ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA PARANOIA NO TE LÍMITS

Avui, la presència del President Puigdemont a Madrid per explicar la proposta de referèndum pot centrar l’actualitat, però volia parlar concretament de les actituds espanyoles i perquè no dir-ho, fina a quin punt pot arribar l’estupidesa humana. En el context del Forum on el President explicarà les resolucions aprovades en el Parlament i oferirà un cop més un acord a l’Estat com a primera opció pel Referèndum, cap representant del Govern espanyol entre el públic, ni cap representant dels Populars i Socialistes en un nou acte de menyspreu i prepotència que dona idea de la gran voluntat de diàleg que tenen al seu pensament per abordar el cas de Catalunya. Res de nou i malauradament habitual aquest comportament.

Tanmateix, un cas ha donat una nova dimensió d’aquesta espiral de despropòsits i patetisme que viu l’Estat. La polèmica amb Gerard Piqué que ahir jugant el seu partit amb la Selecció espanyola es va retallar les manigues suposo per comoditat, i ràpidament els trols de les xarxes amb el suport de mitjans oficials van llençar tota mena d’improperis contra el jugador amb l’acusació d’haver tret la bandera espanyola de l’equipació. Posteriorment es va comprovar que les manigues eren blanques i per tant no hi havia res a amagar, fins hi tot la Federació espanyola va emetre un comunicat per mostrar la samarreta tota blanca i apagar la polèmica amb el jugador. Al final Piqué va anunciar que el 2018 deixaria la Selecció espanyola, suposo ja cansat de tanta idiotesa concentrada.

De fet la polèmica ja be de molt enrere pel simple fet d’exposar la opinió favorable al dret a decidir dels catalans, assistir a la mobilització de la Diada, o donar suport al 9N. Aquests son els que fan el discurs de no barrejar política i esport, alhora de la veritat ja veiem que un jugador no pot expressar les seves opinions personals i lliures i alhora practicar la seva activitat professional, en aquest cas esportiva.

Els sentiments del jugador tampoc poden ser jutjats, ni imposats. Un jugador, en aquest cas de futbol es un professional, i en aquests moments si es volen disputar competicions a nivell de seleccions nomes hi ha una opció, i poc te a veure amb les seves preferències personals o sentiments nacionals. Es una cosa crec fàcil d’entendre, però es veu que per determinats tipus de persona no ho es tant. No tant sols exigeixen professionalitat fora de tot dubte, també fidelitat emocional i sentiment etern al que representa en aquest cas la Selecció espanyola.

El patetisme de l’afer amb les manigues es l’últim d’una llarga sèrie d’insults al jugador que crec ha pres una bona decisió. De fet el 2018 segurament podrà acabar la seva carrera en format de selecció defensant uns altres colors que han de prendre nota per no cometre els mateixos errors d’un Estat en descomposició i sense cap respecte pels seus ciutadans.

ELS PASSOS CLARS

Ahir coincidint amb la votació de la moció pel Referèndum, i curiosament el TC va demanar la Fiscalia la via Penal per Carme Forcadell, cosa que crec quedarà descartada. Alhora fa petició al Congreso per portar judici Quico Homs. Si afegim la suspensió de la Llei igualtat home i dona o la tornada del Toros ara prohibits a Catalunya entre d’altres, veiem com els atacs cada cop pugen un graó. Com explica Pere Cardús, tenim la dotzena de passos que han quedat definits fins la aprovació de la futura Constitució Catalana ben definits i uns terminis ben clars que lògicament comencen a preocupar un Estat incapaç de resoldre un problema polític amb diàleg i democràcia.

De totes maneres, dependrà dels passos que Madrid amb el seu deliri executi que aquests terminis definits saltin pels aires i s’acceleri tot el procés per simple desconnexió natural. Ara tocarà el moment del Parlament, però també de la Societat catalana, l’hora de la veritat i tothom ha d’estar a l’alçada per arribar a bon port.

