Ulisses20

Som ací dalt, al nord, davant un paisatge cereal tan ben segat que hom podria comparar el llaurador i l’ofici amb un matemàtic pur, de la geometria de la terra, del cor mateix, davant una línia de muntanyes que apunten, encara més al nord, nord enllà. Farratge per a les vaques ecològiques després de vedelles: s’hi ven tanta carn com vulgues comprar, al pedraforca en lots, al porxo de pinell, al soler de prexiana, però també trobaríeu formatges i brulls, de cabra, o carn de xai de farreres, i més vedella a ecortada, i encara si us fixeu trobareu pèsols negres, i nyàmeres, o creïlles ecològiques i tòfones… Dins un llibrot de famílies i productes classificats per comarques i bon gust. No sé si els valencians serem capaços d’ordir una cosa així, vull dir un llibre en valencià amb tot de productes que ja sabem fer però no sé si sabem vendre’ns, per estalviar-nos de passar per mercadona i avorrir què mengem i a qui ajudem a mantenir els petits negocis familiar que les grans cadenes saben fer malbé i arruinar amb tanta traça.

Davant d’aquest paisatge, doncs, els productes poètics també naixen de la terra, he començat a llegir El llapis amb què escric, una selecció de poemes d’Anna Swirszczynska,  editat per edicions96 amb traducció estudi i notes de Josep_A. Ysern. La propia poeta obri el llibre amb una declaració curta i d’interés, una declaració de perquè escriu o sent què escriu, i debat el sentit d’escriure poesia: “devia tenir uns catorze anys, quan vaig començar a escriure un himne a la misèria.” “Vaig veure la pobresa rural”, “El contacte amb la terra em cal, com a persona i com a escriptora, i es reflecteix en el que escric.”

Algunes de les lectures de vacances peguen en tan intenses, si la tria és d’un atzar que dius: què m’emportaré en la maleta dels llibres, si faré vacances durant una setmana en un mas del nord?, davant uns camps on les vaques van vénen i ens miren atónites, ens descobreixen turistes casuals, d’un camp en un altre, dels tarongers del nostre terme a bétera a aquests camps de pinso o forments o garbes de palla,  ja ho demanarem al pagés, si ens el trobem baixant al poble.

Però tornem a la poesia d’Anna S.

Proteste: Morir / és la feina més dura / de totes. / Els vells i els malalts /haurien de ser-ne eximits.

Jo afegiria, i els amics.

El relator d’aquest poemari que m’acompanyarà aquest dies, ja vaig descobrint-hi petites joies sense miraments ni finisses, diu així: Anna Swirszczynska o l’amarga joia d’escriure. Per cloure aquest primer apunt sobre poesia i vida i terra i camp, us deixe un últim poema del qual el mateix traductor assegura que només amb aquest poema, la poeta polonesa ja tindria dret a l’olimp o a la Casa Akhmàtova:

Rente una camisa

Rente per última volta la camisa

de mon pare, que ha mort.

La camisa fa olor de suor, recorde

aquesta suor des de la infantesa,

tants anys

li he rentat camises i calçotets,

li les eixugava

al costat de l’estufa del taller,

se les posava

sense planxar.

De tots el cossos del món,

animals, humans,

només un feia aquesta suor.

la respire

per última vegada. Rentant aquesta camisa

l’anihile

per sempre més.

Ara

d’ell en quedaran només els quadres,

que fan olor de pintura.40

He deixat el número de la nota perquè quan compreu el llibre, el llapis amb el que escric jo el vaig trobar a la llibreria Fan Set, a València, no us perdeu aquesta lliçó de vida en prosa, un dels grans poemes de comiat de la literatura universal del s XX, segons Isern. No us farà gana de llegir-la, ara? No?

