes sessions del curs de primària amb uns alumnes que ja s’estimen la poesia , amb nou anys i deu, com encara no havia vist, potser perquè no havia motivat suficient el deliri de recitar-nos públicament, fins i tot a la platja de la Safor, amb l’imponent Montgó enllà:

Puge els graons agraïts del  Montgó

Mire el mar, desvetllada pupil·la,

àvida llum, extensió florida,

serenitat de lluminoses hores,

[…]

ram de gesmil condecorat d’alfàbregues,

intimitat remorosa de cales,

mòbil encant de retallades veles,

el dia august com llàgrima o raïm,

que mai no cau, mai no acaba de caure,

el dia és ric i transparent de vidres,

de brumerols innocents de sabó,

oh mar antic de pulcritud intacta;

Pugen els pins acompanyats de vinyes

i garrofers i dolçoses, antigues,

parres de vi, ventura de balades,

l’atracció profunda de la terra,

Montgó amunt, amb petjades segures.

V A Estellés

Estellés és un remei per tornar-nos la salut, la força necessària per enfrontar-nos a un enemic que no voldria que llegíem mai, que ens voldria colgats per sempre per aquest cinc per cent que representa que llegim, els valencians, encara a la cua d’Europa. Ja podeu brandar les banderetes i morir-vos de grip, que d’aquest mal lector que patim, ells voldrien convertir-lo en  pandèmia que durés segles i segles. Abans de retirar-me de la vida pública de l’escola durant unes setmanes, en una reunió final de mestres que també era una mena de celebració festiva d’un curs que ha sigut especialment intens i difícil «els xiquets han fet una lliçó de disciplina mundial com no havíem vist de tan aprop— vaig proposar que els mestres necessitem més audàcia, si volem canviar el món.
Si es tracta d’això al remat. I de colgar els borbons i el nostre maleït cinc per cent.

En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

Aquest apunt venia perfumat d’una pel·lícula a Filmincat que m’ha deixat un parell de dies corprés, si us agraden les pel·lícules sobre personatges, artistes, escriptors, científics, anit vaig vore’n una sobre un pintor polonés, que era bielorús, Wladyslaw Strzeminski, del qual l’IVAM fa uns anys feu una exposició i un catàleg. La pel·lícula és dura, que no és per xiquets, però també podrien veure-la ells. És una obra del mestre del cinema polonès Andrzej Wajda sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski i la seva lluita contra l’opressió. No sé per quina raó, els anys cinquanta del s. XX són ara mateix el present en una espanya oxidada amb el feixisme, d’un rovellat que mata. Si teniu l’oportunitat de perdre-guanyar un parell d’hores, no us en penedireu. No ho sé, a la nostra escola la roba es perd fàcil fàcil, roba d’una marca que ha de ser cara, i allà, no gaire lluny en el temps ni en l’espai, unes sabates per veure morir ton pare encara s’han de llogar o demanar deixades a un amic.

La setmana passada vaig comprar-me aquest llibre d’estampes de literatura russa que és “Apunts de literatura russa, de Xènia Dyakonova. I avui els he llegit als xiquets de quart de primària un tros d’un dels contes que podria ser biogràfic de la poeta Marina Tsvetàieva:

«La mare estava contenta que tingués bona oïda i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de “molt bé!” hi afegia fredament: “Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’oïda és cosa de déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat”, deia ma mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessen més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguen les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.»

—Què, com us heu quedat? Podria dir-vos que a mi també em va passar, en llegir-ho la primera vegada… I la segona. Fins i tot la tercera. Però vaig pensar que seria un bon text per  a casa i per a classe, per obrir una classe de filosofia “mares i fills”, i encara també “mares i filles”

De primer proposaríem una lectura atenta i després, la mare i la filla (també el fill o els dos fills si n’hi ha bessons o d’edats diferents que hi puguen participar), escriurien en un paper una pregunta. A continuació passaríem la pregunta per sota de la taula (per fer-ho més interessant) sense parlar, i hauríem de respondre la pregunta de l’altre sense haver-nos dit res. Després ens llegiríem les preguntes i les respostes en veu alta i començaríem el debat. 

Si és que no volem aviciar els nostres fills. Ni els alumnes.

Demà ja parlaré de l’Anna Akhmàtova, no?

Unilateralment, espanya va empresonar la presidenta del parlament català.

Unilateralment, la manté en presó encara. En connivència amb el govern català, incapaç de rescatar-la.

Unilateralment, el mateix estat feixista ha perseguit i assetjat consellers, conselleres, presidents de govern, músics, actors, mestres, entre més demòcrates, uns quants són en presó en canvi de tenir al carrer corruptes, lladres i borbons.

Unilateralment, espanya amenaça, insulta, assetja i inhabilita presidents de govern per una pancarta de llibertat d’expressió.

Unilateralment, espanya aprova cada any un finançament desigual contra els valencians.

Unilateralment, espanya decideix la impunitat de l’extrema dreta: la violació de drets, l’agressió de policies, el rebuig als drets fonamentals.

