Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 1 d'agost de 2021

Històries de Bétera: guies!

Anit la notícia era la mort del pilotari més gran de tots els temps. Paco Cabanes és per a la pilota com la suma de Messi+Pelé+Cruiff, pel cap baix, perquè mai no havíem tingut ningú capaç d’aquell estil, intel·ligència i força combinades, compromís i identitat, en un home de la pilota que en un país normal, amb estat propi, hagués sigut una de les coses més grans que ens haguéssen passat als valencians. Ves si la cosa era grossa!

En una de les moltes partides jugades a Bétera, el trio de davant era boníssim, l’estil d’Eusebio al rebot no ha tingut gaires imitadors en en el segle XX: i Eusebio, que hom deia que no es gastava ni un quinzet en aigua, rebia unes pilotades d’una força que ell clamava, encara del rebot: però eixe què vol, avui! (en referència aquella vesprada a Bétera, al trinquet d’Alberto, abans de vendre’s l’anima al dimoni especulador de la construcció, per culpa d’un ajuntament incapaç i antivalencià.

Supose que Toni Moyà ja farà articles i reconeixements, com va fer aquell llibre extraordinari que hauria de ser a totes les cases honestes del valencians, així que jo parlaré d’un altre prohom valencià com n’hi ha hagut pocs al segle XX i XXI, a València: anit al panteó de l’ermita de Bétera una trobada de quaranta emmascarats va posar la primera pedra del que serà l’edifici republicà i valencianista en favor del consell de la república: el parallamps d’aquella cúpula blavenca dormitori dels marquesos de dosaigües, servia per enllaçar tecnològicamet amb Brussel·les, amb un giny tecnològic que no hauries pensat fa uns anys que fos possible.

-Bon dia, comnpanys, m’escolteu? —demanava en Toni Comín—. Bétera, ací brussel·les!

La delegació valenciana del consell de la república ha començat a dibuixar una altra realitat possible: no sabem encara com ens podem deixar robar la casa i l’esperit i no plantar cara contra espanya i tota la patuleia de lladres i polizous que la governen. Però n’hi ha que no es rendeixen mai. A l’ermita de Bétera, ves. No es rendeixen mai. Mai.

Oficiava la prèdica i la direcció de la cerimònia en Josep Guia, matemàtic, lingüista, polític, fundador de no sé quantes gestes en favor de la llengua, del país de la independència dels valencians: un home imprescindible si volem estudiar què ha sigut i és el país valencià els últims setanta-quatre anys. A l’ombra d’un noble valencià de Bétera, marqués i barroc, pep ens va explicar l’espill de barcelona i valència, la doble mirada d’una identitat germana i indivisible, malgrat els esforços espanyols i feixistes per trencar-nos el vidre i l’horitzó a curt termini.

Va fer-nos una oració divertida, laica i cultural per demostrar com som d’indivisibles els catalans i els valencians, malgrat els esforços i els diners i els recursos del pp+psoe. Corrupció. Corrupció contra els drets humans. Que no ens dobleguen que no, que mon pare ja ho deia, que les branquetes de lledoner es dobleguen i doblen i es dobleguen però que no es trenquen ni vinclen.

Josep Guia és un incombustible fora mida, d’oratòria lúdica, articulada, sòbria i barroca, com la pròpia presència del marquès, un home incansable al qual no agrairem prou l’aire net i l’ozó lliure de pols i anruna. No sé quantes hores vam xarrar, a cobert dels pins i els xipresos de benvinguda: en aquesta ermita, va dir en guia, he estat tres o quatre vegades a lo manco. Però sense mascareta, no com hem fet avui, per acomplir amb els requisits d’una república neta, honesta pulcra i culta.

—Quina bona família, quina cosa més divina, a fora a fora el dimoni! (diu una de les casetes)

Una dona jove que havia baixat de Lleida es va quedar aspatarrada i no es va estar de dir: quina força que ens trasmeteu els valencians, quan sou d’aquest calibre. Potser que ella es pensava que els valencians tenien tots aquell esperit de c0mbat del pep, que només amb la meitat i amb una vintena com ell, potser que el nostre envit fóra a curt termini un aconseguiment tan realista com necessari. No us espereu a escoltar o llegir què diran els espanyols de tot plegat. Fem camí, endavant, amunt a munt muixerangues, no perdem quin és el nostre objectiu, si la llibertat és l’únic horitzó comptable. Bàsic.

—Els jocs florals, les fonts, els miquelets, les televisions, Fuster o Pla…, però si els valencians hem tingut dos papes i un Ovidi!

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent