Us adjunto la cançó oficial de l’11 S, per anar escalfant la Diada. No hi ha excuses, ara ens toca a nosaltres, no fem cas de la idea que ens volen vendre des de fora i també des de dins sobre el fracás de la Diada enguany i també aquells que segueixen posant el partit per davant l’objectiu. Ara hem de demostrar al món i a nosaltres que ja estem a Punt per culminar el procés. Tots convidats.
La inauguració de l’any judicial, ha portat un discurs de la Fiscal General de l’Estat, Consuelo Madrigal, secundades pel president del CGPJ centrat en la condemna al procés que vivim a Catalunya.
Ens diu que l’independentisme te un total menyspreu a la Constitució, i que no tremolarà per actuar contra el mateix per mantenir la integritat de la consciència intel·lectual i afirmant que determinats usos de la llibertat poden suposar un perill per a la democràcia. De fet el Ministre d’Exteriors ha visitat el Vaticà per entregar una carta dient entre d’altres mentides que una Declaració Unilateral ens deixaria fora fins hi tot del Planeta, llàstima per ell que Kosovo el desmenteix de dalt a baix.
Realment tota una declaració d’intencions i avís per navegants d’unes institucions judicials espanyoles totalment polititzades i ancorades en un passat del qual no poden ni volen evolucionar. Parlar de menyspreu a la llei màxima espanyola quan s’ha demanat 18 cops a Madrid per diferents vies, totes dins la Constitució el dret a votar el nostre futur com reclama la societat catalana, es d’un respecte absolut. Precisament una gran diferència amb una llei orgànica espanyola anomenada Estatut i que va ser tractada de moltes maneres, però una no seria el respecte precisament.
Parla de la consciència intel·lectual, com si les peticions de la societat en llibertat i pacificament fossin dèries sense sentit. Suposo que ella es deu voler atorgar el poder de ser la veu de la nostra consciència. Quina por.
La llibertat un perill per la democràcia. Si volia desvirtuar més la paraula democràcia es impossible. La humanitat pensava que dins tots els sistemes imperfectes del planeta, la democràcia era el que donava més garanties de llibertat a la societat que la contemplava, i era el seu gran valor, el poder de la població per escollir els seus representants i donar la seva opinió vinculant sobre els afers més importants amb el joc de les majories i les minories. Ara ja veiem que no, la democràcia pel poder judicial espanyol es una mena de presó on la ciutadania esta lligada per sempre més sense possibilitat d’evolucionar. Francament no hi veig la diferència amb l’àntic règim espanyol.
De totes maneres, sempre hi ha qui ho pot superar demanant ajuda celestial amb arguments matussers contra la independència que com deia Kosovo ja ha desmentit, però com diu la dita “on no n’hi ha no en raja”.
Toca decidir entre la vertadera llibertat o la falsa democràcia espanyola. Cap dubte.
Un cop més en Vicent Sanchis l’ha tornat a clavar quan deixa en evidència aquest pacte demanat i dit de progrés entre PSOE, PODEMOS I CIUDADANOS. Cap dels tres es podria atorgar aquesta paraula, si no actuen com a democrates i deixen decidir acordadament a Catalunya el seu futur. Si el progrés implica autoritarisme, nul·la democràcia i intransigència, allunyem de les nostres vides el progrés.
L’estrafolari concepte del «progrés»
Vicent Sanchis
En nom del “progrés”, la humanitat ha patit en els darrers segles una sèrie de calamitats encadenades. Progrés científic, progrés ecològic o progrés social han estat banderes d’humanització i evolució, però també, ai!, reivindicacions que sovint han encobert les pretensions d’un grup d’il•luminats, la justificació de líders miserables o l’error persistent de falsos regeneradors més temibles que el cavall de la pesta.
En aquest país, també i com a aportació autòctona a la confusió internacional, sovint la bandera del “progressisme” ha caigut en mans de sectors acomodats, més o menys il•lustrats i preferentment ociosos. A Barcelona, sobretot, i en altres ciutats com a rèplica tel•lúrica, durant dècades fills –o néts– de les famílies més benestants se n’han apropiat, del “progressisme”, i en nom d’una divisa tan noble han destil•lat autoodi, ressentiment social contra els seus, dogmatisme, anticatalanisme i classisme contra els que pretenien instruir. Tot això, sense abandonar les comoditats en què els han instal•lats l’estúpida providència o l’esforç dels seus antecessors. Quant de “progrés”!
Acostumats, doncs, a la tergiversació de la semàntica, a l’apropiació de causes nobles per part de gent innoble, no sorprèn gens el manifest que han signat a Madrid algunes associacions, “personalitats del treball i la cultura” –cultura no és treball?– i alguns despistats. Aquesta tropa, lligada políticament al PSOE, amb alguns desertors de l’esquerra més radical que sempre acompanyen un “ex” al càrrec que els defineix, demana un pacte entre el mateix PSOE, Podem i Ciutadans.
