ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PSOE: SENSE FRE CAP A L’ABISME

El vodevil ha acabat de moment, i l’abstenció socialista permetrà als Populars amb Mariano Rajoy al capdavant formar un Govern. Tot plegat com diu Vicent Sanchis i per la part socialista costa d’entendre. Un partit que s’esbudella i demostra que fent cas a la caspa capitanejada per Felipe Gonzalez i fa difícil distingir quines diferències ideològiques hi ha entre els dos partits, però que fa fàcil veure que son dos partits que no passarien el filtre democràtic més elemental amb molts llocs del planeta. Ara veurem com van ben junts contra Catalunya i contra les urnes. Son dues gotes bessones.

Cremar-se com els bonzes
Vicent Sanchis
Davant de cada dilema a què s’ha hagut d’enfrontar en els darrers mesos, el PSOE s’ha decantat cada vegada per la pitjor opció. Sal o pebre a la ferida? Ahir el comitè federal del partit va revalidar el liderat de Susana Díaz i va decidir, com era del tot previsible, que els seus diputats al Congrés s’abstinguin en la investidura de Mariano Rajoy. El resultat final no va permetre cap alegria a la presidenta andalusa. Els socialistes espanyols estan ben dividits i la bretxa que els separa no permet augurar cap tranquil•litat per a ningú en els pròxims mesos. Les ferides són ben obertes i supuraran molt de temps.

Miquel Iceta va sortir de la reunió encès com un coet, amb l’ànima encetada i obert com una magrana. La flegma de sèrie britànica que exhibeix el líder del PSC no va aguantar la tensió. Ni la derrota. Els socialistes catalans, a contracor, hauran de mantenir-se ferms i hauran de trencar la disciplina de vot del PSOE. La rebel•lia no és la seva especialitat i pateixen. Com pateixen també els seus “germans” espanyols.

El PSOE no en traurà cap profit, de tanta brega. Ahir alguna enquesta descarada ja els anunciava que perden intenció de vot, una fuita de gas per la part esquerra de l’electorat que se’n va cap a Podemos. I això només acaba de començar. Pablo Iglesias és feliç. Poc li costarà ara convèncer la tropa socialistes més inquieta que ell és l’esquerra i que els altres són beates escalfacasulles.

Tota aquesta història no s’entén. No s’entén que el PSOE s’hagi desbudellat per permetre la investidura d’un candidat a qui després no pot deixar governar. Si el PP fos un partit civilitzat d’una tirada conservadora homologable amb la dreta progressista europea, els socialistes haurien d’haver anat més lluny. Com els alemanys, haurien d’haver fet un acord d’estabilitat amb Mariano Rajoy, dins o fora del govern. Però això no ho pot fer ningú. Perquè el Partit Popular és salfumant. La pitjor dreta del continent, la més autoritària i la més podrida. Quaranta anys de dictadura han marcat quaranta anys de democràcia. I potser en marcaran quaranta més de vés a saber què.

El PSOE, un partit de dreta civilitzada més enllà d’Andalusia, per tant i en bona lògica, haurà d’amargar la vida al nou govern de la dreta més bèstia del continent. Si no ho fa, tota la seva parròquia canviarà de campanar i s’encomanarà a la confraria del beat Pablo Iglesias. No és segur que ni Rajoy pugui aprovar els pressupostos de l’any que ve. Per tant, quin sentit té tant de patiment? Si al remat les terceres eleccions seran inevitables i imminents, per què el PSOE ha decidit cremar-se com els bonzes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.