(1) Pressupost
El primer pas que s’ha de fer per poder encarar el tram final del procés cap a la independència és aprovar el pressupost del 2017 al parlament. Algunes partides del pressupost han de permetre d’acabar de desenvolupar les estructures d’estat que el govern vol tenir a punt el juny de l’any que ve per a poder aprovar les lleis de desconnexió i convocar el referèndum. El pressupost s’ha d’aprovar al desembre.
(2) Consell assessor del procés constituent i comissió de seguiment
D’acord amb les resolucions aprovades amb els vots de Junts pel Sí i la CUP, cal crear dos organismes que vetllin pel bon funcionament del tram final del procés. Abans de dos mesos, s’ha d’haver format el consell assessor del procés constituent, que tindrà l’encàrrec de proposar les iniciatives per a portar el debat constituent al carrer i a la societat civil. També, abans d’haver passat un mes, s’haurà de crear una comissió de seguiment del procés d’autodeterminació, conformada per experts internacionals, que avali el procediment democràtic d’accés a la independència.
(3) Últim oferiment a l’estat espanyol
El govern de la Generalitat oferirà al govern espanyol una negociació per a pactar un referèndum sobre la independència. Serà l’últim oferiment abans d’aprovar les lleis de desconnexió i la convocatòria d’un referèndum. Els partits espanyols majoritaris ja han deixat clar que no acceptarien mai un referèndum sobre la independència.
(4) Estructures d’estat
El govern té l’encàrrec d’enllestir les estructures d’estat i els plans d’actuació necessaris per a encarar la desconnexió legal d’Espanya i els primers mesos de la Catalunya independent. Les principals són les relatives a la hisenda i l’administració econòmica i tributària, la seguretat social, el poder judicial, la seguretat pública, les infrastructures, les telecomunicacions, l’energia i l’aigua, i les relacions exteriors. El president Puigdemont va anunciar la setmana passada que tot seria a punt el juny de l’any vinent.
(5) Internacionalització
Un dels objectius prevists en aquesta legislatura és la internacionalització del clam independentista, com també l’augment de la projecció internacional per al reconeixement de Catalunya com a país. S’han creat noves delegacions de la Generalitat i s’ha donat un nou impuls polític a les que ja hi havia. També s’actua en aquesta línia en el camp de la diplomàcia pública (per mitjà del Diplocat i més institucions independents).
(6) Procés constituent
La resolució presentada i aprovada amb els vots de Junts pel Sí i la CUP demana d’emparar la convocatòria i la realització de les fases deliberativa i decisòria vinculant del procés constituent durant el primer semestre del 2017. Cal incorporar al pressupost del 2017 –diuen– els recursos financers necessaris per a acomplir el procés constituent, de base social, transversal, plural, democràtic i obert.
(7) Lleis de desconnexió
Els grups independentistes han acordat d’enllestir el text de la ponència parlamentària conjunta abans d’acabar l’any actual per poder tramitar les lleis de desconnexió, especialment la que s’ocuparà dels mecanismes de la transitorietat jurídica. El text de la ponència ha de contenir, almenys, la regulació sobre la successió d’ordenaments jurídics, la nacionalitat, els drets fonamentals, el sistema institucional, la potestat financera i el poder judicial durant el període de transitorietat que va de la proclamació de la república catalana fins a l’aprovació de la constitució, a més del reglament de l’assemblea constituent.
(8) Referèndum
L’aprovació de les lleis de desconnexió el juny del 2017 anirà seguida de la convocatòria del referèndum sobre la independència, que es farà, a tot estirar, la segona quinzena de setembre.
(9) Proclamació i obertura de la negociació
Si l’opció independentista guanya el referèndum, es proclamarà la independència i el govern obrirà un període de negociació amb el govern espanyol i la comunitat internacional per aconseguir el reconeixement de la independència i per cercar un acord de separació i repartiment d’actius i passius de l’estat espanyol. El govern espanyol pot continuar negant aquest camí, però el referèndum pot intensificar la pressió internacional per a un procés de diàleg.
(10) Eleccions constituents
La victòria del sí al referèndum també obriria el procés de convocatòria d’unes eleccions constituents, que s’haurien de fer sis mesos després, segons que han acordat Junts pel Sí i la CUP. El març del 2018, doncs, hi hauria les eleccions per a escollir un parlament que s’ocupés d’elaborar la constitució del nou estat.
(11) Constitució
El parlament constituent (o assemblea constituent) tindrà pocs mesos per a redactar la constitució de la república catalana. El text haurà d’incorporar les propostes que haurà fet arribar la societat durant el 2017. Aquest procés constituent serà de caràcter popular i participatiu. La legislatura constitucional s’acabarà en el moment que el parlament aprovi el text de la constitució.
(12) Referèndum constitucional
Un cop aprovada la constitució pel parlament, el text s’haurà de sotmetre a un referèndum de ratificació. Serà l’últim pas per a considerar constituït el nou estat català, que ja haurà de començar a caminar amb naturalitat.