Un acord polític que porti “la regeneració democràtica” i que abordi “l’emergència social”. La intenció és lloable. Però els camins de l’infern n’estan empedrats. La pretensió de fer fora del govern Mariano Rajoy i el Partit Popular no es pot fonamentar sobre l’autoengany i l’error. El “progrés” que representen el PSOE i de Podem només es pot acceptar a través del contrast. La comparació amb el Partit Popular permet atorgar aquesta medalla a qualsevol. A qualsevol, menys a Ciutadans.
En què deuen estar pensat pintors com Antonio López, escriptors com Juan Madrid o humoristes gràfics com Antonio Fraguas per a considerar “progressistes” els mesozoics dirigents de Ciutadans? Ni Forges hauria de pretendre-ho en una de les seves vinyetes. De vegades les ganes poden més que el trellat. Potser fora de Catalunya Albert Rivera ha aconseguit enganyar algun despistat apel•lant a un regeneracionisme que no té res de republicà i sí molt de jacobí, però “les personalitats del treball i la cultura” no se l’haurien de creure i haurien de ser més espavilades. El patriotisme de Ciutadans recorda més al falangisme que al naturisme esperantista. Quan els signants del manifest demanen “un govern de progrés en sentit ampli” se’ls desboca l’amplària.
Si tots aquests senyors que han signat el manifest volen “progrés”, que demanen el mateix pacte amb l’independentisme català. Per a Espanya progressar de debò seria finalment reconèixer que no és cap “unidad del destino en lo constitucional”, acceptar les diferències nacionals que no es poden expressar plenament de fa segles en un Estat autoritari i abrasiu. Més “progrés” que l’assumpció de les pròpies intransigències no es pot trobar.
La sort per als progressistes de debò és que Podem i Ciutadans són incompatibles. Es repel•leixen encara més entre ells que el PSOE i el PP. Perquè tots dos pretenen ser els únics representants de “la nova política”. I encara que tots dos encarnen valors sovint revellits, la competència els esmola els ullals.
Gràcies als autèntics deus progressistes, no hi pot haver cap pacte entre Podem i Ciutadans. Per molt “ampli” que es pretengui el “progrés”. Proclama la tropa de Pablo Iglesias que Ciutadans ha estat procreat i alimentat per evitar que ells entrin al govern. És possible. Per evitar que ells entrin al govern i per impedir el progrés, que no necessàriament són equivalents.
El recorregut final per la creació de la República Catalana comença per la Diada i no podem fallar.
La majoria es clara per no reformar Espanya, el règim anterior amb la seva operació de lifting segueix ben viu. Com diu Gemma Aguilera els temps han canviat pels partits catalans i la desconnexió es un fet ja sense marxa enrere. Cal anar per feina.
Majoria absoluta del règim
per Gemma Aguilera
Mariano Rajoy se’n va a casa amb la seva primera investidura fallida. Un detall irrellevant per a la història d’Espanya. Allò important és que al Congrés dels diputats hi ha una majoria absoluta, robusta, indestructible, que s’enforteix amb el pas del temps i que desborda la finíssima línia ideològica que separa l’esquerra i la dreta. És la majoria absoluta del règim del 78, de la Castellana, de l’Íbex-35, dels reservats en restaurants, dels consells d’administració de grans empreses i també dels iots i els puros. La majoria del PP, el PSOE i ara Ciudadanos, impenetrable als canvis democràtics de societats que evolucionen pacíficament, garant de la unitat eterna d’Espanya.
Els seus discursos es diferencien per matisos irrellevants com la destresa en l’oratòria o el llistat de tòpics per a progres, liberals o conservadors, però sempre es troben en un lloc comú en què qualsevol circumstància és sempre millor que una Espanya trencada. Una Espanya que cada vegada és més blava. Perquè una “Espanya roja” passa, diabòlicament per als constitucionalistes, pels independentistes catalans. En temps autonòmics, ERC hauria corregut a oferir-se al PSOE, i CiU ja hauria pactat en un reservat l’entrega dels seus 8 diputats al PP o als socialistes, segons el peix ofert.Però avui, els 17 independentistes han tingut la funció d’evidenciar que socialisme espanyol, si molt no canvien les coses, s’acosta a passos de gegant a l’Espanya blava que alimenten el PP i C’s.
Tardà i Homs han ofert al PSOE, per enèsima vegada, la possibilitat d’un govern alternatiu d’esquerres amb Podemos a canvi de respectar la sobirania dels catalans. Poca cosa, ni despatxos en institucions públiques, ni llocs en consells d’administració ni martingales de les d’abans. Només tenir l’oportunitat que els catalans els diguin a les urnes si volen un estat o no. La resposta del PSOE la sabem des del 20-D: ‘Antes azul que rota’. L’Espanya ‘roja’ que històricament havia defensat el PSOE comença a ser només una batalleta d’alguns militants amb anys de lluita obrera i democràtica acreditada, els que encara no s’han passat a Podemos.
La banqueta del PSOE, malgrat els escarafalls d’avui, és una banqueta controlada pel felipisme, que quan arribi el moment, farà el gest patriòtic que li correspon com a partit del règim del 78. Se’n diu disciplina de vot.