“el poeta té grans ambicions. Somia […], creu que podria salvar la humanitat amb un poema i té greus remordiments perquè encara no ho ha aconseguit.” Anna Swir

“Aquest llibre, descolonitzar la ment, és el meu comiat a l’anglés, com a vehicle de les meues obres. D’ara endavant, escriuré sempre en Kikuiu i suahili.” NGUGI WA THIONG’O

Si no ho heu llegit, jo mateix vos ho recordaré: el funcionari gros Valentín Almansa, l’alt representant espanyol contra els llauradors valencians, es va burlar dels llauradors a Almassora, en dir-los que no visitaven prou els camps, que no hi posaven prou interés, que no s’esforçaven suficient. Aquelles paraules arribaven a l’auditori de Bétera via mòbil per la veu d’un dels llauradors valencians atònits, que ho llegia com un titular de premsa que, foteu-vos d’una nòria pegant voltes, durant anys aqueixa premsa també s’ha burlat del camp i dels llauradors fins que li ha rotat, entrenada a viure de la colònia de subvencions feixistes que atiaven l’odi cada dia.

Us pensareu que no passa, que la nostra ment és lliure i descolonitzada, però no és així. La ment és una cosa complexa i amb els valencians la complexitat i l’acomoplexitat es dispara: perquè els llauradors valencians, per agrair unes paraules tan delicades i càlides d’un funcionari espanyol, abandonen la llengua pròpia dels seus pares i comencen a parlar tots —vaig dir que hi hagué una sola excepció?— en la llengua que se’n burla, que ens ataca, que ens nega la feina i l’esforç que suposa mantenir el paisatge valencià net d’invasors. El camp és un dels paisatges principals que més ens estimem, així que ja podeu fotre’ns de la platja, de benidorm i de la mare que el va parir, aquell exabrupte edificacional tan marcià.

I afegiu que uns quants dels llauradors, que es creuen éssers elevats encara més que no uns altres, éssers més ferms, d’una mà de ferro, lluïen a la mascareta la mateixa bandera que, casualitats de la vida rural i militar, obliga els valencians a pagar més impostos a espanya, a rebre menys serveis i a acceptar que la casta borbònica puga gastar en pius i figues mil vegades més en una setmana que es gastarà aquell govern en la defensa del camp valencià a lo manco en cinc anys.

NGUGI ho diu d’aquesta manera: “de primer ens van robar les economies dels nostres països, despré ens van imposar la llengua d’ells, també ens van furtar els tresors  artístics (la dama d’elx seria un exemple valencià de robatori) per decorar les seues cases i museus, i finalment van obligar els nostres millors talents a fer ús exclusiu de la seua llengua i cultura, perquè consideraven provincià o de menor talla, la riquesa de les nostres pròpies llengües africanes.

No sigueu faves i no cerqueu cap similitud. És una escopinada, home, perquè la colonització ha funcionat sempre igual, a tot arreu i en tottemps. Els valencians i el nostre país encara és colònia esclava d’un estat que no ens ha estimat mai, si no és per robar-nos.

Si voleu baixem al terreny comercial, per exemple, i l’arrodonim amb un dels símbols preferits del terme, el taronger i la taronja, sens dubte, l’exemple del qual parlava. Almenys durant els últims cent anys la taronja representa també el nostre poble, més que no la vinya o el secà. Si bé n’hi ha que ara han plantat garroferes (pocs exemples), l’extensió del taronger fa anys que predomina i domina horitzó ací-enllà.

Encara n’hi ha que passen per Mercadona de Bétera a omplir els carros, per exemple, bo i sabent que els llauradors d’això no en trauen res: ni en trauen res altres empreses locals, ni comerços ni dependents: una altra cosa fóra acceptar que mercadona comencés una campanya a bétera que es comprometés  a quedar-se tota la taronja amb cotonet, tota sense excepció que siga bona de menjar, malgrat que puga tenir unes formes irregulars que podrien desorientar els asidus a aquell espai. Però mercadona no fa broma dels seus guanys generosos, i del llaurador valencià se’n riu com dels pecats del piu ho feia el nostresinyor. Per mercadona, abans espanya que valència, abans aquella marca que ser genuí, abans enfonsem el camp que ens deixem perdre un euro, un ral, un quinzet. Hom diria si té res a veure anar a comprar a segons quines botigotes amb la colonització de la ment: i és que la ment, ho havíem dit, serà una de les coses més complexes de l’esser.

Però, per descolonitzar-nos, què podrien fer els veïns de Bétera, si no volen anar a mercadona?