EL DEBAT DE FONS

En el Debat de Política General a Catalunya, hem vist com es presentaven mesures pel dia a dia i per afavorir precisament aquells que més ho necessiten. La renda mínima de 1000 euros, els 7 mil llocs públics nous de Treball per enfortir les estructures bàsiques de qualsevol societat per posar dos exemples de molts, i una explicació de perquè no podem estirar més els recursos per Educació o Sanitat, dos pilars bàsics sense poder disposar dels nostres recursos.

A l’altre costat els partidaris de “no ho podreu fer”, es a dir PSC, PP i Ciudadanos amb un discurs clarament preparat sense escoltar en molts casos, ja que el tema nacional amb el Referèndum al capdavant va centrar moltes de les seves intervencions, quan en realitat ahir tocaven qüestions socials i que en el discurs del President van ser ben contrastades. No hi ha remei, explicar que no pots fer una cosa, que divideixes a la societat i que no t’ocupes dels problemes reals de la gent, son uns tòpics que amb diferents accents ja son molt mesquins a aquestes alçades i negar la realitat es interessadament curt de mires i contrari a la societat que representen.

Capítol apart amb Catalunya si que es Pot, que sembla viu instal·lada en anys passats i contexts diferents on l’eix dreta i esquerra era cabdal, cosa que ara es residual i defensant un referèndum acordat sense explicar mai que passa si no es pot acordar, barrejar el reconeixement internacional per damunt del mateix referèndum, i atacar uns pressupostos que amb les seves lògiques limitacions estiren tot el que poden donar i sembla demanar una espera eterna, alhora que els que pretenen defensar son condemnats a un patiments sense data límit. Crec que necessiten una evolució que els porti a clarificar les seves posicions i eliminin perjudicis ideològics que ara son secundàries.

Pel que fa la CUP, sembla que el final amb referéndum agafa forma i l’acord serà total, però ara caldria una reflexió sobre un punt clau com es el Pressupost, per responsabilitat i dignitat, crec que poden aportar molts arguments però han de pensar que sense ser cap xec en blanc, sense ell no hi haurà legislatura possible i haurem deixat passar l’oportunitat de les nostres vides sense remei. No es pressing cup com diuen ells, es una dosi de realisme. El moment s’ho val i l’alçada dels nostres representants serà jutjada per la història. Mes que mai fermesa i determinació seran claus per aguantar les embestidas d’un Estat ancorat en el passat i que intentarà evitar les urnes amb tot el que te al seu abast.

EL PROPER XOC

Avui comença el Debat de Política General, i no hi ha dubte que cal relligar complicitats pel que fa al Pressupost i les urgències socials, però també per clarificar el referèndum per decidir el nostre futur. En aquest darrer context cal tenir molt present la proposta de la Fiscalia per inhabilitar els 3 encausats pel 9N. No es una cosa menor com diu en Quim Torra, ni pot ser permesa, ni obeïda. El nostre camí segueix una ruta on els xocs amb l’Estat poden ser cada cop més virulents i cal reaccionar amb fermesa i convenciment. La democràcia te un preu i ara haurem d’assumir el cost de la mateixa si volem arribar al final.

La gran desobediència
Quim Torra
Poques setmanes abans del 9-N del 2014, la BBC publicava a la seva pàgina web que els catalans s’havien unit per “desafiar” el govern de Madrid, encertant la via per entendre els efectes d’aquella jornada.

I és que el 9-N no es pot veure a ulls només d’una consulta sense efectes jurídics; el seu valor polític extraordinari, un punt de no retorn col•lectiu per a 2,3 milions de persones, és el fet que va aconseguir lligar el dret a decidir amb democràcia real. La querella que s’està tramitant contra el president i les conselleres en el fons el que ataca és precisament la llibertat d’expressió, la clau de volta d’un poble que ho vol ser-ho. Qualsevol demòcrata del món hauria de sentir-se’n interpel•lat. I ofès.

