Històries de Bétera: talibans
La no-festa a Bétera ha causat un estrall de desànim generalitzat. El goig de tancar un any de treball dur, enmig d”una pandèmia que molts volien dissimular o comptar com gairebé dominada; tancar-lo amb la festa, l’any, no ha sigut possible per segona vegada. El desastre del desànim s’ha instal·lat arreu en la vida de poble, més fàcilment que no el confeti, que de vegades dura anys i anys, per molt que l’agranes. L’onada de calor d’aquests tres dies de festa major no ha ajudat a mantenir-nos vius de cap manera. Al gos pollós tot són puces i els colps li cauen gratuïtament i arbitrària: el preu de la llum, el canvi climàtic, el foc a l’Espadà, la corrupció centenària espanyola, el cotó de les valls, la ruïna premeditada de madrit contra valència, sembla que res no vulga salvar-nos d’una situació que va convertint-se en la desil·lusió del viure d’estiu. Quines vacances, xa!, i encara ens en queden quinze dies.
La cirereta internacional l’esbombaven ahir tots els mitjans, fins i tot la majoria de l’extrema dreta, que durant anys van atiant a consciència la violència contra els demòcrates: els talibans tornaran a governar l’Afganistan. Ací i també en altres països que els fan suport i els envien recursos. Potser que siga la pitjor de les notícies de l’estiu i de l’any, al costat de la situació al mediterrani, a síria, a palestina, al marroc, al sàhara, a haití, a centenars de camps de refugiats, de desplaçats, de desgraciats del món. Però els talibans governen amb màximes que prohibeixen els drets humans per damunt de tot, on la vida, sobretot de les dones i de les xiquetes, no val un quinzet. On el terror és llei.
D’això, mostrar el desànim al poble perquè no tenim festa, la festa i les vacances que voldríem, i comparar-lo amb el dret a la vida que acaben de perdre totes les dones d’aquell país és d’un zel gairebé criminal, només de pensar-ho. Però justament perquè costa tant de mantenir-nos ferms en els principis, en els ideals, cal també en la festa, i en la no-festa, no oblidar-nos del patiment al món, perquè les conviccions també siguen davant l’acció lúdica o festiva. Perquè la festa és necessària sempre, com el treball, com un compromís social i polític ferm. Sempre
De talibans, a espanya n’hi ha a manta, que ens roben, que ens envien la repressió, que governen contra la llibertat, que abusen i es vanten d’abusar-ne, als mitjans, a tot el poder judicial sense excepció, al govern psoe+podemos, a l’església, als militars, i encara se’ns burlen dient-nos que cal més inversió en casernes, en armes i restriccions democràtiques. És veritat que no sembla, i només no ho sembla, tan descarat com aquella amenaça del prototip talibà afganés, que han consentit uns quants països amos del món, amos al segle XXI, russos, xinesos, cataresos, americans, saudís… A menor escala, de desgraciats que són, deixeu-me fer aquest incís: voleu dir que les empreses d’energia espanyola no són talibans purs contra un dret fonamental com és l’electricitat? I qui els ho ha permés, redell, uns altres talibans de corbata o de cabells despentinats?
En canvi de tot plegat, a bétera el disgust és a taula, a cada taula del dinar i del sopar, per una samarreta coenta com un all, per voler destacar més un tal “francis” que no Sant Roc, per la mort del coet, per amagar les alfàbegues clandestinament, fins i tot per l’avorriment festiu que significa no dir prou, a tanta submissió. Ves on ha arribat el desficaci, que ni els forns no fan prou orelletes per apaivagar aquest desànim estiuenc.
Post: avui és Sant Roc, que segons la tradició és el dia més gran de la festa major a Bétera. No venen ni el pa, avui, que ahir el van donar doble. Sí, joves, els majorals són de Sant Roc, però recuperar la identitat ens costarà no sabem quants queixals nous. I molts anys de talibans.