L’ajuntament de Bétera va convocar tots els llauradors empadronats, lliures o no, a una reunió informativa sobre el cotonet de les Valls o cotonet de Sud-Àfrica o Delottococcus aberiae. Convocats a la casa de la cultura o palauet, que l’espai era més gran, més fresc i més elevat. Hi assisteixen uns quants joves, que el camp encara té futur, o sembla que volen veure-li la cara, almenys des del mòbil, o de dalt d’un tractor digital, que ja n’hi ha que els guien sols, o bé en les rutes maldites del colesterol, que la gent camina i camina i camina, sense fre ni límit, pel terme i l’arrabal. Però una majoria són llauradors grans.

A l’escenari hi ha una taula de quatre. La batlle presenta i explica que, a partir d’ara, cada dimecres els llauradors tindran assessorament sobre el camp, que el seu partit vol defensar l’ofici més vell, potser perquè és qui encara mou una economia important al terme, directament i indirecta. No diu si l’assessorament anirà combinat amb el desastre dels camins que ens porten als camps, perquè l’abandonament és de ruïna. Les altres tres ànimes de la taula, l’un és tècnic a Borriana, l’altre un representant dels Petits llauradors, a Pedralba, i la tercera representa la part de la conselleria i la sanitat vegetal. El resum és que tenim cotonet, sobretot lingüístic, perquè tothom a partir d’ara xarrarà castellà, i obligarà els mateixos llauradors que intervindran, excepte un dels joves que no afluixa, a canviar de llengua en canvi de creure’s que seran atesos millor.

Sí, passa de dues hores i mitja de reunió, i entre tots tres xarraires coincidim: no és no, que no tenim remeis eficaços contra aquesta pandèmia del camp, perquè Europa ha prohibit l’únic producte que li plantava cara, el metil clorpirifos, que arribava a salvar el 95% de la collita. Però ai, europa diu que el producte és barat, molt barat, i que haureu de passar per la BAYER, que té la patent d’un dels productes principals contrra el cotonet. No voldreu saber-ne el preu?

Però què diuen i afirmen els tècnics?, que els productes no fan res, ni dos ni tres polvoritzades, en tot cas fan riure, malgrat que buiden les butxaques dels llauradors, i només en algun cas han sigut capaços de reduir les larves, les nimfes i els mascles en un 18%… Vaja, que cap comerç no voldrà aquella collita i espereu-vos almenys quatre anys a veure si canvien les coses.

L’un conta que n’hi ha que han decidit canviar de varietat: després de la inversió inicial, trigaran cinc anys a tenir una collita bàsica. El temsp que preveuen que la catàstrofe serà grossa.

L’home de Borriana ens passa un vídeo on apareixen set tècnics que sí que parlen la llengua del poble, la dels valencians, i denuncien la inanició de l’administració, perquè el cotonet ja fa més de deu anys que és en aquest país, i amb la prohibicó dels productes que li plantaven cara, sense un recanvi ni cap proposta, ens han fotut el cap pel cul.

Europa i els espanyols (aquests ens foten per tot).

La tecnica de la generalitat, en un castellà lent i espaterrant, s’allarga més del compte pèr allò que havia de dir, i l’interés només puja en passar la paraula al públic. Vaja que tota la xerrada de la dona sanitat vegetal només és sobre l’11% o el 18% de la collita, la resta la podeu enviar al fem. Sort que del públic parlaran pocs llauradors, que van comentant entre dents i de baix en baix, que som en mans d’inútils i tornarem a pagar els plats trencats. La primera de les preguntes s’encamina a demanar responsabilitats polítiques: qui eren els encarregats de vigilar controlar i aturar l’entrada de la pandèmia al país valencià? On són els inspectors del camp?, els funcionaris?, els directors generals? els tècnics de la conselleria que cobren per vetllar per la seguretat i la seua butxaca?, i d’aquell menisteri d’incapaços panxacontents? I qui són qui entraven les taronges de Sud-Àfrica?

No n’hi ha resposta, o bé la taula fa unes cares que ja s’entén què volen dir. Som a mans d’incapacitats, la diagnosi no calia venir a cercar-la durant tres hores, que no calia.

La segona intervenció del públic no és menys crítica: assegura que els polítics que tenim són pocavergonyes, que no defensen el camp, ni ho pensen fer. No hi confiem gens, en cap dels polítics. Ací intervé de nou la batlle, per dir que no tots els polítics són iguals, i per això ella ha organitzat aquesta taula i aquesta sessió informativa: no generalitzem que una mostra per l’interés del camp és ací (!)