Contra la revolució democràtica catalana, l’estat espanyol ha llançat el seu exèrcit d’institucions, funcionaris i lleis. Els mateixos que el dia 9 no van poder evitar que els catalans votessin. I Catalunya no només va votar, sinó que va exercir la seva sobirania. Per això va vèncer i també per això el dia 9 va esdevenir, sí, un trencament –com havia sabut intuir la BBC. Després d’aquella jornada, amb la llibertat d’expressió amenaçada, amb l’Estat impropi desbocat, ja no es tractava de marxar, sinó de desaparèixer.

És en aquest triple component d’exercici de llibertat d’expressió, de sobirania i de desobediència col•lectiva on cal buscar el valor del 9-N. Que va ser més que una llàstima no haver mantingut l’efecte vinculant de la consulta? D’acord. Que la semifinal guanyada el 9-N no vam ser capaços de rematar-la amb les plebiscitàries en els tres mesos següents? D’acord. Però renunciar a l’acte de desobediència col•lectiva dels catalans contra l’estat espanyol més important de l’últim segle em semblaria un error polític monumental. I hi estaríem renunciant si ara deixem passar el judici al president Mas i a les conselleres Rigau i Ortega sense més.

Tot esperant la gran desobediència de l’estiu del 2017, aquests propers mesos no poden convertir-se de cap manera en una desfilada d’inhabilitacions i querelles davant de la nostra passivitat. El 9-N del 2015 ens vam declarar sobirans, no es pot oblidar. I ens obliga a tot i ens obliga a tots. Si ara no reaccionem contra el judici al president Mas, on posarem el límit? Si no ho és ara, ho serà la inhabilitació de l’alcaldessa de Berga? O de la presidenta Forcadell? O també esperarem a la gran desobediència?

Segons el professor Gene Sharp, poden concretar-se tres formes d’acció no violenta:

1. Protesta i persuasió (encara una fase simbòlica i comunicativa)
2. No cooperació (desenvolupament d’accions de resistència, amb repercussions socials i econòmiques -vaga, boicot- i polítiques -rebuig a l’autoritat-)
3. Intervenció (alteració normal de la societat i creació d’institucions alternatives per substituir el poder de l’adversari amb formes paral•leles de poder popular)

Ja no som a la fase 1, sinó que des del 27-S ens trobem en la fase de no cooperació. Davant del judici a la que va ser el màxim representant dels catalans el dia que vam exercir la nostra sobirania, el rebuig a qualsevol autoritat que pretengui “jutjar-lo” ha d’ésser total i absolut. La independència és una línia recta

FRAU A LA DEMOCRÀCIA

Que la democràcia espanyola es un autèntic frau en tenim moltes proves. Ahir concretament dues més, una de gran calat i un altre de tall anècdotic, però que demostren el menyspreu a una societat sense cap tipus d’escrúpols.

Un afer molt serios i que de cap manera podem permetre, es la petició de la Fiscalia amb 10 anys d’inhabilitació al President Mas i 9 anys a les conselleres Rigau i Ortega per posar les urnes el 9 N. Realment aquestes penes interessades que eviten els delictes penals, però que volen ser un exemple, tal com ja van fer amb Otegui al País Basc i alhora fer trontollar el sector dels acusats dins el procés independentista per desactivar-lo. Les declaracions de Saenz de Santamaria per part del Govern espanyol, podrian molt ben ser en blanc i negre i segurament ningú notaria la diferència.

Ens tornen amb la cantarella de l’Estat de dret, de les lleis i de la imparcialitat del poder judicial quan saben perfectament que l’Estat de dret esta condicionat a la democràcia, es a dir no pot ser un justificant de mancances tant greus pels ciutadans i el sistema en general com aquestes, les lleis d’una democràcia no poden penalitzar que els representants escoltin la ciutadania i li donin el poder de decidir en aquest cas no vinculant, sinó urgentment s’han de canviar i per últim la imparcialitat que ens diuen en un Estat on la separació de poders es una quimera es cinisme pel broc gros.