Unilateralment, a espanya les agressions sexuals o els assessinats tenen impunitat, si al jutge de torn li passa pels ous

Unilateralment, espanya es nega a acceptar les resolucions de l’ONU, o dels tribunals europeus, sobre drets, respecte i dignitat.

Unilateralment, espanya nega el dret civil valencià.

Unilateralment, espanya avicia les fundacions franquistes i lels consent la llibertat per violar els drets universals.

Unilateralment, espanya regala milions als bancs en canvi de desnonar desgraciats.

Unilaterlament, espanya regala diners a florentino en canvi de robar-nos a grapats, entre més als valencians (*)

Unilateralment, espanya ha decidit l’energia més cara d’europa.

Unilateralment, espanya és un estat violent i feixista

Unilateralment, espanya va decidir d’ordir un grup terrorista.

Unilateralment, espanya va apagar ràdios i tvs en la llengua dels valencians que encara continuen prohibides.

Unilateralment, espanya tolera les amenaces militars i policials.

Unilateralment, espanya tolera totes les agressions lingüístiques contra les llengües, si en el sac se salva l’espanyol.

Unilateralment, espanya és claveguera.

Unilateralment, a espanya pesen més les clavegueres que el coneixement.

Unilateralment, espanya és contra la lectura.

[…]

Com diu Wittgenstein, el món es desfà en fets.

Unilateralment, espanya és ara mateix l’estat feixista d’occident.

continuarà…

Viatge rellamp a una llibreria. Amb l’excusa del projecte Sentir les llibreries, no sé quant de temps feia que no en visitava cap. Així que ho vaig aprofitar per fer una càrrega de molta profunditat i de llarg recorregut.  Entre més joies que hi vaig trobar, una traducció introducció del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein, de Josep Maria Terricabras. Amb la introducció del professor ja tindríem una mina de recursos per fer unes quantes classes de primària, si és que penseu que a secundària, pels mestres de secundària vull dir, el llibre serà massa complex. Jo ja comptava que del contingut de Wittgenstein entendria poca cosa, gairebé res, potser saber que és traduït al català en aquesta magnífica edició, Edicions de la ela geminada, feta sobre paper certificat FSC®, respectuós de la gestió ambiental apropiada (!) socialment benèfica i econòmicament viable dels boscos.

La introducció del professor Terricabras ja paga els diners que demanen pel llibre, 16 euros, i per mi ha sigut una descoberta: descobrir per exemple que, l’últim dels grans filòsofs del XX, volgué ser mestre de primària durant uns anys, malgrat que després l’avorria completament l’ensenyament universitari, i encara de les poques publicacions que va fer en vida, la tercera d’elles era un treball sobre l’escola i els seus alumnes.

Diccionari per a Escoles de primària, un quadernet de 42 pàgines per millorar l’ortografia dels alumnes, un autèntic cavall de Troia, ara mateix com aleshores, amb un prefaci on explicava els seus motius perquè els responsables pedagògics adoptaren aquella proposta de l’ús del diccionari escolar com una activitat diària.

Diu Terricabras sobre els arguments Wittgenstein: “el diccionari surt d’una praxi docent que ha mostrat que els alumnes, per escriure bé una paraula, l’han de trobar de pressa i de forma que els puga quedar fixada; això permet que cada alumne es faça responsable del seu treball, que controle i corregesca les pròpies faltes, cosa que també permet al mestre de fer-se una imatge correcta dels coneixements i de la intel·ligència de l’alumne, sense la imatge molt borrosa que s’obté de les capacitats del conjunt de la classe si els alumnes s’intercanvien els quaderns i se’ls corregeixen entre ells. Els grans diccionaris existents —jo afegiria fins i tot els escolars— no compleixen bé aquests objectius de funcionalitat i eficàcia: són massa amplis, difícils de manejar, i sovint massa cars; també contenen moltes paraules que els xiquets no fan servir mai i no inclouen aquelles que els serien necessàries, fins i tot les molt senzilles però que ells escriuen malament. Tampoc no tracten bé els noms compostos i les paraules derivades. Assegura que ha desvetllat la consciència ortogràfica dels alumnes. A partir dels treballs individuals, el mestre s’ha decidit a confegir un sol diccionari amb unes 2.500 paraules clau. […] Wittgenstein hi accepta totes les paraules i només les paraules que són conegudes i habituals als seus alumnes de primària. També les del dialecte parlat pels alumnes, el seu parlar autòcton d’aquella comarca.”

No sé si n’hi ha cap traducció-adaptació al català del Prefaci complet i del seu diccionari. Apunta el professor que trobareu una edició anglesa de 1977, feta per l’editor Hölder-Pichler-Tempsky. Sí que n’hi havia provatures semblants originals en català, de diccionaris molt breus, escolars, que mai no han tingut l’èxit al qual se’ls destinava: desvetlar la consciència ortogràfica dels nostres alumnes de primària. Si fa no fa com va passar amb la proposta del gran filòsof vienés, el seu diccionari-proposta mai va ser adoptat com a material educatiu.

Ara bé, els àlbums de cromos de futbolistes sí que poden entrar a les aules cada any, inevitablement, com un reclam d’una futura societat sípia i avorrida, profundament espanyola i idiota.

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]