Ací és on caldria afegir que justament espanya acabava de decidir augmentar el pressupost militar de tancs i bombes en 10.000 milions. Us imagineu tota aquesta dinerada destinada al camp una sola vegada, unaaaaa! En canvi, ai, per al camp valencià, amb allò de l’infrafinançament i tot el que ens roba espanya (això ningú ho va dir en veu alta), ja podem esperar-nos de braços creuats, o esmorzant a la cooperativa.

Una veu demana el micro per parlar i informa que a través del mòbil un titular d’un diari feixista avisa que el director general espanyol de sanitat vegetal acusa els llauradors d’anar poc al camp i de queixar-se en excés. Diu el diari, segons que llig aquest llaurador a través del mòbil, que aquell ve a dir si fa no fa que la culpa o la responsabilitat és dels llauradors que no saben fer la feina.

L’article fa referència a uan reunió de despús-ahir a Almassora, d’unes quantes organitzacions agràries amb Valentin Almansa, un funcionari gros espanyol , que fa més de trenta anys que xupla del pot ministerial. L’home sembla que va anunciar que els valencians no havien de queixar-se, si el seu ministeri havia destinat sis milions d’euros a salvar-nos de les pandèmies del camp. Ningún no va comparar aquesta quantitat amb el que gastava el borbó vell amb putes (amb sis milions no passava la setmana), i com que no en tenia prou, el borbó era capaç de regalar-ne seixanta d’un colp si li passava pels ous, ves si ens en robaria, sobretot als valencians que cada any eixim escaldats per la fiscalitat que ens aplica espanya.

L’home de Pedralba (ja heu visitat quines transformacions han fet en aquell terme?) va demanar de parlar per dir-nos que ell havia estat a la reunió d’Almassora, que la premsa trau titulars per fer-nos passar la runa, que és veritat que el director espanyol va dir coses que no li van agradar gens, però que es posava a la nostra disposició per ajudar-nos en el que pogués. Però home!, el que pogués, després de deu anys de pandèmia i encara no saben què fer? Ni com? I encara són al menisteri, o potser hi són per això, per inútils i refillets.

Faran una peralta a espanya, que és una merda així d’alta, i després ens diran que no estalviem prou, els llauradors valencians, que no treballem prou, que no visitem prou els camps, que ens passem mig matí esmorzant a ca les Paleretes, a la Pujaeta o fins i tot en bars de menor pedigrí democràtic (!). A Bétera n’hi ha bars declaradament feixistes.

Fieu-vos-en de com ens ajudarà espanya, llauradors, i després demaneu al conseller Soler quants diners es destinaran al camp per salvar-nos les collites, en canvi de viure de criats anys i panys, però pagant més i més, perquè els espanyols de madrit o extremadura, i uns quants de valència, es llepen els dits i se’n riguen del cotonet i de la mare que el va parir.

Gairebé tres hores després, massa llarg i massa diagnosi que ja sabíem, tornen cap a casa els llauradors, satisfets perquè allà s’estava fresquet, i almenys s’han estalviat la cerveseta del bar i els cacaus.

A Pinela, el Pla Pinela és una partida del terme de Bétera, m’he trobat un cotxe oficial amb el rètol de la generalitat, un pik-up blanc i lluent del qual baixen quatre o cinc joves (ara no ho podria assegurar, malgrat que em decantaria perquè n’eren cinc) joves disfressats  i amb motxilla matabi (perill) contra una plaga invasora de plantes, o d’insectes, o de llengües.  En tornar a Pinela, després que he deixat la desbrossadora a ca Dolç (s’ha espatllat el gatell del gasoil), els cinc disfressats amb granotes blanques, màscares, guants i botes de cuir, pugen al cotxe i em segueixen (!). M’ature en un camp de satsumes, perquè vull amuntegar la llenya aclarida perquè el tractor faça menys feina que la brigada municipal dels camins del terme, que no poden ser més intransitats, difícils i malparits. Ves com els cuida l’ajuntament i la seua regidoria del camp.