El procés al contrari del que creuen, s’ha d’activar amb més força i fer perdre la por per aquest referèndum aquest cop vinculant que haurem d’organizar per donar veu i validació a la societat, tant els del si com els del no, i la higiene democràtica ha de ser un revulsiu i un argument irrefutable.

La segona qüestió anecdòtica es l’empat a 3717 en la presentació d’avals per dirigir el PSC entre Iceta i Parlon, podríem dir a l’estil CUP. Realment creuen que algú es pot engolir aquest resultat, quantes possibilitats hi ha amb més de 7 mil vots del resultat d’empat. Prácticamente cap, ja tenim l’experiència que feia referència, i la burla a la ciutadania també te un límit, no es pot justificar de cap manera pels equilibris interns aquesta burla democràtica que deixa la ciutadania a l’alçada de la misèria intel·lectual.

Un fangar d’Estat que ens diu un dia i un altre que no ha canviat i que no pensa fer-ho.

UN CONCURS AMB MAJÚSCULES

Passades unes hores la perspectiva i les idees ordenades son més fàcils. El que vam viure ahir a la TAP de Tarragona es el millor Concurs que hem vist mai pel gran nivell de totes les colles.

Més enllà dels números que tots sabem amb castells de 10, castells de 9 nets, estrenes a les Colles i la visió d’un nou monstre que pica a la porta per entrar amb força, voldria destacar algunes coses.

En primer lloc i el dissabte, l’actuació dels Xiquets de Hangzhou, des de la Xina i apadrinats per la Colla Vella van fer l’únic castell de 9 descarregat de la jornada, una execució espectacular dels castells i un segon lloc final que podia haver estat el primer amb un pel més de sort. Una porta oberta que segurament valorarem amb el temps i que portarà conseqüències tant a l’exterior com amb les mateixes colles del país, algunes per reflexionar i altre per esperonar-se. Francament trobo injustes les critiques pels valors o manera de fer de la colla xinesa. Crec que amb la seva cultura i el seu context i condicions especials han donat una bona lliçó de que el fet casteller no te fronteres, i l’esforç, la solidaritat i l’esperit de superació continuen sent imprescindibles aquí i a la Xina Popular com diria aquell.

En segon lloc, i en el segon nivell casteller apart del gran duel pel triomf, les bones sensacions de Capgrossos de Mataró i Castellers de Sants, amb un castell extra al seu sarró, un intent de 5 de 9 amb folre molt digne pels mataronins i la perspectiva que poden seguir creixent amb feina ben feta.

Dins aquest nivell la Colla Jove Xiquets de Tarragona va donar un pas més descarregant el 3 de 9 amb folre i pilar, i segueix el seu creixement. El 3 de 10 ja va ser un altra historia i va quedar lluny evidenciant que han de seguir millorant la mentalitat i el convenciment per fer nous passos endavant. Molt bon concurs. La colla Joves Vallenca va lluitar un 5 de 9 de merit, però el 3 de 10 va demostrar que segurament la seva relació amb ell es més propera en aquest intent que el de l’any passat, posteriorment una nova caiguda amb un castell que semblava solid com el 2 de 9 els va deixar lluitant per millorar unes posicions que per categoria de colla no els corresponien.

Menció apart la colla guanyadora, Castellers de Vilafranca, demostrant que saben aguantar la pressió, que competeixen molt bé, i que 8 concursos seguits no son casualitat, son molta feina i una gran qualitat que van demostrar ahir, posant la cirereta al seu primer doblet de 10 descarregat. Ja no son ells i la resta, però en jornades puntuals com ahir donen el millor de si mateixos i cal felicitar-los.

Deixo pel final la meva colla. La Colla Vella va competir fins l’últim instant amb els màxims castells, superant adversitats en la mateixa Diada inesperats com la caiguda del 3 de 10 i creient que es podia guanyar. De fet 10 segons finals en el nou monstre i repte, el 3 de 9 van separar la victòria de la derrota. Van demostrar com ho han fet tota la temporada estar al nivell del guanyador i crec que els reptes que hi ha per davant per completar la feina son apassionants i cal recordar que la Vella es la Vella, una frase que no es buida sinò que te tot el sentit amb Diades com ahir.