Els cinc antipandèmia baixen també de la pik-up, que han aturat a uns trenta metres d’on jo em dispose a traure la forca i començar a repartir llenya. Abans els demane que faran, què és que volen matar. Algú m’avisa que si veig unes plantes punxoses allà, enllà, justament a tocar del camp on sóc. I tant, que els hauria d’haver dit, n’hi ha dins el meu camp mateix. Però no dic res, perquè apenes si observe que la jove, dins la colla n’hi ha una dona, diu ben fort el nom científic: cylindropuntia. Venim a matar-la!

Ahhhhh, la cylindropuntia! la cylindropuntia!, sembla aquella pel·lícula antiga de la marabunta, la marabunta!

Oh, però no s’exclame, jove, quina sort que tinc!, i com ho fareu, com la matareu, aqueixa planta, aquest cactus invasor? I ells, amb glifosat! Amb glifosat?, els dic, jo ho he provat però no he pogut. I ells em responen que perquè no he fet una concentració prou alta, el triple de la normal per a les altres herbes. Expliquen ràpidament que tenen marcada aquesta zona com a molt invaïda, que fa temps que la tracten, i que ara tornen a fer-ne una passada d’herbicida per controlar que no s’extenga pel terme.

Jo continue ferm, amb la llengua, perquè sóc de l’escola de Carme Junyent, un alumne aplicat, i em crec que diu el seu llibre, que el català depèn de mi (el valencià és el català més bell, que deia Valor), així que no afluixe gens, gens ni miqueta. Però cap dels cinc epidemiòlegs de la pik-up, no afluixa tampoc, cap no parla ni s’ha expressat ni una sola vegada en valencià. Sembla que és una marca de la generalitat, o de l’empresa pública Vaersa, que ningú que contractem no parle valencià, com un objectiu.

Potser que aquests cinc siguen biòlegs, o botànics, o no ho sé, perquè no els ho he preguntat. la propera vegada que me’ls trobe promet que faré perquè la conversa siga més fluïda i rica en les seues vides: d’on sou?, d’on veniu?, què feien els vostres pares, mentre estudiàveu?, coses així per l’estil… Supose que són gent preocupada pel medi ambient, i pel paisatge valencià, si es dediquen a matar plantes invasores, en concret aquest cactus americà d’Amèrica, la cylindropuntia. D’aixo Carme Junyent em diu preocupar-se per la biodiversitat lingüística, no només per la de la vida de les plantes, si són autòctones. Si l’ecologia i el feminisme han avançat tant, com és que la diversitat lingüística no ho pot fer igualment, es demana la professora experta en llengües amenaçades.

Tots aquest joves van haver de passar, segons l’edat que els pose, per l’ensenyament en valencià o del valencià, però no en fan ús. Gens d’ús de la llengua; perquè en sabem més de llengua, avui, però l’ús ha perdut força i intensitat. Només cal veure que cap dels cinc, o potser que n’eren quatre, no en feia ús de la llengua del poble, de Bétera vull dir.

No m’he volgut posar amb els joves, malgrat que carme diu que la responsabilitat és nostra. Fer que la llengua tinga futur depén de nosaltres, que no ens ho resoldrà ningú. Aquests joves, per exemple, quatre o cinc, han acabat aquella comanda contra els cactus en mitja hora, mentre jo feinejava al seu costat. L’altra hora han estat damunt la pik-up, ara puge ara baixe, ara xarre, ara mire el mòbil, sense pegar més brot que perdre el temps. Supose que esperaven l’hora d’acabar. Pobres, feia calor, molta calor, i no era qüestió de cercar més Cylindropunties que matar amb el glifosat.

Jo d’això, del seu temps, i allò que els pagaran per aquella feina, no n’he de fer res. Cadascú la seua consciència, però per la llengua, ai, per això em trobe i em desvisc.

A aquest pas, em demane si els joves, amb aquesta dedicació tan responsable a la feina, la de no parlar la llengua, supose que acabaran abans amb el valencià que no amb la Cylindropuntia, perquè cada colp menys sembla que en parlem, que en fem ús de la llengua, i això s’assembla ja amb una llengua cactus, en procés d’extinció. El valencià, pobre quin cactus!

Però ves si algú els expliqués als joves, disfressats contra una plaga pandèmia, si justament la invasora era la llengua que ells usaven amb tanta voluntat com inconsciència: la biodiversitat va per espècies, i la de les llengües no era el seu envit.